Читать книгу La follia d'Almayer - Джозеф Конрад, Ford Madox Hueffer - Страница 9

Les deliberacions dutes a terme a Londres tenen una importància transcendental, i per tant la decisió emanada de les oficines velades per la boira de la Companyia de Borneo va enfosquir per a Almayer el sol brillant dels Tròpics, i va afegir una altra gota d'amargor a la copa dels seus desencants. Es va abandonar la reclamació sobre aquella part de la Costa Oriental, deixant el riu Pantai en poder nominal d'Holanda. A Sambir hi va haver alegria i emoció. Els esclaus van ser ràpidament apartats de la vista, internant-los dins el bosc i la jungla, i les banderes van ser hissades als pals més alts en el clos del Rajà en previsió d'una visita dels vaixells de guerra holandesos.

La fragata va romandre ancorada fora la boca del riu, i les barques van pujar escortant la llanxa de vapor, obrint-se camí cautelosament entre una munió de canoes plenes de malais amb vestits cridaners. L'oficial en cap escoltava, seriós, els discursos lleials d'en Lakamba, tornava les reverències d'Abdallà, i, en un selecte malai, va garantir a aquells cavallers l'amistat i benvolença del gran Rajà —allà baix a Batavia— cap al governador i els habitants d'aquell estat model que era Sambir.

De la veranda estant, Almayer mirava els actes festius que tenien lloc a l'altra banda del riu, i va escoltar la salva que saludava la nova bandera oferta a en Lakamba i el murmuri greu de la munió d'espectadors que s'aplegaven entorn de la palissada. El fum dels trets pujava en forma de núvols blancs sobre el fons verd dels boscos, i no va poder evitar comparar les seves fugisseres esperances amb el vapor que desapareixia ràpidament. No sentia cap mena d'eufòria patriòtica per l'esdeveniment, tot i que es va veure obligat a comportar-se amablement quan, un cop acabada la recepció oficial, els oficials navals de la Comissió van travessar el riu per fer una visita al solitari home blanc de qui havien sentit a parlar; sens dubte amb la voluntat, també, de fer una ullada a la filla. En això van quedar decebuts, perquè la Nina va refusar mostrar-se; però van semblar fàcilment consolats per la ginebra i els cigars oferts per l'hospitalari Almayer; i còmodament escarxofats en les butaques ranques a l'ombra de la veranda, mentre a fora el sol abrusador semblava posar el gran riu en ebullició, van omplir el petit bungalou amb els sons poc habituals de les llengües europees, amb el renou i les rialles produïdes per les facècies navals a expenses del gras Lakamba, a qui havien estat complimentant tant aquell mateix matí. Els més joves, en un esclat de bona companyonia, van fer parlar el seu amfitrió, i Almayer, emocionat per la visió de rostres europeus, pel so de veus europees, va obrir el cor als simpàtics forasters, desconeixedor de la diversió que el relat dels seus molts infortunis causava a aquells futurs almiralls. Van brindar a la seva salut, li van desitjar molts diamants grossos i una muntanya d'or, i fins i tot li van expressar enveja pels alts destins que l'esperaven. Encoratjat per tanta simpatia, el somiador insensat de cabells grisos va invitar els convidats a visitar la seva nova casa. Hi van anar a través de l'herba alta en una desfilada desordenada, mentre es preparaven les barques per tornar riu avall en la fresca del vespre. I en les grans cambres buides on el vent tebi que entrava a través de les finestres sense marc arremolinava suaument les fulles seques i la pols de molts dies de deixadesa, Almayer, amb jaqueta blanca i un sarong florejat, envoltat per un cercle d'uniformes brillants, picava amb el peu per mostrar la solidesa dels trespols perfectament ajustats i s'esplaiava sobre les belleses i la comoditat de l'edifici. Els altres escoltaven i assentien, sorpresos per la meravellosa simplicitat i l'esperança ximple de l'home, fins que Almayer, endut per l'emoció, va revelar el seu pesar per la no arribada dels anglesos, «que sabien com desenvolupar un país ric», tal i com ho va expressar. Davant d'aquella afirmació tan ingènua, hi va haver una riallada general entre els oficials holandesos i es va iniciar un moviment cap a les barques; però quan Almayer, trepitjant amb cautela els taulons podrits del moll d'en Lingard, mirava d'acostar-se al cap de la Comissió amb unes tímides insinuacions relatives a la protecció requerida per un súbdit holandès contra els astuts àrabs, aquell diplomàtic d'aigua salada li va dir de forma eloqüent que els àrabs eren millors súbdits que els holandesos que comerciaven il·legalment amb pólvora amb els malais. L'innocent Almayer hi va reconèixer de seguida la llengua llefiscosa d'Abdal·là i la solemne capacitat de persuasió d'en Lakamba, però abans que tingués temps d'esbossar una protesta indignada, la llanxa de vapor i l'enfilall de barques se'n van anar ràpidament riu avall deixant-lo plantat al moll, bocabadat de sorpresa i indignació. Hi ha trenta milles de riu des de Sambir fins a les illes gemades de l'estuari on la fragata esperava el retorn de les barques. La lluna va sortir molt abans que les barques haguessin travessat la meitat d'aquella distància, i el bosc negre que dormia plàcidament sota els seus raigs freds es va despertar aquella nit amb les riallades sonores que havien provocat en la flotilla alguns records de la lamentable narració d'Almayer. Acudits d'aigua salada a costa del pobre home van passar d'una barca a l'altra, la no aparició de la filla va ser comentada amb greu descontentament, i la casa a mig acabar construïda per donar la benvinguda als anglesos va rebre, en aquella nit de gresca i amb el vot unànime dels alegres mariners, el nom de la «Follia d'Almayer».

Després d'aquesta visita, la vida a Sambir va reprendre, durant moltes setmanes, el seu curs plàcid i uniforme. El sol de cada dia, en llançar els seus raigs matinals per damunt les capçades dels arbres, il·luminava l'escena habitual de l'activitat diària. Tot caminant pel camí que formava l'únic carrer del poblat, la Nina veia el panorama acostumat d'homes ajaguts en el costat ombriu de les cases, a les altes plataformes; de dones totes enfeinades a espellofar l'arròs de cada dia; de criatures brunes despullades corrent pels camins estrets i ombrius que menaven a les clarianes. En Jim-Eng, tot passejant davant de casa seva, la saludava amb un senyal amistós amb el cap abans d'entrar cap dins a buscar la seva estimada pipa d'opi. Les criatures més grans, arraïmades entorn seu, amb l'atreviment d'una prolongada coneixença, li estiraven les faldilles de la túnica blanca amb els seus dits foscos, i li mostraven les dents brillants tot esperant un ruixat de grans de vidre. Ella els saludava amb un somriure tranquil, però sempre tenia unes paraules amistoses per a una noia siamesa, una esclava propietat d'en Bulangi, les nombroses esposes del qual es deia que eren d'un temperament violent. Un rumor ben fonamentat deia també que les batusses domèstiques d'aquell agricultor diligent acabaven generalment amb un assalt combinat de totes les seves esposes damunt l'esclava siamesa. La noia no es queixava mai —potser al dictat de la prudència, però més probablement a causa de l'estranya i resignada apatia de la condició de dona mig salvatge. Des de primera hora del matí se la veia pels camins entre les cases, vora el riu o als molls, amb la safata de pastissos que tenia com a missió vendre hàbilment equilibrada damunt el cap. Durant les hores de més calor normalment buscava refugi en el clos d'Almayer, on trobava sovint aixopluc en un racó ombriu de la veranda, en el qual, quan l'hi convidava la Nina, s'asseia a la gatzoneta amb la safata al davant. Per a la «Mem Putih» tenia sempre un somriure; en canvi, la sola presència de la senyora Almayer, el so de la seva veu estrident, era el senyal per sortir corrents.

Amb aquesta noia, la Nina hi parlava sovint; els altres habitants de Sambir rarament o mai sentien el so de la seva veu. S'havien avesat a aquella figura silenciosa que, calmosa i amb una túnica blanca, es movia entremig seu com un ésser d'un altre món, incomprensible per a ells. Tanmateix la vida de la Nina, malgrat la seva calma exterior, malgrat el seu despreniment aparent per les coses i per la gent que l'envoltava, era lluny de ser tranquil·la, com a conseqüència del fet que la senyora Almayer era massa activa pel que fa a la felicitat i fins i tot a la seguretat de la llar. Havia reprès una certa relació amb en Lakamba, no personalment, és cert (perquè la dignitat d'aquell potentat el mantenia dins la seva palissada), sinó per mitjà del seu primer ministre, pràctic de port, assessor financer i factòtum general d'aquell potentat. Aquell cavaller —d'origen sulu— estava certament dotat de qualitats d'estadista, encara que estava totalment mancat d'encants personals. El cert és que era perfectament repulsiu: tenia només un ull i la cara tota gravada, amb el nas i els llavis horriblement desfigurats per la verola. Aquest individu poc atractiu sovint passejava pel jardí d'Almayer amb un vestit gens oficial, compost per una peça de calicó rosa entorn de la cintura. Allà, al darrere de la casa, assegut a la gatzoneta vora les brases escampades, ben a prop de la gran caldera de ferro on les dones coïen l'arròs diari de la família sota la supervisió de la senyora Almayer, aquell astut negociador mantenia llargues converses en llengua sulu amb la dona d'Almayer. El tema dels seus discursos es podia endevinar a partir de les escenes domèstiques que després tenien lloc a la llar d'Almayer.

Darrerament Almayer havia començat a fer excursions riu amunt. En una petita canoa amb dos remers i el fidel Alí com a timoner desapareixia uns quants dies seguits. Tots els seus moviments eren, sens dubte, observats de prop per en Lakamba i per Abdal·là, perquè l'home que havia tingut la confiança del Rajà Laut se suposava que estava en possessió de secrets valuosos. Els habitants de la costa de Borneo estan absolutament convençuts que a l'interior de l'illa hi ha diamants d'un valor fabulós i mines d'or d'una riquesa enorme. I totes aquelles imaginacions són exacerbades per la dificultat mateixa de penetrar terra endins, especialment a la costa nord-oriental, on els malais i les tribus riberenques dels daiak, o caçadors de caps, estan eternament enfrontats. És prou cert que arriba una mica d'or a la costa, per mitjà d'aquells daiaks quan, durant uns breus períodes de treva en la seva guerra intermitent, visiten els poblats malais de la costa. I així, sobre la lleugera base d'aquell fet, es construeixen i s'engrandeixen les exageracions més salvatges.

En la seva condició d'home blanc, Almayer —com en Lingard abans que ell— tenia unes relacions una mica millors amb les tribus de riu amunt. Tanmateix, ni tan sols les seves excursions no eren exemptes de perill, i el seu retorn era ansiosament esperat per l'impacient Lakamba. Però cada vegada el Rajà es decebia. Vanes eren les conversacions que tenia, vora la caldera de l'arròs, el seu factòtum Babalatchi amb la dona de l'home blanc. L'home blanc era impenetrable —impenetrable a la persuasió, als afalacs, al maltractament; a les paraules tendres i a les denigracions estridents; a les súpliques desesperades o a les amenaces de mort; perquè la senyora Almayer, en el seu desig extrem de persuadir el marit d'aliar-se amb en Lakamba, interpretava tota la gamma de la passió. Amb la túnica bruta ben ajustada sota les aixelles i per damunt del seu pit pla, amb els escassos cabells grisencs que li queien en desordre sobre els pòmuls sortints, i en actitud suplicant, li pintava amb una loquacitat estrident els avantatges d'una unió estreta amb aquell home tan bo i de tan bon tracte.

—Per què no vas amb el Rajà? —cridava—. Per què te'n tornes amb aquells daiaks del gran bosc? Els haurien de matar tots. Tu no els pots matar, no pots; però els homes del nostre Rajà són valents! Digues al Rajà on és el tresor del vell home blanc. El nostre Rajà és bo! És el nostre avi, Datu Besar! Ell matarà aquells maleïts daiaks, i tu tindràs la meitat del tresor. Oh, Kaspar, digues on és el tresor! Digues-m'ho! Explica'm què diu la sura del vell que llegeixes tan sovint de nit.

En aquestes ocasions, Almayer seia amb les espatlles encongides, doblegades per l'esclat de la tempesta domèstica, i es limitava a subratllar les pauses del torrent d'eloqüència de la seva dona amb un grunyit enfadat:

—No n'hi ha cap, de tresor! Ves-te'n, dona!

Exasperada per la visió de l'esquena pacientment doblegada, ella acabava donant la volta per tal d'encarar-se-li a l'altre costat de la taula, i agafant-se la túnica amb una mà, brandava l'altre braç magre i la mà com una urpa per reforçar, amb una passió d'ira i menyspreu, el ràpid torrent de comentaris mordaços i de renecs amargs que s'amuntegaven sobre el cap d'aquell home indigne d'associar-se amb els valents cabdills malais. La batussa generalment s'acabava quan Almayer s'alçava lentament, la llarga pipa a la mà, el rostre que expressava tot el dolor intern, i s'allunyava en silenci. Baixava els esglaons i s'enfonsava en l'herbassar, de camí cap a la solitud de la casa nova, arrossegant els peus en un estat de col·lapse físic, causat pel disgust i la por davant d'aquella fúria. Ella el seguia fins a dalt de les escales, i disparava tot de sagetes d'insults indiscriminats cap aquella figura en retirada. I cadascuna d'aquelles escenes s'acabava amb un xiscle agut que li arribava ben lluny.

—Saps, Kaspar, soc la teva dona! La teva esposa cristiana davant de la teva llei Belanda! —Perquè sabia que això era la cosa més amarga de totes; la més gran recança en la vida d'aquell home.

Totes aquestes escenes, la Nina les presenciava impassible. Podria haver estat sorda, muda, sense cap sentiment, pel que feia a l'expressió d'una opinió. Això no obstant, sovint, quan el seu pare se n'havia anat a buscar refugi en les grans cambres polsoses de la «Follia d'Almayer», i la seva mare, esgotada pels esforços retòrics, s'asseia fatigosament sobre els talons amb l'esquena contra la pota de la taula, la Nina se li acostava encuriosida, vigilant de no embrutar-se les faldilles amb el suc de bètel que esquitxava el terra, i se la mirava com hom podria mirar el cràter inactiu d'un volcà després d'una erupció destructiva. Els pensaments de la senyora Almayer, després d'aquestes escenes, s'encarrilaven habitualment cap als records d'infantesa, i els verbalitzava en una mena de recitatiu monòton —lleugerament inconnex, però que generalment descrivia les glòries del Sultà de Sulu, la seva gran esplendor, el seu poder, el seu gran coratge; i la por que paralitzava els cors dels homes blancs en veure els seus veloços velers pirates. I aquestes afirmacions mussitades sobre el poder del seu avi es barrejaven amb fragments de records més tardans, on la gran lluita amb el bergantí del «Diable Blanc» i la vida conventual a Semarang ocupaven el lloc principal. En aquell punt normalment perdia el fil de la narració i, traient una petita creu de llautó que duia sempre penjada al coll, la contemplava amb un respecte supersticiós. Aquell sentiment supersticiós, connectat amb unes vagues propietats de talismà del petit tros de metall, i l'encara més boirosa però terrible noció d'alguns jinns⁹ dolents i d'esgarrifosos turments —inventats per la bona Mare Superior, pensava ella, per castigar-la especialment a ella, en cas que perdés l'esmentat amulet—, eren l'únic bagatge teològic de la senyora Almayer per al tempestuós camí de la vida. La senyora Almayer tenia almenys alguna cosa tangible a què agafar-se, però la Nina, criada sota l'ala protestant de la respectable senyora Vinck, no tenia ni tan sols una petita peça de llautó que li recordés l'ensenyança passada. I escoltant el relat d'aquelles glòries salvatges, d'aquells combats bàrbars i d'aquelles festes salvatges, així com la història d'actes de valor, encara que una mica sanguinaris, en els quals els homes de la raça de la seva mare brillaven molt per damunt dels Orang Belanda, la Nina se sentia irresistiblement fascinada, i veia amb una vaga sorpresa com l'estret mantell de civilitzada moralitat amb què una gent ben intencionada havia embolcallat la seva jove ànima, li queia i la deixava tremolosa i indefensa com si fos a la vora d'un abisme profund i desconegut. El més estrany de tot, però, era que aquest abisme no l'espantava quan estava sota la influència d'aquell ésser semblant a una bruixa a qui anomenava mare. Semblava que, en un entorn civilitzat, hagués oblidat la seva vida anterior al moment en què en Lingard l'havia segrestada, per dir-ho així, de la passarel·la. D'aleshores ençà havia rebut una doctrina cristiana, una educació social i un bon besllum de la vida civilitzada. Malauradament, les seves mestres no havien entès la seva natura, i la seva educació va acabar amb una escena d'humiliació, amb un esclat de menyspreu per part de gent blanca per la seva sang mesclada. N'havia tastat tota l'amargor, i recordava clarament que la indignació de la virtuosa senyora Vinck no estava dirigida tant contra el jove del banc com contra la innocent causa de l'enamorament d'aquell jove. I tampoc no hi havia cap dubte en la seva ment que la causa principal de la indignació de la senyora Vinck era la idea que una cosa com aquella ocorregués en un niu blanc, al qual les seves colometes immaculades, les dues senyoretes Vinck, tot just havien retornat, arribades d'Europa, per trobar refugi sota l'ala maternal, i on esperaven l'arribada dels homes irreprotxables que els estaven destinats. Ni tan sols el pensament dels diners dolorosament esgarrapats per Almayer, i tan puntualment enviats per a les despeses de la Nina, podien dissuadir la senyora Vinck de la seva virtuosa resolució. La Nina va ser despatxada, i el cert és que la noia també volia anar-se'n, encara que una mica espantada per aquell canvi imminent. I ara feia tres anys que vivia vora el riu, amb una mare salvatge i un pare que caminava entre esculls, amb el cap als núvols, feble, irresolut i infeliç. Havia viscut una vida desproveïda de totes les decències de la civilització, en unes condicions domèstiques miserables; havia respirat una atmosfera de sòrdides conspiracions per obtenir guanys, de no menys fastigoses intrigues i delictes per cobdícia o diners; i aquestes coses, juntament amb les bregues domèstiques, eren els únics esdeveniments de tres anys d'existència. No es va morir de desesperació i de fàstic el primer mes, tal com esperava i gairebé desitjava. Al contrari, al cap de mig any li semblava que no havia conegut altra vida. Com que, amb ben poca traça, a la seva jove ment li havia estat permès d'entreveure coses millors, per tornar-la a llançar a continuació en el pantà desesperant de la barbàrie, ple de passions fortes i incontrolades, havia perdut el poder de discriminar. A la Nina li semblava que no hi havia cap canvi i cap diferència. Tant si comerciaven en magatzems de totxo o a la fangosa riba del riu; tant si s'hi esforçaven molt o poc; tant si festejaven a l'ombra dels grans arbres o a l'ombra de la catedral, al passeig de Singapur; tant si ordien plans per als seus propis fins sota la protecció de la llei i d'acord amb les normes de la conducta cristiana, o si buscaven la gratificació dels seus desitjos amb l'astúcia salvatge i la ferocitat desfermada de natures tan ignorants de cultura com els seus propis boscos immensos i ombrívols, la Nina hi veia tan sols les mateixes manifestacions d'amor i d'odi i de sòrdida avarícia encalçant el dòlar incert en totes les seves formes múltiples i evanescents. Per al seu temperament resolut, tanmateix, la ruda i intransigent sinceritat de propòsit mostrada pels seus paisans malais li semblava, al capdavall, preferible a la untuosa hipocresia, a les educades disfresses, als virtuosos fingiments d'aquella gent blanca amb la qual havia tingut la desgràcia d'entrar en contacte. Però, després de tot, era la seva vida i seria la seva vida; i amb aquest pensament queia cada vegada més sota la influència de la mare. Buscant, en la seva ignorància, un millor costat a aquella vida, escoltava amb avidesa les històries que contava la vella de les glòries passades dels Rajàs, de la raça dels quals descendia, i es va tornar gradualment més indiferent, més despectiva, cap al costat blanc de la seva ascendència, representat per un pare dèbil i sense tradició.

Les dificultats d'Almayer no es van veure disminuïdes de cap manera per la presència de la noia a Sambir. L'enrenou causat per la seva arribada s'havia extingit, és cert, i en Lakamba no havia renovat les seves visites; però més o menys al cap d'un any de la partida dels vaixells de guerra holandesos, el nebot d'Abdal·là, Sayyid Raixid, va tornar del pelegrinatge a la Meca, tot content amb la jaqueta verda i amb l'orgullós títol de Hadji. Hi va haver una gran explosió de coets a bord del vapor que l'havia portat, i un gran redoblament de tambors tota la nit al clos d'Abdal·là, mentre el banquet de benvinguda es prolongava fins a altes hores de la matinada. En Raixid era el nebot favorit i l'hereu d'Abdal·là, i aquell oncle amorós, en trobar Almayer un dia vora el riu, el va aturar educadament per intercanviar cortesies i per demanar-li solemnement una entrevista. Almayer va sospitar d'algun intent d'estafa, o en tot cas d'alguna cosa desagradable, però naturalment hi va consentir amb una gran mostra d'alegria. Així doncs, al vespre següent, després de la posta de sol, Abdal·là va arribar acompanyat per diversos ancians més i del nebot. Aquell jove —d'una aparença viciosa i dissipada— va simular la més gran indiferència per com es desenvolupava tot plegat. Quan els portadors de les torxes s'havien agrupat al peu de les escales, i els visitants s'havien assegut en diverses cadires ranques, en Raixid es va quedar a part, a l'ombra, examinant amb gran deteniment les seves mans aristocràticament petites. Almayer, sorprès per la gran solemnitat dels visitants, es va asseure en un extrem de la taula amb una característica manca de dignitat, ràpidament notada pels àrabs amb greu reprovació. Però llavors va parlar Abdal·là, mirant més enllà d'Almayer cap a la cortina vermella que penjava a la porta d'entrada, on un lleuger tremolor revelava la presència de les dones a l'altre costat. Va començar complimentant hàbilment Almayer pels llargs anys que havien viscut plegats en cordial veïnatge, i va demanar a Al·là que li donés molts més anys per alegrar els ulls dels seus amics amb la seva benvinguda presència. Va fer una educada al·lusió a la gran consideració que li havia mostrat a ell, Almayer, el Commissie holandès, i de la qual va treure l'afalagadora inferència de la gran importància d'Almayer entre la seva gent. Ell, Abdal·là, també era important entre els àrabs, i el seu nebot Raixid seria l'hereu d'aquella posició social i de grans riqueses. Ara en Raixid ja era un Hadji. Posseïa diverses dones malaies, va continuar Abdal·là, però era hora que tingués una esposa favorita, la primera de les quatre permeses pel Profeta. I, parlant amb una educada cortesia, va explicar a l'atònit Almayer que, si consentia l'aliança de la seva descendència amb aquell creient i virtuós Raixid, ella seria la mestressa de totes les esplendors de la casa de Raixid, i l'esposa primera del primer àrab de les Illes, quan ell —Abdal·là— fos cridat a la glòria del Paradís per Al·là el Misericordiós.

—Sap, Tuan —va dir, en conclusió—, les altres dones serien les seves esclaves, i la casa d'en Raixid és gran. Ha portat de Bombai grans divans, catifes costoses i mobles europeus. Hi ha també un gran mirall amb un marc que brilla com l'or. Què més podria voler, una noia?

I mentre Almayer se'l mirava amb silenciosa consternació, Abdal·là va parlar en un to més confidencial, tot allunyant amb la mà els seus assistents, i va acabar el discurs assenyalant els avantatges materials d'una aliança com aquella, i oferint d'arribar a un acord amb Almayer de tres mil dòlars com a senyal de la seva sincera amistat i de la vàlua de la noia.

El pobre Almayer estava a punt de tenir un atac. Encès amb el desig d'agafar Abdal·là pel coll, va haver, però, de pensar en la seva posició indefensa enmig d'aquells homes sense llei per comprendre la necessitat d'una conciliació diplomàtica. Va dominar els seus impulsos, i va parlar educadament i fredament, dient que la noia era jove i la nineta dels seus ulls. El Tuan Raixid, un Creient i un Hadji, no voldria una dona infidel al seu harem; i, veient com Abdal·là somreia escèpticament davant aquesta darrera objecció, va callar, en no tenir confiança en ell mateix per seguir parlant, sense gosar refusar rotundament, sense dir tampoc res de comprometedor. Abdal·là va comprendre el significat d'aquell silenci, i es va alçar per acomiadar-se amb una solemne reverència. Va desitjar al seu amic Almayer «mil anys», i va baixar per les escales, degudament ajudat per en Raixid. Els portadors van brandar les torxes, tot espargint un ruixat d'espurnes pel riu, i el seguici va marxar, deixant Almayer torbat però enormement alleujat per la seva partida. Es va deixar caure en una cadira i va observar el centelleig de les llums entre els troncs dels arbres fins que van desaparèixer i un silenci absolut va succeir el soroll de passos i el murmuri de veus. No es va moure fins que la cortina no va cruixir i la Nina va sortir a la veranda i es va asseure al balancí on solia passar moltes hores cada dia. Es va gronxar lleugerament, reclinant-se enrere amb els ulls mig tancats, els cabells llargs ombrejant-li la cara a la claror fumada del llum de taula. Almayer se la mirava furtivament, però el seu rostre era tan impassible com sempre. La Nina es va tombar lleugerament cap al pare, i, parlant, amb gran sorpresa per part d'ell, en anglès, va preguntar:

—Ha vingut, aquell Abdal·là?

—Sí —va dir Almayer— se n'acaba d'anar.

—I què volia, pare?

—Et volia comprar per a en Raixid —va respondre Almayer, brutalment, emportat per la ira, i mirant-se a la noia com si n'esperés algun esclat de geni. Però la Nina es va quedar aparentment impassible, mirant lànguidament cap a fora, dins la negra nit.

—Ves amb compte, Nina —va dir Almayer, després d'un breu silenci i alçant-se de la cadira—, quan vagis tota sola pels rierols amb la canoa. Aquest Raixid és un bergant violent, i ves a saber què pot fer. Em sents?

Ella s'estava dreta, a punt d'entrar cap dins, recollint amb una mà la cortina de l'entrada. Es va girar, tirant enrere els seus cabells gruixuts amb un gest sobtat.

—Vols dir que s'hi atreviria? —va preguntar, ràpidament, i llavors es va girar per tornar a entrar, afegint en un to més baix—: No s'hi atreviria. Els àrabs són tots uns covards.

Almayer se la va mirar, astorat. Sense buscar el repòs de l'hamaca, caminava per la veranda, absort, aturant-se de tant en tant vora la balustrada a pensar. El llum es va apagar. El primer raig de l'alba va despuntar sobre el bosc; l'aire humit li va provocar un calfred.

—Em rendeixo —va mussitar per a si mateix, estirant-se fatigosament—. Maleïdes dones! Caram! Semblava ben bé que volia que la raptessin, la noia!

I va sentir com una por indescriptible envaïa el seu cor, fent-lo esgarrifar de nou.