Читать книгу Satèl·lits - Elisenda Solsona - Страница 7
ENGRANATGES
ОглавлениеEl Manel tanca la llanterna, fa petar la llengua i abaixa el capó del cotxe de lloguer. Lentament, amb moviments suaus, s’espolsa les mans grosses als pantalons i es gira. Els fanals de la carretera estreta de muntanya, amb una llum tènue i taronja, li permeten veure, de lluny, la silueta de l’Òscar fent fotos del telecadira.
Una silueta allargada, que fa moviments sinuosos amb els braços per trobar la posició perfecta. L’angle precís. Plantar el trípode amb cura.
I disparar.
Inclús el Manel li pot distingir la cabellera rossa i arrissada que diu que es vol tallar per a la presentació de l’exposició fotogràfica.
Potser és en el que es va fixar primer? En el ble de cabells arrissats i gairebé blancs de l’Òscar que li tapava l’ull dret?
S’asseu al cotxe i fa girar la clau d’on penja un clauer en forma de roda i amb el logotip de l’empresa de lloguer de cotxes. Arrenca? No té ni idea de què li pot passar al motor. Fa mitja hora que el cotxe no engega i només els queden pocs metres per arribar a l’hotel. Es rasca la barba negra i espessa. Torna a fer girar la clau. Sembla que ara el motor respon, però amb un lleu ofec.
Com si estossegués, cansat.
L’Òscar ha aprofitat que l’incident amb el cotxe ha ocorregut a prop de l’estació d’esquí abandonada, el paisatge que ha triat per a l’última fotografia del seu projecte, i ha volgut fer una primera sessió mentre el Manel revisava el motor.
El paisatge no l’ha decebut. És tal com l’havia vist a les fotos.
Prem fort l’ull dret i mira pel visor amb l’esquerre alçant una mica els llavis. Enfoca les cadires. No, millor el cablejat. I el bosc que s’enfila amb el telecadira cap amunt.
Dins del visor, la nineta es mou agitada. El paisatge està massa fosc. La llum dels fanals de la carretera és molt feble.
Parpelleja.
De fons, sent el motor del cotxe que han llogat a l’aeorport. El Manel ja el deu haver arreglat, però ell vol fer una foto més abans de marxar. Un primer contacte, una primera carícia amb el paisatge.
Per què devien tancar l’estació? Va llegir que feia divuit anys que estava tancada, però si sabés el perquè, si en conegués els motius, potser podria captar-ne l’essència en una fotografia.
La fotografia.
L’abisme.
Els riures i la fricció dels esquís amb la neu, els crits, les instruccions dels monitors, la música de fons dels hits de l’any. Tots aquests sons absents, els podrà plasmar en una fotografia?
L’abisme: mecanismes morts de defensa contra la mort.
De cop, el Manel li col·loca la mà a l’espatlla i li fa un petó al coll, l’Òscar fa un moviment circular, sec, per treure-se-la de sobre.
—Un moment, hòstia, estava disparant amb obturació lenta!
El Manel obre una mica la boca i abaixa un mil·límentre les parpelles. Com sempre, s’empassa aire que es converteix en tensió que baixa fent esses, veloç, fins a l’estómac.
Com si empassés el ble de cabells rinxolats de l’Òscar.
Una altra empassada.
Una altra.
Una més i el seu to de veu ja serà normal.
Tota la tensió a l’estómac, digerint-la, però la veu ja serà normal.
—No sé com, però sembla que ho he arreglat. Va, s’està fent molt tard, Òscar. Hem de marxar.
L’Òscar deixa caure la càmera, que llisca fins a l’altura del pit, subjectada per la corretja vermella que li va regalar el Manel per l’aniversari. Aixeca la barbeta i mira el cel. El vent li fa moure els cabells. Arronsa el front, s’aparta el ble de cabells arrissats i mira el Manel.
—No ho entenc. Em vas dir que hi hauria lluna plena. La necessito per a les fotos. És imprescindible.
Pels altaveus del cotxe sona un tango. Fa olor d’ambientador de llimona i de cotxe nou. El Manel condueix en silenci per un revolt tancadíssim, a deu per hora i amb el cap enganxat al vidre. De tant en tant es bufa el serrell negre i brillant. El motor sembla que torna a fer un so ofegat, però creu que podran arribar fins a l’hotel.
Tres minuts en cotxe.
La distància no la recorda, però ho ha calculat aquest matí a l’aeroport, mentre esperaven per embarcar. Tres minuts en cotxe de l’hotel a l’estació d’esquí.
De l’estació d’esquí a l’hotel.
Quants cops faran aquest trajecte durant els cinc dies de vacances? Trobarà el moment per tornar a parlar-li del tema?
El mapa indicava que després de l’estació d’esquí vindria una recta, després un revolt gran i tancat i, just quan s’acabés, ja es veuria l’hotel. El Manel mou una mica els dits perquè nota que el fred li està calant les articulacions.
L’Òscar, al seient del copilot, examina les tres fotografies que ha disparat amb exposició llarga, les va passant lentament.
Prem amb suavitat el botó.
Fosques. Les tres, massa fosques.
S’atura en l’última fotografia. Separa el polze del botó i acaricia la pantalla plena de ditades.
Apropa la càmera a la cara mentre sent el batec als bíceps.
Entremig dels arbres hi ha una ombra.
Grossa. Corbada. És una ombra de perfil, però sembla que el miri.
El Manel reülla l’Òscar. La llum de la pantalla de la càmera li il·lumina els ulls blavíssims i el front arrugat. I si l’hi diu ara? Ara és un bon moment? Tenen cinc dies per endavant, però potser ara... No, millor que s’esperi a dins la banyera, després de beure’s l’ampolla de cava, després d’acariciar-lo amb l’escuma rosada del sabó que ha comprat aquest matí. Un que faci molta escuma, sisplau. Agafa aire. Ja fa tres mesos que no li treu el tema, des de l’última discussió. Ha de ser subtil, parlar tranquil·lament. Ho té ben estudiat. Es torna a bufar el serrell. L’hi ha de dir. Òscar, dimecres es fa la reunió informativa al centre d’adopcions, feia molt que no n’organitzaven una. Sobretot li ha de recalcar això: és una primera reunió informativa. Només amb això ja veurà si en aquest temps l’Òscar ha canviat d’idea.
L’Òscar fa zoom a la fotografia.
Més zoom.
Però els píxels ja són enormes. No pot distingir res.
Tanca la càmera, la posa a la funda i mira per la finestra recolzant la barbeta a la mà.
—Per què devien tancar l’estació d’esquí, Manel?
—Ni idea, però no és important, no? Vull dir que li estàs donant moltes voltes i pots fer les fotografies igual, sense saber-ne els motius.
L’Òscar es gira i el mira fixament.
—Doncs no, m’agradaria saber què va passar. Entendre el paisatge.
Quan se li va ocórrer que l’última foto del projecte Abismes podia ser una estació d’esquí abandonada, l’Òscar va estar-ne buscant una per internet durant una setmana fins que va trobar aquesta: petita, a prop d’un poble que quedava amagat enmig d’una vall, i amb un hotel al costat per allotjar-se. Per arribar-hi hauria d’agafar un avió i després llogar un cotxe. Va buscar informació, però només va trobar que feia divuit anys que estava abandonada. Va repassar les fotografies.
Era perfecta.
Havia trobat l’indret on concloure Abismes.
Els llums del cotxe il·luminen un edifici enorme, quadrat i gris, de set plantes. Dues columnes daurades s’enfilen per l’arc de la porta giratòria alçada per unes escalinates de marbre.
—Ja hem arribat. —El Manel contempla totes les finestres fosques a través del vidre—. I tenia raó: crec que estarem sols. —S’empassa saliva i contempla l’hotel—. Potser de dia serà més acollidor.
Fa setmanes, després que l’Òscar li expliqués que ja havia trobat on faria la sessió de l’última fotografia i li ensenyés el mapa per internet, el Manel va trucar des del despatx d’arquitectura a l’hotel per fer la reserva. L’Òscar li havia demanat, sobretot, que havia de ser durant els dies de lluna plena, per si volia tirar alguna foto de nit. El va atendre directament el director. Tenia una veu greu, ronca, com si fes anys que les seves cordes vocals no haguessin vibrat i la saliva s’hagués solidificat. Va demanar una habitació que tingués una banyera gran. Ja que havien de passar les vacances acabant el projecte fotogràfic de l’Òscar, volia sentir que decidia alguna cosa. Almenys una.
Surten del cotxe. El Manel es frega els braços. Mira al seu voltant i somriu a l’Òscar.
—Estarem bé, eh?
L’Òscar arronsa les espatlles.
—Entrem? Vull passar les fotos a l’ordinador.
El Manel veu com algú aparta la cortina vermella de la finestra que queda més a prop de la porta. L’Òscar es col·loca bé la funda de la càmera. El Manel obre el portaequipatge i en treu la maleta vermella de viatge. Se sent un grinyol. La porta giratòria es comença a moure i en surt un senyor alt, una mica encorbat i amb la pell rebregada i grogosa. Avança cap a ells.
—Us esperava més d’hora.
Al Manel, la veu d’aquest senyor, en directe, encara li sembla més greu.
El director dona la mà primer al Manel i després a l’Òscar. Potser té seixanta anys.
—Benvinguts, soc en Sam.
El Sam es col·loca rere la taula allargada i negra de la recepció. El Manel deixa la maleta a terra. L’Òscar observa al seu voltant. A la part dreta de la recepció hi ha una sala d’estar amb butaques i sofàs entapissats amb flors blanques i vermelles i amb les potes daurades. En un racó hi ha un moble bar i un gramòfon.
El Sam obre una llibreta quadrada i gruixuda, amb les tapes dures i marrons. Els papers estan esgrogueïts. Destapa una ploma.
—Em doneu els dni?
Escriu lentament els noms fent molts tirabuixons a cada lletra i prement fort la ploma.
—No hi ha ningú més a l’hotel. —Mou el cap i contempla la sala buida—. Abans això estava ple de vida. Segurament, aquest serà l’últim any que tingui obert. Si voleu res —es gira i assenyala una porta, rere seu—, aquesta és la meva habitació.
El Sam tanca la llibreta, es gira, busca pels calaixets i agafa un clauer que dona al Manel.
L’Òscar contempla els quadres de boscos que decoren les parets.
El Manel agafa la clau i s’adona que just a sota dels quadres hi ha una escopeta penjada.
L’habitació fa olor de tancat, de mantes gruixudes i resclosides i plenes de pols. Les parets estan recobertes amb paper pintat que es desprèn per les puntes i on es dibuixen unes sanefes que fan formes rodones, marrons i ocres. El terra és de moqueta vermella i a cada pas s’aixeca un polsim grisós.
L’Òscar, estirat al llit, connecta la càmera a l’ordinador i bolca les fotos mentre s’arrenca amb les dents un tros de pell del llavi.
El lavabo és petit, però té una banyera gran i rodona. El Manel es despulla, posa la roba ben plegada al tamboret i deixa preparades dues tovalloles que fan olor d’armari vell. Fa girar l’aixeta de l’aigua calenta i agafa l’ampolla de sabó. El tira a l’aigua i la remou. Un bon ambient de relax per tornar-li a treure el tema, per dir-li amb molt de tacte, Òscar, dimecres vinent es fa una primera reunió informativa al centre d’adopcions. Repassa mentalment si té tots els papers a punt:
La nòmina.
El contracte del pis.
L’informe mèdic.
El llibre de família.
És només una reunió informativa, però vol causar bona impressió i mostrar la documentació que sap de memòria que en un futur els demanaran, a veure si li poden dir que compleix els requisits.
Seran uns bons pares.
I l’Òscar farà fotos precioses dels tres en blanc i negre, i les penjaran al menjador amb marcs daurats.
De cop, se sent un motor. Mira per la finestreta del lavabo. Un totterreny marró aparca al costat del seu cotxe de lloguer, frena en sec i aixeca molta pols. Apropa més el cap al vidre. L’entela.
El conductor, violentament, surt del cotxe, tanca amb força la porta i obre la de darrere del vehicle.
—Hi vull tornar.
El Manel es gira de cop de l’ensurt.
L’Òscar pica amb els dits el marc de la porta del lavabo. Duu l’impermeable groc posat i el gorro de llana vermella.
—Hi vull tornar, Manel. Tornar a fer les fotos. Les d’abans han quedat fosques. Podria intentar-ho amb el flaix que vaig comprar. Segurament no quedarà bé, però per provar-ho...
El Manel mou el cap, apuja les celles, respira fondo i s’asseu a la banyera. El marbre és fred i se sent estranyament ridícul, tan despullat, amb tant de pèl, tan gros. Creua les cames per intentar imposar una mica de seriositat i es bufa el serrell. Deixa caure un braç.
—Són les dotze de la nit, Òscar... Tenia ganes que ens banyéssim després de sopar. Tenim cinc dies, encara. Tots per tu. —Es frega el serrell—. Tots per tu.
L’Òscar es nota la tensió entre cella i cella i l’estómac dur.
Necessita l’última foto de la sèrie.
La foto.
No serà fàcil trobar-ne una que conclogui tot el projecte.
L’abisme.
El Manel posa l’esquena més recta i fa força per creuar les cames. L’ha de convèncer. Avui ja no toca treballar més. Són les seves vacances.
L’Òscar agafa aire, mira la finestreta del lavabo, després el mira a ell.
—Manel, com més aviat li enviï una foto bona al Quique, millor. Tots més tranquils.
—Tots?
—Ah, que t’és igual? És clar, tu de tranquil ja ho estàs, de vacances! És que hauria hagut de venir sol. Ja ho sabia.
Les cervicals del Manel s’han posat tan dures que ha de tirar el cap enrere i apujar les espatlles.
—Va, Òscar, ara toca descansar, demà més...
Sempre reconduint la situació.
Sempre aquest paper.
L’estómac digerint glopades de tensió.
El Manel s’aixeca i se li apropa, li frega una màniga i després li acaricia la galta. L’Òscar mira a terra.
—És que és veritat, Manel. Ets tu qui em va voler acompanyar, vale? Jo estic treballant, és la meva feina.
El Manel s’adona que el gorro que va regalar a l’Òscar pel seu aniversari li deu anar petit. Al front encara té la marca de quan se l’ha posat ala tarda. Petits triangles arrenglerats d’orella a orella. Potser n’hi haurà de comprar un altre.
—Va... T’has de relaxar, Òscar. Si vas amb tanta pressió no faràs bones fotos. —Li prem suaument l’espatlla i li acaricia l’orella—. I em sembla que t’hauré de comprar un altre gorro.
L’Òscar se’l mira arrufant el front i es rasca el coll.
—Va, no em facis de papa.
Papa.
Papa. L’Òscar va per modes. Quan s’enfaden utilitza el mateix recurs durant uns mesos. Ara toca el papa. Casualment des que el Manel li va començar a dir que volia tenir un fill.
Papa.
Papa.
Cada papa és un dard entremig de les costelles,
o per dins del melic.
Però és igual. Reconduir la situació.
L’estómac a vessar, inflat.
El Manel l’agafa de la mà i amb una mica de força l’estira cap a la banyera.
—Va, et faig un massatge. T’anirà bé.
L’Òscar es resisteix però fa que sí amb el cap. Es treu el gorro. Prem els llavis, es gira i desapareix per l’habitació mentre es descorda l’impermeable. El so de la cremallera relaxa les cervicals del Manel, que aixeca els braços per acabar de destensar-se. Somriu i entra a la banyera. Bé, ja està. Situació reconduïda.
—T’espero! —S’asseu. S’hi està molt bé. Hi cabran molt bé—. L’aigua està perfecta. Porta el cava!
Però just quan acaba de pronunciar l’última «a», un cop de porta brusc li fa tancar els ulls.
Silenci.
Només el so de l’aigua quan mou les cames.
—Òscar?
Allarga el coll per mirar a través de l’escletxa de la porta del lavabo. Res.
—Òscar?
S’aixeca i agafa una de les tovalloles enormes que ha preparat a sobre la pica i s’embolica. No és gens suau. Prem els braços contra les costelles.
Surt del lavabo. La moqueta vermella li frega la planta dels peus. Sobre el llit, reposa el mòbil de l’Òscar.
Un so intermitent el fa girar.
Clec, clec, clec, clec. Va abaixant el ritme.
És el cartellet que aquest vespre, quan han entrat a l’habitació, s’han trobat a sobre el llit. És allargat amb un forat per introduir-hi el pom de la porta. NO MOLESTAR. El Manel l’havia penjat al pom, però de cara a l’habitació.
Per veure’l ells mateixos.
No molestar.
Senyals, com els va indicar el psicòleg, per a moments de discussió.
No molestar.
Encara es balanceja suaument.
Dreta i esquerra. Esquerra i dreta.
Cada cop més lent.
S’apropa a la porta i l’obre. Des del final del passadís, li arriba el so d’uns passos que s’allunyen.
Amb impuls torna a tancar la porta. El cartell es mou violentament.
No molestar, no molestar, no molestar, no molestar.
La mà llisca per la barana, el palmell calent pel fregament. El palmell i el cervell que es va escalfant a cada pis que baixa. L’Òscar salta els graons de dos en dos. Necessita tornar. Disparar una bona fotografia. Captar la remor de les fulles, el grinyol del telecadira. La foscor. La natura que trepa per la pilona del telecadira.
I potser, l’ombra.
Qui s’amaga rere els arbres?
Passa per davant de la recepció buida. La barreja de dues veus greus discutint el fa aturar-se. Gira el cap a l’esquerra, cap a l’habitació del director. Sent clarament la conversa:
—No siguis impulsiu, Tom, per favor, tranquil·litza’t.
—Ha tornat, Sam. Ha tornat!
L’Òscar agafa amb força la càmera i mira les escales, després l’ascensor. Torna a mirar la porta de l’habitació del director.
—Per favor, espera. A veure, hi ha una solució, Tom.
—Mira que faré una bestiesa, Sam.
Ara la veu és més calmada. Sent uns passos. L’esquena rígida. Què fa? Ha de tornar a l’estació d’esquí.
Tot despullat, amb passos llargs i esquivant la tovallola, el Manel s’acosta a la finestra rectangular que va d’una banda a l’altra de l’habitació. Recolza el front al vidre i amb un segon l’entela. Set pisos més avall, al pàrquing de l’hotel, a costat del totterreny marró, veu com l’Òscar s’encén un cigarret i mira cap amunt. Duu l’equip de fotografia penjant.
Òscar. Què fas?
Les seves mirades es creuen en un punt intermedi.
La del Manel baixa precipitada, suplicant, la de l’Òscar puja desafiant, aspra.
Les mirades es topen al segon pis. El Manel enganxa el palmell al vidre i intenta transmetre a l’Òscar que no faci ni un pas més, que ara baixa i faran les fotos que vulguin. L’Òscar fa una altra pipada. Mira el cotxe. No pot esperar més a treure’s el carnet de conduir.
El Manel observa com la silueta de l’Òscar desapareix pel revolt engolida per la nit. Agafa amb força el mànec de la finestra i l’estira cap a la dreta. El vidre es desplaça deixant anar un xiscle punyent. Entra un aire gèlid que li glaça l’úvula.
—Òscar! Òscar! No hi vagis caminant! Torna!
Els seus crits es difuminen. Algunes volves de neu ballen indecises i s’escolen per la finestra. Les segueix amb la mirada. Es mouen lentament. La neu blanca es desfà entre els pèls de la moqueta vermella fins a convertir-se en una lleu fumerada. Neva?
L’Òscar sent el seu nom a la llunyania. Llença el cigarret. Necessita la foto. El Quique, el comissari de l’exposició, ja el va advertir: l’última havia de ser potent. Havien d’impressionar el director del museu. A més, Òscar, noto que el teu treball està perdent intensitat. Has de recuperar l’energia.
Estàs perdent intensitat.
Intensitat.
La que tenies abans.
Què era aquella ombra?
L’Òscar es col·loca bé la corretja de la càmera. El Manel no entén res, no entén el meu ritme. Ell va marcat per la feina del despatx. Si no hagués buscat feina desesperadament d’arquitecte i s’hagués centrat en el còmic que per fi va començar, potser em comprendria més. I ara, encara vol un fill. No en té prou d’estar casats?
Es gira. Mira l’hotel. Claustrofòbia. Es torna a girar i avança amb més rapidesa. No em tindràs aquí tancat, necessito la foto.
Recuperar la intensitat.
Els pantalons se li estan humitejant perquè no s’ha eixugat del tot bé. El Manel llença la tovallola sobre la moqueta. Agafarà el cotxe, l’enganxarà a mig camí, li obrirà la porta i li dirà,
va, anem a fer les fotos que vulguis.
Tornar a reconduir la situació.
Avui ja no podran parlar del tema, però si aconsegueix rebaixar la tensió, demà potser sí. S’asseu al llit i es corda les vambes.
Un fill dels dos.
L’olor de l’Òscar.
Piquen amb suavitat a la porta. Tres tocs. El Manel s’incorpora i sent com se li torna a relaxar la musculatura. Ha tornat. A vegades ho fa, això. Poques, però ho fa. Passeja i torna. Malhumorat. Però torna.
Musculatura relaxada, tensió, musculatura relaxada, tensió.
Ara l’abraçarà molt i molt fort. Quines ganes de sentir la seva olor.
Obre la porta.
El Sam, mig encorbat, l’observa amb un grapat de fulls a la mà. El Manel sent com l’estómac se li fa dur i petit.
—Sento molestar. Estic recollint signatures.
—Ho sento, tinc pressa.
El Manel tanca la porta. Agafa aire. Serra els llavis. Fa un pas enrere, agafa l’altra vamba i fent equilibris se la posa. És igual si ha estat mal educat.
Musculatura tensa. Necessita l’olor de l’Òscar.
Tornen a picar a la porta. Aquest cop amb més intensitat. Però què...? S’acaba de cordar la vamba i l’obre.
—Sento molestar. Però necessito les signatures. —El Sam es frega el front, li tremola la mà dreta—. Fa anys que recullo signatures. És perquè s’enduguin l’ossa a un refugi.
El Sam li allarga els fulls.
El Manel mira els papers esgrogueïts i mig arrugats dividits en rectangles amb una signatura cada un. Ell vol abraçar molt i molt fort l’Òscar. S’està posant nerviós.
—Quina ossa?
—L’ossa que viu als boscos de dalt l’estació d’esquí. El meu germà està molt nerviós. És aquí, a baix, a la meva habitació, i avui està molt nerviós. Són signatures per portar-la a un refugi. Necessito les signatures. En Tom diu que li han desaparegut dues ovelles del ramat i que ha trobat sang a l’herba de més amunt d’on pasturen. Jo ja li he dit que no es preocupi, que tornarem a recollir signatures, que ens faran cas. Que d’una vegada per totes... ens faran cas.
El Sam li dona la ploma al Manel.
El Manel obre molt els ulls. Els forats del nas s’han tornat uns conductes fins i prims.
—Però és perillosa? No m’ho va comentar quan vaig fer la reserva.
El Sam fa que no amb el cap, amb un gest trist.
—Gens. No es preocupi. L’hi puc assegurar.
El Manel agafa la ploma del Sam. Alça la cama i col·loca els fulls sobre la cuixa esquerra. Signa ràpid i els hi torna. El Sam se’l queda mirant fixament.
—Està nevant força. Costa de creure. Feia molts anys que no havia vist nevar d’aquesta manera. I amb aquesta calor...
El Manel es gira i mira pel finestral de l’habitació. Les volves de neu es precipiten amb força davant la nit.
Blanc sobre negre.
De cop, se sent un motor de cotxe. El Sam es gira, mira el passadís i crida:
—No! Tom!
Marxa corrents, el Manel dona un cop d’ull a l’habitació, agafa les claus del cotxe de sobre la tauleta de nit, tanca la porta i el segueix. Baixen precipitats per les escales i quan arriben al rebedor el Sam deixa anar un sospir, es col·loca les mans al clatell.
—No! No! No! No!
El Manel es fixa on està mirant el Sam. A la paret de la recepció, sota els quadres, només hi queda la marca polsegosa de l’escopeta.
L’eixugaparabrises es mou al ritme de les seves pulsacions cardíaques. El Manel condueix a vint per hora amb el cap enganxat al volant, observant les petjades que ha deixat l’Òscar a la neu. Al seu costat, el Sam mira nerviós per la finestra i només fa que repetir fluixet: és boig, és boig...
La temperatura està baixant en picat. Encén les llargues. L’obscuritat és absoluta. A fora, tot és foscor. El Sam li ha demanat que el porti a l’estació d’esquí, sap segur que el seu germà es dirigeix cap allà. A la part de dalt. Als boscos. El Manel ho troba una bogeria, però no tenia temps per discutir. Necessita trobar i abraçar l’Òscar.
Relaxar musculatura.
L’hauria hagut d’acompanyar. Tenia cinc dies llargs i preciosos per explicar-li amb calma la reunió.
Cinc dies.
Hauria hagut d’esperar quan ja tingués alguna foto bona. La coordinadora del centre, fa mesos, li va donar només un consell per telèfon: hauràs de cultivar la paciència, l’adopció és un procés llarg.
Paciència.
El Manel es mossega el llavi. S’ha oblidat de respirar i respira de cop pel nas i li venen unes ganes immenses de plorar. L’Òscar portava mesos estalviant pel flaix.
Ja està, ja està. Un revolt ample i tancat. Una recta i ja hi seré. I t’abraçaré, Òscar.
Reconduir la situació, com sempre. Menjar-me la tensió.
Papa.
El Sam no calla: és boig, és boig.
La neu s’amuntega a les espatlles de l’Òscar, que camina una mica encorbat pel marge de la carretera perquè cada cop fa més fred. I mira a terra, a la neu, a les seves botes noves. El Manel, assegut als bancs de l’aeroport, li havia confirmat que faria bon temps, que no hi hauria núvols i que la lluna plena li donaria molta llum. Que no ho va mirar bé? Que no va consultar bé el calendari lunar? O potser sí i no va dir res perquè així es quedarien a l’habitació de l’hotel, sense excuses, reclosos.
Mentre nevés.
Queda clar, li va mentir expressament.
Palpa la funda de la càmera. Està xopa. Es descorda la jaqueta i l’amaga a dins. Deuen quedar quinze minuts caminant per arribar a l’estació d’esquí. No sap si la funda aguantarà sense mullar la càmera.
De cop, sent el so d’unes rodes fregant la carretera. Ja està. Sempre l’acaba anant a buscar. Que no el pot deixar tranquil? Es gira i els llums del cotxe l’enlluernen. Es posa una mà al front fent visera. Sent l’objectiu de la càmera clavat al tòrax. Ara li dirà, va Òscar, anem, anem a fer les fotos. És clar. És la seva feina, ell no està aquí de vacances. Es posa al mig de la carretera perquè el vegi i aixeca els braços, abaixant una mica la barbeta perquè els llums del cotxe no li punxin les retines. El cotxe frena, les rodes freguen la neu verge de la carretera. L’Òscar aixeca la mirada i sent un calfred a les cervicals.
El cotxe que hi ha davant seu no és el que han llogat aquest migdia.
No deu fer olor de llimona ni de cotxe nou ni la mà del Manel reposa sobre el canvi de marxes, a punt per acariciar-li la cuixa.
L’Òscar entretanca els ulls, els llums es redueixen a dos puntets grocs, però ni així aconsegueix identificar el conductor. Sent un lladruc. El cotxe immòbil. La neu es va deixant caure sobre el capó. L’Òscar s’apropa sense desviar la vista del parabrisa. El conductor abaixa el vidre. És el Sam?
—On va?
—A l’estació d’esquí.
El conductor fa un cop de cap a la dreta. Li està dient que pugi? Li torna a fer el mateix gest, aquesta vegada amb el front arrugat. L’Òscar assenteix i dona la volta al cotxe i obre la porta del copilot. Al darrere hi ha dos gossos amb els ulls plens de ràbia.
—No es preocupi. No són perillosos. No per a vostè.
—Ha deixat l’hotel sol?
El conductor somriu de costat i el mira.
—No soc el Sam, soc el seu germà bessó. Em dic Tom.
—Us heu enfadat?
El Manel condueix observant les petjades de l’Òscar, que ja estan desapareixent per la neu. Nota la mirada del Sam.
—No.
El Sam torna a mirar per la finestra.
El Manel el mira de reüll. El director de l’hotel té el cabell fi i blanc. La jaqueta sembla d’una altra època i fa olor de fusta, de cendra. Es mossega els llavis.
—I vostè per què s’ha enfadat amb el seu germà?
El Sam no aparta la mirada de la finestra. Veu com la seva nou del coll puja i baixa. Es frega el nas.
—Per l’ossa.
El Manel canvia de marxa.
—Com?
—L’ossa no existeix. Des de petits que l’he intentat convèncer que la llegenda de l’ossa és absurda. Ens l’explicaven els grans del poble. Una llegenda. Res, una llegenda. Una ossa que vivia als boscos de darrere del poble. —Esbufega—. El meu germà mai ha sabut distingir la fantasia de la realitat. Mai.
El Manel nota que la veu del Sam és cada cop més trencada. Torna a canviar de marxa i el mira. S’ha posat la mà al front i fa un so amb el nas.
—El meu germà és una persona solitària, amb al·lucinacions. Però feia anys que estava bé... fent de pastor.
—I per què recull signatures?
El Sam arronsa les espatlles.
—Ho vaig començar a fer per demostrar-li que me’l creia. En les èpoques que patia els episodis de paranoia més intensos, això el calmava. —Agafa aire a batzegades—. Quan l’estació d’esquí i l’hotel van començar a anar malament, ell deia que era culpa de l’ossa, que espantava els esquiadors. —Fa que no amb el cap i assenyala el cel negre—. I era la neu. Era la neu. Cada vegada nevava menys. Saps quants anys feia que no veia nevar així?
La neu.
Té ganes d’abraçar l’Òscar i dir-li, saps què? L’estació d’esquí es va tancar per falta de neu. Ja està, no hi ha més històries. Les coses a vegades són simples, Òscar. Intenta plasmar això.
—Avui estava histèric amb la desaparició de les seves dues ovelles. Doncs s’han escapat i ja està, Tom! —El Sam dona un lleu cop de puny al vidre de la finestra—. I ja està!
Les coses a vegades són simples, Òscar. Vull que siguem pares. Què és el que et fa por?
El motor estossega tres vegades i el cotxe s’atura.
Un dels gossos no para de rascar el vidre i el so de les urpes picant a la finestra fa posar nerviós l’Òscar, que es va girant contínuament. L’animal té la boca plena de saliva i ensenya uns ullals esmolats i bruts. Entremig dels dos gossos hi distingeix una escopeta.
—Està nerviós, té ganes de sortir.
La veu del Tom és igual de greu que la del Sam. L’Òscar fa que sí amb el cap i agafa amb força la maneta de la porta.
—Ja.
—I què hi vas a fer, a l’estació d’esquí?
L’Òscar es descorda la jaqueta i acaricia la funda de la càmera, encara humida.
—Haig de fer fotos. Soc fotògraf.
El Tom es rasca compulsivament el nas. L’Òscar el mira detingudament. Potser no s’assemblen tant. Té els ulls més ametllats i la mandíbula més quadrada.
—A una estació d’esquí tancada des de fa anys?
L’Òscar mira cap endavant. Ja veu el telecadira.
—És un projecte de fotografia sobre espais abandonats.
Un del gossos comença a bordar. El Tom el mira pel retrovisor.
—Abans estava ple d’esquiadors. Ple. El meu germà, entre l’estació d’esquí i l’hotel, va guanyar molts diners. Ara ja ho veus. Tot buit.
Acariciar el paisatge. Fusionar-se. Entendre el seu llenguatge.
—Què va passar?
El Tom canvia de marxa, el mira, torna a mirar la carretera. Abaixa la barbeta i arruga el front.
—Mai es va creure que hi havia una ossa.
L’Òscar agafa amb força la càmera. El Tom el mira de reüll. Li brillen els ulls.
—Desapareixien esquiadors. —Alça el braç lentament i assenyala la carretera amb l’índex—. Pujaven amb el telecadira i no tornaven a baixar. A vegades, se sentien rugits. Estava totalment malalt pels diners i callava. Callava i no feia res. —Fa un silenci. Empassa saliva i pica amb els dits el volant—. Cap als últims temps, mig embogit, va engegar una recollida de signatures, però és clar —arronsa les espatlles—, ja no venia ningú.
—I per això la va tancar?
El Tom fa que sí amb el cap.
—La gent tenia por.
L’Òscar acaricia la càmera i nota com el cor li batega ràpid. Comença a moure la cama dreta i es mossega una pell de l’ungla del dit índex. El telecadira cada cop és més a prop.
Una ossa.
Van tancar per una ossa. La natura contra la cultura. La foto perfecta per acabar el projecte. La por de la mort.
Recuperar intensitat.
—Mai no ho havia pogut demostrar al meu germà. Mai. —Apropa la mà dreta a l’Òscar i aixeca dos dits—. Però avui m’han desaparegut dues ovelles. L’ossa va treure la feina a mon germà, que no va saber fer res. —Es pica amb el puny el pit—. A mi no me la fotrà!
L’Òscar encén la càmera i observa l’última fotografia que ha fet. Fa zoom i analitza l’ombra. Mira pel retrovisor del copilot. I el Manel? No el vindrà a buscar? De cop, sent una punxada al mugró esquerre.
El Manel i el Sam caminen per la carretera. Fa cinc minuts que han empès el cotxe fins al marge. Després d’analitzar el motor i intentar engegar-lo tres vegades, han desistit i han continuat el camí a peu. A la carretera hi ha pocs fanals, però poden seguir bé el camí. El Sam va molt poc abrigat i es va fregant els braços. Ja no neva, però la temperatura va baixant. El Manel ha agafat la llanterna i dels nervis va prement el botó d’apagar i encendre, mentre observa les petjades de l’Òscar.
—I per què ha marxat el seu amic? —La veu del Sam s’està tornant ronca.
—Volia fer fotos. I no és només el meu amic.
El Manel mira el cel. Sí. Segur que ho va consultar moltes vegades. Aquests dies tocava lluna plena. Justament començava avui. Fa una volta sobre si mateix. Alguns núvols tapen el cel, però es veuen moltes estrelles. On és la lluna?
El Sam s’hi apropa accelerant el pas.
—Què fa?
El Manel fa un gest cap amunt amb la barbeta.
—Hi hauria d’haver lluna plena. Ho vaig comprovar abans d’agafar el viatge. És... és com si hagués desaparegut.
Se sent un lladruc. El Sam mira la carretera.
—Hem de seguir.
El Manel comença a caminar i va observant les petjades enormes de l’Òscar. Un 45. Un peu enorme. Un 45. Les botes grosses de l’Òscar. Les botes per anar a la neu que es va comprar fa dues setmanes en una botiga del centre. Al Manel ja li feia mal el cul de tanta estona que feia que estaven allà. L’Òscar no es decidia. Res li agradava.
—Aquesta em fa més alt, no?
El Manel mirava les botes a través del mirall recolzat a la columna i també observava la seva cara. Tensa.
—Sí, et fa encara més alt. M’acabaràs de fer malbé les cervicals de mirar cap amunt. Es veuen bones.
—Són cares...
—Però les altres que tens estan fetes un fàstic.
L’Òscar sabia quin número de peu feia ell? I si feia molt que no es canviava de vamba? Ho sabia? Va prémer els dits del peu de l’Òscar per si tocaven la punta.
—No et van una mica petites?
—Ai! Sembles un papa!
El Manel va enretirar ràpid la mà.
—Per a mi és important això, Òscar. No em diguis més papa. No tractem aquest tema així, vale? Queda-te-les, són boniques. Ja te les regalo jo.
L’Òscar va arronsar les espatlles i es va asseure per descordar-les.
—Sí, són boniques.
El Manel s’atura. Les petjades fan un canvi de rumb, quatre més i les últimes al mig de la carretera. Com si hagués estat abduït. Com si hagués desaparegut. Ell i la lluna.
—Sí que ens hem enfadat, hòstia! Sí que ens hem enfadat!
El Tom posa el fre de mà i mira l’Òscar.
—Ja ens veurem.
L’Òscar agafa amb força la maneta de la porta.
—I on anirà, ara?
—Per un camí que porta als boscos de dalt l’estació.
—No la matarà, oi?
El Tom serra els llavis.
L’Òscar salta del cotxe. Observa com els gossos el miren a través del vidre. L’entelen. El Tom arrenca el cotxe i els gossos comencen a bordar. L’Òscar es queda immòbil mirant com el totterreny s’allunya. Alça la barbeta i mira la nit negra. Ja no hi ha núvols i les estrelles, sense la lluna, brillen molt més intensament.
Salta la tanca, passa per davant la caseta i amb passos ferms es dirigeix cap al telecadira. El vent gèlid fa moure les cadires rovellades.
I grinyolen.
Un lament enmig del silenci blanc.
Mira al seu voltant.
Una ossa. Aquesta quietud és per culpa d’una ossa.
Per la por. Per la por de morir. El mateix motor que va provocar construir una estació d’esquí és el mateix que la fa abandonar. La por de morir fa construir artefactes per distreure’s, Manel, i després, els abandona. Aquest és el tema d’Abismes. Del nou projecte. T’agrada?
Mira a dreta i esquerra i s’apropa a una pilona del telecadira que té la pintura desenganxada.
Quan troba el punt òptim, treu la càmera.
La llum del flaix il·lumina una de les cadires. El so es propaga per tota la muntanya fins a retornar als seus timpans, com un bumerang. Es posa ràpidament la càmera dins la jaqueta perquè no es mulli i mira la fotografia.
Hi ha massa neu. No sembla una estació d’esquí abandonada. No fa l’efecte que volia.
I si neva els cinc dies? Què faran? Estar calents a l’habitació. Banyar-se. Els massatges.
Vol intentar fer la fotografia des d’un altre angle, que es percebi com el cable del telecadira es fon amb els avets al capdamunt de la muntanya. Intentarà que no es vegi la neu. Podria enfocar només els troncs. Treu ràpid la càmera, es col·loca bé la caputxa per tapar-la una mica.
Mira pel visor. S’intenta imaginar el telecadira en marxa. Famílies rient. Anoracs de colors. De què tens por, Òscar?
Dispara.
De la llunyania li arriben uns lladrucs exaltats.
Deixa anar la càmera. Es gira i mira la carretera completament nevada.
Però on és el Manel? Hauria sigut ben fàcil venir els dos, junts. S’hauria posat al seu darrere, contemplant com fa les fotos, dient aquesta és bona, aquesta no. Com quan triaven les de l’exposició sobre desnonaments, estirats al terra del menjador. El Manel en volia unes quantes per calcar-les per al projecte de còmic que tenia al cap, quan encara estava a l’atur i feia el curs d’il·lustració i la idea d’adoptar un nen no li havia inundat tot el cervell engolint el còmic, el triar fotos, l’aquesta és bona, aquesta no.
Adoptar.
Òscar, he vist que a Etiòpia trigaríem tres anys. He vist que al Vietnam sembla que va més ràpid. I ell sol passant les fotos. Perdent intensitat. Aquesta és bona, aquesta no. Mira, Manel, aquesta potser et serviria per a la coberta del teu còmic?
El còmic? Tss… d’aquí que el faci, amb la feinada que tinc al despatx ara mateix! Però si tenies l’argument claríssim! Ho tenies claríssim abans de trobar la feina!
L’Òscar contempla el telecadira. Immòbil. T’estàs banyant, Manel? Saps que no hi ha lluna plena? Però no passa res. De lluny, els gossos borden amb més fúria. Uns segons després, l’Òscar sent una altra pessigada més intensa al mugró del pit esquerre.
Ja es veuen les pilones del telecadira enormes. Sembla que ja no neva amb tanta força. El Manel camina rere el Sam, que fa estona que no diu res. Nota els mitjons mullats i un calfred li puja per les cames, recorrent tota la columna vertebral fins a les cervicals. Es mira les vambes velles. Saps quin peu faig jo, Òscar? Ho saps? Saps si m’haig de canviar les vambes perquè les tinc vellíssimes? Són boniques, ja te les regalo jo. Ai, no facis de papa.
Papa.
S’hauria hagut d’aixecar i llençar-ho tot. Totes les botes de la prestatgeria. Les botes per anar a fer fotos a l’estació d’esquí abandonada. L’estada que pagarien amb el seu sou de treballar al despatx d’arquitectura. L’estada que ell prepararia meticulosament: el cotxe llogat, l’hotel, els vols. Que no va saber veure que no hi hauria lluna plena? Això és l’únic que li pot recriminar, però hauria sigut tan fàcil com que se n’hagués preocupat ell. Però és clar, ell és l’artista. Només pot pensar en el paisatge i a moure l’objectiu. I, a sobre, es veia capaç d’insistir-li en el còmic i ell, ben innocent, encara es defensava: el còmic és un passatemps.
Un passatemps? Però si t’encanta, si ja tenies un editor interessat.
Òscar, per favor, és una editorial petitíssima.
I què? Per aquí es comença.
Ah, molt bé, i com vols pagar les factures, amb les teves exposicions? Potser tu hauries de començar a veure la fotografia com un passatemps, també, i buscar-te una feina de debò!
El Sam s’atura, es gira, el mira i es col·loca el dit índex a l’orella.
—Ho has sentit?
El fred se li ha colat a dins de la jaqueta i l’Òscar fa estona que tremola i encara no ha aconseguit cap foto decent.
La millor.
Abismes.
Exposició: Abismes, per Òscar Torres.
Necessites una foto més impactant, Òscar, el teu treball està perdent potència. Què et sembla, Quique, una estació d’esquí abandonada? N’he trobat una. Lluny. Hauria d’agafar un avió, però crec que és bona idea. Prova-ho, sí.
L’Òscar esbufega. Manel, de vacances aniré un dia a una estació d’esquí abandonada. Crec que he trobat la idea per a l’última foto de l’abisme. Al Manel li va molestar que hagués planificat les vacances. Tu sol? No ho sé... M’hi vols acompanyar? Sí, però no és això, Òscar, no és això. Al cap de dos dies el Manel li va ensenyar un full que havia imprès. És la reserva de l’hotel, hi passarem les vacances. Agafarem un avió i després llogarem un cotxe. Ja està tot pagat. Tindràs cinc dies per trobar la foto que busques.
De cop, una altra pessigada al mugró esquerre. Sent com si cremés. S’apropa al telecadira i s’asseu al seient que vola més a prop de terra. Recolza els peus al suport. Es frega el mugró. Es doblega cap endavant i sembla que així el dolor minva. Els gossos han deixat de bordar.
De lluny, se sent un tret. El so sec es propaga per la pista d’esquí. Les cadires es balancegen i sembla que udolin. L’Òscar es gira i recorre amb la mirada el cable que s’endinsa al bosc.
El Manel mira espantat el Sam, que es gira i observa la muntanya. Els ulls li brillen.
—És el Tom.
Comença a córrer i el Manel el segueix. Salten la tanca. El Sam treu un joc de claus de la butxaca de la jaqueta i obre la porta de la caseta de l’estació d’esquí. El Manel contempla el paisatge. No veu l’Òscar per enlloc. Li costa respirar. Mira l’interior de la caseta. El Sam encén uns llums.
—Què fas?
—Haig de pujar.
El Sam aixeca una fusta i prem un botó.
De cop, s’encenen els focus del telecadira. L’Òscar es col·loca el braç dret davant dels ulls. La punxada del mugró li perfora les entranyes i li arriba fins a l’esquena. Mou compulsivament la cama dreta. Qui ha encès els focus?
Se sent un grinyol eixordador seguit d’un brogit compassat.
Les cadires es balancegen i comencen a moure’s.
L’Òscar s’agafa amb força a la barra gelada i clava els peus al suport.
I comença a pujar.
Vol cridar, però la veu es queda atrapada al coll. El dolor del mugró és agut i es torna a doblegar. Es mossega els llavis. Els ulls es comencen a acostumar a la llum, mira a terra i sent un mareig que li recorre les cervicals fins a enfonsar-se als timpans. Ja no pot saltar, està massa amunt.
El Sam aparta el Manel de la porta i comença a córrer en direcció al telecadira. El Manel fa dues passes i observa els seients com pugen. Què és allò? Què és aquella ombra al telecadira? Fa dues passes més i percep l’impermeable groc de l’Òscar. Òscar? Obre una mica la boca. Òscar? Se li asseca la boca i sent una esgarrapada al cervell.
—Òscar!
Agafa impuls i arrenca a córrer.
Corre.
Corre.
Les vambes velles enfonsades a la neu.
Corre.
Els mitjons mullats.
L’Òscar no es mou, no li pot veure ni la cara. Està doblegat.
Què fa? Està mirant les fotos de la càmera?
—Salta!
Se sent un altre tret. Uns quants ocells surten volant dels avets i es difuminen en la negra nit. El so de les ales es barreja amb el soroll del telecadira.
—Òscar!
Amb l’esòfag cremat de fred arriba al telecadira. D’un salt puja al seient humit. Mira endavant, enrere. On és el Sam?
L’Òscar abraça la càmera. Sent la veu del Manel. L’està cridant? Li fa por mirar a terra, però intenta obrir l’ull esquerre i gira una mica el cap. El veu pujant a una cadira. És aquí. L’ha anat a buscar. Els dos pujant cap al bosc. Junts.
Però què li ha fet fer?
Ara s’estarien banyant. No. Ara ja estarien despullats al llit, plens de sabó, una mica beguts. Amb les espurnes del cava esclatant al cervell. La foto. L’abisme. L’exposició que li havia de donar una mica més de nom. Fer-se més digne. No és un passatemps, Manel. Potser sentir més seguretat. No és un passatemps, Manel. Sentir-se segur. A casa, a fora.
Soc fotògraf.
Ah, sí? I et guanyes la vida d’això?
Poder dir: sí. L’abisme. Soc pare i soc fotògraf.
Em guanyo la vida d’això, sostinc una família.
Pare.
Pare.
El Manel s’agafa fort a la barana. Per què no li contesta? És que no el sent? No el sent? No contesta perquè encara segueix enfadat? Per què? Si és ell qui ha sacrificat totes les putes vacances de l’últim any per aquest projecte que...
—Òscar! És la neu! Van tancar perquè no nevava! Em sents?
Des de l’estiu, des de la primera foto pel projecte Abismes, al parc aquàtic abandonat. Allà on li volia comentar per primera vegada que tenia ganes de ser pare. S’havien colat al parc després de dinar en un xiringuito de la platja. L’Òscar va veure clar des del primer moment la foto que necessitava: el tobogan de set fileres rovellat amb els flotadors desinflats als peus. La va tirar des de diferents angles mentre el Manel l’observava. Després, es van deixar caure, cansats, en un d’aquests flotadors blaus plens de terra i formigues rostides on hi devien cabre quatre o cinc persones. L’Òscar es va encendre un cigarret. El Manel li acariciava l’espatlla. Com és que t’ha vingut aquesta idea per al projecte? L’Òscar va deixar anar el fum. M’encanten aquests espais. Llocs recreatius plens de gent rient. Infraestructures que es munta la humanitat per divertir-se i no pensar en la mort. I mira ara, la natura es menja aquests ferros rovellats antics salvadors de l’abisme que comporta pensar en el no-res.
Òscar, de debò creus que la gent es tira per un tobogan per no pensar en això? Vols dir que no ets tu el depressiu?
L’Òscar va encongir les espatlles grosses i morenes i va fer un posat trist.
Sí, ho he estat, però ara estic molt millor.
El Manel ja no va trobar el moment d’explicar-li el desig que li havia nascut a les entranyes, van parlar fins que es va fer fosc de tots els episodis de depressió que l’Òscar havia patit des de l’adolescència.
Has de tenir paciència, és un procés llarg. I com es mesura la paciència, eh? Des de quan l’havia de començar a tenir?
El Manel es mossega el llavi de baix amb força. No pot ser. Adoptarà ell sol. No el necessita per res, l’Òscar. Al contrari, estancaria el procés. Li posarien traves. Sense sou fix, free-lance, amb depressions a l’expedient mèdic. Serà pare ell sol.
Pare.
Els papers: nòmina, contracte del pis, llibre de família, estàs divorciat?
Està divorciat?
Si fos vidu...
El telecadira ja arriba al capdamunt, en tres segons farà un petit revolt i baixarà. En tres segons l’Òscar tindrà el terra a dos pams dels peus.
Un.
Dos.
Tres.
L’Òscar agafa fort la càmera i salta. Tremola. Fa més fred, aquí dalt. De cop, se sent un bramul de dolor.
I silenci.
Aterrit, mira a la seva esquerra. Uns metres més enllà, entremig dels arbres, hi ha una ombra a terra. Es frega el mugró i s’hi apropa lentament. Allarga el coll. Entretanca els ulls. El cor li fa un sotrac tan fort que li tremolen les costelles.
És l’ossa. Enorme, peluda.
És a terra enmig d’un bassal de sang que es fon amb la neu. Se li aflueixen els genolls. El dolor punxant al mugró s’intensifica i envolta l’aurèola. Tira el cap enrere. Obre la boca. Nota com se li retorcen les vísceres. Tira el cap més enrere, però fa un pas. I un altre. Arronsa les espatlles i ara tira el cap endavant. La càmera es balanceja suaument pel seu tòrax. El bassal de sang de l’ossa es va estenent. Una força que no comprèn el fa avançar.
Un pas.
Un altre.
Una punxada intensa al mugró. S’encorba una mica. Respira amb dificultat.
El so d’uns passos li fa alçar el cap, temorós. El batec del cor s’accelera i això fa que encara li faci més mal el mugró.
D’entremig dels arbres, una cria d’os avança cap a ell, poruga.
L’Òscar sent una enrampada al ventre i s’ajup.
L’os petit agafa embranzida i s’acosta a ell fins a arribar als seus genolls. L’ensuma. Té el morro humit.
Llàgrimes.
Mocs.
Neu.
A l’Òscar se li escapa un somriure acompanyat d’aire i li acaricia el llom amb la mà tremolosa, inclina el cap i li fa un petó a la testa. Sent el mugró com li bull. Torna a acariciar el llom de l’os, que s’ha recol·locat, encaixat sobre les seves cuixes. Refrega el llom pel seu ventre. De cop, l’Òscar sent una cremor al pubis, una esgarrinxada de foc que puja des del ventre fins al tòrax. Sent com si el cor se li desfés i nota com se li obre el mugró, com si fos l’objectiu de la càmera. Es descorda la jaqueta, s’aixeca el jersei.
Un rajolí de llet brolla del mugró esquerre i avança fins a inundar el melic.
El dolor desapareix a l’instant.
L’osset es col·loca bé, llepa el líquid, l’olora, recolza les potes al ventre i succiona el mugró de l’Òscar. A cada xuclada de l’osset, a l’Òscar se li enfonsa el ventre, com quan va fer la primera foto i els seus pares la van emmarcar al menjador.
Seràs un bon fotògraf, fill.
La cadira del Manel arriba al capdamunt i amb un salt ràpid cau de genolls a terra. Per què ha saltat l’Òscar? On és?
Sent un gemec.
Mira a la seva dreta i veu el cos d’un home estirat a terra. Un bassal de sang l’encercla. El Manel s’apropa lentament. Un pas, un altre. L’home té una esgarrapada gegant a l’esquena que li ha fet saltar la jaqueta, el jersei i la pell. El Manel s’agenolla davant seu. L’home està agonitzant. De cop, els ulls se li queden oberts i deixa de respirar. La mà dreta agafa una escopeta sense força. És el germà del Sam? El Manel, amb els braços tremolosos, li pren l’arma. Pesa menys del que es pensava.
Del mugró de l’Òscar no deixa de brollar llet. L’osset mou les potetes del darrere mentre succiona amb devoció. L’Òscar, de cop, sent un passos rere seu. Gira el cap tot el que pot i veu el Manel a uns metres d’ell. No es vol moure. No vol molestar l’osset.
—Manel!
El Manel es gira bruscament i veu, a prop dels arbres, l’Òscar posat de genolls i d’esquenes a ell, amb el cap girat, mirant-lo.
—Manel, vine! M’has de fer una foto. La definitiva!
Una foto? L’Òscar encara està pensant en les fotos? En l’abisme.
L’abisme.
Abismes.
El llibre de família. Està divorciat? Ho tindrà complicat.
L’Òscar, fent força amb el braç dret per no deixar anar l’osset, amb la mà dreta es treu la càmera i sense moure’s, tira el braç enrere i l’allarga al Manel, que ja s’està apropant.
—Té, posa’t davant meu, Manel. Has de veure això. Seràs tu qui dispari l’última fotografia del projecte. La fotografia perfecta, Manel. I seràs tu. Seràs tu qui la dispari.
El Manel fa dues passes més, agafa la càmera. S’atura. L’Òscar torna a girar el cap i fa un petó al cap de l’osset.
—Posa’t davant meu, Manel. Has de veure això. La fotografia perfecta. Ara ho he entès, Manel.
El Manel contempla l’esquena de l’Òscar, les seves espatlles grosses, el seu cap abaixat, mirant fotos, segur.
Mira l’escopeta a la mà esquerra.
Mira la càmera a la mà dreta.
Torna a contemplar l’esquena de l’Òscar. El seu cap cot. Els seus cabells rossos i rinxolats.
I dispara.
