Читать книгу Música, mestre! - Elvira Asensi Silvestre - Страница 7

PRÒLEG

Les filiacions entre música i societat, ens diu Edward Said en el seu assaig Musical Elaborations (1992), no impliquen la degradació de la música a un paper subordinat, passiu i reflex. Al contrari, la música té una funció important en la societat. Sense deixar de ser ella mateixa, la seua manera d’ocupar un lloc en el paisatge social varia tant que afecta els estils formals i compositius amb una força que no constava fins ara en els estudis culturals. No sols canvien els productes intel·lectuals dels músics, sinó també el públic, així com el poder i les situacions de gènere en què es desenvolupa el fenomen musical. Pensar d’aquesta manera la música, considera l’autor citat, és traçar un mapa del conjunt de relacions socials i polítiques, filiacions i transgressions, sense que cap puga quedar aïllada o reduir-se a un reflex de la realitat.

Des d’una perspectiva semblant, la música hauria d’haver ocupat un lloc de primer ordre en la nova forma de modernitat historiogràfica que ha estat anomenada història cultural. Tanmateix, ni tan sols se l’esmenta en els més destacats compendis, balanços o intents de caracterització referits a aquesta nova i heterogènia manera de concebre i practicar el treball d’historiador. En va es buscarà cap menció a l’estudi de la música en el llibre col·lectiu elaborat sota la direcció de Jean-Pierre Rioux i Jean-François Sirinelli Pour une histoire culturelle (1997), en el Kompendium Kulturgeschichte (2001) d’Ute Daniel o en What is Cultural History? (2004) de Peter Burke. Hi trobarem diverses referències a la història de les belles arts i de la percepció visual, del llibre i de la cultura escrita, de les elits culturals i de la cultura política, de les emocions i de la violència, dels conceptes i de la ciència, del patrimoni material, la vida quotidiana i la memòria col·lectiva, etc., però res sobre la música. En els dos volums dedicats a Historiographies (2010), sota la direcció de C. Delacroix, F. Dosse, P. García i N. Offenstadt, una llarga llista d’àmbits o dominis cobreixen des de la història del cos i de la religiositat fins a les relacions entre història i imatge i història i psicoanàlisi, passant per la història intel·lectual i la història oral. La història de la música no hi apareix, com tampoc no s’hi fa cap menció en l’esmentada obra col·lectiva en l’apartat de nocions i conceptes ni en el dedicat als debats més recents.

L’absència abans apuntada en balanços i compendis sobre la nova forma d’història o de categoria de relat historiogràfic, que avui coneixem amb el nom d’història cultural, en mostra un desconeixement o hi indica una significativa manca d’interés; tanmateix, no ha d’induir-nos a l’engany. Els historiadors han estat cada vegada menys indiferents a l’estudi de la música com a fenomen cultural. Philippe Poirrier ho apunta en el seu llibre Les enjeux de l’histoire culturelle (2004), amb motiu de la publicació d’obres importants que han eixit de tesis doctorals com la de Bertrand Lemonnier sobre l’Anglaterra dels Beatles (1995) o la de Ludovic Tournès, New-Orléans-sur-Seine. Histoire du jazz en France (1999). La història de les pràctiques musicals, en la seua inscripció social i en la varietat de les seues formes en el marc d’una història cultural, ha estat reivindicada per Sophie-Anne Leterrier en les seues investigacions consagrades a la música històrica en el segle XIX, mentre que l’apropiació política de la música és el tema central de La Neuvième de Beethoven, une histoire politique (1999) d’Esteban Buch. Aquest darrer autor, juntament amb Michael Werner i Laure Schnapper-Fender, dirigeix un grup de treball en el si de l’École des Haute Études en Sciences Sociales de caràcter interdisciplinari, obert a musicòlegs, historiadors de la cultura i sociòlegs de les arts.

A l’altra banda de l’Atlàntic, de manera excepcional i amb una capacitat analítica admirable, l’historiador Carl E. Schorske va incloure en 1980 la música, en aquest cas la de Schoenberg, en un dels capítols de la seua important obra Fin-de-siècle Vienna. Politics and Culture. La pintura de Kokoschka i la música de Schoenberg permeten a Schorske posar en relleu el vincle entre l’expressionisme anterior a l’esclat de la Primera Guerra Mundial i la tasca d’alliberament i destrucció de la cultura estètica on aquests dos artistes s’havien format. Tot això en un moment en què aquesta cultura perdia la seua força crítica i es convertia en la cultura convencional dominant de l’haute bourgeoisie. Schorske, que fou director d’Estudis Culturals Europeus en la Universitat de Princeton, va deixar constància del seu interés com a historiador per la música com a indicadora del canvi de funció de l’art en la cultura europea a propòsit de Wagner i de Mahler en un altre llibre posterior, Thinking with History. Exploration in the Passage to Modernism (1998).

Entre nosaltres, aquestes i altres manifestacions d’una història cultural que s’interessava per unes o altres vessants del fenomen de la música sovint han estat ignorades en els departaments d’història, fet que també ocorria com hem vist en els compendis i balanços de tipus general publicats en diversos idiomes. Per aquest motiu, plantejar-se un estudi en què la música apareguera com a factor de canvi sociocultural, a més d’indicador de les transformacions que en aquest mateix àmbit s’estaven portant a terme, era tot un repte, i Elvira Asensi el va assumir en la seua tesi doctoral. El suport que li podia donar un àmbit acadèmic com el nostre, orientat cap a altres temes, havia de ser per força limitat. En la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València encara alguns continuem lamentant l’absència d’assignatures que d’una manera o una altra facen referència a la història de la música, i més encara d’una titulació que contribuïsca al desenvolupament de la investigació en aquest camp. En un context com el descrit, la tasca docent i d’investigació que porta a terme el professor Vicent Galbis, codirector de la tesi, resulta excepcional, com també ho va ser en el seu dia la celebració al maig de 2000 del congrés internacional Música i Cultura Urbana en l’Edat Moderna i el llibre que Publicacions de la Universitat de València va publicar amb el mateix títol, coordinat per Andrea Bombi, Juan José Carreras i Miguel Ángel Marín.

Elvira Asensi va assumir el repte d’estudiar un fenomen musical d’ampla repercussió popular amb l’enfocament de la nova història cultural, i portà a terme el seu treball en condicions no idònies per a l’ambiciós objectiu que s’havia proposat. Gràcies a la seua capacitat i al seu esforç, acabà amb èxit la seua investigació. En part, els resultats d’aquest treball han donat origen al present llibre sobre les bandes de música valencianes durant un període de temps que cobreix el darrer terç del segle xx. Espais i gustos musicals, públic i educació musical en el segle de la revolució liberal i del començament de la industrialització i de la democratització de la cultura i la política serveixen en els dos primers capítols per a perfilar el context on se situa el marc històric investigat. Un fenomen aquest, el de les bandes de música, que arrelà amb força des d’aleshores als nostres pobles i ciutats, fins a passar a formar part del paisatge social i fer possible el Certamen de Bandes de Música de València, fundat el 1886, que continua essent avui tot un esdeveniment musical. Música, mestre! ha obtingut el premi Joan Coromines 2011 de la Societat Coral El Micalet de València, un merescut reconeixement. Amb la seua formació d’historiadora i la seua afició ben primerenca per la música, Elvira Asensi ha contribuït a unir dos àmbits que no han de continuar ignorant-se, ni estar tan separats com sovint ocorre en el nostre marc universitari.

PEDRO RUIZ TORRES

Universitat de València