Читать книгу Contes de terror - Emili Bayo - Страница 2

Оглавление

Emili Bayo · Jordi de Manuel

Empar Fernández · David Marín

Contes de terror

Relats inspirats dins del I Festival de Literatura de Terror.

ISBN digital: 978-84-945229-9-4

Edició: Apostroph

Disseny de coberta: La Mirada gràfica

Maquetació: Apostroph

Primera edició en paper: març 2017

Primera edició digital: juny 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre, tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Pròleg

Fa dos segles, al costat del llac Léman, a Suïssa, quatre amics escriptors van llogar Villa Diodati per passar junts uns dies de descans. Eren el poeta Percy Shelley i la seva esposa Mary, Lord Byron i el doctor Polidori. L’any 1816 es coneix a Europa com l’any sense estiu. La intensitat de les erupcions del volcà Tambora, situat a Indonèsia, va tenir conseqüències climàtiques fins al continent europeu. La pluja incessant i les vetllades de tempesta van incitar els quatre personatges a escriure relats de terror, a la manera dels contes de fantasmes del romanticisme alemany. D’aquestes fèrtils nits d’estiu va néixer El vampir de Polidori, com a expansió d’un relat inacabat de Lord Byron. I, arran d’un malson de Mary Shelley, va començar a gestar-se una de les obres clàssiques de la literatura universal i d’un dels personatges més icònics de la cultura popular: Frankenstein.

El petit poble de Torrebesses, al sud-est de la comarca del Segrià, no té llac i els estius són tòrrids i secs però, entre el seu notable conjunt arquitectònic, destaca una construcció monumental força seductora. A la part més elevada del poble s’alça el castell palau de Torrebesses considerat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). El castell té mil anys d’història al darrere. A la segona planta hi ha la capella barroca de la Concepció, l’antic oratori dels cartoixans d’Escaladei que van romandre més de quatre segles al poble. Durant la Guerra Civil, el castell es va habilitar com a Hospital de la Sang per guarir els ferits en la contesa. Hi van morir 260 soldats italians que van ser enterrats al cementiri local. Al segle XX, l’edifici va ser utilitzat com a granja d’aviram just abans de ser transformat en l’allotjament rural ple d’encant que és avui.

Dos-cents anys després, aquest casalot imponent va reflectir l’ombra de Villa Diodati. Quatre escriptors s’hi van tancar amb el repte de redactar cadascú un conte terrorífic inspirat en el mateix castell o en el poble de Torrebesses, ple de llegendes relacionades amb les bruixes. Una d’aquestes llegendes diu que, a l’edat mitjana, les nits de lluna plena, als voltants de la torre de l’homenatge del castell, les bruixes practicaven els seus vols nocturns llançant crits estridents que terroritzaven els camperols.

L’octubre del 2016, Mario Urrea, l’alcalde de Torrebesses, va donar el tret de sortida a la primera edició del Festival de Literatura de Terror de Catalunya, Torrebesses Tremola. Els quatre escriptors escollits per tancar-se al castell són els autors d’aquest llibre. Emili Bayo, Jordi de Manuel, Empar Fernández i David Marín han tingut la gentilesa d’acceptar el repte que han acomplert magníficament. Els seus contes aterridors confirmen que el poble de Torrebesses ofereix els indrets idonis per inspirar-se i escriure històries inquietants, plenes de misteri. Un lloc perfecte per a la commemoració dels 200 anys de la fructífera reunió literària de Villa Diodati. Gràcies a la gent que creu en l’originalitat, Torrebesses es declara poble de la literatura de terror de Catalunya.

Annabel Encontra i Alexandra Cuadrat

Editores i directores del I Festival de Literatura de Terror, Torrebesses Tremola.

Emili Bayo

Emili Bayo Juan (Lleida, 1961) és doctor en literatura espanyola i professor d’ensenyament secundari. Ha exercit la crítica literària en nombroses revistes com Ínsula, Quimera, Barcarola, Scriptura, El Temps, Caràcters, entre altres i, des de 1988, ha col·laborat en la premsa lleidatana en diferents períodes com a columnista, crític literari i comentarista esportiu.

Ha publicat les novel·les Traïdors i covards (Empúries, 1997), La resta del món (Columna, 2000), Projecte de felicitat (Proa, 2002), L’edat de les paraules (Proa, 2004), Premonicions (Estrella Polar, 2013), Puta pasta (La Magrana, 2015) i els llibres de relats Ampolles mig buides (Proa, 2000) i Tot el que et vull dir (Pagès, 2014). També és autor de Narradors de Ponent (1939-1987). Antologia (Institut d’Estudis Ilerdencs, 1987), amb Xavier Macià, i dels estudis La poesía española en sus colecciones (1939-1975) (Estudi General de Lleida, 1991), La poesía española en sus antologías (1939-1980) (Pagès, 1993) i, amb Mercè Biosca, Guia de lectura de Jesús Moncada (La Magrana, 1992).

La seva obra literària li ha estat reconeguda amb el «Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa», el «Premi per a projectes de Fundació Enciclopèdia Catalana», el «Premi Llorenç Villalonga de novel·la» i el «Premi Crims de Tinta».

Acaba de publicar Tan tuyo como tu muerte (Versátil, 2017), la seva primera novel·la en castellà.

www.emilibayo.com

Ones de líquid vermell

Em calia un lloc així. Un poble petit, tranquil, tan lluny de tot que ni els records em trobessin. Un racó apartat del tràfec de la ciutat, allunyat dels ofecs d’una jornada laboral i de les rutines anestesiades de l’hospital on m’havia deixat quaranta-cinc interminables dies. Un indret d’aires benignes on les ferides acabessin de cicatritzar i pogués deixar enrere les agrors dels últims temps. Des de les aules de la infantesa ens han acostumat a celebrar la memòria, però la vida t’acaba ensenyant com de benèfic i purificador resulta l’oblit. Els records maten. Oblidem per poder continuar vivint.

El doctor Esprit havia dubtat abans de signar el document, potser per això després s’havia mostrat taxatiu: res de situacions carregades de tensió, res d’esforços ni de jornades de treball, res de maldecaps... I m’havia prescrit una dieta a base de llargues passejades, lectures entretingudes i tertúlies sobre futbol, curses de motos o qualsevol fotesa. I la panxa plena, per descomptat. Per això havia llogat una casa antiga, fosca i amb l’aroma de moltes generacions d’avorrides sobretaules, on em disposava a acarar una tardor d’inusuals temperatures estivals, la qual cosa m’arruïnava el plaer d’encendre el foc a terra i passar les nits embadalit amb la dansa de les flames i la vermellor sangonosa de les brases. I és que el veritable problema eren les nits. Llargues, d’una lentitud asfixiant. Avorrides. Durant el dia, qualsevol entreteniment m’estava bé. Però les nits eren absolutament inacabables. El doctor m’havia receptat unes píndoles grogues que em deixaven catatònic, però el preu que havia de pagar l’endemà era un estat de somnolència lànguida que arrossegava durant tot el matí i bona part de la tarda. A més, les nits de farmàcia em produïen somnis estranys, plens de capvespres amb sols que menstruen sobre mars envermellides, sempre aigua, molta aigua, mai persones, unes imatges que em regiraven la consciència i que després portava clavades a la memòria com ganivetades doloroses.

Em llevava tard. Esmorzava amb una golafreria impròpia d’algú que mai no ha estat un comensal gaire entusiasta i sortia a caminar durant hores per camins polsegosos, entre bancals d’ametllers i d’oliveres, recorrent rutes antigues que desembocaven en masos esfondrats o en ermites deixades de la mà de déu. Si no trobava algun ancià passejador o alguna brigada de treballadors en plena collita i m’entretenia a acceptar-ne un raig de vi de la bota i a petar una insulsa xerrada sobre l’anormalitat d’aquelles calors tardorenques o la pertinàcia de la sequera, el més normal era tornar a casa cap al migdia sense haver intercanviat ni una sola paraula amb cap mortal. Em cruspia un entrepà de secallona o qualsevol plat combinat al bar del poble i després m’asseia a la fresca de l’entrada de casa a dormisquejar una migdiada o a llegir alguna novel·leta de misteri o a totes dues coses alhora, sempre lamentant la impertinència de la construcció que tenia davant, un casalot antic que m’ocultava el que havia de ser una vista espectacular de la vall. Era un edifici de tova, enorme però humil alhora, construït amb la terra del solar adjacent, que, segons m’havia explicat la propietària de l’única botiga del poble, havia servit de fossar en temps immemorials. Els constructors de la casa no havien estat gaire curosos a l’hora de preparar la tova i el resultat era una mena de cementiri vertical, una paret de tres pisos on qualsevol atent observador podia distingir detalls pintorescos, com ara fèmurs, costelles i altres fragments ossis, un guarniment que invariablement provocava l’estupor dels visitants.

Una tarda de dimarts, en despertar sobtadament d’una d’aquelles becaines que eren la màxima concessió que feia al son, la vaig veure per primer cop. Molt jove. Molt bella. Estava asseguda al graó d’accés al casalot i aguantava un llibre tancat amb la mà esquerra. Havia abandonat un enorme got als seus peus i el cap semblava desmaiat contra aquella paret, com si la beguda i els pensaments fossin una càrrega massa pesada. Tenia la mirada perduda, com si res del seu voltant meresqués un segon de la seva atenció. No tenia més de quinze o setze anys, però aquella manera estranya de ser-hi i no ser-hi em va retornar de cop la imatge de l’Ares, la meva filla estimada, la tarda que vaig obrir la porta de casa i va sortir a rebre’m una onada d’aigua d’un lleu color rogenc que vaig resseguir escala amunt, xapotejant l’angúnia i el dolor que ja intuïa, i vaig caminar fins al lavabo del primer pis i vaig cridar el seu nom i vaig obrir a empentes i puntades de peu la porta per trobar-la a la banyera sedada amb pastilles i amb els canells oberts, ja sense sang, perquè tota havia acabat barrejada amb l’aigua ixent de la banyera i escampada pel terra de tota la casa.

Una adolescent de catorze anys té reaccions com aquesta, imprevisibles, va dir el doctor Esprit, reaccionen violentament contra un món que no entenen, castiguen els pares per no saber defensar-los d’ells mateixos, de les seves pors... però no va ser prou explicació, perquè ni l’Adela ni jo vam acabar de pair aquell terratrèmol de les nostres vides. La meva esposa va saber salvar-se culpant-me de tot i fent les maletes, però jo vaig haver de deglutir aquella bola indigerible que em rosegava com un corc en una habitació de l’Hospital Provincial, afartat d’antidepressius, de pena i de llàgrimes.

Aquella tarda de dimarts, l’adolescent indolent que mandrejava davant el portal de la meva casa de lloguer em retornava la imatge de la filla perduda i el record d’una vida segurament feliç que mai més havia de tornar, però també aquell dolor, aquella immensa tristesa.

—Llegeixes?

Sense ser-ne conscient, m’havia aixecat de la butaca de vímet on passava quasi totes les tardes, havia travessat el carrer i m’havia plantat davant d’aquella jove desconeguda. El pes de la solitud facilita aquests rampells.

—I tu què collons vols? Ets un altre cabró que han enviat a vigilar-me?

Tinc trenta-vuit anys i em guanyo la vida com a professor d’història en un institut d’una barriada de Lleida, de manera que hauria d’estar curat de la grolleria generalitzada que s’ha instaurat entre els nois i les noies d’aquesta edat, però em va doldre aquell exagerat to de menyspreu.

No sóc cap espia de ningú. Només sóc el teu veí, l’home que viu aquí davant. No creus que hauries de parlar amb una mica més de respecte a la gent més gran?

Va dedicar-me la ganyota de fàstic que ja constitueix la principal forma de relació de tota una generació amb els seus adults.

—I si no, què? Ja m’han expulsat quinze dies de l’insti... Tu què faràs, expulsar-me també d’aquesta merda de poble?

Era la mateixa veu desafiant que els meus alumnes m’han dedicat milers de vegades. No m’agafava per sorpresa. L’antídot ha estat tradicionalment la calma, un somriure amable i unes dosis altes de paciència i racionalitat.

—Per què t’han expulsat, per parlar amb massa refinament?

—Hòstia, tu, un veí bromista! M’han regalat unes vacances per haver-li tallat els cabells a la companya que seia al davant a la classe de ciències naturals. Un experiment científic per saber com reaccionen les bledes... La preocupava estar mona i ara l’he deixada com una mona! —La seva rialla anava plena d’una dolcesa que les paraules desmentien. Els cabells eren d’un ros radiant i els ulls de verd pur, potser un pèl obsessiu, però la noia havia corregit tanta dolcesa amb un pírcing al llavi i vestint amb una duresa de barri marginal. Estava clar que no volia que ningú la prengués per una nina. Ben mirat, en res no s’assemblava a la meva filla Ares. No comprenia com me l’havia pogut recordar—. Segur que tu també has fet algun desastre terrible perquè t’hagin obligat a amagar-te en aquest forat...

Potser tenia raó. Alguna calamitat innombrable pesava sobre les meves espatlles per haver acabat en un racó de món tan perdut, tan minúscul. Bell, elegant i acollidor, no es podia negar, fins i tot senyorial; però espantosament diminut.

—Ja veus, potser no som tan diferents... Als dos ens han castigat i els dos ens avorrim... Tu com a mínim no deus estar sola. Segur que tens algú que et cuidi...

Va cloure els ulls uns segons per deixar clar que s’esforçava a comprendre com algú pot concentrar tanta estupidesa.

—Parles dels meus pares? No em toquis la pera... —va agafar el got d’aigua on suraven dos talls de llimona i va fer una llarga glopada, concedint-se una treva, potser valorant si un tipus com jo es mereixia l’estona de tertúlia i les seves confidències. Suposo que també se sentia sola—. Mon pare ja havia desaparegut mesos abans que jo arribés a aquest món de merda. I la mare... M’estranya que encara no la coneguis. És una dona molt popular entre els mascles de la província. Si tens la paciència de convidar-la a una copa d’anís i aguantar-li una mica la conversa, tens moltes possibilitats d’acabar sent el meu pare durant un màxim de dues setmanes, que és tot el que arriba a estirar els seus festejadors.

Amb la grolleria i un to de veu desganat i distant marcava una clara línia que no volia que jo traspassés. A un adolescent no t’hi acostes si ell o ella no t’hi convida.

—No em sembla bé que parlis així de la dona que t’ha portat al món. Sé molt bé què és educar una filla perquè n’he tingut una i et puc assegurar que no resulta gens senzill; no em puc ni imaginar el que deu haver representat per ta mare fer-ho en solitari.

La nova rialla es va tintar d’incredulitat.

—En solitari? Sóc la noia del món que ha tingut més pares... T’asseguro que en la llarguíssima llista de problemes de ma mare la meva educació ni tan sols hi consta. I no és que em preocupi gaire, se me’n fot. M’he passat tota sola la infantesa i no espero companyia per als propers anys.

—Segur que ets injusta... Els adults tenim obligacions, compromisos, responsabilitats... Suposo que ta mare ha de treballar...

—I tant. És una maga. —Vaig somriure per correspondre a la broma. Però el seu rostre seguia seriós—. No és conya, tio. S’ha muntat una oficina llardosa en uns baixos d’un barri de Lleida, on es posa unes ungles llarguíssimes i una gel·laba amb pedretes brillants i una mena de turbant i es dedica a llegir les línies de les mans i a predir el futur en una bola de vidre que va comprar en un totaeuro. Es veu a quilòmetres que només és una estafadora, ja t’ho pots imaginar, però els imbècils de tota la comarca fan cua perquè els faci un somriure i els digui el que volen escoltar.

La conversa es va tallar de sobte quan va sonar el meu mòbil. Em vaig girar d’esquena i vaig contestar. El cap d’estudis del meu institut s’interessava per la llargària de la meva baixa laboral. Em va semblar que estava tan content amb la meva substituta que no tenia gaire pressa per demanar-me que hi tornés. Quan vaig acabar la conversa, la meva jove veïna havia desaparegut. Ni tan sols havia tingut temps de preguntar-li com es deia.

Contra el meu costum, aquella nit vaig fer el salt a la novel·la policíaca que m’esperava al balancí i vaig presentar-me al bar del poble, un antre mal il·luminat i de mobiliari primitiu que feia olor de fregits amb triennis. L’únic detall de modernitat era una tele de grans dimensions que treballava a tot volum i a jornada completa. El cambrer era un home calb i sorrut de moviments camaleònics que feia anys que havia sobrepassat l’edat de jubilació.

Tot i que sempre les portava a la butxaca per evitar qualsevol atac d’angoixa, havia deixat de prendre aquelles píndoles grogues que m’emboiraven el cervell, per això em vaig animar a demanar un cubata de rom i cola, un homenatge als meus anys de festeig amb l’Adela. El cambrer va emplenar el meu got amb un trist glaçó, tres quartes parts de rom i una discreta taca de cola. Per a un convalescent que feia temps que havia perdut l’hàbit de beure, allò equivalia a un combinat de nitroglicerina. Amb el primer glop vaig sentir que el tamboret on m’havia assegut començava a girar per iniciativa pròpia. Crec que el segon em va fer levitar.

La clientela es reduïa a tres homenots de maneres rudes i riures estridents que envoltaven una rossa de cabells llargs, vestit vaporós i escot interminable. Mentre ells deien burrades, ella els oferia unes rialles que només semblaven amables. Era una dona atractiva... No, molt atractiva. Però el més pertorbador era l’estranya pal·lidesa de la pell: la cara sense màcula, els braços nus, unes cuixes generoses... Des de l’altra punta de la barra, la blancor d’aquella pell quasi m’encegava.

—Tu deus ser el professor...

La veu de la rossa em va treure del parèntesi que havia patit la meva consciència. La dona havia abandonat els seus contertulians, que en aquell moment em dedicaven una mirada poc amistosa, i havia caminat fins al meu racó de barra.

—Albert, em dic Albert.

—Ho sé. Me n’ha parlat l’Andrea. Jo em dic Ana. I soc vident. —No recordava haver dit el meu nom a la seva filla, però l’ofici de vident em va semblar prou justificació—. De fet, sabia que avui coneixeria una persona molt interessant.

Vaig somriure afalagat.

—Puc convidar-te a una copa d’anís? —vaig proposar.

—Com saps que m’agrada l’anís? —va dedicar-me una mirada sorpresa i un somriure realment encantador.

Suposo que jo també tinc alguna cosa de mag.

Llavors va fer una cosa que em va sorprendre. Va aixecar la mà esquerra, va reposar el tou del dit índex enmig del meu front i em va mirar als ulls com si pogués llegir dins del meu cap.

—Què amagues, Albert? —Vaig contestar amb un somriure absurd a aquella pregunta que no demanava resposta—. Hi veig por. Confusió. Culpa. És evident que no passes per un moment gaire bo. La teva ment s’esforça a bloquejar algun record dolorós. Voldria fer una predicció del que t’ha de passar, però sense conèixer el passat és impossible aventurar el futur.

Vaig somriure amb més convicció. Per alguna raó, aquell discurs barat de vident de barriada em va fer sentir fort i confiat.

—Bé, doncs. Caldrà que ens concentrem en el present.

Aquella nit per fi havia començat a refrescar i el seu llit era gran, però no vam deixar-hi ni un centímetre de llençol sense suor. L’Ana era una amant entusiasta i infatigable i jo arrossegava una abstinència massa prolongada. Molt de matinada, ella es va adormir als meus braços mentre jo em deixava bressolar per aquell corrent de sensacions agradoses que acabava de recuperar. A la llum d’una trista bombeta que entenebria la cambra des de la làmpada de la tauleta, vaig anar estudiant tot allò que m’envoltava. La urgència m’havia encegat fins al punt de no reparar en els detalls del dormitori. Una intensa flaire de lavanda semblava emanar de cadascun dels objectes. Em trobava en un llit senyorial, de fusta de noguer ennegrida amb un vernís brillant i, a cada punta, quatre pinacles acabats en unes boles llaurades per algun ebenista amb mans d’artista. La perxa de cinc braços que dormia en un racó del dormitori hauria fet bon paper a l’aparador d’algun antiquari de prestigi. No semblava l’edifici humil que jo observava cada dia des de l’exterior.

Només havia perdut uns segons la consciència quan vaig incorporar-me d’un salt, com si alguna cosa em tenallés la gola i no em deixés respirar. Estava nu i la jove Andrea em mirava des dels peus del llit amb el somriure de qui veu confirmades les seves prediccions sobre la fatalitat del món. Abans que pogués recuperar l’alè i dir-li res, la noia havia sortit de la cambra i havia desaparegut en la foscor de la casa.

A l’insomni pertinaç s’hi afegia el trasbals de la visita de la noia. Sabia que ja no seria capaç de dormir ni un sol segon, per això em vaig incorporar i vaig posar els peus sobre una catifa de dibuixos estranys. El tacte del pèl resultava agradable. Vaig vestir-me en silenci i vaig sortir descalç i de puntetes, amb les sabates a la mà. Quan vaig tancar darrere meu la porta de la cambra, vaig comprendre la precipitació d’aquella fugida. Aquella era una casa enorme i de construcció molt antiga, amb un terra irregular i plena d’habitacions de formes capritxoses i graons inoportuns, de passadissos tortuosos o bigues massa baixes... Tot es trobava completament a les fosques i jo ni tan sols era capaç de trobar un interruptor de la llum. Vaig entropessar molts cops amb mobles, rajoles soltes i parets il·lògiques abans de trobar una finestra. Quan vaig córrer la cortina, una claror molt tènue va començar a donar forma als objectes: una taula enorme i llampant perquè una reunió d’oficials de la cavalleria russa es regalés un festí, cadires amb parents a Versalles, làmpades de llàgrimes tristes, un bufet de vidres esmerilats i potes laboriosament tornejades que exhibia una coberteria daurada... Com si la llum de la lluna sabés què havia de buscar, es va concentrar en un retrat de cos sencer que penjava a la paret, una anciana amb els cabells esbullats, un abric esparracat i una mirada que feia empassar la saliva. La dona posava quasi d’esquena i amb el cap girat cap a qui mirés el quadre, com sorpresa pel pinzell del pintor mentre remenava amb les mans alguna activitat secreta, la naturalesa de la qual preservava amb el seu cos. Les arrugues del rostre, el gest de menyspreu que marcaven els llavis i el deix d’ironia que escapava d’uns ulls finament envermellits dibuixaven l’expressió d’un odi ferotge. Aquella mirada em va eriçar els cabells.

Vaig fugir d’aquell rostre ensopegant un altre cop amb un parell de cadires fins a creuar la primera porta que vaig trobar. L’Andrea, completament nua, respirava amb la cadència d’un son plàcid i innocent. El salt de la monstruositat del quadre a la bellesa de la noia va suposar tot un sotrac. Tenia una pell blanca, resplendent, quasi encegadora. Paralitzat per uns instants, no vaig saber què fer. Tot i que el fred havia començat a rosegar-me els peus, estava suant i respirava com si fes molta estona que estava corrent. De sobte vaig comprendre on era i què hi feia i vaig sentir un rampell de vergonya. Vaig sortir de la cambra i vaig baixar i pujar diversos trams d’escales i vaig obrir i tancar portes fins a aconseguir escapar d’aquell laberint com el lladre que acabava de robar un secret valuós.

El mer acte de creuar els vint-i-cinc metres que separaven aquell edifici de l’entrada al meu cau em va deixar glaçat. La tardor havia arribat de sobte, aquella nit, sense avisar, i a mi m’havia agafat descalç, corrent pel carrer amb les sabates a la mà. Vaig pujar les escales de dos en dos i em vaig afanyar a encendre la llar de foc. La llenya estava seca i va prendre ràpidament, però a mi em va costar molta estona foragitar la sensació de fred que m’havia calat fins a l’ànima. Molt després, per fi relaxat i amb una agradable sensació d’escalfor, em vaig abandonar al balancí. Amb l’embruix rítmic de les flames i el record dels dos cossos que havia deixat rere la porta de l’altra vorera, les hores van seguir avançant amb la mandra habitual, portadores d’imatges estranyes i pertorbadores que es retorcien dins del meu cervell com serps verinoses.

Tot i que el cos em reclamava alguna altra forma de descans, vaig fer l’esforç de llevar-me a l’hora de sempre i sortir a complir amb el deure autoimposat de la caminada diària. No va ser una gran passejada. Amb prou feines vaig fer els quatre-cents metres que separaven el poble del cementiri que vaig decidir girar cua. El cel amenaçava tempesta i una brisa gelada tallava la pell com una volada d’agulles d’afaitar. A quarts de dotze ja tornava a ser a casa. Gelat, confús, absolutament exhaust i una mica marejat. Vaig estar temptat de tornar a drogar-me amb alguna d’aquelles píndoles que m’atordien el cervell, però em va semblar que una dutxa d’aigua calenta posaria les coses al seu lloc. Em vaig abandonar durant molta estona sota un raig d’aigua quasi bullent i vaig aconseguir recuperar més o menys la sensació de pertànyer a l’espècie humana. Després em vaig vestir amb roba d’hivern i vaig caminar fins al bar del poble equipat per a la propera glaciació. Era una hora inusualment matinera pels costums de la zona. La cuina ni tan sols estava encara operativa. Vaig dinar un simple entrepà de fuet, un parell de gots de vi i un cafè llarg. L’amo del bar va presentar-se davant la meva taula per oferir-me un segon cafè i vaig aprofitar per fer-li la pregunta que feia estona que em rondava pel cap:

—Coneixes l’Ana? —va fer la ganyota de no acabar de comprendre—. L’Ana, la rossa d’ahir a la nit...

Va negar amb el cap, però els ulls em deien que no sabia o no volia saber per qui li estava interrogant. Aquell era un poble massa petit perquè una rossa com aquella passés desapercebuda, però no vaig voler insistir-hi. Jo era un foraster, la qual cosa em limitava el dret a conèixer les intimitats de la vila.

Vaig acabar el segon cafè, vaig pagar i, quan vaig sentir-me amb forces, vaig tornar caminant fins al portal de casa meva i em vaig esfondrar sobre la vella cadira de vímet. Vaig intentar recuperar la lectura que tenia abandonada, però la concentració o la voluntat se’m dissipaven a meitat de cada ratlla, de manera que no era capaç de treure l’entrellat dels obscurs problemes del protagonista de la història. Després de començar a llegir la mateixa pàgina per tercera vegada em vaig rendir. Vaig tancar els ulls implorant una mica de descans, però aquell cop tampoc no havia d’obtenir la benedicció del son.

Ja eren les tres passades quan l’Andrea va obrir la porta de fusta vella del seu casalot, va deixar sobre una llosa una gerra d’aigua i uns gots i es va asseure al graó de l’entrada igual que la tarda anterior. Com si també ella estigués esgotada, es va recolzar a la paret i, com disposada a prendre un sol que no es deixava veure enlloc, va tancar els ulls. La seva pell blanca, encara vestida amb uns shorts mínims i una samarreta negra de tirants, no semblava acusar la brisa gèlida que havia buidat en només unes hores els carrers del poble. Em vaig voler convèncer que jo no l’havia estat esperant, però vaig abandonar la penombra del portal i a poc a poc, d’esma, com si un imant poderós m’hi arrossegués, vaig fer les passes necessàries per tenir-la a tocar.

—Bona tarda, Andrea.

Dins la gerra d’aigua flotaven bocins de llimona. Vaig pensar que potser ella també m’esperava. Però cap gest va indicar que hagués escoltat la meva salutació. Encara va trigar una llarga estona a obrir aquells ulls inquietants i dedicar-me una mirada distant, estranya, incandescent com les brases que havia deixat morint a la llar.

—Suposo que ahir vas passar una nit... interessant.

Vaig valorar els matisos i les possibles intencions d’aquest comentari, però no vaig saber com interpretar-lo. Em trobava massa confús, massa cansat. L’entusiasme sexual de l’Ana i la imatge del cos nu de l’Andrea rebotaven en el meu cervell com una culpa que no saps perdonar-te. Sí, havia estat una nit apassionant, però també molt rara.

—Suposo que sí, que va ser una sessió molt interessant... La teva mare... —vaig començar sense saber molt bé què podia explicar-li.

—Oh, la mare... Enviar-me al poble de la iaia és tot el càstig que és capaç d’imaginar. Però ben mirat no està tan malament. Això em dona l’oportunitat d’aprendre a ser una harúspex. En canvi ella mai no ho serà. —Era estrany que la noia conegués una paraula tan poc habitual. En l’antiga Roma, els harúspex eren sacerdots capaços de predir el futur i fins i tot de dominar-lo a voluntat—. El do dels escollits salta sempre una generació, saps?, passa de iaies a netes com una herència qualsevol. Ella pot fingir ser una vident i enganyar si vol a tot el país, però el do em correspon només a mi. I la tradició prescriu que aviat el faci meu.

No em va demanar si en volia. Va emplenar els dos gots amb l’aigua de la gerra i me’n va oferir un. Feia massa fred perquè apetís un refresc, però vaig empassar-me mig got d’una sola glopada. Era una llimonada molt agra, pur àcid, només amb un punt de dolçor per fer-la bevible.

—Vols dir que la teva àvia era una àugur i que tu estàs destinada a heretar el seu talent?

—Anastàsia, la nigromàntica... —va sospirar, com si envegés aquest nom—. És quasi una llegenda, saps? Des dels temps antics no es recordava una dona amb un poder tan gran.

I es va penjar dels llavis un somriure burleta, desafiant, com si aquella revelació constituís la prova que ella coneixia secrets prohibits a un tipus com jo.

—Durant molt temps no les van anomenar magues, ni àugurs, sinó simplement bruixes —vaig afirmar—. No eren precisament populars. L’església i els governants les culpaven de les malalties, de les sequeres o dels aiguats, de les males collites, de les morts sobtades i de qualsevol desgràcia. La majoria acabava cremant entre les flames pretesament purificadores d’una foguera. Però crec recordar que aquesta manera tan peculiar de tractar les dones que es creien diferents es va acabar cap a finals del segle XVII.

—Potser es van acabar les flames, però no les persecucions. Que no se’n parli i que no encenguin fogueres per cremar-ne no vol dir que hagin deixat d’existir. Només que han aprés a amagar-se millor. La vols conèixer?

—Qui?

—Ella.

Vaig recuperar la imatge pertorbadora de la vella del quadre i de nou se’m va eriçar la pell.

—Ahir ja vaig tenir el plaer de topar amb el seu retrat...

La noia va somriure com se somriu a un noi innocent.

—No, vull dir tocar-la, sentir la seva energia...

—Encara és viva?

Подняться наверх