Читать книгу Boulder - Eva Baltasar - Страница 8

Quellón. Chiloé. Una nit de fa molts anys. Les deu passades. Ni cel, ni vegetació, ni oceà. Només el vent, la mà que tot ho pren. Devem ser una dotzena de persones. Ànimes. En un lloc com aquest, en aquesta hora, de les persones se’n pot dir ànimes. L’embarcador és petit i fa pendent. L’illa s’entrega a l’aigua en blocs de formigó on se subjecten, un al costat de l’altre, alguns amarradors. Semblen els caps deformes dels claus descomunals que fermen aquest moll al fons del mar. Res més. La quietud dels illencs m’esbalaeix. Seuen sota la pluja, escampats, amb embalums grossos com baguls a tocar. Es cobreixen amb plàstics resistents al vent, mengen en silenci, un termo entre les cames. Esperen. La pluja els percudeix com si els maleís, se’ls escola gep avall i forma rierols que baixen fins al mar, boca immensa mai cansada de rebre i empassar. Fa un fred curiós, en dec haver begut perquè me’l noto, fanàtic, combatiu, sota la pell i més endins, als arcs que construeixen els òrgans entre ells. Illencs incomprensibles. M’hi he estat tres mesos, cuinant en uns campaments d’estiu per a adolescents. Al vespre pedalava fins al poble i prenia un aiguardent al bar de la pensió. Gairebé cap dona. Ritual de treballadors. Les dents tacades que saluden. Els ulls negríssims dels arbres genealògics crescuts a poc a poc sobre la pedra salabrosa parlant amb mi des de les taules. Parlant per tots els morts.

No sóc una bona cuinera, sóc una cuinera de ranxo, capaç, sense formació. El que més m’agrada de la feina és fer-me càrrec dels aliments quan encara estan sencers, quan alguna cosa en ells proclama un lloc, una procedència, i aquell radi immediat de solitud que a tot ésser viu li cal per créixer. Aigua, terra, pulmons. Les condicions del silenci. Els aliments tenen pell i preparar-los demana ganivets. Si a la cuina sóc bona en alguna cosa és en esquarterar-ho tot. La resta no és un art. Assaonar, reunir, donar escalfor… les mans s’hi acaben fent, es manen soles. He treballat en col·legis, en geriàtrics i en una presó. Les feines em duren setmanes, se m’escolen, són un greix que vaig desfent. El meu darrer cap, abans que vingués a Chiloé, em va voler donar una explicació: el problema no era el menjar, sinó jo. En una cuina es treballa en equip, m’havia de buscar una cuina molt petita si volia treballar sola i seguir vivint d’això.

A mitjanit arriba el vaixell. Es llança sobre nosaltres a una velocitat alarmant. M’ho deu semblar pels llums, que esclaten en l’aiguada i ens fan parpellejar. Darrere nostre hi ha moviment, algú que arriba en un jeep negre i deixa el motor engegat. Ens crida. Els illencs es posen drets, semblen tortugues enormes nascudes d’un gran ou. Travessen la pluja a poc a poc, passen pel meu costat i em sento una estrangera de no res, blanca com la malaltia i xopa sota l’impermeable blau fosc. Caldrien dos cossos dels meus per fer-ne un de resistent com els seus. Però malgrat tot he estat com ells, he cavat l’illa amb les ungles fins a adonar-me que el tou dels dits pot endurir-se, que el cor governa el cos i el modifica amb el seu mandat primer, la voluntat. Ens agombolem a la porta del conductor. Em faig visera amb la caputxa, em frego els ulls i miro d’entendre què passa. Mans intercanviant monedes, bitllets. De dins del cotxe surt una melodia de corda que sembla que celebri el temporal. Compro el passatge amb els pesos que em trec de la ronyonera. La resta, el salari de tres mesos, la duc embolicada amb paper film entre la primera samarreta i la pell.

És com si la passarel·la ens l’hagués posada el mar, com si ens vingués a collir. La motxilla em fa caminar inclinada. Tinc una corda a dins de cada puny i les segueixo sense deixar-me anar. Uns crits fan que no parem d’avançar. M’endinso en el vaixell pensant que no semblava tan immens i de cop el silenci. Els sons humans a penes perceptibles, fora de l’abast dels elements. Baixem uns graons metàl·lics de costat, assegurant bé cada pas. Darrere la porta hi ha una bodega buida. És un mercant, no un creuer. Ens hi deixem caure com si portéssim anys peregrinant i alguns ens mirem als ulls, potser per primera vegada. L’home del meu costat treu una ampolla de pisco i se n’empassa un glop llarg. En acabat la fa circular. La cerimònia de la pipa: a veure com acabarà. Em trec l’impermeable i el jersei xop i me’n poso un altre de brut i sec que trobo furgant a les palpentes la motxilla. No sé en quin moment salpem, la bodega es dreça i es desploma sense parar. De vegades llisquem en massa cap a una banda i la bombeta fa pampallugues fins que un altre cop de mar ens torna a lloc. Una vella m’ofereix l’ampolla amb un somriure a cada ull i el de sota esdentegat. L’accepto i bec. M’encanta, aquest lloc, els ulls estrets i negres que ni em volen ni em rebutgen, aquesta fabulosa llibertat.

És el que vaig venir a buscar aquí, el zero primigeni. Cansada d’inventar currículums, d’haver de dir i fer com si la vida fos un relat, com si un filferro que dugués clavat a dins em fes dreta i constant. El rumb mata el viatge, i si la vida ha de ser una història només en pot ser una de dolenta. ¿Què em pensava que feia, deixant-ho tot i acceptant una vida de tres mesos a l’extrem del món? M’acabaven d’acomiadar d’un restaurant en un polígon industrial. Hi anava cada matí fent autoestop. La majoria de vegades arribava tard, i això que sortia de casa dues hores abans. El millor moment del dia era quan un cotxe o una furgoneta s’aturava al voral, a cent o cent-cinquanta metres, cridant-me amb els intermitents. Jo corria amb la bossa a l’esquena i la jaqueta oberta, com una boja, exhalant el fum del fred amb el del cigarret. Alguns conductors se sorprenien quan s’adonaven que era una dona. D’altres ni ho veien. Quinze quilòmetres de pau, de no ser enlloc, d’assaltar la ruta amb què diàriament es castigava aquella gent amable. M’hauria encantat saltar dels automòbils en marxa en lloc de saludar i tancar la porta com qui tanca el taüt d’un bon amic, el d’un inanimat. ¿Què em pensava que feia, deixant-ho tot? La destructora possibilitat d’una feina similar, una habitació de tres per quatre en un pis de la perifèria, amants fugaces com estrelles, avui cremant-me als dits, demà irreals. Els dies apareixien i desapareixien, idèntics, els tombava cada nit glop rere glop, estirada al llit estret amb uns auriculars a les orelles i un cendrer al pit. Havia viscut clavada a una certesa impalpable, acordonada per les quatre coses necessàries que em diferenciaven d’una desposseïda, d’una exclosa. Necessitava encarar el buit, l’havia somniat fins a fer-ne un màstil, el centre d’equilibri on afermar-me quan la vida s’enrunava al meu voltant. Venia del no-res, enverinada, i aspirava a territoris udolats.

Un terra dur i la motxilla per coixí. Companys silenciosos. Jo dins del buc, el buc dins de la tempesta, un sobre ple de bitllets al ventre. Aquesta nit he reeixit.

M’hi quedo uns anys. El capità té cara de jugador, pacient, intel·ligent. Li diuen patrón. La pell fina i vermella li surt del coll de la camisa com una segona camisa que se li corda a les faccions minúscules: barbeta, boca, bigoti, nas, front, en línia una damunt de l’altra, amb els ulls com dos forats reblant cada ordre i cada decisió. M’ha donat feina perquè no demano sou, només menjar i llit. Crec que he descobert què és la felicitat: llevar-te xiulant, no molestar ningú, no donar explicacions i caure al llit de matinada, amb el cos estabornit pel cansament i el cap desparat de tota la pols i la fel. A bord es pensen que estic guillada, que sóc l’ovella negra d’una família aristocràtica i algú em va matar els pares i els germans. Estan convençuts que sóc aquí, emparada en l’anonimat de la tripulació, per planejar fins al darrer detall una venjança lenta i cruel. Deixo que ho pensin perquè són cordials, perquè en el fons som més germans que els fills d’una mateixa mare. El vaixell ens cova dins del seu líquid, ens estima, ens nodreix, fa que ens mirem. Jo em deixo dur, la vida creix sense sobrepassar-me, es concentra en cada minut, implosiona, la tinc a les mans. Puc renunciar a qualsevol cosa perquè res és decisiu quan et negues a tancar la vida al calabós dels relats.

Remuntem per la costa xilena. Pugem fins a Talcahuano, Valparaíso, Antofagasta, Iquique. No solc desembarcar, encara que de vegades ho voldria. Valparaíso, per exemple, el port de nit a l’empara dels cerros resplendents. Hi desitjo una amant. M’assec a coberta, bec, em fumo mig paquet i em sento idiota. Fa més d’un any que no tinc una dona als braços. El cos m’insulta, m’exigeix un altre cos per sadollar la gana monstruosa de tocar-lo i excitar-lo fins a fer-li escopir la persona, la puresa, l’encant. Em moro per obrir i tancar una porta, arrossegar amb la boca una altra boca al llit, llescar el desig. A Barcelona era fàcil. Aquí ni m’ho plantejo. Millor retirar-me a la llitera i recordar-ho tot en aquell punt massa concret de l’entrecuix, amb la saliva als dits omplint-me’l de tabac i solitud.

És la millor feina que he tingut. La cuina és petita i oxidada. Un forn, quatre fogons, el taulell. Les olles semblen arreplegades del fons del mar. Encara bo que porto els meus ganivets, no me’n separo ni per dormir, si els deixés en un calaix l’endemà els hauria d’anar a buscar a la sala de màquines. Tanmateix, ningú entra a la cuina quan hi sóc jo. Deixo la porta oberta i de tant en tant algú treu el cap i demana un cafè. Que se’l facin ells. Tinc aigua sempre bullint, un pot de cafè soluble i un altre de sucre blanc. De vegades seuen un moment al tamboret del racó. Descansen i miren com treballo, em parlen de la seva àvia, que era una gran cuinera, la reina de les humitas i les empanades. El segon de bord me’n dicta les receptes. Les humitas són inviables, però m’aficiono a les empanades. Són pràctiques i agraden a tothom, encara que la carn sigui de llauna i a les olives els falti adob. Preparo la massa cada vespre i la deixo fermentar tota la nit. M’agrada, tapar-me amb el llençol sabent que a la cuina hi ha un altre cos tapat, un cos que vetlla i treballa per mi. L’endemà em meravello del seu creixement, com si tot plegat, la cúpula de blat perfecta i flonja, el seu niu d’escalfor, fos un nebot llunyà que ha madurat d’un any per l’altre, en el silenci de l’absència, sense esforç. Pasto la massa damunt del taulell, l’empolsino amb farina, li dono i li prenc la forma i m’imagino que sóc un carallot de déu a punt de modelar una nova estirp. Qualsevol bestiesa per tal de no sentir els malucs, els pits, les natges, la carn perfecta d’una dona contra els palmells.

Passem setmanes senceres al mar de Chiloé. És un mar incòmode, com si no s’hi trobés bé, atrapat entre l’arxipèlag i el continent. Els pitjors temporals, ni punt de comparació amb el del meu primer viatge a bord. Sovint són tan violents que ens hem d’arrecerar en una badia. Hores d’espera, generalment de nit. Si portem passatgers, mano a algú que els baixi entrepans. Els nadius endrapen de gust. Tot allò que mengen sembla que els enriqueixi i els consolidi, que els doni temps de vida i la fortalesa per viure-la. Els pocs turistes que carreguem, en canvi, s’oposen a tot. És estrany, perquè aquests són precisament els que defugen la comoditat dels creuers. Han sortit de casa disposats a fer dels dies de vacances una expedició, una ruta cap a una veritat interior. S’assabenten dels bucs que accepten gent i compren els passatges una nit de temporal, més vius que mai, enamorats de la seva aventura encara més que dels fills que ja han tingut o que tindran. Al cap de tres hores estan lívids i necessiten un vàter. El seu és a coberta. Dos trams d’escala, de la bodega fins dalt, i un darrer tram fins al recambró. El vent els escup a la cara, els encega amb les bales dels aiguats australs. Les onades criden, s’ho menjarien tot. No entenc per què no es moren. Pugen panteixant amb violència, agafats a baranes inexistents. Es tanquen al vàter i es buiden. Les onades també hi són, allà dins, com un monstre marí aparegut de cop que els immobilitza contra la paret i els devora començant pel coll. Si algun dia descobreixo que m’he tornat així, em foto un tret.

No sé per què, començo a cobrar un sou. Res de l’altre món però suposa un canvi en la meva relació amb la feina, deixo de sentir-la meva, passa a ser d’algú que la valora i me la cedeix. Tinc una sensació de pèrdua, i això que feia temps que estava a zero, em calien diners. Segueixo cuinant tan bé com sé, amb la corretja invisible del nou amo fluixa però present. A Chaitén m’aprovisiono de tabac, tampons, desodorant, mitjons. És curiós com desapareixen els mitjons. Me’ls compro vermells per saber que són meus. Chaitén és una parada habitual i solc desembarcar-hi, ni que sigui un parell d’hores. Els carrers són llargs i buits, amples com pistes d’enlairament. En una caseta hi ha una dona grassa que serveix cafè i pastís al menjador. El millor lemoncake del món. Sempre està ple, malgrat les cortines de flors, la vaixella recarregada, els tapets. També lloga habitacions. Si atraquem més de vint-i-quatre hores me n’agafo una per banyar-me amb aigua calenta i dormir en un llit de debò, amb un costellam de fusta que suporti cadascun dels meus gemecs i pensaments. Els dies de pluja m’hi sento com si hagués tornat a casa després de conquerir el món. Aquí és on he conegut la Samsa i, per uns moments, he estat conscient del magma inestable sobre el qual sura el miracle dels oceans i els continents.

Les cinc de la tarda. Ja és fosc. Demano un cafè, deixo la bossa a terra i m’escolo cap a un dels pocs llocs lliures, a tocar d’un parell de vilatans i un nen que suca els dits al te. Ella és a la taula del fons amb cinc o sis persones més. Cabelleres albines, espatlles de nedador. Un emblema corporatiu a les motxilles i a les jaquetes penjades dels respatllers. Parlen en veu baixa, com si fossin suecs o acabessin de trobar petroli. No puc evitar mirar-la, com quan t’aboques per la borda i descobreixes que hi ha un tauró. M’oblido del sucre, em cremo la llengua amb el cafè. Sento la duresa de la roca on el desig s’enclava com per sempre. La miro i basquejo, encara que sigui sueca i cobri el sou tacat de sang d’una multinacional. La miro i ho omple tot. La mirada és una corda que l’enllaça i me la porta. Aixeca els ulls, em troba. Ja ho sap.

Ens hi passem la nit. No me la follo, m’hi esmolo. Me la bec com si m’haguessin educat per al desert. Me l’empasso com si empassés espases, amb una cura vital i molt a poc a poc. Les hores sobreïxen i ens tapen. Em desperto a quarts de sis, amb el temps just per tornar a bord. No sé com separar-me d’ella, és com si la cera del meu cos s’hi hagués refredat emmotllada. La beso, la beso. Beso els cabells que li cauen sobre els ulls i els omplen d’una llum rossa i estranya. Beso el coll tens, l’espatlla exquisida, els mugrons plans i anestesiats després de tanta nit. Li tanco els ulls i en beso el blau besant la pell que el transparenta. Li xuclo la llengua exhausta i estrangera. Els meus petons són mines que planto amb inconsciència, com si cantés, sabent que quan hi torni explotaran, mutilaran, soscavaran cossos i cantera. Ens donem els mòbils. L’abraço com els bojos abracen un credo o es pengen dels arbres. I me’n vaig. Abans de tres llunes ens tornarem a veure. Tres llunes, se m’ha acudit.

Penso en ella tothora. El meu cos sembla el laboratori on es cuina la pedra definitiva, la seva llum és una possibilitat entre milions que m’obsessiona. Preparar menjar em requereix una concentració brutal. Compro un llibre de cuina grega en una llibreria de vell de Puerto Montt. Espècies, verdura fresca, formatge, un anyell. Àncores minúscules amb què em fermo el cap a terra. Cuino a porta tancada, com un geni d’aquells que obliguen a ser pacient. En realitat estic drogada. La Samsa em corre per les venes. Els meus dits la penetren quan buido l’anyell. Tres mesos durant els quals ens endinsem en aigües peruanes. Naveguem més lluny que mai, sembla que fugim. Ni una trucada, ni un missatge. Res. Hummus, mussaca i un baclava dificilíssim que rego amb pisco i mel. El capità em felicita. No sé què més puc fer amb les mans.

Ens comencem a veure. La truco abans d’arribar a Chaitén, ella agafa el pick-up i condueix vuit hores. Ens retrobem davant de la pensió. Arriba, maniobra, atura el motor. Obro la porta amb el cos descompassat i aboco tots els seus tòxics al llit immaculat que tinc a dins. No m’havia sentit mai tan inclement, tan inhumana. La beso com si pogués desfer-li les capes de desig confitades als llavis i a les dents. Ens tanquem a l’habitació. De vegades podem quedar cada deu dies, de vegades passa un mes o dos. He aconseguit un arnès sense lligadures que arriba dels Estats Units en avió. El recullo en un apartat de correus d’Ancud. És realment preciós, del blau elèctric on viuen els làbrids i els coralls. Follar-la amb l’arnès és entretenir-me a desvetllar i matar de xafogor l’estiu, llançar-la molt amunt, combatre el curs que em pren abans de doblegar-me a la quietud. Hores i hores. El temps regalima dels nostres cossos, se’ns esmuny entre les cames, l’anem clavant amb xinxetes a la paret. La beso com no sabia que podia besar una dona, entregant-li alguna cosa que fabrico quan som lluny, quan no és amb mi.

No li agrada el meu nom i me’n posa un de nou. Diu que m’assemblo a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces de món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot. Ningú sap d’on vénen. Ni elles ho entenen, per què no es desgasten i per què s’hi estan. Li explico que he vist pedrots semblants al mig del mar. Els vaixells els volten en silenci, com si hi sospitessin un ésser mitològic susceptible de llevar-se i d’atacar. No sempre estan sols, de vegades n’hi ha d’altres a poca distància. Poden arribar a formar laberints on més val no entrar. La Samsa es deixa anar els cabells i m’escombra el front, les pestanyes, el coll. Em diu Boulder i riem no sé ben bé per què. Suposo que l’amor ens floreix al damunt com una branca gegantina que es vincla i toca els plecs sensibles, reticents.

No m’havia sentit mai tan estranya, a bord. He perdut alguna cosa que només em pertanyia a mi, a mi i al vaixell. Naveguem i tot sembla que segueixi igual. La costa xilena és negra, s’imposa al rastre humà d’una manera gairebé romàntica que em commou. Molls de fusta amb les pilones sempre en remull, inflades com les cames d’un gotós. Esquerdes on la vida és el regne amuntegat dels mol·luscs. L’òxid fosc que respira el mar i repta terreny amunt com un fong, l’ésser viu més simple i extens. Quan fondegem perdo l’alè. Tinc la impressió de caure amb l’àncora en un fons de quietud que ho mata tot. La cuina se’m queda petita, la llitera em ridiculitza, els pocs espais comuns em resulten insofribles. Passo els vespres a coberta, observant els llums de les cases llunyanes. De tant en tant n’hi ha algun que fimbra com si una vareta el toqués. Fumo més que mai, però fumar sola de nit també és una manera d’alimentar l’encanteri, convoca el cos desitjat i el fa entrar de mica en mica, endins fins a les reserves d’aire, fins a assolir el record més tendre atrapat a la capsa sense forats del pit.

He pensat molt. Una psicòloga uruguaiana deia per la ràdio que el moviment afavoreix l’activitat mental, o sigui que viure en un buc ha de ser l’hòstia. Penso per tapiar els sentiments. Me’ls imagino com un ramat de búfals o de zebús maldant per travessar les aigües infestades de carnívors de la meva calma, de tot allò que he aconseguit plat rere plat en aquest món, a dins d’aquest vaixell. No suporto els ramats, aquesta voluntat única i guillada, aquesta cosa desproporcionada als ulls, pròxima al pànic, gairebé sacrificial. Miro de guardar-me’n. No m’analitzo, penso. En realitat, em desarmo. El pensament m’allibera, com si jo fos l’arc. Aprenc a jugar a escacs amb un mariner que hi està obsessionat. Em guanya sempre, però cada dia triga més. També em dedico a activitats estúpides que requereixen la màxima atenció, com ara la pastisseria francesa o la destil·lació de codonys per fer licor. M’ho passo realment bé engreixant i emborratxant la tripulació. No m’adono que la vida em porta. He trobat l’onada perfecta i la munto com si l’hagués domat, com si tot depengués d’una sort que jo mateixa reparteixo seguint el caprici de la liberalitat.

Mesos i mesos, perfectes, rutilants, fins que un dia em diu que se’n va. M’ho diu plorant, insegura i tremolosa com un nen que no vol saltar a l’aigua. Cara a cara, assegudes al llit. És mitja tarda i ha de ploure, la nit hauria estat genial. Li miro les mans. Juga amb un dels meus anells. No li entren però sovint els fa lliscar fins al primer artell i m’escarneix. S’inventa obscenitats que no he sentit mai a bord i me les esgarrapa a la pell. L’aturo amb una mà, que llisca pel seu ventre amb un gest decidit, com quan al punt àlgid d’un concert el director de l’orquestra convida a entrar nous instruments. Li eixugo les llàgrimes amb els polzes. Em miro el pit despullat i llis, amb la marca recent d’uns incisius i el tatuatge de l’illa de Chiloé. ¿Com pot ser que no ragi sang d’aquest punt intensíssim de dolor? Ha acceptat una feina a Reykjavík. Una oportunitat, en diu. L’habitació roda com si tingués potes i el drama sensacional que s’hi juga la fes ballar. L’estimo. Només se m’acut una persona que jo podria matar per ella. Em mira sense demanar-m’ho i faig que sí. Després la prenc com si volgués emborratxar-la i fer-li oblidar l’amor i totes les monedes del nou tresor. Comença a ploure. La vida s’obre com una ferida que supura i cou. Si algú em parla de felicitat, juro que li trenco la cara.