Читать книгу Mamut - Eva Baltasar - Страница 5

El dia que m’havia de prenyar complia vint-i-quatre anys i vaig organitzar una festa d’aniversari que, en realitat, era una festa encoberta de fecundació. Alguns companys de pis m’hi van ajudar. Van trucar a amics i coneguts. Els amics podien portar els seus propis coneguts. Necessitava gent, com més millor. Reunir una multitud, el formiguer on els gestos èpics passen desapercebuts. Volia ser mare soltera, que mai cap pare me’n reclamés la part. Era abril i la primavera esbotzava els finestrals amb una glopada immensa de vida en suspensió. Aquella claror desmesurada em feia sentir fèrtil, me l’empassava com una medicina, creia en ella, en la seva funció preparatòria que convertia el meu ventre en una capella. Havent dinat m’ajeia al sofà llit de la meva habitació, repenjada als vidres que donaven al zoològic, i m’entregava a aquella llum que em feia la pell d’or, els pèls del braç d’espiga pura, les cames dissolutes i laxes. Em masturbava al sol desitjant-me un fill. M’adormia bressolada pels xiscles de les aus engabiades i em despertava cap al tard, quan un silenci llis preparava el pendent per on al cap de poc caurien, antigues, retronants, les penes dels lleons.

Llavors treballava a la universitat, en un grup de recerca de la Facultat de Sociologia. Demografia i Longevitat, es deia. Ens trobàvem a la primera fase de la investigació, la més extensa: recollir dades. Passava matins sencers a casals d’avis i residències de la tercera edat, entrevistant la mostra de població. Era una feina eterna que sovint es veia interrompuda per atacs de tos i vòmits de mucositat. Gairebé mai no aconseguia que em responguessin tot el qüestionari en una mateixa entrevista i havia de tornar-hi l’endemà. Quan me n’acomiadava, hi havia vells que em retenien. Em premien les mans com si poguessin xuclar-me dies de vida, la saba lenta que alimenta els anys. En dues ocasions l’endemà ja va ser tard. Va ser una època de petits descobriments: els avis morien de nit, poc abans de l’alba, després d’haver dormit. I una altra cosa: a les residències, els avis morien de tres en tres. Era un misteri però era així. Ningú neix sol, però quan han de morir sols els cossos s’agermanen com nacions, com mosqueters.

Les feines becades tenen sous migrats però jo vivia bé. Durant la carrera m’havia fet amiga d’una estudiant de doctorat, i entre ella i dues noies més vam llogar un pis prop de la Ciutadella. El pare d’una d’elles ens va fer d’avalador. Ens hi vam traslladar totes alhora, el primer dia de contracte. Vam entrar-hi en silenci, com s’entra en una cripta o es va a veure un joier, amb el somriure incrèdul de qui descobreix la magnanimitat feta parets. Ens vam repartir les habitacions a sorts i em va tocar la més petita. La idea era canviar d’habitació cada mig any però no va passar mai. Cadascuna es va fer al seu espai, va canviar els mobles de lloc, va deixar-hi caure cabells i mudar-hi el gust, la pell. El dia del meu vint-i-quatrè aniversari ja només quedava jo. Rellogava habitacions a estudiants estrangers i mirava de no trobar-me’ls mai. Això feia la convivència acceptable. Fora de casa, semblava que em molestés tot.

El primer que feia cada dia, abans de sortir del llit, era obrir el finestral i empassar-me l’alè del matí. M’embolicava amb l’edredó i em quedava ajaçada uns minuts. Barcelona, a punta de dia, té un no-sé-què de sacríleg. S’abraona sobre la massa de llum encara pàl·lida que neix de mar endins i se l’apropia d’una estrebada amb el seu fòrceps lucratiu. És el moment dels despertadors i els estimulants, de les presses, els cops de porta i els maldecaps. Un engranatge immens escup i arranca, el llenguatge el manté greixat, un llenguatge desapassionat i groller que perverteix el sentit originari del llenguatge. Jo em desemperesia prenent consciència d’aquella profanació. Després me n’anava a la dutxa i em rentava el cos, em vestia amb robes netes, menjava aliments processats. Quan sortia al carrer, abans de soterrar-me al metro, mirava un instant cap a muntanya i n’imaginava de més altes, de més buides i més grans. Esdevenia l’animal captiu que aixeca el musell i es queda pensatiu perquè ha ensumat els dits d’un nen i li ha quedat la gana a dintre.

Les parets d’alguns geriàtrics m’inquietaven. Havia visitat desenes de centres, a tots els districtes municipals. Als barris benestants les residències eren pulcres de la manera que ho són els museus. Buidor silenciosa carregada de matisos humans. Aquí i allà, a les sales i al fons dels passadissos, reproduccions de Monet, Renoir, Degas. Parets entapissades amb teles llises. Els avis hi encaixaven com en una vitrina. Solien vestir bé, amb la ratlla dels pantalons a lloc i jaquetes de genet. Els agradaven els mocadorets de coll i els tons granat. Havien viscut amb el cap alt i ara aprenien a morir de la mateixa manera, la cabellera esclarissada blanc lluminós, el nas i les orelles depilats. La soledat els rondava com un voltor. Ells la ignoraven, sense justificar mai els fills, sense ni tan sols ensenyar la foto del net petit. Maquillaven la seva vellesa amb concerts de Vivaldi i suites de Bach però feia la impressió que ja eren morts, que el cor, de pura inèrcia, se’ls havia quedat engegat. La majoria d’ells tenien acompanyants, dones robustes de cabells curts i uniformes arrapats. Els vells s’hi repenjaven com en una mare i els infligien les escorrialles del seu poder: les enviaven a fer encàrrecs, s’entossudien a passejar amb la cadira de rodes per la grava dels jardins. Elles els empenyien amunt i avall, els llegien la correspondència, els fregaven els peus diabètics amb olis hidratants. A la nit els acotxaven i aparcaven les cadires al passadís abans de baixar al vestíbul, on s’esperaven les unes a les altres amb les bates sobresortint dels abrics i les bosses de pell sintètica en bandolera. De vegades me n’anava amb elles. No callaven ni esgotades. Fèiem juntes el primer trajecte en autobús. Després cadascuna agafava la seva línia de metro. A mesura que ens allunyàvem de la residència, els barris s’atapeïen. Lluny d’allà, al límit on la vida es capbussa en la mort, les ballarines de Degas, a la paret, n’eren els testimonis muts.

Dia fèrtil número dos, mitjanit. Al pis ja no hi cabia ningú i de tant en tant encara sonava el timbre. Vaig deixar d’obrir. Al matí havia anat a la ferreteria i havia comprat un forrellat. Ara la meva habitació es podia tancar per dins. Feia una setmana que em masturbava diàriament amb el consolador. Quan feia temps que no l’utilitzava, la vagina se’m tancava com si hagués nascut home i me n’hagués fet obrir una expressament, i la penetració següent sempre era molesta, l’havia de fer amb cura, empastifant el consolador de lubricant i entrant-me’l lentament. I això no podia ser, m’havia de prenyar al primer crit. Hi havia música, menjar, beguda, cendrers i gent, molta gent. Havia amagat els meus objectes personals a l’armari. Casa era un escenari, una plaça, l’avantsala amable d’un laboratori experimental. Havia menjat cacauets, havia obert ampolles, cap regal. A les dues de la matinada va arribar una segona tanda de gent. El lavabo feia pena. Era el moment. Vaig trobar-lo a la terrassa. M’hi vaig acostar, li vaig agafar el got, vaig apagar-hi el cigarret i vam ballar. Se’m va enganxar. Estava acabant un màster i era instructor de natació. Quan m’ho va dir vaig pensar en espermatozoides d’espatlles amples, en magnífics remuntadors, i vaig confiar en la situació. Li vaig besar l’alè de ginebra més d’un minut, el primer bes a un home. Besava bé però no em va agradar, m’incomodava la seva pell ben afaitada, els llavis plens de dona, i el fet que el meu propi cos, fimbrant com catenàries, atemptés contra la ment obrint-se a un cos de l’altre sexe amb tanta autonomia, tan valent. Vaig fer que em seguís fins a l’habitació, vaig foragitar cinc o sis persones i ens hi vaig tancar. Poca llum, només la que s’esquitllava per les escletxes de la persiana. Ens vam tornar a besar. No el podia deixar anar, m’havia d’aferrar a l’instint. Em vaig arremangar el vestit. Ell es va treure la samarreta. Vaig descordar-li els texans i el vaig empènyer al llit. Llavors va fer sortir un condó i el cor em va fallar. ¿Què podia fer? ¿Dir-li que no calia? ¿Que m’agradava més sense? Es va posar el condó amb una traça alarmant, dret davant meu. Es fa difícil pensar amb les regnes del cos guiant el pensament però, no sé com, vaig arribar a una conclusió: m’ho havia de fer amb ell dues vegades, la primera amb el condó, la segona sense. Era l’única solució. De fet, era una solució que em cuirassava. Vaig mirar-lo un instant, de fet vaig admirar-lo i, alhora, em trobava inversemblant, no podia ser jo. El penis que tenia al davant s’alçava com un bàcul i em feia venir ganes d’abandonar. Però tot va ser pensar-ho que uns braços van alçar-me. Jo era la nina que cau de quatre grapes damunt de l’herba abans que algú se la folli, només per jugar-hi.

Va ser llarg, tediós, increïblement sacsejat, com un viatge en diligència o un atac d’autisme amb cops de cap. Volia fugir, em volia prenyar i no estava disposada a repetir tot el procés des del principi ni una vegada més. Quan s’anava a vestir per marxar, el vaig retenir. La música s’arrossegava. Ell dormia. Vaig treure un Red Bull de la motxilla i me’l vaig beure en tres glops. Em vaig asseure a fumar i esperar. Dormia com un animal sumptuós, un guepard o un lleó. Era un carnívor, un mascle follador, i jo assistia a la seva regeneració. Vaig tancar el rellotge al calaix, vaig llençar el condó a la paperera i em vaig ensumar. Tota jo era tebior d’algues, olor de suor a tocar d’estanys, aigua atrapada on fermentaven, minúscules, milícies d’ous. Vaig esperar fins que les primeres aus d’ales mutilades van començar a cridar. Les escletxes de la persiana es van encendre de cop, ulls de felí sotjant l’habitació. Havia arribat el moment. Vaig agafar el lubricant, me’n vaig omplir els dits i me’ls vaig enfonsar a dins. Pensava en brea, en greix, en olis de maceració. Llavors vaig tornar al llit, li vaig agafar el penis i el vaig convèncer de seguir. El vaig muntar amb precaució, com si fos molt valuós. Vaig deixar que el cos se m’obrís molt més que per la carn: per cada nervi, per cada reixat mental, endins fins a assolir epicentres, els lícits, clandestins, aquells on convidava les amants. Poc abans d’acabar vaig fer que se m’estirés al damunt. Necessitava l’horitzontalitat dels hàbitats ideals, originar l’onada, els remolins capaços d’endur-se la boira seminal. Tenia a sobre l’animal mogut pel zel, la bèstia de músculs aquàtics vinguda del reialme més antic: la vida, la força intel·ligent.

Al cap d’uns dies em va venir la regla. La taca de sang a les calces era un insult. ¿Qui et penses que ets?, semblava que em reptés. La sang que renta els òvuls morts se sap mestressa, és el recordatori hostil del poder del cos, sotmès al caprici d’una fam externa. Una de les rellogades de casa em va trobar asseguda al terra de la cuina. “Non è la fine del mondo”, va dir. Me la vaig quedar mirant uns segons, preciosa amb l’uniforme blau marí d’una gelateria i aquella cabellera violàcia que li brodava el coll i li entrava per la brusa. Era una dona feta de pruna, no podia veure-la i no desitjar-la. Tanmateix, en aquell moment no vaig saber per què no me l’havia intentada lligar mai. Potser perquè vivíem juntes i la proximitat és un paravent lleuger que s’alça amb timidesa entre dos cossos. O potser perquè en les relacions personals, en les relacions de veritat, em deixava portar, no m’atreien els grans reptes. Tenia la impressió que no feia cap esforç per trobar-me amb els altres, més aviat deixava que fossin ells que s’acostessin. Era com si m’haguessin educat per satisfer expectatives o necessitats alienes. ¿Era així, com s’educava les dones? De vegades em veia a mi mateixa com un rosegador de sotabosc, un mamífer treballador pensat per alimentar animals més grans de totes les espècies.

Matí de divendres. Un cel blau arrasat pel vent. El sol s’hi escampava com benzina. Vaig arribar al geriàtric de l’Eixample on havia estat el dia abans. Em faltava rematar una entrevista i ja me’n podria tornar a casa. La treballadora familiar em va rebre amb una advertència: “Avui estan una mica nerviosos.” Vaig entrar a la sala on els avis esperaven abans de començar la jornada de rehabilitació i me’n vaig adonar de seguida. La majoria estaven drets. Avançaven entre les butaques com per un camp de blat de moro, palpaven les fulles del temps aturat en aquella estança, les apartaven, s’orientaven. Volien sortir-ne! Els ulls sempre vidriosos els brillaven, cristal·lins. Respiraven i semblaven fures, em miraven i pensava en llops. Vaig desar el portàtil a la motxilla i vaig guillar sense dir res. A fora, el matí triomfava sobre la ciutat i atreia els cossos dels nens, dels gossos i dels vells a les finestres.

La feina a la universitat em feia sentir idiota. Havíem acabat la fase de les entrevistes, n’havia fet la transcripció i ara tocava centrar-se en el buidatge. Reduir una vida a una plantilla d’Excel em semblava un delicte. No suportava la meva eina, la destral d’especialista amb què esquarterava records i sentiments, vivències i turments d’aquella gent que, fos com fos, havia convençut la vida d’aguantar amb ells tant de temps. A les reunions d’equip, quan la directora prenia la paraula i exposava que, a la llarga, el nostre estudi tindria un impacte molt positiu sobre aquell “segment tan vulnerable de població”, em feia la impressió que una mà se’m ficava al cos, la mà institucional capaç de parlar per mi i de guanyar sous. Els meus companys estaven entusiasmats. Confiaven en el programa informàtic com en un guia espiritual, li entregaven el fruit del seu treball, n’esperaven el miracle. Jo em mantenia al seu costat però no sabia ser com ells. N’imitava els gestos, els arguments, m’esforçava a creure fins que em sagnaven, de fustigar-los, els ànims i el cervell.

A finals de juny la ciutat sencera exsudava xafogor. De dia fermentava, es corrompia començant per la polpa de cadascun dels seus habitants, de nit era un organisme exhaust que queia estès davant del mar. Vaig començar a sopar al balcó. Un mocador per estovalles, espelmetes, cireres en un bol de plàstic, grosses i humides com ulls. A l’altra banda del carrer, els murs del zoològic callaven. A aquella hora, amb els filats, semblaven fronteres amb països pobres. Em concentrava en les copes dels arbres que en sobresortien i menjava a poc a poc. Els arbres eren tous i formaven un coixí farcit de becs i crits. Quan la llum marxava, els ocells morien i els arbres es tornaven blaus. Tenien el silenci a dins i feia la impressió que ho sostenien tot. També a mi, d’una manera que no comprenia però que era indubtable. Els mirava i obrien els ulls. Allargava una mà i volien estirar-la, com si haguessin vingut a buscar-me perquè en un altre lloc n’hi havia d’altres que m’esperaven. Vaig parlar amb ells. Vaig explicar-los que deixava la feina. Que potser mai tindria un fill. Sentia el seu testimoniatge, que tot el que deia quedava escrit. Després d’haver parlat hauria plorat, però no podia. No podia provocar-me ni el dolor del plor atrapat. La nit era despietada. Els carrers, sempre brutals, mai encalmats, servien a les larves de resguard. Les larves duien totes una mateixa vida, la vida encapsulada que s’havia acabat imposant. Era la vida en el gel, impenetrable i estèril. Evident fins i tot en una nit canicular d’estiu.

Cada matí sortia a buscar feina, consultava webs, feia la ronda pels taulers d’anuncis dels centres cívics, dels punts d’informació juvenil. I res. Vaig descobrir que els sociòlegs érem tècnics de la vacuïtat. Quan ja gairebé no em quedaven estalvis vaig acceptar una feina de cambrera en una cadena de cafeteries. L’uniforme era verd i negre, amb una camisa de polièster que m’havia de cordar fins dalt. Vuit hores cada dia de mantenir el coll tens. Si tenia set podia beure cafè, si tenia gana em podia acabar el que els clients deixaven al plat. Quan m’ho van dir no m’ho podia creure. L’endemà ja m’hi havia acostumat. Vaig aprendre a fer servir la màquina i m’encantava. També vaig aprendre a preparar-me cafès sense posar-hi la càrrega, així podia beure tanta aigua bruta com volia i no acabava la jornada amb el cor disparat. La meva cap era una noia més jove que jo, prima com un gat. La talla petita de l’uniforme li venia gran. Duia els cabells tenyits de color mostassa i un brillant incrustat a cada ullal. Li agradava manar des de la tauleta del fons, on passava hores xerrant amb amics o parents. Les seves ordres m’impactaven com dards. El dia que vaig plegar no em va voler pagar. La vaig amenaçar assegurant-li que li espantaria la clientela plantant-me a l’entrada com una indigent, amb un cartró on diria: HE TREBALLAT AQUÍ I NO EM VOLEN PAGAR. Es va riure de mi i no vaig gosar tornar-hi més. Havien passat dos dies des que m’havia contractat.

Vaig treballar en un forn de pa, al magatzem d’un supermercat, fregant plats a la cuina d’un hotel, de dependenta en una botiga de bosses i calçat. Deixava les feines al cap de poc d’haver-les agafat, quan ja m’hi començava a fer, perquè m’aterria la sensació d’habituar-me a l’explotació. Vaig veure clar que el món laboral, el món laboral legalitzat, era una presa de pèl. Treballant per a un altre entregava el més valuós que tenia, més que el temps, més que el cos, més que el significat d’aquella paraula tan intrigant: la dignitat. Em feia la impressió que cada vegada que signava un contracte o que acceptava de paraula uns dies de prova, m’estava venent a un intermediari, a algú que se’m quedava el passaport per engreixar-se a costa meu. Un vespre, tornant en metro cap a casa, exhausta després d’una jornada sencera matant polls i traient llémenes dels caps d’una tropa de nens de preescolar, vaig recordar amb enyorança els meus temps a la universitat. Va ser un trajecte a la feblesa que em va fer conscient del poder feroç del cansament. A una persona esgotada la pots obligar al que sigui. Les vuit o nou o deu hores dret per un sou miserable redueixen qualsevol a un model anterior en l’escala evolutiva dels humans. Impossible pensar, tan sols un raonament primari: romandre en un lloc el temps necessari per aconseguir menjar i, en acabat, aixoplugar-se de la fosca i la inclemència en un forat. Fa milers d’anys, dels forats se’n deia coves. Ara en diem oci, esport, xarxes socials. Ens tanquem a les nostres cel·les miserables i ens sentim orgullosos, pensem que som afortunats.

Una tarda de pluja que era sola a casa vaig preparar-me un te i me’l vaig anar a prendre al sofà. El pis estava a les fosques. El llum de lectura feia una claror solitària que recordava un far. S’hi estava bé, en aquell racó. El benestar era la teranyina teixida entre els detalls que em resguardaven: el jersei gastat d’estar per casa, l’esquerda fosca de dins la tassa, els peus sota la manta. A fora la pluja anava fent. Vaig pensar en el zoo, que entomava la pluja com a únic element imprevisible dins la rutina diària. Cada recinte un microcosmos, un hàbitat falsejat amb branques de bambú i d’acàcia i termòstats de contenció climàtica. Els animals no hi vivien, s’hi podrien, exactament igual que la gent que els visitava, ni més ni menys que aquells que hi treballaven. Vaig acabar-me el te d’un glop i vaig anar a la cuina a fer-me’n un altre. Vaig voler posar un CD però l’aparell no funcionava. Altre cop sofà. Quietud. La llengua escaldada. I la pluja, que de cop i volta xisclava. Vaig recordar la nit del meu aniversari. Jo també havia xisclat. A la primera envestida. Una sola vegada. Després hi havia hagut un gran naufragi, l’esquerda seguida d’un enfonsament. Com el d’un petrolier partit per la meitat. Com en l’amputació d’un continent. El cos pot contenir un oceà glaçat amb l’abundància irreparable al fons, on tot dorm atrapat. La nit del meu aniversari m’ho havia mostrat. El primer clau havia estat com contraure una malaltia tropical, tan precipitat i alienant que el cos sencer se’m va fer verd i lila, febrós i dolorosament pesant. Però el sexe del matí, després d’aquelles hores d’espera en la penombra de l’habitació, vetllant la son aliena, una son profundament biològica, seminal, aquell encontre anticipat, preparat amb una cura criminal, atiat i executat amb precisió... m’havia remogut. Feia setmanes que em sentia així, increïblement torbada, arrogant. Com quan et lleves de la febre de vint dies i, al mirall, la dona que et contempla s’ha fet vella i no té veu però ha triomfat, ho diuen els seus ulls. No era el desig d’un fill, el que m’havia segrestat, era el desig de gestar-lo, el de fer passar la vida cos a través, el de crear. Per fer això m’havia de desengabiar. Com si l’única manera de seguir fos la fugida. Com si no hi hagués salvació, només la llana fòssil del passat.