Читать книгу Arquitectes jardiners de Barcelona 1888-1992 - Eva Jimenez Gómez - Страница 5

Pròleg

Aquest llibre està fet per dos arquitectes. Jo mateix ho soc, un arquitecte a qui, a més a més, li ha plagut fer també jardins, especialment per a les Olimpíades del 92, que és on aquest llibre acaba. L’ esmentada formació explica potser la capacitat dels autors d’observar, i parlar, des de punts de vista originats per realitats físiques, com ara atmosferes, materialitats i formes. En fer-ho, es confessen deutors de visions del jardí diverses: Gaudí, Rubió i Tudurí... També, del relleu evident, i no prou reconegut, de diverses jardineres, que s’han mogut en aquests territoris de la creació del lloc i del fer ciutat.

El llibre posa èmfasi en quatre moments històrics, en quatre contextos que han fet possible l’aparició d’estils relacionats amb diversos moviments: Modernisme, Noucentisme, Avantguarda, Realisme, i també en analitzar les obres des de la seva artisticitat. Entre un moment i l’altre, doncs, el text ens parla del surrealisme, del funcionalisme, de l’informalisme i d’altres posicions registrades aquests anys, sempre a Barcelona. Tan sols tot recorrent aquesta diversitat d’ambicions, d’idees i obres, ja fa el llibre temptador, ple d’experiències i notoris resultats com està. Es diria que ens vol fer conscients, o més conscients, del territori, de la ciutat i de la nostra història. En fer-ho ens parla de jardineria i també de botànica, del jardí i de la topografia. I del diàleg amb la ciutat a diferents escales, com -per cert- les topografies verdes que Gaudí sembla haver inventat per emplaçar la Sagrada Família. I les grandioses -en tots sentits- diagonals fetes de buit i de verd, encara en llista d’espera.

El text recull també la vocació que sempre ha tingut Barcelona de significar-se com a capital de Catalunya. La Barcelona de l’Eixample ja va néixer amb aquesta voluntat, que va continuar amb el Pla Regional de Catalunya i la participació en congressos internacionals d’aquests arquitectes jardiners. Barcelona ha tingut, també, una vocació cosmopolita. Però no té poder polític, i per avançar ha hagut de vincular cadascuna d’aquestes quatre èpoques a un esdeveniment internacional: les dues Exposicions Universals, l’entrada d’Espanya a l’ONU i els Jocs Olímpics. Grans projectes comuns que Barcelona ha liderat amb una notòria capacitat creativa i propositiva.

En resum, el llibre -pedagògic i entusiasta- ens apropa a la nostra realitat i ens convida a entendre-la, a sentir-la, quasi a tocar-la si és possible. I, fet això, a continuar creant-la.

Eduard Bru, arquitecte