Читать книгу Basil, el ratolí superdetectiu - Eve Titus - Страница 15

Quan els pares de les bessones van venir a veure’ns ben entrada la nit demanant-nos ajuda, érem al pis de dalt.

Sèiem al nostre racó preferit en silenci escoltant amb molt d’interès el senyor Holmes explicant detalladament al doctor Watson com havia resolt un robatori de joies que havia tingut la gent de Scotland Yard totalment desconcertada.

En Basil va treure’s la llibreta i ho va anar apuntant tot, paraula per paraula, movent de pressa la mà, o potser seria millor dir la pota.

—Quin tros de geni! —xiuxiuejava—. Quina ment! Aquest home serà una llegenda... La seva fama arribarà fins als indrets més recòndits de la Terra.

—Vostè també és una mena de llegenda —li vaig dir.

—Potser sí, Dawson, però encara em queda molt per aprendre. Quin honor poder estudiar sota la batuta d’en Sherlock Holmes.

—I quin honor per mi que se’m relacioni amb en Sherlock Holmes del món dels ratolins —li vaig respondre.

En Basil ho va agrair amb modèstia i va continuar escrivint.

Al cap de més o menys una hora, en Holmes va treure el violí de la funda. En va canviar la corda més aguda per una de nova i va llençar la vella a la paperera.

Llavors va agafar l’arquet i va interpretar una peça de Paganini. L’escoltàvem amb atenció perquè tocava molt bé.

—Bravo! —va exclamar en Basil completament entusiasmat.

Després vam sentir una obra de Mendelssohn que li havia demanat el doctor Watson, i en acabat tots dos es van retirar a les seves estances.

En Basil va agafar la corda vella de la paperera i vam marxar corrents i en silenci fins al nostre passadís secret sota terra.

Arribats a aquest punt, he de dir que el meu amic havia establert una norma molt estricta des que ens havíem traslladat a Baker Street. L’havia dictada perquè no volia córrer el risc de molestar el seu heroi de cap de les maneres.

La norma deia que només en Basil i jo podíem anar al pis de dalt i que a cap altre ratolí li era permès acostarse al nostre passadís. És per això que ens vam quedar astorats quan vam veure que algú se’ns acostava ben de pressa. Era la senyora Judson, la nostra majordoma.

Estava molt alterada.

—Oh, senyor Basil —va gemegar—, sé que estic trencant la norma, però és una emergència! Els Proudfoot, els nostres veïns, fa una hora que els esperen a les seves estances. I la senyora Proudfoot no ha parat de plorar des que ha arribat. L’he hagut de venir a buscar!

—Calmi’s i expliqui’ns què ha passat —va dir en Basil amb amabilitat.

—L’Angela i l’Agatha han desaparegut!

—És estrany —vaig apuntar jo—. Tot i que les bessones tenen fama d’entremaliades. Segur que és una trapelleria.

—Em costa de creure —va dir en Basil—. És massa tard per ser una broma. Ho haurem d’investigar... Afanyem-nos una mica.

Les cintes del davantal de la senyora Judson anaven amunt i avall mentre ens guiava i al cap d’un moment vam arribar a casa.

Em va xocar el canvi de la senyora Proudfoot. Era una rateta blanca molt atractiva, amb una aparença alegre i vivaç. Ara tenia les parpelles envermellides i la cara banyada de llàgrimes, se la veia molt trista.

Tan bon punt en Basil va entrar a la sala, la dona es va aixecar d’un salt i el va agafar de les solapes.

—Les bessones han desaparegut! S’han fet fonedisses quan tornaven a casa de l’escola. Quina desgràcia tan terrible els deu haver passat? Una trampa per a ratolins, potser? Oh, pobretes... On deuen ser?

Es va tornar a enfonsar al sofà, somicant. Vaig agafar un pot de sals aromàtiques del meu maletí negre i les hi vaig fer olorar.

El pare s’estava dret al seu costat amb un posat de gran patiment dibuixat a la cara.

En Basil va obrir la llibreta.

—La seva dona està massa alterada per parlar. Que em podria explicar tot el que sàpiga?

El senyor Proudfoot va respirar fondo.

—Ho intentaré, senyor. L’Angela i l’Agatha sempre arriben de l’escola abans de les quatre. I ara ja són les onze de la nit i no sabem què fer. Ja les coneix: són unes criatures alegres i felices, i les criatures felices no s’escapen de casa.

—En això té raó, senyor Proudfoot. Ha preguntat als companys?

—Sí, m’han dit que havien decidit que pararien a la botiga de dolços de tornada a casa. Ho fan sovint perquè els agrada moltíssim la xocolata. És amb el que es gasten bona part de la setmanada. Però quan hem parlat amb l’amo de la botiga, ens ha dit que aquella tarda no hi havien passat.

—Confia en l’amo? —va preguntar en Basil.

—El senyor Hume és un dels ratolins més honrats que conec.

—Mmmm... Així doncs, el podem eliminar com a sospitós. Una última pregunta: com anaven vestides les bessones?

—Duien uns vestits de color rosa preciosos —va dir la senyora Proudfoot amb llàgrimes als ulls—. A les meves petites els quedaven tan bé, amb aquelles carones blanques...

En Basil li va donar uns copets a l’espatlla.

—De moment només li puc oferir una mica de consol. Però estigui segura que faré tot el que estigui a les meves mans per tornar-los les bessones. Ara, pel seu propi bé, tornin a casa i provin de dormir.

La senyora es recolzava en el seu marit mentre anaven cap a la porta. El senyor Proudfoot es va girar.

—Vostè és l’únic que ens pot ajudar. Les trobarà, oi?

—La investigació comença ara mateix —li va respondre el detectiu—. Espero tenir-ne notícies ben aviat... Bones notícies.

Tan bon punt van haver marxat, va afegir:

—El primer pas del misteri de les bessones desaparegudes serà buscar-ne pistes. Vingui amb mi, estimat doctor, i emporti’s una espelma. Anem cap a la botiga de dolços!