Читать книгу Esperit d'associació - Francesc-Andreu Martínez Gallego - Страница 7
ОглавлениеASSOCIACIÓ I COOPERACIÓ EN PERSPECTIVA HISTÒRICA
UN REI EN LO VENTRE: TÒPICS INDIVIDUALISTES I REALITATS ASSOCIATIVES
A principi del segle XX alguns metges destinats a pobles rurals valencians escriviren topografies mèdiques. Eren informes sobre l’estat de salut de la població i sobre l’entorn ecològic en què vivia. Les topografies no només es fixaven en les malalties més freqüentes i en els factors que podien provocar-les, sinó també en la salut moral de la petita societat que anotaven després d’escorcollarli l’ànima. Quasi totes aquelles topografies ens descriuen pobles amb un teixit associatiu dens. Sorprenentment dens.
La topografia mèdica d’Ontinyent, de 1916, parlava de l’existència d’un Patronat de la Joventut Obrera, una Caixa de Socors Mutus del Cercle Catòlic i una altra del Cercle Legitimista; també de La Previsora una mutualitat «con un soberbio edificio de su propiedad donde tiene, además, un Monte de Piedad y una Caja de Ahorros». Hi havia també un Gremi d’Industrials, reunió dels patrons locals, i un Sindicat Obrer Agrícola El Azadón, amb casa social pròpia. També tenien un sindicat agrícola i «todo ello aparte de las numerosas inscripciones a sociedades de seguros de todas clases».[1]
Ontinyent era un poble gran, en realitat ciutat des de 1904, amb 11.000 habitants, amb una estructura ocupacional bàsicament agrícola, però amb una indústria que ja despuntava. Topografies mèdiques, però, de pobles més menuts o només agraris també ens parlen d’una xarxa associativa gens menyspreable. En la de Sollana, de 1926, es diu que «las muchas sociedades con que cuenta este pueblo indican el espíritu de asociación, contándose entre aquellas La Instructiva Musical, El Progreso, La Agrícola Proteccionista, La Patronal subsección del Sindicato Agrícola Católico, y la Obrera para la defensa de sus intereses».[2]Ciutats menudes, pobles rurals. Òbviament, el fenomen es multiplica a les grans ciutats. Les guies urbanes de les capitals provincials, Alacant, Castelló i València, dediquen capítols sencers a les formes de sociabilitat que s’hi escam-
paven i reunien a milers d’urbanites en el primer terç del segle XX.
Malgrat tot, un dels tòpics més estès per totes les topografies mèdiques, guies urbanes i per tot allò que genèricament anomenem literatura regeneracionista, és el de l’individualisme. L’espanyol és un individualista; el valencià més encara i desconfiat, per afegiment. En la topografia mèdica de Meliana, de 1915, aquesta teoria s’il·lustra ben bé:
Son individualistas por excelencia. Y así como el individualismo, juntamente con el personalismo, es uno de los defectos inherentes a la mentalidad española actual, pretendiendo troquelar el pensamiento de los demás según el propio sentir y pensar, así en esta localidad el individualismo (que a nuestro entender es más funesto que el propio caciquismo ordinario) malogra las más laudables empresas, efecto de la desconfianza innata del valenciano, maldito legado del indómito árabe que no en vano convivió con nosotros por espacio de algunos siglos. De tal modo, que no existe en la población lo que pudiéramos llamar cabeza directriz, pues con la gráfica lengua del país podemos afirmar que cada cual té un rey en lo ventre. Así es que la figura del cacique ordinario no existe en la localidad, por no verse tampoco la del vulgar bracero, debido al especial medio de vida de los habitantes, pues todos trabajan tierras en arriendo, no necesitando del cotidiano jornal. Y esta distribución de la propiedad que tan ventajosa es por el bienestar general que reporta a la buena marca de la vida económica de la población, la estimamos como altamente perjudicial para todo aquello que redunde en beneficio de la colectiva, por radicar en ella, más que en nada, la desconfianza natural de sus individuos.[3]
No és difícil endevinar que la teoria de l’individualisme valencià, formulada en aquest cas per un metge rural, serveix per a amagar realitats ingrates per a les classes subalternes i, a més, les culpa de la mala situació que pateixen. A la fi, es tracta d’un vici heretat genèticament, el de l’individualisme i la desconfiança«legado del indómito árabe». De manera que les formes d’arrendament de la terra queden legitimades, per injustes que siguen, perquè són preferibles al jornal diari (a la proletarització absoluta) i, més encara, queda legitimat el caciquisme basat precisament en la força coactiva que dóna el lloguer de la terra. Perquè, recordem-ho, no és aquest, sinó l’individualisme de l’arrendatari, el culpable que es malmeten «las más laudables empresas».
El que més sorprén del cas és que aquesta mateixa topografia mèdica, com les altres que hi hem esmentat, desmenteix l’individualisme que teoritza, quan explica que en la Meliana de principi del segle XX l’esperit d’associació floreix, ja que hi ha cinc associacions, L’Amistat, La Protectora, el Cercle Catòlic, el Centre Republicà i la Cooperativa Agrícola Obrera. Les dues primeres són societats de socors mutus, «donde en caso de enfermedad se le asigna al socio enfermo una cuota ordinaria de dos pesetas». A més, L’Amistat té un local propi de grans dimensions, amb cinc balcons i un finestral de 18 metres que donava a llevant, edifici esdevingut casino i lloc per a les tasques recreatives promogudes per l’entitat. Però també La Protectora, el Cercle i el Centre Republicà tenien casino propi, tot i que no tan lluït.[4]L’única entitat sense local, que en compensava la manca amb una gran activitat, era la Cooperativa Agrícola Obrera, una cooperativa de consum, «que abarata las subsistencias», i en la qual bona part dels arrendataris-jornalers de la terra de Meliana estan inscrits, malgrat la desconfiança que els imputa el metge.
La caracterització idiosincràtica dels grups humans, la psicologia dels pobles o les representacions col·lectives adscrites a cultures o a races determinades, s’estilaven molt al final del segle XVIII i principi del XIX, en el temps del romanticisme. Les literatures i les arts de l’època bastiren els estereotips necessaris per avançar en la construcció identitària dels estats nació. Calia crear la nació subjectiva: les nocions que imaginen la comunitat, les que llancen les xarxes que hauran d’atrapar els ciutadans en un sentiment de pertinença.
A principi del segle XX perdura l’afecció envers l’estereotip i encara, per sobre els construïts en el passat, hi ha qui en basteix de nous. És, per exemple, el temps de la regionalització del nacionalisme. Com que en diversos estats nació europeus i singularment a l’espanyol, sorgeixen moviments nacionalistes perifèrics, una de les respostes centrals –i centralistes– serà la de constituir formes de regionalisme plenament integrades en la idea originària nacional. La nació adopta diversos casticismes. Naix, pel que fa a terres valencianes, la construcció cultural del Llevant feliç i de tota una llarga sèrie de noves lectures (pictòriques, musicals, etc.) que convergeixen en una personalitat regional emergent.
Al llarg del segle XIX, s’han escampat tòpics regionals que no solen ser afavoridors per als naturals de cadascun dels indrets retratats. Eren tòpics que pretenien reforçar la convergència i no pas les forces centrífugues. Del que es tractava era de construir una imatge positiva de la nació i això sempre resulta més senzill si es contraposa a la regió. Josepa Cucó ens recordava que els romàntics feren circular abastament els tòpics dels valencians sense substància, inconstants, falsos, tot embolcall i soroll de traca, però amb poca molla.[5]
Els tòpics, doncs, dibuixaven uns valencians, per «desubstanciats», amb poc alè associatiu. No sols individualistes, sinó també desconfiats. Ja hem vist que algunes topografies mèdiques continuaven al·ludint a aquella mateixa caracterització. La construcció del regionalisme a principi del segle XX es va situar en un altre estadi: la de la construcció de la regió en positiu, integrada en una nació amb un imaginari ja definit que calia matisar.
En la revista Alma Española, apareguda el 1903, es publicaren una sèrie d’articles, tots de plomes distingides (Francisco Acebal, Miguel de Unamuno, Joan Maragall, Manuel Feliú, Antonio Royo, etc.), sobre les distintes ànimes regionals. A Blasco Ibáñez, li pertocà escriure sobre la valenciana. I dibuixà un panorama del Llevant feliç, una terra en la qual no hi havia grans diferències entre pobres i rics, on els llauradors tenien la terra que treballaven de propietat o de lloguer, on la dimensió de les nombroses fàbriques propiciava la cooperació entre el capital i el treball. Una terra habitada per gent moderada menjant i bevent, i apassionada parlant i debatent, hedonista, elegant, amant de l’art i de la música per sobre de totes les arts.[6]
El locus communis del Llevant feliç tingué un moment àlgid amb l’organització a la ciutat de València de l’Exposició Regional de 1909, que demostrava la capacitat «dels valencians» per muntar grans esdeveniments integrats dins la marxa pel progrés de la nació. L’himne de l’Exposició, amb música composta pel mestre Serrano, i que acabaria convertint-se en himne regional, deia allò de«per ofrenar noves glòries a Espanya», una expressió que reforçava l’àmbit regional com a motor de l’impuls col·lectiu. L’himne, a més, assenyalava els trets botànics i ornitològics que dibuixaven la felicitat mediterrània dels valencians i, alhora, encara que feia crides sistemàtiques a la germanor, deixava entreveure un valencià que, al camp o al taller, s’enfrontava en solitari a les forces de la natura, les dominava i aconseguia empentar la seua terra en marxa triomfal.
El tòpic de l’individualisme, bastit al segle XIX, vinculat contradictòriament a allò col·lectiu (a la regió i a l’esperit regional) en l’himne de l’Exposició de 1909, serví per dibuixar un valencià mític, amb caràcter ben definit, entre hospitalari i desconfiat, entre meninfot i apassionat, entre treballador i fester de coet i traca.
Això explica que un metge destinat a Meliana, que escriu una topografia mèdica, afirme en una línia que els valencians són individualistes, en la línia següent diu que aqueix individualisme és la causa de la seua felicitat econòmica i, un poc més avall, dóna exemples, a grapats, que els valencians de Meliana són tan afectes a l’associacionisme que difícilment pot quadrar-los l’expressió individualistes sense que les frontisses de la descripció solten crits esgarrifosos.
La idea recurrent sobre la poca capacitat d’associar-se dels valencians –i dels espanyols– és en realitat una herència intel·lectual del romanticisme, reforçada a principi del segle XX durant la construcció del regionalisme i durant el franquisme. En aquest darrer tram històric, va haver-hi alguna cosa més que paraules, perquè «el franquisme, com una immensa piconadora, va arrasar per complet la xarxa associativa preexistent».[7]Ara sabem que els índexs associatius valencià i espanyol del 1900 no eren gens menyspreables; i que, en la dècada de 1980, el nombre d’associacions per habitant s’assemblava extraordinàriament a la xifra del 1900. I que, això sí, la xifra en qüestió havia caigut en picat en les dècades 1940 i 1950, per remuntar molt a poc a poc en la dècada de 1960 i esclatar de nou en les de 1970 i 1980.
Les topografies mèdiques ens mostren, doncs, unes complexes xarxes de sociabilitat. Pobles immersos en la cultura dels casinos, de les tertúlies, dels sindicats, de les societats de tota mena, de la construcció de l’esbarjo a partir de les xarxes de sociabilitat i de solidaritat.[8]Quan ens apropem, més avall, al registred’associacions que el Govern Civil de València va confeccionar a partir de 1887, descobrirem que entre aquesta data i la de 1936, només entre societats de socors mutus i cooperatives de diversos tipus, comptem fins a 1.046 associacions inscrites. I queden fora d’aquesta comptabilitat les societats de defensa d’interessos, les societats musicals i esportives, les associacions de caçadors i colombaires, etc. Les xifres es corresponen amb una societat civil més enèrgica i dinàmica del que sol pensar-se. L’especificitat del mutualisme i del cooperativisme dins les trames associatives defineixen, al seu torn, un panorama de solidaritats que poc té a veure amb el valencià despreocupat del tòpic.
ENTRE ALTERNATIVA I TERCER SECTOR: LES VESSANTS DE LA COOPERACIÓ
Cal dur endavant estudis conjunts sobre la sociabilitat a principi del segle XX, quan l’esperit d’associació es troba en plena efervescència, i cal fer-los des de perspectives generals però també locals, per tenir capacitat de trobar-hi els nombrosos matisos que sembla tenir. Aquest treball no s’enfronta a aquesta empresa global i necessària, només s’ocuparà d’un aspecte de la sociabilitat valenciana en una cronologia que comprén des de la revolució liberal burgesa (1834-1843), fins a l’inici de la Guerra Civil el 1936. Únicament s’ocuparà de la sociabilitat cooperativa i mutualista. Totes dues tenen molts elements en comú i el principal és que constitueixen formes col·lectives d’organització social per aconseguir, en comú, finalitats que no es poden conquerir individualment, sinó mitjançant l’esforç i els recursos de molts.
Tret del llibre pioner, ja molt antic, d’Empar Álvarez sobre els orígens del cooperativisme valencià, obra que feia recomptes més que una anàlisi, quasi tot el que la historiografia valenciana ha escrit sobre el cooperativisme s’ha vinculat als sindicats agrícoles que aparegueren, quasi tots, després de 1906.[9]A més a més, les obres sobre cooperativisme citen les mutualitats de socors mutus com una mena d’antecedents i se n’obliden a continuació, malgrat les concomitàncies estructurals i de propòsit entre aqueixes dues formes associatives.
El cooperativisme agrícola, però, no és l’única vessant d’aquesta fórmula d’organització social i econòmica. El doctor William King, considerat el pare del cooperativisme anglès, va crear el 1827 una cooperativa de consum a Brighton. El 1831 Philippe Buchez, deixeble de Saint-Simon, va publicar a França lesregles ideals del cooperativisme de producció. Louis Blanc va publicar el 1839 L’organisation du travail, llibre en el qual deia que la «solució del problema social en l’actual situació econòmica cal cercar-la en l’organització del treball per mitjà de l’associació»; uns pocs anys més tard, durant la revolució de 1848, va impulsar el primer taller social, una cooperativa de producció que va començar amb 50 socis que confeccionaven uniformes i que prompte arribà a tenir-ne 2.000. Robert Owen va influir decisivament en l’elaboració dels estatuts de la Rochdale Society of Equitable Pionners que configuraven, el 1843, una cooperativa de consum que pretenia evitar l’especulació dels intermediaris.[10]
Aquestes formes de cooperació de producció, de consum, de distribució i, alhora, els socors mutus, que també representen una forma econòmica de collaboració a través de l’associació, no han aconseguit captar la curiositat científica dels historiadors especialitzats en la contemporaneïtat valenciana. Potser han existit alguns elements dissuasius.
En un llibre important sobre la relació entre el blasquisme ideològic i polític, i les societats obreres de resistència al capital que proliferaven en la València de principi del segle XX, Ramir Reig explicava que, malgrat les tradicions pròpies, els republicans «no feren res» per generar un xarxa de cooperatives de manera semblant a la que construïren a través dels centres polítics i dels casinos.[11]De forma que el cooperativisme i el mutualisme haurien caigut, quasi en exclusiva, en mans dels catòlics. I, des de llavors, per pura necessitat de confrontació amb ells, de generació d’una imatge anticlerical, el republicanisme s’hauria allunyat de qualsevol experiència cooperativa.
Alhora, «les Societats obreres estaven massa apressades per la necessitat de consolidar-se com a Societats de resistència perquè pogueren tan sols pensar-hi»; és a dir, pensar en el cooperativisme i l’ajut mutu com a vies possibles d’articulació d’una resposta obrera complexa davant el capital. Reig, quan recorda que «un dels primers debats del moviment obrer espanyol va girar al voltant de l’alternativa entre fomentar el cooperativisme o les societats de resistència» i que«el delegat que va defensar el cooperativisme en el I Congrés obrer (1870), el català Roca i Galés, va ésser eliminat per la majoria i Anselmo Lorenzo, sempre mesurat, va qualificar la seua proposta d’una ofensa hija de la soberbia», dibuixava un panorama de confrontació entre sindicalisme de classe, d’una banda, i cooperativisme i mutualisme, de l’altra.[12]
Aquesta va ser una imatge molt estesa en la historiografia europea fins fa un cert temps. Les societats cooperativistes i mutualistes pertanyien a l’esfera del reformisme i, per tant, qualsevol classe obrera que adoptara principis revolucionaris o de resistència al capital havia de rebutjar plantejaments d’aqueixa classe. Com a màxim, les societats cooperatives o mutualistes podien haver jugat un paper instrumental o de pròleg en la història de moviment obrer. Instrumental, quan aquestes societats serviren per «tapar» l’existència il·legal de les societats de resistència,[13]cosa que va succeir ja des de la dècada de 1840, com veurem més avall. De pròleg, quan s’interpretava que el cooperativisme i el mutualisme eren les formes d’organització de la classe obrera prèvies a l’assumpció per part d’aquestes d’una «consciència de classe vertadera»; llavors, abandonarien l’ajut mutu per concentrar-se en la resistència i en l’acció sindical reivindicativa.[14]
La interpretació de tall radical entre la societat de socors mutus i la societat de resistència es va estendre. S’estudiava com la implantació de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional dels Treballadors havia eclipsat el moviment mutualista i cooperativista sorgit en les dècades de 1850 i 1860. O s’estudiava com l’aparició de les societats de resistència d’ofici a finals del segle XIX i principis del segle XX i dels sindicats de classe (la UGT, la CNT), havien suposat la davallada definitiva en la història contemporània de l’associacionisme d’ajuda mútua.
En les dècades de 1970 i 1980, aquestes perspectives començaren a canviar, a mesura que anava fent-se la recepció dels treballs de la historiografia marxista britànica que, en comptes de parlar de la història del moviment obrer com si d’una via única cap a l’emancipació de la humanitat es tractés, parlaven d’història deltreball. S’interessaven tant pels obrers afiliats com pels que no s’hi afiliaven. Consideraven que tan experiència laboral era militar en un sindicat, com en una cooperativa, com no militar; o treballaven sobre la formació de les classes i es topaven amb complexes formes de sociabilitat que precedien a la sindicació de classe i que no desapareixien amb aquesta.[15]De l’entourage de l’escola francesa d’Annals arribava, fonamentalment a través de Maurice Agulhon, un concepte, el de sociabilitat, que donava molt de joc a l’hora d’ubicar-se historiogràficament sobre espais i actituds polivalents que confluïen en formes diverses d’associació.[16]El terme sociabilitat és un autèntic calaix de sastre, però l’ambigüitat del concepte ha ajudat a la difusió, perquè hi caben dins realitats associatives formals i informals molt diferents.[17]Francisco Erice posa de manifest que el mateix Agulhon mai no ha definit la sociabilitat d’una única manera. El 1981 deia que es tractava de «sistemes de relacions que confronten els individus entre ells o que els uneixen en grups més o menys naturals, més o menys coactius, més o menys estables, més o menys nombrosos». Sense fer ara massa cas de la manca de precisió d’Agulhon, l’historiador francès definia sociabilitat el 1984 com
«l’aptitud de viure en grups i consolidar els grups mitjançant la constitució d’associacions voluntàries». En definitiva, estem al davant d’una categoria oberta que, això sí, tingué la virtut d’enfrontar els historiadors a formes d’associacionisme que tradicionalment no havien entrat en la llista de les seues prioritats d’estudi.
En la dècada de 1990, els treballs empírics sobre com el republicanisme s’havia articulat socialment a través de xarxes cooperativismes o mutualistes, o sobre com l’obrerisme de classe i de resistència al capital no abandonava la cooperació i l’ajut mutu, començaren a proliferar.[18] S’hi advertia sovint quecooperativisme/mutualisme i obrerisme/societarisme de resistència eren dos moviments distints, que de vegades confluïen i de vegades es repel·lien. No hi havia una sola història sobre les dues realitats. Si de cas, es deia, mentre que el cooperativisme i la mutualitat eren «formas de sociabilidad defensiva, concebidas para proteger a los trabajadores contra los riesgos de la existencia y ayudarles a superar las hirientes consecuencias del progreso industrializador mediante mecanismos de previsión, el sindicalismo es concebido como una fuerza de resistencia que tiende, cuando menos, hacia la transformación de la sociedad».[19] Calia fer més treballs locals sobre la relació entre concepcions defensives i ofensives de l’obrerisme i, alhora, no caure en el localisme d’estudiar un casino, un mútua, una cooperativa o una societat obrera i obviar l’entorn en el qual operava.[20]
I així arribem a la perspectiva que pretén assumir aquest treball. Vol ser una aproximació a la importància del mutualisme i del cooperativisme abans i després de l’aparició del sindicalisme de resistència. Una anàlisi de les relacions entre el cooperativisme i els moviments de caire polític, com ara el republicanisme, sense rebutjar d’entrada la possibilitat d’una connexió. Una anàlisi de les formes de sociabilitat generades pel mutualisme i el cooperativisme, i de la polivalència d’aquestes formes.[21]
Tornem, per un moment, al sindicalisme agrari que, com dèiem, és el que ha rebut major atenció. Amb els treballs sobre el sindicalisme agrari catòlic, Samuel Garrido ha estat el principal impulsor d’aquesta línia de recerca a les contrades valencianes.[22] De vegades, la qualitat d’una investigació sobre un aspecte del fenomen fa que la resta dels investigadors confonguen la part amb el tot. El sindicalisme agrari catòlic, ni tan sols el sindicalisme agrari sense més, s’ha de confondre amb el cooperativisme i el mutualisme de socors. Hi ha una vessant industrial, urbana, de serveis, que no s’ha de negar.
La confusió, però, s’hi ha produït i els investigadors, potser, hem caigut en alguns paranys. Primer de tot, sembla absurd trobar-nos amb un País Valencià que en la primera dècada del segle XX deixa de ser, des del punt de vista econòmic i laboral, majoritàriament agrari i, alhora, continuar cercant formes cooperatives només en el sector agrari. És del tot cert que no tots els sectors econòmics han de veure necessàriament com s’organitzen els seus efectius sota els mateixos motlles. Però, en el cas del cooperativisme i del mutualisme, que arranca històricament en àmbits urbans i industrials, és quimera pensar que desapareix quan comença a ser adoptat, tardanament, en el sector agrícola.
En realitat, això només ens diu que sabem molt menys del que segurament pensem sobre la cooperació, inclosa la vessant mutualista. Una mestra de les Escoles Graduades Cervantes de València explicava el 1913 que «en su concepto económico y social, la palabra cooperación significa el principal elemento de lucha y de defensa elegido por el proletariado moderno».[23]La mestra no sols encertava a definir el cooperativisme com a modern, producte de la revolució industrial; sinó que, a més a més, per davant de les organitzacions reivindicatives de classe, com ara els sindicats, hi assignava un paper central en allò que avui anomenem la construcció de la classe obrera.[24]
La mestra en qüestió, de tendències republicanes, i, per tant, no precisament partidària de la lluita de classes sinó de la conciliació entre el capital i el treball, podia sentir més afecte o simpatia per formes d’organització vinculades a la tradició reformista, més que no pas a la revolucionària. Però no se n’han demenysprear les al·lusions. Les cooperatives i les societats mutualistes, des del seus orígens, es van relacionar íntimament amb les societats d’ofici formades per treballadors i, en aquest sentit, sovint constituïren àmbits on els obrers adquiriren consciència de ser-ho, de pertànyer a un grup, d’enfrontar-se de cara o de biaix amb el patró. La mestra, simplement, mirava al voltant seu.
Però n’hi ha més. Vincular l’estudi del cooperativisme i del mutualisme només al sindicalisme agrari és, segurament, caure en un parany: el de la ideologia agrarista sorgida al segle XIX. L’agrarisme és una idea de llarg recorregut. Encara avui, quan el País Valencià té una estructura econòmica bàsicament vinculada als sectors terciari i secundari, els informatius de la cadena pública autonòmica de televisió inclouen monogràfics sobre el camp i no fan el mateix al voltant de la indústria, del turisme o dels serveis. Ho fan perquè són hereus d’una llarga tradició: la que vincula les possibilitats de creixement i de progrés del país al sector agrari, que sens dubte va ser responsable en el passat, però no en solitari, de la transformació capitalista contemporània a les contrades valencianes.
L’agrarisme va ser, durant la revolució industrial, una ideologia defensiva: la del paradís perdut. Després, esdevingué un ítem de les ideologies conservadores. Els interessos del camp eren els interessos dels valencians, com si el camp es distribuïra equitativament entre tots ells i no hi haguera divisions de classe (grans propietaris, petits propietaris, arrendataris, jornalers), que hi introduïren elements de diferenciació i de confrontació. Per aquesta via ideològica, el camp sembla ocupar més espai en l’imaginari del que realment ocupa en l’estructura de l’activitat econòmica. I, paral·lelament, quan s’estudien fenòmens com el cooperativisme, la tendència a vincular-los al camp esdevé una mena d’expressió ineludible. Ho és, però no en exclusiva.
La qüestió és que quan es proclamà la Segona República, la major part de la població valenciana treballava en la indústria, la construcció i el sector dels serveis. El sector agrari encara retenia un percentatge molt alt de població activa, que en conjunt era del 47 per cent. Si més no, a València i a Alacant la població empleada en el sector primari estava al voltant del 40 per cent i la mitjana creixia, perquè a la província de Castelló arribava al 60 per cent.[25]No es tracta ací de restar importància a l’agricultura, sinó d’atorgar -la a la resta dels sectors d’activitat econòmica.
Finalment, alguns bons treballs sobre el sindicalisme agrari confessional de principis del segle XX, els de Samuel Garrido especialment, sembla que ens han estalviat fins ara estudiar el cooperativisme i el mutualisme no confessional. I també això sembla una mica esbiaixat o injust. Perquè és cert que el catolicisme social, a partir de la dècada final del segle XIX i durant el primer terç del segle XX, ajudà a consolidar un moviment de masses que acabà vinculant-se a la mobilització política: la Dreta Regional Valenciana, apareguda el 1930, és el punt culminant d’aquesta connexió.
Però això no ens pot fer oblidar que la catòlica no va ser la principal espoleta de la mobilització de masses a les contrades valencianes del 1900. El republicanisme fou el primer i els moviments obrers organitzats (socialista i anarcosindicalista) també hi tingueren una presència preeminent. Cal pensar que aquestes formes de mobilització no es dotaren d’organismes de cooperació i ajuda mútua que serviren per aglutinar les seues bases socials? Ens conformarem pensant que els casinos i les societats educatives i recreatives, a tot estirar afegint-hi les escoles racionalistes, configuren tota la trama de la cohesió social del republicanisme? Ens conformarem pensant que només les societats obreres, les societats de resistència al capital, els sindicats de classe, sense llevar-los gens ni mica d’importància, són tot el panorama associatiu de les classes treballadores?
Aquest llibre porta en el títol la paraula laic. No es tracta, ni de bon tros, de deixar de considerar el cooperativisme i el mutualisme d’arrel catòlica. Seria un bogeria, perquè la dialèctica establerta entre fundacions de cooperatives, de sindicals o de mutualitats de socors, laiques i catòliques, és contínua des de mitjan segle XIX. No es poden explicar les unes sense les altres. Es tracta, si més no, de no deixar en penombra la que és la part més gruixuda del moviment mutualista i cooperatiu valencià d’abans la Guerra Civil: el laic o, si es prefereix, el no confessional, justament. Ho és en nombre d’entitats i d’associats. Com sabem, el resultat del conflicte civil esmentat va evitar que ho fóra també en perdurabilitat.
L’ECONOMIA SOCIAL EN PROJECCIÓ
Si qualsevol història és, com deia el clàssic, història contemporània, perquè vincula l’objecte d’estudi situat en el passat amb les preocupacions del present, el cas d’aquest estudi sobre el mutualisme i el cooperativisme no és diferent. No s’ha d’incórrer en teleologia per assumir que les formes associatives que estudiarem a continuació depengueren estretament del seu context, en configuraren la fesonomia atenent aquell context, però, alterant-ne els contorns, adaptant-se a les noves situacions, han arribat als nostres dies. Si alguna qualitat té un subjecte històric és el del dinamisme, la impossibilitat de restar quiet, l’assumpció del canvi.
Ni ara ni abans, el cooperativisme i el mutualisme han mantingut relacions lineals amb l’entorn mercantil en el qual operen. Avui, uns els veuen plenament integrats en les economies de mercat; altres com una mena de cossos estranys, tolerables a condició que no adquiresquen major dimensió. Fins i tot, ara que la tendència a la professionalització de les cooperatives fa que moltes vulguen anomenar-se empreses cooperatives, sovint entren en confrontació amb les xarxes de distribució privades o aconsegueixen introduir pals en la roda de les formes oligopolístiques d’organització dels mercats. De manera que són entitats empresarials diferents. I contradictòries: allò que ara s’anomena professionalització –un eufemisme, sens dubte– va en contra de l’ortodòxia cooperativa i pretén fer compatible l’èxit empresarial amb el manteniment d’un nucli mínim de principis diferencials cooperatius. Tan mínim que alguns pensen que s’ha produït una desnaturalització dels principis cooperatius.[26]En el fons, el que cal evitar, des de la perspectiva històrica, és la paraula ortodòxia.
L’associacionisme en general, i el mutualisme i el cooperativisme en particular, no és una qüestió de principis. És una qüestió d’experiència, de context i, òbviament, d’idees. Avui com ahir. En el passat, al mateix temps que alguns reformadors socials pensaven en el cooperativisme com a forma d’integració de la classe treballadora en la nova societat de mercat, els defensors del mercat se sentien enutjats per l’existència de mutualitats i cooperatives que, en el fons, influïen sobre la relació entre el capital i el treball, que ells volien conduïda per la mà invisible i no contorbada per coalicions de treballadors.
Economia social, tercer sector, tercer sistema, economia del non profit, sector voluntari, economia alternativa, zona gris, economia de l’interès general. Són moltes les expressions que s’utilitzen en l’actualitat per designar realitats socioeconòmiques semblants. Aquelles que anteposen les persones i l’objecte social al capital; aquelles que inclouen l’adhesió voluntària i oberta dels seus membres, així com el control democràtic d’aquests sobre la presa de decisions; aquelles que defensen els principis de solidaritat i de responsabilitat; aquelles que apliquen els excedents a l’objecte social pel qual van ser creades, mitjançant la reinversió o la distribució, segons els desigs dels membres. Avui el sector inclou cooperatives, mutualitats, mútues, associacions, fundacions i societats laborals. I, pel que sembla, és un sector en expansió.[27]També un sector estrany: no comparteix les premisses de l’individualisme possessiu sobre les quals van aixecar-se el capitalisme i el liberalisme econòmic originàriament.
Segons xifres de l’any 2000, l’economia social representava el 7,1% del PIB espanyol.[28]A més a més, en l’última dècada del segle XX, l’ocupació va créixer en l’economia social quatre vegades més que en la resta de l’economia. Si bé les societats laborals conegueren una època de vaques flaques en el primer lustre d’aquella dècada, remuntaren en el segona. D’altra banda, la capacitat generadora d’ocupació de les cooperatives es va mantenir ferma al llarg del decenni i va compensar les incerteses esmentades pel que fa a les societats laborals.
No hem de llançar les campanes al vol. El grau de cooperativització de la població espanyola, en conjunt, és més baix que el de la Unió Europea. Un 22 % de ciutadans europeus es beneficien de l’adscripció a cooperatives o mútues; una taxa que baixa fins a l’11 % a Espanya.[29]
Les cooperatives són el mascaró de proa de l’economia social. En els darrers vint anys del segle XX, el cooperativisme espanyol ha experimentant un avanç molt notable. Ha crescut el nombre de cooperatives i el de cooperativistes, creix. Pel que fa a les cooperatives agràries, les que més socis acumulen, el 2001, 977.916 agricultors espanyols eren socis d’alguna de les 3.926 entitats existents. En la mateixa data, el 42 % de la producció final agrària es comercialitzava a través de les cooperatives.
Dos territoris destaquen sobre la resta de l’Estat quant a l’abast del cooperativisme: Andalusia i el País Valencià. El 2001, respecte al conjunt espanyol, Andalusia tenia el 20 % de les cooperatives i el 24,6 % dels cooperativistes, mentre que al País Valencià radicaven el 14 % de les cooperatives i el 22,5 % dels cooperativistes.
Tot i que les cooperatives agràries tenen més socis al País Valencià que a Espanya (la mitjana valenciana el 2001 era de 394 i l’espanyola, de 249), els nivells de facturació són menors comparats amb tots dos àmbits. Això reflecteix una de les característiques estructurals de l’agricultura valenciana: l’altataxa de minifundisme del parcel·lari i de la propietat mateix. Alhora, aquesta característica explica l’arrelament del cooperativisme agrari, històricament, a les terres valencianes.
Un altre àmbit decisiu del sector cooperatiu és el del crèdit. De les 83 caixes rurals de crèdit que integraven, el 2005, el sector cooperatiu de crèdit a Espanya, la meitat eren valencianes. La quota de mercat de les caixes representava el 14 % dels dipòsits i el 9 % dels crèdits, xifres superiors a les de la resta de l’Estat, on abastaven el 7 % i el 5 %, respectivament.
El País Valencià no és només un indret notable, en el context espanyol, pel que fa al cooperativisme agrari i al crèdit cooperatiu. Té també un pes considerable pel que fa a les cooperatives de treball associat i a les de consum, tan sols per darrere d’Andalusia i Catalunya.[30]L’activitat econòmica principal de les cooperatives de consum és la distribució alimentària. Representa el 97,5 % dels punts de venda que posseeixen les cooperatives de consum espanyoles, alhora que concentren el 94 % dels treballadors, el 43 % dels socis i el 97 % de la xifra de facturació. En aquest sector han aparegut empreses cooperatives gegantines, com ara la basca Eroski o la valenciana Consum.
Entre les cooperatives de consum, les elèctriques són de les més modestes. A Espanya, representen només el 0,38 % de la facturació i el 3,6 % de socis consumidors. Ara bé, la major entitat espanyola d’aquesta naturalesa és la Cooperativa d’Electricitat de Sant Francesc d’Asís de Crevillent. Avui, una Federació de Cooperatives Elèctriques de la Comunitat Valenciana, integrada per una quinzena d’entitats, diu estar disposada a mantenir la parcel·la productiva enfront de les gegantines companyies del sector.
També hi ha un altre àmbit de l’economia social on el País Valencià té una certa presència, el de les mutualitats. Com és sabut, les mutualitats són associacions de persones que tenen per missió la previsió social, i que complementen les prestacions de la seguretat social. Des de 1984 aquest tipus d’entitats reben la consideració legal d’entitats d’assegurances. Tanmateix, les mutualitats de previsió no han perdut, al remat, algunes de les característiques que les distingien de la resta d’entitats d’assegurances. De tota manera, en aquest àmbit el País Valencià, amb 15 mutualitats l’any 2000, resta molt per sota de les xifres de Catalunya, amb 141, o del País Basc, amb 169 mutualitats.
La importància present dels diferents sectors de l’economia social al País Valencià converteix el territori en capdavanter a Espanya en aquesta matèria. Les xifres són, a més a més, convergents amb les de la Unió Europea. Però, d’on ve l’empenta? Quin significat ha tingut històricament? Què s’ha deixat pel camí i què ha incorporat?
El propòsit d’aquest llibre és donar resposta a aquestes qüestions o, si més no, ampliar els interrogants per consolidar el cooperativisme i el mutualisme històrics com a objectes d’estudi. Tractarem de parar especial atenció al mutualisme i al cooperativisme laics (sense menysprear per això el confessional), perquè sembla haver-se estès la idea que el cooperativisme cal lligar-lo als avanços del catolicisme social a la primeria del segle XX. Idea que només és certa en part, perquè les primeres mutualitats (societats de socors mutus), cooperatives de consum i, fins i tot, cooperatives agrícoles que es van fundar al País Valencià no pertanyien a l’àmbit confessional, ans al contrari es lligaren ideològicament a sectors racionalistes i lliurepensadors. I per altres raons que, el lector que s’endinse en el text, podrà comprovar.
En acabar la Guerra Civil, moltes cooperatives, sindicats agraris i mutualitats no lligats al confessionalisme es van veure en la necessitat d’adaptar-se a les noves circumstàncies sociopolítiques. En moltes ocasions es fusionaren amb sindicats catòlics de la mateixa localitat o, simplement, en desdibuixaren com més millor els orígens. Com que la postguerra durà quaranta anys, sovint no retornaren mai aqueixes cooperatives al punt de partida. Ans al contrari, el renaixement del cooperativisme a la darreria dels anys 50 i primers 60, les feu consolidar-se sota el nou model i (de vegades) la nova denominació, que són els que ens han arribat.
[1] J. Bernabeu Mestre, T. F. Bordera, J. Sanchis i J. Terol (eds.), La topografia mèdica d’Ontinyent de 1916, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 2004, pp. 151-152.
[2] Francisco Verdú Verdú, Topografía médica de Sollana, Sollana Ajuntament de Sollana, 1991 (l’edició original és de 1926), p. 162.
[3] José Durán Martínez, Topografía médica de Meliana, València, Impremta de la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, 1915, pp. 81-82.
[4] Ibídem, p. 74.
[5] Josepa Cucó, El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1991, pp. 17-26.
[6] Vicente Blasco Ibáñez, «Alma valenciana», dins Alma Española, núm. 11, de 17 de gener de 1904, pp. 10-12.
[7] Josepa Cucó, op. cit., p. 16.
[8] No s’ha de pensar que aquests jocs d’esbarjo i reunió havien nascut al voltant de 1900, tot i que fou des d’aleshores quan proliferaren. Per als antecedents, J. L. Guereña, «Espíritu de asociación. Nuevos espacios y formas de sociabilidad en la España decimonónica», dins J. F. Fuentes i L. Roura (eds.), Sociabilidad y liberalismo en la España del siglo XIX. Homenaje a Alberto Gil Novales, Lleida, Ed. Milenio, 2001, pp. 225-237.
[9] Empar Álvarez, Història del cooperativisme al País Valencià, València, Garbí, 1968.
[10] Apreciacions interessants sobre tots aquests pioners del cooperativisme en Fernando Garrido, Historia de las clases trabajadoras. 4. El trabajador asociado, Madrid, Zero-Zyx, 1971.
[11] Ramir Reig, Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrer, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, pp. 220-221. En el cas d’Alacant, en un llibre coetani al de Reig, es va escriure que l’emergència de la Internacional feu que desapareguera el vincle entre els treballadors i les cooperatives obreres de producció, que anys abans havien suscitat un gran entusiasme. Apreciació que, sent certa, margina altres formes cooperatives (de consum, per exemple) i de socors mutus. Vegeu, Salvador Forner Muñoz, Industrialización y movimiento obrero. Alicante, 1923-1936, València, IVEI, 1982, pp. 211.
[12] Ramir Reig, «El republicanismo popular», Ayer, núm. 39 (2000), pp. 83-102.
[13] Antonio Elorza, «Los orígenes del asociacionismo obrero en España (datos sobre la Sociedad de protección mutua de tejedores de algodón de Barcelona, 1840-1855)», Revista del Trabajo, núm. 37 (Madrid, 1972), pp. 124-159.
[14] Una discussió sobre aquesta qüestió en Michel Ralle, «La sociabilidad obrera en la sociedad de la Restauración (1875-1910), Estudios de Historia Social, núm. 50-51 (Madrid, 1989), pp. 161-199 i «La función de la protección mutualista en la construcción de una identidad obrera (1870-1910)», dins Santiago Castillo (ed.), Solidaridad desde abajo. Trabajadores y socorros mutuos en la España contemporánea, Madrid, Centro de Estudios Históricos de la UGT, pp. 423-436.
[15] A títol d’exemple un llibre de primer ordre, el d’E. J. Hobsbawm, El mundo del trabajo. Estudios históricos sobre la formación y evolución de la clase obrera, Barcelona, Crítica, 1987.
[16] Maurice Agulhon, Histoire vagabonde, I, París, Gallimard, 1988. Una via catalana en la mateixa direcció, dins Pere Solà, Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (19001939). L’Ateneu Enciclopèdic Popular, Barcelona, La Magrana, 1978. La via importada a través de l’hispanista Jacques Maurice, «Propuestas para una historia de la sociabilidad en la España contemporánea», Estudios de Historia Social, núm. 50-51 (Madrid, 1989). Una primera síntesi de les aportacions locals vinculades al concepte de sociabilitat, dins Jordi Canal, «La sociabilidad en los estudios sobre la España contemporánea», Historia Contemporánea, núm. 7 (1992).
[17] Francisco Erice Sebares, «La clase obrera española en el siglo XIX: balance y perspectivas historiográficas», dins M. Ortiz Heras, D. Ruiz González i I. Sánchez Sánchez (coords.), Movimientos sociales y Estado en la España contemporánea, Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2001, pp. 45-79.
[18] Vegeu, de Pere Gabriel, «Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920», dins José Luis García Delgado (ed.), Las ciudades en la modernización de España. Los decenios intereseculares. VIII Coloquio de Historia Contemporánea de España dirigido por Manuel Tuñón de Lara, Madrid, Siglo XXI, 1992 i «Sociabilitat de les classes treballadores a la Barcelona d’entreguerres, 1918-1936», dins José Luis Oyón (ed.), Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1998.
[19] Manuel Morales Muñoz, El republicanismo malagueño en el siglo XIX. Propaganda doctrinal, prácticas políticas y formas de sociabilidad, Màlaga, Asukaría Mediterrania S.A., 1999, pp. 148.
[20] Enric Ucelay Da Cal, «Els espais de sociabilitat: la parroquia, els “parroquians” i la qüestió de les clienteles», L’Avenç, núm. 171 (Barcelona, 1993).
[21] Una orientació semblant a Manuel Santana Morro, El forjament de la solidaritat. Mutualitats, cooperatives, societats obreres i recreatives a Mallorca (1868-1936), Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2000.
[22] El seu treball més important sobre això és Treballar en comú. El cooperativisme agrari a Espanta, 1900-1936, València, Alfons el Magnànim, 1996. Però són també rellevants altres, com Los trabajadores de derechas. La acción social católica en los obispados de Tortosa y Segorbe, Castelló, Diputació de Castelló, 1986, El sindicalisme catòlic a la Safor. Catolicisme social i polític en una comarca del País Valencià, Gandia, Alfons el Vell, 1987; «Alentar y obstruir. Las vacilaciones de la política estatal sobre cooperativismo en los inicios del siglo XX», dins Noticiario de Historia Agraria, núm. 7 (1994), pp. 131-154; «Cooperativisme agrari, millora tècnica i mobilització pagesa: els inicis del moviment cooperatiu espanyol», dins J. Barrull, J. J. Busqueta i E. Vicedo (eds.), Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1998, pp. 583-602; «Realment eren lliurecanvistes? Les peticions aranzelàries de l’agrarisme valencià al començament del segle XX», Afers, núm. 36 (2000), pp. 379-396 i «El primer cooperativismo agrario español», CIRIEC-España, núm. 44 (2003), pp. 33-56.
[23] Discurso pronunciado por la Srta. Dña. Natividad Domínguez Atalaya, Directora graduada de las ‘Escuelas Graduadas de Cervantes’ en el solemne acto de conmemoración del primer aniversario de la Cooperativa Valentina, el día 26 de Enero de 1912, València, Impremta F. Sempere y C.ª Editores, 1913.
[24] E. P. Thompson, La formación de la clase obrera en Inglaterra: 1780-1832, Barcelona, Laia, 1977, 3 vols.
[25] DD. AA., La Comunitat Valenciana, 1936-1986, València, Generalitat Valenciana, 1998, exposa que el 1930, i per al conjunt valencià, el sector primari ocupava el 47,06 % de la població activa, el sector industrial el 26,95 %, la construcció el 4,41 % i els serveis el 21,53 %.
[26] El debat, en viu, sobre l’ortodòxia dels principis cooperatius i la seua desnaturalització, en Nardi Alba Benaches, La empresa más humana. Episodios de historia cooperativa en la Comunidad Valenciana (1975-2005), València, Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana, 2006, pp. 287-299.
[27] Per a la qüestió és imprescindible J. A. Tomás Carpi i J. L. Monzón (dirs.), Libro Blanco de la Economia Social en la Comunidad Valenciana, València, CIRIEC-España Editor, 1998.
[28] Fora d’aquesta xifra queden les societats agràries de transformació i les caixes d’estalvi.
[29] Per sota, només hi ha Grècia (9,9 %), els Països Baixos (5,5 %) i Luxemburg (4 %).
[30] En el cas de les cooperatives de consum, hi ha també el País Basc per davant del País Valencià. Vegeu HISPACOOP, Cooperativas de consumidores y usuarios: sociedades de futuro, Barcelona, 2000.
