Читать книгу La gran depuració - Francesc Viadel Girbés - Страница 7

Pròleg

L’escena mereix ser recordada perquè en el seu moment va passar com un més dels moviments partidistes de la sòrdida batalla en què la dreta espanyola va convertir la seua oposició al Govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. El 25 d’abril de 2006, una desena de furgonetes van descarregar a les portes del Congrés dels Diputats, vigilades pels famosos lleons de la façana principal, 876 caixes blaves que van quedar amuntegades sobre desenes de palets per a fer de decoració en una roda de premsa del líder del PP, Mariano Rajoy.

«És una iniciativa exquisidament democràtica», va assegurar Rajoy als periodistes en presentar els més de quatre milions de signatures que el seu partit havia recollit els mesos anteriors contra l’Estatut de Catalunya. Les adhesions buscaven, en teoria, donar suport a una proposició no de llei que pretenia que el text estatutari sorgit de les tenses negociacions entre el govern tripartit encapçalat per Pasqual Maragall a Catalunya, el Govern de l’Estat i la poderosa oposició que representava la Convergència i Unió d’Artur Mas, es votara en referèndum a tot el territori espanyol. «¿Considera conveniente que España siga siendo una única nación en la que todos los ciudadanos sean iguales en derechos y obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?», feia la pregunta que s’hi proposava.

La recollida de signatures, convertida en una gran maniobra d’agitació i propaganda, va anar acompanyada de sorollosos exabruptes anticatalans promoguts des de certes tribunes mediàtiques, amb crides al boicot del cava català i altres consignes de connotacions xenòfobes. Després d’acusar Rodríguez Zapatero de ser el primer president que trencava el consens constitucional per fer costat a la reforma de l’Estatut, Rajoy vaticinà que «els efectes» de l’aprovació d’aquella norma autonòmica es farien notar «els pròxims anys».

I així fou. Convertit ja en president, anys després, Rajoy se les ha hagut de veure amb un Artur Mas, president al seu torn de la Generalitat de Catalunya, que encapçala una reivindicació independentista que gaudeix d’una massiva acceptació popular. A hores d’ara, aquell Estatut tan blasmat, que el Tribunal Constitucional va descafeïnar enmig d’impresentables maniobres per a imposarhi la lectura més restrictiva, apareix com una autèntica oportunitat perduda per a donar encaix a Catalunya dins l’Estat espanyol.

Hi va haver molt de càlcul sectari en aquella operació de la dreta espanyola, no hi ha dubte, i molt de tacticisme, però es va recolzar sobre una idiosincràsia preexistent, la de l’anticatalanisme espanyol, convertida en matèria primera de la polèmica política i la lluita pel poder.

Francesc Viadel aborda en el llibre que teniu a les mans tot aquest material ideològic, que d’altra banda no és patrimoni de la dreta exclusivament, i que no s’ha dissolt amb l’articulació de la convivència democràtica d’ençà de la Transició en una estructura institucional autonòmica d’orientació federalitzant. Entre altres coses perquè un dels dèficits més greus del model, un dels dèficits de federalisme més clamorosos, ha estat la seua manca d’implicacions culturals, d’efectes sobre la mentalitat i l’educació democràtica dels ciutadans no perifèrics, dels espanyols monolingües i mononacionals, que tendeixen a mirar-se els problemes de convivència lingüística i els conflictes nacionalitaris com si es tractara d’ocurrències capritxoses de certes col·lectivitats, de problemes tan molestos com artificials, tot just acabats d’inventar.

A hores d’ara, sembla evident que si alguna vegada ha d’encaixar de manera estable el trencaclosques hispànic, això no serà possible sense un canvi de mentalitat en la cultura democràtica, en la percepció d’una ciutadania més sensible a la diversitat i en el reconeixement explícit d’Espanya com un Estat plurinacional.

«L’anticatalanisme no havia evolucionat gens», constata Viadel sobre l’episodi estatutari protagonitzat pel Govern de Pasqual Maragall. «L’Espanya visible, l’oficial, continuava sense entendre res». I es proposa desvelar el conjunt de prejudicis sobre els quals es fabrica, encara que siga per pur tacticisme polític, el discurs de l’anticatalanisme. Una classe de tòpics i un tipus de discurs que els valencians coneixem molt bé i que fan molt pertinent que l’autor presente el cas del País Valencià com l’avantguarda de l’anticatalanisme espanyol.

Quan escric aquestes ratlles, una dreta política en declivi electoral després de vint anys llargs en el poder al Palau de la Generalitat, aprova in extremis a les Corts Valencianes una «Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d’identitat» l’objectiu de la qual, en paraules del conseller de Governació que n’ha estat el promotor, és «que no es destinen diners públics a una campanya contra una senya d’identitat com poden ser els bous al carrer». O que entitats secessionistes com Lo Rat Penat o l’Acadèmia de Cultura Valenciana, que neguen que el valencià i el català són la mateixa llengua, no sols siguen reconegudes oficialment, sinó que formen part d’un Observatori des del qual podran impedir que associacions o entitats que sí que mantenen la unitat de la llengua puguen accedir a subvencions de l’Administració.

Les víctimes propiciatòries o els infractors potencials que la norma persegueix són fàcils de detectar: entitats protectores i contra el maltractament animal, ecologistes, gent de la cultura, editorials i associacions relacionades amb l’ensenyament, qualsevol persona física o jurídica, al capdavall, que no combregue amb les rodes de molí del tòpic i la manipulació. Tot plegat, un exemple perfecte d’allò que Viadel anomena la «depuració», és a dir, la pretensió de mantenir una hegemonia política mitjançant la marginació dels desafectes, dels discrepants, dels dissidents o, simplement, dels «altres».

Després d’una obligada incursió en la variant de l’anticatalanisme balear, amb la mallorquinització impulsada pel president José Ramón Bauzá, de música tan familiar per als valencians, Viadel porta la seua enèrgica expedició cap als territoris pantanosos d’una vella tergiversació: la del suposat «racisme» del nacionalisme català. El mite de la persecució dels espanyols a Catalunya, encara que no es plantege en les seues versions més brutals, ha revifat amb el creixement del sentiment independentista català. Es tracta, com assenyala l’autor, d’un «victimisme enganyifós» que ha volgut sostenir idees com la de la prostració del castellà o, fins i tot, la seua persecució.

I arriba, així, a un punt nuclear del conflicte del qual són símptomes tota aquesta mena de tergiversacions. «Com d’habitud, l’espanyolisme, camuflat de ciutadania mentalment emancipada o d’antinacionalisme modern, sempre acaba veient en els altres els seus defectes més abominables», escriu Viadel, una de les virtuts del qual és que recolza els seus arguments en una gran quantitat d’exemples fruit d’una meticulosa documentació.

El recorregut vibrant, d’excitada indignació intellectual, que fa aquest llibre sobre el discurs de l’anticatalanisme espanyol culmina en un capítol on s’aborda el mecanisme de l’estrangerització simbòlica de l’adversari, tan insidiós.

Per a tots aquells que no compartim les estratègies de la tensió, que no pensem que l’odi de l’adversari alimenta les raons per allunyar-te’n i contribueix a uns determinats objectius, la lectura d’aquest assaig té un regust agredolç, dolorós. Ho explica Viadel: «Amb aquest panorama d’encegament polític per part del nacionalisme espanyol, bé siga d’arrel socialista o bé conservador, mancats d’una justícia enèrgica amb els delictes d’odi, és ben lícit pensar que estem molt lluny d’eradicar els prejudicis que podrien afavorir un clima d’entesa, la generació d’un espai neutre que ens acostés a l’exemple d’altres països democràtics del nostre entorn, amb conflictes interns tant o més punyents que els de l’estat espanyol».

Més enllà de la teoria, escrit a peu de carrer, amb l’orella parada a una realitat crua i massa sovint camuflada pels mitjans de comunicació, aquest llibre fa pensar i convida el lector a vacunar-se contra el virus del nacionalisme no declarat, que fa actuar molts individus i grups com a profetes de l’animadversió i els prejudicis més perjudicials. Una reflexió que val per a totes les banderes i tots els colors.

Adolf Beltran