Читать книгу Jo, en Watson i l'armari de la Jacqueline - Gemma Lienas - Страница 4

•2

APAREIX EN WATSON

DONCS, pobra la Carmeta, si es va quedar sense aquelles imatges...!

Després de mirar-me ben mirat el llibre i de comprovar que els aparells voladors han patit una gran transformació fins a arribar als del segle XX, decideixo examinar les fotos. Les trec de dins del sobre. Són fetes en blanc i negre sobre un paper que brilla moltíssim i té les vores dentades. De fotos com aquestes, tan antigues, ja només en té la meva àvia. Els meus pares les tenen digitals, fetes amb el mòbil, i totes són de color.

Em poso a mirar-les. Una és d’una dona i l’altra, de dues nenes.

De sobte, tinc una idea. Em convertiré en detectiu per esbrinar qui és la Carmeta i tornar-li les fotos. M’ho poso tot al damunt de la falda per pensar millor com m’organitzo i just en aquest moment...

Catacrac!

No he tingut temps de reaccionar. Una mena d’embalum a reacció se m’ha tirat al damunt i m’ho ha engegat tot pels aires.

Les fotos i el llibre han acabat a terra. I el cap verd que conduïa bojament un monopatí, també.

–Ho sento –em diu el cap verd, amb el nas ple de sang i uns ulls de pena terribles.

Jo, que l’hauria volgut estrangular, quan el veig amb aquesta fila, sento llàstima. I m’hi acosto per ajudar-lo a alçar-se.

–T’has fet mal?

–No... Sí... Una mica –i em fa un somriure divertit i càlid a la vegada. Un somriure com aquelles salses que piquen i alhora són dolces.

Li ofereixo un mocador de paper perquè s’eixugui la sang i me’n vaig a recollir el llibre i les fotos. Tot està bé: ni un rebrec, ni una taca...

Sospiro, alleugerida. El monopatí a reacció no ha estat suficient per fer malbé el meu tresor.

–Vols dir que ens saps gaire, de conduir un monopatí? –li dic.

–No gens! De fet, soc la persona més negada de la ciutat per anar sobre rodes.

–I per què t’hi enfiles, doncs?!

–Per aprendre’n, és clar –diu–. I tu en saps?

–No. No ho he provat mai però segur que si ho intento, passaràs a ser la segona persona de la ciutat més negada, perquè jo seré la primera.

Li agafa un atac de riure i me l’acaba encomanant.

Riure és millor que anar amb monopatí, segur. Quan acabes, sembla que vagis més lleugera per la vida.

–Com et dius?

–Isolda –i abans no pugui fer cap observació del meu nom, l’aturo–. Sí, ja ho sé: un nom força estrany.

–Jo diria que molt. És el primer cop que el sento. Doncs jo em dic Joan. El meu és més suat. M’agradaria molt dir-me d’una manera especial, com tu.

Resulta que tenim la mateixa edat i som del barri. Bé, ell ho és de tota la vida. Però no anem a la mateixa escola.

Com que m’ho pregunta, li explico què estava fent.

–Soc una detectiu, saps? –Bé, ja sé que he exagerat una mica perquè, de fet, encara no he començat a ser-ho, però com que ja ho tenia pensat...

–De debò? –se li obren els ulls com tasses de cafè–. Òndia. És la primera vegada que parlo amb una detectiu. I què investigues?

–Necessito tornar unes fotos a la seva propietària, que no conec!

Li ensenyo les fotos.

En una s’hi veu una dona.

–Òndia! Quin barret més estrafolari! –diu en Joan.

–Home, és antic. També ho és l’abric fins a mitja cama i les sabates de taló amb aquest llacet... Tot molt passat de moda.

–Sembla una dona molt elegant.

–Sobretot si et fixes en aquesta joia –li dic.

I li assenyalo la solapa de l’abric, on hi ha subjectat un fermall també antic: uns cercles concèntrics dels quals surten unes tiges llargues cap amunt i unes de curtes cap avall.

–Or i brillants, oi? –li dic.

–Almenys això sembla! I també sembla que estigui en un dormitori. Ho dic per aquest armari fosc que té al darrere. M’ensenyes l’altra fotografia?

S’hi veuen dues nenes. Una és petitona i l’altra és una mica més gran.

–Els vestits també són de l’any de la picor –diu en Joan.

–Jo no me’ls posaria ni que m’amenacessin de prohibir-me la lectura –ric jo.

Les dues nenes juguen en una plaça gran, al centre de la qual hi ha dos fanals negres antics, subjectats per una única columna de ferro. La columna sosté també quatre fonts amb quatre piques, cadascuna orientada a un punt cardinal.

–Veus? Eren en aquest sobre. I vull esbrinar qui era la Carmeta i com puc fer-les-hi arribar.

I just aleshores m’adono que, al darrere de cadascuna, hi ha un text escrit amb una lletra punxeguda i difícil de llegir. La tinta és de color blau cel i no sembla feta amb un bolígraf normal, com els que fem servir a l’escola.

–El meu avi té una lletra molt semblant a aquesta –diu en Joan–. Potser ho va escriure ell.

El cor em fa un bot –i si ja he trobat una pista?!–, però, de seguida, toco de peus a terra, perquè recordo que a casa també he vist aquesta mena de lletra.

–A casa també hi ha algunes llibretes, per exemple, les receptes de cuina de l’àvia, amb aquesta cal·ligrafia. Potser és la que abans els ensenyaven a fer a les escoles. Au, va! –afegeixo amb impaciència–. Llegim-ho!

En Joan desxifra –la lletra és ben enrevessada!– el que hi ha escrit darrere de la foto de la dona.

–«J. El nostre àngel» –em mira amb aire sorprès–. Tu ho entens?

–No, no. Però també ho hauré d’esbrinar –i giro la foto de les nenes que juguen, i llegeixo embarbussant-me unes quantes vegades perquè no és fàcil entendre els gargots–: «Quan siguis gran, Carmeta, recorda sempre el valor de la llibertat».

Em quedo mirant en Joan, tan desconcertada com ell.

–No ens aclareix gran cosa –dic.

–No, però mira –diu ell. I gira la foto de les nenes–. Aquesta foto està feta en una plaça del barri.

–Què dius ara! Així ja sé per on he de començar: buscant la plaça.

–Jo t’hi portaré –diu ell–. Sé on és.

Aleshores, pam!, tinc una idea.

–No vols pas ser detectiu amb mi? –li demano.

Fa una estona se li han obert els ulls com tasses, però ara se li fan tan grossos que semblen plats de sopa.

–Uau! És la proposta més còsmica que m’han fet mai. És clar que ho vull.

I torno a tenir una altra idea.

–No volies tenir un nom especial?

Fa que sí amb el cap.

–Doncs podries dir-te Watson.

–Watson? Especial, especial ja ho és, però no entenc d’on ve.

–És el nom d’un detectiu famós. El que anava sempre amb en Sherlock Holmes.

–Ah, aquest sí que sé qui és. Doncs em sembla un nom guapíssim. Watson, em dic Watson –i m’ofereix la mà.

Fem una encaixada.

Just en aquest moment, sona una tonadeta inconfusible.

–Tens mòbil? –diu en Watson.

Ui! Si continua obrint tant els ulls li cauran de la cara!

–Tinc mòbil, sí. –M’estalvio d’explicar-li que forma part dels vells temps, de quan els pares anaven al Liceu i jo tenia un mòbil que podia fer servir per enviar missatges, per navegar per Google, per entrar a les xarxes... Ara ja només el puc fer servir perquè la família em localitzi si trigo massa o per fer una trucada en cas «d’extrema necessitat».

És l’àvia.

–Nena, on ets?

Li explico que en un banc, davant de l’escola, parlant amb un amic.

–Però tu saps quina hora és?

Doncs no. No ho sabia però per la veu de l’àvia ja hauria d’haver notat que és tardíssim.

Quan penjo, en Watson m’atrapa per la màniga com si no em volgués deixar anar mai més.

–Som amics? –diu.

–És clar. Bé..., si vols, sí.

–Sí que ho vull. I tant!

Se’l veu molt content. De fet, se’l veu com si s’hagués enfilat a dalt d’un núvol.

–He de tocar el dos –li dic–. Són les vuit.

–Les vuit! –fa cara de preocupació–. El meu avi deu estar enfadadíssim.

I ja torna a semblar un nen a reacció, tot i que ara no va enfilat al monopatí, sinó que el duu sota del braç.

–Adeu –diu i es posa a córrer.

–Ei! –li crido–. Espera’t. Quan i on ens trobem?

–Demà a les 10, al davant del Manyo –diu sense deixar de córrer.

El Manyo? I què dimonis és això del Manyo, voldria dir-li, però ja ha desaparegut.

Fico les fotos al sobre i el sobre dins del llibre, i me’n vaig a casa.

M’obre la porta la mare i em clava una bona esbroncada.

–Abans de les vuit et vull a casa, ja ho saps.

Li dic que sí, que sí, que m’ha passat l’estona sense adornar-me’n.

El Cretí encara no hi és. L’àvia prepara el sopar. I el pare, com sempre, està mig esfondrat damunt la taula del menjador, l’únic lloc on podem estar tota la família junta, cadascú assegut a la seva cadira.

–Au, renta’t les mans i para taula –diu l’àvia.

Empenyo la porta corredissa i entro al minúscul espai on hi ha la tassa del vàter i una pica súper petita. I tot i que hi ha ben poca cosa, no és fàcil encabir-s’hi.

Potser us demaneu on és la dutxa. La dutxa hi és i resulta molt enginyosa: tot l’espai ho és. O sigui, a dalt al sostre, hi ha una carxofa per on surt l’aigua, i el terra està inclinat, i al costat dels baixants del vàter hi ha un desguàs. Una bona idea que va tenir la meva àvia fa molt perquè estava tipa de rentar-se per parts, com deia ella.

Quan surto, ja ha arribat el cretí del meu germà i per variar està ratllant la meva mare.

–Sif! Sisplau, estic cansada. En podem parlar demà, que no he d’anar a treballar?

Ell continua insistint amb la seva matraca i jo el fulmino amb una mirada assassina. Però ni tan sols la capta. Continua burxant la mare.

El pare s’ha tapat les orelles amb les mans, tot i que no sé si li cal perquè últimament no sembla que senti res.

–Parsifal! –trona l’àvia–. Fes el favor de callar i no dir més bajanades!

El Cretí tanca la boca i es mou per desaparèixer però abans em clava un cop de colze.

–Ets imbècil o què? –li dic.

–O què!

I es fica al seu racó, que és l’espai que queda entre l’habitació de l’àvia, que ara també és la meva, i la cortina darrere de la qual dormen els pares.

El sento que desplega el llit, un somier articulat que es plega en quatre sota d’una lleixa de fòrmica i es dissimula amb una cortineta.

Paro taula. I per posar el plat i els coberts del pare li he d’enretirar cada cop mans i braços. Ja ho he dit abans: el pare, d’ençà que es va quedar sense feina, s’ha quedat també sense piles.