Читать книгу Decàleg irreverent per a la defensa del català - Gerard Furest - Страница 6

Si agafes un diccionari i hi cerques la maleïda paraula, diglòssia, que ja té una sonoritat de prou mal averany, podràs llegir-hi aquesta definició: «situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb un valor social diferent». Mastega-la. Empassa-te-la. Paeix-la. Definició alternativa, de collita informal: «desafecció causada per un baix nivell de consciència o de normalització de la llengua, o ambdues alhora, en forma de còctel Molotov». Adona't que aquesta paraulota potser no explica tots els vostres mals. No descriu, al cent per cent, el conflicte lingüístic i els diferents graus de substitució que hi ha als territoris de parla catalana. Sí que conté la clau, però, que pot obrir tant la porta de la tomba que us ha de sepultar com a poble com la porta de la gàbia que, via conscienciació lingüística, us ha d'alliberar. La (refotuda) diglòssia, la més perfecta expressió del bilingüisme asimètric, aquell gran estigma de l'esclau, i de la qual deriven la major part de reflexions d'aquest decàleg, que pretén donar pautes per a anorrear-la.

Emmagatzema a la memòria, per sempre més, aquella reflexió d'un fill del mestissatge com Keanu Reeves, que venia a dir això: avui dia ja no és ni aconsellable ni sobretot necessari exterminar les tribus indígenes de manera física, perquè n'hi ha prou d'abaixar-los l'autoestima amb perseverança perquè desapareguin elles motu proprio, amb joia mimètica i tot. En versió nostrada, el «vil suïcidi col·lectiu» de què abominava Salvador Espriu. En sociolingüística gallega, el setanta-quatre per cent de xente maior que té el gallec com a llengua materna exclusiva, per només el divuit per cent de rapaces. La gran rosegadora de l'autoestima, la facilitadora de la suplantació lingüística, que en dues o tres generacions carbonitza tot un llegat de segles, si no de mil·lennis. La (funesta) diglòssia, aquella neurosi de caire psicolingüístic —sí, redreçable, però no sense costos emocionals i potser socials— que et fa inconscient, inconsistent. La gran ridiculitzadora, que t'aboca a la paradoxa de queixar-te iradament de les agressions que pateix la llengua, però que fa que, quan ets a la finestreta del cinema i tens l'oportunitat d'accedir, en igualtat de condicions, a una pel·lícula projectada en un idioma o en l'altre, ni tan sols et plantegis fer-ho en el que gastes de manera aclaparadora amb el teu entorn més íntim; ella, que et tenalla tota voluntat i et mana canviar la parla tan bon punt sents que un ase amolla un pet.

I així, abracadabra, el lleó rugent que eres convertit en un dòcil chihuahua amb l'ajuda de la gran subversora de jerarquies, que aboca el Premi Nobel a convergir amb el codi del bastaix, el professor Rottenmeyer amb el de l'alumne més pòtol o el policia més rude amb el del delinqüent. Tots ells, generosament contemporitzadors i sense que percebin cap minva de la seva autoritat. La (sòrdida) diglòssia, aquella filla rebordonida i mortal de tres segles de colonització activa, acarnissada, que has naturalitzat fins al moll de l'os des de petit, per pur mimetisme amb un entorn lingüísticament llardós: la família, els veïns, els mestres i professors, els comerciants, els polítics, els referents televisius, els influenciadors arribistes, tothom. O gairebé tothom, si n'exceptues l'àvia centenària mig monolingüe. Com escapar-ne?

Amb un xic de sort potser ets, tu també, un d'aquells esforçats manifestants que van assistir a les grans macrotrobades de somriures i clavells dels darrers deu anys. Unes concentracions en què només hi havia dues-centes quaranta mil persones poc o gens disposades a girar de llengua davant d'un parlant al·loglot, per un milió setcents seixanta mil supermegapatriotes que… sí. Dades resultants d’una simple extrapolació de les enquestes catalunyeses (la resta són encara pitjor), que indiquen que només un magre, i minvant, dotze per cent de la població, es manté ferm en l'ús de la llengua catalana quan l'interlocutor respon en una altra. Es pot afirmar, per tant, que molts dels somrients, imbuïts d'un fort ardor guerrer, haurien estat disposats, en segons quines circumstàncies (10 d'octubre? 27 d'octubre?), a morir per Catalunya, en una mostra de patrioterisme excels; però, en canvi, no a desaprendre els perversos mecanismes mentals que els fan renunciar a la seva identitat lingüística en un tancar i obrir d'ulls.

Són uns automatismes conseqüència de segles de repressió i d'un ferotge intent d'etnocidi, sí, però també, manllevant el títol kunderià, d'una insostenible lleugeresa de l'ésser catalanoparlant. Una lleugeresa que és, precisament, el drama i principal feblesa d’un moviment que se sent redemptor, però en realitat sobrat d'estètica i mancat d'esperit pràctic. I és que la consciència lingüística, en comptes d'augmentar en paral·lel, com hauria estat esperable, a la presa de consciència política, ha lliscat vertiginosa en un sentit inversament proporcional. Heus aquí l'autèntic drama, perquè, com va augurar Pompeu Fabra, si la llengua falla, fallarà tot. És on sou, just enmig del mal d'Almansa, que a tots —tard o d'hora— alcança. Per corroborar-ho, només cal que transposis a la teva observació el principi extraoficial número u de la sociolingüística: no et fixis tant en què parla la gent en general, perquè aquesta és la fotografia esbiaixada del present; fixa't en quina llengua fa servir la canalla per jugar i tindràs la fotografia del futur. Avís per a desprevinguts: un cop hagis activat els sentits, podries ensopegar amb la commoció que, entre l'una i l'altra, hi hagués un decalatge d'ús cataclismàtic de fins a quaranta punts percentuals.

En un context de bilingüisme social, quan per inèrcia ambiental la identificació horitzontal —amb la parella, els amics, els companys, els saludats i els desconeguts— en la llengua forta guanya incessantment terreny a la identificació vertical —amb els consanguinis— en la llengua feble, no és agosarat afirmar que aquesta darrera ha entrat de ple al temps de descompte. Són faves comptades: davant la manca d'una consciència lingüística robusta, ni tan sols els llaços sentimentals i familiars són un aturador prou influent per evitar la suplantació.

També és cert que, com a parlant, pots escudarte en una bigarrada munió d'arguments i pretextos, perquè la realitat és que tot —absolutament tot— juga a favor d'aquesta metàstasi minoritzadora: una demografia de cartró pedra, tres segles eterns de colonització mental i d'humiliacions físiques, setze hiverns de Ciudadanos martellejant infàmies convenientment amplificades per mitjans de difamació sense escrúpols i, fins i tot, el que menys t'hauries esperat i més et dol: que massa opinadors i entitats que tenies per immunes a segons quines quimeres hagin defallit. I, no menys greu, que els partits amb els quals és possible que et sentissis representat en algun moment, s'hagin deixat posseir pel marc mental del dimoni taronja d'una manera tan pregona que ni amb quinze Expedients Warren no aconseguirien exorcitzar-se'n. Cadells, antigament tan radicals, inclosos, en un ensorrament discursiu generalitzat i sense gaires precedents. La distopia d'ahir, transfigurada en malson d'avui.

Sigui com sigui, de paternalisme i infantilització ja n'has patit prou, i ni tan sols tota la corrua d'adversitats no et pot exonerar de deixar perdre allò que ets: català, valencià o illenc, per obra i gràcia de la llengua que és llavor i sentit de tot.

Aquestes són, per tant, unes línies que s'adrecen a gent com tu, que pertanys a aquella immensa minoria poc seduïda —abduïda?— pel vessant més retòric del processisme nefelibata (nefelibata: dit de la persona somiadora, que vagareja pels núvols), o que ets un supervivent de la dreta espanyolista autòctona que, quan ha governat, ha volgut aprofitar un migrat autogovern per a esborrar qualsevol rastre identitari no folklòric que et diferenciés de la majoria nacional castellana; a tu, que t’enerva pensar en aquesta dècada de bandejament a tots els nivells del principal tret idiosincràtic dels catalanoparlants; a tu, que t'aterreix el fet de constatar que la teva llengua i cultura, després de mil vicissituds, persecucions, renaixences, menyspreus, il·lusions, prohibicions, normalitzacions incompletes, minoritzacions i estigmatitzacions, poden arribar a desaparèixer; a tu, que, encara que algunes de les reflexions que es descabdellaran en aquestes pàgines et puguin neguitejar o fins i tot incomodar, sabràs destriar, sens dubte, el grau de veracitat que enclouen. A gent encara no del tot derrotada com tu que, conscient del peatge que pot comportar tant en l'àmbit individual com el social, és permeable a fer coses concretes per contribuir a salvar-la.

Ras i curt: aquest decàleg té per objectiu reforçar l'empoderament (ara que aquest ha esdevingut un mot crossa en la defensa discursiva d'altres grups socials) dels catalanòfons, i combatre la (nauseabunda) diglòssia. Ella, el corcó que us impedeix com a poble subordinat que sou la desalienació mental —essent-ne el lingüístic el vector més rellevant— que precedeix tot alliberament col·lectiu.

I ara mateix, per on navegues? Malgrat que et costi de digerir, cal que assumeixis que fins i tot els teus han jugat a confondre't, i que t'han volgut desresponsabilitzar de tot mentre ells feien la viu-viu a la seva sinecura i ideaven conceptes unamunians — independentisme espanyolista?— que han demostrat ser poc més que Frankensteins conceptuals fallits. No. Ítaca no s'assoleix a empentes i rodolons, mitjançant un eixamplament mancat d'autoestima que un bon dia té la xamba de trobar la drecera i, abracadabra!, cristal·litza i llengua miraculosament salvada; és, ben al contrari, l'alliberament massiu, la plena possessió d'un mateix a gran escala, la fermesa grupal en l'autoafirmació, l'eleuteromania incondicional, la consciència de no ser res si no s'és plenament en la llengua del poble, l'únic que pot adreçar les energies en pro de l'albirament de l'illa secularment enyorada.

El dilema, de tan clar, és esgarrifós: o autoestima lingüística o dissolució. I, entremig, com un mur infranquejable, la (infamant) diglòssia, l'estadi hamletià entre el ser i no ser, que et deixa aquell infinit desassossec que sents quan desitges amb tota l’ànima ser lliure però t'adones que l'únic que normalment ets capaç de desobeir, i de desobeir amb excel·lència, és la teva consciència, més o menys desenvolupada, de catalanitat.