Читать книгу El zoo del Mengele - Gert Nygårdshaug - Страница 8

El tossal de les magnòlies del sud-est del poble brillava de color daurat i verd amb la llum baixa del capvespre, i la brisa suau, humida, gairebé imperceptible, duia l’olor un pèl amarga de la canforeira (càmfora). Enmig de tota la verdor s’alçaven les xicrandes florides, com a fars de porcellana blava que atreien totes les aus, des de voltors i colibrís fins a tucans amb becs diferents.

Després d’un xàfec de tarda, un eixam de statiras (papallones llimoneres) van sortir del seu refugi i van voletejar cap al poble, atretes per les fortes fragàncies del mercat de flors i verdures. Feia calor i pujava el vapor de la selva.

—Ves-te’n, brètol diminut, o invocaré els esperits d’obojo i kajimi del bosc, perquè s’enfilin sota la teva manta a mitja nit i t’enverinin el cos a mossegades! —Un venedor de cocos vell i prim va colpejar amb el seu barret esparracat un nen petit descalç i mig despullat que es va escapolir, ràpid com un llamp, amb un riure entremaliat.

El Mino Aquiles Portoguesa tenia sis anys i havia perdut gairebé totes les dents de llet. Es va amagar darrere el tronc de l’enorme plàtan de la plaça. No tenia ni mica de por del venedor de cocos. Cap dels nens temia el vell Eusebio i el seu carretó, tot i que sempre era ell qui aixecava els braços i qui cridava més fort quan els nens s’apropaven massa al seu carro de cocos. Sabien que, en el fons, l’Eusebio era amable; els havia donat un coco sencer i intacte en més d’una ocasió. No gaires dels venedors de cocos del mercat tenien l’hàbit de donar-ne de sencers als nens pobres.

—Minolito! Vine aquí! Hem trobat una cosa! —El seu amic Lucas el va cridar.

El Mino va córrer des del plàtan cap a una pila de caixes velles de verdures que s’alçava en un racó de la plaça. Hi havia el Lucas, el Pepe i l’Armando fent servir un bastó per tafanejar en una caixa de fulles de col podrides. El Mino va mirar a dins.

—Sapito —va dir—. Un gripau blanc petitó! Mira, s’està intentant amagar entre la col podrida. No el facis enfadar, Armando!

L’Armando, que tenia deu anys i ja era gran, va llençar el bastó. Per contra, es va treure un tros de fil de la butxaca i hi va fer una llaçada en una punta que semblava professional.

—Pengem-lo i espantem els venedors de cocos dels carretons. És verinós, això us ho puc assegurar. El meu avi una mica més i es mor després de tocar un gripau com aquest. —L’Armando va atansar la llaçada al cap del gripau amb compte i va estirar el fil amb força.

El Lucas, el Pepe i el Mino van retrocedir, espantats. El gripau penjava del fil i es regirava, amb les potes llargues i negres movent-se sense parar i els ulls vidriosos agafant un aspecte transparent. L’Armando va tremolar encantat i va riure de valent mentre aguantava l’animal tan lluny del seu cos com podia. Però de sobte el gripau va fer un moviment violent i inesperat, i va xocar contra la cama nua de l’Armando. Aquest va bramar i va deixar anar el gripau, que va saltar sota les caixes de verdures i va desaparèixer.

A la cama, l’Armando hi tenia una taca d’un vermell roent, com si hagués tocat un arbust mujare. El Lucas, el Pepe i el Mino van mirar l’erupció amb els ulls ben oberts, esperant que comencés a fumejar en qualsevol moment i s’escampés cama amunt cap a l’engonal de l’Armando, després cap a l’estómac i el pit, i que aviat el cos sencer de l’Armando estigués ple de butllofes i bullent com un garrí rosa en una cassola al foc, i que després l’Armando morís.

Tothom sabia que els sapos eren perillosos.

Però la marca no es va fer més gran ni l’Armando es va tornar més pàl·lid. Ben aviat les galtes li van recuperar el color i els ulls tornaven a ser tan desafiants com abans.

—Merda —va dir, xutant les caixes per on havia marxat el gripau—. Merda. Me’n vaig a la bomba d’aigua a rentar-m’ho. Després aniré a buscar closques de coco ben grosses per portar a casa de la mama Esmeralda. —I va córrer com el vent entre els venedors de verdures i va desaparèixer passat el plàtan. El Pepe el va seguir.

—Probablement morirà aquesta nit —va dir el Lucas, agafant-se fort al braç del Mino. Els dos nens de sis anys van assentir greument.

El Mino es va atansar cautelosament a la vora del bosc. Els seus peus descalços es van enfonsar a la terra fangosa de color marró vermellós on el pare Macondo havia intentat sense sort plantar taro. Els arbustos embullats es van marcir abatuts cap al fangar que amb prou feines es podia dir que fos terra. La selva envoltava el poble, i un cinturó de fang pudent s’estenia entre ella i la terra conreable. Però el pare Macondo mai es va donar per vençut, va plantar i plantar.

El Mino es va aturar i va agafar una branca que havia caigut d’un dels arbres immensos. Tenia forma d’Y, i per tant era perfecta. De la butxaca es va treure un tros de mosquitera que estava cosida en forma de bossa, com una salsitxa llarga oberta d’un costat. La va posar amb elegància a les dues puntes de la branca en forma de forca, i… presto! Ja tenia la xarxa perfecta per caçar papallones. Era aquí, al gran mur que formava el límit de la selva, on es podien trobar les millors mariposas.

El seu pare li havia dit que avui necessitava dos morfos grossos i blaus.

El Mino va pensar en el gripau que havia picat l’Armando. A hores d’ara probablement era al llit amb febre alta. Va tenir molta cura d’on posava els peus, hi podia haver més gripaus blancs amagats entre el llot marró.

Un argante gros de color groc i taronja va volar fins a un dels arbustos pansits de taro! El Mino sabia el nom de la majoria de papallones que es podien trobar a la selva; el seu pare li havia ensenyat tot el que sortia al gran llibre de les papallones. Es va apropar sigil·losament a l’arbust, la xarxa agafada davant seu, i aleshores, amb un salt ràpid, va abaixar la xarxa sobre la papallona. Amb dits petits i entrenats de seguida va estrènyer el tòrax de l’animaló, no prou fort per destrossar-la però suficient perquè perdés el coneixement. Després es va treure una petita capsa metàl·lica de la butxaca i de seguida hi va tancar la papallona, atrapada amb un cotó fluix sucat en èter. Així és com va morir la papallona.

Quan el Mino sortia amb la xarxa de papallones se sentia com un caçador; un bon caçador. Mai deixava que cap dels seus amics anés amb ell quan caçava papallones per al seu pare, perquè a la butxaca hi portava una arma mortal: una petita capsa metàl·lica plena de gas tòxic. El Mino i el seu pare tenien un ritual secret que realitzaven cada vegada que el Mino sortia a caçar. «Minolito», li deia el seu pare, seguit d’una paraula difícil: «Acetat d’etil». El Mino havia de repetir la paraula, i els dos assentien. Aleshores el seu pare sortia cap al lavabo sense que el veiés la mare del Mino, i robava un cotó fluix del calaix del tocador. Els dos assentien un altre cop, i el Mino seguia el seu pare cap al magatzem. Amagat darrere una biga, tan amunt que el seu pare havia de pujar damunt d’una caixa per arribar-hi, hi havia una ampolla. L’ampolla de les Gotes Mortals. Xopava el cotó fluix amb el líquid i el posava de seguida a la capsa metàl·lica del Mino, que tindria el poder de matar durant hores.

El Mino havia arribat gairebé fins als primers arbres de la selva. Va mirar al seu voltant, estant al cas. Per trobar els morfos, hauria d’entrar dins de la mateixa selva; allí era on vivien les belles papallones de color blau metàl·lic. Eren difícils d’atrapar, i acostumaven a volar alt cap al cel, massa amunt perquè el Mino hi arribés amb la seva xarxa. Però de tant en tant baixaven cap a les clarianes del bosc i descansaven a terra. En aquest punt el més important era fer el mínim de soroll possible mentre s’hi atansava.

El Mino sabia que era el moment perfecte per atrapar morfos. Era cap al capvespre, es faria fosc al cap d’una hora, i era exactament aleshores que podia ser que els morfos baixessin de les branques altes com a flocs blaus i brillants per descansar al terra del bosc. Per un morfo, el seu pare guanyava gairebé deu vegades el que rebia per un statiro o un argante.

La selva era tranquil·la i humida. Sortia baf de les fulles arrugades que xafava, i de tant en tant algun animaló sortia disparat per allunyar-se’n amb por: petites granotes i iguanes iridescents. Al Mino li agradava la selva. No tenia gens de por, tot i que sota els arbres immensament alts hi havia una foscor asfixiant. Però mai s’hi endinsava tant que no pogués sentir els sorolls i els crits del poble.

Era un petit caçador, era un molt bon caçador. Igual que els obojos i els kajimis ho havien estat cinquanta anys abans. Ells havien utilitzat dards enverinats, havia dit l’Armando. Ell tenia gas tòxic a la butxaca. Amb una capsa prou grossa, probablement podia haver caçat cerrillos, pècaris i armadillos. Però aquests vivien més endins a la selva.

El Mino va caçar un morfo. En va caçar dos. I just abans que es comencés a fer fosc, encara en va capturar un altre! Eren més grossos que la seva mà i amb prou feines cabien a la capsa, fins i tot amb les ales plegades. El seu pare el lloaria com a bon caçador.

Va saltar i córrer a través del fang, oblidant-se del tot dels gripaus blancs. Va anar fent ziga-zagues pel camp de tomaqueres del senyor Gomera i va saltar entre les exuberants plantes de mandioca de la senyora Serrata. Aviat va arribar al plàtan on havia amagat el munt de closques de coco que havia recollit aquella tarda al voltant dels carretons dels mercaders. Aleshores va veure la mama Esmeralda, que pujava sanglotant cap al mercat fent onejar un drap negre al seu voltant.

Així va ser com el Mino va saber que l’Armando ja era mort.

Abans d’aixecar la pala i llençar una mica de terra de color de rovell al forat profund on reposava el taüt de l’Armando, el pare Macondo va dir:

—Els cors diminuts que de sobte paren de bategar no s’aturen per a Déu. Al cel continuen bategant, i la sang que transporten brama amb alegria com un rierol clar que baixa per la muntanya. Avui, l’Armando viu als grans vestíbuls del Regne del Cel, on no hi ha llàgrimes ni parracs. No hi ha fam corroent les panxes diminutes dels nens com ocelots famolencs. Des d’allí, l’Armando pot somriure amb felicitat mentre mira cap avall els peons desventurats i els nostres intents de cultivar terres ermes. Però el nostre moment també arribarà.

El Mino va agafar fort la mà del seu pare i va pensar en els arbustos de taro arrugats del pare Macondo. Va pensar en com l’Armando ara era ben endins sota terra i de ben segur que ni les formigues ni els escarabats hi podien arribar. Es va estremir, i va pensar en el gripau blanc.

—Papa —va xiuxiuejar al seu pare—, els gripaus són més verinosos que l’acetat d’etil?

—Xit —va contestar el Sebastián Portoguesa, posant la mà dolçament sobre la boca del seu fill.

El capellà hi va abocar terra; la mama Esmeralda va sanglotar. Era l’àvia de l’Armando. Ningú del poble sabia qui o on eren els pares de l’Armando.

El funeral gairebé s’havia acabat, i el Mino va veure un floc d’ibis escarlates volant en direcció al gran riu. El metge havia dit que el verí del gripau no era tan nociu, en realitat, però que el cor de l’Armando s’havia aturat perquè, en el fons, a l’Armando se li havia glaçat el cor. Havia tingut tanta por que el cor se li havia parat i la sang li havia deixat de fluir per les venes.

—Papa, per què les papallones no tenen sang? I això vol dir que no tenen cor, tampoc? —El Mino mantenia la mà del seu pare agafada ben fort mentre passejaven a l’ombra dels arbres de canyella que sempre desprenien la mateixa aroma fresca, i que encerclaven el cementiri i la petita església blanca amb dues torres.

La casa on vivien no era gran. Es trobava als afores del poble, al costat d’un petit rierol, que gairebé sempre estava quiet excepte durant l’època de pluja, quan s’inundava i arribava gairebé a la porta de casa de la senyora Serrata, que era la veïna que tenien més a prop.

L’avi del Mino havia construït la casa amb troncs, palla i llot, i la teulada estava feta de làmines rovellades de metall corrugat. La casa era una de les millors del poble, perquè com a mínim dos camins l’any el Sebastián Portoguesa comprava emblanquinant i pintura a la venda del senyor Rivera. Aleshores la mare del Mino lligava munts de fibres de tarapo per fer arbustos de diferents mides, i la família sencera pintava i emblanquinava la casa mentre cantaven les balades de Bolívar amb lletres improvisades. Al germà petit del Mino, el Teófilo, que era massa petit per pintar, el lligaven a l’estenedor perquè no ensopegués amb les galledes de llima, o se les begués. La mare del Mino, l’Amanthea, el seu germà de quatre anys Sefrino, i la seva germana bessona Ana María, tots hi participaven, posant cor i ànima a la feina. Però la mare del Mino no cantava. L’Amanthea Portoguesa no havia pronunciat ni una paraula des de feia més d’un any.

El Sebastián Portoguesa es guanyava la vida muntant i venent papallones. Tenia un contacte a la capital del districte a dos-cents quilòmetres seguint el riu, a qui li enviava una tramesa cada setmana amb l’autobús local. En petites bosses que anteriorment contenien dolços, i que havia obtingut a la venda del senyor Rivera, el Sebastián Portoguesa muntava les papallones més boniques. Criatures perfectes i radiants amb colors i patrons increïbles. El pare del Mino anomenava les papallones Àngels de la Selva. El negoci que en feia no era dolent, i amb l’Ana María i el Mino recollint closques de coco al voltant de les parades del mercat aconseguien mantenir la fam a ratlla. Gairebé mai hi havia carn o peix a les cassoles de l’Amanthea Portoguesa, però tenien un porc i set gallines, juntament amb dos mutum, el gall dindi de la selva, ensinistrats que s’engreixaven més i més cada dia amb pells de mandioca i arròs florit.

El Mino podia seure al costat del seu pare durant hores mirant com muntava les papallones. Mai va intentar estudiar els moviments del seu pare mentre desplegava les papallones a l’estenedor sense tocar mai les ales delicades amb els dits. Utilitzava agulles i pinces i paper transparent sobre les ales, que mai travessava amb les agulles. Però abans que comencés el procés de muntar, passava una agulla llarga i fina a través del tors de l’insecte, a través del tòrax, com el seu pare li havia ensenyat que es deia. Després la papallona es fixava a l’estenedor i les ales es posaven amb cura en la posició correcta. Finalment, només quan la papallona estava en la posició perfecta, es posaven les antenes llargues i primes en una V simètrica. El Mino sabia que aquest era el moment més crucial del procés de muntar. Era molt fàcil que una antena es trenqués, i aleshores la papallona sencera estaria arruïnada. Si això passava, el seu pare podia entrar en còlera, motiu pel qual el Mino aguantava la respiració cada vegada que el seu pare arribava a les antenes. De fet, si la papallona que el seu pare tenia al davant era una d’excepcionalment rara, el Mino no gosava ni mirar. Per contra, anava darrere del magatzem i esperava, escoltant per si sentia un rebombori violent a dins. Però si estava tranquil durant una estona llarga, el Mino corria a tornar a entrar i somreia content al seu pare, que estava radiant mentre posava l’estenedor a contrallum perquè tothom es pogués meravellar pel miracle: una Pseudolycaena marsias! Un Morpho montezuma! O una Parides perrhebes! El Mino sabia tots els noms llatins; eren paraules excitants i secretes.

A partir d’aquí s’havia de deixar assecar la papallona durant com a mínim una setmana abans de posar-la en una capsa de plàstic amb un suro al fons. Sobre el suro el seu pare hi posava un full blanc de paper, on hi havia escrit el nom i la família de la papallona amb la bonica lletra de la seva mare. De tots els membres de la família, la seva mare era la que tenia millor cal·ligrafia.

Ni el Mino ni el seu pare havien vist res més bonic a la terra que una papallona amb les ales ben esteses en una quietud eterna. Això era un fet i hi estaven tots completament d’acord.

El pare del Mino havia ensenyat tant a l’Ana María com al Mino a llegir. Les autoritats havien promès que s’enviaria un professor al poble aviat, però fins ara no hi havia arribat ningú. El Mino podia llegir en veu alta bastant sovint del gran llibre de les papallones. De vegades, als vespres abans que anés a dormir, el seu pare hi anava i s’asseia a la vora del llit i li explicava històries de les quatre vides de les papallones: la vida com a ou, com a larva, com a crisàlide i com a papallona. La vida que passaven com a papallones acostumava a ser la més curta, i no solia durar més de dos mesos; però, per altra banda, una papallona de selva podia viure moltes coses curioses en aquest curt període de temps.

La mare del Mino estava dreta a la porta escoltant amb un somriure trist, però ni un so passava pels seus llavis.

Ningú del poble sabia com el Sebastián Portoguesa havia començat això de les papallones, ni com havia adquirit les habilitats necessàries per tractar-les, però tothom estava d’acord que el senyor Portoguesa havia trobat una forma de vida assenyada i respectable en un lloc on la pobresa i l’atur s’aferrava a la majoria de gent com la saba de cautxú més enganxosa, impossible de desfer-se’n. I cap dels amics del Mino se’n reia quan marxava cap als seus assalts diaris amb la xarxa. Era un caçador solitari, però respectat.

—Per què no talem els arbres que tapen el sol? Per què no ens desfem dels borinots amb querosè i foc? És que els que vivim en aquest poble no tenim res al cap, no tenim principis? No valem més que les cols que es podreixen a les caixes? Mireu el senyor Tico, que ha fixat un machete a la punta de la crossa, amb el qual mai s’oblida d’apuntar el coll del porc del Cabura cada cop que s’atreveix a presentar-se a la plaça! És que el senyor Tico, un esguerrat, és l’únic home d’aquest poble que no és un dèbil miserable? Ja vau sentir el que va dir el pare Macondo: els aristòcrates que viuen a la sabana fèrtil estan comprant màquines més grosses que la nostra església, i que poden treballar més ràpid que mil caboclos. Ens prenen tota la terra, i ara ens estan prenent la feina. No som més que cols pudents i podrides, no som més que bestioles que fugen atemorides quan els xafen la cua, trencant-la a trossos!

El venedor de cocos que tenia una parada al costat del carro de l’Eusebio estava dret sobre dues caixes de verdures, gesticulant molt amb les mans. Estava vomitant aquest ruixat de paraules per tota la plaça del mercat, mentre els venedors recollien per la migdiada, i incitava molts crits encoratjadors i aplaudiments. El vell Eusebio va brandar el barret, mostrant les genives sense dents mentre reia mirant cap al sol. Va treure una ampolla d’aguardiente transparent, en va fer un glop ferm i va passar-la al predicador.

—Més, Gonzo, més! Llarga vida al Tico amb el matxet a la crossa!

—Pobre desgraciat! —El senyor Gonzo va estossegar amb el fort licor de canya de sucre, però va continuar:— És que el govern no ens ha promès feina i menjar i escoles? Però què tenim? Res. Els nostres cavalls s’enfonsen més i més en el fang; l’emblanquinant i el guix s’escrostonen i les infraestructures es podreixen! Els camps estan sobreexplotats i els nous arbres que plantem tenen l’escorça plena de verdet i no fan fruit. Si trobes un tros de terra nou i fèrtil venen els aristòcrates amb els seus papers i documents sofisticats amb segells, i els armeros apuntant-te amb els rifles ben bé entre els ulls i a punt per emportar-se’t emmanillat cap als caus de rata de la capital del districte! Què li va passar al senyor Gypez? O al senyor Vasques i al seu fill? Després que se’ls forcés a beure’s l’orina del porc del Cabura els van pujar a un camió i se’ls van emportar! Sempre és el mateix, i ens agenollem i posem el cap al fang, que esdevé més i més profund després de cada època de pluja.

El Mino va pujar al mur del cementiri sota els arbres de canyella per tenir més bona vista de l’espectacle que s’estava duent a terme a la plaça. El Lucas el va seguir, però primer es va assegurar que la seva tortuga estava segura entre dues pedres del mur.

—El senyor Gonzo torna a estar enfadat. Està sobre una caixa i movent les mans —va xiuxiuejar el Mino.

—El senyor Gonzo no està enfadat, això ho sé segur; ahir em va donar un coco sencer —va assegurar el Lucas, amb la veu ferma i els ulls mig tancats, donant-se importància.

—No està enfadat amb nosaltres, està enfadat amb el porc del Cabura.

—Va! —va dir el Mino, saltant del mur—, escapolim-nos cap a la caixa on hi ha el senyor Gonzo. Potser ens donarà un coco si aplaudim el que diu.

Però el Lucas es va quedar al mur, amb por que enmig de la densa multitud algú li xafés els dits del peu, que ja estaven inflats després de rebre una bona mossegada del gat de la senyora Serrata.

El Mino es va anar fent pas entre els venedors de verdures i cocos que gesticulaven i cridaven, i de seguida estava dret tot just al costat de les caixes del Gonzo. Va aplaudir amb entusiasme, esperant que el senyor Gonzo el veiés. Però el predicador va mirar per damunt de la multitud de gent, molt per sobre del cap del Mino, enaltit tant per les seves paraules com per la seva valentia; i pels glops que anava fent de l’ampolla de líquid clar que el desdentat de l’Eusebio li passava. El seu discurs es va tornar més i més violent.

—Què hem de fer amb aquests porcs que es mengen la seva pròpia descendència, eh?! Exacte, esmolarem el ganivet millor i més gros que tinguem i el farem lliscar pel coll del garrí fins que la sang infectada escumegi al llarg dels camps, i aleshores penjarem el cadàver sobre un cau de formigues enmig de la selva. Això farem, eh?! La propera vegada que passi per l’oficina del Cabura, infestada de larves, li escopiré un bon gargall a les maleïdes botes de color verd militar, apartaré la seva carrabina i li arrencaré els pèls grocs del nas un per un mentre li dic que no necessitem lacais americanos perquè tinguin cura de la terra que els nostres avantpassats van arrencar de les mans de la selva!

De sobte no hi havia ningú animant; ni crits ni aplaudiments. Un silenci amenaçador s’havia apoderat de la plaça. Des de la seva posició sobre les caixes, el predicador va mirar confós al seu voltant, abans que la seva mirada es quedés quieta en un punt tot just a l’esquerra del plàtan. Allí la gent es va separar, i tres homes amb roba de camuflatge groga i borgonya, i bandoleres, amb els rifles ben agafats i carregats, van caminar directament cap al senyor Gonzo, la cara del qual s’havia tornat d’un color gris pàl·lid. Es va quedar allí, amb la mandíbula movent-se però sense emetre cap so, amb els ulls de sobte plens de llàgrimes.

Quan va veure qui venia, el Mino es va agafar a la cuixa del venedor de verdures que tenia més a prop: qui venia no era altre que el sergent Felipe Cabura i dos dels seus soldats. Els armeros.

Sobre les caixes, el senyor Gonzo estava congelat en una posició que semblava desafiar la gravetat així com diverses altres lleis de la naturalesa. Els braços i els peus estaven a mig baixar de les caixes, però l’angle del seu cos feia que baixar-ne fos impossible, així que es va quedar allí dret per un moment que després tothom estaria d’acord que va semblar una eternitat.

El Felipe Cabura va donar una puntada de peu a la caixa de sota de tot amb tanta força que el senyor Gonzo va caure d’esquena. Va aterrar sobre el carro de l’Eusebio i es va quedar allí entre cocos verds i brillants, amb els ulls en blanc girats cap al tranquil cel blau. Aleshores Felipe Cabura va anar caminant cap al carro, va agafar la pesada carrabina que portava agafada pel canó i la va fer baixar amb tota la seva força. La culata del rifle va impactar contra un coco, que es va obrir i va deixar anar un ruixat de llet de coco grisosa per sobre de tots els que estaven al voltant, mirant aterrits.

—Coco fresc —va dir, preparant-se per tornar a baixar la carrabina amb un altre atac violent.

Va rebre el cop un coco que hi havia a l’esquerra del senyor Gonzo; la llet del coco va sortir disparada.

—Un altre coco fresc.

La tercera vegada, la carrabina del sergent Felipe Cabura va impactar en el senyor Gonzo al bell mig del nas amb una força terrible. Van ploure gotes vermelles sobre els mercaders de vegetals.

—Coco podrit —va dir, girant sobre si mateix i marxant amb els dos soldats per on havia vingut, mentre que el senyor Gonzo convulsionava amb les cames primes enlaire en els últims moment de vida.

El Mino va deixar anar la cuixa del venedor de verdures i va córrer tan ràpid com va poder; va ensopegar, va caure, es va tornar a aixecar i va continuar corrent. No va parar fins que estava dret davant del banc de treball del seu pare a l’ombra del plàtan. La seva mare estava estenent roba a la vora.

—El po-po-porc del Ca-Cabura ha obert el cap del Gonzo com un coco —va titubejar sense aire.

El Sebastián Portoguesa va mirar el seu fill amb preocupació. Aleshores va deixar l’estenedor amb una Anarita a mig muntar i es va posar el Mino a la falda.

—Minolito —va dir.

Després d’escoltar el relat entretallat del seu fill sobre el que havia passat, el Sebastián Portoguesa es va aixecar i va baixar caminant cap a la plaça. No va tornar fins a dues hores més tard, i aleshores es va asseure i va anar picant d’un plat calent de mongetes mungo i mandioca amb bitxo i pebrots verds que l’Ana María li havia posat al davant. La seva dona, l’Amanthea, que havia donat a llum quatre nens normals i saludables, estava dreta a la porta mirant el terra de terra batuda, amb expressió de preocupació.

—On és el Minolito? —va preguntar ell, amb la veu ronca.

—Jugant amb el Teófilo i el Sefrino darrere el magatzem —va dir l’Ana María.

—Aquesta nit us explicaré la història del cap obojo i la Mariposa Mimosa —va dir.

—A l’altre costat del gran riu, darrere les serralades llunyanes i ben endins a la gran selva hi vivia el poderós cap obojo Tarquentarque. Tarquentarque tenia set dones i trenta-quatre fills, però ni una sola filla. Així que cada nit seia a la vora del foc, lamentant aquest fet i bevent cassava fermentada, de la qual les seves dones i incomptables fills n’hi portaven bol rere bol. Al final, tenia la panxa tan inflada i pesant de cassava que arribava fins a terra, i l’arrossegava com un sac mentre baixava cap a la vora del riu a seure en una arrel de mangle. Seia allí lamentant-se del seu destí tota la nit, amb la panxa balancejant-se a la superfície de l’aigua i atraient bancs sencers de piranyes avaricioses que intentaven rosegar forats al ventre immens i apetitós que hi flotava. Però la pell de la panxa era tan dura que les dents esmolades com un punxó de les piranyes no la podien penetrar. Així seia el Tarquentarque, vespre rere vespre, nit rere nit, deplorant el fet que no tenia cap filla.

El Mino va parpellejar. La veu del seu pare era calmada i monòtona, i els sons reconfortants de la nit que arribaven de la selva a cent metres de la casa creaven una manta soporífera i acollidora al voltant dels tres nens, que s’abraçaven els uns als altres a l’ample llit que compartien. El Teófilo tenia el seu propi caixó en un racó, i ja dormia.

El Mino va tancar els ulls i va veure la cara lletja del sergent Felipe Cabura mentre feia impactar la culata del rifle a la cara de l’Eusebio. Llet de coco i sang. Però la imatge de seguida va marxar, gràcies a les vívides descripcions que estava fent el seu pare de la pena que tenia el cap obojo i de la gràcia de l’aleteig de la Mariposa Mimosa que el tenia embadalit. Aquelles descripcions van omplir la imaginació del nen de sis anys i es van emportar les doloroses experiències del dia.

Quan el Sebastián Portoguesa va acabar la història i va posar la mosquitera sobre el llit, va veure que el seu fill havia anat surant cap a la terra del son sense la companyia de les imatges agonitzants que amenaçaven de convertir-se en una font de malsons i d’agitar-li la ment.

Es va girar cap a la seva dona, que estava dreta a la porta. L’Amanthea Portoguesa s’havia desfet la cua del clatell. Els cabells negre blavós estesos a les espatlles li emmarcaven la cara bonica i delicada, plena d’una pena infinita i un desig congelat. Mentre el seu marit l’apropava, acariciant-li delicadament l’esquena, va formar una paraula silenciosa amb els llavis. Havia sigut així durant més d’un any.

El Mino tenia gairebé nou anys quan va sentir aquell so per primera vegada. Estava seguint una bonica feonia cap a una clariana de la selva. La papallona de color rosa clar amb punts negres tenia una tendència a parar-se ben amunt, als troncs dels arbres, massa amunt perquè el Mino hi arribés amb la seva xarxa. Havia de tirar bastons per espantar-les i fer-les volar amb l’esperança que es quedarien parades més avall. Va parar. Quina mena de so era aquell? Un grunyit profund i amenaçador que pujava i baixava, barrejat amb xerrics ardents dels martinets que aletejaven damunt seu, al capdamunt dels arbres. No era cap animal. Sonava com una màquina que brunzia cap al tossal de les magnòlies. Es va quedar allí parat, escoltant. Havia de ser una màquina, però què hi havia de fer una màquina allà dalt?, com hi havia arribat? Va oblidar la feonia i va córrer tan ràpid com va poder cap al mur del cementiri, on sabia que el Lucas i el Pepe estaven turmentant les formigues que sempre estaven ocupades amb alguna activitat inexplicable o entre les pedres del mur.

El Lucas i el Pepe seien allí brandant les cames.

—Escolteu! —va cridar el Mino.

—Que et penses que som sords?

Tots tres es van quedar al mur i van mirar cap a les capçades verdes dels arbres, cap a un turó tènue que amb prou feines es podia dir que fos un turó, però que es podia distingir de l’inacabable mar de selva com una zona petita i elevada on creixien magnòlies i càmfora. Unes quantes vegades l’any, en les rares ocasions en què bufava vent de l’est, els vells del poble que patien bronquitis o refredats s’agrupaven al mur del cementiri amb les seves cadires. Seien allí, amb la boca oberta, engolint l’olor restauradora de les càmfores que portava el vent.

No hi havia res a veure, però el rugit retronant pujava i baixava, rítmic i monòton.

—Potser és un avió que ha caigut del cel i s’ha estavellat, i ara està atrapat allí, murmurant i queixant-se? —va conjecturar el Pepe.

Aleshores va ser quan va arribar la senyora Serrata, amb la faldilla plena de taro. Es va parar allí, mirant. Després va venir la neta coixa de la Drusilla. Aviat, tot d’adults i nens s’havien agrupat al costat del mur de l’església, preguntant-se de què es tractava el curiós so que s’havia presentat tan de sobte i s’havia superposat als milers d’altres sons amb els quals tothom estava familiaritzat, però que ningú sentia cada dia.

—Probablement és Don Edmundo; segur que s’ha inventat algun artefacte infernal que ens espantarà dia sí dia també! —va suggerir un home vell. Don Edmundo era el veí més proper al poble, l’amo d’una finca enorme que s’estenia des de la fèrtil sabana fins al riu i més enllà, i després per la selva cap al poble qui sap fins on. Una vegada, Don Edmundo havia afirmat que la terra on estava construït el poble també era seva, i això va provocar un aldarull terrible. Es van esmolar falçs i matxets fins que tallaven més que una mala llengua; es van enviar delegacions de protesta a la capital del districte. Grups de dones grans i nens van agafar porcs i gallines i sacs plens de mandioca per a tot un tiberi i es van plantar al pati privat i extremament luxós de Don Edmundo, on van bagolar i es van despullar, i van crear commoció durant diverses nits sense parar, fins que el poderós terratinent es va haver d’empassar les desafortunades paraules i es va veure forçat a firmar el document que li va posar davant el pare Macondo, que afirmava que no tenia cap dret sobre la terra del poble.

Les teories sobre el místic soroll eren innombrables i elaborades, però, quan l’autobús de la tarda va arribar a la plaça i va parar davant de la venda del senyor Rivera després d’haver-se fet camí per la carretera plena de tombs i fang des del districte de la capital a dos-cents quilòmetres, l’Elvira Mucco, la filla del senyor Mucco, que cultivava les gardènies més boniques, va poder explicar la història següent:

—Tot just on la carretera començava a fer tombs passat l’estany fangós, darrere la gran pedra on Don Edmundo havia intentat sense èxit impedir que el senyor Rivera i el pare Macondo plantessin arbres sergata, ara hi havia algunes màquines enormes escopint fum i vapor. Una gran secció de la selva del voltant s’havia talat i netejat, i la zona estava plena d’americanos amb cascos de plàstic. Cridaven i bramaven mentre utilitzaven cintes mètriques, binoculars i altra parafernàlia estranya. Enmig de tot això, estaven excavant; un aparell infernal removia i martellejava una vara de ferro cada cop a més i més profunditat.

L’Elvira Mucco havia vist tot això quan l’autobús s’havia vist forçat a esperar durant gairebé una hora mentre es movia un arbre immens de la carretera. Va tenir molts problemes per explicar aquests esdeveniments, tenint en compte que l’objectiu de la seva visita a la capital del districte havia sigut que li arrenquessin totes les dents de dalt que li feien mal.

—A més a més —va afegir—, tots dos fills de Don Edmundo eren allí, juntament amb el Primero Lazzo. Tenien una pinta ridícula, amb fang a la cara i cascos blancs al cap.

Molta gent s’havia agrupat al costat de l’autobús, i van escoltar l’Elvira Mucco mentre explicava la seva història. El pare Macondo es va agafar les mans darrere l’esquena, amb una expressió seriosa; el senyor Rivera va donar una puntada de peu a una llauna, que va espantar un gos que estava estirat a l’ombra al costat de l’entrada de la venda. Louis Hencator, el conductor de reserva de l’autobús, que acostumava a tenir un caràcter tranquil, va escopir al terra.

—Petroli —va dir el senyor Rivera.

—Petroli —va contestar el pare Macondo.

—Petroli —va xiuxiuejar tothom al voltant de l’autobús.

—Petroli —va afegir el Mino, i va donar un cop a les costelles del Lucas.

El rugit del tossal de les magnòlies va continuar. De tant en tant, la gent es parava a escoltar-lo, mirant amunt i fent que no amb el cap.

I un dia, de sobte, es va veure una torre que sobresortia entre els arbres, amb l’acer brillant que centellejava pel sol. A banda del sergent Felipe Cabura i els seus armeros, gairebé tothom del poble s’havia trobat al costat del mur del cementiri. El Mino va ajudar el Pepe a trobar un lloc segur per amagar les tortugues, de manera que ningú les trepitgés sense voler. Els homes parlaven en veu baixa, i el Mino veia com el seu pare gesticulava intensament mentre parlava amb el senyor Hencator i el senyor Mucco.

—El bosc pertany al poble! —va dir el pare Macondo de sobte, aixecant la veu—. Han talat un munt dels nostres arbres sense ni tan sols preguntar-nos-ho.

—Hi podríem haver plantat uns camps de taro, allí —va afegir un venedor de verdures.

—Sí, i allí hi ha terra fèrtil per a seranga, també —hi va estar d’acord un altre.

—Potser podem demanar una mica del petroli, per poder-lo vendre a les gasolineres de la ciutat? —va suggerir el vell Olli Occus.

—El petroli és nostre, tot el petroli és nostre! —va afirmar el senyor Rivera.

—Abaixeu la veu —va advertir el pare Macondo, aixecant la mà per calmar l’ambient—. Potser s’hi pot fer alguna cosa. Com que Don Edmundo va comprar màquines grosses per plantar i recol·lectar, aquí al poble hi ha molta gent sense gaire feina ara mateix. Potser podem parlar amb el jefe americà per aconseguir feina per a tothom que en vulgui. Després potser podem demanar una escola com a pagament per tots els arbres que han talat. D’aquesta manera, a llarg termini, potser el petroli que trobin pot fer el poble una mica més ric.

Quan el pare Macondo va dir això, va esclatar un murmuri agitat i ansiós. Allí mateix es va decidir que s’enviaria una delegació a parlar amb el jefe americano. Amb el pare Macondo al capdavant, cinc homes van marxar amb aquest encàrrec.

El Mino i el Pepe havien estat drets sobre el mur del cementiri. Quan el Mino es va girar per baixar, va veure els armeros del Cabura apareixent des de l’ombra darrere de l’arbre de canyella.

Un bonic Morpho peleides va baixar voletejant des del capdamunt d’un arbre i es va aturar en un tronc podrit tot just al costat d’on el Mino esperava amb la seva xarxa. On s’havia aturat era gairebé impossible veure’l, amb els colors del darrere de les ales gairebé iguals que la vegetació del voltant. Però el Mino l’havia vist: un floc blau brillant just abans que aterrés. S’hi va acostar i hi va dirigir la xarxa amb un moviment confiat. Aviat va estar mort i sense moure’s a la capsa del Mino.

El Mino va parpellejar i va mirar el fullatge, les plantes enfiladisses i els troncs dels arbres. A la selva la llum era estranya i serena, però també excitant. I les olors eren fortes: de les flors, de les fulles i les branques podrint-se, de la terra i els fongs. Podia estar-se immòbil, callat com un ratolí, simplement mirant i escoltant: centenars d’ocells als arbres sobre seu; el brunzit de milers d’insectes diferents; la remor de la multitud de lacertas i sargantanes; formigues de tota mida entretenint-se al terra del bosc; escarabats, larves i aranyes. I no hi havia dos arbres iguals; hi havia centenars, milers d’espècies diferents, i si en rascava l’escorça sempre apareixia un color inesperat juntament amb una olor nova, completament especial.

«Tantes criatures estranyes», va pensar el Mino. «Hi deuen haver tantes papallones boniques al món!» Podia ser realment que totes estiguessin incloses al llibre del seu pare? Potser n’hi havia moltes més que encara no s’havien descobert? I si ell tornés a casa un dia amb una papallona veritablement espectacular que no sortís en cap dels llibres? I si ell fos la primera persona a trobar-la? Què diria el seu pare? Podria guanyar tants diners! Diners per construir una habitació extra a la casa, perquè el Mino i els seus germans poguessin tenir un llit propi cadascú.

La ment del Mino va començar a somiar desperta, imaginant papallones desconegudes ben amunt entre els arbres. El nen descalç de nou anys es va endinsar més i més a la selva.

El Sebastián Portoguesa va mirar afectuosament el seu fill, que va obrir amb entusiasme la capsa que contenia les captures de dos dies. Dos morfos preciosos i molts bons espècimens de la família Heliconidae. La mama Amanthea va venir amb un plat de carvera ben calent i el va deixar a la taula davant del Mino. Li va passar una mà pels cabells i va somriure, però no va dir res. El Mino es va començar a menjar el plat aromàtic de verdures.

Mentre el seu fill menjava, el senyor Portoguesa el mirava amb orgull. Aleshores els seus ulls es van dirigir als de la seva esposa.

Ja feia gairebé quatre anys que l’Amanthea Portoguesa havia pronunciat l’última frase sencera i coherent. Tot i que era veritat que havia aconseguit arrencar paraules monosil·làbiques soltes dels llavis durant l’últim any, això era tot. El Sebastián Portoguesa havia fet dues vegades el llarg i car viatge a la capital del districte amb la seva dona per visitar el médico psicólogo. Després de l’últim viatge, havia pensat que se la veia molt millor: li havia tornat una espurna als ulls i podia dir certes paraules. D’aquí a uns mesos tindria prou estalviat per poder tornar a fer el viatge una altra vegada. Volia que la seva dona tornés a estar bé després de l’accident horrorós i degradant que havia patit un vespre cap al tard quatre anys abans, i que havia convertit l’Amanthea Portoguesa en un zombi mut que es passejava amb els ulls desenfocats.

Ella i dues altres dones, la vella Esmeralda i la senyora Freitas, caminaven per la carretera recollint annonas que havien caigut dels arbres. L’Amanthea havia vist un arbre d’annona una mica més endins a la selva, i s’hi havia dirigit a agafar part de la fruita que hi havia al terra del voltant de l’arbre. Aviat havia recollit tot el que podia carregar i es va afanyar darrere les altres dones, que estaven tornant al poble. Però just aleshores va venir un jeep per la carretera. Eren quatre armeros de camí a la capital del districte.

A l’església, davant de l’altar, amb un crucifix a la mà dreta agafat al pit, davant de les preguntes urgents i serioses del pare Macondo i amb la vella Esmeralda al costat, la senyora Freitas va poder explicar el següent: que s’havien girat i havien vist com passava el jeep. Es va aturar de sobte al costat de la senyora Portoguesa, que era la que estava més a prop de la carretera, amb la faldilla plena de fruits d’annona. Tots quatre armeros havien saltat del vehicle per encerclar l’Amanthea, que havia deixat anar la vora de la faldilla fent que la fruita rodolés per la carretera bruta. L’havien agafat i estirat cap al jeep. Li havien tret tota la roba i l’havien doblegat sobre el capó del motor. Tres d’ells l’aguantaven mentre el quart feia amb ella el que volia; van fer torns, canviant de posició fins que tots van haver acabat. La senyora Portoguesa havia cridat al principi, però després de sobte es va quedar callada. Quan el jeep va marxar s’havia quedat allí al costat de la carretera, despullada, sagnant i muda. Amb molt d’esforç, les altres dues dones van aconseguir arrossegar la dona violada i avergonyida cap al poble fins a casa seva.

Aquests van ser els esdeveniments que la senyora Freitas va poder explicar a l’església, quatre anys abans.

El Sebastián Portoguesa va sospirar, va fer fora unes quantes mosques persistents i va començar a muntar les papallones. El Mino s’havia acabat el plat i el van enviar al mercat de verdures a recollir qualsevol closca de coco que haguessin deixat enrere els mercaders que aviat recollirien les parades i els carros. El Sefrino, germà del Mino, que ara tenia sis anys, s’havia menjat tots els fruits d’un arbust turkuesa i per tant era al llit, amb nàusees i febre. La germana bessona del Mino va ajudar la seva mare a netejar, mentre el membre més jove de la família, el Teófilo, de quatre anys, comptava les formigues que matava esclafant-les amb el dit índex mentre s’acostaven a una esquerda al costat de l’entrada.

I al tossal de les magnòlies, el rugit de les enormes màquines continuava.

—Aleshores, la bella Mariposa Mimosa es va acostar voletejant, amb ales de ratlles daurades i antenes grosses i blaves. Es va parar a descansar a la panxa de l’infeliç Tarquentarque i li va fer pessigolles amb les ales. El cap obojo va intentar fer-la fora, però la Mariposa Mimosa tornava una i altra vegada, aparentment molt feliç sobre l’immens ventre del Tarquentarque mentre surava a l’aigua. «Per què teniu una panxa tan grossa, poderós cap?», va preguntar la Mariposa Mimosa amb una veu encantadora i tènue. «Perquè bec molta cassava», va rondinar el cap. «I per què beveu tanta cassava, poderós cap?», va cantussejar la Mariposa Mimosa. «Perquè estic afligit», va contestar el cap, i va riure perquè la papallona li va fer pessigolles. «Per què esteu afligit, poderós cap?», va preguntar la papallona de ratlles daurades. «Perquè tinc trenta-quatre fills, però ni una sola filla», es va queixar el cap, balancejant el ventre amunt i avall. «Desitjo tenir una filla tan bonica com tu, papallona, però sembla que és una cosa que no tindré mai.» «Podreu tenir el que desitgeu, poderós cap, si seguiu el meu consell.» Això va fer que l’infeliç cap tingués molta curiositat.

El Mino estava allí estirat, escoltant a mitges la història que ja havia sentit abans i que el seu pare ara explicava al seu germà Sefrino. Intentava pensar en les seves coses i no deixar que la història el distragués gaire. No acabava d’entendre tot el rebombori pel petroli que els americanos volien extreure del terra. Però per què no havien vingut i demanat permís al poble, preguntant al pare Macondo, abans de talar els arbres que eren seus? El pare Macondo i alguns altres homes del poble havien anat a parlar amb el jefe, però el Mino els havia vist tornar bastant defallits. I molts dels homes que acostumaven a estar callats havien cridat molt i utilitzat males paraules sobre els americanos i els armeros. Això era perillós, sabia el Mino. Recordava els esdeveniments de tres anys abans massa bé, quan el porc del Cabura havia obert el cap del venedor Gonzo com un coco. El Gonzo havia estat parlant en veu alta. I el porc del Cabura ara tenia com a mínim deu armeros a la seva disposició: sis més havien arribat al poble la setmana anterior. Conduïen dos jeeps, cridant i rient, xocant contra les gallines i fent cares lletges als nens més petits, que marxaven corrent cap a les faldilles de les seves mares.

Al Mino no li agradava el nou soroll del tossal de les magnòlies. Era pertorbador. Però quan el seu pare estava arribant al final de la història sobre Tarquentarque, el cap obojo, es va oblidar de tots aquests pensaments difícils i va escoltar-la. Així és com havia de ser.

L’any següent, hi va haver grans canvis al poble. Van passar més coses en aquest any que en els cinquanta anteriors, va afirmar el senyor Rivera a la venda. Però res del que va passar era bo.

Per començar, es va enviar delegació rere delegació cap al camp de petroli per apel·lar al dret de propietat del poble sobre la zona, i per assegurar feines a la nova companyia per als vilatans que no podien trobar treball. Certament, a tres dels homes els van oferir feina, però van rebutjar aquesta oferta quan els altres trenta-set no en van rebre cap. El jefe, l’americà que tenia el peculiar nom de D. T. Star i que el pare Macondo immediatament va batejar com a Detestar, no era gaire servicial. Havia aconseguit presentar un document nou, que mostrava que la seva companyia havia comprat el dret a extreure petroli de la zona sencera; sí, de tota la província, de fet. Quan el pare Macondo va presentar els seus documents, que també tenien diversos segells i signatures, la de Don Edmundo entre elles, el D. T. Star havia rigut i estripat els documents a trossos, i els havia llençat a la cara de la delegació del poble.

En temes de feina i de compensació pel bosc, no hi havia res que els vilatans poguessin fer, tampoc. Es necessitaven treballadors especials. La major part de la feina requeria l’ús de màquines complicades. El D. T. Star no necessitava per res analfabets incompetents. I el bosc? Compensació? És que Don Edmundo no era el propietari del bosc? Havien pagat pel bosc; Don Edmundo havia rebut una suma substancial.

Descalços i amb el cap cot, les delegacions del poble havien tornat a casa, però a l’església el pare Macondo havia fet grans discursos amb un llenguatge que ningú del poble havia sentit abans.

A la plaça del mercat, entre els venedors de verdures, els temps també eren durs. Quatre d’ells, incloent l’Eusebio i el seu carro, es van veure forçats a rendir-se: ells venien fruits de sergata i naps salvatges, i la millor zona per recollir aquests fruits havia quedat arrasada fins al no-res pels buldòzers de La Compañía. Els bancs al voltant del plàtan de la plaça, on acostumaven a seure els que no tenien feina, s’omplien amb més i més gent. Apartar mosques i mastegar cacau immadur es va convertir en l’ocupació principal de la majoria. De tant en tant sorgia una certa hostilitat quan algú enviava un cúmul de saliva sucosa als homes del Cabura, que patrullaven per la plaça amb les carrabines cada cop més sovint.

—Dispareu-me —va cridar el senyor Tico un dia, aixecant la crossa per apuntar un armero—. Dispareu-me, dispareu un esguerrat, almenys així haureu fet alguna cosa per satisfer aquest cervell de sargantana de mida de pèsol que teniu al cap!

Com a resposta, l’armero va aixecar el rifle, va treure el fiador i va disparar divuit vegades al cos del Tico. Almenys deu de les ferides van ser mortals.

La vida dels nens que recollien closques de coco a la plaça tampoc era fàcil. Cada vegada era més i més estrany que el Mino i el Sefrino tornessin a casa dels seus pares amb un bon munt de closques. Per això, es van enviar diversos nens a la selva per veure si podien trobar naps salvatges, sergata o fruita que havia caigut dels arbres. Això era arriscat. Un dia, la filla més petita del senyor Mucco, la Teobalda, va desaparèixer després d’haver-se separat dels altres. La van buscar, cridant el seu nom, durant quatre dies, però no va servir de res. La Teobalda no va tornar mai. I el Pepe, el millor amic del Mino, va caure d’un arbre d’annona podrit i es va trencar la cama. Va acabar havent de caminar amb crosses durant la resta de la seva vida.

Cada vegada més sovint, el D. T. Star tenia feina al poble, a l’oficina del sergent Felipe Cabura. De què parlaven, no ho sabia ningú. Però els resultats d’aquestes visites es feien visibles als vilatans en les ocasions en què una ampolla buida sortia disparada de la finestra de l’oficina del Cabura cap al carrer. L’etiqueta d’aquestes ampolles sempre era la mateixa: Old Kentucky Bourbon. Five Years Old.

Un dia, el Mino estava passejant per les profunditats de la selva per camins que només ell coneixia, buscant les papallones més rares, quan va tenir un pensament que era tan gran i aterridor que va haver de seure en una branca grossa que havia caigut del capdamunt d’un arbre d’auró.

El pensament era precisament aquest: el D. T. Star i el porc del Cabura eren bons amics. Es devien conèixer des de feia molt de temps. Probablement havia estat el Cabura qui havia dit al D. T. Star que hi havia petroli a la terra de just al costat del poble. El porc del Cabura era, per tant, el responsable del desastre que estava a punt de caure sobre el poble. També estava al càrrec de tots els altres armeros que espantaven els vilatans. El porc del Cabura era un assassí. El porc del Cabura destruiria el poble sencer. I el porc del Cabura havia de morir.

Allí, en aquell moment, sobre una branca, endinsat a la selva, mentre un exèrcit de formigues sauba dirigia la seva marxa cap a la sola del seu peu esquerre, mentre escoltava l’esbufec d’un cerrillo (un pècari) entre els arbustos del seu voltant, i una papallona serpico apareixia miraculosament al costat de la capsa d’acetat d’etil que havia deixat al terra davant seu, el Mino Aquiles Portoguesa, de deu anys, va prendre una decisió extremament important: mataria el porc del sergent Felipe Cabura.

Un cop va haver tingut aquest pensament i va prendre la decisió, el Mino va somriure a les clapes de sol que ballaven sobre els arbres, va aixecar amb compte la seva xarxa i va capturar amb elegància la rara papallona serpico.

* * *

Ben endins a les profunditats, en algun lloc sota la Rue du Bac, a París, possiblement just a sota de l’espantosament estret i més aviat miserable Hotel Fleury, dos homes seien en una sala curiosament decorada que només ells, juntament amb tres homes més, coneixien. L’habitació no existia en cap plànol arquitectònic, i l’entrada del passatge que hi portava estava construïda de manera tan astuta i enginyosa que ni tan sols el gat de carrer més ben familiaritzat amb la zona la podria trobar. L’habitació era territori internacional, i una de les cinc persones que en coneixien l’existència era el ministre d’Interior francès. Tot i que no acostumava a estar present a la sala.

Els senyors Urquart i Gascoigne seien un al costat de l’altre en fondes i còmodes butaques. Entre ells hi havia una mena de taula de vidre amb diverses zones rectangulars i circulars marcades de vermell, verd i blau, amb les lletres i figures numèriques corresponents. La superfície de vidre estava desbordada pels papers, i hi havia un parell de cendrers ben plens més o menys al mig.

L’habitació era bastant gran, amb impressores, monitors, teletips i equipament informàtic d’última generació. La il·luminació era molt agradable i recordava la suau llum natural.

L’Urquart era el més gran dels dos, amb gairebé seixanta anys, una cara fosca, seriosa i angular i uns ulls profunds i clars darrere d’unes ulleres grosses de banya. Els seus cabells fins i pentinats enrere s’aguantaven amb una pomada greixosa, i portava un vestit jaqueta fosc i elegant, una camisa clara de ratlles i una corbata neutra. El Gascoigne, per altra banda, anava vestit molt més informal amb un parell de pantalons i un jersei acrílic a conjunt; també era considerablement més jove que l’Urquart, una mica per sobre dels cinquanta, un pèl gros, amb les galtes vermelles i un rostre relativament agradable.

Al carrer, l’Urquart i el Gascoigne passaven inadvertits entre la gent.

El Gascoigne va apagar el cigarret i va tocar la zona verda de la superfície de la taula amb el dit índex; un monitor de la paret al seu costat es va engegar.

—El tren d’Atenes a Istambul —va afirmar.

—Qui la porta? —L’Urquart es va treure un polsim del vidre esquerra de les ulleres.

—Un ciutadà grec de nom Nikis. La conduirà directament a l’aeroport de Komotini. L’avió especial l’estarà esperant allí.

—Quant de temps et sembla que necessitarem mantenir-la a la casa d’estiu?

El Gascoigne va obrir els braços:

—Dues hores; dos dies. És impossible saber-ho. Merde. Espero que canti com un rossinyol.

Va arribar un tèlex; l’Urquart el va arrencar de la màquina i va llegir el missatge en veu alta.

—Confirmat —va concloure—. El borinot aviat serà a la xarxa, i aleshores el món podrà respirar tranquil.

La conversa entre l’Urquart i el Gascoigne, en el territori internacional molt per sota de la Rue du Bac, a París, va tenir lloc exactament 4.380 dies després que el Mino Aquiles Portoguesa, de deu anys, hagués decidit matar el porc del Cabura.

* * *

El Pepe saltava al costat del Mino. Les crosses eren massa grosses per a ell.

—Vols que pintem les closques de les tortugues avui?

El Mino va fer que no amb el cap. Havia demanat al seu millor amic que l’acompanyés a l’estany de darrere la casa de la senyora Serrata. Darrere un dens pedaç de joncs, el Mino s’havia fet un petit espai. Aquí, el terra estava aixafat i podia seure en pau i en silenci sobre unes pedres planes que hi havia posat, i podia estudiar les granotes que seien allí raucant sobre les grans fulles de nenúfar Victòria que suraven sobre la superfície de l’aigua. L’estany també estava ple dels insectes i bestioles més meravellosos, tots vivint les seves vides complexes.

El Mino necessitava ajuda. Si havia de matar el porc del Cabura, havia de tenir ajuda. Volia explicar el seu pla al Pepe.

—Matarem el porc del Cabura —va dir de sobte, un cop s’havien assegut.

—Sí? —La cara del Pepe es va il·luminar.— Aquest és un joc a què podem jugar, Minolito. Fem veure que matem tots els armeros! Aquesta granota d’aquí pot ser el porc del Cabura. S’hi assembla, no trobes? —El Pepe va riure, assenyalant la granota.

—Ximpleries —va esbufegar el Mino—. Ho dic de debò. Tu i jo matarem el Cabura. El matarem perquè estigui allí mort i mai torni a respirar.

I aleshores va explicar el pla al seu amic i tots els pensaments que havia tingut al bosc.

El Pepe es va tornar pàl·lid, i va fer uns ulls grossos i rodons. Va xipollejar a l’aigua amb un bastó. Després es va estudiar el peu amb detall; el trencament havia sigut tan dolent que mai es curaria bé.

—El Ca-cabura i los-los armeros… són perillosos. No ho aconseguirem mai —va xiuxiuejar.

—I tant que podrem —va dir el Mino amb el cap ben alt—. No és tan difícil. És molt més difícil capturar i matar una papallona serpico, t’ho asseguro. Però no ho pots dir a ningú; absolutament a ningú. No parles mentre dorms, oi?

El Pepe va fer que no amb el cap emfàticament.

I així el Mino va explicar al seu amic exactament com matarien el porc del Cabura i salvarien el poble de la destrucció que havien portat Don Edmundo i el D. T. Star.

El camp de tomaqueres del senyor Gomera era el millor del poble; ningú aconseguia fer créixer tants tomàquets com ell. Quatre fileres ordenades de deu arbustos cadascuna significava que podia portar dos cistells plens de tomàquets al mercat cada dia. El secret del senyor Gomera era que havia descobert, bastant per sort, que quan els miamorates, un tipus de morelles, creixien al voltant de les tomaqueres, els arbustos li donaven gairebé el doble de tomaques que els que no tenien miamorates al voltant. L’únic problema era que les morelles eren molt verinoses, però com que a ningú se li acudiria menjar miamorates, això no importava.

Però es veu que un dels sergents armeros del Cabura, un home amb els cabells rapats i un coll ample, de nom Pitrolfo, tenia un gos. Era un pastor alemany prim i agressiu que acostumava a estar tancat en una gàbia darrere la caserna. De tant en tant el Pitrolfo deixava sortir la bèstia; la lligava a una punta d’un llarg sipo, una planta de corda, i el treia a passejar. De vegades fins i tot el deixava campar lliurement; quan això passava tothom feia entrar els nens a les cases i es tancaven les portes.

Un dia que el Pitrolfo va pensar que seria una bona idea deixar anar el pastor alemany, aquest va córrer directament cap al camp de tomaqueres del senyor Gomera. Primer va ensumar, i després es va pixar sistemàticament al damunt d’unes vuit o deu plantes. Però el que va passar després portaria el desastre al senyor Gomera: el gos de sobte va començar a devorar gran quantitat de les petites flors blanques de les plantes de miamorates. Ràpidament va pixar sobre quatre o cinc tomaqueres més. Després d’això, es va estirar i va començar a bramar. El Pitrolfo va deixar anar la seva carrabina, es va treure el xiulet i va bufar, intentant cridar el gos perquè tornés. Però el pastor alemany jeia completament immòbil entre les tomaqueres i només bramava. Es va girar sobre l’esquena, amb les potes enlaire. Els brams van començar a abaixar de volum. El Pitrolfo va deixar de xiular i va caminar cap al gos. Just quan hi va arribar, la bèstia es va retorçar en convulsions violentes, es va queixar dèbilment i es va quedar quiet. Estava mort. S’havia enverinat ell mateix amb els miamorates del senyor Gomera.

Els ulls del Pitrolfo semblava que li haguessin de sortir disparats quan va veure el gos jaient allí, mort. Aleshores va veure els miamorates a mig menjar a la boca del gos. Furiós, va mirar al seu voltant, rugint renecs i insults, i va disparar disset vegades amb la metralleta cap a la tomaquera més propera.

La majoria de gent del poble s’havia tancat a les cases quan s’havien adonat que el Pitrolfo deixava anar al gos. Ara, en sentir els trets al camp de tomaqueres, van entendre que estava a punt de passar alguna cosa desagradable. Els venedors de verdures van recollir ràpidament les parades i es van amagar darrere les caixes de tomàquets o van buscar un amagatall a les ombres properes. De cop i volta semblava que el poble sencer hagués quedat desert.

El Mino i el Pepe, que havien estat espiant el porc del Cabura des del matí, seien ben amunt en un arbre darrere la casa on hi havia l’oficina del Cabura. Això els donava una vista excel·lent, i van poder veure clarament com catorze armeros, amb el sergent Cabura al capdavant i les armes a punt i carregades, sortien cap al camp de tomaqueres del senyor Gomera per rescatar el Pitrolfo del que fos que havia causat que disparés disset vegades.

La següent hora va ser extremament angoixant per a la majoria de gent del poble. Després que es posés al corrent ràpidament el sergent Felipe Cabura i la resta d’armeros sobre el que havia passat al camp de tomaqueres, el Pitrolfo va començar a gesticular de manera salvatge. Van arrossegar el cos del gos cap a la caserna i el van posar en un tancat, on aviat va començar a atraure grans grups de mosques. Aleshores els armeros es van dispersar i amb una terrible determinació es van dirigir cap a cadascuna de les cases del poble i van trucar a les portes.

—De qui és el camp de tomaqueres infestat? —van bordar.

—Que surti el propietari d’aquelles plantes fastigoses ara mateix!

La gent del poble es va quedar en silenci, els armeros no es van trobar allà on anaven res més que caps fent que no amb cautela.

La senyora Gomera vivia en una petita casa al centre del poble. Ella i el seu marit compartien la casa amb la família Pérez, que portaven la lavandería, una petita bugaderia. Quan va sentir crits i cops a la porta principal va agafar en braços la petita María, que tenia vuit mesos, i va obrir la porta cautelosament. Amb veus brusques, dos armeros van preguntar si era aquí on vivia el propietari d’aquell camp de tomaqueres.

La senyora Gomera va assentir. No sabia mentir a ningú.

Tan aviat com els armeros van localitzar la casa del propietari del camp de tomaqueres, la tropa sencera s’hi va dirigir, amb el sergent Cabura al capdavant. La commoció va ser incomparable, i els crits de la petita María, que trencaven el cor, es podien sentir mentre arrossegaven la seva mare cap al carrer.

En aquest moment el poble sencer va saber que la família Gomera eren els destinataris de la ràbia dels armeros, tot i que la majoria encara no entenien el motiu. Els venedors de verdures van sortir de les ombres i de darrere les caixes; es van obrir portes i la gent va sortir als carrers. A poc a poc, un cercle silenciós es va formar al voltant de la senyora Gomera i dels armeros furiosos.

Un home petit però fort va sortir del cercle i va caminar amb determinació cap al sergent Cabura. Era el senyor Gomera. Va preguntar educadament què significava tot això, i va dir que si els armeros tenien assumptes pendents amb ell podrien haver anat a la plaça, on el podien trobar vigilant la seva parada de verdures, en comptes d’espantar la seva dona i la seva filla petita.

—¡Olé! —va bramar el sergent Cabura—. ¡Olé! Pitrolfo! Aquí hi ha el culpable! Aquí hi ha el miserable que ha deixat créixer plantes verinoses al costat dels seus tomàquets frescos i vermells! Només el mateix sant Giovanni sap si ha cultivat aquest verí per barrejar-lo un dia amb la nostra sopa! Pitrolfo! Què et sembla que hem de fer amb el fill de puta que ha matat el teu bon gos Caesar?

El Pitrolfo va somriure amb menyspreu i va dirigir el rifle a la cara del senyor Gomera. El senyor Gomera es va apartar, però el lòbul de l’orella esquerra es va esberlar amb l’impacte de la punta afilada de l’arma. La sang li va començar a rajar per la camisa blanca i neta.

—Fer? Ha! Fer? Què vull fer amb aquesta sargantana? Bé, deixa que t’ho digui: s’empassarà dos grapats grossos de les seves pròpies plantes verinoses. I si es nega a empassar, li tallarem la titola i els ous!

Un murmuri es va escampar entre la gent que mirava al voltant. Les dones van començar a plorar. El pare Macondo va fer un pas endavant amb el vell doctor, el Pedro Pinelli.

—Escolti —va dir, aixecant les dues mans cap al sergent Cabura—, el doctor diu que menjar tanta quantitat d’aquesta planta pot ser fatal. Si us plau, sergent Felipe Cabura, sigui raonable; una persona ha de morir perquè un gos ha menjat accidentalment algunes plantes verinoses en un camp i ha passat a millor vida? Cap déu just consentiria la venjança del Pitrolfo.

El sergent Cabura va riure bruscament i va empènyer el capellà i el doctor cap a la resta de gent. Aleshores va ordenar a un armero que anés a buscar prou miamorates. Al cap d’uns moments el pobre senyor Gomera tenia les mans lligades a l’esquena i el van forçar a seure en una caixa tot just davant de la porta de casa seva. Set armeros el vigilaven, amb les armes a punt, carregades i que l’apuntaven al cap. Agafant la petita María, la senyora Gomera va córrer plorant cap a dins a casa.

El murmuri de la gent que envoltava l’escena va començar a sonar amenaçador; el cercle de gent al voltant dels armeros i del pobre senyor Gomera es va anar tancant. Alguns dels armeros s’estaven començant a posar clarament nerviosos, i encanonaven amb els rifles els que tenien més a prop. L’armero que havien enviat al camp de tomaqueres va tornar amb els braços plens de la planta verinosa.

—En nom de Déu i de la Verge us prego que atureu això, sergent Felipe Cabura! —El pare Macondo va fer una passa endavant una altra vegada, implorant al líder dels armeros que s’hi repensés. Però una altra vegada el van empènyer sense miraments amb les culates.

El senyor Gomera va asseure’s a la caixa, amb els llavis tancats amb força i mirant endavant amb desafiament, però la seva cara havia empal·lidit. Quan el Pitrolfo va arrancar un grapat de fulles de miamorates i les va aixafar en una bola, que va aguantar davant de la barbeta del senyor Gomera, aquest, de sobte, va obrir la boca i va arrabassar la bola abans que el Pitrolfo pogués intentar entaforar-li a la boca per la força.

Es va fer un silenci absolut. Fins i tot els armeros van deixar de jugar amb les bandoleres i els rifles. Tothom mirava el pobre Gomera. Les galtes se li van inflar, i si no fos per la tragèdia que tothom sabia que l’esperava, tot plegat hauria sigut bastant còmic.

—Mastega! —va cridar de sobte el Pitrolfo.

I, a poc a poc, el senyor Gomera va començar a mastegar. Va mastegar i mastegar. Ara s’inflava la galta esquerra, ara la dreta. Amb la mirada carregada de ràbia, no va treure els ulls del Pitrolfo.

—Empassa-t’ho! —va bramar el Pitrolfo.

El senyor Gomera va parar de mastegar. Va mirar amb intensitat el seu botxí. I aleshores s’ho va empassar.

Un sospir es va estendre entre la gent.

L’home desafortunat va caure enrere i va començar a fer tombs al terra sec d’argila com un insecte incapaç de volar, com una mosca sense ales. Cada cop més ràpid, fins que els tombs van començar a aturar-se i finalment es va quedar quiet. Li sortia escuma verda de la boca.

El pare Macondo i el doctor Pinelli es van donar manya a socórrer el senyor Gomera i es van acotxar al seu costat. Els armeros van marxar, i el Pitrolfo va murmurar alguna cosa sobre que amb un sol grapat probablement n’hi hauria hagut prou.

Van portar el senyor Gomera cap a dins a casa.

Dalt de l’arbre, amb una bona vista de tot el que havia passat, el Mino va dir al Pepe:

—Ara entens per què hem de matar el porc del Cabura?

Va succeir un miracle: el senyor Gomera no va morir. El vell doctor li va salvar la vida posant-li un tub de plàstic fins a l’estómac i aspirant tot el que quedava del verí dels miamorates. Però es va quedar mig cec i gairebé sord, i incapaç de reconèixer ni una sola cara del poble. Fins i tot la seva dona i la petita María eren completes desconegudes per a ell. Es treia el barret davant els seus éssers estimats i es presentava educadament amb el nom sencer del seu pare. No sabia que tenia un camp de tomaqueres, i tot i que la seva dona el portava pacientment al mercat on havia tingut la parada, es negava en rodó a seure entre complets desconeguts venent uns tomàquets que clarament no eren seus.

Cada dia, des del matí fins a la nit, quan tenien temps lliure entre les feines que havien de fer, el Mino i el Pepe espiaven el sergent Cabura. Al final se’n sabien els hàbits i les rutines diàries: quan anava al lavabo, on pixava, on deixava el rifle, en quin forat es cordava la bandolera després de fer-se el rot de la tarda, quan rebia ordres de la capital del districte per telèfon i, sobretot, quan venia a visitar-lo el D. T. Star amb noves ampolles d’Old Kentucky Bourbon. Five Years Old. Després d’aquestes visites plovien ampolles buides de la finestra, i al migdia el porc del Cabura solia caure en un son profund i pesat mentre seia a la cadira, amb els peus plantats sobre la taula. Dormia la mona amb la boca oberta, roncant a cor què vols mentre li regalimaven baves barbeta avall cap a l’uniforme. Quan això passava, el Mino i el Pepe podien entrar amb prou seguretat per la finestra de darrere de la casa i posar-li formigues pantalons avall. Una vegada, van aconseguir posar fins a cinquanta-tres formigues pel coll de la camisa militar del Cabura; i ni així es va despertar fins a una hora després que hi posessin l’última.

Això va donar gran seguretat al Mino i el Pepe que el seu pla funcionaria.

El Pepe va seure al mur del cementiri amb les cames penjant. Havia deixat les tortugues al Lucas. Es va esperar, excitat per veure si el Mino arribaria aviat. Avui era el dia que passaria. Avui el poble quedaria alliberat del cruel tirà. El porc del Cabura moriria.

El dia abans, el Cabura havia rebut una altra visita del D. T. Star de La Compañía, que li havia deixat com a mínim cinc ampolles d’Old Kentucky Bourbon. Five Years Old. Això volia dir que, amb tota probabilitat, el Felipe Cabura, borratxo, cauria en un son profund exactament a un quart de tres. Sense la interrupció de les formigues, l’estupor li duraria com a mínim tres hores.

El Mino va arribar corrents, excitat i amb la cara vermella.

—Va, Pepe! La mama Amanthea és a la venda amb el senyor Rivera, i el papa ha anat a l’autobús amb una caixa de papallones!

El Pepe va anar baixant del mur, va agafar les crosses i va coixejar darrere el Mino, que es va apressar davant seu. Aquesta era la Fase 1 en l’execució del gran pla. I tindria lloc al magatzem del Sebastián Portoguesa.

—És aquí, Pepe! L’ampolla d’acetat d’etil! Un verí mortal, cent vegades més que el dels miamorates. —El Mino va assenyalar una ampolla damunt d’una una biga de sota la teulada.

El Mino va escalar hàbilment i va agafar l’ampolla. Després va sortir del magatzem i va tornar amb una capsa grossa metàl·lica rovellada amb una tapa. Dins hi havia un drap groc, estripat d’una de les camises velles del Sebastián Portoguesa.

Amb compte i amb la reverència més profunda, el Mino va desenroscar el tap de l’ampolla. El Pepe es va enretirar, amb els ulls ben oberts. Aleshores el Mino va abocar un bon raig del líquid dins la capsa metàl·lica, que contenia un drap. Es va tapar el nas, afanyant-se a tapar l’ampolla. Va pujar i va tornar l’ampolla al lloc exacte on era abans.

La Fase 1 del pla s’havia acomplert; només faltava amagar la capsa metàl·lica que contenia les Gotes Mortals en un lloc segur i esperar que el rellotge toqués les dues.

Va ser un matí molt llarg per al Mino i el Pepe. A tots dos els semblava que les agulles del rellotge del campanar de l’església estaven quietes. El Mino només va atrapar dues papallones, i va tenir poca sort demanant closques de cocos. A tres quarts d’una va arribar la mare del Pepe, i volia que l’acompanyés a la selva a buscar naps salvatges. El noi va aconseguir escapolir-se’n amb l’excusa que la cama li feia molt de mal i que era millor que es quedés allí, al mur del cementiri, per estudiar les formigues en pau.

Tot just passada la una, una ampolla buida d’Old Kentucky Bourbon. Five Years Old va sortir volant de la finestra de l’oficina del porc del Cabura i gairebé va impactar al cap de la vella Esmeralda, que passava per allí.

La selva arribava gairebé fins al darrere de la casa on el sergent Cabura tenia l’oficina. El Mino i el Pepe havien descobert aviat que la gent no s’hi solia arribar; no només perquè el lavabo privat i pudent del Cabura era entre dues bromèlies, sinó perquè en general estava prohibit acostar-se a més de deu metres de l’oficina del Cabura sense una bona raó. Hi havia una finestra a la part del darrere, i aquesta, per sort, estava situada de manera que simplement posant-hi una mà gairebé es podia tocar el clatell pelut del sergent si estava assegut a la seva cadira.

La resta dels armeros, ara més de quinze, es quedaven a la caserna, que era just a l’altre costat del carrer de l’oficina del Cabura.

El Mino i el Pepe es van amagar entre els arbres; per fi ja eren gairebé les dues. A més de la capsa metàl·lica que portava el Mino, el Pepe tenia un bastó fort, de gairebé dos metres de llarg, al qual havia fet un tall profund a la punta més prima. Els nois van tenir molta cura de no trepitjar cap branqueta seca, i tots dos estaven inusualment pàl·lids. Es van aturar darrere una arrel grossa d’auró.

Podien veure el Cabura: tenia una ampolla a mitges davant seu i seia fent capcinades davant la taula.

El Mino i el Pepe es van mirar i van assentir.

De sobte, va sonar el telèfon. Van veure el Cabura posar-se recte i agafar-lo. Van sentir com parlava amb dificultat, murmurant alguna cosa incomprensible entre insults i improperis. Finalment, va penjar el telèfon, va agafar l’ampolla i en va fer un altre llarg glop. Aleshores es va fer un rot ben fort, es va reclinar a la cadira, va aixecar els peus i va posar les fangoses botes militars sobre la taula. Va tancar els ulls, una mosca se li va plantar al nas, però la va fer marxar d’un esbufec.

Cinc minuts després, el Cabura va obrir la boca per poder respirar millor. Un parell de minuts més tard, el Mino i el Pepe van sentir els primers roncs. Passats dos minuts més, els roncs eren forts i regulars.

El Pepe va començar a tremolar. Havia deixat les crosses en un costat i es repenjava a la soca d’un arbre com a suport.

—Em sembla que no funcionarà, Mino —va xiuxiuejar—. Probablement es despertarà per l’olor horrible. Oh, pobres de nosaltres… La meva pobra mare… Els teus pobres pares i germans!

—Rucades! No tinguis por. El porc del Cabura no es tornarà a despertar mai més! Ja ho veuràs. —El Mino li va tapar la boca, i la seva cara de nen, prima i agradable, va agafar una expressió dura. Sota el serrell fosc, els ulls li cremaven.

Es van esperar uns altres deu minuts, fins que les baves van començar a gotejar de la barbeta del Cabura. Estava profundament adormit. Els nois es van acostar a la finestra. S’havia acabat la Fase 2. Ara començava la important i crítica Fase 3. Requeria precisió i mans fermes. El Mino i el Pepe havien estat practicant el que estava a punt de passar durant molt de temps.

—Dona’m el bastó —va xiuxiuejar el Mino.

El Pepe li va passar el bastó; el Mino va obrir ràpidament la capsa metàl·lica i en va sortir una fortor potent i coent. El Mino va agafar el drap saturat d’acetat d’etil, en va fer una bola i la va entaforar al tall del final del pal. Aleshores, amb molt de compte, va fer entrar el bastó per la finestra i el va posar sobre el pit del Cabura, a prop del nas i la barbeta. El bastó es va aturar a tan sols uns centímetres de la boca oberta del sergent. El drap penjava perfectament, tot just sota el seu nas.

El Mino va repenjar el bastó a l’ampit de la finestra. L’havia d’aguantar perfectament quiet, sense moure el drap el més mínim. Era esgotador, i la seva respiració es va accelerar. Esporuguit, el Pepe estava allí parat tapant-se la boca amb les mans.

De sobte, el Cabura es va regirar a la cadira. Amb un esbufec, els roncs es van aturar. El Mino va saltar, però va allunyar amb habilitat el bastó amb el drap de la cara del Cabura. Aleshores la barbeta del Cabura va començar a vibrar lleugerament mentre els roncs pujaven de to, convertint-se gairebé en un xiulet.

El Mino va tornar a acostar el drap: ara es trobava a pocs mil·límetres del nas i la boca oberta de l’home adormit. El Mino va haver de lluitar molt per contenir-se i no estirar el bastó altre cop per la finestra i marxar corrents. «El porc es moriria aviat?» Hi havia com a mínim mil vegades més d’acetat d’etil al drap que al cotó fluix que utilitzava per matar les papallones a la seva capsa metàl·lica.

De sobte, el sergent va parar de roncar. El pit li pujava i baixava amb moviments erràtics i irregulars. De ben segur que ja s’acostava el final. El Mino ja no podia aguantar més el bastó. La posició requeria concentració i era esgotadora; l’havien de substituir.

—Pe-Pepe —va xiuxiuejar—, l’hauràs d’aguantar tu. Ferm. Quiet. Tal com ho hem practicat. Ja no el puc aguantar més.

Tens i espantat, el Pepe va agafar el bastó. Rígid com una vara de ferro, es va acostar una mica a la finestra mentre el Mino s’apartava.

—Em sembla que està funcionant, Mino! —va xiuxiuejar amb valentia.

Just en aquell moment, es va sentir un profund borbolleig del sergent i el Pepe va intentar estirar el bastó amb pànic. Però els braços no feien el que se’ls deia i el bastó va acabar caient cap a la cara del Cabura; el drap es va desprendre i va caure sobre el nas i la boca oberta del sergent. Aterrats, els dos nois van esprintar cap a la selva. El Pepe va llençar el bastó i el Mino va ensopegar amb la capsa metàl·lica buida, que va fer un soroll de retruny estrepitós. Tremolant d’espant, es van amagar darrere una arrel i van esperar el dia del judici final.

Però no va passar res. No van sentir cap soroll dins l’oficina; tot i que podien sentir clarament el cloqueig del mutum domesticat del senyor Mucca a la casa del davant. I un tucà en un arbre darrere seu. I el brunzit de centenars d’insectes, i els crits dels venedors de verdures al mercat, i el retruny de les màquines de petroli de La Compañía en la distància. Però a banda d’això, hi havia silenci. Un silenci eixordador.

Els nois van estar-se ajaguts ben junts darrere l’arrel durant gairebé mitja hora abans d’atrevir-se a tornar a sortir. A través de les fulles podien veure la finestra. Tenien una vista clara del coll del Cabura, dels seus peus a la taula. Estava assegut exactament en la mateixa posició de quan havien fugit espantats. Però no se sentien roncs.

Tenien massa por fins i tot per xiuxiuejar mentre s’acostaven silenciosament a la finestra. Quan el Mino va treure el cap i va mirar a dins, l’olor nauseabunda i intensa que omplia l’habitació el va forçar a tornar-se a acotxar. Es va tapar el nas i va tornar a mirar. El drap encara cobria el nas i la boca del sergent. El Cabura no es movia; no respirava! El seu pit estava quiet com una roca, i el Mino podia veure que la pell del seu front i el coll estava gairebé blava. Les mans del sergent, que havien estat creuades sobre el seu ventre, ara li penjaven al costat, gairebé tocant el terra. Les mans també estaven blaves.

El Mino es va girar cap al Pepe, que encara tremolava.

—Mort! —va dir en veu alta—. El porc del Cabura és mort. L’hem matat!

Ara el Pepe també es va atrevir a mirar. Aleshores va assentir greument cap al Mino.

Havien matat el porc del sergent Felipe Cabura!

Els nois van seure sota la finestra i van començar a parlar amb excitació sobre com de llestos havien estat; es van lloar l’un a l’altre. Van repassar donant-se importància tots i cadascun dels moviments que havien dut a terme des que havien començat amb el pla. És que el Mino no havia aguantat el bastó ben quiet durant aquells primers minuts? És que el Pepe no havia posat el drap sobre el nas i la boca del porc del Cabura abans de marxar corrent cap al bosc? És que no havien esperat pacientment el moment perfecte? Havien fet un acte espectacular i heroic. Amb la més gran de les facilitats, havien tret la vida al cruel tirà del poble. Si ho pogués veure el senyor Gonzo! Un dels armeros del Cabura l’havia disparat divuit vegades. I el senyor Gomera!, que s’havia vist forçat a menjar les fulles d’una planta verinosa i que ara es pensava que era el seu pare i ja no reconeixia a ningú… Si tots ells poguessin veure el que havien aconseguit el Mino i el Pepe!

La venjança era seva. Els dos nois es van senyar amb reverència i van donar les gràcies a la Mare de Déu i al sant patró del poble pel coratge que els havien atorgat.

Durant una hora sencera van seure allí, xerrant sota la finestra mentre l’etil del drap s’evaporava i les parts del cos del porc del Cabura s’enrigidien. Aleshores el Mino va entrar per la finestra i va treure el drap de la cara del sergent. Es va estremir quan va veure els ulls del Cabura. Només se’n veia el blanc, i semblaven la membrana de dins d’una closca d’ou.

No podien deixar cap rastre. No ho podia saber ningú. El seu acte heroic havia de ser un secret per a tota l’eternitat.

Durant la resta de la tarda, el Mino i el Pepe van jugar amb el Lucas i les tortugues. Els havien pintat cares imaginatives a les closques, cares que representaven diversos personatges coneguts del poble. Era suficient perquè qualsevol quedés indefens de tant de riure.

Quan es va fer fosc, la bona notícia es va escampar pel poble: el sergent Felipe Cabura havia begut fins a la mort Old Kentucky Bourbon. Five Years Old. En moltes cases aquest incident es va celebrar silenciosament amb bones quantitats de licor de canya de sucre. I quan el pare Macondo va tocar les campanes que n’anunciaven la mort, a molts els va semblar que el ritme amb què sonaven semblava més aviat joiós.

Però l’alleugeriment per haver-se desfet del cruel sergent no va durar gaire: tot just una setmana després de la mort, el Pitrolfo del coll ample va ser nomenat el nou sergent dels armeros. I els vilatans ja coneixien bé la seva brutalitat.

A més, altres coses pertorbadores van ocórrer durant els mesos següents i van causar que molts dels membres més vells del poble proclamessin amb autoritat que s’acostava el Dia del Judici Final; i no només per al seu estimat poble, sinó per al món sencer.

Per començar, hi havia el D. T. Star i La Compañía. Zones més i més grans de la selva s’estaven deforestant, i els dics de petroli s’estaven acostant perillosament al poble. Es van enviar delegacions fins a la capital del districte, però els resultats eren descoratjadors. Els americanos tenien dret a buscar petroli en qualsevol part del país; el president havia fet un pacte extremament important al respecte. Els caboclos, gent d’ascendència indígena i mestissa, no tenien drets especials sobre la selva o la terra. Però, per altra banda, podien buscar feina en les petites ciutats que estaven apareixent en altres parts del país. Això és el que es va dir a les delegacions de la capital del districte.

També hi havia la gran hacienda de Don Edmundo a la sabana. Això com a mínim havia donat feina a alguns dels vilatans, sobretot durant certes èpoques de l’any. Evidentment, la feina s’havia anat reduint amb el pas del temps a mesura que les màquines n’assumien els rols, però almenys abans hi havia hagut alguna feina. Ara no hi havia res. Don Edmundo havia deixat de cultivar la terra. Els seus fills s’havien fet ingenieros. S’estava construint una nova carretera moderna des de les diverses zones petrolíferes cap a la capital del districte. Cultivar moresc i tenir animals a la sabana ja no eren objectius moderns.

La conseqüència d’això va ser que el poble va començar a acollir alguns immigrants: pagesos sense feina es congregaven al voltant de la plaça, on es barallaven, bevien i jugaven a daus. Molts d’aquests pagesos eren força agressius, i volien arrossegar el poble cap a una revolta tant contra Don Edmundo com contra el D. T. Star. En veu ben alta, parlaven del socialismo. Aquesta era una paraula que pocs entenien al poble, a part del senyor Gomera, que, com el seu pare, també afirmava que era socialista. Això el va portar a presentar-se i a donar la mà a tots els pagesos que s’estaven al voltant del mercat, cada dia.

Això, a la vegada, va fer que els armeros del sergent Pitrolfo rebessin reforços: ara hi havia més de trenta armeros destinats al poble, cosa que no feia la vida gaire més agradable. Patrullaven la plaça i el mercat constantment, i els escorcolls podien tenir lloc en qualsevol moment i a qualsevol persona, des de la vella Esmeralda fins al pare Macondo.

Podria esperar-se que aquest influx de nova gent acabés en un augment en el comerç i, per tant, en més prosperitat per a la majoria dels habitants del poble, però, per desgràcia, la realitat no va ser aquesta. Els pagesos no tenien diners, o en tenien molt pocs, per tant demanaven o robaven menjar del mercat. Gairebé no es podia trobar cap closca de coco al voltant de les parades dels venedors. I pel que fa als armeros, rebien les provisions de la venda del D. T. Star o de la capital del districte.

Per aquests motius, es va escampar certa tranquil·litat pel poble el dia que quatre autobusos militars van arribar a la plaça i els armeros es van emportar tots els pagesos. Es van deportar aquests homes a la capital del districte, on, es deia, s’acabarien dispersant i adaptant a les noves formes legals de feina que beneficiarien la societat. Els autobusos van arrencar els motors, mentre els passatgers cridaven, saludant des de les finestres obertes: «¡Viva la revolución!»

Per estrany que sembli, diversos dels que hi eren presents, inclosos el Sebastián Portoguesa, el senyor Mucco i el vell Olli Occus, van observar com el pare Macondo també va aixecar un puny i que dels seus llavis va sorgir una resposta clara: «¡Viva la revolución!»

Unes setmanes després de la deportació dels pagesos, va passar una cosa que per als vilatans va ser la gota que va fer vessar el got: el D. T. Star va arribar al poble amb vuit camions grossos, dos buldòzers i una excavadora. Estava previst construir una torre de perforació de petroli al mateix poble; més específicament on hi havia hagut el pròsper camp de tomaqueres del senyor Gomera, que continuava donant fruits perquè la senyora Gomera encara se’n cuidava exactament com ho havia fet el seu marit: amb l’ajuda dels miamorates. Al vespre del dia que es va conèixer la notícia, el pare Macondo va convocar tot el poble a missa, una missa especialment important, es va dir, perquè el pare Macondo també faria un discurs.

L’església estava plena de gom a gom; hi havia gent asseguda al passadís i dreta al voltant de les parets. El pare Macondo va parlar:

—D’ara endavant, el nostre futur no està només en mans de Déu Nostre Senyor, sinó també en les nostres. Humilment i amb educació hem demanat a les autoritats que escoltessin les nostres pregàries, però tots els nostres esforços han estat en va. Hem anat caminant descalços amb els nostres precs a Don Edmundo, als seus fills, al D. T. Star, a La Compañía. Se’ns ha ignorat, ens han empès al fang com a bestioles miserables, ens han escopit, se’ns ha menyspreat. Hem escopit nosaltres a ningú? Hem fet mofa o blasfemat de ningú? Tots i cadascun de vosaltres podeu buscar i trobar la resposta als vostres cors. Durant generacions, el poble ha sigut pacífic. Mai hem sigut rics, però pocs han mort de gana. Als pobles on ens volen enviar, la pobresa està fent caure la gent com a mosques. Hi ha malalties, però cap hospital per als pobres si no tenen diners. Cada dia, els americanos construeixen una nova torre de perforació de petroli a la nostra província. El petroli sorgeix de la terra. Cap dels que seiem aquí pot menjar o beure amb aquest oli, però es ven per molts diners. Diners que guanya La Compañía, i que s’envien a Amèrica del Nord, on els edificis s’alcen tan alts que gairebé arriben al cel, on fan cotxes que venen als rics del nostre país. El petroli que ben aviat brollarà del camp de tomaqueres del senyor Gomera potser els farà rajar molts diners, però farà rajar encara més llàgrimes dels nens que ploren fins a adormir-se perquè tenen gana. On és la justícia de Déu? La justícia del nostre Déu és a les nostres mans. A partir d’avui, Ell ens ha donat una gran responsabilitat: abans, podíem estar satisfets pensant només en nosaltres; ara, també hem de pensar més enllà de nosaltres. A la terra, a les muntanyes i a la selva, hi viuen i hi passegen moltes bestioles i criatures remarcables. La majoria d’elles viuen vides significatives. Fins i tot la hiena pot confiar en la seva mare. Però nosaltres no podem confiar en el govern, no podem confiar en els armeros i no n’obtindrem res del senyor Detestar. Avui, hem de mirar-nos entre nosaltres i preguntar-nos: hi ha nous camins que puguem seguir? Com serien els nostres pensaments si penséssim més enllà de nosaltres? Des d’avui, res tornarà a ser com abans. Que les coses tornin a la normalitat ho decidirem entre tots i cadascun dels que som aquí. Busquem Déu i agenollem-nos davant la Mare de Déu! Preguem per la força. No per la força per aguantar escopinades i menyspreu, sinó per la força per tornar-nos-hi. «Veient el Senyor que era molt gran la maldat de l’home damunt la terra, i que tots els pensaments i els desitjos del seu cor s’inclinaven sempre cap al mal, es penedí d’haver-lo creat i el seu cor s’entristí.»

Després, diversos grupets d’homes van discutir amb solemnitat el discurs del pare Macondo al costat del mur del cementiri. Miraculosament, també s’hi van afegir dos pagesos, que astutament havien eludit la deportació forçada. Eren el Mario i el Benedicto, dos homes agradables que mai s’havien portat malament amb els habitants del poble. El Mario es va posar amb el senyor Freitas, el Louis Hencator, el senyor Mucco i quatre nois adolescents. El Benedicto es va trobar en el grup que incloïa el senyor Rivera, el Sebastián Portoguesa i el desdentat Eusebio. La majoria parlaven uns sobre els altres, però el contingut dels seus arguments era bàsicament el mateix: amb el seu potent discurs, el pare Macondo havia d’haver volgut dir que el que ara es requeria dels homes era acció. Pel que fa a quina acció havia de ser, les opinions estaven dividides.

Finalment, els dos grups d’homes es van ajuntar, i el senyor Rivera va dir que seria millor que tothom anés cap a la seva venda per poder-se organitzar millor els pensaments i les opinions. Un cop els trenta-tres homes van entrar a la petita botiga, la porta es va tancar meticulosament amb pany i clau des de l’interior. I ni un sol so va aconseguir escapar-se a través de les esquerdes de les parets.

Evidentment, el Mino i el Pepe també havien estat a l’església i havien sentit el que s’havia dit. Mig a la penombra, sobre les pedres del costat de l’estany fangós on el Mino tenia el seu petit lloc privat, ara seien jugant amb canyes a la vora de l’aigua. Com que les condicions al poble no havien millorat el més mínim des que havien matat el porc del Cabura no passava ni un dia que no es recordessin l’un a l’altre la seva gesta heroica. Perquè havia sigut una gesta heroica; això era irrefutable. Completament seriós, el Pepe va llençar la idea de matar també el sergent Pitrolfo, i el mateix D. T. Star, juntament amb dos o tres dels pitjors armeros, però el Mino no hi estava d’acord. Sempre hi hauria més armeros, nous sergents, i el pròxim seria pitjor que l’anterior. I quants jefes hi havia en tota l’Amèrica del Nord que es poguessin posar al lloc del D. T. Star? «Probablement més de deu», va pensar el Mino; i ell i el Pepe no tenien tant acetat d’etil.

—El buldòzer probablement destruirà el camp de tomaqueres del senyor Gomera demà —va dir el Pepe.

El Mino va assentir, però de sobte li va brillar un espurneig als ulls.

—El buldòzer, sí —va dir—. També es poden matar buldòzers.

Així que sota la protecció de la nit, mentre els homes del poble debatien a la venda del senyor Rivera, el Mino i el Pepe es van apropar silenciosament fins a la sinistra màquina que pretenia destruir el bon camp de tomaqueres. Van aconseguir entaforar catorze grapats de terra al tanc de gasoil, tenint cura de no deixar cap rastre.

Durant les setmanes següents, un ambient estrany es va apoderar del poble. Des de fora, tot semblava igual; els venedors de verdures cridaven les ofertes al mercat, el senyor Mucco alimentava els galls dindis ensinistrats, i el senyor Rivera venia els productes dels molts calaixos de la venda. Els nens recollien les closques de coco i les dones portaven taro en les seves faldilles. Però, per exemple, on havien anat el Louis Hencator, el Sebastián Portoguesa i el Benedicto, el pagès, els tres dies abans que el pont que creuava el gran riu s’esfondrés? El pont que s’havia reforçat per aguantar el trànsit que anava i venia dels camps de petroli? I què feien el senyor Rivera i el Mario un vespre cap al tard quan es van endinsar silenciosament cap al bosc en direcció a la venda americana privada del D. T. Star entre les torres de perforació de petroli? Per què va agafar el senyor Freitas una aixada quan va sortir a les tres d’una matinada?

O també es podien fer altres preguntes: per què els americanos eren incapaços d’arrencar el buldòzer o l’excavadora quan estaven a punt de començar amb el camp de tomaqueres del senyor Gomera? I on havien anat a parar totes les caixes d’eines? Les caixes d’eines que eren necessàries per alçar les torres de perforació i reparar les màquines? Per què la carretera que portava a la capital del districte estava contínuament obstruïda per esllavissades de diferent gravetat? I com podia ser que el pont nou s’esfondrés? Per què els camions i els jeeps tenien les rodes punxades constantment? Per què dues de les torres de perforació van caure al camp on acostumaven a créixer magnòlies i càmfora? Per què es va cremar la venda privada del D. T. Star? I d’on havien sortit de sobte tots els tèrmits, que només amb un parell de dies van aconseguir destruir les barraques dels armeros? I per què va explotar una nit l’oficina del sergent Pedro Pitrolfo, juntament amb l’arsenal dels armeros, que era al mateix edifici?

Un es podia fer aquestes preguntes, però era un fet irrefutable que un mes després que el D. T. Star arribés per erigir la nova torre de perforació de petroli al camp de tomaqueres del senyor Gomera, la senyora Gomera encara podia portar cistell rere cistell dels deliciosos tomàquets vermells al mercat.

Unes setmanes després de l’onzè aniversari del Mino, l’Amanthea Portoguesa va somriure de sobte quan va arribar carregant una olla de xili amb arròs i la va posar damunt de la taula davant del seu marit i els seus dos fills més grans, el Mino i el Sefrino.

—Potser hi he posat poca sal… —va dir amb una veu brillant i clara.

El Mino i el Sefrino es van tirar enrere a la cadira i van mirar en estat de xoc la seva mare, a qui no havien sentit dir una frase sencera en anys, i a qui encara menys havien vist somriure.

El Sebastián Portoguesa va saltar de la cadira i es va posar de genolls davant seu. Li saltaven les llàgrimes mentre xiuxiuejava:

—Gràcies, Verge Santa, per escoltar finalment les meves pregàries. Oh, Amanthea, estimada Amanthea, la meva preciosa dona!

—Oh, Sebastián, què et penses que fas? Seu i menja’t el sopar.

El Mino mai havia viscut un àpat com aquell. Van cridar l’Ana María, que estava estenent la roba darrere la casa, i el Sefrino va haver de córrer a buscar el seu germà petit, el Teófilo, al lloc on estava jugant al mur del cementiri. Gairebé va passar por quan va sentir parlar la seva mare: no havia sentit la seva veu des que tenia només un any. I l’Amanthea va parlar com si fos la cosa més natural del món, com si no hagués estat muda ni un sol minut de la seva vida. De fet, semblava que no entengués tot el rebombori i l’ambient festiu que es va apoderar d’un simple sopar.

I aviat, tot el poble sabia que l’Amanthea Portoguesa podia tornar a parlar i a somriure. Per a la major part dels vilatans això era un bon senyal.

Un cerrillo (un pècari) s’havia fet lloc entre els arbustos amb grunyits, i el Mino va veure com havia excavat la terra al voltant de l’auró. Va abaixar la xarxa de papallones i va seure en una branca que havia caigut. Si tingués una pistola! Amb una pistola probablement hauria pogut vèncer un cerrillo. Imagina’t quanta carn bona hauria pogut posar la seva mare a les cassoles! El Mino va sentir el soroll del seu estómac. S’havia acostumat a no estar mai del tot tip. Però es podia imaginar fàcilment com de meravellós seria tenir la panxa inflada, i fer-se un rot de plaer, satisfet.

Si pogués trobar una papallona extremament rara, una per la qual el seu pare pogués guanyar molts diners! Estava convençut que en algun lloc de la selva hi havia papallones desconegudes i boniques, les fotos de les quals no sortien en cap llibre.

Va mirar de reüll la seva capsa metàl·lica. Avui, cap morfo. Dues statiras, una papallona reina de la família Papilio i unes quantes Lycaenidaes, petites però molt boniques. Aquestes no eren troballes estranyes. Però les coses estaven canviant: a mesura que els buldòzers de La Compañía desforestaven parts més i més grans de la selva al voltant del poble, moltes espècies de papallones estaven desapareixent, també. El Mino ja gairebé mai veia el bell Morpho montezuma.

«Avui caminaré molta estona», va pensar el Mino. «Travessaré el petit riu cap a la densa selva del sud del poble, que un cop l’any, durant les pitjors temporades de pluja, s’inunda completament. Cosa que fa que sigui difícil d’explorar, perquè no hi ha camins.»

El Mino va arribar al rierol i va travessar-lo sense problemes; fins aquí era un entorn que coneixia. Aleshores es va treure una petita navalla de la butxaca i va marcar una gran creu a l’escorça d’un arbre.

Mentre s’anava endinsant amb compte cap a la selva mig a les fosques i plena de vapor, va tenir cura de trencar branques i tallar escorça dels arbres per on passava. No tenia intenció de perdre’s. Ben aviat es va trobar admirant una passiflora vermella en un arbust, i un lliri crinum de colors que no havia vist mai. Impressionat, va estudiar una bonica peperòmia que cobria elegantment amb les seves fulles verdes el tronc nu d’un arbre: havia arrelat entre les branques. Va acariciar dolçament el bulb rodó i una mica enganxós del centre d’una flor histeria amb els dits. Quanta bellesa! Quantes coses noves!

Tot just a la seva esquerra una papallona vermella i groga va aparèixer de sobte entre les branques. Va alçar la xarxa i… vinga! Ja la tenia! Era una rara Heliconidae. Poc després va caçar dues boniques Ithomiidaes, amb seccions transparents a les ales. Aleshores es va apropar a un morfo i també el va capturar, però per desgràcia una de les ales estava molt danyada. Era una pena, perquè era una peleides.

Es va quedar quiet durant molta estona sota un arbre, escoltant un estol de hoatzins que parlotejaven d’una manera tan còmica que gairebé es va posar a riure.

Es va plantar una papallona blava i groga davant seu. Va aletejar ràpidament i va fer ziga-zagues àgilment entre les fulles i les branques. Era una Papilionidae, una papallona reina? No, els colors no eren correctes. El Mino va aguantar la respiració i el cor li bategava molt de pressa mentre es concentrava a seguir la papallona que fugia. Mai n’havia vist una com aquesta, almenys no en la vida real. Es va concentrar en la persecució.

Tres intents amb la xarxa van fallar perquè la papallona va canviar de direcció de sobte. Després de l’últim intent es pensava que l’havia perdut, ja que havia volat hàbilment cap a la selva, però aleshores de sobte va tornar voletejant cap a ell. Ara el Mino estava excitat, sense ser conscient de res que no fos aquesta papallona, que havia de caçar costés el que costés.

Finalment, la papallona es va parar sobre un arbust mujare. Amb moviments gairebé imperceptibles, el Mino s’hi va acostar. I ja la tenia a la xarxa!

Esgotat, va seure per examinar la meravella, de la qual n’havia pressionat ràpidament el tòrax per adormir-la. Reposava sobre la seva mà, amb les ales plegades. Amb dits que hi tenien pràctica, vigilant de no danyar la pols, el Mino va obrir les ales de la papallona. Eren perfectes, amb dibuixos preciosos de color blau i groc, i un petit ull vermell al darrere de cada ala. No hi havia cap dubte: era una Papilionidae, una papallona reina.

Però el Mino no havia caçat mai un exemplar d’aquesta espècie en particular. Estava convençut que tenia una petita fortuna a la mà; no es podia esperar a arribar a casa amb el seu pare i buscar-la als llibres!

Va posar la papallona ràpidament a la capsa metàl·lica abans que es despertés i marxés volant.

Una de les seves mans estava vermella i li cremava; és clar, havia tocat les fulles del mujare on s’havia aturat la papallona. Però no importava; el Mino va riure i va ballar mentre resseguia els seus passos per tornar a travessar la selva.

Quan li semblava que era a prop del riu, de sobte va sentir un brunzit violent sobre els arbres de darrere seu. El soroll era eixordador; un vent poderós va arrencar de sobte les fulles dels arbres i els cabells del Mino es van embullar. Es va haver de tapar les orelles amb les mans. Aleshores va mirar amunt i va veure tres helicòpters fregant el dosser de la selva. Eren dels mateixos colors que els uniformes dels armeros: borgonya i groc. Es dirigien al poble.

Quan va arribar al rierol, el Mino es va adonar que els helicòpters havien aterrat. Insegur, es va quedar quiet i va escoltar. Una por indefinible se li estava començant a formar a la zona del seu estèrnum. Tot estava silenciós, extremament silenciós. Els ocells i els animals de la selva també s’havien espantat amb el soroll sobtat i intens.

Va trobar una pedra a la llera del riu i s’hi va asseure; va banyar la mà que li coïa a l’aigua tèbia. Era calmant. Però es va congelar; d’alguna manera inexplicable l’aire de sobte s’havia tornat fred.

Aleshores va sentir trets. Primer uns quants d’aleatoris, després una sèrie sencera. Finalment van espetegar un munt alhora; el Mino va sentir explosions i estrèpits profunds. Va serrar les dents i va mirar intensament el seu reflex a l’aigua; es movia amunt i avall: imprecís, clar, imprecís, clar. I tot d’una va ser conscient d’una cosa estranya: el reflex estava canviant gradualment de forma, i es va inclinar endavant per veure-hi més clarament. Primer, no podia creure el que veia; es va fregar els ulls i va tornar a mirar. Però era allí, clar i precís. La superfície de l’aigua estava completament quieta, com un mirall. Aleshores el Mino va fer un somriure curiós, un somriure que va aparèixer d’un lloc dintre seu que mai havia pensat que tenia.

Finalment van parar tots els trets i les explosions, però el silenci no va durar gaire. Els helicòpters s’havien tornat a enlairar i van remoure la selva com un huracà. Van fer cercles per damunt durant molta estona, i després van desaparèixer en la direcció d’on havien vingut. El Mino es va alçar de la pedra de la llera. Va caminar lentament pel camí a través de la selva. Es va parar un cop, i va treure la capsa metàl·lica. La meravellosa papallona era allí, amb els colors brillants i purs.

Quan va veure les torres de perforació, el Mino va sentir olor de fum. I juntament amb aquest, el sabor més intens de pólvora. Aleshores va veure el fum. Venia del poble. Blanc i sinistre, s’enlairava cap a les copes dels arbres. El Mino va començar a córrer, primer a poc a poc, després cada cop més ràpid.

—Papa! —va cridar—. Mama!

L’església era una pila de runa fumejant. Al costat del que havia sigut el mur del cementiri, el Mino va veure el cos retorçat del pare Macondo. El seu cap estava fet a trossos pels trets. Més enllà va veure la vella Esmeralda estirada en un toll de sang. Va veure el Lucas i el Pepe. Estaven estirats sense moure’s, amb les boques i els ulls oberts. Una tortuga amb la closca pintada furgava sota el coll sagnós del Pepe.

El Mino va començar a plorar.

Cossos morts, gent a qui havien disparat fins a trossejar-los, s’estenien pertot arreu. El mercat de verdures havia quedat arrasat; les cases dels voltants fumejaven en ruïnes. Sang, sang, sang; a tot arreu hi havia sang.

—Mama! Papa!

El Mino va córrer tan ràpid com va poder, cridant i bramant tota l’estona. La casa de la senyora Serrata estava intacta. I allí, allí hi havia casa seva, acabada d’emblanquinar, amb els porticons pintats de blau. Mentre feia el tomb al magatzem es va aturar de sobte: a terra davant seu hi havia la seva germana bessona, l’Ana María, amb el Teófilo en braços. Estaven quiets, amb els cossos curiosament distorsionats. Hi havia un petit forat sobre l’ull dret de l’Ana María. I al voltant de la boca del Teófilo hi havia sang. El seu petit pit no respirava. Aquí, el Mino va parar de plorar.

Va trobar el Sefrino, el seu pare i la seva mare davant de la porta principal oberta. Jeien en un gran toll de sang que es començava a coagular. Un eixam de mosques brunzia sobre els cossos mutilats. La mà dreta del seu pare agafava l’esquerra del Sefrino. Un estenedor amb una argante a mig muntar era al seu costat.

I així el Mino es va tirar al terra i es va acostar a quatre grapes cap al toll de sang. Quan hi va arribar, hi va sucar tota la cara. Es va quedar així molta estona, aguantant la respiració. Però no va aconseguir morir.

Es va tornar a aixecar, i va parpellejar la sang dels ulls.

I ho va veure.

Ho va veure amb una claredat absoluta: tota la sang al seu voltant no era vermella. Era blanca. Blanca com el cor d’un coco.

El Mino va córrer altre cop cap a la selva. Cap a l’altre costat del rierol, passats els arbres que havia marcat amb la navalla tot just unes hores abans. Va córrer i va caminar. Quan es va començar a fer fosc, es va aturar sota les arrels d’un auró.

Blanca, blanca com el cor d’un coco.