Читать книгу L'instant abans de l'impacte - Glòria de Castro - Страница 7

Va ser l’any que hi van haver tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa, que jo vaig entrar a treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid. Tot i això, el que passés a França eren coses que semblaven molt llunyanes. Que tenien poc a veure amb mi. Podria començar a explicar-ho així, a l’estil Sylvia Plath, però la poesia no aniria més enllà. Madrid no era Londres, ni Nova York, ni París. Madrid era una ciutat que em semblava odiosa i lletja i on els taxis, que feien pudor de peus i de seitons fregits, t’obligaven a sentir les tertúlies fatxes de la COPE. Però jo estava tan embadalida amb el meu embaràs incipient, que no vaig saber detectar els senyals: l’economia nacional desplomant-se, els companys d’altres agències acomiadats en massa, a la feina, aquelles noies comentant a l’hora de dinar que el canvi climàtic «no existeix», les restriccions de trànsit per la pol·lució de l’aire, l’ascens dels partits d’extrema dreta. Jo era una illa d’hormones florint i multiplicant-se com en aquells documentals de National Geographic a càmera ràpida on mostren flors de tots colors obrint-se. «Firma aquí», m’havien dit. Encaixada de mans. Un somriure. «Farem grans coses.» No els hi havia dit, que estava embarassada. Abans de les setze setmanes hi ha moltes possibilitats de perdre el fetus, és el que se’n diu una funció higiènica del cos. Tenia, doncs, aquests pensaments sobre la mort. De vegades anava de ventre i m’aixecava de cop per mirar si, amb l’esforç d’empènyer cap avall, també l’havia perdut. Em preguntava quin aspecte tindria un fetus de dotze setmanes, si seria com una mena de gran coàgul de sang, com una regla molt abundant o si s’assemblaria a un pollet acabat de néixer, sense plomes i amb dos ulls negres grossos i botits. Pensava en això i pensava en la gent que es llançava al buit des de les finestres de les oficines centrals de París. En quin soroll devien fer els cossos quan arribaven a terra. Si seria com un cop sec o més aviat com si piquessin contra alguna cosa flonja i pesada com un matalàs. Als butlletins de comunicació interna no en van publicar mai fotos, dels morts esclafats a la vorera. També és veritat que no hi devia haver prou temps per recrear-se fent-ne vídeos, perquè no saltaven pas de gaire amunt, com passava amb els que es llançaven de les Torres Bessones. Aquelles sí que són imatges poètiques. Homes ocell amb roba d’oficina. Les americanes al vol, com Supermans del món capitalista. A mi m’agradava mirar-me-les. La lírica de la caiguda. Una música de fons. La sarabanda de Händel. Les van prohibir, les imatges, van dir: «No és ètic». A l’oficina també, van dir el mateix, que no era ètic mostrar aquella gent que saltava. Deien: «Als anuncis de telefonia cal mostrar gent parlant i rient, feliç». Hi havia gent que es penjava amb el cable telèfonic que fabricava la mateixa companyia que deia «Cal mostrar gent que parla per telèfon i és feliç». Ara, quan penso en tots aquells anys, també em veig a mi mateixa saltant a càmera lenta. Planant des de l’últim pis fins a ran de terra, o més avall i tot, fins al soterrani, fins al pàrquing, fins a les clavegueres. Potser encara estic caient, però la càmera ha congelat la imatge i he quedat flotant en l’aire. El meu cos prim, de quaranta-nou quilos, no crec que faci gaire estrèpit si impacta contra el terra. Allà baix veig la cuina, el bullidor d’aigua amb el llumet blau encès, la tassa a punt amb la bosseta de camamilla, però ja no soc a Madrid. Soc en un altre lloc. Un lloc que podria no existir. Un lloc d’aquells que no tenen cap importància per ningú. On ja no tinc res a perdre. Perquè, d’alguna manera, ho he anat perdent tot durant la caiguda. El pis a Madrid, la feina estable, les promeses consumistes clamant que, amb el producte adequat, la teva vida millorarà. Un dia vaig deixar de creure en tot això. Em vaig adonar que tot era mentida. «Compra, sigues feliç.» Fills de puta. Va ser llavors que vaig decidir no comprar res que no fos essencial per a la vida. Ni plans de telefonia, ni sabates, ni samarretes, ni crema suavitzant. «I això com et penses que afectarà el sistema?», dirien, burlant-se’n. Jo, com aquells pardals diminuts, amb aquest cos prim, aquest cos aire, colant-se per accident dins del fuselatge d’un Boeing 787. Una mena de Sylvia Plath terrorista fent explotar el cony de forn farcit de triperòxid de triacetona en ple Mobile World Congress.

Vet aquí la meva història. La meva veritat. La crònica del meu salt.