Читать книгу Et devia una carta - Группа авторов - Страница 9

Les quinze primeres cartes que es conserven i que es recullen en aquest llibre són les escrites per Miquel Martí i Pol a Joan Oliver des de 1961 fins a 1970. Com s’explica més endavant, no es conserven les cartes d’aquests anys de l’escriptor sabadellenc perquè Martí i Pol, el mes de desembre de 1971, va destruir, abans d’un registre de la Brigada de Inspección Social, part dels papers personals que el vinculaven amb activitats clandestines de caràcter polític —era militant del PSUC— i cultural. Les cartes d’aquesta primera dècada posen de manifest el gran respecte que Miquel Martí i Pol sentia per Joan Oliver, que era trenta anys més gran que ell, i que ja havia esdevingut un referent —com a escriptor, com a editor d’Aymà des de 1955, com a intel·lectual compromès contra el règim franquista, etc.— per a tota una generació d’escriptors més joves. Martí i Pol, amb poc més de trenta anys ja havia començat a consolidar la seva carrera literària amb la publicació de Paraules al vent (1954) i Quinze poemes (1957), però la seva projecció nacional s’havia vist clarament limitada per la impossibilitat d’accedir a un mercat editorial estable i lliure. Això no va minvar, però, la seva implicació en projectes culturals i editorials a la comarca d’Osona, dels quals la participació en els consells de redacció de les revistes Reduccions i Oriflama, editades a Vic, n’és una mostra i les cartes al seu torn en són testimoni. De fet, la majoria de les cartes d’aquells primers anys de relació fan referència a la petició de col·laboracions diverses que Martí i Pol va traslladar a Oliver per a les revistes esmentades o, per exemple, per a una lectura poètica que es va fer a Roda de Ter el 1970. En la majoria de casos Joan Oliver va accedir a col·laborar amb els seus textos i, a Roda, amb la seva presència, per la qual cosa, tot i que no es conserven les seves cartes d’aquest període, sí que s’han pogut emplenar els buits epistolars amb part dels textos i els poemes que va escriure per a les revistes Reduccions i Oriflama, o amb les cròniques i notícies sobre la seva participació en actes, com la lectura poètica esmentada, en la qual Martí i Pol estava implicat.

El testimoni que aporten les cartes enviades i també el que es pot deduir de les cartes perdudes d’aquesta època, evidencien la total implicació i militància pel sosteniment de la cultura i la literatura catalanes amb tots els mitjans que es tenien a l’abast en una època adversa tant per la repressió del règim com per l’autocensura que moltes vegades practicaven, com a mal menor, els mateixos escriptors. Un exemple d’això va quedar recollit en una carta de març de 1969 en què, després de la publicació de Circumstàncies de Joan Oliver, Martí i Pol explicava els problemes que hauria ocasionat la ressenya que volia escriure:

Jo, com sabeu, escric sobre els llibres que es publiquen, a la revista Oriflama. Quan vaig rebre —i llegir— el vostre llibre, vaig pensar tot seguit que valia, i molt!, la pena de parlar-ne. Ara, no havien pas passat gaires dies que vaig saber que algú del sector catòlico-progressista de la redacció (els que aguanten el cop, és clar, posat que als altres ja és molt que se’ns deixi piular) s’havia mogut per tal d’aconseguir que s’escrivís una recensió (en Martí no la farà pas, van dir) més aviat contra el vostre llibre, o, almenys, contra el vostre poema Temps de diàleg. Això m’ha desgavellat les intencions. Si ara jo presento una recensió elogiosa, no me la deixaran passar. Per altra banda, si no puc parlar elogiosament del vostre llibre, més m’estimo no parlar-ne.⁹

De forma addicional a la voluntat de resistència cultural que s’entreveu en les cartes de Martí i Pol cal destacar també que en aquests testimonis escrits que han perdurat s’hi aprecia la reflexió sobre la necessitat de construir una xarxa cultural de base que fos viva, formada i, en la mesura del possible, trencadora, per a la construcció de la qual el poeta de Roda treballava intensament des del seu entorn més immediat:

Al nostre entendre, hi ha dues coses realment importants en això que volem fer: que la gent senti la vostra poesia; i que un grup de gent jove (a Roda sembla que passa una bona tongada i aquests nois i noies em tenen molt d’afecte) treballi seriosament i en equip, amb ganes de reprendre activitats pretèrites. […] Al meu entendre, és molt important que la gent dels pobles treballi i ho faci en equip, sense vedetismes, però amb l’agosarament propi de la gent jove. Més que més ara que tot és discutir si en Pau és més «professional» que en Pere, o inventar-se justificacions de pa sucat amb oli per despolititzar —quina barra!— el bilingüisme.¹⁰

El manteniment, doncs, i la restauració de l’activitat cultural que s’evidencia en aquella correspondència inicial, amb l’esment de les col·laboracions en projectes a Roda de Ter, a Vic, a Cantonigròs, a Ripoll…, posen de manifest la voluntat explícita de mestre i deixeble en l’intent de consolidació d’una xarxa territorial de la cultura catalana en què la col·laboració i la transmissió de sabers i d’experiències era importantíssima, especialment quan el reconeixement social dels implicats era creixent i indiscutible, i com s’evidenciava en esdeveniments com l’atorgament a Joan Oliver del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el mes d’abril de 1970.

Aquella intensa activitat cultural militant, de creació i d’intercanvi que de manera molt vigilada i controlada pel règim s’anava obrint pas en el context d’una societat encara no democràtica, no va estar exempta d’impediments i vicissituds personals que van condicionar de forma intensa la continuïtat i l’orientació d’aquella implicació. En el cas de Martí i Pol, que havia sostingut des de jove un activisme cultural que abastava des de la creació literària fins a la musical, passant pel cinema, la ràdio, el teatre, etc., com han assenyalat tots els seus biògrafs, la seva presència pública va veure’s estroncada a principi dels anys setanta en ser-li declarada la malaltia de l’esclerosi múltiple. Aquella experiència, la seva vivència i les primeres conseqüències no es coneixerien si no fos pel testimoni escrit en cartes com l’enviada el 17 d’abril de 1970, en la qual Martí i Pol feia referència als primers símptomes de l’esclerosi múltiple que posteriorment se li diagnosticaria:

Han hagut d’operar la meva dona (tenia pedres a la vesícula biliar) i tot just fa tres dies que torna a ser a casa. M’ha tocat de fer vida de clínica, és clar, i la feina se m’ha endarrerit. Per acabar-ho d’adobar, jo tampoc no estic gaire fi. Ja fa dies que la ballo. Cosa de nervis, segons diuen els metges. De moment em semblava que el metge de capçalera (de carbassera, que diu una dona de la fàbrica) se’n sortiria, però en vista que la cosa no rutlla, em tocarà d’anar a trobar un neuròleg, cosa que faré la setmana vinent, a tot estirar.