Читать книгу Tyrannosaurus - Guillem Frontera - Страница 8

Feia poc temps de principi de curs, no arribava ni al mes, quan el director espiritual el cridà a la cel·la, i en Miquel escoltà el sermó.

—M’han dit que tu ets un d’aquests que miren jugar els altres amb les mans dins les butxaques...

En Miquel Moragues tenia ganes d’interrompre’l, però no podia evitar una sensació d’impotència que li impedia pronunciar més de dues paraules seguides, només “sí” o “no”, malgrat el somriure paternal en aquell rostre com de pera ensucrada que l’obligava a obrir les portes de la consciència.

—Ja sé que tu no hi dónes importància, però... ¿has pensat alguna vegada si en té? —La dicció del pare Vallès és pausada, impertorbable, el somriure color de cera, translúcid.— Jo, quan vaig al meu poble, ho veig sempre, que els nins de la teva edat solen tenir molt més les mans dins les butxaques, i se’ls veu que per davall dels pantalons es toquen i es palpen... I això fa molt lleig, no és elegant... A més a més que pot ser principi d’un gran pecat, d’un pecat contra la puresa...

En Miquel Moragues forçava el rostre i els ulls perquè el director espiritual hi pogués llegir una atenció i un interès inexistents. Encara no s’havia adaptat al nou sistema de vida, tot i que el seu cos ja s’havia acostumat a un horari que a penes si li deixava algun minut lliure per pensar en tot el que havia deixat enrere. Dies d’Alanària pletòrics d’amics i de llibertat, dies en què, a part sis hores d’escola, podia ordenar com volgués cada cosa i cada moment, nierons, garrofers d’ombra quasi negra, coloms... Es rebolcaven per damunt el fenàs i jugaven a casats amb les nines de les monges, podia anar de part a part del poble en bicicleta, no estava eternament vigilat per uns ulls que ara, aquí, l’obligaven a separar tots els actes possibles entre bons i dolents i a triar els primers sense saber per què, sempre amb un somriure de triomf com una màscara... Era un triomf damunt totes les forces del mal, abans jocs diaris només mig d’amagat amb la participació d’altres companys, insospitables forces del mal que sorgien com bolets en un pinar frondós, amagades darrere una necessitat de fer confidències a un altre seminarista, darrere el record innocent d’una cosina que viu a Palma o una mirada d’enyorança a la finestra enllà de la qual pasturen el seu silenci mitja dotzena de vaques submises —però, sobretot, les forces del mal que corren com la llum elèctrica pels nervis de les mans quan cerquen, davall els calçons, un sexe que ara tanmateix ja s’acostumava a oblidar.

—I procura no estar mai aturat durant els recreos. Els recreos són perquè jugueu a futbol, a carreres, perquè us poseu forts i sans. No hi ha millor manera d’evitar les temptacions que dur sempre una gran activitat. Mens sana in corpore sano. Una ment, una intel·ligència, i, sobretot, una ànima sana dins un cos sa i fort, robust. Aquest és el secret, aquest és el sistema per vèncer sempre en les tempestes de la vida... —amb una veu íntima que inquietava en Miquel perquè ja tenia el sabor agre de la festa del triomf—. En el món no hi solíeu estar acostumats, però aquí heu de tenir en compte que sou els elegits. Fora d’aquí menàveu una vida potser no de pecat, però una vida molt distreta. Aquí, no. Aquí hem de procurar dur una vida d’oració i meditació, una intensa vida espiritual. Perquè si el dia de demà, quan Déu baixi a les teves mans, les tens buides, si no t’has anat preparant ja des d’ara i no has acumulat les gràcies a senallades, ¿què podràs oferir al món, a les ànimes en pecat? Tu deus haver vist una pel·lícula titulada Balarrasa, ¿o no? Idò deus recordar aquell moment tan dramàtic en què un personatge que havia dut una vida de pecat té un accident d’automòbil... Quina situació més trista... Li veim les mans amb la tremolor de la mort mentre sentim la veu quasi desesperada que es queixa que tengo las manos vacías... I això que li passi a aquell home, un seglar que per ventura no havia tengut oportunitat de trobar Déu, encara... Però tu has tengut aquesta oportunitat. No solament ets d’una família cristiana, sinó que sentires la veu de Déu que et deia que ho deixassis tot, família, amics, el teu poble, germans i parents, que deixassis el món... Ven y sígueme, et va dir. Tu sentires la seva veu i l’escoltares, ja has fet la primera passa. Ara pensa que no pots tornar enrere. Això seria trair Crist...

Recordava aquella olor de patates, el local servia de magatzem a la part baixa, el crec de totes les passes en trepitjar el trespol encatifat de closques de cacauets, els xisclets de les cadires ja velles, la fosca travessada per un raig de llum que sortia d’un finestró com d’una font... Des del principi el cinema havia estat envoltat d’una mena d’aurèola pecaminosa, promoguda pel capellà i afirmada per les monges, que feia que les mares pietoses, empeses per la insistència dels fills, acudissin en cerca d’orientació. “No he vist mai que una mateixa branca de magraner faci magranes agres i dolces”, contestava el capellà com qui es renta les mans, i la mare s’encarregava de corregir l’ambigüitat si un títol li suggeria matèries i perills morals. Així en Miquel podia anar més o menys un cop al mes al cinema. L’empresari no dissimulava gens que estava en guerra tèbia contra el vicari, però en arribar Balarrasa va tenir ocasió, aprofitable a curt i llarg termini, de conferenciar amb el guardià de les ànimes del poble. El convidà a una projecció privada. El capellà s’ho va prendre com un repte: ell no tenia per què posar els peus, mai de la vida, dins un cine. Ja enviaria qui l’informàs. L’informe li fou donat en uns termes que ell va resumir al final del sermó: “Per part meva, no tenc cap inconvenient que avui aneu al cine”, i a continuació hagué de pregar silenci, ordenant que acabàs aquella remor que s’havia aixecat a l’església, impulsada per la sorpresa i l’alegria de creure fora de pecat l’espectacle acabat d’arribar al poble. Després fou Duda, La guerra de Dios, Agustina de Aragón, La leona de Castilla... En Miquel s’estimava més estar apartat dels altres, que quasi mai no seguien la història perquè s’encalçaven amb les nines, botant per damunt les butaques. Aconseguia aïllar-se dins la sala malgrat el renou i arribar a formar part de la gent que, a la pantalla, plantejava i resolia uns problemes llunyans, desconeguts. L’oncle Guillem deia que el cine són històries inventades i enganyapillos, però el cinema era alguna cosa més: dins la fosca i desfermat del món quotidià, podia embadalir-se amb un món on els bons actes i les males voluntats tenien una grandesa o una misèria que no cabien a Alanària.

—La base de tot és una vida pura, una vida d’immaculada castedat. A posta he començat aquesta conversa parlant-te de les mans. Benaurats els animals que no tenen mans per pecar —aquella veu baixa però indignada que sorgia de la fosca, acompanyada d’una remor d’ones desfetes a la platja i una prima temor de tots els possibles actes humans, fora d’aquells que fossin dictats paraula a paraula per un superior.

Fa que sí aclucant els ulls. Era un gest que no li havia costat d’aprendre. Necessitava repetir-lo sempre que la veu d’un superior pronunciava paraules i paraules incomprensibles, quasi com un secret que convé esquivar —el director espiritual sap per llarga i amarga experiència que el dimoni tempta les ànimes presentant el pecat en forma de curiositat gairebé científica, induint a experimentar en els cossos els actes que abans foren explicats com caigudes a l’abisme. Acluca els ulls i a continuació ve el suggeriment de no anar mai lluny del grup més nombrós amb un sol company, millor quatre que no tres, millor deu que no quatre; així hi havia més possibilitats que s’hi trobàs un seminarista conscient del perill de certes converses.

—A mi no m’agraden els acusetes, però moltes vegades s’acusa d’acuseta qui no ho és. L’acuseta és aquell que acusa per fer mal a un altre. Però aquell que acudeix al director espiritual per contar-li coses que ha sentit o ha vist fer, aquest no és un acuseta, sinó que fa una bona obra als ulls de Déu: ell vol fer el bé del germà proïsme, per tal que el seu director espiritual l’ajudi a aixecar-se del fang. A l’inrevés, qui observa que un company fa o diu coses pecaminoses i no avisa el director espiritual, també és culpable dels pecats que s’estan cometent i dels que es cometran. Perquè un pecat, per petit que sia, no fa més que provocar-ne d’altres, cada vegada més grossos. Això t’ho dic com a norma general, però sobretot per quan observis que dos companys se solen allunyar del grup amb freqüència. Avisa’m tot d’una i així hauràs col·laborat a evitar un principi que tal vegada podria arribar a ser una cadena de pecats contra la puresa. I no tenguis por: això no és ser acuseta, és ajudar aquests dos companys a dur una vida de gràcia.

Els ulls del director espiritual cerquen els d’en Miquel Moragues, profunds, que arrosseguen una mirada trista, que es posen damunt les coses i s’incrusten en el buit per acariciar-lo. En Miquel es concentra per seguir el sermó:

—I doble pecat comet aquell que inverteix els valors, ¿m’entens?

En Miquel Moragues fa que sí aclucant els ulls altra vegada i el director espiritual observa les pipelles, llarguíssimes, d’un negre que li suggereix imatges poètiques d’antigues lectures. Les paraules li surten de la boca, les mateixes paraules exactes en el mateix to exacte de sempre —són molts anys de tirar les mateixes xarxes, amb la desil·lusió feta costum de saber que la llavor arriba a espigar en un percentatge mínim—, paraules que pot pronunciar sense parar-hi esment, com ara, que no n’assoleix el veritable sentit car els sentits estan fermats a en Miquel Moragues, al seu plàcid i trist pipelleig, als seus ulls profunds d’al·lot de poble elegit per Déu, entre tants altres al·lots de poble, per començar una carrera de salvació d’ànimes sota la seva direcció espiritual.

En Miquel besa la mà del director espiritual i surt de la cel·la. El frare el segueix amb una mirada que, sense adonar-se’n, imita la mirada trista del jove al·lot de poble. Després cerca la fitxa d’en Miquel Moragues i amb un llapis verd hi fa una mínima retxa vertical, sota una P —la P de puresa.