Читать книгу Més enllà de l'espectacle mediàtic - Guillem Turró - Страница 7

A partir d’un cert moment de la passada centúria, neix un nou univers esportiu. D’una banda, aquesta nova fase presenta l’accentuació de determinats valors típicament moderns, com la tecnologia, el capitalisme, la industrialització o la comercialització, i precisament per això és qualificada d’hipermoderna (ens remetem a la perspectiva sociològica de Gilles Lipovetsky). Però, d’altra banda, l’esport assumeix valors sociològics diferents i nous, elements propis de l’era postmoderna. No creiem que sigui possible referir-nos a l’esport actual al marge de la sensibilitat postmoderna, és a dir, sense tenir en compte algunes de les línies mestres de la nostra societat.

A finals dels setanta i començaments dels vuitanta del segle passat, es produeix una important crisi de valors, un punt d’inflexió cultural, ideològic, polític, econòmic i artístic. Hom afirma amb encert que a partir d’aquest moment entrem en una era definida per unes noves coordenades, l’època postmoderna, una fase històrica en què els valors socials i culturals experimenten modificacions importants. El pluralisme, la diversitat, la fragmentació moral, la desorientació, l’escepticisme, l’alliberació, la desconfiança, l’agnosticisme, l’ateisme, el passotisme, el nihilisme, l’individualisme, el narcisisme, l’hedonisme, el consumisme, la globalització, l’absència de compromís, la incertesa, el presentisme, la imprevisibilitat, la dispersió, la inestabilitat, la fugacitat, la provisionalitat, la fluctuació, la transitorietat, la superficialitat, la perplexitat, la sublimació estètica, el refús de l’autoritat o l’autorealització són comportaments, formes de pensament o actituds vitals que conformen aquest calaix de sastre que anomenem postmodernitat (Águila, 2005). Són temps marcats per canvis estructurals i processos socials, com ara la sobreacceleració històrica o la gran importància de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

L’any 1979 Jean-François Lyotard publicava La condició postmoderna, que anunciava l’arribada d’una nova època en què l’èxit substituïa la veritat i la imatge, la realitat. La postmodernitat representa un moment històric marcat per la superació dels grans models filosòfics i ideològics en què s’ha fonamentat la nostra civilització al llarg de la història: religió judeocristiana, Il·lustració, hegelianisme, positivisme, marxisme, anarquisme, etc. Tots ells pretenien trobar un sentit a la humanitat i assolir una solució sociocultural favorable. La postmodernitat suposa l’esgotament de la modernitat, l’abandonament de les grans cosmovisions occidentals, en bona part per la desconfiança en la raó i per la fragmentació moral, i crea un clima procliu a l’aparició d’integrismes, fonamentalismes i dogmatismes.

En el moment present, la realitat sociològica de l’esport és massa complexa i matisada perquè ens hi puguem aturar detalladament. Per això, tan sols volem aproximar-nos a alguns dels seus trets més característics i fer-ne un diagnòstic. Mentre que la primera meitat del segle xx va ser la de la institucionalització i el desenvolupament progressiu del fenomen esportiu, la segona meitat va representar la seva mundialització espectacular i massiva. Tot sembla indicar que en les societats postmodernes es produeix un increment de la popularitat de les activitats esportives. Cada cop més, la pràctica esportiva deixa d’estar vinculada a un públic restringit per estendre’s a capes socials més àmplies.

Les mutacions que ha sofert l’esport contemporani s’expliquen a partir de diversos factors. Tal com se’ns diu a Hàbits esportius a Catalunya (Puig et al., 2009, 13-14): «Tinguem en compte l’envelliment de la població, la millora de la qualitat de vida, l’augment de la tolerància perquè cada persona es comporti segons els seus desitjos sense perdre el respecte envers els altres, l’exigència més gran en el món del treball que condueix a buscar fonts de relaxament i de gaudi en d’altres esferes, la preocupació per la salut... Tots aquests aspectes han fet que l’esport esdevingués una activitat atractiva per a persones molt variades.»

Sorgeixen noves formes de comportament que s’obren a nous vents antropològics, socials, culturals i ètics. L’esport es flexibilitza i s’adapta a tota mena de gustos; la seva mal·leabilitat permet oferir alternatives al món disciplinat i exigent de l’esport d’alta competició. L’esport postmodern és un sistema permeable i fluid que permet múltiples ajustaments; en la nostra societat hi tenen cabuda expressions esportives molt plurals. Precisament per això alguns sociòlegs es refereixen a l’esport actual com un sistema obert. Això vol dir que el món de l’esport està relacionat amb altres organitzacions i sistemes socials: econòmic, polític, educatiu, tecnològic, mediàtic, turístic, etc. (Puig & Heinemann, 1991).

Observem noves variables que contribueixen a perfilar una altra fesomia esportiva; apareixen noves formes de practicar i viure l’esport. Totes les evidències apunten en la direcció que l’esport ja no és privatiu de persones joves o pertanyents a classes altes o mitjanes, és a dir, que altres col·lectius socials comencen a prestar-li atenció i dedicació. La situació ha canviat molt des del moment que fan esport persones de diferent edat, gènere, lloc de residència i origen social, amb motivacions, aspiracions i objectius dispars. Les persones grans, els membres de grups religiosos o de minories ètniques i altres categories socials es troben cada cop més presents en el món esportiu. No obstant això, els responsables de la promoció esportiva han de seguir treballant per tal d’aconseguir que col·lectius específics deixin de presentar índexs de participació esportiva més baixos.

De la mateixa manera, encara que l’esport sigui una activitat més masculina que femenina, aquesta situació no deixa de canviar dia rere dia, ja que les diferències entre homes i dones pel que fa a la pràctica esportiva tendeixen a reduir-se. Cada cop sovintegen més les propostes respectuoses amb les socialitzacions femenines, en consonància amb les necessitats, les voluntats i els desitjos de les dones. En les darreres dècades hem pogut veure com aquestes tendències d’obertura esportiva no han deixat d’avançar. Així, el panorama esportiu actual preveu l’existència de competicions com els Gay Games o els EuroGames. Això fa palès que la realitat postmoderna –amb el seu dret a la diferència i al pluralisme– ha enriquit el panorama clàssic del moviment olímpic.

També a Catalunya es va consolidant el reconeixement d’un esport sensible a les diferències de tota mena. Mereixen una menció molt destacable aquelles persones amb discapacitats físiques i sensorials que han trobat en l’esport un bon àmbit de reconeixement psicosocial. Una bona mostra d’això són els Jocs Paralímpics, celebrats des del 1960 cada quatre anys (just després dels Jocs Olímpics). Per més anys que passin, no oblidarem mai aquell moment de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona en què un arquer paralímpic, Antonio Rebollo, va disparar una fletxa que va encendre la flama en el peveter olímpic. Un altre bon exemple són els Special Olympics, amb la participació d’esportistes amb discapacitats psíquiques.

Un cop adquirit un cert estàndard de prosperitat material i de seguretat física, l’individu postmodern modifica les seves prioritats valoratives. Això significa que es van consolidant els valors postmaterialistes, és a dir, aquells relacionats amb la qualitat de vida, el benestar, l’autoexpressió i l’autorealització, que refermen l’individualisme dels ciutadans de les societats industrials avançades (Inglehart, 2001). No només fem esport per guanyar i convertir-nos en els millors, sinó per molts altres motius: necessitat d’esbargiment a l’aire lliure, desig d’expansió física i psicològica, esperit aventurer, gust pel risc i pel perill, refinament estètic i aparença corporal, cerca de relacions socials, desig d’integració, etc. Com diu Gutiérrez (1995, 87-88): «Aquesta evolució de les pràctiques ve acompanyada, aparentment, d’un nou humanisme esportiu, d’una ètica més focalitzada en l’individu, en el seu benestar, en la seva aparença, que no pas en els grans principis de la moral esportiva tradicional, de manera que es produeix un desdoblament en la moral esportiva: certs valors administren la pràctica individual, mentre que altres concerneixen l’univers de l’esport d’alt nivell.»

Si fins als anys seixanta del segle passat l’esport era bàsicament tancat, homogeni, autònom i rígid, les tendències de les darreres dècades apunten cap a un escenari plural, canviant i informal. Ens trobem amb una estructura social cada cop més diferenciada –hiperindividualista– que provoca una diversificació creixent de les formes esportives. Segons Lipovetsky (1998, 114): «Ja no és l’esport aristocràtic dels orígens, sinó l’esport moda a la carta, la promoció accelerada dels “productes-esport”, el màrqueting de les versions opcionals que correspon al culte narcisista del cos i de l’animació; ja no la formació moral dels joves de l’elit social, sinó l’entusiasme de masses pel que fa a les pràctiques i les sensacions inèdites del cos.»

Durant la postmodernitat, el ventall d’activitats esportives s’eixampla considerablement. No només existeix una gran varietat d’esports, alguns relativament recents (els esports californians) o emergents (com el parkour), sinó que cadascun d’ells pot ser practicat des de nivells diferents. L’esport es presenta com una vivència totalment oberta; els hàbits esportius es diversifiquen en el si d’una nova societat en què l’oci és molt important. La cultura del lleure fa de l’esport una activitat socialment rellevant i culturalment vinculant. Difícilment podem eludir la creixent penetració social de l’esport, el fet que la seva valoració social ha canviat en els últims anys. Per il·lustrar-ho, podem fixar-nos en les tendències de la moda, reflectides molt especialment en les maneres de vestir.

En les nostres societats, no deixen de créixer les activitats per mantenir-se en forma, per obtenir una bona imatge corporal i per sentir-se actiu, sa i dinàmic. Proliferen els exercicis anaeròbics i aeròbics per tonificar el cos i que cerquen un benestar psicocorporal. També en aquesta línia, podem al·ludir a tots aquells que tenen aparells de musculació i de fer exercici a casa. Aquest esport «domèstic» és una altra de les manifestacions esportives de la postmodernitat.

D’altra banda, fàcilment trobarem tendències com l’estetització de la vida, la cultura egoica, l’individualisme o el materialisme consumista. És per aquest motiu que moltes persones s’inscriuen en un gimnàs empesos per uns valors que rendeixen un culte obsessiu a la joventut en forma de perfecció corporal. Són els mateixos que desitgen apropar-se a un estàndard estètic dictat per les modes imperants. L’esport d’elit i espectacular no és aliè a aquesta realitat i, per tant, subministra icones visuals que exerceixen un impacte notable en moltes persones. Coincidim amb Solar (2007, 58) quan diu: «L’esport és una manifestació individual i grupal de llibertat, no un instrument esclavitzant ni de tortura al servei de projectes comercials que passen per imposar-nos estètiques universals i unidireccionals.»

Sembla clar que es van imposant formes més individualitzades de fer esport, que la relació que manté cada individu amb l’esport adquireix un caràcter més personal. Com diu Bourdieu, l’esport no només és presentació d’un mateix, sinó també símbol de distinció i prestigi social. També, en aquest sentit, estem d’acord amb Lipovetsky (1998, 112): «L’esport s’ha alliberat del lirisme de les virtuts, s’ha posat a to amb la lògica postmoralista, narcisista i espectacular. Actualment, l’esport de masses és essencialment una activitat dominada per la recerca del plaer, del dinamisme energètic, de l’experiència d’un mateix: després de l’esport disciplinari i moralista, vet aquí l’esport-oci, l’esport-salut, l’esport-desafiament. De la pràctica esportiva no esperem res més que sensacions i equilibri íntim, valoració d’un mateix i evasió, “línia” i relaxació; la virtut ja no és el que legitima l’esport, ho fa l’emoció corporal, el plaer, la forma física i psicològica.»

Tal com ens diu aquest mateix autor, és durant la postmodernitat quan l’esport, sense trencar tots els lligams amb la moral, es converteix en un dels símbols més remarcables de la cultura individualista centrada en l’èxtasi del cos. L’esport participa activament de l’anomenada «societat de vivència», segons l’expressió de Gerhard Schulze (Lluís Duch, 2010). El narcisisme actual, consistent en l’autocomplaença, la sobrevaloració i el culte a un mateix, està inextricablement connectat amb l’aparença corporal. Com diu el sociòleg Javier Elzo, hem passat de la religió de l’esperit a la religió del cos.

Alguns experimenten l’esport com una aventura personal, com una manera de viure més intensament i autènticament. En aquest sentit, la tesi de Frankl resulta suggestiva. Aquest autor entén el fenomen esportiu com una ascètica moderna en un temps caracteritzat per la comoditat i l’abundància, en una època mancada de tensions potents i emocions fortes. L’esport és un autèntic estil existencial, fins i tot un mode d’extasiar-se; actua com un contrapunt necessari a la vida artificialment sedentària, anodina i avorrida que a molts de nosaltres ens toca viure. Així, afirma (Frankl, 2006, 57): «L’home tendeix a crear artificialment la tensió que la societat li nega: es procura ell mateix la tensió que necessita. I ho fa exigint-se alguna cosa a si mateix: força el seu rendiment... fins i tot el “rendiment” de la renúncia. I enmig del benestar, comença a privar-se de quelcom lliurement: crea de manera artificial i deliberada certes situacions de penúria. I comença, enmig de la societat de l’abundància, a aixecar “illots d’ascètica”, i aquí veig jo la funció de l’esport: l’esport no és la catarsi moderna, sinó que és l’ascètica moderna. Fins i tot quan l’home és més aviat espectador i fa esport passivament, busca la tensió.» Una mostra clara d’aquesta tendència és l’èxit dels triatlons (inclosos els Ironman) o de curses cada cop més populars com la Titan Desert o la Marathon des Sables.

Un fenomen connectat amb tot això podrien ser els esports d’aventura i risc o extrems (pensem en els X Games). Es tracta de pràctiques realitzades en medis terrestres, com l’espeleologia, l’escalada o el ciclisme tot terreny; en medis aeris, com el paracaigudisme, l’ala delta o el salt de pont, i en medis aquàtics, com el ràfting, el surf o el submarinisme. Totes aquestes activitats presenten un denominador comú: es tracta d’experimentar sensacions fortes o emocions extremes, fins i tot enfrontant-se amb els límits de la condició humana. La sensació d’aventura, incertesa i un cert risc calculat i previst –encara que no sempre– serien els ingredients principals d’aquestes modalitats postmodernes. Un bon exemple, encara que convertit en gran repte i alhora espectacle mediàtic, és el Ral·li Dakar.

En molts casos, es tracta d’activitats turisticoesportives amb un abast social cada cop més important, destinades a tots aquells individus addictes a l’alliberament d’adrenalina, en què l’important és experimentar una alteració psicofísica en forma de sensacions d’aventura i llibertat. Es tracta també de desmarcar-se de la monotonia ordinària mitjançant desafiaments, el contacte amb la natura i un plaer potent. Lacroix afirma que aquests esports són una mostra prototípica del culte a les emocions (2005, 41): «De la mateixa manera que el que es droga fuig del món real en un viatge narcòtic, ens intoxiquem amb experiències emocionals. O bé ens llancem als esports de risc. Hi ha molts signes que indiquen que els afeccionats a aquests esports obeeixen a la necessitat de mobilitzar el seu coratge per a alguna cosa heroica.»

En una societat hipertecnològica i urbana com la nostra, l’esport de risc i aventura pot contribuir a la desrutinització tot provocant situacions d’incertesa enmig d’un ambient absolutament natural. Es tracta de fugir d’un mateix i afrontar riscos per tal de tenir vivències diferents i experimentar emocions noves sense restriccions i inhibicions, d’una manera de combatre el tedi originat per la quotidianitat familiar i laboral. Val a dir que aquestes noves situacions esportives ens obliguen a accentuar la nostra consciència ecològica i a reforçar la protecció i la cura dels nostres recursos i espais paisatgístics.