Читать книгу Hug de Cardona - Hug de Cardona - Страница 5

Estudi introductori

La primera referència a un document redactat a instàncies d’Hug de Cardona, l’egregi Hug de Cardona, pren la forma prosaica d’una procuració. El 30 de juny de 1425, a Gandia, nomena procurador seu mossèn Francesc Martorell, el pare de Joanot Martorell, per a fer front ad plura negotia que personalment no pot atendre.[1] No deu ser el primer procurador a qui ha de recórrer, per descomptat. Hug de Cardona només compta amb 19 anys, però sobre els seus muscles recauen ja totes les responsabilitats d’un senyor, totes les obligacions d’un cavaller i totes les obsessions d’un home que ha deixat de ser un «jove», i que el mes anterior ha estat emancipat per Alfons el Magnànim a pregàries del seu pare, el comte de Cardona. El significat d’aquesta minuta aparentment irrisòria va més enllà del pur tràmit notarial, perquè condensa el que serà la vida d’Hug de Cardona, un continu nomenament de representants seus per a defensar-lo en els múltiples escenaris en què irromp la seua figura bel·ligerant i fogosa. Fa la impressió que la biografia d’aquest cavaller és com una partida d’escacs. En cada moviment Hug s’enfronta contra un adversari diferent. Els peons són precisament els procuradors i advocats, sovint hàbils especialistes de la jurisprudència i les argúcies legals. Però és ell qui en decideix l’estratègia. Es tracta d’una partida llarga, en la qual busca cansar, confondre, irritar més aviat l’adversari.A les acaballes de la vida ho ha perdut gairebé tot, enrocat en el seu orgull d’egregi cavaller no excessivament angoixat per un endeutament esfereïdor, però incapaç ja de resistir el xec i mat definitiu amb els peons miserables que li resten.

L’ORDIT FAMILIAR

Hug és el fruit del matrimoni entre Joan Ramon Folc, fill del comte Hug de Cardona, i Joana, filla d’Alfons d’Aragó, altrament dit Alfons el Vell, comte de Ribagorça i Dénia, marquès de Villena i, a partir de 1399, duc de Gandia. El llinatge dels Cardona traspunta com un del més antics i prestigiosos de Catalunya, fins al punt que, anys a venir, Joan Ramon Folc serà conseller i almirall de l’armada d’Alfons el Magnànim. Però és per mitjà de l’avi matern, nét de Jaume II, que Hug emparenta amb la casa reial. Aquesta és la raó per la qual el seu nom sempre anirà precedit del títol flamant d’«egregi». El naixement del nen es produeix, doncs, en un dels cercles selectes de més poder, prestigi i patrimoni territorial de la Corona d’Aragó. L’aliança de les dues famílies ha estat, com no podia ser d’una altra manera, una unió concertada, llargament negociada pels dos caps respectius. Les decisions lliures dels joves, l’amor espontani i recíproc i més entre la gran aristocràcia, no van més enllà dels somnis de la literatura recreativa que circula per les corts nobiliàries. Els promesos són dos nadons quan els pares pacten l’enllaç, el 10 de juliol de 1377, que s’ajorna fins quinze anys després, tant «perquè lo dit matrimoni ne sponsals d’aquell no·s poden de present fer per defalliment de edat dels dit Johan e Johana, lo qual Johan fon ... de dos anys e mig e la dita Johana... de dos anys e II meses», com per la complicació de reunir el dot, la suma exorbitant de 25.000 florins, amb el corresponent creix o donació del futur marit, i assegurar-los convenientment amb béns i possessions de les dues parts. Finalment, el 12 de maig de 1392, a Gandia, se celebra la boda «en faç de sancta mare Sgleya, e solemnitzat e per còpula carnal confirmat».[2]

Joana marxa cap a les terres dels Cardona.Als seus 17 anys se’n du l’enyor del palau de Gandia, l’efervescència d’una petita vila on es barregen en la plaça del mercat sense massa manies cristians, moros i jueus –o conversos de jueus des del juliol de 1391–, i un plec d’exhortacions del seu pare recollides en una Lletra de càstig e bons nodriments.[3] Si les dones de les grans famílies es casen tan joves és per a fer possibles maternitats copioses i venturoses, però les de Joana no es produeixen o no reïxen amb la intermitència que es vol en les cases dels poderosos. Hug, «el segon nat legítim e natural»,[4]només arriba al cap de catorze anys del casament dels pares, el 1406, per bé que després seu feliçment en naixeran tres més. Hug du el nom de l’avi; el primogènit, el del pare Joan, una germana, el de la mare Joana, mentre que Jaume, el darrer, és un nom que pertany a la família que ha donat noms il·lustres, bisbes i magnats, i es remunta al mateix Jaume II. Hug, certament, és un nom poc usual entre la noblesa catalana. Però de vegades els magnats, homes i dones, donen solta a la imaginació i a noves modes patronímiques per singularitzar algun dels seus fills: «moltes al-tres persones són stades e n’i ha encara de present en los dits regnes e principat qui eren e són magnats e constituïts en grans e solempnes dignitats e stament qui·s apellaven e·s apellen per noms no axí usitats, vulgars o comuns, axí com són Lop, Huc, Sanxo, Dragó, Frederich, Gonçalbo e altres semblants noms».[5] Sis anys abans, Pere Marc, procurador general del duc, havia batejat el seu darrer brot amb el nom d’Ausiàs.

El destí del petit Hug es decideix quan l’avi Alfons el reclama per a educar-lo sota la seua tutela. L’eixida dels cadells de la noblesa entra dins les pautes formatives habituals. Lluny del recer domèstic, en una llar estranya, s’ensinistren en les lletres, en les armes i en els valors propis de la classe a la qual pertanyen. Els qui en tornen, ho fan quan ja han franquejat les portes de l’adolescència, encara que no poden prendre decisions per si mateixos. No deuen mostrar gaire estima envers els progenitors, que se n’havien desdit de criar-los en una edat emotivament tendra i potser quan més necessitaven un pare i una mare. Inquiets, díscols, ardents, sovint irresponsables i disbauxats, ansiegen ser reconeguts definitivament per la societat dels adults, cosa que només els ho habilita el servei d’armes i, sobretot, el matrimoni amb una dona. Hug és dels qui si tornà a Cardona seria només per completar l’educació, perquè una raó ben poderosa el sol·licita a terres valencianes. Alfons el Vell li ha donat béns a mans plenes, és a dir, alqueries, castells, possessions, jurisdiccions, vassalls: un senyoriu.

El duc de Gandia és un pare malaurat. Amb el primogènit Alfons, dit el Jove, no s’ha entès mai. Les relacions entre ambdós són permanentment un infern. En el tram final de la vida del duc, el palau es mostra com un niu de conxorxes, tramades pels servidors, pels escuders, pel llenegadís i astut Joan de Luna, qui com a dispenser controla les finances senyorials, per la seua mateixa dona Violant d’Arenós. La frustració del pare esdevé amor de l’avi. Abans de la crisi final, Alfons el Vell ja ha acollit no sols els brots legítims del seu fill Pere de Villena,Alfons,Enric i Elionor,sinó també l’il·legítim Galvany.Si la vinguda d’aquests quatre néts obeeix probablement a la mort de Pere el 1385 a la batalla d’Aljubarrota, la d’Hug deu respondre a l’anhel d’omplir el buit filial causat per les desavinences irremeiables amb Alfons el Jove i castigar el seu desafecte.

El pitjor càstig que li pot infringir no és altre que el d’amputar-li les possessions que confia heretar després de tants anys d’espera. El 23 de maig de 1407, Alfons el Vell fa donació al petit Hug dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa,Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, a més de 6.000 lliures sobre el castell de Guadalest. I cinc mesos després, el 29 d’octubre, lliura a la seua filla Joana, la mare d’Hug, les valls de Gallinera i Ebo, encara que se’n reserva l’usdefruit en vida, i condicionada a la tramesa del seu nét: «que vós, dita dona Johana, filla nostra, farets ab acabament que don Hugo, nét nostre molt amat, fill comú al dit egregi don Johan e a vós, serà aduyt e menat a nostre poder e de la duquesa, nostra muller, mare vostra, on que siam, dins dos anys o abans, comptadors del XXIII dies de maig proppassat en avant, en lo qual dia nós fem certa donació e heretament al dit don Hugo, nét nostre, per estar e criar-se ab nosaltres, com de açò hajam sobiran desig e gran plaer».[6]

Alfons el Jove no renuncia al que considera legítimament seu, part fonamental de la seua herència.Aquest apunta cap un culpable de la decisió del seu pare: Joan Ramon Folc, interessat a afavorir el llinatge dels Cardona, i l’arriba a acusar d’haver subornat Joan de Luna, qui també signa en la donació del 29 d’octubre, amb 5.000 florins per tal d’intervenir prop del duc Vell a favor dels traspassos a Hug i Joana.[7]L’encreuament de lletres de batalla testimonia tant la impotència d’Alfons el Jove, aferrat a la retòrica cavalleresca, com les maniobres hàbilment teixides per Joan Ramon Folc.[8]El 25 d’agost de 1410 concerten una pau, que contempla el casament d’Hug amb una filla legítima d’Alfons el Jove o del seu primogènit, però ni la pau prospera ni Alfons té la descendència desitjada.[9]

Els pares no trameten Hug en el termini fixat dels dos anys. És massa menut per a tan llarg viatge. El duc se’n fa càrrec, en efecte, tant de «vostra edat pueril com per lo lonch camí» que separa Cardona de Gandia, cinc-cents quilòmetres pel cap baix. El 23 de maig de 1409, a pregàries del comte i la comtessa, consent un ajornament de dos anys. I encara n’atorga un altre de sis mesos, perquè la primavera de 1411 la pesta ha fet la seua aparició devastadora i la persona d’Hug, encara en «la tendrea e pueril edat», correria evident perill «en venir en tan lonch camí e passar per lochs plens de mortalitats, e axí mateix que aquesta nostra vila de Gandia e en les altres terres nostres d’aquest regne de gran temps ençà són stades e són de present grans epidèmies, pestilències [e] mortalitats».[10]

L’acte solemne de recepció d’Hug té lloc finalment el 30 de novembre de 1411 en la Cambra de Paraments del palau, davant d’una bona representació del seguici del duc «e altres en multitut copiosa allí ajustats». El cavaller Francesc de Vilanova, procurador de Joan Ramon Folc, li suplica, atès que el lliurament del petit s’ha acomplit dins el termini previst, «que absolvés e hagués per absolt e quiti lo dit egregi comte de Cardona dels dits sagrament e homenatge, penes pecuniàries e de les altres coses en les quals lo dit comte fos astret e obligat al dit senyor duch en la dita carta e promissió e obligació». Alfons el Vell així ho fa, tot reconeixent que havia rebut el petit Hug «ab gran plaer e molt bon voler dins lo temps en la dita carta d’obligació e promissió limitat e declarat», i pocs instants després, «en lo dit dia e hora, lo dit senyor duch féu cavaller» aquest nen de cinc anys.[11] Hug ingressa en la societat dels adults.

El duc, en les hores postremes de la vida, és un vell, amargat, malalt i gairebé cec. La vinguda del nét dona una mica d’alegria a aquella casa, però ja és massa tard. El 5 de març de 1412 Alfons el Vell mor i és soterrat a l’església de Santa Maria de Gandia. Uns mesos després, el 17 de juliol, el col·lector d’Alfons el Jove paga a mestre Gerard, sastre, 45 sous «per les robes que ha fetes a don Hugo de Cardona, nebot del dit senyor, e a son mestre».[12] Així, doncs, encara és a Gandia i sota la tutela d’un preceptor privat. De seguida que Alfons el Jove pren possessió del ducat, reprèn l’ofensiva contra els Cardona i fins al moment de la seua mort pledeja per tal de conservar la unitat del patrimoni trencada pel seu progenitor.Alfons el Magnànim,però,dóna suport al jove Hug,«al qual axí per ses virtuts e mèrits com encara per los grans e fructuosos serveys per lo noble e amat conseller e almirall de nostres mars lo comte de Cardona, pare seu, a nós en diverses maneres fets e prestats e que fer e prestar contínuament no cessa», i escriu el 5 de novembre de 1424 sengles recomanacions al governador i al batle del regne perquè el tracten «ab special prerogativa e favor, tan com rahó e justícia ho permeta», en el seu plet amb Alfons el Jove.[13]

La mort sobtada del duc canvia l’escenari i la trama de la discutida herència d’Alfons el Vell a favor d’Hug de Cardona. Ara és Alfons el Magnànim qui en vol traure partit, és a dir, compensacions econòmiques, mentre que el seu germà, Joan de Navarra, el nou duc de Gandia, reclama a Hug drets d’herència i les possessions del comtat de Ribagorça[14]. En previsió del nou enfrontament als tribunals i per donar més solidesa als drets d’Hug, el seu pare, des de Saragossa estant, decideix emancipar-lo el 23 de maig de 1425, en un cerimònia davant el rei, de manera que emancipavit et a sacris sui patris nexibus manu et potestate propria liberavit penitus et eiccit nobilem virum dominum Hugonem de Cardona, filium suum et egregie domne Iohanne, quondam prime uxore sue, in etatis sue anno decimonono constitutum, ibidem presentem, hec volentem et petentem.[15] Les energies desplegades per Hug a fi de retenir l’herència i consolidar el senyoriu s’aventuren enormes, tant com la suma que ha de pagar a l’un i a l’altre, no inferior als 200.000 sous, amb l’objectiu de vincular definitivament les terres i les jurisdiccions, sense les quals no hauria estat mai ningú. Però el capital lliurat és un terratrèmol financer que soscava el futur econòmic i fins patrimonial del plançó dels Cardona.

El casament amb Blanca de Navarra suposa una injecció monetària en uns moments d’ofec i de recursos limitats. La jove candidata, segurament menor de 20 anys,[16] aporta un dot de 14.000 florins, és a dir, 154.000 sous, destinats íntegrament a pagar a Joan de Navarra i a adquirir els drets sobre les alqueries de l’horta de Gandia.[17] Amb tot, als docs. núm. 52 i 155 el dot de Blanca s’avalua en 16.000 florins. La informació al nostre abast, però, no permet aclarir la raó d’aquesta confusió. Deuen haver estat complicades també les negociacions per a arribar a un acord, dirigides personalment per Joan Ramon Folc, el pare d’Hug. Blanca és filla de la infanta Joana de Navarra i neboda del rei Carles III i de Maria, la primera esposa d’Alfons el Jove. Es tracta, per tant, d’un matrimoni que millora fins i tot el del seus progenitors, en pujar un graó més i lligar-se directament a una família reial: Alfons el Vell era nét de rei, Joana, filla.

No és possible esbrinar el lloc on la jove parella fixa la seua residència. Alfons el Vell va emprendre tot un seguit de reformes en un casalot del Real. De fet, sovint es fa referència a aquest palau com la domus senyorial, on Hug signa multitud de documents, que ben aviat l’amplia amb la construcció annexa del trapig de sucre. Es tracta d’un edifici de grans dimensions i de murs grossos, amb l’aparença més aviat d’una casa forta. Ateny els 25,11 metres quadrats de façana i els 8 metres de profunditat, amb una superfície de 200 metres quadrats.Té dues plantes i una coberta de dues aigües;la inferior s’alça fins gairebé els 5 metres.[18] Malgrat les millores resulta inversemblant la instal·lació de tota una filla d’infanta com Blanca de Navarra en una antiga alqueria poblada per musulmans. Probablement adquireixen una casa a València, i més després de la dissolució de la cort dels ducs a Gandia. A la capital del regne Blanca gaudiria de les companyies pròpies de la seua condició, de l’enrenou de la gran ciutat i del seu atapeït calendari festiu i religiós, mentre que Hug seguiria de prop les vicissituds de la política regional.

Però, significativament, el senyor de Beniopa i el Real manté el domicili a Cardona i es reivindica en conseqüència com a «català». No es tracta de cap sentiment particular de pertanyença, sinó d’una estratègia calculada d’ambigüitat de residència per eludir tributacions fiscals i ingerències dels tribunals de justícia del regne.És així com Jaume Vidal,el seu fidel procurador,protesta al lloctinent del governador en un plet contra mossèn Francesc Martorell, el qual li requereix a Hug de Cardona el salari i les despeses fetes com a procurador seu, que «no consentia en la dita demanda, ne coses en aquella contengudes, ne en la recepció de testimonis, ans dix que protestava de actes e enantaments nul·les, e açò per tal com son principal no sia habitador de aquest regne ne pot ésser tengut ací, com sia català e tinga sa habitació en Cardona e deu ésser-la convengut».[19]

Amb Blanca té tan sols un fill, si més no que sobreviu: Joan, que du un dels dos noms de l’avi i des de ben prompte lligat per Hug als destins de la casa i el senyoriu. La manca de més descendència es deu al fet de la mort sobtada de Blanca. No ha tingut temps ni per a confegir el testament. El seu traspàs, però, queda en el més complet dels silencis. Així passa amb la vida pública i privada de les dones, llevat de casos excepcionals.

D’on obté la segona esposa il·lustra les pràctiques matrimonials de la noblesa, marcades per una forta endogàmia, sembla que bastant accentuada entre els Cardona. Joana, la candidata escollida, pertany al llinatge. No podem ben bé fixar el grau de parentiu, però probablement era cosina d’Hug per part de sa mare Beatriu, i en conseqüència han necessitat preceptiva dispensa eclesiàstica per al casament, que obtenen el 4 de juliol de 1444. Però Joana, a més, era vídua i el seu primer marit havia estat un altre Cardona, Joan, i amb el qual havia tingut almenys un fill, amb el nom també del pare.[20] Joana, doncs, no ix del cercle del llinatge. Però en Joana, tant com la marca genealògica i noble pesa la marca burgesa, perquè el seu pare, el marit de Beatriu, és Jaume Sebastià, un ciutadà de València. Ara bé, la davallada de l’egregi nét d’Alfons el Vell, tant en el capital simbòlic com en el material a l’hora de concertar aquest segon matrimoni es materialitza en l’import del dot. Si el de Blanca, filla d’infanta, ateny els 154.000 sous, el de Joana, filla d’un ciutadà i un brot secundari dels Cardona, es queda en els 40.000. Amb tot, per la seua viduïtat, Hug s’estalvia el creix, la meitat exacta del dot, tal com prescriuen els Furs.[21] Amb tot, resulta estrany el lloc escollit per a la cerimònia: Benimasmut, una petita alqueria de Joana prop d’Ondara, que si bé comptaria amb una esglesiola o una capella, gairebé tots els habitants eren musulmans. Pocs oripells i fastuositats deuen ornar la missa celebrada per fra Antoni Sala, monjo de Sant Jeroni de Cotalba. Fa l’efecte que Hug de Cardona ha optat per la discreció. Fins i tot la manca de notari ajornarà la redacció del document que recull la cerimònia per l’Església fins al 13 de juny de 1449.[22]

Joana sap amb qui es lliga, per descomptat. Ja no és una decisió que els seus progenitors fan per ella. Posseeix l’autonomia d’una vídua i la suficiència d’un dot propi.Tot i la procedència nobiliària de la família de la mare, s’ha foguejat en un món burgès, el dels censals, els negocis i les operacions bancàries. Hug necessita una dona i una companya amb habilitats per moure’s en la xarxa enrevessada de l’especulació financera. Joana compleix aquest paper d’una manera formidable. Li presta diners al seu marit per a recuperar el trapig, controlat pels arrendadors del senyoriu, s’immisceix en la gestió de la factoria sucrera i en la direcció de la casa. Es fa solidària, doncs, de les dificultats del seu marit i, encara, li dóna quatre fills més: Onofre, Beatriu, Maria i Joana.

Onofre és encara menor d’edat el 26 de novembre de 1454, perquè compta amb un tutor en la persona de Pere de Centelles.[23] En aquest dia, amo-re paterno quem erga vos, nobilem et dilectum Onoffrium de Cardona, filium nostrum, gerimus vobis, eidem nobili et dilecto Onoffrio de Cardona, filio nostro legittimo et naturali, li fa donació de tots de drets i accions que per diverses causes li pertanyen sobre els béns i drets d’Alfons el Vell, Alfons el Jove, i les valls d’Ebo i Gallinera. Tot plegat no es materialitza en res concret, però poden derivar en el futur drets i expectatives d’herència i successió. La transferència queda subjecta a quatre condicions: durant vida del seu pare, Onofre no podrà donar els béns, vendre’ls o alienar-los; si mai li manava, de paraula o per escrit, de donar o distribuir aquests béns, en propietat o en usdefruit, ho haurà d’acceptar, i finalment sempre li haurà de ser obedient: sitis nobis obedientis in omnibus per nos vobis mandandis seu percipiendis, et non sitis ingratus nec ingratitudinem comittere valeatis seu valere possitis.[24] La darrera de les condicions es refereix a la prohibició de signar cap matrimoni sense el seu consentiment. Per tant, el seu pare és qui deu decidir el casament d’Onofre amb Beatriu Bou, família de la petita noblesa de la ciutat de València.[25]

És poc el que li dóna perquè poc és el que pot donar. No sols perquè el gruix de les possessions les reserva per a Joan sinó perquè la situació patrimonial continua sent crítica, en uns anys en què Gandia desplega tota una ofensiva que l’obliga a mantenir llargs i costosos plets en la cort de la Governació amb resultats adversos. Per frenar les execucions dels censalistes, en mans dels quals està des de fa temps, Hug sol·licita al rei guiatges intermitents. El 1444 ja ni paga un sastre ni tampoc un notari, i es llança a practicar el cors amb una galera, que en principi ha armat per al servei de la corona, amb l’esperança d’aconseguir ingressos suplementaris.

A banda els fills, Joana li subministra suport financer i ajuda en el destret, però no pot aturar el desgavell financer.Tot són demandes i plets dels creditors censalistes. El 1462 la casa valenciana dels Cardona és al caire de l’abisme. Per defugir l’acció de la justícia, Hug viu temporalment a Ador. Finalment, el rei mana el segrest de les rendes del senyoriu i així procedir a un indispensable sanejament i pagar els censalistes. De sobte, quan tot està a punt de la «total ruïna e destrucció de la vostra casa», que el prevenen els notaris Miquel Dalmau i Joan Toda,[26] la vida d’Hug de Cardona entra dins un silenci impenetrable. El 17 d’octubre de 1462, des del Real, encara nomena Cilim Benxaem alamí de les seues terres, sis dies més tard estén una procuració a favor de Joana, la seua dona, i Joan Cornet, el mercader germà de Joana, i encara el 30 de novembre, del castell de Guadalest estant, carrega un censal junt amb el seu fill Joan i els síndics dels seus llocs i alqueries.[27] Després s’obre un buit entorn seu, mentre que Joana es veu amb la urgència el 7 d’agost de 1464 de demanar a Ramon Lletrà, notari de Xàtiva, la redacció de les seues voluntats. Deu ser una malaltia greu, perquè el 8 d’octubre ja ha mort i el notari publica el testament, en el qual nomena hereu dels seus béns Onofre i fa certes lleixes a les seues filles i els seues néts.[28] Hug és un vidu que no pledeja ni protesta, no parla ni escriu. S’aferra a un mutisme desconcertant.

El 9 de maig de 1469,però,de sobte reapareix a València.Negocia personalment els capítols matrimonials de la seua filla Maria amb Francesc de Bellvís, senyor de la baronia de Bèlgida, i a la qual assigna un dot de 3.500 florins per mitjà de censals, assegurats sobre les rendes d’Ondara.[29] El 17 d’agost, junt amb Onofre, reben la visita de dos notaris, Jaume Gisquerol i Joan Beneito, comissionats pel comte de Prades per fer-los saber el contingut d’una sentència arbitral seua que concedia el senyoriu a Joan, i «volent-los legir aquella, presents los testimonis damunt de proximo e davall scrits, respongueren que no la calia legir com ells la sabessen ja, e que la havien per lesta e publicada e que lohaven e approvaven aquella de la primera línea fins a la darrera inclusive».[30] L’endemà d’aquesta sentència dolorosa, Hug torna al silenci. Fins almenys la darreria de 1474 hi ha referències seues sense el preceptiu quondam, que autoritzaria a afirmar la seua defunció. Al vell Hug, doncs, també una greu malaltia, com ha passat amb Joana, la seua dona, l’ha hagut de fer retirar de la vida pública. Amb més de 60 anys, no deu ja ni poder-se alçar del llit, ni tan sols requerir a la seua vora un notari.[31]

Ha arribat l’hora de Joan de Cardona, que ha anat escalant posicions de prestigi a l’ombra del pare. L’agost de 1448 encara era menor de 20 d’anys i Hug és nomenat curador seu per poder carregar censals.[32] De seguida que ateny la majoria se’l veu obrar pel seu compte. La seua ascendència li franqueja moltes portes. El 1457 entra al servei del príncep de Viana, el seu oncle Carles, com a camarleng.[33] Impetuós, com el seu pare, s’embranca cinc anys més tard en una guerra privada, amb el suport del seu cosí germà Jaume Cardona, contra Joan de Mompalau, senyor de Pedreguer, i Ramon Sifre, senyor de Benidoleig. Al Real, a Ondara i Benimasmut «se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen». El procurador fiscal del rei els denuncia a tots perquè «ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre si».[34]

Certs indicis assenyalen, a més, diferències entre Hug i Joan. «E no us [volem] dir pus, sinó [que us] pregam que de les dites coses no conferescau ab lo dit don Johan, fill vostre, lo qual certament cela e celarà lo bé de la casa vostra» l’adverteixen els notaris Miquel Dalmau i Joan Toda, a propòsit de les rendes provinents de les alqueries.[35] La sentència arbitral del comte de Prades suggereix una abrupta escissió familiar: d’una banda Joan, de l’altra Hug, Onofre i les altres germanes, Joana, Maria i Beatriu. Joan ansia posar-se al capdavant dels dominis, i a tal efecte el 3 de desembre de 1470 insta una demanda de successió a l’herència de sa mare Blanca, morta intestada.[36] Els contemporanis ràpidament oblidaran Hug de Cardona, un home i un cavaller, un personatge també, que traça els vaivens i el declivi de tants membres de la cavalleria valenciana. Són responsables, sens dubte, d’administracions nefastes, però els temps tampoc no els foren gaire propicis.

LA JURISDICCIÓ EN DUBTE

Territorialment el senyoriu d’Hug de Cardona és modest, però l’integren terres ben productives, en particular les de la comarca de la Safor, alqueries de demografia robusta. Per a millor gestionar-lo se serveix d’un procurador general, que durant molts anys és el donzell de Gandia Dalmau Castellaulí, un batle, que fa de lloctinent del procurador, un saig i corredor, un notari i escrivà, tots cristians, i un alamí musulmà, que és alhora col·lector de les rendes. Al Real es troba la residència senyorial, però és a Beniopa on s’alça la seu de la cort amb la presó, on ventila els assumptes civils i criminals que li permet la baixa jurisdicció, la major part dels quals, però, en ser qüestions de moro a moro, són sentenciades per l’alfaquí. A Confrides i Guadalest –bescanviats amb Joan de Navarra per les ribagorçanes Sanui i Calaçanç– i Ondara l’organigrama deu ser molt semblant.

El conjunt de rendes forma una teranyina difícil d’avaluar i precisar. Els drets sobre la terra constitueixen els fonaments sobre els quals descansa l’edifici econòmic. La major part els cobra en metàl·lic, repartits entre el secà i sobretot el regadiu. Però no són gens negligibles les particions de la canyamel, en les alqueries de la Safor, i de la pansa en les alqueries de la Marina.[37] D’altres ingressos provenen dels molins, els forns i les almàsseres, monopolis dominicals, i de les tendes i les carnisseries.[38] A tot açò cal afegir també la percepció d’una sèrie d’emoluments que afecten els moros vassalls d’Hug, com ara el besant, «per star e habitar» en les seues alqueries, taxes per l’aviram i la manufactura tèxtil domèstica, entre d’altres, i també alguns «presents que los vassalls dels dits lochs, viles e castells acostumen fer cascun any de pansa, mel, gallines, e menuderies semblants».[39] L’exercici de la jurisdicció civil i criminal sobre les seues possessions és possible que també proporcione a Hug algunes entrades molt variables arran de les multes imposades sobre els camperols que delinqueixen. Des de 1438 Hug té la facultat d’imposar cises durant cinc anys, gràcies a una concessió de corts a tots els membres del braç militar, privilegi que obté novament el 1446 durant un termini de vuit anys pel seu actiu paper en les corts de 1443-1446.[40]

És així com reuneix cada any quantitats que oscil·len entre els 20.000 i els 25.000 sous per les alqueries de l’horta de Gandia, gràcies al trapig;[41]uns

6.000 sous per la vall de Guadalest; entre 3.000 i 3.500 sous per Confrides, i entre 1.200-1.300 sous per Ondara, l’Alcúdia i Benimasmut.[42] Amb els 30.000 sous o més que ingressa, Hug de Cardona supera àmpliament les rendes d’Ausiàs Marc i pràcticament iguala les de la vila de Gandia.[43]

No és el senyor, però, qui les recapta directament a través dels seus oficials, sinó que les confia a arrendadors a canvi de sumes negociades i escripturades de forma escrupolosa pel notari. Generalment es tracta de mercaders, interessats en l’adquisició d’excel·lents productes agraris per a les seues operacions de curt i llarg radi. Per a la gestió del trapig al principi es decanta per la societat mercantil, però després d’una experiència farcida de renyines el cedeix també a arrendadors. Quan per comptes d’un arrendament global es desglossa per partides, llavors els mercaders de Gandia i fins i tot llauradors rics, moros i cristians, hi arrisquen els seus capitals. En qualsevol cas, una altra ocasió d’enfrontaments, perquè Hug de Cardona es malfia tant dels socis com dels arrendadors i sovint s’immisceix en tasques de direcció que no li pertoquen. Si Paganino Rana, el fill del soci d’Hug en la companyia del trapig del Real, afirma que «la granditat e potència del dit molt noble don Ugo de Cardona se dupte ... de ésser-li feta alguna novitat, molèstia e inquietació en la teneó que·l dit pare seu havia del dit trapig»,[44] per part seua Hug no se’n refia gaire dels qui té a prop, en tenir «en casa sua e del trapig diverses persones de diverses lengües e condicions e no conexia aquelles si són leals ni si li faran menys del çucres e mells que són e restaran en la dita casa, que si dan o mal algú li faran».[45]

Hug no pot deixar perdre ni un sou.Tots els diners que reuneix o espera reunir són imprescindibles per a unes necessitats que diàriament degueren ser ingents. Ha de pagar notaris i advocats, els oficials del senyoriu, els escuders, la colla dels servidors integrada per mossos i criades; ha de mantenir el palau del Real i sens dubte una casa a València, i sobretot ha de sostenir el ritme de vida que correspon a un cavaller: una taula sempre ben proveïda, un mobiliari i una decoració luxosa de l’interior domèstic, unes cavallerisses plenes, robes confegides amb les teles més cares,[46] i, per descomptat, l’adquisició d’armes.[47] En fi, ha de preveure els terminis de les pensions dels censals, els impostos a la vila de Gandia, les regulars caritats eclesiàstiques i les demandes intermitents del rei.

És veritat que Hug pren rendes als seus vassalls, les ordinàries i les extraordinàries en forma de censals, que fan més mal. Però també els defensa de les arbitrarietats dels oficials de les viles veïnes, i un seguit d’accions que no deixen de tenir el seu cost. Les cises i les taxes que imposen Oliva i Gandia als vassalls del cavaller, les penyores que els prenen, tenen sempre la seua corresponent denúncia.Abrahim Badai només troba en el seu senyor el suport i la defensa contra la sentència de mort dictada pel procurador general del duc de Gandia.[48]

Les finances d’Hug de Cardona depenen absolutament, doncs, dels ingressos del senyoriu. Qualsevol erosió d’un dret, una renda o un privilegi, per menut o insignificant que siga, repercuteix de seguida en una salut econòmica permanentment anèmica. Per això aplica totes les energies de què és capaç a defensar les donacions de l’avi Alfons. Però se les ha d’heure amb dos poderosos adversaris, amb interessos divergents però que mancomunen les seues forces per a sotmetre’l: el duc Joan de Navarra i la vila de Gandia. L’un aspira a l’hegemonia jurisdiccional incontestable, l’altra a obligar-lo a pagar impostos i tributs per tenir radicades les seues possessions dins els seus termes generals.

Un 26 de febrer de 1427, els jurats, juntament amb el delegat del procurador del duc, es presenten a Benipeixcar, l’alqueria que és ben a prop de la vila. Els hi acompanya el notari Pere Belsa, que n’alça l’acta notarial. Hi són aquí per executar una sentència que ja fa més de cinquanta anys, el 1376, dictaminà el jurisperit Ramon Borrell, per la qual la meitat de les cases i terres de Benipeixcar quedaven sota la jurisdicció de Gandia. Mai no s’havia aplicat, mentre Alfons el Vell i Alfons el Jove senyorejaren el ducat. Però ara, els oficials de la vila, «haüt consell permanent dels advocats del senyor rey de Navarra»,[49] el nou titular del ducat,s’apressen a executar-la.No és un acte espontani.Abans ha tingut lloc almenys una reunió prèvia a València, en casa de misser Climent de Vilanova, amb la presència de «los quatre advocats del senyor rey de Navarra, e micer Gabriel de Riusech, advocat del egregi don Huguo de Cardona, e mossèn Ausiàs March, cavaller, habitador de la dita vila, e dos misagers de la dita vila de Gandia», els quals exhibeixen la sentència de 1376 que havien exhumat de l’arxiu. La reunió deu ser tensa, i només després de «moltes alteracions entre lo dit procurador del dit egregi don Huguo, qui present era, e los dits misagers de la dita vila, e, disputat lo cars per los dits advocats de cascuna de les dites parts, los dits advocats dixeren de paraula que la dita vila de feyt entràs en possesió de collir les dites inpossicions de la dita mytat de Benipexcar».[50] Ja en aquesta alqueria, els oficials de Gandia, «ab coratge e intenció de acceptar e haver la plenera e total possessió corporal e quasi dels alberchs, terres e possessions tengudes e stretes contribuir en les impossicions de la dita vila», inventarien les cases una a una, incloses la mesquita i la carnisseria, de manera que la part «deçà la cèquia ves la vila tro al delà mezquita inclusive» queda dins la jurisdicció i contribució de Gandia.[51] Indignats, segueixen les passes de la comitiva l’alamí Fuceí Abdulcarim, els jurats i el batle Bartomeu Torrella, però la docilitat i el mutisme dels vassalls d’Hug desconcerten. Tampoc no hi és el senyor; significativament ha preferit absentar-s’hi, per evitar la humiliació dels burgesos,sempre arrogants i busca-raons.Tot d’una el jove cavaller de vint-i-un anys veu com li amputen el senyoriu, cases i famílies que paguen rendes. És la primera d’un seguit de derrotes que li infligiran al llarg de la seua vida, però aquesta serà la més sentida.

No ve de nou la contundència de Gandia, en la seua porfia de retallar les ales jurisdiccionals a l’atapeïda cavalleria que posseeix minúsculs senyorius dins els seus termes generals. Com arreu dels petits o grans nuclis urbans del país, els enfrontaments, esguitats a voltes de violència armada, conten amb una llarga tradició i ha fet madurar la identitat col·lectiva, l’orgull cívic i la solidaritat comunitària enllà del filtre de les fortunes. Però ara Hug de Cardona passa a ser el principal adversari a batre, perquè les seues possessions –Beniopa, Benicanena, Benipeixcar, el Real, l’Alqueria Nova i l’alqueria d’En Foixet[52] – envolten la vila, i perquè la potència pròpia del nét del duc Alfons, i casat amb la no menys poderosa i rica Blanca de Navarra, el converteix en el més perillós de tots.[53]

La donació del ducat que el Magnànim ha fet al seu germà Joan marca una inflexió de les relacions de la vila amb la cavalleria del terme. Els burgesos troben en Joan de Navarra un aliat interessat a retallar també el poder dels senyors menors. I prou que els convé, a mesura que el deute local creix i exacerba les ocasions del conflicte. No és estrany que quan el 1425 el Trastàmara envia el seu procurador Alfonso de Morales a prendre la possessió de la vila i el ducat, Hug no hi comparega, en uns moments, a més, que Joan li pledeja el traspàs del senyoriu, i li reclama enormes compensacions monetàries i les possessions del comtat de Ribagorça. El procurador d’Hug, que sí s’hi ha presentat per a l’acte tan simbòlic, ha rebut la consigna de no retre l’homenatge en primera instància. Hi argüeix que el seu senyor compta amb tota la jurisdicció en les seues alqueries. No és més que una finta per marcar el terreny dels enfrontaments que a bon segur s’aveïnen. Francesc Martorell, el cavaller que el representa, acaba per prestar l’homenatge imperatiu i, doncs, reconeix implícitament la suprema jurisdicció al nou duc.

¿Què li impugna la vila a Hug de Cardona? La possessió i exercici del mer i mixt imperi. Malgrat que la donació de les alqueries de l’horta de Gandia feta per Alfons el Vell contemplava l’alta i baixa jurisdicció, Hug de Cardona ha de prendre possessió del senyoriu sols amb el mixt imperi. El procurador d’Alfons el Magnànim, es nega a lliurar-li l’alta jurisdicció atès que «tot lo mer imperi volgués ésser reservat al dit senyor rey».[54] És per això que Hug exigeix la restitució de l’alta jurisdicció, no sols pel poder que li confereix tenir-la entre les seues mans sinó també perquè a través seu s’escolen els delictes més greus, és a dir, els que reporten les «calònies» més substancioses. Així que Iucef Albardaner de Benipeixcar perpetra un furt «per lo qual mereixia mort corporal», Hug i els seus oficials, «tengueren e an tengut aquell secret a la suprema juredicció de la qual era la conexença, e als officials del dit senyor rey de Navarra. Et, ço que és pus greu, secretament han pres lo moro e composat per lo dit crim, e lo dit noble don Ugo e sos officials han presa la dita composició e peccúnnia del dit moro o d’altri per ell sens convocar ni dir res als officials del dit senyor rey de Navarra». En assabentar-se del fet els oficials de Gandia, «decontinent feren pendre lo dit Iucef Albardaner, e per lo procurador fischal, com tots los casos dels moros sien fischals, féu denunciar e denuncià aquell del dit crim e procehí a persecució del dit procés tro a Sunna», que li val una composició de 250 florins.[55] De res serveix la protesta de Jaume Vidal, el procurador de Cardona, en la sala de la Governació.[56]

La jurisdicció abisma dues concepcions del poder feudal i urbà, però la fiscalitat, una derivació de la capacitat jurisdiccional d’imposar taxes i tributs, és el cavall de batalla permanent. Des de 1425 Gandia no deixa de pressionar Hug de Cardona i tots els senyors propietaris dins els seus termes generals. Les fermes i contrafermes de drets es repeteixen per impagaments i per penyores infligides als vassalls del cavaller. Aquest al·lega que els seus llocs ja paguen al braç militar.[57] Però, com en la jurisdicció, ha de plegar-se a les demandes ciutadanes, a contracor i amb totes les dilacions possibles. Si per pagar la peita de 1425 tarda dos anys, per a la de 1451 en tarda onze.

Gandia demana tributacions extraordinàries en conjuntures adverses o donatius per al senyor i duc de la vila,però abans mira de consensuar un acord unànime amb els senyors del terme,i així convoca a tots al Consell per carta.El 1435 tracta de convèncer-los que accepten una taxa atenent tant a la «multitud dels càrechs de aquella com per sterelidat dels fruyts e per lo pejorament del temps», ja que «les peytes e altres drets ordinaris no bastaven ne podien bastar a paguar aquells dits càrechs».A Hug el representa el seu batle BartomeuTorrella,el qual els diu:«Senyors, no·m dóna de parer que aquesta tacha se deja fer ni·s puxa fer, ni y consent tro avant yo aja parlat ab lo advocat o advocats de don Huguo».La ferma de dret que aconsellen els advocats enceta un plet llarg i voluminós, en el qual el protagonisme corre a càrrec dels testimonis, moros i cristians, presentats per les dues parts.[58]

Un any abans la raó de l’enfrontament és pels bovalars que Hug de Cardona pot o no tenir dins els termes de les seues alqueries. La vila li ho nega, el cavaller en postula el dret. Per una vegada decideixen eludir el rigor del tribunal, amb les despeses inevitables, i recórrer a la mediació arbitral. Climent de Vilanova i Gabriel de Riusec, experts en lleis, són els dos jutges escollits. A Hug i als carnissers de les alqueries els permeten tenir tots els caps de bestiar que voldran, però exclusivament dins els límits de les alqueries, sense poder ferhi bovalar, «attès encara lo encovenient que se’n seguiria, car si tots los lochs e alqueries que són situats o situades dins los térmens generals de la dita vila feyen bovalars seria gran estretura als amprius de la dita vila».Tampoc els bestiars dels vassalls de Cardona no podran accedir al bovalar de Gandia, mentre que els dels carnissers de la vila sí que podran «péxer sens empediment algú en lo antich bovalar de la dita vila», és a dir, dins les alqueries d’aquell.[59] La sentència perjudica, una vegada més, els interessos del senyor de Beniopa i del Real.Amb tot, l’arbitració no elimina les raons soterrades del conflicte. L’horta periurbana de Gandia, densament poblada i ocupada pels cereals i la canyamel, té immenses dificultats per a acollir els nombrosos bestiars que la proveeixen de carn. En aquesta situació les invasions dels sembrats són permanents, com la disputa pel territori susceptible de subministrar pastures. Per això, just un any desprésdelpronunciament demisserVilanovaimisserRiusec,JaumeVidal,com a procurador i síndic de les aljames de Beniopa, Benipeixcar i el Real, ferma de dret perquè «los justícia, jurats e officials de la dita vila són entrats dins los dits lochs e térmens de aquells per lançar-ne los dits llurs bestiars, ço que fer no poden ni deuen com no y hajen, segons dit és, juredicció alguna».[60]

L’any 1438 és crucial en les relacions d’Hug de Cardona amb Gandia, i d’altres cavallers heretats en el terme general de la vila, com Joan Sifre, senyor de Daimús, i Joan de Nàtera, senyor de Xeraco. El 5 de juny, els experts forals Climent de Vilanova i Pere Belluga, comissionats per Joan de Navarra, com a lloctinent general del Magnànim des del 31 de maig de l’any anterior, procedeixen a emetre una sentència que contempla pràcticament tots els punts de controvèrsia que es vénen arrossegant d’ençà del 1425.[61] Hug, doncs, es resistia a acceptar les resolucions anteriors que perjudicaven els seus interessos i ha apel·lat al rei, d’on deriva la comissió als missers Vilanova i Belluga. A més, les corts del regne, que des de la darreria de 1436 se celebren a València, són una caixa de ressonància per a les seues reivindicacions, i prou que les fa servir. En qualsevol cas, continua fidel als seus principis d’allargament de les causes, amb l’esperança de fer valer els drets que reivindica com a senyor i cavaller. Fins a quin punt és el seu equip d’advocats l’instigador de les batalles jurídiques, és difícil determinar-ho. Notaris, procuradors i advocats perceben salaris suculents mentre parasiten en la cort de la Governació i en la cort local de Gandia. Les actuacions desesperades i escassament afortunades d’Hug de Cardona suggereixen induccions de tots aquests intermediaris.

Els juristes de València confirmen la secessió de Benipeixcar,i per tant la meitat de l’alqueria roman en la «universal e general contribució» de Gandia, si bé declaren que «de temps passat no puxa ésser executada ne forçada contribuir». Irrisòria compensació. Si bé eximeixen Cardona i els altres cavallers, amb els vassalls, de sufragar donatius gratuïts, només serà en el cas que siguen recaptats per via «de compartiment per sou e per lliura», no si són carregades cises i imposicions. Per contra, en els donatius «per causes útils e profitoses a la dita vila e contribució de aquella», són obligats a contribuir sense cap dispensa. Per això confirmen la donació de 500 florins feta a Joan de Navarra com a duc i senyor de Gandia, com «sien stats donats al dit senyor per causa notòriament necessària a la qual los vassalls són tenguts» i rebutgen la ferma de dret presentada pels cavallers. MisserVilanova i misser Belluga també confirmen la sentència arbitral del bovalar pronunciada quatre anys abans. I si admeten que el justícia de Gandia ha de donar als vassalls de Cardona «les franquees» concedides per Jaume II, és perquè són per a la totalitat del terme del castell de Bairén i de la vila de Gandia i no en exclusiva per als habitants de les alqueries del cavaller.[62] En conjunt, doncs, el resultat no pot ser més descoratjador per a Hug de Cardona i els altres cavallers que pledegen amb Gandia. Joan de Nàtera, el senyor de Xeraco, expressa a l’instant el seu desacord i decideix apel·lar-hi.[63] Hug no tarda a fer el mateix.Vint-iun anys després la causa encara redola pels viaranys i la casuística dels tribunals.[64]

Com no hi ha res de solucionat de manera definitiva, les ocasions per a les desavinences continuen repetint-se intermitentment. La gestió dels trapigs mou la rivalitat i la competència; l’intent per part de la vila de recaptar una taxa de missatgeries i correus, un morabatí o una cisa revifa el permanent desacord pels impostos,[65] i fins i tot el debat per una sèquia suscita la discòrdia. Una qüestió tan delicada com la de l’aigua, la distribució i els seus usos, estranyament no havia mogut fins aleshores cap controvèrsia. Sens dubte perquè, situats a la part «jussana» o baixa del riu d’Alcoi, Gandia i les alqueries de Cardona compartien els mateixos problemes de captació de recursos enfront dels hereters situats a la part alta o «sobirana».[66]

Però el 1456 deu ser un any sense pluges a Gandia i la Safor. La sequera propicia els petits furts d’aigua, els desencontres, les hostilitats veïnals. Quan la situació s’agreuja, dels actes espontanis i fraudulents dels llauradors es passa a les iniciatives col·lectives, als actes de força premeditats. Finalment, arribat l’estiu, quan la canyamel requereix recs imprescindibles per a la seua maduració, salten les espurnes del conflicte per raó del mig fil d’aigua de Benipeixcar. La ferma de dret presentada immediatament per Hug de Cardona dóna peu a un document extraordinari. El porter tramès per la Governació inventaria un a un els catorze partidors o «almatzems» de la sèquia que naix aigües amunt,a l’assut del Vernissa, i arriba fins a l’Alcodar, l’alqueria que hagué de vendre Hug de Cardona el 1425. Un dels dits partidors subministra set migs fils d’aigua a terres de Gandia i Benipeixcar,[67] però els vassalls d’Hug de Cardona són denunciats perquè per desviar-ne «en més habundància al dit mig fil de Benipexcar, hagen novament volgut e attemptat, jatsia clamdestinament, tancar e cloure ab pedres o en altra manera lo hu dels dits set migs fils clamdestine e amagadament». De fet, quan el porter reial hi va a reconèixer els partidors, «encara hi eren los obrers qui fahien la dita clausura, e, vehents lo dit comissari, fogiren e se amagaren, e per fogir prestament lexaren aquí algunes de les ferramentes». Els de Benipeixcar acusen Gandia, no cal dir-ho, d’haver «derrocat e fet derrocar lo dit partidor», bo i «obrint una dent del dit partidor qui stava tancat».[68] El plet pel mig fil d’aigua deriva en una pugna jurisdiccional entre el governador del regne, que reivindica la potestat d’intervenir-hi i fins i tot arriba a empresonar un dels jurats de la vila, i Gandia, que la vol per al duc i els sequiers nomenats per ella. Quan es produeix l’últim acte de compareixença en la cort de la Governació, el 6 d’octubre d’aquell mateix any de 1456, deu ja haver plogut el suficient com per diluir la tensió i tornar a la normalitat de sempre.[69]

Mai, per consegüent, Hug de Cardona s’ha resignat a la supremacia urbana. D’altres han arribat a acords permanents, que subratllen la seua submissió jurisdiccional, com Ausiàs Marc. Però el nét d’Alfons el Vell hi presenta batalla fins a les últimes conseqüències, aferrat al més mínim ressort foral que els seus advocats enginyen. Aquí rau en tot cas una de les raons de la debilitat de la cavalleria heretada en terme de Gandia. Mai no és capaç de presentar un front comú. Casdascú fa la guerra pel seu compte i la vila un a un els va derrotant. Hug aguanta l’envestida. Joan, el primogènit, hereta el front jurisdiccional, els litigis pendents, l’escomesa de Gandia. I com el seu pare repetirà exactament els mateixos gests i la mateixa estratègia: resistir, fermar de dret, apel·lar, allargar les causes.

EL NEGOCI DEL SUCRE

Sorprèn Hug de Cardona, com sorprèn tota la cavalleria del país, en la seua actitud davant els negocis mercantils i empresarials. Pareixia que un egregi senyor, per les venes del qual corria sang reial, havia de fer fàstics davant les nocions del benefici i la mediació prosaica dels diners. La seua condició reclama-va altres ocupacions més honorables, pròpies del qui des dels cinc anys s’havia consagrat a l’ofici de l’espasa. Servir el rei, dirigir la casa i el senyoriu, participar en les sessions solemnes de les corts, preparar les aliances matrimonials de la progenitura, gastar despreocupadament, això era el que s’esperava de qualsevol cavaller. N’hi ha que, com el seu conegut i veí Ausiàs Marc, sis anys major que ell, encara afegien la passió d’escriure, però Hug mai no va ser un home de ploma ni sembla que es deixà mai atraure pels llibres. La prosa d’una de les seues cartes conservades és poc consistent. En canvi, molt més que el senyor de Beniarjó, Hug no gira l’esquena al món de les transaccions, les inversions i el risc. Els temps dels vells feudals, com el dels mateixos ducs de Gandia, han canviat. Ara els cavallers, més urbans que rurals, més cultes que illetrats, més cortesans que guerrers, coneixen els secrets de les operacions monetàries, no tant com els mercaders, que en són els especialistes, però ja saben moure’s en un ambient que sempre els ha resultat estrany i perillós.Al cap i a la fi,s’adonen que amb les formes tradicionals d’ingressos, com també amb les velles formes de gestió senyorial, no n’hi ha prou per al sosteniment del ritme de vida altament dispendiós. Els vaivens de la conjuntura, sacsejada per les visites espaiades de les caresties i els brots pestífers, fan més inestable encara la situació de tota aquesta munió de petits cavallers de rendes territorials i jurisdiccionals limitades.

Hug de Cardona es converteix en empresari de la pansa, gràcies a les possessions de la Marina, però res comparat amb les seues implicacions en la canyamel. Els cavallers de la comarca de la Safor troben una alternativa en aquest conreu que, donades les condicions ambientals, en particular el règim de pluges i els cabals regulars dels rius que la travessen, pot prosperar-hi millor que enlloc. La planta arriba de Sicília, junt amb la tecnologia del trapig –un molí d’oli aplicat al sucre– i els mestres que dirigeixen el complex procés de fabricació. El capital mercantil es troba al darrere del trasbals agrícola, però sense la complicitat senyorial, és a dir, la força coactiva perquè els camperols dediquen part de les seues explotacions al nou conreu, la reestructuració productiva comarcal hauria fracassat.[70]

El senyor del Real i Beniopa figura, junt amb Galceran de Vic, com un dels pioners en la introducció de la canyamel a l’horta de Gandia. El senyor de Xeresa s’avança primer que ningú a construir un trapig a terres del terme general de l’horta de Gandia, entre el 1417-1418; Hug no alça el seu del Real fins 1430, arran de la signatura el 23 d’octubre d’una companyia amb el llombard Guglielmo Rana, prevista en principi per a deu anys.[71] L’edifici central, que disposa d’una plata baixa i un pis superior, queda adossat al palau, amb el qual forma una L. De planta rectangular, la façana oriental traça una arcada oberta cap a l’hort. La nau té una llargada de 23 metres i una amplada de 10, amb una superfície de planta de 230 metres quadrats.[72] A baix hi ha tres cambres, una de les quals és «on se fa lo trapig, exercici e negociació del çucre», plena de safes, premses, coltells per a capolar, cabassos d’espart, coladors, calderes d’aram, sacs i nombroses eines més. A les estances del pis de dalt –el dos porxos, dues cambres i l’engritador– es dipositen el sucres ja manufacturats de diverses qualitats. El trapig dóna per la part posterior a dos horts tancats. Mentre que a l’hort major s’amuntega la llenya, imprescindible per a la combustió de la canya en les calderes, i creixen els planters, regats amb l’aigua de la bassa, a l’hort anomenat del Viver, amb decoracions vegetals de tarongers i murtrers, hi ha tot de recipients –formes i porrons– per al sucre.[73]

Amb les instal·lacions industrials a punt comença la producció de sucre, després de la collita de la canyamel cap a final de la tardor segurament d’aquest mateix any de 1430. Són els temps inicials i febrils del nou conreu, una aposta de la comarca de la Safor que depassa l’àmbit estrictament econòmic i destinada a perdurar diversos segles.A pesar dels buits documentals,és fàcil imaginar aquells anys vint del segle XV en què es desferma l’aventura sucrera.Tothom està a l’expectativa,les notícies dels assaigs i les provatures circulen de pressa.I així es preparen les terres, on es fixen les mates preparades dels planters; els llauradors n’aprenen el conreu; s’obren sèquies i desvien aigües; els ferrers, els fusters, els terrissers reben encomandes; els mercaders convencen els senyors indecisos de les bondats de l’aventura i tanquen companyies mercantils mútuament beneficioses, com les de Cardona i Rana. En aquesta ocasió el llombard és qui hi assumeix més riscs, ja que amb els seus diners ha pagat la construcció de l’edifici, l’adquisició de les eines, la contractació dels operaris i sufragarà el manteniment de les instal·lacions, raó per la qual es reserva dues parts dels beneficis durant els tres primers anys, i la meitat els altres set anys restants. Conscient, a més, de les presumibles ingerències d’un home com el jove i impulsiu Hug, exigeix que «durant lo dit temps de la dita companyia lo dit senyor no puxa habitar ni star en lo alberch del Real sots pena de mil florins». Rana vol les mans lliures per a actuar, no sentir-se mediatitzat pel seu soci. La gestió només li competeix a ell: «que lo dit micer Guillem Rana –resa un capítol de la companyia– haja de tenir sment e compte quin ni quant çucre exirà del dit trapig cascún any, e quant de les mels e altres coses ... e sia tengut dar obra ab acabament que·s venen a persones segures e a càrrechs de la companyia, e exhigir los preus que·n exiran e tenir compte de aquells amplament, axí com si era cosa sua pròpria e ab tota millor utilitat que fer se puxa».[74]

Les desavinences no tarden a emergir, malgrat els capítols vessats en un solemne document notarial. Si les denúncies de Rana són certes, Cardona viola constantment els acords. Havien pactat que aquest no residiria al complex del Real, i, tanmateix, el senyor «habita en lo dit alberch del dit Real ... e, ço que pitjor és, ... ha ordenat, inhibit e manat que·l mestre del dit trapig e alcuns qui ab ell són per lo dit en Guillem Rana no li trameten certs çucres que·n lo dit trapig són».[75] La mort sobtada cap a la darreria de 1434 del llombard ho enreda tot encara més.

La companyia es dóna per conclosa, però el seu fill i hereu Paganino vol retre comptes dels tres anys que el pare l’havia regida, en haver-hi bestret sumes considerables per «fer los eddefficis del dit trapig e de haver-hi instruments o arreus, e les despeses de fer los çucres». Impossible d’entendre’s, el governador resol el segrest dels sucres, estimats en 3.000 florins, ordre que no és cap impediment perquè Hug i Antoni Grindell, nebot del difunt Guglielmo Rana i ara de la confiança d’aquest, hagen «venuts, transportats o absegats et verius robats» trenta-quatre càrregues per valor de 2.000 florins. Davant d’uns fets tan escandalosos, el governador hi tramet el 7 de juliol un porter per a prendre Grindell, trobar el sucre i endur-se’l a València mentrestant no s’arribara a una solució. Grindell s’escapa amb la complicitat dels oficials de Gandia, els mateixos que sempre li ho impugnen tot al senyor de Beniopa: Grindell al cap i a la fi és un veí de la vila, i l’acte del governador no deixa de ser també una ingerència en la jurisdicció que pertany al duc. El porter, humiliat pels de Gandia i per Hug de Cardona se’n torna amb les mans buides.

El segon porter, al cap de dotze dies, amb la lliçó apresa, va directament al trapig.Tota la fatxenderia d’Hug de Cardona s’ha esvaït, temorós de les represàlies del governador. Entre el 20 i el 21 de juliol, present Paganino Rana, inventarien 872 pans de sucre, aproximadament uns 4.158 quilos, «los quals dits çucres foren stibats e mesos en sarietes xiques e messes en una cambra de la dita casa que stà al cap del porxe on stan los cayisos. E fon tancada la dita [cambra] ab clau», que lliuren al notari i escrivà de voler d’Hug de Cardona. Dos dies després, ja que el 22 de juliol, «festa de la apostolesa santa Maria Magdalena», no es podia «enantar en lo dit feyt», el porter es presenta amb les bèsties llogades per a carregar el sucre. Aquí s’està «toquant a la porta de la dita casa per spay de una ora», i només obren per manament del senyor. El porter accedeix a dins amb el propòsit ben ferm de posar punt i final a la comissió per a la qual ha vingut des de València.En un gest desesperat,Hug li diu que almenys se’n quedarà tres càrregues «per ço que d’aquelles fes pagua e solució a diverses moros e persones, axí dels seus lochs com de altres, per rahó de diverses quantitats de moneda, pujans a gran suma que·lls era degudes per lo dit trapig, de les quals volien ésser pagats e no volia que li anasen derere per la pagua». El porter fa l’orni a l’última exigència del senyor del trapig i a l’instant «féu caregar vinte-tres bèsties, e en cascuna de aquelles havia tres sàries, exceptant en una que no·n havia sinó dos sarietes. De què, caregades les XXIII bèsties, restaren en la dita casa cent setanta-set pans de çucres». Hug de Cardona finalment transigeix i, el 7 de gener de 1436, demana al governador que «... tot lo çucre qui és en secrest de la vostra cort ... sia liurat a l’honorable en Pagani Rana, mercader, a fer de aquell dit çucre a volentat del dit Pagani, segons la forma dels capítols de la societat sobre lo dit trapig dels çucres» que féu amb el seu pare Guglielmo.[76]

Malgrat les discòrdies, les companyies funcionen i proporcionen ingents beneficis als signataris, els quals comparteixen beneficis i riscs de manera proporcional a la inversió feta.[77] Es tracta d’empreses que germinen per la convergència d’interessos de mercaders i feudals. Si aquests se senten encara desplaçats en el món dels negocis, els primers necessiten dels cavallers per obligar els llauradors, reticents davant qualsevol novetat que escurça les superfícies de cereals, a plantar la canyamel i després a partir amb el senyor les formes de sucre en dues meitats. En la pràctica el trapig funciona com un monopoli més, semblant al molí fariner.Tota la canyamel dels vassalls de les alqueries de Cardona ha de ser processada al Real, un atractiu indubtable per al mercader en assegurar-se una producció captiva i eludir així la competència d’altres trapigs. Només la impossibilitat d’absorbir tota la collita del senyoriu, l’obliga a tancar un acord amb Galceran de Vic el 1437 perquè la meitat de les canyes –«com en l’any propassat se’n hi plantassen moltes»– siga duta a un trapig seu que de Xeresa ha traslladat al raval de Gandia, però cinc anys després ho impedeixen, amb la protesta lògica i immediata dels arrendadors de les rendes d’Hug de Cardona, el mateix Galceran de Vic i el poderós mercader de València Alí Xupió.[78]

El monopoli de la canya per part d’Hug de Cardona, com el de tots els senyors de la comarca, és vist, lògicament, amb mals ulls pels burgesos de Gandia, que prefereixen la llibertat del llaurador per dur-la on més li convinga, és a dir, als trapigs de la vila. Els jurats i el Consell, en sintonia amb l’ofensiva jurisdiccional i fiscal, s’adrecen al duc, en aquest cas Carles de Viana, el fill de Joan de Navarra, per tal que el senyor del Real «cesse del prejuhí que attempta fer per sos vassalls a les regalies e drets del dit senyor [duc] en fer agabellament que los moros vassalls dels dit don Hugo, qui tenen terres dins contribució de la dita vila, qui planten canyamel, de negun trapig de la dita vila sinó solament del seu trapig del Real, car açò és totalment prejudicar a les regalies del senyor e a sos drets e a la dita vila per via indirecta a les imposicions altres de la vila». En aquesta ocasió, la petició de la vila formulada davant la Governació no prospera, perquè, comptat i debatut, viola els fonaments de la jurisdicció feudal.[79]

Galceran de Vic i Alí Xupió, en efecte, ja no eren socis d’Hug de Cardona, com els Rana, sinó arrendadors. Les seues contínues intromissions, més els problemes financers que arrossega, deuen haver complicat la formalització de companyies amb mercaders.A un home com ell, embolicat en tants afers, li havia de resultar enutjós controlar la gestió del trapig. És per això que concedeix la factoria de sucre, junt amb la resta de drets senyorials, en arrendament sense més cap preocupació que cobrar cada any el preu acordat. Des de 1442 almenys, l’arrendador és el florentí Climent de Sumaia, prova que els sucres continuen mostrant-se com un poderós atractiu per al capital internacional, i el 1448 ho és Mateu Esteve,un notari de València.La major part dels diners,però, no els transfereixen a Cardona sinó que els dipositen directament en mans dels creditors. Mateu Esteve només li pot lliurar 1.704 sous i 6 diners dels 21.000 sous convinguts per a l’arrendament de 1448, perquè la resta s’han volatilitzat en despeses, les del manteniment del trapig i les de les pensions dels censals.[80]

Hug contempla amargament com els guanys del seu trapig li passen de llarg. És veritat que s’ha alliberat d’un problema carregós, però les tones de sucre anuals que es produeixen al Real beneficien d’altres. Decideix, doncs, recobrar-lo a mans seues, però sense un capital considerable això esdevé il·lusori. El casament amb Joana resulta providencial, perquè ella consent destinar els 40.000 sous del seu dot «axí per pagar e per poder cobrar lo dit trapit com encara per comprar lenyes, formes, porrons, calderes, pagar xurmes, mestres e altres adobs e coses necessàries per al dit trapit, e sens los quals bonament los sucres ne lo exercici del dit trapit no·s poria ni pot fer».A canvi,Hug li lliura en penyora el trapig i tots els sucres «en e tro avant siau contenta e pagada dels dits quaranta mília sous per vós a nós per la dita rahó prestats». Ara bé, en les vendes Hug estipula «que hi sia per part nostra una persona per veure e sentir los fets e los preus que s’haurà de aquells, perquè nós sintam e sapiam los pagaments que a vós seran fets per la dita rahó e encara per ço que·s haja més preu de aquells».[81] Ben mirat, Joana assumeix les tasques de direcció pròpies de socis com els Rana, amb els mateixos recels i tot, si bé a través de procuradors.[82]

Els esforços lloables per a controlar la manufactura sucrera ensopeguen amb la realitat crua de l’estat general del seu patrimoni. El 18 de maig de 1461 Hug, amb la voluntat i fermança de Joana i de Beatriu, la filla d’ambdós, ha de traspassar la major part de les rendes, i en particular el trapig, «ab totes les exàrcies, aynes e pertinències de aquell», als creditors censalistes durant sis anys,[83] per bé que encara reté la potestat d’arrendar les rendes del senyoriu. La factoria està aleshores en mans de la companyia dels Alemanys de Pous Umpis i Jacobo Pous.[84] El 7 de setembre de 1462, el senyor prega a les aljames que, «segons haveu acostumat per los anys passats», signen en la nova venda dels sucres del trapig que ha fet a misser Lleonard, de la companyia alemanya, per tal que, «fermada aquella, lo dit mercader vol donar e liurar la quantitat necessària per a comprar lenyes e per pagar la xurma».[85] El consentiment el donen només a final d’any, després d’una primera negativa inconcebible.[86]

Tots els ingressos del sucre, però, es desvien al pagament de censals. El retir de la vida pública del cavaller i la mort de Joana precipiten el desastre definitiu, de manera que el 26 de març de 1463 la resta dels drets i rendes que no havien entrat en la concòrdia de feia dos anys són segrestats pel governador a instàncies de Bernat Almúnia, el principal creditor, per tal que, «deduydes les despesses, puxen convertir en pagaments de les dites pensions, e, si alguna cossa romandrà, en quitaments».[87] Però tot continua confús i insegur. Joan de Cardona pretén recuperar infructuosament el trapig; els arrendadors, com el florentí Francisco Bonaguisa, el mercader Gaspar de Cervelló o el sucrer Joan Crestià, pledegen amb Bernat Almúnia, l’administrador del segrest; els creditors pressionen i executen els vassalls, i aquests fugen i despoblen la terra.Almúnia adverteix al governador que cal posar-hi algun remei, «vehent la dita depopulació e dan tan gran, lo qual de cascun jorn crexia e de cascun jorn era aparellat a més créxer, e senyaladament en lo trapig de çucre construhit en lo loch del Real, lo qual és hu dels majors membres e útils dels dits lochs, axí en sguart del senyor com dels vassalls e, per consegüent, dels dits crehedors».[88]

El senyoriu necessita un redreç urgent. Però el seu titular, sempre tan pugnaç, roman apartat en un silenci inquietant.

LA LLOSA DEL DEUTE

Hug de Cardona és un home que es brega en les dificultats. No té cap altre remei. La roda de la fortuna sembla que ara i adés li gira l’esquena i que els seus somnis, en anar sempre unes passes més avant que la dura realitat, s’estimben en un abisme de frustracions i derrotes consecutives. Ben mirat, aquestes són, en bona mesura, les línies mestres d’aquells cavallers que barregen follia i orgull, ambició i voluntat, aquell desig de remuntar la subalternitat fins atènyer els graons superiors dels més grans i poderosos, els de l’alta aristocràcia que ostenta els càrrecs de direcció política del país, dirigeix bàndols i faccions i confegeix el cercle més pròxim del rei. Els fracassos són clamorosos, i dos coneguts seus, brots de famílies arrelades en l’horta de Gandia, subministren exemples eloqüents d’altres biografies amargues: Joanot Martorell i Ausiàs Marc. Com ells, Hug desplega un caràcter fort, però més disputador que debel·lador, més indòcil que disciplinat, propi d’un jove educat en un ambient que enalteix per damunt de tot les virtuts del combat i l’altivesa del llinatge. Un capvespre de juliol de 1435 té lloc una aspra discussió al carrer del Real –el del Palau–, prop de la Plaça Major de Gandia,arran la vinguda des de València del porter de la Governació per prendre Antoni Grindell, l’home de confiança d’Hug de Cardona. Els magistrats de Gandia no sols ho impedeixen sinó que es burlen insolentment de l’oficial del rei. Enmig del tira i arronsa, arriba «foriós e animós» el senyor de Beniopa, «ensemps ab los scuders e homes de casa sua e altres que s’i ajustaren ab aquell dels de la dita vila». Hug encara encén més els ànims, «carregant ab grans crits e advalotant al dit porter e comisari, e animant e metent cor als seus e als de la vila de manera contra lo dit porter e comisari, e que mal viatge fes ell, dient lo dit don Ugo de si matex, com no s’i fos atrobat, car si hi fos atrobat lo dit porter e comisari no se’n fóra exit tant bé ne tant net». L’aldarull, amb més de cent persones congregades, facilita la fugida de Grindell, però Hug claudica quan el governador hi tramet un segon nou porter.[89] Les armes, doncs, del crit i la protèrvia de poc serveixen en el camp de lliça del plet judicial, on tenen lloc pràcticament totes les batalles, i on el que compta és, a part de la destresa de l’advocat, el dret i no el poder, és a dir, el procediment d’acord amb els Furs.

La nova empresa familiar, resultat de l’enllaç amb Blanca, engega el seu camí afligida per una sagnia monetària de la qual mai més es podrà refer. El dot de la neboda de Carles III es dilueix en pagar els drets d’Alfons el Magnànim i del seu germà Joan de Navarra per les possessions llegades per a Hug pel seu avi Alfons el Vell. Ni amb censals que de pressa s’han de carregar basten per a fer front als deutes, i cal acudir fins i tot a la venda irreversible de l’alqueria de l’Alcodar.

D’altres requeriments l’assetgen enmig de les negociacions amb Joan de Navarra. El 1426 Joan Mercader, a qui el rei ha confiat la batlia general del regne, li reclama mil sous anuals de les rendes procedents d’Ondara. Mercader hi al·lega una donació d’Alfons el Jove per «haver sostenguts –deia el duc– di-verses affanys e treballs en temps passat en nostres extremes necessitats, axí en patrocini e advocació com àls», i confirmada pel Magnànim el 1425.[90] Hug respon amb una resistència numantina, però és el notari Jaume Vidal, el seu procurador, qui mou els fils alambinats de la causa, traient tot el profit possible a la lentitud exasperant de la maquinària judicial, per mitjà de fermes de dret agosarades, sofismes, argúcies, absències i contumàcies, respostes de jurisprudència i gramàtica impossibles.[91] Nou anys aconsegueix allargar el plet a la sales de la Governació, tot produint unes despeses exorbitants i una paperassa desmesurada.[92] L’obstinació amb què afronta la causa no serveix per a anul·lar el pagament dels mil sous, però almenys obté la renúncia de Mercader a rebre’ls durant el llarg temps que ha durat la batalla legal i la possibilitat de cancel·larlo mitjançant el lliurament de mil florins.[93]

Els creditors ja no el deixen en pau en cap moment.A males penes Hug paga,però,si pot,s’hi esmuny.Tots els recursos al seu abast els explota,fins i tot l’enrolament en l’exèrcit. Mentre hi serà, gaudirà d’un guiatge reial que l’eximeix d’endarreriments i causes pendents. El 1437, Hug es disposa a armar una galera i soldejar un grup armat amb la intenció d’incorporar-se a l’estol d’Alfons el Magnànim i emprendre l’aventura italiana en la qual tants cavallers s’han foguejat.[94]

A la tornada, si és que finalment hi va, no es desembarassa de la galera sinó que es decideix a traure-li encara un ulterior profit, en una acció que revela com l’ideal de la cavalleria no era més que això, una pura ficció literària, lluny de la realitat dura i aflictiva de cada dia. Amb la nau, i un bergantí, es llança, doncs, a la pràctica del cors, una mena de rapinya legalitzada que amb colps de sort pot certament reportar-li beneficis suplementaris als seus cofres buits.[95] En una ocasió, l’octubre de 1442, pren dues barques presumptament carregades de productes sense llicència del batle general, «ferres e astes de lances, spases e cotes de malla e altres arneses, coses prohibides e vedades».[96] En una altra, l’any següent, arriben a la ciutat de València «grans clamors» per «presons de hòmens e altres dans» perpetrats per la galera d’Hug de Cardona. Els jurats planifiquen una operació junt amb el justícia de Cullera, atès que la nau estava fondejada al Xúquer en el seu pas per la vila, perquè «ab tota astúcia e diligència que us sia possible tragats de aquella e hajats a mans vostres certs hòmens que són detenguts per força en aquella, dels quals entre les altres coses són posats clams davant nosaltres e són los següents per vostre avís, ço és, Peret Salvador e tres fadrins companyons seus; en Rodrigo de Sogòvia, llaurador; Loppe del Goybar, mercader castellà; Anthoni Matheu, àlies Coltellades, e en Vicent de Borja, teixidor, fil d’en Miquel de Borja, corredor, de edat de XVIII anys. E si decontinent tots los dessús dits no·n seran liurats sens fallir-ne un, vos pregam que ab bona astúcia pregats e apresonets lo patró de la dita galea e tots altres tenguts de aquella que porets haver en qualsevol manera». Els jurats li demanen, finalment, la confiscació de totes les «exàrcies, ferros, àncores, veles, palament e tot ço que us sia possible poder haver de la dita galea sens comport algú» per tal de procedir-ne a la venda.[97] El desmantellament de la galera potser posa fi a la pirateria de l’egregi cavaller.

Però mentre la seua nau depreda les costes valencianes, Hug assisteix a les sessions solemnes de les corts celebrades a la capital del regne el 1437 i 1438. Per un costat la rapinya delictiva, per un altre l’honorabilitat de l’escó parlamentari, així de contradictòria apareix la figura del senyor de Beniopa i el Real. Les seues intervencions busquen fer-se un lloc entre els grans, i per aquesta raó recolza un o altre bàndol en què s’escindeix el braç militar en funció dels seus interessos.Aprofita l’avinentesa també per denunciar el setge que la vila de Gandia infringeix als seus drets jurisdiccionals.[98]

L’estratègia de l’ambigüitat no dóna els fruits que espera. Però l’experiència de corts constitueix una altra baula de l’aprenentatge, en aquest cas polític, i de fet és un dels integrants de la comissió de quinze membres del braç militar que ha de recaptar un donatiu per al rei. Hug coneix de primera mà els mecanismes parlamentaris, les negociacions, les dilacions, les protestes, la presentació de greuges, la solemnitat que envolta el cerimonial.Tot és aprofitable, per a nuar aliances i discernir millor els adversaris, per a apropar-se al cim del poder i aprendre estratègies pledejadores susceptibles de ser traslladades a les causes del tribunal de la Governació. No és estrany, per consegüent, que torne a ser present en les corts convocades el març de 1443 per la reina Maria, com a lloctinent general del Magnànim en el regne. Ara, en lloc de l’ambigüitat, encapçala uns dels bàndols del braç militar juntament amb Joan de Navarra i l’infant Enric enfront dels nobles que es decanten per donar suport a Pero Maça de Liçana,però amb resultats adversos.Al capdavall els llinatges més grans són els que mouen les peces del tauler d’escacs de la política del país i Hug de Cardona, a pesar de ser nét de duc, és un petit cavaller en permanents expectatives frustrades d’esmunyir-se entre els poderosos.

I sobretot és un petit cavaller en mans dels creditors, sempre a punt de precipitar-se en l’abisme de la insolvència, de la ruïna, de l’embargament de les rendes. El censal soluciona les urgències, però és com un nus escorredor que s’estreny lentament i implacablement sobre l’entorn d’Hug de Cardona, el seu patrimoni i, el que és pitjor encara, els vassalls, atès que unes vegades els han de carregar per les pressions del senyor i unes altres hi han d’actuar com a fermances, també contra la seua voluntat, perquè al cap i a la fi les execucions dels creditors recauen sobre les aljames quan Cardona no pot pagar les pensions. I això, més que una possibilitat, era una certesa manifesta.

No és possible calcular el nombre dels censals carregats i el volum de capitals sol·licitats, però les demandes no foren inferiors als 421.000 sous.[99] Aquesta quantitat impressionant comprometia qualsevol gestió eficaç de les rendes dominicals. El més sorprenent de tot és com Hug de Cardona pot esquivar al llarg de la vida totes i cada una de les amenaces, totes les execucions de deutes i tots els revolts financers. A mesura que passen els anys la seua situació és més precària, però resisteix. Cada volta és més gran la magnitud del deute, però sempre troba algú que li presta, de Gandia, però sobretot de València, cavallers, mercaders i artesans sempre a punt per traure rendiment als seus diners. Dia rere dia els problemes comptables es multipliquen, però d’una manera o altra se’n surt. El senyoriu passa incòlume al primogènit, i per als fills i les filles Hug prepara òptims matrimonis. Mai ningú qüestionaria l’honorabilitat d’Hug de Cardona i de la seua família, per bé que de vegades ni és capaç de pagar el sastre o el notari.

Els voltors s’aprofiten de les angoixes monetàries del cavaller. En un dels seus crònics destrets,Antoni Espano,mercader de la vila de Gandia,gràcies a la intervenció d’algunes persones, s’avé a prestar-li 500 florins. Però el que havia de ser una transacció habitual es converteix en una operació encoberta d’usura, si són certes les acusacions de Jaume Vidal, el procurador de Cardona, no desmentides pel del mercader.Abans que res Espano exigeix la fermança de les aljames, i després negocia la forma de lliurament del capital. Doncs bé, només una part és en diners comptants i la resta en una partida de vi i en un collar d’or, «en lo qual havia deu robins e X perles de compte», que Hug s’haurà d’espavilar a vendre al millor preu que puga. Però, aquesta és l’acusació de Jaume Vidal, Hug prengué el vi «a II sous lo cànter, com ladonchs en lo mes de setembre de l’any XXXX en la dita vila de Gandia valgués a VIII e a X diners lo cànter», i el collar «a molt gran for, e tot açò fonch feyt in fraudem usuram».[100] Quantes usures subreptícies degueren amagar els censals!

Sense el trapig segurament hauria sucumbit, i també sense els dots de les seues dues dones, Blanca i Joana. Mentre que Blanca passa gairebé desapercebuda, encara que els diners que aportà al seu marit serviren per a pagar els traspassos de les possessions territorials, Joana de seguida s’immisceix en la gestió del senyoriu i en el sanejament del deute censal que, això no obstant, ja ho havia intentat el seu marit.[101] Però malgrat la col·laboració enèrgica de Joana la dinàmica de carregaments no coneix aturador. A les necessitats quotidianes i als imprevists extraordinaris s’afegeix el cursus honorum del seu fill Joan. L’escalada cap a les esferes del poder o, el que és el mateix, per a comptar amb el favor i la gràcia dels grans, calen, com no pot ser d’una altra manera, injeccions monetàries considerables. Enmig de la tempesta de reclamacions per morositat, Hug exigeix el 12 de setembre de 1449 un esforç més a les aljames. Les obliga a fermar en carregaments temeraris de fins 1.000 florins, és a dir, 11.000 sous, per tal de finançar l’acompanyament del primogènit a Joan de Navarra, el qual té la intenció «de entrar beneventuradament en lo regne de Castella, e per causa e rahó de sa benaventurada entrada aquell haja emprat los barons, nobles e cavallers dels regnes de Aragó, de València e de Navarra». Els vassalls finalment hauran d’acceptar-ho, atesa «la dita entrada del dit regne de Castella ésser en gran servey del dit senyor rey e honor del dit don Johan de Cardona». Paraules del notari que encobreixen temors i resistències, i més si es té present que dues setmanes després han d’acceptar altres carregaments per valor de 15.000 sous.[102] La situació tensa i alarmant creada, du l’aljama a demanar, primer, que els diners «vinguen en poder de la senyora»; segon, que es destinen exclusivament «en lo compte e ús del trapit» i, tercer, passar a gestionar les rendes dominicals, que al capdavall paga i serveixen per a fer front a les pensions. És així com Hug de Cardona admet que l’alamí Fuceí Abdulcarim i els jurats de Beniopa i Benicanena «puxau pendre les dites regalies e rendes» de 1450 i 1451 per tal de «pagar los censals e càrrechs en los quals vosaltres sou per mi tenguts e obligats».[103]

D’ara endavant Joana i el fill major són els qui van assumint progressivament més responsabilitats. Hug ha traspassat el llindar dels cinquanta anys i sembla que les primeres xacres malmeten la seua salut. Les angoixes econòmiques, però, no sols persisteixen sinó que es desborden. Mentre Gandia, sempre la vila de Gandia, estreny el setge a les rendes del cavaller i insta execucions a instàncies dels seus veïns, els censalistes de València amplifiquen les seues protestes perquè els retards en el cobrament cada vegada es dilaten més. L’embargament de béns dels vassalls són represàlies que no fan sinó augmentar el malestar camperol. Les pressions prenen un aspecte traumàtic l’any 1457, quan diversos creditors demanen la intervenció de la Governació. La mesura adoptada és la mostra fefaent de la fallida financera dels Cardona, en procedir al segrest de les rendes de les alqueries de l’horta de Gandia i nomenar-ne un clavari, el ciutadà de València Francesc Comes, amb poder «per rebre totes les quantitats qui són necessàries per pagar cascuns anys les pensions, axí de censal com de violaris que lo dit egregi don Hugo e les dites universitats e aljames fan e fer són tenguts cascuns anys a diverses persones».[104] No es dóna per vençut, i aconsegueix moratòries, guiatges i sobreseïments reials que aturen temporalment les execucions per deutes impagats.

I, en l’eixida habitual sempre cap endavant, torna a recórrer al censal. Els creditors saben perfectament quina és la situació del cavaller, però estan convençuts que tard o d’hora cobraran les pensions, perquè quan no pot pagar el senyor, paguen els vassalls moros. Les aljames es debaten entre l’acatament i la desobediència. La solsida pot engolir tothom. Prospera el rebuig col·lectiu, un fet bastant anòmal en les aigües relativament tranquil·les del camp valencià. Hug respon amb la intimidació. El mateix procurador de Cardona admet que aquest, «incurrint terror e amenaces a les dites aljames» les compel·lí i forçà que signaren en el carregament d’uns violaris a Galceran Cepello, Francesc Tristany i Francesc Guasc, tots tres veïns de Gandia, sota la pena de 1.000 florins, després que «les dites aljames e singulars de aquelles fonch respost que no era llur voluntat carregar e obligar-se en los dits violaris». Com que persistiren en la negativa, reuní les aljames «en les mesquites dels lochs de aquelles. E féu tanquar los dits murs dins les dites mesquites, dient a aquells que jamés no exirien fins que aguessen fermat en les vendes e carregaments dels dits violaris com a venedors de aquells e jurant encara lo dit egregi don Hugo que jamés no exirien en altra manera». Només sota la coacció finalment els vassalls s’hi comprometen en la fermança.[105]

Els creditors volen més seguretats,les aljames també.Atès que Hug no pot pagar de cap de les maneres, estableix amb els creditors que aquests rebran les rendes del trapig del Real, 12.000 sous de les rendes dels alqueries de l’horta de Gandia i altres 12.000 sous de les valls de Guadalest i Confrides, a més de tota la pansa produïda durant els sis anys de durada del segrest, i inesperadament els lliura l’exercici de la justícia civil.[106] Censalistes i usurers li arrabassen de les mans fins la jurisdicció, el més preat símbol del domini senyorial.

Transaccions adverses completen el quadre ombriu de les envestides dels creditors. El maig de 1462, Hug i l’aljama d’Ondara es comprometen a restituir al mercader venecià Jacobo Miayi 3.540 sous, corresponents al preu de 300 quintars de pansa que li van vendre però que no ha estat possible lliurar-li «per causa e rahó de la sterilitat que fon en l’any passat en lo territori e terme del dit loch de Ondara, la qual sterilitat cremà e destrouí [sic] la major part de les vinyes, en tal forma que en lo dit any no·s poch fer pansa alguna ne en l’any present se’n pot fer».[107]

En una resposta desesperada i forassenyada,Hug de Cardona sembla que ha manat als jurats de les alqueries gandianes «que se n’anassen e dexassen l’orta» i que el col·lector deixara de recaptar les rendes.Francesc Comes,el clavari,no dóna crèdit al capteniment del cavaller, que ha parat casa en Ador per fugir de la pressió ambiental però no del desastre imminent. Els seus procuradors, Miquel Dalmau i Joan Toda, li aconsellen de rectificar-hi, perquè si «lo dit col·lector no col·legués en manera que los censalistes sien pagats,segons los dits capítols,és la total ruïna e destrucció de la vostra casa».D’altra banda,han aconsellat Comes de no mostrar el manament,«perquè los creedors no hagen causa de fer algún insurt o congoxa en la terra vostra, signifficant-vos-ho perquè sembla no ésser cosa ben feta, ans ésser contra de tota rahó e encara contra tota disposició dels capítols fets e fermats entre vosaltres». La carta dels procuradors es tanca amb un suggeriment inquietant. [108]

La fugida de vassalls, «qui no han volgut pagar les dites rendes, ans se són despargits e amagats los béns, tement les dites execucions e altres moltes congoxes que·ls són sobrevengudes», més les remors de guerra amb Castella, fan que els creditors, encapçalats pel cavaller Bernat Almúnia, sol·liciten al governador un nou segrest, imprescindible per al sanejament i pagar pensions acumulades.[109] Però ja fa sis mesos que d’Hug de Cardona no s’ouen sinó silencis.Ara és Joan qui comanda. Tot són deutes, i les rendes no tornaran a mans seues fins que l’últim creditor cobre el que li pertoca. Joan, ambiciós, arriba a disputar sense èxit a Almúnia l’arrendament del trapig el 1468. Sense la mort del seu pare, no pot rebre el senyoriu. Però aviat se’l veu maniobrar per tal d’accelerar-ne el traspàs. Disputa totes les possessions i els drets pertanyents al seu pare i als seus germans, i promou un enfrontament que finalment resol una sentència del 17 d’agost de 1469 emesa per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades, nebot d’Hug i cosí germà de Joan. L’àrbitre declara el primogènit d’Hug hereu de tots els béns, drets i accions que havien pertangut a sa mare Blanca i que no en són d’altres que els de tot el senyoriu, en virtut dels «capítols matrimonials e cartes nubsials fets e fetes quan se contractà matrimoni entre los dits egregis don Ugo de Cardona e dona Blanca de Navarra». A Hug només li reserva una pensió anual de sis mil sous sobre les rendes d’Ondara i la possibilitat que «puixa tenir sa casa, estatge e habitació en lo dit loch o castell de Ondara o en qualsevol loch o alqueria de la orta de Gandia».[110]

Despullat de tot allò que ha estat la seua vida i humiliat pel pronunciament del seu nebot, Hug, cosa inesperada, accepta la sentència i aquesta pren forma legal el 3 de desembre de 1470, quan el justícia civil de València n’emet una de semblant a la del comte de Prades i reconeix Joan hereu universal dels béns de sa mare Blanca. De seguida, el primogènit d’Hug de Cardona procedeix a la corporal possessió de les alqueries de l’horta de Gandia i de les valls de Confrides i Guadalest entre el 24 de desembre de 1470 i el 2 de gener de 1471.[111] L’eclipsi de la veu d’Hug de Cardona llavors és total.

Calien unes habilitats provades, uns esforços colossals i uns capitals enormes per a redreçar el senyoriu. I Joan de Cardona no els tenia. El deute censal insoluble propiciarà l’absorció del senyoriu pels Borja.[112]

LA NOSTRA EDICIÓ

El volum de les informacions disponibles ja abans d’iniciar la tasca pròpia de transcripció aconsellà la formació d’un equip. El treball d’una sola persona s’hauria allargat excessivament en el temps.Això no obstant, han estat necessaris gairebé cinc anys de treball ininterromput per arribar a bon port, no sols pel nombre de documents a l’abast sinó perquè a mesura que avançava la investigació s’obrien noves vies i perspectives que reclamaven consultes en dipòsits d’entrada no contemplats. Així, doncs, hem dut a terme una recerca exhaustiva en els arxius i les sèries corresponents, allà on era possible trobar la veu d’Hug de Cardona. El resultat és un total de 357 peces documentals que hem ordenat cronològicament i a partir dels criteris de transcripció habituals i ja acreditats en la present col·lecció de Fonts Històriques Valencianes, els quals parteixen d’un màxim respecte als texts originals.[113] Les intervencions hi han estat les mínimes possibles, i majoritàriament es limiten a la col·locació d’un sic allà on hem detectat errors clamorosos, tot indicant a peu de plana la probable lectura correcta, sempre que hi ha estat possible. Donada la magnitud de la massa documental transcrita i per facilitar-ne l’edició, la nostra col·lecció serà dividida en tres volums, que seran publicats succesivament en tres anys. El darrer inclourà els preceptius índexs de noms i llocs.

Les fonts que han donat rendiments més òptims provenen de la sèrie de Litium de Governació de l’Arxiu del Regne de València, i que recull fonamentalment el seguit de plets en els quals es va embrancar el senyor del Real i Beniopa i les valls de Guadalest i Confrides. Unes fonts que, a més de la informació pròpiament històrica, ofereixen als especialistes de la història del dret materials valuosos per a l’estudi i l’evolució del teginat judicial valencià abans de la supressió dels Furs.També han estat fructuoses les recerques realitzades en la sèrie de Cancelleria Reial conservada al mateix Arxiu del Regne de València, a través, sobretot, de les actes i manaments continguts a la secció de Curia. Per altra banda, els protocols notarials de Vicent Saera i Andreu de Puigmitjà ens han ofert bona part de les notícies referides al negoci del sucre. No menys importants és la documentació extreta del fons d’Osuna de la secció de Nobleza del Archivo Histórico Nacional, amb pergamins, protocols notarials i còpies autèntiques de documents que recullen des de les extenses preses de possessions del senyoriu fins a les breus procuracions, com també sentències i pactes de gran importància per a la biografia d’Hug de Cardona. Cal remarcar finalment l’Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca de València,els volums del qual han permès perfilar les relacions entre el senyor i la comunitat, a més de l’espiral del deute que ofegarà Hug de Cardona.

El considerable nombre de documents aportats no és suficient com per no reconèixer una compartida insatisfacció. Certament han passat gairebé cinccents cinquanta anys d’ençà de la mort d’Hug de Cardona, i no ens haurien de queixar de la magnitud del rastre documental que va deixar al seu darrere. D’altres cavallers com ell i més poderosos gairebé deambulen per l’anonimat i el silenci de les fonts. Amb tot, hi ha dos aspectes centrals que se’ns escapen dels materials documentals sobreviscuts. L’un, la gestió del senyoriu i les relacions amb els vassalls, i l’altre el concernent a l’àmbit privat, en tot allò que dóna llum a la família, les pautes de consum i els nivells de vida. Del notari amb qui Hug de Cardona treballà durant molts anys, Pere Rovira, a penes han quedat uns parell de quaderns, i l’exercici d’un any sencer (1462). Amb comptabilitats senyorials, pressupostos domèstics i quotidianes vicissituds familiars la imatge resultant d’Hug de Cardona hauria estat probablement més matisada i segurament més contrastada. No podem descartat tampoc que en el futur apareguen més documents. Un escorcoll profund en l’arxiu d’Osuna podria donar bones sorpreses, com també els arxius de Navarra, pel matrimoni d’Hug de Cardona amb Blanca de Navarra, l’Arxiu de la Corona d’Aragó i, sobretot, l’arxiu particular on ha anat a raure la documentació dels Cardona, malauradament inaccessible a hores d’ara.

En aquest projecte s’han involucrat altres persones que per raons que no venen al cas l’han hagut d’abandonar. José Antonio Alabau i Benjamín Escriche van fer algunes transcripcions i des d’ací volem reconèixer la seua contribució.També volem expressar el nostre agraïment al personal dels diversos arxius les facilitats que ens han donat, en particular a l’Arxiu del Regne de València, en permetre’ns treballar directament sobre originals quan els microfilms no permetien lectures segures. El nostre company i amic Mateu Rodrigo ens ha oferit permanentment la seua competència i saviesa en transcripcions difícils o dubtoses. Ens satisfà, finalment, que darrere d’un projecte erudit com aquest, de circulació gairebé constreta als cercles de la investigació històrica, hi haja el suport d’una entitat cívica com l’Associació Hug de Cardona del Real, i en particular del seu president Vicent Mahiques,l’entusiasme del qual ha encomanat des del primer moment la nostra tasca.

València, sant Antoni, 2009

SIGLES

ACA	Arxiu de la Corona d’Aragó
ACV	Arxiu de la Catedral de València
AGN	Archivo General de Navarra
AHCG	Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia
AHN	Archivo Histórico Nacional
AMV	Arxiu Municipal de València
APPV	Arxiu de Protocols del Patriarca de València
ARV	Arxiu del Regne de València

[1] Referència inclosa en la procuració al seu torn de Francesc Martorell a Ramon Borrell de Xaló del 19 de juliol de 1425 (doc. núm. 30).

[2] J. CASTILLO, Alfons el Vell..Duc ReialdeGandia Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1999, pp. 132-134.,

[3] J. PELLICER i E. SOLIVARES, Antologia d’escriptors de la Safor, 1,València, Gregal Llibres, 1986, pp. 35-38.

[4] Doc. núm. 3.

[5] Doc. núm 8.

[6] Quatre testimonis signen al peu de la donació Doc. núm. 2. feta en la casa de mossèn Vidal de Blanes, en la plaça dels Predicadors de València. Un d’ells és «lo noble n’Uget de Cardona».Tot i el diminutiu, aquest Huguet difícilment pot identificar-se amb el nét d’Alfons el Vell, un nadó encara i segurament a la vila de Cardona amb sa mare.

[7] Ibidem.

[8] M. DE RIQUER (a cura de), Lletres de Batalla, cartells de deseixements i capítols de passos d’armes, vol. II, Barcelona, Barci-no,1968.

[9] Doc.núm.3.

[10] Les prorrogacions estan contingudes en un plet del 15 d’abril de 1426 (doc. núm. 40).

[11] Ibidem.

[12] Doc. núm. 7.

[13] Docs. núms. 9 i 10.

[14] Joan, rei consort de Navarra, havia rebut la possessió del ducat el novembre de 1425, gairebé un any després de la mort d’Alfons el Jove. En realitat la donació estava prevista des de 1417, quan Alfons el Magnànim el va concedir al seu germà Joan, atesa la manca de successió directa d’Alfons el Jove, i el senyoriu creat per Jaume II per al seu fill Pere devia revertir a la corona precisament en aquest supòsit. Ara bé, això no fou possible més que l’endemà del tras-pàs d’Alfons el Jove. J. L. PASTOR, Gandia en la baixa Edat Mitjana: la Vila i el Senyoriu dels Borja, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1992, pp. 134-139.

[15] Doc. núm. 11.

[16] Menor de 20 anys per­què el 1429 reconeix tenir més de 16 anys però menys de 25 (doc. núm. 48).

[17] Amb tot, als docs. núm. 52 i 155 el dot de Blanca s’avalua en 16.000 florins. La informació al nostre abast, però, no permet aclarir la raó d’aquesta confusió.

[18] J. A. GISBERT, «L’empremta d’un trapig del se­gle XV al Real de Gandia. Arqueologia del sucre al cor de la Safor», Afers, 32 (1999), pp. 33-60.

[19] Per tant, considera que no estava «sotsmès a for e juredicció de vós, molt honorable mossèn lo lochtinent, ni de cort vostra», i encara exigeix la remissió de la causa «al jutge ordinari de la dita vila de Cardona» (doc. núm. 83). El 1454 el ma­teix Hug, però, es reconeix com a domiciliatus in regno de Valentia (doc. núm. 249).

[20] Aquest Joan, que morí abans que sa mare, tingué al seu torn altres cinc fills, Jordi, Joan, Maria, Beatriu i Isabel.

[21] El llinatge de Joana, però, es presta a con­fusió. Quatre anys després del matrimoni, el 30 d’agost de 1448, Joan Cornet es reconeix com a germà seu i des d’aleshores és sempre al seu costant exercint de procurador i vetlant pels seus interessos (docs. núms. 206 i 211). És probable, doncs, que els Sebastià hagen escollit el cognomen Cornet per anomenar la família, una substitu­ció que tampoc no és estranya entre la noblesa valenciana.

[22] Doc. núm. 219.

[23] Els lligams amb els Centelles són estrets: el noble Ramon de Riusec, diu Hug de Cardona és «frare e cu­nyat nostre» (doc. núm. 76).

[24] Doc. núm. 260.

[25] Veieu el document del 4 de setembre de 1473: APPV, protocol de Vicent Pedró, núm. 25.230.

[26] Doc. núm. 307.

[27] Doc. núms. 316, 318 i 319.

[28] Només coneixem una clàusula del testament (doc. núm. 323). Però per un do­cument del 4 de setembre de 1473 sabem que l’herència de Joana comprenia també l’alqueria de Sella, en terme de Dénia, i que en aquesta data Onofre procedeix a vendre-la a Francesc de Vilanova per 25.000 sous per tal de cobrar el llegat de 1.000 florins que li havia fet la mare (APPV, protocol de Vicent Pedró, núm. 25.230).

[29] Doc. núm. 336.

[30] Doc. núm. 339.

[31] Pere Rovira, el notari que ha treballat fidelment per a ell dia a dia durant molt anys i en qui confiava plenament, moria cap a la meitat dels anys sei­xanta.

[32] Doc. núm. 208.

[33] Camarleng, però del seu adversari i duc de Gandia, l’infant Joan, n’havia estat també Hug de Cardona (doc. núm. 257).

[34] Docs. núms. 281 i 282. Les bandositats continuen almenys fins al 1466 (doc. núm. 324).

[35] Doc. núm. 307.

[36] Doc núm. 350.

[37] A més, rep la tercera part del delme i la primícia dels sucres. En un principi, Hug de Cardona s’apropiava integrament el delme i la primícia de la canyamel, però arran de la demanda del bisbe i el capítol de la catedral de València i una posterior sentència del 4 d’abril de 1438, només se’n quedarà un terç. Doc. núm. 151.

[38] L’ar­rendament d’un molí fariner en terme del Real li proporcionava 100 sous anuals. Doc. núm. 287.

[39] Així, el 22 de juliol de 1462 Abrahim Ga­zell i la seua dona Sara, veïns de l’alqueria de Benimasmut, prop d’Ondara, lliuren a Joana de Cardona 190 sous i 8 diners per raó de «filaça, gallines, de censos e de préstec graciosament fet per star e habitar en lo dit loch. Doc. núm. 308.

[40] C. LÓPEZ, Nobleza y poder político. El Reino de Valencia (1416-1446), PUV. València, 2005, p. 315. Vegeu també doc. núm. 193.

[41] Entre 1414 i 1417, les alqueries de l’horta de Gandia supo­saren 65.432 sous i 11 diners, és a dir, 16.358 sous anuals. Aquesta xifra apareix en l’examen del comptes fets per l’alamí de Beniopa al duc Alfons el Vell el 22 de setembre de 1419. AHN, Osuna, lligall 1.175-6, protocol de Joan Llorca.

[42] El 1441 l’arrendament de les alqueries de Gandia se situa en 23.000 sous (doc. núm. 162); el 1448, es queden en 21.000 sous (doc. núm. 218), mentre que el 1467 pugen a 24.000 sous. (doc. núm. 326). D’altra banda, els àrbitres del compromís signat entre Joan de Navarra i Hug de Cardona avaluen, el 1432, les rendes de la meitat del castell i la vall de Guadalest en 5.834 sous i mealla i les de Confrides en 3.284 sous i 8 diners (doc. núm. 73). El 30 de gener de 1462 Joana de Cardona arrenda l’Alcúdia, una altra possessió seua, i Ondara per 1.260 sous (doc. núm. 285).

[43] GARCIA-OLIVER, En la vida d’Ausiàs March, Barcelona, ed. 62, 1998, p. 190. El 1405-1406 la recaptació de Gandia ascendia a 29.611 sous i 11 diners (AHCG, AB 488).

[44] Doc. núm. 120.

[45] Doc. núm. 134.

[46] Com ara les quatre alnes i mitja de draps burells d’Anglaterra que comprà el juny de 1434 pe 198 sous. (doc. núm. 102) o les alnes de drap de setí que comprà el mes següent al mercader florentí Gerard Joan Filàs per altres 198 sous (doc. núm. 105).

[47] L’abril de 1434 pagà dotze llances de Xerès per 120 sous, i el 2 de març de l’any se­güent 44 sous per una sella, 110 per una cuirassa i d’altres 70 per a decorar-la amb diverses peces de plata (docs. núm. 97, 126 i 127, respectiva­ment).

[48] Doc. núm. 204.

[49] Assenyala un dels nombrosos testimonis del plet per peites entre Gandia i Hug de Cardo­na (doc. núm. 133).

[50] Sabem de la celebració d’aquesta reunió gràcies al testimoni en el ma­teix procés de 1435 de Pere Pugeriol, el notari de Gandia que casualment es trobava en casa de Climent de Vilanova «per sos afers» (Ibidem).

[51] Doc. núm. 42.

[52] En una parell d’ocasions l’Alqueria Nova s’identifica amb l’alqueria d’En Foixet, però més sovint apareixen com dues alqueries diferents.

[53] F. GARCIA, «Hòmens de vila» contra cavallers a la Safor del Quatre-cents: les manifestacions d’una crisi?, Guaita, Revista d’Història i Cultura, 1, pp. 26-34, 1982. L’aliança tàcita entre la vila i el duc, es palesa en circumloquis i confessions dels mateixos veïns de Gandia. El mercader Guillem Fortuny, requerit el seu testimoni en un plet de 1435 per les peites i contibucions veïnals, diu «que lo mes de jener propassat, vehent e consi­derant la dita vila que no podia paguar als càrechs de aquella ne y bastarien si solament se haurien a paguar per los vehins e habitadors de la dita [vila] e per los de contribució per les possesions que tenen dins la dita vila, terme e contribució de aquella, ab madur e digest consell qui la dita vila hac dels advocats del senyor rey de Navarra, alibrà e taxà segons atrobà taxat e adlibrat en los libres e capbreus antichs de la dita vila»; mentre que un altre reconeix que en l’afer de la posses­sió de la meitat de Benipeixcar, «e per menar a exsecució la dita sentència, lo Consell de la dita vila, haüt consell permanent dels advocats del senyor rey de Navarra, prengueren possesió de la dita mitat del dit loch» (doc. núm 133).

[54] Doc núm. 27.

[55] Una composició certa­ment elevada per a un camperol, que cal sumar a la que ha pagat als oficials d’Hug de Cardona. Els Albardaner són una de les famílies més po­deroses de Benipeixcar. Abdal·là Albardaner el 1434, tres anys després del delicte de Iucef, és síndic de les aljames de l’horta de Gandia (doc. núm. 91).

[56] Doc núm. 67.

[57] Mahomat Zo­roca, de Beniopa, afirma, en efecte, que «ne ha paguat moltes veguades sa part, car lo dit loch de Beniopa pagua al dit braç ben vint florins» (doc. núm. 133).

[58] Ibidem

[59] Doc núm. 99.

[60] Doc núm. 132.

[61] El procurador de Pere d’Íxer, senyor de l’Almoi­na, tanmateix, insistí que el seu representat «no era entrevengut en la dita causa jamés e que no y volia tanpoch entrevenir ni fer part» (doc. núm. 153).

[62] Les franqueses es refereixen a les contingudes en el doc. núm. 57.

[63] La sentència correspon al doc. núm. 153.

[64] Vid doc. núm. 277 a propòsit d’una cisa imposada per Gandia en Benipeixcar.

[65] Doc. núm. 196, doc. núm. 255 i doc. núm. 276, respectivament.

[66] Interessos mutus que es reflecteixen en una sentència promulgada el 17 de maig de 1430 per Galceran de Vic, com a procurador general del duc, sobre la forma de construir l’assut d’en Carròs, on coincidiren, tots dos muntats a cavall, Ausiàs Marc, com a hereter dellà el riu, i Hug de Cardona, com a hereter deçà el riu (doc. núm. 62). La qüestió de les aigües vegeu-la en J. CASTILLO: Els conflictes de l’aigua a la Safor medieval, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1997.

[67] Set dels quals «discorren a ús e ampriu dels habitadors de la dita vila e dels hereters de la dita cèquia», i l’altre mig fil és el de Benipeixcar, motiu de la disputa.

[68] Els de Gandia, en canvi, argüeixen que la clausura fou feta per Alfons el Vell, de manera que «en la dita dent fonch mesa una pedra picada faytisça, e perquè fos obra per­pètua damunt fonch mesa una gran pedra, la qual sis o set hòmens no la porien alçar e la hun cap de aquella entrava dins lo marge o caxer de la cèquia. E perquè fos pus perpetual, a l’altre cap de la dita gran pedra fonch mesa altra gran losa, la qual bastava sobre la dita pedra per refermar aquella e ab argamassa fonch fortificada e ligada la dita obra».

[69] Doc. núm. 264. No era, però, la primera vegada que l’aljama de Benipeixcar s’enfrontava amb els jurats de Gandia pel fil d’ai­gua. El 1418 pretengué disposar de l’aigua sense demanar-la al sequier de la vila. Davant l’oposi­ció de Gandia i el corresponent procés, el duc Alfons el Jove emeté sentència per la qual con­firmava la jurisdicció del sequier del Vernissa en el repartiment de les aigües: AHN, Osuna, lligall 772-2, carp. 122, núm. 1.

[70] P. VICIANO, «Capital mercantil i drets feudals en la difusió de la canya de sucre al País Valencià. La senyoria d’Oliva a l’inici del segle XV», Afers, 32 (1999), pp. 152-166.

[71] Malauradament no disposem del document original, però gràcies a un plet de l’1 de juliol de 1433 sabem la data de la constitució de la companyia i les línies bàsiques de la seua organització (doc. núm. 84). Gandia acull amb preocupació el trapig del Real, perquè és una competència per als que s’han construït i es poden construir en el futur tant dins les seues muralles com arreu del seu terme o contribució particular. El 7 de febrer de 1436, el procurador del cavaller formalitza una ferma de dret perquè «els oficials de la vila inquieten, molesten e per­turben en lo dret e possessió que lo dit noble don Hugo de Cardona ha de fer en lo dit trapig e exercici de aquelles» (doc. núm. 140).

[72] J. A. GISBERT, «L’empremta d’un trapig del segle XV», Afers, 32 (1999), p. 40.

[73] F. GARCIA-OLIVER, «Les companyies del trapig», Ibidem, pp. 184-188. Vegeu també docs. núms. 123 i 124.

[74] Doc. núm. 84.

[75] Ibidem. Uns dies després, el 20 de juliol, ambdós recorren a uns àrbi­tres per tal de solucionar la disputa (doc. núm, 85).

[76] Tot aquest assumpte del debat entre Cardo­na i Paganino, amb la tramesa dels comissaris al Real i l’acord entre ambdós, al doc. núm. 134.

[77] Directrius semblants a les pactades entre els Rana i Hug de Cardona presideixen la compa­nyia creada el 1414 entre Francesc Ponç, merca­der de València, i Bernat Centelles, senyor d’Oli­va. Vegeu Ferran Garcia-Oliver, «Les companyies del trapig», pp. 167-194.

[78] Jaume Vidal, procurador de Cardona, fa una veritable declaració dels drets feudals: «lo dit noble don Hugo de Cardona e officials de aquell han acostumat durant lo temps del dit arrendament e altres arrendaments usar de tot dret de senyoria en los dits lochs e térmens de aquells, e de fer crides, manaments, inibicions e altres ordinacions, axí sobre les dites canyesmels com altres, e han acostumat de manar que les canyesmels no sien treytes de lurs térmens ne sien portades en lo dit trapig de mossèn Galce­ran, sinó lo que lo dit noble voldrà e ordenarà» (doc. núm. 158). Sobre el mercader vegeu M. RUZAFA, «Alí Xupió, senyor de la moreria de València», L’univers dels prohoms. Perfils socials a la València baix-medieval, València, ed. 3i4, 1995, pp. 137-174.

[79] L’enfrontament es produeix el 4 de juny de 1444 (doc. núm. 192).

[80] Doc. núm. 218.

[81] Doc. núm. 243.

[82] El 3 de març de 1462 Pere Solanes, mercader i veí de Gandia, paga a Joana de Cardona 12.000 sous restants d’altres 28.000 deguts per mil formes de sucre (doc. núm. 294).

[83] Contingut en doc. núm. 322.

[84] L’11 de febrer de 1462, la com­panyia s’empara en València de quaranta-dues formes de sucre (doc. núm. 288).

[85] Doc. núm. 314.

[86] Doc. núm. 321.

[87] Doc. núm. 322.

[88] Doc. núm. 326.

[89] Pere Ram i Paganino Rana són els qui havi­en fermat de dret contra Hug de Cardona i An­toni Grindell, i aconsegueixen que una partida de sucre del trapig del Real siga enviada a València sota la custòdia del governador. Doc. núm. 134.

[90] Doc. núm. 40.

[91] La capacitat del notari de València per donar respostes inversemblants als sòlids atacs del procurador de Joan Mercader es palesa al llarg de tot el plet amb la creació de neologismes i la utilització de parlaments i argu­mentacions sense sentit. Prengam com a exemple aquest paràgraf: «De la cumembre [sic] distrucció que·s fa per la part altra, si aquella és ben attesa e considerada, fa poch profit a la part altra e no nou res a aquesta part, attès majorment com la veritat de aquell stiga en favor de aquesta part, car, segons ha dit dessús, per la pretesa intitula­ció que·s diu de comte de Dénia, on tal se pogués mostrar lo duch Vell, no·s despulla de la dita senyoria del dit comdat e mostràs ab aperto, car tota hora fon possehit per lo pare e rebudes les rendes jurediccionals e dels altres drets preteses de supranitat comdats, ja hi creu haver respost aquesta part que quant ho demanava per aquells haver eficàcia la dita pretesa consignació aquesta part usarà de altra manera de respostes, e en açò no diu pus. Dels altres drets pertanyents a senyor del dit loch és clar». Ibidem.

[92] El plet ocupa 66 fulles distribuïdes entre dos volums de la sè­rie de Litium de la Governació. S’hi dedica fins i tot la tretzena mà sencera del volum 2.237. A més, per part seua, Joan Mercader, davant de les dilacions i la lentitud de la maquinària judicial, inicia dos plets més el 1432 i 1433 per reclamar allò que considera seu. Sumats, doncs, els tres plets, suposen el divuit per cent de la massa docu­mental final.

[93] Compensació, doncs, igualment d’irrisòria que la que obtindrà en la sentència de 1438, quan és eximit de pagar a Gandia les peites anteriors a aquest any per la meitat de Be­nipeixcar, però és confirma l’ingrés de la meitat de l’alqueria a la contribució general de la vila. L’acord al qual finalment s’arriba no és producte de cap sentència del governador sinó d’un «pac­te, concòrdia, avinença e amigable composició» negociada davant de Ramon de Riusec. Ibidem.

[94] Doc. núm. 147. Una visió més exhaustiva del paper que juga la noblesa valenciana en les guer­res del segle XV al servei de la corona en J. SÁIZ, Caballeros del rey. Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo, PUV, València, 2008.

[95] A. DÍAZ BORRÁS, El ocaso cuatrocentista de Valencia en el tumultuoso Mediterráneo, 1400-1480, Barce­lona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, Depar­tament d’Estudis Medievals, 2002, especialment pp. 359-368.

[96] Tot l’assumpte de la presa de les barques, amb la protesta dels damnificats i, fins i tot, una carta manuscrita d’Hug de Cardona en docs. núm. 171-179.

[97] Docs. núm. 183-189.

[98] Docs. núm. 143 i 145.

[99] Sabem amb certesa que els capitals sol·licitats per Hug de Cardona i les seues aljames arriben als 236.100 sous i la xifra restant fins arribar als 421.000 sous l’hem obtingut després d’aplicar un interès del 6,66% –el més comú, d’altra banda– a les pensions dels censals documentats en un espai de quaranta-quatre anys, és a dir, entre 1425 i 1469. A partir d’aquest moment el seu fill es fa càrrec dels censals carregats pel seu pare. En qualsevol cas, la magnitud del deute dels primers anys, provo­cat per les compensacions a Alfons del Magnànim i al seu germà Joan de Navarra, es palesa en el sindicat solemne de totes les aljames sota la senyoria d’Hug de Cardona conferit a Abrahim Valencí per carregar nous censals fins a la suma de 300.000 sous, amb els quals quitar-ne els vells que su­portaven un interès superior i suposaven el pagament de 14.000 sous de pensions anuals (doc. 195).

[100] No hi ha el carregament del censal de se­tembre de 1440, però el plet subsegüent del 28 de novembre de 1441 és al doc. núm. 157. El quitament és del 5 d’octubre de 1442 (doc. núm. 170).

[101] Així, el 15 de juny de 1442 acorda amb les aljames de l’horta de Gandia la destina­ció de 19.000 sous de les rendes al pagament de creditors (doc. núm. 162).

[102] Docs. núm. 233, 234, 236, 237 i 238.

[103] Doc. núm. 241.

[104] Doc. núm. 265.

[105] Això no obstant, el procurador de Cepello, Tris­tany i Guasc negà la coacció, ja que tot hauria estat fet lliurement i per precs de don Hug i les aljames: «que lo dit egregi don Ugo jamés fes força e inclogués o tanqués los dits síndichs, al­james e moros en les mesquites dels dits lochs, ne hi fes força alguna ne manaments en presèn­cia dels dits principals del dit en Johan Costa e que aquells ho agen sabut, ne lo dit egregi don Ugo jurà de no traure-los ne dexar exir de les dites mesquites sens fer lo dit carregament, ans tot lo contrari en veritat. E si·s mostrava que lo dit egregi don Ugo agués feta nenguna força de strenyiment de manaments als moros, aljames e síndichs qui fermaren en los dits carregaments de violaris, ço que no és versemblant ni presumidor, aquells dits manament e forces serien stades toltes e tot seria stat tolt e levat abans del dit carrega­ment e carregaments». Doc. núm. 279.

[106] Doc. núm. 322.

[107] Doc. núm. 297.

[108] Doc. núm. 307. En la carta, a més, com hem apuntat més amunt, els notaris li aconsellen recelar del seu fill Joan. El desafecte entre el pare i el primogènit ho complica tot més encara.

[109] Doc. núm. 322.

[110] Doc. núm. 339.

[111] Doc. núm. 352.

[112] Veieu la política creditícia de Joan de Cardona i el traspàs del senyoriu als Borja a conseqüència de l’endeutament censalista en J. L. PASTOR, «Censales y propiedad feudal. El Real de Gandía: 1407-1550», En la España Me­dieval, IV (1987), vol. II, pp. 735-766.

[113] En realitat el nombre de documents supera la xifra de 357, perquè n’hi ha que n’inclouen d’altres.