Читать книгу Sońka - Ignacy Karpowicz - Страница 9

—Molt bones, les coques —va dir amb la boca plena el príncep.

La Sońka va somriure com a resposta, i tenia un somriure ample, ja que les dents de l’aparador havien anat a parar al lloc adient.

—Em dic Igor —va afegir, però no va dir res del seu regne, de Varsòvia, ni dels escenaris, de les torres de vidre ni dels que anaven fins al cul de química, o de les princeses alcohòliques, dels espectadors i de la buidor que era més punyent que les pulles dels crítics.

Em dic Igor, he fet això i allò altre, i he tingut aquests i aquells premis, també, sense comptar les nominacions, que també es compten, és clar, no aquí, allí sí. Em dic Igor, els admiradors em donen el seu número de telèfon, i els enemics es foten de mi i se’m conxorxen per darrere, mentre que les nits són llargues i tenen el fulgor dels llums de la ciutat. Em dic Igor, de fet, no he fet realment res, tot és cendra, la cendra ho és tot, és arreu, als pulmons i al nas, sota les parpelles i a la boca, raspa la gola com el fum dels cigarrets, i així serà fins al final: n’hi ha prou de bufar-ne la pila i ni tan sols no hi haurà el the end.

Tinc una casa cara, antiguitats a la casa, i en aquestes antiguitats no hi ha ni una partícula de pols, gràcies a una ucraïnesa que hi passa cada setmana el drap, jo soc l’únic objecte físic de casa meva pel qual ella no passa.

Em dic Sońka, la meva gossa, Borbus XII i l’Última, em diu Blanca, pels cabells blancs, això que en queda i que es troba en el canemàs del crani. Tinc la vaca Mutxka, un gos, unes quantes gallines i el gat Jozik, no tinc familiars, no tinc possessions, no tinc res, però això no té importància, perquè tampoc no em podré endur res en el darrer viatge: ni la Mutxka, ni la Borbus ni en Jozik; per què vull altres coses si tot el que tinc no m’ho enduré amb mi?

Precisament, així és com haurien pogut parlar l’un amb l’altra la primera vegada —l’Igor menjant-se les coques, i la Sońka amb un bombó triat entre els dits ossuts—; la primera versió després es va copiar moltes vegades, perquè les paraules no dites no deixen de ser paraules, i la merda no cagada, merda. Aquesta és la natura de totes les coses.

L’agost de l’any 41, fa més d’un milió d’anys, com si hagués estat abans del Diluvi, fa molts, molts anys. Jo era jove, tenia dos germans, més grans que jo, en Witek i en Janek, tenia tota la vida per davant, les mans cansades de tant treballar, poques alegries, uns sentiments amagats, m’agradava posar la llengua com un tub, i fer-me trenes amb els cabells. Ni tan sols era capaç d’odiar completament el pare. «Djitxa lubi iak duju, a trasi iak khruju»,20 deia abans de començar a pegar, però jo preferia que em peguessin i no que m’estimessin, al cap i a la fi, els cops eren més suportables que l’amor del pare, sobretot del seu amor quan jo vaig florir. El pare ja em tenia clissada des de petita. Has matat la meva dona, ara has d’expiar, deia. Però jo mai no hauria fet mal a la mare! Ni tan sols la vaig conèixer!

Era un agost que ni tan sols els més vells recordaven, tot creixia amb força, maco, semblava que no hi havia límits en aquella manera de créixer, com si el bon Déu hagués decidit canviar les mides del món, com si hagués decidit que des d’aquell agost tot seria més gran. I ho era, fins i tot jo mateixa vaig començar a fer-me il·lusions que el cel es corbava sota el pes de les estrelles, que se sostenia en un mocador que era el que jo portava al cap lligat al coll o sota la barba. Aquell agost el sol quasi no es ponia, el riu quasi no fluïa, hi havia més peixos i més crancs que no pas aigua. Les abelles tornaven cap al rusc, per la sorra i per l’herba, amb les potes tan carregades de pol·len que no podien ni alçar el vol. Les gallines ponien munts d’ous, i cada ou tenia dos rovells i un pollet. Els molins funcionaven lleugers i suaus, greixats pel sol. El sègol i les patates fermentaven en tres dies, i bevien en un quart d’hora.

No havíem viscut mai abans amb tanta facilitat: ni a Prússia, ni en la Rússia tsarista o soviètica, ni en la Polònia aristocràtica, afirmaven els més vells. Sabíem que érem súbdits de Hitler, Adolf, corria la brama que Adolf Hitler era el mal encarnat, que era el mal perquè ens odiava a nosaltres i als nostres veïns, encara que al mateix temps no sabia res de nosaltres, però a nosaltres això no ens afectava ja que una nova guerra havia passat oblidant-se dels nostres poblets. I era una època de moltes guerres, però cap d’aquelles guerres era nostra. Els polonesos es barallaven amb els alemanys i els russos, ara els russos amb els alemanys, però allò no tenia res a veure amb nosaltres, perquè no érem dels uns ni dels altres, érem de ningú, érem nostres, potser sí allà més lluny, a Białystok, però no aquí, potser una mica a Gródek, però ja no a Królowe Stojło. La fi del món té això, que la guerra hi arriba poques vegades, i el més sovint és en forma de desertors tots espellifats, notícies desfigurades i un estrèpit que passava per allà l’horitzó; però si arriba, aleshores és d’una manera terrible. No va ser fins després que ho vam haver d’experimentar.

Aquell dia, després d’haver treballat al pati, vaig sortir al banc, jo soleta, perquè ves a saber on coi s’havien posat els meus germans, segurament amb les noies de la família Gryk, i el pare havia anat a cals veïns. Aleshores, jo seia sola al banc, el sol feia trenes dels raigs, interpretava resplendors a la fusta i uns sons com els dels corcs a la parènquima, a les fulles verdes i al meu vestit amb petits nomoblidis. Perquè, no sé què em va passar pel cap, m’havia posat el millor vestit, el que tenia per anar a l’església, per a les bodes i els funerals. De debò que no sé què em va passar pel cap. Seia: vestida i arreglada, una mica trista i força cansada, sense idees de com viure la pròpia vida. El pare no volia donar-me en matrimoni a cap home decent, li era necessària en substitució de la mare.

Si el pare m’hagués vist en aquell moment, hauria rebut jo i la meva marona, al cel sia, però el pare havia anat a cals veïns, i això volia dir que no tornaria fins que es fes fosc. Primer, vaig sentir una tremolor delicada de l’aire: unes capes pesades, transparents, onejaven, començaven a estratificar-se, a desenganxar-se com l’esmalt de les dents, i perdien la transparència. L’aire es tornava mat. Després, parlo: després, encara que això va ser fa molt, molt temps, després, del camí terrós, es van aixecar unes columnetes d’una pols que es mantenia allà dalt, en moviment, com si el camí fos un sedàs que garbellava el gra de la palla, com si algú des de sota bufés a través d’una palla buida i fes trombes.

Vaig sentir un so semblant al que fa un eixam en buscar lloc per al rusc. El so creixia, s’acostava, i les columnetes de pols giraven i creaven formes confuses, d’un color burell; cabdells de pèl del gat que tant m’agradava raspallar. Em vaig espantar. La terra tremolava, i el soroll dels motors, els grinyols dels trossos de metall que xocaven van esclatar de sobte amb més força, quan des de darrere d’un revolt va sortir un camió gris, i darrere d’aquest un altre i un altre. També s’arrossegaven vehicles semieruga, i una por profunda, com si fos un cuc partit per una pala.

Semblava com si haguessin desaparegut els colors, com si s’hagués cobert tot de cendres. Vaig mirar la tela del meu millor vestit, ja no era de diumenge, amb petits nomoblidis, sinó que era normal, brut: les flors s’havien marcit, les platabandes s’havien cobert de cendra. Em vaig posar a plorar i potser aquelles llàgrimes van netejar la grisor i la cendra del món perquè vaig gosar mirar les cares dels homes que seien a la caixa dels camions, a les cabines, als semieruga.

Era com si s’assemblessin molt tots, com si tots haguessin nascut d’una mateixa mare, gran i treballadora. Tenien unes cares ben tallades, amb una pell rosadodaurada, tenien uns cabells clars com el marc d’una icona i els ulls del color de la tela del meu vestit. Tenien uns cossos atlètics. Tenien un aspecte fantàstic, amenaçador i noble. Semblava com si s’haguessin perdut en aquell racó de món, com si s’hi trobessin per error, com si haguessin vingut per un moment fora de la història autèntica, com si s’haguessin transformat en un error, en una xafarderia que encara no s’havia escampat.

Aquells rostres solars s’estiraven en la franja de llum, perdien les seves característiques. Abans que caigués la pols, i retornés els colors, una moto es va aturar davant meu: era d’aquelles grans, que tenien una tercera roda en un cantó i el que semblava com un bressol, d’un negre brunyit, com l’abdomen d’un escarabat. De la moto, en va baixar una figura. Em vaig senyar tres cops i vaig abaixar els ulls, perquè em pensava que era el diable o algun criat: enfundat en pell negra, fins i tot els ulls els tapaven unes ulleres estranyes, però no en vaig veure la cua, perquè el tenia davant per davant.

Es va acostar al banc, es va aturar, vaig veure la punta de les seves botes polsoses. Va començar a dir alguna cosa, però parlava d’una manera monstruosa, no vaig entendre ni un borall del que volia, parlava en un dialecte infernal, gutural; en aquella llengua d’ell cruixien els troncs de joves bedolls, es trencaven els cabirons i no hi havia res que es relacionés amb res, únicament que tot amb tot es desfeia. Vaig demanar a Déu que em tragués el dimoni del davant, vaig pregar i pregar, tancant les parpelles fins que començaren a giravoltar davant meu uns rosegons de pa ataronjats. No va ser fins més tard que tot va tornar al silenci, i jo vaig notar el tacte d’una pell nua, estranya. L’olor de midó. Pensava que la meva mare havia tornat, per fer-me alçar la cara en direcció al camí. Que el mal ja s’havia allunyat, allunyat del tot per la falda de la mare: amb la moto i la figura negra.

Vaig permetre que aquella pell nua, estranya, que m’agafava per sota de la barbeta, em dirigís la cara cap al sol. Aleshores, els meus ulls van trobar-se amb uns altres: amb uns ulls blavíssims, profunds i alegres, enormes, brillants i terriblement tristos. Pensava que era així com havia de ser el mar, com havia sentit a dir algun cop dels jueus de Gródek. Era això el que vaig pensar, una aigua sense final, no es travessa, cal enfonsar-s’hi, i al cap de no res vaig començar a sanglotar, perquè havia entès que estava encantada, captiva i enamorada, per bé i per mal. Vaig entendre que Khospadz hi havia posat el seu segell, jo n’olorava la cera. El Senyor va unir els nostres destins, el seu en la pell negra i el meu en el vestit de flors.

L’home, assenyalant-se amb la mà el cor, va dir:

—Joachim.

Em va mirar.

—Joachim —va repetir—. Und Sie?

Sentia com m’enrojolava. Encara m’estava coent sota la barbeta el tacte de la seva pell. Encara em punxaven les marques de les llàgrimes.

—Sońka —vaig respondre amb la veu més baixa possible, però ell ho va sentir.

—Sońka —va somriure—. Sehr gut.

Va anar cap a aquell bressol negre del costat de la moto i en va treure alguna cosa. Em va donar un cadell llanut adormit: un gos llop petit, marronós. Em va donar un collar de pell per al gos.

—Sońka und Joachim —va dir, i aleshores va pujar a la moto i va marxar, i va aixecar un núvol de pols.

Em vaig quedar amb el cadell adormit. No sabia què fer. Em sentia com una llavor llençada en un camp de pedres. Feia girar entre els dits el collar, intentant llegir-ne unes lletres estranyament estilitzades. No tenia gaire traça amb la lectura, tan sols el que ens havia ensenyat el Popa, a més, no eren lletres que jo conegués, perquè, entre nosaltres, a l’Església ortodoxa les lletres semblen cadiretes, però per una espècie de miracle, vaig aconseguir llegir-les.

—Borbus —vaig dir, i aleshores el cadell va alçar el musell cap a mi.

Així és com li vaig posar nom. Borbus I.

—Borbus —va dir a l’aire l’Igor.

—Borbus —va repetir la Sońka i es va aixecar del tamboret per posar més llet.

I darrere la finestra, la Borbus, Borbus XII, va udolar silenciosament al sol. L’Igor va posar-se al cap un bolígraf, un full de paper, l’smàrtfon, el dictàfon, i l’extracte electrònic del compte on anotava la història de la Sońka. Rumiava si no calia indicar amb més intensitat la parla d’allí o d’aquí (depenia de si mirava des del lloc en què es trobava en aquell moment o més aviat de Varsòvia), o eliminar algunes relacions, metàfores, comparacions, massa urbanes, que a la Sońka mai no se li haurien acudit. O potser sí?

Sí, ves, va pensar, el que he de fer és recalcar el caràcter universal d’aquesta història, la seva narració, que pressento però que encara no he conegut. Aquesta història ha de ser comprensible especialment per als altres, aleshores també serà comprensible per a mi.

Va empassar-se una mica de llet.

—Així que us dieu Sońka —va dir—. Jo em dic Igor. Igorek.

La Sońka va pensar que un nom com aquell no existia, no allí. Potser algun Ihar? En la llengua de la Sońka no hi havia la consonant g. Tant hi fa, mostrant en el seu somriure una bella pròtesi i assenyalant-se amb la mà boteruda el pit, va dir:

—Sońka. Sońka.

Ara ja sabem els nostres noms, va pensar, amb una certa concessió a la mentida.

I després li van venir, a ell, uns pensaments tenebrosos.

La Sońka callava. Sentia alegria i satisfacció, que se li estenien pel cos oblidat i abandonat en un ramal. I a l’agost tornarà a passar una cosa important, una cosa de nou definitiva. Va aixecar-se i del bagul del dormitori en va treure alguns drapets, que va donar a l’hoste, avergonyida.

—Na, pakhladzi21 —va dir en veu alta.

L’hoste no tenia pressa a desfer aquell fardell. Primer el va sospesar amb la mà, una mica estranyat, i una mica encuriosit. No pesava gaire, però el que és important no pesa gaire, igual com el que no és important. Per això és tan fàcil confondre una cosa amb l’altra, enredar-les i perdre-s’hi.

L’Igor mirava aquella tela esfilagarsada. Tenia un pom de flors seques, un drap fet miques amb una gran taca marró. Va concentrar la mirada en aquella taca: cafè?, cacau?

—Kheta jakho krou22 —va dir en veu baixa la Sońka.

Vaig donar a aquell cadell un tros de pa xop de llet. Tenia por que el pare no em deixés tenir aquell regal. Va tornar molt borratxo, tan borratxo que ni tan sols es va preparar per pegar-me, tan sols es va llençar a la màrfega i es va quedar adormit com un soc, i jo desitjava que aquell somni fos una roda de molí en el coll del pare, que aquella roda l’anés estirant cap al fons, que el pare notés la nit i el fred, els ratpenats en els cabells, i unes sangoneres a les parpelles, que s’espantés i tornés transformat: millor per a en Janek i en Witek, millor per a mi i els jivine.23

Perquè el meu pare era el diable. Uns diables que havien fet cau en ell, molt treballadors i que no deixaven de pregar. No diferenciaven el pare dels altres pares, hi havia una quantitat tal de diables allí als pobles que un camell no entraria al paradís.

Jo no podia dormir. Tot havia canviat en mi. Per això, vaig sortir de casa, al banc, on m’havia assegut unes hores abans: feia molt, molt temps. Vaig trencar la prohibició del pare. «Pa notxe tolki kate i bladzi lajatx»,24 deia ell. Tenia por d’aquella voluntarietat, i encara tenia més por del meu atreviment. Tot en mi havia canviat. Era la mateixa i també una altra a la vegada, girada com un vestit al revés. Tenia més por del futur que de la fúria del pare, perquè la fúria ja la coneixia; el futur, no. Mirava el cel. Mirava aquella cúpula amb milions d’estrelles. Senyor meu, pregava, tens milions d’estrelles, dona-me’n una, la més petita, fes-la caure amb un dit o amb un esternut, i jo pensaré un desig. L’estrella més petita, pot ser escantellada, t’ho prego, dona-me-la.

I pel que es veu, la meva marona va intercedir per mi, perquè va triar una estrella, potser no era gaire gran, però estava molt ben feta i era quasi nova, i la va llençar a la Terra. Vaig cloure els ulls, i vaig formular un desig. Encara vaig tenir els ulls tancats, i el meu desig em va deixar una marca de foc al cor. Era un desig com la tapa d’un fèretre. Era un desig molt breu: com a molt una paraula, segurament menys.

—Joachim —l’Igor va evocar amb una veu tranquil·la l’eco del desig dissortat i voraç de la Sońka.

Ara la Sońka es mirava amb els ulls ben oberts aquell jove de ciutat, ros i ja amb indicis de calvície, amb entrades com un riu mandrós, aquell noi d’olor elegant i sense taques de suor a les aixelles, que ja havia envellit, i passava a ser cada cop més transparent i com més savi cada minut que passava. Un noi que havia vingut d’una llunyania invisible per escoltar, entendre i acomiadar la Sońka. Un noi que tenia alguna cosa que feia que un se’l volgués endur a casa, encara que no se sabia si per gaire temps.

La Sońka mirava i no podia deixar de mirar, els narius aspiraven l’olor de midó de feia un milió d’anys, els ulls que havien vist aquella estrella abans del Diluvi, tan ben feta, i segur que no escantellada, al cap i a la fi, el desig (com a molt una paraula, segurament menys) es va acomplir immediatament.

I del seu ull dret, al qual els anys havien apagat el color, en va rodolar una gran llàgrima. No es formava directament: primer es feia a poc a poc, es feia fins que al final se separava. No era una llàgrima transparent, sinó que era d’un color lletós. No era una llàgrima molla, sinó lleugerament humida. Aquella llàgrima era en realitat un terròs de sal. I anava passant per les arrugues de la cara de la Sońka, com un cuc per una fulla vella i enrotllada, sense esperança per a la metamorfosi o transformació a la cara, fins que al final, evitant els llavis, va caure de la barbeta a terra, on es va desfer en un polsim de sal.

I quan de la llàgrima només en quedava pols, aleshores va tornar el color a l’ull dret de la Sońka. Va passar a ser blau: un blau profund i alegre, brillant i trist.