Читать книгу Els robots prefereixen el jazz - Ignasi Llorente - Страница 9

Bit: dígit del sistema de numeració binari que només pot tenir dos valors: 0 o 1. El bit és la unitat mínima d’informació usada en informàtica o en la teoria de la informació. Acrònim de l’anglès «binary digit».

La meva mare odiava despertar-se cada matí. Precisament el que el meu pare, en Larry Stem, no podia fer. La sensació de solitud en allargar el braç cap a l’altre costat del llit i no trobar-hi el cos del seu company s’havia fet insuportable moltes vegades. Aquell era l’instant més amarg del dia. El coixí intacte i el llençol sense cap arruga eren una imatge que havia odiat comprovar invariablement tres-cents seixanta-quatre matins consecutius.

Paradoxalment, em deia, anava precedit del moment més dolç, quan la transició del somni a l’estat de vigília feia que durant uns segons oblidés la seva absència. De vegades creia que era un d’aquells matins que ell s’havia llevat ben d’hora per començar a dibuixar els esbossos d’una nova idea. O un dels molts dies que havia matinat per anar a la feina a endreçar o descartar els esbossos i les idees de dies anteriors.

Tant de bo el nostre cervell fos un òrgan digital, capaç de passar de l’estat inactiu al ple funcionament en menys d’un segon. Però el cervell humà segueix un procés analògic i necessita l’activació de diferents associacions neuronals per estar a ple rendiment. Sovint, algunes persones, fruit de l’estrès o a conseqüència de determinades medicacions, durant uns segons són incapaces de recordar on són o quin dia és. Tothom ha patit algun d’aquests instants matinals d’idees borroses, però no gaire gent les pateix de forma recurrent, creient que una de les persones que més estima encara és al seu costat.

La meva mare, la Megan Carroll, va estar dotze mesos patint aquesta mena de despertars de forma esporàdica però constant. La transició entre les primeres notes musicals del despertador i el moviment instintiu d’allargar el braç buscant el meu pare, en Larry Stem, fins al precís instant en què s’adonava que ja no hi era resultava molt amarga. Sovint anava a dormir pensant que l’endemà tornaria a patir aquella confusió, i ho odiava profundament. Precisament ella, que sempre havia pensat que dormir era un dels plaers més grans de la vida. Ara entenc per què es quedava tanta estona al sofà llegint o mirant la televisió, fins que queia rendida i no tenia més remei que anar cap al llit. Devia ser terrible, aquella sensació.

Tot i així, un cop em va dir que només hi havia una cosa pitjor que els seus despertars confusos i solitaris dels matins, i eren els meus despertars confusos a mitjanit cridant el pare demanant que em portés un got d’aigua o m’acompanyés al lavabo. La mare, alguns cops, per inèrcia donava un parell de coces a l’espai buit de l’altre costat del llit, i murmurava «hi vas tu, Larry?» fins que s’adonava que el meu pare, molt probablement, ja no tornaria a portar-me cap got d’aigua mai més.

El que sí que recordo és que jo sovint, també confusa per aquells insomnis nocturns, li preguntava per quin motiu no havia vingut el pare a portar-me l’aigua. Segur que aquells moments encara eren més amargs que els seus matins confusos.

Que imperfecte que pot resultar de vegades el cervell humà. Sempre n’havia tingut una imatge idealitzada, com la majoria de gent, pensant que era un òrgan quasi perfecte. De gran precisió, gairebé infal·lible. Com un rellotge suís. Una màquina de la qual, segons una falsa llegenda popular atribuïda a Albert Einstein, només usem el 10% de la capacitat. Però durant l’any posterior a l’accident totes dues havíem anat aprenent prou coses sobre un òrgan que, a mesura que anàvem coneixent, ens semblava més ineficaç.

Ma mare tenia una formació científica més que suficient per saber que no existeixen les veritats absolutes ni les certeses eternes. Sabia que el coneixement científic no és un conjunt de respostes, sinó una eina, la més eficaç de totes les inventades fins al moment, per afrontar preguntes de qualsevol nivell de dificultat.

Per això el mètode científic conviu permanentment amb el dubte. I la neurologia n’era, potser, l’exemple més paradigmàtic. Però la seva especialitat era l’antropologia, una disciplina massa allunyada de la neurologia per poder entendre les vaguetats i inconcrecions amb què els familiars de la sisena planta de l’hospital Johns Hopkins de Baltimore havíem de conviure diàriament.

A partir de les nostres accidentades transicions del son a la vigília, però sobretot a causa de l’estat d’en Larry, la meva mare havia anat aprenent conceptes sobre el cervell humà que fins aleshores li havien restat desconeguts o senzillament no li havien suscitat cap interès. Havia après que el nostre cervell, a diferència del que s’havia cregut durant dècades, pot dormir de forma parcial, amb grups de neurones en estat oníric, mentre la resta de l’òrgan es troba en vigília. Fins aleshores sempre havia cregut que els estats de son i de vigília eren excloents entre ells, excepte en algunes patologies. Els estudis més recents de l’època, reforçant la idea que els humans podíem compaginar els dos estadis com feien altres animals, havien aportat, paradoxalment, més dubtes a un òrgan ja prou misteriós i encara massa desconegut per a la majoria de persones.

Ella, malgrat tot, s’havia anat tornant gairebé una experta en l’encesa i apagada dels processos neuronals. Sobretot en l’apagada, que era l’estat en què es trobava el seu company des de l’accident que havia patit.

Un dels primers episodis d’aquell llarg i tediós procés d’aprenentatge va consistir a conèixer un motiu més per odiar Glasgow, una ciutat de la qual no en guardava cap bon record malgrat no haver-hi passat més de vint-i-quatre hores.

Durant el primer viatge que havien fet tots dos junts a Europa, encara a l’època universitària, es van quedar sense diners visitant la principal ciutat d’Escòcia. Un error en la targeta de crèdit els va deixar sense més efectiu que el poc que portaven a la butxaca i sense possibilitats de pagar el bed & breakfast on havien de passar la nit. Segons el meu pare, l’error no havia estat de la targeta amb xip sinó del comercial, evidentment humà, de l’agència de lloguer de vehicles que havia bloquejat una quantitat errònia de la seva Visa.

Ella sabia prou bé, des del mateix dia que es van conèixer, que segons en Larry els errors informàtics no existien, eren només l’extensió d’errors humans, evidentment. Aquella nit la meva mare no va aclucar ull pensant com pagarien l’estada a casa de la senyora Molly. El meu pare, en canvi, va dormir tranquil·lament. Ella desperta i preocupada i ell inconscient, i precisament a Glasgow. La similitud amb la situació que viuríem tots plegats al cap d’uns anys no li faria mai cap gràcia a ma mare. Tot i que jo, quan hi penso, no puc evitar trobar molt curiosa aquella premonitòria casualitat.

L’anècdota escocesa li portava mals records a la meva mare cada cop que sentia el nom d’aquella ciutat. Al final, aquell contratemps havia quedat en un no-res. Els meus avis, els pares d’en Larry, com tants altres cops al llarg de la seva vida, havien corregut a ajudar el seu fill, en aquella ocasió fent-li una transferència fins que pogués desbloquejar la targeta de crèdit.

Però el malestar que la meva mare notava cada cop que sentia el nom d’aquella ciutat encara s’agreujaria molt més a partir del moment en què el doctor Greenfield, que havia atès el meu pare a urgències neurològiques, li digués que l’estat del pacient era de «Glasgow-5». O tal com va aclarir-li abans que tingués temps de preguntar-ho, «el pronòstic del traumatisme cranioencefàlic que havia patit era molt dolent, i requeria intubació respiratòria immediata i... potser permanent».

Un cop em va explicar que el més inquietant no va ser sentir dir-li al doctor «intubació respiratòria», ni «traumatisme cranioencefàlic», ni tan sols «pronòstic molt dolent». El pitjor va ser el «potser permanent». Ella, que sempre volia tenir-ho tot controlat i odiava les situacions caòtiques o imprevistes, per petites que fossin, com la del bed & breakfast de la senyora Molly, havia de conformar-se que una cosa tan important com l’estat de l’home que estimava i pare de la seva filla fos «potser permanent».

El doctor Greenfield, però, no podia ni volia precisar més. La seva experiència com a cap de neurologia del Johns Hopkins Hospital li recomanava no concretar mai els pronòstics dels seus pacients, encara que això inquietés, comprensiblement, familiars i amics. Molts cops havia mirat de fer entendre als parents de les persones en estats vegetatius que el cos humà, i especialment el cervell, no són una màquina de funcionament binari amb només dos possibles estats, encès o apagat. Mirava de fer-los entendre que el cervell dels humans estava de fet múltiples estats, concretament tretze segons l’escala de Glasgow, que anava de tres, el més baix possible, fins a quinze, que corresponia a una persona sana i desperta en plenes facultats mentals i cognitives.

Provava d’explicar-los de forma comprensible que els estats per sota de Glasgow-8 eren de difícil recuperació, però no impossible. Hi havia prou casos documentats de persones amb valoracions molt baixes en aquella escala que havien recuperat la consciència per usar l’expressió «potser» abans del terme «permanent». Aquests casos, poc habituals però estadísticament apreciables, eren talment com un tauló de fusta per a un nàufrag, i la majoria de familiars de persones en el mateix estat que el meu pare s’hi aferraven amb totes les seves forces. Almenys durant un cert temps. Mentre els quedava prou esma per fer-ho.

També eren habituals, però, els casos de familiars de pacients que no es conformaven amb aquesta explicació. No podien entendre que la ciència i la tecnologia, o els diners, no poguessin anar més enllà d’un pronòstic aproximat i tan ambigu com «potser permanent». Hi havia qui acabava perdent la confiança en l’equip mèdic del doctor Greenfield i es refugiava en creences a les quals no exigia el mateix nivell de rigor ni, per descomptat, de concreció.

Fins i tot, en alguns casos, quantitativament poc representatius, arribaven a l’extrem de buscar uns tractaments alternatius a la neurologia del segle XXI que, tot i servir per tranquil·litzar la seva consciència, es mostraven absolutament inútils per modificar l’estat del pacient. Però la manca de resultats rarament solia fer-los perdre la confiança en els mètodes alternatius que havien escollit. Sovint les persones que no confien en el mètode científic són, paradoxalment, les que li demanen, li exigeixen, uns resultats més precisos.

En quin moment s’ha de perdre tota esperança? Quant temps ha de passar abans de fer-se càrrec que aquella situació és irreversible? Suposo que així com no hi ha dos pacients iguals, tampoc hi ha dues famílies iguals, però que qui més qui menys acaba fent-se aquestes mateixes preguntes. Al final tot es resumeix a saber fins quan s’ha d’esperar. Durant quant temps cal mantenir una mínima esperança, per petita que sigui, i quan cal deixar de fer-se il·lusions. Però, com se sap que ha arribat el moment de passar pàgina?

M’esgarrifa pensar que la meva mare es devia fer aquestes preguntes gairebé cada dia. Sense arribar a cap conclusió, ja que durant aquell any va ser incapaç de trobar-ne la resposta. Potser no era una qüestió de temps. Potser només havia d’esperar que passés alguna cosa que canviés l’empat aparentment infinit entre vida i mort en què es trobava el meu pare.

Recordo que va provar d’explicar-me sempre la situació real en què es trobava. Va provar de fer-me entendre que el cervell humà podia «apagar-se» com si fos un ordinador i després ser incapaç de reiniciar-se. Segurament va pensar que per a una nena del segle XXI era preferible fer servir una comparació usant de referència algun element electrònic quotidià que no pas recórrer a la fantasia o al misticisme.

Alguns amics i familiars, en canvi, li havien suggerit altres explicacions més properes a les faules que em llegia moltes nits abans d’anar a dormir. La situació que havia de suportar ma mare ja era una càrrega prou feixuga per, a sobre, afegir-li més pressió fent-la dubtar de quina versió havia d’explicar-me, i en diverses ocasions va haver d’avortar aquest tipus de raonaments irracionals abans no em fessin mal.

Potser ho feien amb la millor intenció de totes, però sovint he pensat que aquestes opcions estaven més pensades per tranquil·litzar la consciència dels adults que no pas per atendre els qüestionaments d’una nena. Eren raonaments que no cercaven el confort de qui havia fet la pregunta sinó la comoditat de qui donava la resposta.

Jo potser no vaig acabar d’entendre per quin motiu el meu pare no podia despertar-se, però recordo perfectament que van mirar d’explicar-me que la seva recuperació no era qüestió de màgia, ni tan sols de voluntat, sinó de confiança en el doctor Greenfield i l’equip mèdic que l’atenia.

Una de les primeres converses amb ell va consistir a fer-me perdre la por al respirador artificial i a la resta d’aparells on estava connectat el meu pare i amb els quals em vaig anar familiaritzant ràpidament. Alguns encara no he pogut oblidar-los, però almenys allò va servir per poder passar força estones amb el meu pare, o el que en quedava.

La veritat és que no em va resultar gaire complicat relacionar-me amb tots aquells aparells. No és que fos una nena precoç en aquest aspecte, però havia après a conviure amb tota mena de ginys electrònics des de ben petita, fins i tot per sobre de la mitjana d’una generació especialment digitalitzada. La passió per la tecnologia del meu pare i els invents de la seva empresa n’eren els principals responsables. Sempre havia viscut envoltada de tota mena d’eines i experiments robòtics, alguns exitosos i altres no tant.

Jo mateixa vaig haver d’incorporar una tecnologia que quan me la van implantar semblava de ciència-ficció, encara que avui dia ja sigui d’ús habitual. Des de ben petita, tant que ni ho recordo, vaig haver de dur una pròtesi ocular per substituir un ull que vaig perdre en un accident domèstic. Mai em van voler donar gaires detalls de com va passar. En qualsevol cas, sempre he gaudit d’una visió normal, de fet millor que la de qualsevol persona de la meva edat. El meu ull biònic es pot distingir de l’orgànic si es mira de ben a prop, però sempre l’he dut amb tanta naturalitat que de petita tenia dificultats per recordar si era el dret o l’esquerre. Ara ja no em costa gens recordar-ho: quan no duc les ulleres posades, l’ull «bo» és l’ull amb què hi veig malament.

A banda d’aquest fet, del qual només me’n recordava un cop l’any, quan tocava revisar l’ull sintètic, vaig créixer envoltada de tota mena de prototips tecnològics. La mateixa casa on vivíem n’era un bon exemple. Va ser un habitatge pioner en la domotització de llars. El meu pare, ja d’adolescent, havia demostrat ser un fanàtic de la tecnologia puntera. A ningú del seu entorn, doncs, el va sorprendre que volgués que la casa on aniria a viure amb la seva companya incorporés tots els nous avenços en domòtica. Així, amb el temps, ma mare i jo, però sobretot ella, ens vam acabar convertint en els conillets d’Índies de tota mena d’eines més o menys útils i eficaces.

D’entre tots els aparells i ginys automàtics de casa, però, el que més sorprenia els visitants era la unitat central domotitzada, capaç d’ocupar-se de tot sense cap intervenció humana. S’encarregava de tota mena de tasques, des de regular les pautes de temperatura segons les nostres necessitats i hàbits fins a fer la compra online sense que haguéssim de pensar què feia falta. Podia contractar serveis per a petites reparacions o per al manteniment del jardí, i sol·licitava pressupostos per a les intervencions més complexes. Portava l’agenda personal dels meus pares, encarregava el sopar si arribaven tard, em buscava un cangur, i fins i tot ens avisava quan l’autobús escolar girava per la cantonada del nostre carrer.

Però la unitat que teníem a casa no era com les altres. Va deixar de ser-ho a partir del moment en què el meu pare i en Frank Soto, el seu soci, van instal·lar-hi un dels darrers invents de Lahun Biotech, l’empresa que havien creat conjuntament ja al darrer any de la carrera.

La nostra va ser la primera casa on es va instal·lar un sistema que van batejar com a «àngel de la guarda». Era un programa pioner capaç de detectar productes caducats o en mal estat a l’interior de la nevera i avisar-nos per evitar que els consumíssim. Periòdicament recollia mostres de la saliva que llençàvem a la pica del lavabo després de rentar-nos les dents i les enviava a un laboratori on les analitzaven. Ens programava revisions al metge o al dentista, estudiava la nostra dieta i ens feia recomanacions si algú, sobretot el meu pare, es desviava dels estàndards. Monitoritzava la qualitat de l’aire condicionat i podia filtrar les partícules més nocives si en detectava un augment per sobre dels nivells recomanats per l’OMS. Fins i tot podia fer un seguiment la meva temperatura corporal mentre dormia i avisar els meus pares si tenia febre. La llista era inacabable, i tots ho vàrem anar assumint amb normalitat, encara que al principi costés una mica.

Durant l’any posterior a l’accident del meu pare, però, no vam tenir més remei que acostumar-nos-hi. La meva mare no arribava sempre a tot i, suposo que amb el temps va anar descobrint els avantatges d’una llar intel·ligent, encara que no crec que ho reconegui mai. Tenir «algú» que l’ajudés a casa amb les tasques més quotidianes, però també amb mi, devia ser força útil mentre el pare estava ingressat a l’hospital. Alguns cops m’he preguntat si la convivència amb aquell sistema no va servir-li d’entrenament per a un futur que ningú podia imaginar-se aleshores.

Alguns cops, quan hi penso, m’adono que durant aquell període tots els membres de la família teníem una vida més o menys dependent de la tecnologia puntera. Jo necessitava un ull sintètic per veure-hi bé; la meva mare es recolzava cada cop més en l’«àngel de la guarda» i la unitat central domotitzada per mirar de dur ella, i fer-me dur a mi, una vida el més normal possible en aquelles circumstàncies; i el meu pare... ell sí que era realment dependent. Les màquines i aparells als quals estava connectat, com el respirador artificial, eren l’única cosa que el mantenia viu, si és que del seu estat se’n podia dir estar viu.

Ha plogut molt d’aleshores ençà. A dia d’avui només la meva situació és la mateixa. Jo encara depenc del meu ull sintètic. La situació dels meus pares, però, ha canviat força des d’aleshores. Per començar, ni tan sols no estic del tot segura que «dependència» sigui el terme idoni per explicar el que van viure després d’aquell període. Per mi, dependència significa necessitat, però també manca de llibertat, i aquesta definició, afortunadament, no s’ajusta gens al cas dels meus pares.