Fatxa

Оглавление

Jason Stanley. Fatxa

Nota de l’autor

Pròleg. Abans que sigui (una altra vegada) massa tard

Introducció

1. El passat mític

2. La propaganda

3. Antiintel·lectualisme

4. La irrealitat

5. La jerarquia

6. El victimisme

7. L’ordre públic

8. L’angoixa sexual

9. Sodoma i Gomorra

10. Arbeit macht frei

Epíleg

Agraïments

Notes. Introducció

1. El passat mític

2. La propaganda

3. Antiintel·lectualisme

4. La irrealitat

5. La jerarquia

6. El victimisme

7. L’ordre públic

8. L’angoixa sexual

9. Sodoma i Gomorra

10. Arbeit macht frei

Epíleg

Agraïments

Отрывок из книги

Coberta

Fatxa

.....

Aquí, qualsevol nou discurs antidemocràtic troba de manera ràpida arrelament social en la mentalitat residual que van deixar quaranta anys de dictadura franquista, el marc interpretatiu de la qual continua essent utilitzat diàriament per molts ciutadans quan es tracta de discutir el conflicte territorial, les qüestions d’ordre públic o el poder de l’Església catòlica. El feixisme que ve no serà franquista, ni li cal: no necessita vincular-se a l’experiència feixista més recent (tot i que no desaprofiti l’ocasió de rebutjar l’exhumació del dictador o el canvi de nom d’un carrer), perquè té l’adhesió entusiasta de tot aquell «franquisme sociològic» que mai no ens ha abandonat.

Stanley també viatja en el temps amb el seu llibre. Es mou entre la primera meitat del segle XX i les primeres dècades del XXI, no per fer paral·lelismes impossibles, sinó per aprendre’n lliçons que ens permetin resistir. I una de les primeres lliçons, a la qual hauríem de prestar més atenció, és la facilitat i la rapidesa amb què el pensament feixista s’obre pas en democràcia: mentre insistim a infravalorar-ne el perill («no n’hi ha per a tant», «són els quatre fatxes de sempre», «no ens posem dramàtics, no vivim als anys trenta») i malgastem energies en disputes terminològiques i estratègiques (com la brega recent entre l’esquerra espanyola sobre identitats i classes) que només aconsegueixen dividir-nos, el feixisme va guanyant terreny, desplaçant el discurs d’altres forces polítiques, tensant els límits d’allò que és admissible i guanyant adhesions per la via emocional, i amb l’oferta de solucions simples per a problemes complexos.

.....