Отрывок из книги
Pòrtic
Presentació
.....
Per Maragall, la política d’equipaments culturals de Barcelona tenia diverses funcions. D’una banda, la reinstitucionalització de la cultura catalana després del franquisme —una aspiració compartida per tot el catalanisme—. De l’altra, la dotació d’uns serveis culturals que, per la seva naturalesa, eren de capitalitat i resultaven imprescindibles en una ciutat decidida a projectar-se al món. Finalment, els equipaments culturals eren un poderós element de dinamització urbana. Per això, la política cultural de Maragall va posar l’accent en l’equipament cultural de la ciutat, sovint en la singularitat dels edificis, i es va completar amb una política activa d’art en l’espai públic per les mateixes raons. Les ciutats, ho havia comprès feia anys, competeixen en atractiu dins el món global. Si Barcelona volia jugar, hauria d’equipar-se. La visió a l’altra banda de la plaça era diferent, calia construir els equipaments propis d’una cultura nacional i el protagonisme de l’alcalde era inadequat, i en cert sentit, invasiu. Que l’Ajuntament hagués jugat històricament un paper tan rellevant en la institucionalització de la cultura catalana era sols una anomalia històrica que, sortosament, s’havia superat. També hi havia, és clar, la lluita per l’apropiació dels símbols. Estem parlant de competència política.
L’any 1997, quan Maragall va deixar l’Ajuntament en mans de Joan Clos, es pot dir que el programa d’obres i equipaments urbans, públics i privats, estava ja completament desplegat i, a més, les finances municipals podien mirar el futur amb confiança, ja que el deute estava controlat i es pagava a un ritme molt més ràpid del que s’havia imaginat. La depressió postolímpica s’havia conjurat. Això sí, a Madrid per primera vegada hi havia un govern poc o gens amic de la ciutat, que ni es plantejava cap idea de capitalitat barcelonina ni hi contemporitzava, i que engegava el projecte de recentralització econòmica i política més ambiciós des del 1978. Barcelona estava llançada, però encotillada. Potser per això Maragall va voler deixar a Clos com a herència la possibilitat de crear un nou moment, una nova oportunitat: el Fòrum de les Cultures, que s’havia de celebrar l’any 2004. Un esdeveniment nou, de l’estil de l’Exposició Universal de Londres del 1851, que havia exaltat i universalitzat la civilització industrial. Ara es tractaria d’exaltar la cultura del coneixement i el valor de les ciutats en un món esdevingut urbà. Ara el protagonisme corresponia a un món plural de cultures reconciliades. Però aquesta ja no seria l’obra de Maragall.
.....
