Читать книгу Com vaig arribar a ser rei - Jaume I - Страница 6

Al començament de la literatura catalana es veuen dues grans muntanyes: la massa d’escrits teològics de Ramon Llull i la crònica del rei Jaume. Un discurs sobre Déu i un discurs sobre el poder. Si Llull va fer una obra que es ramifica per tots els sabers del seu temps i no s’acaba mai, el rei va dictar unes memòries extenses que dibuixen la seva figura pública de monarca i en fan un exemple per a la posteritat.

Quan el 1208 va néixer el futur rei Jaume, el seu pare, Pere el Catòlic, dominava els comtats catalans i el regne d’Aragó; també era senyor de Montpeller i la seva autoritat s’anava imposant a altres territoris occitans. El sobirà d’aquell conjunt de terres escampades a banda i banda dels Pirineus aviat va topar amb una fúria que baixava del nord, la croada contra els càtars, i amb la croada també baixava la potència expansionista dels francesos, amb Simó de Montfort al capdavant, amant de les aparences catòliques i de mutilar els enemics derrotats. El 12 de setembre del 1213 Pere el Catòlic s’hi va trobar cara a cara a Muret, a prop de Tolosa de Llenguadoc, i va morir al camp de batalla.

Jaume tenia cinc anys. En feia dos que era captiu de Simó de Montfort: el seu pare l’hi havia lliurat com a penyora, en un acte diplomàtic temerari que intentava resoldre el conflicte sense guerra. Hi hagué guerra igualment, i el francès es resistia a deixar anar el nen, l’únic fill legítim del difunt Pere el Catòlic. Va caldre una intervenció del papa Innocenci III perquè, mig any més tard, Simó de Montfort l’alliberés. Del petit se’n va fer càrrec el mestre de l’orde del Temple, Guillem de Montrodon, a Montsó. Però a aquell monarca de sis anys dos parents seus de cinquanta-tres i vint-i-cinc anys aspiraven a prendre-li la corona: el besoncle Sanç o Sanxo, comte de Rosselló, i l’oncle Ferran o Ferrando. Aviat els seguidors de cadascun d’ells es van enfrontar amb les armes.

Així va començar a veure el món aquell nen que pujava dins el castell templer de Montsó: empresonaments, lluites entre bàndols, el neguit de voler manar sense tenir la capacitat de fer-ho, la sensació que la seva legitimitat indiscutible no tenia cap valor si no se la sabia guanyar. Amb una precocitat forçada pels fets, al cap de pocs anys va imposar-se als seus contrincants dins les terres de la Corona; amb el nord barrat després de la derrota de Muret, es va fer a la mar per conquerir Mallorca, Menorca i les Pitiüses, va avançar cap al sud per apoderar-se del Regne de València, va sufocar revoltes dels nobles aragonesos i catalans i dels sarraïns sotmesos, va intentar una expedició a Terra Santa. Als seixanta-vuit anys, malalt, va abdicar i va decidir fer-se monjo de l’orde del Cister; des del Regne de València va voler dirigir-se al Monestir de Poblet, però va morir a Alzira o pel camí, el 27 de juliol del 1276.

Amb aquesta trajectòria n’hi havia prou perquè el rei Jaume adquirís una aura mítica. Les fronteres de les terres que va conquerir delimiten, a grans trets, l’àrea geogràfica de la llengua catalana. Remota i transfigurada, la violència de les seves campanyes és la cosa més semblant que hi hagi hagut a una violència fundacional dels Països Catalans. Però aquest fet, que només es pot interpretar així a posteriori, tan sols és un aspecte de la seva mitificació. Perquè aquell monarca tot inclinat a l’acció va deixar un llibre impressionant en què ell mateix es mitificava, el Llibre dels fets.

L’obra és excepcional per diverses raons. La primera és històrica: a l’Europa occidental del segle XIII cap altre sobirà no va deixar unes memòries comparables, escrites en primera persona. Si ampliem una mica el focus, fins al segle XIV, sí que trobaríem una autobiografia que s’hi acosta: la Crònica de Pere el Cerimoniós. Però les diferències entre l’una i l’altra són tan fondes que ens ajuden a entendre millor l’obra del rei Jaume. El llibre del Cerimoniós té un estil cancelleresc, de vegades enumeratiu, de vegades alambinat, inclou còpies de documents oficials que fan olor de despatx mal ventilat de notari, deixa intuir la maquinària dominadora de la monarquia amb l’escriptura com una extensió seva; de punta a punta fa sensació de professionalitat. El Llibre dels fets és tot un altre món.

És just aquí la segona raó del seu caràcter excepcional. Probablement, Jaume I gairebé no sabia llegir ni escriure. Sembla que va dictar el llibre cap al final dels seus dies, o que almenys en va revisar les parts ja dictades per fer-ne un tot unitari. L’obra té un aire de memòria viva, d’històries explicades en veu alta, de vegades confuses però sempre aferrades als fets. Des de la cultura totalment alfabetitzada d’avui, amb la nostra ment modelada pel llenguatge normativitzat i estandarditzat, al Llibre dels fets hi veiem una tensió entre paraula oral i escriptura que li dona una aparença venerable de text primigeni.

El llibre és ple de rastres d’oralitat: repeticions, anacoluts, paràgrafs desmanegats, frases simples que de vegades costen d’entendre de tan simples que són. Tot plegat té interès per als historiadors de la llengua, però encara més per al lector, perquè aquests trets contribueixen poderosament a crear una imatge literària de l’autor reial. Un home vell, indocte i segur de si mateix, que quan mira enrere veu les amargors i les ferides però sobretot les seves victòries innegables, la Corona que ell ha estès mar i terres enllà, un home que ja té el cim de la vida al darrere i es retira per lliurar-se al Déu que creu que l’ha acompanyat sempre; aquest home dicta amb els ulls humits i un got de vi a la mà, explica com li ha costat tot a la vida i diu l’alegria de tot allò que ha aconseguit. Aquesta és la figura que s’alça de l’obra i del seu estil únic.

El rei no s’entreté a explicar sentiments i defuig els raonaments llargs: relata fets, recorda els noms dels amics i els enemics (o diu, de vegades, que no se’n recorda) i deixa constància dels seus projectes i de les disputes en què ha participat. Però, en aquesta prosa tota coses, res no hi té un aire burocràtic, de registre formal: hi ressona una veu profundament implicada en el que diu, la veu de qui s’hi ha jugat la vida, el poder, el sentit de tot. A mesura que explica les traïcions que va sofrir de petit, el rei va consignant l’edat que tenia en cada moment. Em van fer això, i tenia sis anys. Em van fer allò altre, i tenia nou anys. Em vaig trobar enmig d’una guerra i encara no podia decidir res. Justament entre tantes dades concretes, aquests recordatoris omplen l’obra de dramatisme. Tenen aquella suggestió dels moments prenyats d’un sentit que no cal desplegar. Com quan el rei es troba davant un moribund i diu que l’home no li va parlar, «només ens mirava a la cara». És d’aquelles coses que no s’obliden quan es viuen i que impressionen quan s’expliquen amb aquesta sobrietat.

El que trobareu en el volum que teniu a les mans és tota la part inicial del Llibre dels fets, els anys de maduració i aprenentatge (paràgrafs 1-33), essencial per comprendre la imatge que el monarca volia donar de si mateix.

El pròleg presenta tot el que es relatarà com un seguit d’obres acomplertes amb l’ajuda de Déu i com un exemple del que pot aconseguir qui hi té fe. De tot el llibre, aquesta part és la que sembla que ha d’haver comptat amb una intervenció més profunda dels escrivans del rei, per les frases sagrades en llatí i l’elaboració dels raonaments; però no hi falten els trets personals que situen el lector cap a la fi de la vida del monarca. El vell sobirà, agraint a Déu tots els anys que li ha donat, proclama que vol abandonar la pròpia voluntat per lliurar-se a la del Senyor, i així ens fa pensar en la seva decisió de fer-se monjo cistercenc. Veiem un autor que ja se’n va del món i tot seguit recula fins al començament, fins a allò que justifica la posició de qualsevol monarca medieval: la seva genealogia.

El rei Jaume la descriu amb unes giragonses aparentment guiades per una mà més alta. En el rerefons de la història hi ha una princesa bizantina real, Eudòcia Comnena, neboda de l’emperador de Constantinoble Manuel I Comnè, que s’havia de casar amb Ramon Berenguer IV de Provença, el germà del monarca catalanoaragonès Alfons el Cast, però que al final van maridar amb Guillem de Montpeller. La versió del Llibre dels fets és més lineal: una filla innominada de l’emperador Manuel s’havia de casar amb Alfons el Cast mateix, l’avi de Jaume I, però a l’últim moment el rei es va decantar per prendre per muller Sança de Castella. Aleshores els nobles que acompanyaven la dama van acceptar de casar-la amb Guillem de Montpeller a condició que el fruit d’aquell matrimoni, tant si era fill com si era filla, heretés la senyoria de Montpeller. De la dama i el senyor occità en va néixer Maria de Montpeller, que es va unir amb Pere el Catòlic, amb qui va tenir el futur rei Jaume. Així, tal com ho descriu el Llibre dels fets, l’incompliment de l’avi Alfons va ser reparat pel seu successor del Casal de Barcelona, i d’aquesta manera el rei Jaume va quedar directament emparentat amb l’emperador de Constantinoble, «el millor dels cristians», com si Déu volgués envoltar aquell infant d’una aura gairebé miraculosa. A més, quan va néixer, tot de senyals meravellosos van anunciar que aquell «besnet de l’emperador» estava destinat a acomplir grans fetes: en el precís moment en què feien entrar el nadó a l’església de Santa Maria, sonava un tedèum, himne cristià d’acció de gràcies; en el precís moment en què passava la porta de l’església de Sant Fermí, entonaven el Benedictus dominus Deus Israel, el càntic que celebra el naixement de Joan Baptista: unes paraules que li diuen que serà profeta de l’Altíssim, vindrà a portar el coneixement de la salvació, il·luminarà aquells que viuen en les tenebres de la mort i els durà pel camí de la pau. A aquests dos atzars significatius se n’hi afegeix un de buscat: per decidir com es dirà l’hereu, Maria de Montpeller posa els noms dels apòstols a dotze espelmes idèntiques i les encén; la que dura més és la que porta el nom de Jaume. És una escena d’atmosfera artúrica, que deixa les decisions que afecten el futur rei a les mans de la voluntat divina.

En tot això també es manifesta la preeminència de la mare i l’àvia bizantina en la presentació que fa el rei de si mateix. Al seu pare, Jaume li dedica un parell d’elogis protocol·laris per sortir del pas, però el descriu com un dilapidador i un faldiller irresponsable que, després de passar tota la nit prèvia a la batalla decisiva de Muret batallant dins el llit amb una amant, l’endemà no s’aguantava dret davant els croats francesos; si va morir als trenta-cinc anys i va posar fi a la presència catalana al nord va ser pels seus propis pecats.

La lloança de la mare, en canvi, no té res de rutinari. El sobirà recorda que, quan un fill de Guillem de Montpeller va voler usurpar-li la senyoria, Maria va anar en persona a Roma per defensar-se i reivindicar els drets del seu fill. S’erigeix com una dona forta i admirable, transfigurada pel vague record que en devia tenir el vell Jaume, que la va perdre quan encara no tenia sis anys; una dona que, un cop enterrada a l’església de Sant Pere de Roma, és proclamada santa arreu del món i obradora de miracles.

Després del naixement providencial, esclata la lluita pel poder, paral·lela a la maduració del petit rei orfe. De primer captiu de Simó de Montfort, després reclòs dos anys i mig al castell templer de Montsó, és un nen que no pot decidir res. El veiem sotmès a les resolucions del seu consell, format pels nobles que l’envoltaven, perquè encara no sabia «guiar la terra». Veiem que el casen amb Lionor de Castella als dotze anys i ell encara no podia fer «allò que han de fer els homes amb la seva muller». I no es tracta d’una simple i lògica situació de regència durant la minoria d’edat del sobirà; els consellers reials mateixos conspiren contra ell. Pero Ahonés, Rodrigo Liçana, Pero Ferrandes d’Albarrasí, Guillem de Montcada, tots se’n distancien, l’enganyen, s’hi enfronten; el besoncle Sanç amenaça de cobrir de sang (de «tela vermella») cada pam de terra aragonesa que trepitgi el petit Jaume, l’oncle Ferran es posa al capdavant de l’alçament aragonès; quan el rei surt a assetjar els revoltats, el seu exèrcit mateix es confabula amb els enemics («com que nós érem tan jove, no sabíem què fer-hi»). Un remolí de conspiracions, violències i disputes enfonsa les terres de la Corona en el caos. Aquí el relat es torna confús i sorprenent com ho devien ser els fets i els records del rei.

El setge de Les Celles (la vila aragonesa de Lascellas, entre Osca i Barbastre), on Jaume s’enfronta als revoltats que segueixen el partit del seu oncle Ferran, és un moment decisiu en aquesta història de maduració. Quan arriba la notícia que s’acosta Ferran amb les tropes d’Osca i de Saragossa, un conseller fidel al rei, Pero Pomar, li recomana que pugi a un turó proper per demanar ajuda a les viles del voltant. I és en aquest punt que, per primer vegada, el rei Jaume no fa cas del consell dels homes més experimentats que l’acompanyen. Decideix esperar els enemics a la vila perquè està convençut que defensa la justícia, i que Déu l’ajudarà, i a l’últim les tropes no venen i ell pot prendre el castell.

Així arriba la seva maduresa, amb la fe en la bondat de la seva posició i en l’assistència divina. El moment fa pensar en una ordalia: el rei s’abandona a la voluntat de l’Altíssim i els fets li donen la raó. La seva maduresa no consisteix a desenganyar-se i tornar-se cínic, sinó que es contraposa a tots els enganys dels qui l’han traït; alhora, no s’identifica amb la prudència, sinó amb la valentia de llançar-se al perill i de confiar en la victòria de la causa bona. És a partir d’aquesta revelació de la gràcia divina que es precipita el final de la revolta. L’oncle Ferran i Guillem de Montcada confessen els seus errors i se sotmeten finalment a l’autoritat del jove monarca, que ja voreja els vint anys.

Així es tanca la fase formativa del rei en el Llibre dels fets, enmig de les batalles concretes pel poder. Però aviat aquell rei va entrar en el camp de la llegenda, especialment les circumstàncies del seu naixement, explicades amb detalls cada vegada més novel·lescos. Es pot veure en les versions de l’engendrament del rei Jaume que ofereixen les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, també recollides en aquest volum. El primer se centra en la difícil relació entre l’«altiu» Pere el Catòlic i la «virtuosa» Maria de Montpeller, que es resol amb un recurs arquetípic de la narrativa universal: fan creure al rei que es ficarà al llit amb la seva amant, mentre a dins la cambra, a les fosques, l’espera la reina. Aquella mateixa nit Maria sent que està embarassada i ho fa saber al seu marit. Muntaner, estirant aquest fil rondallístic, encara mitifica més el monarca. Reprèn el tema de la desavinença entre el rei Pere i Maria, però aquí són els cònsols de Montpeller i no la reina mateixa qui tramen el pla per engendrar un hereu. I es diverteix a pintar una escena majestuosa: els dotze cònsols, dotze homes entre cavallers i ciutadans, dotze dames i dotze donzelles, i notaris i canonges i clergues, tots amb un ciri a la mà, pregant agenollats fora la cambra on el rei i la reina passen la nit. L’engendrament miraculós del rei Jaume, «rei de ventura, i rei de virtut i de gràcia», un sobirà redemptor destinat a dur bé al regne, l’entusiasta Muntaner el pren com a prova de la gràcia que Déu ha concedit als reis del Casal de Barcelona, i els exhorta a fer-se dignes del seu avantpassat. Tant Desclot com Muntaner, amb la seva finesa narrativa, ja són molt lluny del Llibre dels fets, però tots dos es nodreixen de la mitificació del naixement del rei que ja s’hi insinuava.

En les pàgines que segueixen trobareu tots aquests textos en català modern. Sobretot en la versió del Llibre dels fets, el més primitiu, he limitat l’ús de cultismes i he buscat una manera de dir directa i una mica desmanegada que fes justícia a l’estil de l’original, tot i la pressió que fa la normativa sobre qualsevol traducció d’avui. Hi he posat més punts i a part dels que solen constar en les edicions modernes, imagineu-los com les pauses que feia el rei Jaume mentre dictava: a cada punt, mireu com agafa la copa i beu una mica de vi, com s’eixuga els llavis, com es perd un moment en el record. He respectat les formes dels noms propis i de bona part dels topònims, adaptats a l’ortografia d’avui, amb l’excepció singular del mot Espanya: a l’edat mitjana era un terme geogràfic que solia designar tota la península Ibèrica, naturalment sense tenir en compte les fronteres dels tres Estats que l’administren avui dia; per mantenir el sentit del text l’hem substituït per Península. Aquest volum també inclou, al final de tot, els cinc primers paràgrafs del Llibre dels fets en català medieval, perquè el lector en pugui apreciar el regust aspre i fort. I potser, qui sap, després s’aventuri a llegir tota la crònica en la seva llengua original.

Raül Garrigasait