Читать книгу Pare de rates - Joan Barceló i Cullerés - Страница 10

Els pantalons de vellut de l’oncle Pere feien una olor que m’entrava a dins de les entranyes i m’acompanyava fins als llençols. Feien olor de rostoll i d’olivera, de perfum cridaner i de cremes llamineres de les seves amigues. Feien olor de món, i a casa jo només sentia l’olor rància del porc al tupí: una olor que ho enllardissava tot i que volia dir que el geni del pare també era ranci. Era rància la infantesa i les glopades de vida i les rialles esclatants de l’oncle em bastaven per a imaginar-me que hi havia alguna cosa a viure fora de les parets de casa meva, una vida més palpable que els meus somnis de patufet.

Renyien molt, el pare i l’oncle, o, més ben dit, era el pare qui renyia amb l’oncle perquè aquest no es movia de la cadira de vímet i parlava rialler, amb l’ampolla de vi negre i el got a la mà. Però el pare, dret i nerviós, s’esganyitava, acusava i omplia la casa de crits que em feien tancar a la meva habitació i tapar-me les orelles. Eren crits de rata aixafada per les rodes d’una moto.

I una nit els xiscles a la cuina van ser més aguts que mai i vaig sentir una trencadissa de vidres i el pare que li deia no em facis ballar el cervell o t’esquinço el pit. Des de llavors l’oncle Pere no va tornar a casa. Més tard vaig saber que s’havia venut les seves finques i que escrivia a la meva mare pels volts de Nadal.

Al cap de poc jo me n’anava al seminari. Al tren em feia l’efecte que els crits de la cuina, la trencadissa i la fugida de l’oncle volien dir alguna cosa.