Читать книгу Picar pedra - Joan Puigcercós - Страница 6

Dels Segadors

a la sentència del Procés

Mites, mentides i certeses de l’independentisme

1. L’independentisme de masses: una novetat històrica

El 10 de juliol de 2010 un milió de persones van ocupar els carrers de Barcelona per protestar contra la resolució del Tribunal Constitucional que un dia abans havia declarat inconstitucionals catorze articles del projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i n’havia reinterpretat vint-i-set més.

Amb tot, la gran retallada d’aquest projecte ja s’havia produït abans a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, i havia culminat amb el pacte del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, amb l’aleshores cap de l’oposició a Catalunya, Artur Mas.

La decisió posterior dels magistrats del Tribunal Constitucional, el 2010, va ser el cop de gràcia. Va ser rebuda com un atac a les institucions catalanes i descodificada com un entrebanc que posava en entredit el pacte constitucional de la Transició i els intents d’encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. Els magistrats del Tribunal Constitucional —per les formes, les actituds i la sentència en si mateixa— van catalitzar la protesta perquè es van erigir davant l’opinió pública catalana com la pitjor representació de la posició agressiva dels aparells de l’Estat contra la voluntat democràtica de la gran majoria de ciutadans de Catalunya.

En aquella ocasió l’enemic exterior va permetre una àmplia expressió unitària de la protesta, que va abastar tot el ventall de forces catalanes de tradició democràtica, i tot plegat va acabar desfent les poques confiances entre el catalanisme i Madrid.

La decisió dels magistrats va obrir una nova era política a Catalunya, que va començar a girar entorn del debat sobre la independència. Va ser una reclamació creixent que va tenir la primera demostració de força aquella tarda de dissabte pels carrers de la capital catalana, que es van omplir d’estelades.

L’independentisme es perfilava com una idea «massiva» que no s’havia vist mai a Catalunya, on l’aspiració de crear un estat propi, separat d’Espanya, no havia existit mai com un fenomen de masses en la història contemporània.

Dit d’una altra manera, dins el catalanisme, l’opció que propugna explícitament la ruptura amb l’Estat no havia tingut mai un suport social tan gran com el que es va començar a albirar aquell 2010. Era un corrent recent, una novetat política que potser ha quedat eclipsada durant els anys del Procés per un relat que sovint s’ha construït, en bona part, sobre la idea d’una herència històrica de defensa de les llibertats nacionals que, erròniament, ha tendit a ser identificada amb l’existència d’un anhel massiu intemporal de separar-se completament d’Espanya.

Pensar que l’independentisme de base àmplia ha «rebrotat» és un error, un mite que ha estat poc desmentit. La realitat és que la proposta d’un trencament amb Espanya fins ara no havia estat majoritària en la història del país, ni tampoc durant la Segona República. Al primer terç del segle xx, l’anhel democràtic i en part republicà era àmpliament compartit a Catalunya, enfront d’una monarquia corrupta que calia foragitar.

No es volia abandonar Espanya, però, sinó forçar-hi un canvi per configurar-la en un estat de caràcter liberal que fos capaç d’acomodar un encaix de la realitat nacional catalana en forma de federació o confederació, en línia amb els postulats que anys enrere ja havia posat sobre la taula el republicà federal Francesc Pi i Margall, o bé, des d’una visió més provincialista, el general Joan Prim, un dels polítics catalans que probablement va saber associar millor Catalunya al projecte espanyol. En tots dos casos, els resultats que van aconseguir van resultar efímers.

Mai es va buscar el divorci, sinó que hi havia la voluntat d’influir en el model territorial, amb l’objectiu que fos acceptada l’existència d’un estat català —o més ben dit, un subestat, amb un grau elevat d’autogovern— que pogués marcar el camí d’una Espanya diferent. Els intents de proclamar un estat català entès d’aquesta manera ja apareixen a principis del segle xix.

Aquest propòsit polític federalitzant era, tot i això, la llavor de l’independentisme explícit que anys després aniria creixent, però que aleshores només apareixia en alguns petits grups, en part provinents de l’obrerisme i el federalisme radical, impulsats per personatges com Baldomer Lostau, Josep-Narcís Roca i Ferreras o Domènec Martí i Julià.

Ja en el segle xx, poc abans de la dictadura de Primo de Rivera, aquestes tendències confluirien sota el lideratge de Francesc Macià en la creació d’Estat Català (1922). Més tard, van cristal·litzar en agrupacions molt minoritàries, explícitament separatistes, com Nosaltres Sols, de Daniel Cardona (1931), que propugnava una «ruptura de les cadenes de la dominació espanyola».

Així, doncs, l’opció que defensava una república catalana independent deslligada de l’estat espanyol va ser durant molt de temps només un corrent que va conviure amb altres tendències com el foralisme, el provincialisme, el federalisme o el confederalisme. Un corrent minoritari que no ha esdevingut massiu fins avui.

2. Catalunya no volia trencar amb Espanya

A diferència del rebuig generalitzat i sistemàtic del model centralista i oligàrquic de l’Estat, el concepte d’emancipació total respecte d’Espanya ha aparegut poc en la història de Catalunya i ha tingut poca presència en les fites marcades en la memòria col·lectiva. Aquesta qüestió de vegades ha estat objecte d’encesos debats.

En la majoria de guerres i conflictes que recull la historiografia del nostre país s’hi reflecteixen anhels de canvis, de millores socials i de defenses dels drets davant les restriccions derivades de la imposició dels models polítics de matriu castellana, però en comptades ocasions les revoltes plantejaven un trencament radical per separar Catalunya d’Espanya. Durant uns quants segles es van viure conflictes de legitimitats i revoltes contra l’opressió i els abusos de poder, però no enfrontaments formulats a partir de la idea del que avui s’anomena alliberament nacional.

Probablement l’únic episodi clarament independentista va ser la guerra dels Segadors, amb la revolta del conegut Corpus de Sang contra el projecte assimilador espanyol i la posterior proclamació de la República Catalana per Pau Claris el 17 de gener de 1641.

Sigui com sigui, el fil roig que uneix totes les revoltes és la defensa de les llibertats i els drets col·lectius i personals, ja des de l’edat mitjana. En concret, la revolta dels remences de la segona meitat del segle xv, per exemple, va ser una reacció de la pagesia de la Catalunya Vella contra les servituds i els gravàmens imposats pels senyors, contra allò que es va conèixer com els mals usos del feudalisme.

Aquell aixecament va tenir com a objectiu la millora de les condicions al camp, i una part dels camperols revoltats eren partidaris de negociar l’abolició dels mals usos amb l’ajuda del monarca Trastàmara. Tot i això, aquella revolta va ser clau perquè va alliberar parcialment els pagesos de les càrregues feudals i els va fer encara més protectors dels seus drets, al mateix temps que la Generalitat tendia a consolidar la seva sobirania i la seva estructura institucional davant els monarques, cosa que s’esdevindria més clarament als segles xvi i xvii.

Es començava a dibuixar, així, el concepte de nació republicana, dins la qual el marc institucional català era vist com un baluard de defensa de la terra, el treball i els drets. De fet, en el model reivindicat per la Generalitat es pot veure l’aspiració a una protorepública que perdurarà en el marc de la monarquia austriacista, amb conflictes constants.

Ja en el segle xviii, el signe de la participació catalana a la guerra de Successió, majoritàriament alineada amb l’austriacisme, s’ha d’entendre com la voluntat de no retrocedir en l’estatus protorepublicà d’estat propi associat, però no pas sotmès, a la monarquia hispànica. El suport molt majoritari al candidat austriacista que es va produir a Catalunya va ser una decisió encaminada a mostrar el rebuig a les polítiques centralitzadores i unitàries que encarnava l’aspirant Borbó, i no pas el fruit de la decisió de situar-se al marge de la Corona hispànica.

Només quan els aliats internacionals de la causa austriacista van pactar la fi de la guerra i van deixar de fer costat a Catalunya, els catalans es van veure obligats a actuar, per necessitat, com un estat independent. Amb tot, la desesperada resistència final de Barcelona es va fer per mantenir «llibertats, privilegis i prerrogatives».

Després del 1714, els catalans volien preservar els drets i les llibertats reconeguts en les constitucions catalanes i donar suport a les polítiques econòmiques favorables a l’economia comercial. Volien evitar que la nova dinastia borbònica els fes retrocedir en tots dos aspectes, l’econòmic i el de les llibertats. I per això, després que Catalunya fos ignorada per les potències bel·ligerants que van signar el Tractat d’Utrecht, l’ascendent burgesia catalana, al llarg de gairebé tres segles, des del 1714 fins a la fi del pujolisme, intentarà canviar sense gaire èxit l’estructuració territorial i les polítiques econòmiques de l’estat espanyol, però no provarà de separar-se’n.

3. La República catalana independent, una aspiració popular per primer cop

Catalunya ha assumit durant molts anys el paper de reformadora de l’estat espanyol, i ha reclamat alhora un cert reconeixement i respecte dels seus trets diferencials, tant lingüístics com socials i econòmics.

Per resumir-ho en un lema, els catalans han prioritzat històricament la vocació de canviar l’Estat i han rebutjat la trencadissa. La història està esquitxada de moments en què abunden els intents d’influir en les polítiques de la capital espanyola. Aquesta voluntat d’influència ha estat present en les principals tradicions ideològiques, de dreta i d’esquerra, les quals van ser representades fins a la Primera República pels provincialistes liberals burgesos, els federalistes obreristes i els carlins foralistes.

Després, en la fase ja explícitament catalanista, aquesta voluntat d’afavorir la transformació d’Espanya ha estat igualment present en els plantejaments tant de Valentí Almirall com de Jordi Pujol, i també de Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba i Lluís Companys. I, no cal dir-ho, ha estat acceptada per la majoria de la classe política fins fa ben poc.

Ara, però, per primer cop en tres segles, l’independentisme ha trencat finalment les fronteres de la minoria per aconseguir un suport social ampli. La República Catalana, explícitament independent d’Espanya, és una idea que s’ha fet massiva per primer cop en la història durant els anys del Procés.

Al llarg del segle xx, el corrent independentista del catalanisme havia quedat circumscrit a petits partits amb poca capacitat de penetració social, com Estat Català als anys trenta o el Front Nacional de Catalunya i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) durant el franquisme i la Transició. Es pot dir que la independència era una opció que havia estat força incompresa en uns contextos històrics que l’havien relegada a un paper secundari en benefici d’altres aspiracions polítiques.

La immigració d’origen espanyol que va afluir a Catalunya durant la dictadura franquista —que la va convertir en una de les zones de tot Europa que va rebre més població nova— va ser un repte afegit per a l’independentisme, que va aparèixer com una opció de màxims, impracticable, enfront del discurs dominant que prioritzava polítiques de mínims, de «supervivència nacional». Aquest relat dominant esgrimia, a favor de la moderació en els objectius polítics, la delicada situació que patia el catalanisme i alguns dels seus puntals, com ara la llengua, que en aquella època no disposava per ser difosa, coneguda i usada pel conjunt de la població ni d’escoles, ni de mitjans de comunicació ni de cap canal de televisió, i que per tant tenia un accés «vetat» als barris dels nouvinguts.

Aquest panorama explica que, ja en la Transició, les propostes plantejades en clau de «reconstrucció nacional» —és a dir, de consolidació de les bases identitàries del catalanisme en el nou marc autonòmic— tinguessin molta més acceptació social que no pas la proposta radicalment rupturista de l’independentisme.

D’altra banda, en el camp específic tant de les velles esquerres com de les noves esquerres radicals sorgides arran dels fets del Maig del 68, l’independentisme d’esquerres va haver de sostenir en minoria una dura lluita ideològica contra les tesis defensades des d’un marxisme dogmàtic, que, en nom de l’internacionalisme, sostenien que la lluita nacional era pròpia de la burgesia i només servia per dividir la classe obrera.

Tot plegat va fer que l’independentisme no tingués la capacitat d’arrossegar cap a les seves tesis ni tan sols una bona part del catalanisme cultural que s’havia generat a Catalunya durant els anys seixanta i setanta del segle xx, el qual es va comprometre políticament amb les prioritats de la Transició espanyola. Es consumava un matrimoni que deixava els independentistes amb poc marge per créixer i amb l’obligació de fer front als relats polítics dominants, marcats primer pel PSUC i després pel pujolisme.

Eren uns relats que definien unes línies d’acció política que tenien poc a veure amb la idea de la independència, i que, ben al contrari, propugnaven la noció d’una Catalunya que havia de ser la gran locomotora de la modernització de l’economia espanyola i la brúixola democratitzadora i progressista de la política estatal.

4. Jordi Pujol, un home del règim?

El plantejament independentista, doncs, va quedar circumscrit a minories reduïdes durant el règim franquista, i amb l’arribada de la democràcia tampoc no va aconseguir implantar-se com un corrent polític seguit massivament.

En aquest context, el president Jordi Pujol es configura com el nou líder de Catalunya brandant la carta d’una catalanitat entesa com la palanca que podia fer possible la influència dels catalans en la governabilitat d’Espanya a canvi de bons tractes econòmics i «nacionals». Era una aposta que bandejava qualsevol tesi trencadora perquè hi havia un interès per emparentar-se amb l’esperit de la Transició i de la Constitució, una eina que aleshores es pensava que podria ser objecte d’una lectura oberta i, per tant, ser usada en benefici propi.

La nova legalitat espanyola es va voler interpretar, per tant, com un marc històric altament favorable als interessos del país, que permetia una defensa eficaç de la seva catalanitat. Aquest relat és el que va propagar Pujol i el que van adoptar també altres actors polítics importants, com el PSC i el PSUC.

L’enfortiment de la catalanitat esdevé la gran batalla que s’entén com a prioritària, i es converteix en la idea força de la centralitat política a Catalunya. El president de la Generalitat construeix i tradueix en acció política un discurs en el qual es reclama «respecte per al fet diferencial català», al mateix temps que presenta CiU com un partit frontissa útil per garantir l’estabilitat dels governs espanyols. Primer amb la UCD d’Adolfo Suárez, després amb el PSOE de Felipe González i finalment amb el PP de José María Aznar, amb l’anomenat pacte del Majestic el 1996.

Jordi Pujol és el polític català que més habilitat ha tingut per encaixar el discurs catalanista dins d’un estat espanyol que durant anys el va elogiar pel seu perfil d’«home d’estat», fins al punt de distingir-lo amb el títol ben significatiu d’Español del Año, concedit pel diari ABC l’any 1985.

Pujol va gestionar la pau social de Catalunya mentre es passejava pels passadissos ministerials de Madrid pescant peixos per omplir el cove autonòmic a mesura que s’anava convertint en un dels grans garants de la unitat d’Espanya. Després de la seva retirada, el van trobar a faltar.

Tant és així, que els polítics espanyols invocaven el seu nom amb emfàtiques declaracions de l’estil «Pujol no ho hauria fet mai» o «Amb Pujol això no passaria» quan s’atacava la política catalana que s’anava allunyant de les tesis del govern central.

No es poden negar a Jordi Pujol els rèdits aconseguits amb les seves polítiques, però en qüestions de fons el pujolisme no va arribar a assolir els profits obtinguts pels governants del País Basc ni tampoc a donar compliment als seus anhels de bastir estructures d’estat propi.

Amb aquest bagatge, es podria afirmar d’entrada que Pujol va ser un home del règim, però el seu passat de lluita antifranquista obliga a matisar l’afirmació.

L’eclosió de la seva figura és molt anterior a la Transició, i així ho acredita la seva tasca de reconstrucció nacional durant més de vint-i-cinc anys, amb presó inclosa. No es pot dir que va ser un polític del règim, atès que no va sorgir de les entranyes de l’Estat i va lluitar per combatre’l en la seva primera etapa.

En canvi, sí que es pot argumentar que Pujol, des del 1977, va ser un líder còmode i acceptat pels poders de Madrid. No era del règim, però sí que va ser útil al règim. Aquesta realitat no ha d’impedir constatar que, malgrat tot, l’autogovern exercit pel pujolisme i, posteriorment, per set anys d’esquerra catalanista, des d’una autonomia limitada i autolimitada, ha establert a Catalunya les bases contemporànies de l’estat del benestar i d’alguns elements identificatius diferencials bàsics, com els mitjans de comunicació públics, l’escola catalana, els Mossos d’Esquadra o la gestió de les presons, així com un suport més o menys reeixit a les transformacions econòmiques.

5. La Catalunya organitzada, antídot contra la dictadura

Catalunya es va organitzar socialment als anys trenta a un ritme que no es va produir en cap altre indret de l’estat espanyol. La cultura obrera i popular del país va crear unes experiències de col·laboració que van florir en nous moviments socials —com ara ateneus, sindicats, cooperatives, corals, grups d’escoltes o centres excursionistes—, en una extensa xarxa d’institucions que van ser la clau de volta d’una nova societat civil que es va demostrar més dinàmica que l’espanyola.

Aquest nou model social contenia les llavors per generar diverses tradicions polítiques i culturals de caràcter popular que es van configurar al voltant de corrents com el republicanisme, l’obrerisme o el catalanisme, i van acabar sent la base d’on sorgirien nous partits polítics com ERC. L’hegemonia cultural i social —d’acord amb la concepció gramsciana— als anys trenta havia abandonat el camp conservador i tradicionalista de la Lliga Regionalista, i això va comportar el canvi d’hegemonia política a favor d’Esquerra Republicana.

ERC es va inserir en aquest context social i va tenir un èxit gairebé immediat gràcies, sobretot, al fet d’identificar-se amb la nova estructura social. El triomf del partit s’ha de buscar en la confluència de persones que durant anys van estar relacionades amb entitats i associacions cíviques i populars, que finalment es van trobar sota un mateix paraigua polític. La formació va guanyar a les urnes perquè els seus candidats i militants havien estat «fent campanya» anys enrere al carrer.

El president Lluís Companys i l’alcalde de Barcelona Jaume Aiguader són dos exemples d’aquesta tipologia. El primer havia estat fent una gran feina de defensa dels obrers i dels rabassaires, i també havia treballat en l’impuls de cooperatives agràries. El segon va ser un dels capdavanters de l’higienisme i, com a metge, atenia els obrers gratuïtament.

Aquest teixit de cooperació que va esclatar i florir amb la República es va haver de submergir i capil·laritzar amb l’arribada de la dictadura franquista, però també va contribuir a mantenir el pols de la catalanitat, que va quedar latent en moltes entitats i associacions.

Les entitats culturals i recreatives eren eines generadores d’espais de llibertat que van crear esquerdes en la normalitat oficial que imposava el franquisme. Es podria dir que l’estructura social sorgida a Catalunya durant els anys de la República va actuar després com un dic de contenció, o si més no com un amortidor, enfront del franquisme i la seva acció espanyolitzadora.

6. El catalanisme no és burgès

Sostenir que el catalanisme és un invent de la burgesia és dir una mentida. La figura del català com un personatge que pertanyia a les classes benestants era un mantra que va aconseguir fixar-se, sobretot, en l’imaginari de certs corrents d’esquerra, que plantejaven aquest relat per confrontar-lo a partir dels seus arguments. Encara avui té seguidors.

Apuntar una dicotomia, com va fer el dirigent de Bandera Roja i després ministre Jordi Solé Tura, entre «la nació burgesa i la nació socialista» servia per afavorir les tesis dels partits d’esquerra federalista com el PSUC, que amb l’ús de l’arquetip situava el «seu» proletariat com l’única alternativa que podria resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya per la via federal, amb el reconeixement de l’autodeterminació. El partit agafava el model que va dissenyar Stalin per a l’URSS i l’aplicava a la realitat catalana partint de la idea que l’esquerra que volia la independència era petitburgesa i que la classe obrera posaria fre a aquest anhel separatista perquè es produiria una acceptació del model federal per la via de l’exercici del dret d’autodeterminació.

Aquest discurs confrontava les tesis comunistes amb una burgesia que s’havia «servit instrumentalment de la nació per als seus fins de classe», tal com s’especificava l’any 1967 a Treball, la revista clandestina del PSUC. La idea central era senzilla d’entendre: la nació catalana la defensen els treballadors i no els burgesos, que només volen utilitzar-la en benefici propi. Era una afirmació verídica si se centrava exclusivament en la gran burgesia, però sovint s’aplicava també a tots els sectors populars vinculats a la tradició catalanista. Segons la doctrina comunista oficial, el salt endavant nacional l’havia de protagonitzar la classe obrera, i no pas la petita i la mitjana burgesia, que segons el PSUC eren els sectors socials que engreixaven les files de partits com ERC.

Quan aquesta idea s’enfoca amb la perspectiva de la història, el relat d’un catalanisme nascut exclusivament de la burgesia queda desacreditat, perquè va ser un fenomen transversal que en els seus orígens va sorgir sobretot de les classes populars.

Per exemple, el 1840 es va crear l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, un col·lectiu obrer amb un ideari republicanista que pretenia una millora de les condicions dels treballadors i s’oposava a les polítiques centralistes. Anys més tard, el 1855, va néixer la Junta de Directors de la Classe Obrera, entitat que dirigia des de la clandestinitat els moviments obrers, com ara el que va provocar la primera vaga general, que es va produir aquell mateix any. Poc després es va fundar la primera societat catalanista, Jove Catalunya, nascuda el 1869, impulsada per un grup catalanista lligat al moviment de la Renaixença, que es va convertir en un col·lectiu polític, precursor de la Unió Catalanista.

Cal sumar a aquestes tres fites la creació el 1903 del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), una organització amb finalitats mutualistes i amb una orientació clarament catalanista, que va anar derivant posteriorment cap a l’obrerisme i el sindicalisme. Va divulgar el catalanisme obrerista i va impulsar la creació d’entitats d’escoltes i excursionistes.

El moviment polític d’orientació catalanista es vinculava al teixit associatiu del país que es conformava a través de nombrosos col·lectius, centres i escoles, que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. La classe obrera es va aplegar al voltant del catalanisme popular força abans de l’aparició d’un projecte polític catalanista de biaix més conservador.

El fet evident que la Renaixença cultural i literària fos acollida i emparada bàsicament per institucions i sectors burgesos —no podia ser de cap altra manera a cap país al segle xix— ha fet pensar que el catalanisme, entès com a fenomen social i polític, ha estat des de l’origen exclusivament burgès. Si es repassa la història, però, queda demostrat que els corrents polítics del catalanisme popular són anteriors a l’aparició del catalanisme polític de signe conservador.

7. L’independentisme no ve de la dreta

La sentència sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional del 2010 va ser un punt d’inflexió per a l’independentisme. La retallada aplicada al text després d’una dura campanya del PP va ensorrar les esperances d’entesa i va marcar la consciència ciutadana fins al punt que la població va acabar dient prou.

Aquesta convicció es reblava, a més, amb les polítiques centralistes de Madrid, que atiaven els arguments a favor de la separació, i també amb el gir polític que van fer partits com CiU, proclius a l’estratègia de pacte amb l’Estat durant dècades. Finalment, no obstant això, es van trobar forçats a reorientar-se cap a l’independentisme per l’evolució del cos central de la seva base social i electoral.

L’independentisme es va convertir en un projecte massiu i transversal que va aglutinar persones de diferents postures ideològiques, des de la dreta fins a l’esquerra més radical. Es va fer possible la convivència entre l’independentista «de tota la vida» i el de nou encuny, que abans havia defensat altres formes polítiques de relació entre Catalunya i Espanya. Aquest vincle s’establia en relació amb l’horitzó de l’estat propi, però no necessàriament en l’eix ideològic esquerra-dreta.

¿Un ciutadà de dreta i un d’esquerra podien coincidir en una manifestació independentista? Sí, va passar, passa i passarà. De fet, la pluralitat social i ideològica és una característica compartida per tots els moviments massius d’emancipació nacional.

Aquesta realitat, però, sovint ha estat interessadament desfigurada per un relat construït a partir de la idea que la dreta catalana i els que han tingut el control social del país han estat els impulsors i conductors gairebé exclusius del Procés, talment com si aquest moviment hagués sorgit dels despatxos institucionals i dels partits, i no pas de la reivindicació del carrer.

Hi ha una dreta independentista que en els darrers anys ha anat guanyant força en el Procés, però, sent minoritària, no se li pot atribuir la condició de guia del moviment ni, encara menys, se la pot encaixar en una falsa línia històrica que eleva la dreta nacionalista com la mare gairebé única de l’independentisme. El fet que no ho sigui no significa tampoc que totes les iniciatives polítiques i socials sorgides en aquest camp estiguin circumscrites al perímetre de l’esquerra, però la història mostra exemples suficients per bandejar la tesi que apunta a la dreta com la matriu del corrent independentista.

El 1922 es crea Estat Català, una formació «interclassista i netament independentista» que acabarà sent una de les llavors d’ERC, partit d’amalgama que neix nou anys més tard a partir de diverses tradicions culturals i polítiques, que fonamenta els seus principis en el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya, la federació amb altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa.

El Front Nacional de Catalunya, que neix el 1940 i col·labora amb les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial amb l’esperança que la derrota del feixisme hagués de significar la victòria de la causa catalana, i el PSAN, fundat el 1969, són dos casos de formacions polítiques que demostren el nexe entre l’independentisme històric, les classes populars i els postulats de les esquerres.

Relligar la dreta amb l’independentisme i negar el seu origen popular ha estat una voluntat d’alguns sectors de l’esquerra estatalista o directament espanyolista, que han pretès apuntalar els seus plantejaments a partir de la identificació despectiva de l’independentisme amb el conservadorisme de la menestralia o del pujolisme. Són els partidaris del mite del pop. És una teoria organicista encara molt vigent que sosté que el catalanisme és un pop del qual el president Pujol va esdevenir el cervell durant anys, i cada tentacle representa les diferents faccions, des de l’extinta Terra Lliure fins a Òmnium, passant per ERC, TV3 o sectors de la societat civil organitzada. D’aquesta manera es posen no només dins el mateix sac totes les expressions del catalanisme, i qui diu catalanisme diu independentisme, obviant el seu sentit pluralista i transversal, sinó que, a més a més, s’assenyala un cervell organitzador que mou els fils des de la dreta i les classes dominants.

El sindicalista Joan Coscubiela, un defensor paradigmàtic d’aquesta idea, justifica amb arguments que parteixen d’aquesta base els atacs contra l’independentisme i qualsevol reivindicació confederal, com el concert econòmic, que considera insolidari.

8. Convulsions i resistència d’ERC

Les disputes públiques i notòries a Esquerra Republicana han estat constants des del seu naixement, el 1931. El fet que s’hi apleguessin sensibilitats i tendències ideològiques diferents abonava el terreny a unes convulsions internes que s’anaven mantenint latents, entre altres causes perquè el partit no s’adequava ni al patró oligàrquic ni al patró «leninista», que fulminava el discrepant i feia passar per l’adreçador la militància.

ERC ha estat una formació d’esquerra democràtica, d’amalgama i molt heterogènia que ha tingut unes bases fortes i participatives, amb capacitat per posar en dificultats la direcció en diversos moments de la seva història. Els sectors crítics amb els òrgans directius no s’han privat mai d’aixecar la veu ni de criticar, i aquest funcionament ha configurat una imatge d’un partit en ebullició constant, que de vegades l’ha perjudicat a l’hora de presentar-se com una organització seriosa i fiable.

El fet que el partit hagi tingut una desena d’escissions al llarg de la seva trajectòria explica perfectament el seu tarannà, per bé que aquesta manera de ser no l’ha ensorrat mai. Han desaparegut de l’escena política Convergència Democràtica, Unió Democràtica, el PSUC i Iniciativa, però Esquerra Republicana segueix ben viva després de noranta anys d’existència.

Els perills de desaparició que la formació ha tingut al llarg dels anys han tingut l’origen en els esdeveniments externs, més que no pas en el turbulent funcionament intern. Han estat, per exemple, l’aixecament militar del 1939, la dificultat de crear una organització de masses per esquivar la repressió i adaptar-se a la clandestinitat durant el franquisme o el complex aterratge a la democràcia després d’un exili complicat dels seus dirigents, sobre els quals va recaure, a més, la tasca de sostenir i representar les institucions catalanes a l’exterior, com ara la Generalitat, com van haver de fer els presidents Josep Irla i Josep Tarradellas.

L’hegemonia que el partit havia aconseguit recollir als anys trenta es va anar perdent durant la dictadura i la clandestinitat fins al punt de convertir-se en una formació amb poc múscul polític en comparació amb altres partits com el PSUC, més ben organitzat a la clandestinitat, que comptava a més amb el suport del moviment comunista internacional i, en darrer terme, de l’URSS.

Aquesta correlació de forces va anar canviant, però, fins al punt que els republicans han arribat a ser en alguns àmbits la primera força del país, amb discursos que han convertit ERC en el «representant de la lluita per la justícia social», un paper que als anys setanta va hegemonitzar el PSUC. És en aquest context que s’explica probablement l’antipatia persistent i gairebé inguarible per Esquerra Republicana d’algunes personalitats excomunistes i alguns exmilitants del PSC. Hi ha hagut un menyspreu intel·lectual cap a ERC que encara subsisteix entre alguns excomunistes o socialistes, sobretot entre els més espanyolistes.

Un altre element que se suma a l’antipatia de l’entorn del PSC, el PSUC i la posterior ICV cap a tot el que Esquerra Republicana representa parteix del fet que els partits de l’esquerra catalana de tarannà federalista, talment com el pujolisme, van renunciar a qualsevol reivindicació republicana al final de la Transició. ERC, en canvi, no ho va fer.

Ja a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, el 1977, Esquerra Republicana no va poder entrar en el Pacte Democràtic, la coalició de partits catalanistes que encapçalava Jordi Pujol, perquè no va renunciar a la República i al seu llegat històric. Josep Tarradellas encarnava des de Saint-Martin-le-Beau aquest llegat. En aquelles eleccions ERC no va ser legalitzada, a diferència dels comunistes, i per poder concórrer-hi va haver de fer una estranya coalició amb el Partit del Treball, una organització de caràcter maoista.

L’esquerra «il·lustrada» dels entorns del PSUC amb el temps, en part, va acabar al PSC. Se li feia difícil assumir que hi havia una altra esquerra que a diferència d’ells qüestionava l’statu quo que representava la monarquia. Amb tot, moltes persones provinents de les esquerres estatals ara també són independentistes i han acabat aproximant-se o integrant-se als republicans.

Evidentment, com tots els partits històrics, Esquerra Republicana ha passat per moments difícils i ha comès errors al llarg de la seva trajectòria. Amb tot, s’ha de valorar com un fet altament positiu que Catalunya disposi avui d’un instrument polític com ERC, un partit democràtic, progressista i defensor de la justícia social, que no ha sucumbit mai a la temptació de cap ideologia totalitària ni autoritària, que va combatre el feixisme amb les armes a la mà, que va sobreviure a la sagnant repressió de la dictadura franquista, que va resistir la influència de l’estalinisme durant els pitjors anys de l’anomenada Guerra Freda, i que, des de la Transició, no ha caigut en pràctiques corruptes de cap mena.