Оглавление
Joan Roís de Corella. Perills d'amor
Joan Roís de Corella. PERILLS D’AMOR
INTRODUCCIÓ
LA BALADA DE LA GARSA I LA MERLA
A CALDESA
DESENGANY
COBLA QUE LLEGINT-LA SEGUIDA DIU CONTENTAMENT I LLEGINT-LA PER LA MEITAT DIU DESCONTENTAMENT
SUBMISSIÓ AMOROSA
LA MORT PER AMOR
PLANY D’AMOR
COR CRUEL
LA SEPULTURA
ESPARSA
ORACIÓ A LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA, TENINT EL SEU FILL DÉU JESÚS EN LA FALDA, DAVALLAT DE LA CREU
TRAGÈDIA DE CALDESA EXPLICANT UN CAS ATZARÓS QUE LI ESDEVINGUÉ AMB UNA DAMA
HISTÒRIA DE LEANDRE I HERO
Com es veieren Leandre i Hero i Leandre parlà amb la dida
Respon la dida d’Hero a Leandre
Es partí Leandre de la ciutat de Sestos
Parlen a Hero de molts matrimonis
Conegué la dida la causa de la tristor de l’afillada
Demanà la dida a Hero la causa de la seua tristor
Descobrí Hero a la dida l’amor de Leandre
Concertà la dida amb Leandre que vingués a parlar amb Hero
Leandre es partí de la ciutat de Sestos amb aquest acord i amb gran alegria
Es queixà Leandre de la ira de la mar
Leandre entrà en la mar
La mort de Leandre
Pujà Hero a la torre, per veure si la mar s’assossegava
Explicà Hero a la dida la seua gran tristor
Aparegué a Hero l’ànima de Leandre
Arribà a terra, mort, el cos de Leandre
El plany i la mort dolorosa d’Hero sobre el cos de Leandre
HISTÒRIA DE JÀSON I MEDEA
Отрывок из книги
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Aquí, a la segona meitat del segle xv, la vida ciutadana es desenvolupava en unes condicions —relativa prosperitat, intenses relacions comercials amb els altres ports de la Mediterrània, puixança econòmica i social de la burgesia— que afavorien la formació d’un ambient cultural creatiu i obert a l’assimilació d’influències intel·lectuals i artístiques diverses, en què els cercles cortesans no eren ja els àrbitres exclusius del bon gust; en lloc d’això, hi proliferaven els cenacles literaris on, en alguns casos, es deixava notar ja l’influx de l’humanisme italià i de les innovacions del Renaixement, la qual cosa es veié afavorida pel fet que la relació amb Itàlia va ser molt intensa durant aquells anys, perquè Alfons el Magnànim, a partir de la conquista de Nàpols el 1442, hi va establir permanentment la seua cort, delegant en la seua muller, Maria de Castella, i en el seu germà, el rei Joan de Navarra, el govern dels seus regnes hispànics, als quals no va tornar mai més.
.....
La relació de Corella amb aquests poetes és testificada també per l’intercanvi de demandes i respostes poètiques, en la motivació de les quals competien la pràctica del virtuosisme retòric i la dilucidació de supòsits morals dubtosos, i per la seua participació en obres col·lectives i certàmens de poesia religiosa que aquells promovien. D’aquests certàmens, el més cèlebre va tenir lloc el 1474, i les composicions que hi van concórrer (entre elles, una de Corella) es van recollir en el primer llibre de contingut literari imprés a la península ibèrica quan la impremta era una novetat que s’hi acabava d’introduir, Les obres e trobes de llaors de la Verge Maria. Corella va col·laborar també, juntament amb Bernat Fenollar, Pere Martines i Joan Escrivà, en Lo Passi en cobles, que inclou al final la famosa Oració a la Sacratíssima verge Maria, tenint el seu Fill Déu Jesús en la falda, davallat de la creu, la més reeixida de les seues poesies de tema marià. Aquesta obra va ser dedicada pels autors a sor Isabel de Villena, abadessa del convent de la Trinitat i autora de la Vita Christi, al voltant de la qual s’havia format un cercle teologicoliterari que Corella també degué freqüentar, suposició reforçada pel fet que la seua germana Aldonça era monja professa en aquest convent, a la construcció del qual havia contribuït la seua família i on van rebre sepultura son pare i, probablement, també sa mare.
Cap al 1470 Corella va obtenir el títol de mestre en teologia. Era costum que els primogènits de les famílies nobles es dedicassen a la milícia, i que els segons es consagrassen a la carrera eclesiàstica. Això podia fer dubtar si el seu germà Manuel, cavaller i mestre de l’orde de Montesa, era major que ell, però la descoberta recent de la data de casament dels seus pares (1433), sumada a la resta de documents, on Joan figura sempre en primer lloc, com a hereu universal i tutor dels germans menors, fa pensar que fou ell el primogènit. No és probable que fos sacerdot, perquè també fou cavaller, i per al títol de mestre en teologia, que l’habilitava per a explicar les Escriptures i predicar des de la trona, només era necessari haver rebut ordes menors. Sobre aquesta qüestió i, de retruc, sobre el seu tarannà personal i la seua moralitat, hi ha hagut moltes especulacions contradictòries entre els estudiosos de la seua vida i obra, a remolc de les dades concretes que els investigadors han pogut exhumar a poc a poc durant aquests darrers decennis. Abans de la publicació, el 1964, de la Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, que disposà de la col·laboració del genealogista Lluís Cerveró, ni tan sols se sabia quin dels diversos personatges del segle xv anomenats Joan Roís de Corella era realment el poeta; Jordi Carbonell, en l’estudi amb què encapçala l’edició del 1973, el descriu, a partir dels motius de la seua producció de tema amorós, com un jove enamoradís amb una vida sentimental plena d’episodis novel·lescos, que només en la maduresa hauria atés la serenitat necessària per a concentrar-se en la seua afició a la teologia. Abans que ell, Joan Fuster, prenent al peu de la lletra la Tragèdia de Caldesa, havia encunyat la famosa etiqueta del “Corella cornut”. Per contra, altres, com Lola Badia, hi veuen un capellà d’idees estrictes, d’un rigorisme extremat en les seues conviccions morals, que escriu sobre l’amor amb l’únic propòsit de mostrar-lo com una passió pecaminosa que du indefectiblement a conseqüències funestes. Encara avui, el seu caràcter personal i el pensament subjacent a la literalitat de les seues obres són un enigma no resolt del tot, ni de bon tros. Hi contribueix el fet que, de la seua producció total, se n’ha perdut una part considerable, especialment els sermons en la seua totalitat, i la que coneixem és d’una tal varietat de tons i d’estils que Jordi Rubió i Balaguer en va parlar com d’«un cas típic de dissociació interior» que podia arribar a fer creure que es tractava de dos poetes diferents, entre la cruel procacitat dels maldits contra una tal Caldesa i la delicada suavitat de poesies com ara La balada de la garsa i la merla o La mort per amor i la unció dels versos a la Mare de Déu.
.....
