Читать книгу Perills d'amor - Joan Roís de Corella - Страница 5

Joan Roís de Corella és tingut avui generalment com el darrer gran escriptor del que se sol recordar com el segle d’or de la literatura en llengua catalana. Va nàixer el 28 de setembre del 1435, fill d’Ausiàs Roís de Corella i d’Aldonça de Cabrera, l’un i l’altra pertanyents a dues famílies lligades a la cort ducal de Gandia, on degueren transcórrer, doncs, almenys els tres o quatre primers anys de la vida del poeta, fins que els seus progenitors, cap al 1439, s’establiren definitivament a València.

Aquí, a la segona meitat del segle xv, la vida ciutadana es desenvolupava en unes condicions —relativa prosperitat, intenses relacions comercials amb els altres ports de la Mediterrània, puixança econòmica i social de la burgesia— que afavorien la formació d’un ambient cultural creatiu i obert a l’assimilació d’influències intel·lectuals i artístiques diverses, en què els cercles cortesans no eren ja els àrbitres exclusius del bon gust; en lloc d’això, hi proliferaven els cenacles literaris on, en alguns casos, es deixava notar ja l’influx de l’humanisme italià i de les innovacions del Renaixement, la qual cosa es veié afavorida pel fet que la relació amb Itàlia va ser molt intensa durant aquells anys, perquè Alfons el Magnànim, a partir de la conquista de Nàpols el 1442, hi va establir permanentment la seua cort, delegant en la seua muller, Maria de Castella, i en el seu germà, el rei Joan de Navarra, el govern dels seus regnes hispànics, als quals no va tornar mai més.

Dels primers anys de la vida de Corella i de la seua formació en aquest ambient no tenim cap notícia; però en canvi hem de suposar que ja des de la seua infància va poder mantenir un tracte freqüent amb alguns dels actors literaris més decisius en aquell escenari: amb Ausiàs March, trenta-cinc anys més gran, perquè la relació entre aquest i el pare de Corella, que eren cosins prims, consta que fou molt estreta, i, a més d’això, el besavi matern de Corella, Joan de Cabrera, era també oncle segon d’Ausiàs March, i en la joventut d’aquest n’havia estat tutor.

També es degué relacionar des de ben jove amb l’autor de Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, una germana del qual, Isabel, va ser la segona muller d’Ausiàs March. Aquesta probable coneixença és una de les qüestions encara debatudes pels investigadors, perquè en la novel·la de Martorell hi ha uns quants passatges evidentment deutors de l’obra de Corella, i això només s’explica si bona part d’aquesta no sols estava escrita quan l’autor vorejava els trenta anys, sinó que també era tinguda ja per un model a imitar.

Enmig d’aquest entramat de relacions amistoses i de parentiu entre la flor i nata dels escriptors del moment, el jove Corella va poder assolir de seguida un prestigi que aniria creixent amb els anys, al principi com a autor d’elegants poesies amatòries, i amb el temps, a més a més, com a moralista i autor de sermons que no s’han conservat, però que, segons alguns testimonis literaris dels seus contemporanis i en consonància amb l’estil de les seues altres obres, degueren provocar l’admiració general per la seua laboriosa retòrica. Un dels seus escrits, el Parlament en casa de Berenguer Mercader, encara que la crítica més recent dubta que siga la crònica d’un esdeveniment real concret, fa pensar que Corella tingué alguna participació activa en tertúlies en què es reunien uns quants membres de la noblesa valenciana amb incipients inquietuds per la cultura clàssica, on es dedicaven a comentar i parafrasejar passatges escollits, principalment d’Ovidi, exercitant-se en l’anomenat “estil de valenciana prosa”, que consistia en l’ennobliment de la llengua vulgar a força d’aplicar-hi els girs i la sintaxi dels seus models llatins, i que tindria en Corella el seu cultivador més característic. D’altra banda, quan encara no havia complit els vint-i-sis anys, mantingué una correspondència literària amb el príncep Carles de Viana, llavors duc de Gandia, que deixa traslluir un tracte personal i admiració pel jove escriptor, i és també ben notòria la seua amistat amb Bernat Fenollar, beneficiat domer de la catedral de València, i amb els altres poetes que solien reunir-se en casa d’aquest: Jaume Gassull, Joan Moreno, Joan Escrivà, Narcís Vinyoles, Pere Martines, Francí de Castellví, etc. En aquest cercle es cultivava la poesia com una mena de joc de societat, sovint escrita en col·laboració, comentant jocosament costums de l’època amb al·legories plenes d’enginy, o celebrant en versos devots els misteris de la religió. De tant en tant, fan al·lusions a Corella en les seues obres, com ara aquesta de Jaume Gassull en Lo somni de Joan Joan, que representa un diàleg entre unes dames de la bona societat valenciana en què l’esmenten com un autor habitualment llegit per les més sabudes, al costat de la Bíblia i del Tirant:

—Digau, senyora:

i vós, que sou gran oradora

i gran legista,

que al·legau tant lo Salmista

i lo Tirant,

perquè esta i jo estam altercant,

digau-nos com

lo déu d’amor ha nom de nom.

—Diga-us-ho ella,

que del senyor mossén Corella

llig los més dies

totes les sues poesies.

La relació de Corella amb aquests poetes és testificada també per l’intercanvi de demandes i respostes poètiques, en la motivació de les quals competien la pràctica del virtuosisme retòric i la dilucidació de supòsits morals dubtosos, i per la seua participació en obres col·lectives i certàmens de poesia religiosa que aquells promovien. D’aquests certàmens, el més cèlebre va tenir lloc el 1474, i les composicions que hi van concórrer (entre elles, una de Corella) es van recollir en el primer llibre de contingut literari imprés a la península ibèrica quan la impremta era una novetat que s’hi acabava d’introduir, Les obres e trobes de llaors de la Verge Maria. Corella va col·laborar també, juntament amb Bernat Fenollar, Pere Martines i Joan Escrivà, en Lo Passi en cobles, que inclou al final la famosa Oració a la Sacratíssima verge Maria, tenint el seu Fill Déu Jesús en la falda, davallat de la creu, la més reeixida de les seues poesies de tema marià. Aquesta obra va ser dedicada pels autors a sor Isabel de Villena, abadessa del convent de la Trinitat i autora de la Vita Christi, al voltant de la qual s’havia format un cercle teologicoliterari que Corella també degué freqüentar, suposició reforçada pel fet que la seua germana Aldonça era monja professa en aquest convent, a la construcció del qual havia contribuït la seua família i on van rebre sepultura son pare i, probablement, també sa mare.

Cap al 1470 Corella va obtenir el títol de mestre en teologia. Era costum que els primogènits de les famílies nobles es dedicassen a la milícia, i que els segons es consagrassen a la carrera eclesiàstica. Això podia fer dubtar si el seu germà Manuel, cavaller i mestre de l’orde de Montesa, era major que ell, però la descoberta recent de la data de casament dels seus pares (1433), sumada a la resta de documents, on Joan figura sempre en primer lloc, com a hereu universal i tutor dels germans menors, fa pensar que fou ell el primogènit. No és probable que fos sacerdot, perquè també fou cavaller, i per al títol de mestre en teologia, que l’habilitava per a explicar les Escriptures i predicar des de la trona, només era necessari haver rebut ordes menors. Sobre aquesta qüestió i, de retruc, sobre el seu tarannà personal i la seua moralitat, hi ha hagut moltes especulacions contradictòries entre els estudiosos de la seua vida i obra, a remolc de les dades concretes que els investigadors han pogut exhumar a poc a poc durant aquests darrers decennis. Abans de la publicació, el 1964, de la Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, que disposà de la col·laboració del genealogista Lluís Cerveró, ni tan sols se sabia quin dels diversos personatges del segle xv anomenats Joan Roís de Corella era realment el poeta; Jordi Carbonell, en l’estudi amb què encapçala l’edició del 1973, el descriu, a partir dels motius de la seua producció de tema amorós, com un jove enamoradís amb una vida sentimental plena d’episodis novel·lescos, que només en la maduresa hauria atés la serenitat necessària per a concentrar-se en la seua afició a la teologia. Abans que ell, Joan Fuster, prenent al peu de la lletra la Tragèdia de Caldesa, havia encunyat la famosa etiqueta del “Corella cornut”. Per contra, altres, com Lola Badia, hi veuen un capellà d’idees estrictes, d’un rigorisme extremat en les seues conviccions morals, que escriu sobre l’amor amb l’únic propòsit de mostrar-lo com una passió pecaminosa que du indefectiblement a conseqüències funestes. Encara avui, el seu caràcter personal i el pensament subjacent a la literalitat de les seues obres són un enigma no resolt del tot, ni de bon tros. Hi contribueix el fet que, de la seua producció total, se n’ha perdut una part considerable, especialment els sermons en la seua totalitat, i la que coneixem és d’una tal varietat de tons i d’estils que Jordi Rubió i Balaguer en va parlar com d’«un cas típic de dissociació interior» que podia arribar a fer creure que es tractava de dos poetes diferents, entre la cruel procacitat dels maldits contra una tal Caldesa i la delicada suavitat de poesies com ara La balada de la garsa i la merla o La mort per amor i la unció dels versos a la Mare de Déu.

És justament en el terreny sentimental on tenim una de les poques certeses documentades de la seua biografia: la relació amb una dama de la baixa noblesa de Cocentaina, Isabel Martínez de Vera, començada possiblement quan ell era estudiant de teologia i mantinguda després fins al final de la seua vida. Tingueren tres fills, Magdalena, Joan i Estefania; però, per motius que s’ignoren, mai no es van casar. És clar que aquests motius tindrien a veure amb la necessitat de salvar les aparences segons les convencions socials; per això Corella va nomenar hereua universal dels seus béns la seua germana Delfina, la qual en va fer donació a Isabel i als fills d’aquesta i del seu germà pocs dies després de la mort del poeta, que es va esdevenir a València el 6 d’octubre del 1497, als seixanta-dos anys d’edat.

La veracitat de les altres relacions amoroses que se li han atribuït, principalment una de juvenil i calamitosa, la de Caldesa, i una altra de frustrada pels escrúpols morals de l’estimada en edat més madura, la de Lionor de Flors, viuda de Vallterra, depén en tot cas del crèdit que donem als propis testimoniatges de l’autor en les seues poesies, que alguns crítics consideren meres ficcions literàries. Entre les suposadament dedicades a Lionor de Flors, que són la majoria de les incloses ací, hi ha alguns dels poemes amorosos més bells que s’han escrit mai en la nostra llengua, i en aquestes com en totes les altres poesies de Corella, els versos decasíl·labs, a diferència del to eixut i conceptuós dels d’Ausiàs March, adquireixen una musicalitat més acostada a la del dolce stil nuovo dels renaixentistes italians.

La influència de Petrarca, del Dant, i destacadament la de Boccaccio, es combina en Corella amb el llegat de l’escolàstica, amb una marcada preferència per la tradició franciscana; en les seues proses abunden temes i arguments procedents de la Bíblia (incloent-hi els evangelis apòcrifs) i hi trobem ressons de sant Anselm, de sant Agustí, de Duns Escot, que de tant en tant surten al pas fins i tot en les d’assumpte profà. Amb el pas dels anys, la seua inclinació creixent pels episodis bíblics i les vides de sants va anar guanyant terreny a les recreacions de motius mitològics, apresos principalment en Virgili, en Ovidi, en Sèneca, de la seua època juvenil, i això explica que els exponents més perfectes de la prosa de Corella siguen algunes de les obres de tema religiós escrites en la seua maduresa: La vida de la gloriosa santa Anna, la Història de Josep, i sobretot la Història de santa Magdalena.

Amb tot, l’obra més original de Corella, la més innovadora en el seu temps i la més unànimement elogiada des que Menéndez Pelayo la va situar en els orígens de la novel·la sentimental qualificant-la de «microscòpica novel·leta amatòria, en prosa i vers», és la Tragèdia de Caldesa, breu narració sentimental on l’autor descriu, en primera persona, el descobriment casual de la infidelitat de la dona estimada per ell i el desconcert que aquesta decepció li provoca, amb una prosa artísticament retoricada i d’estil elevat que s’alterna harmònicament amb un diàleg en versos lapidaris d’un intens dramatisme: «una petita obra mestra en el camp de la nostra narrativa humanística sentimental», com la qualifica Jordi Carbonell. La precisa localització espaciotemporal (a la ciutat de València, en el temps de l’autor) i la caracterització realista dels personatges han dut a interpretar-la generalment com una confessió autobiogràfica, cosa que la crítica finalment ha posat en qüestió.

Al costat de la Tragèdia, les altres dues obres que inclou aquest volum, la Història de Leandre i Hero i la Història de Jàson i Medea, constitueixen, amb el Plany dolorós de la reina Hècuba, els millors assoliments de Corella en el terreny narratiu. Tenen en comú, entre elles i amb totes les altres de tema mitològic, que la trama que conten se suposa arxiconeguda pels lectors a qui van destinades; el que importa aquí no és, doncs, la intriga que l’autor ha compost manllevant-ne els detalls d’Ovidi o de Sèneca, sinó els procediments personals i la nova manera d’organitzar en el seu discurs una matèria tan reelaborada anteriorment (com encara ho serà després) per tants altres autors. Leandre i Hero, com Calisto i Melibea en La Celestina i com Romeu i Julieta en la conegudíssima obra de Shakespeare, escenifiquen el destí tràgic de la parella d’enamorats que, desobeint l’imperatiu de les convencions familiars i socials amb la complicitat, en aquest cas, de la vella serventa de la donzella, es lliuren d’amagat als impulsos de la passió amorosa desafiant perills que acaben conduint-los al suïcidi. Per la seua banda, Medea és un dels personatges de la mitologia grecollatina d’origen més antic i misteriós i que ha donat lloc a més versions memorables; apareix esmentada en la Ilíada i en l’Odissea, en la Teogonia d’Hesíode, i com a figura central en una de les millors tragèdies d’Eurípides, i al segle iii a. C. és presentada ja en El viatge dels Argonautes d’Apol·loni de Rodes amb totes les característiques que l’acompanyaran en la continuació del seu recorregut per les Metamorfosis i les Heroides d’Ovidi i per la tragèdia de Sèneca que també du per títol el seu nom, fins a arribar a les mans de Corella, que es recrea especialment, seguint aquest darrer, en l’anàlisi psicològica de la poderosa fetillera capaç de trair els seus per l’amor de Jàson, l’heroi estranger acollit per son pare en l’etapa final del seu viatge a la recerca del velló d’or, i després, víctima ella mateixa de l’engany de l’heroi i enfollida per la gelosia, li fa patir la venjança més cruel que es pot imaginar, assassinant la seua rival i degollant els seus propis fills en presència del pare d’aquests.

El propòsit de Corella en aquestes magnífiques peces d’orfebreria verbal és, pel que fa a l’instrument lingüístic, la dignificació del romanç, fent-lo apte per a la solemnitat i la gravetat pròpies del llatí, i en el fons l’exposició dels perills de la passió amorosa i l’exaltació de les virtuts considerades típicament femenines enfront de la bel·licositat del món cavalleresc. Si en el Triomf de les dones, possiblement l’obra corelliana que ens proporciona una idea més aproximada de com pogueren ser els seus sermons perduts, desplega tot l’arsenal de raonaments antibel·licistes en defensa de la superioritat moral femenina, el complex personatge de Medea exemplifica un d’aquells raonaments: «que la malícia de les dones no virtuoses supera la dels homes, i això demostra que la seua condició natural és més perfecta», perquè «és naturalment millor aquell qui, quan obra mal, pot obrar més mal».

Els darrers anys de la seua vida, Corella, tot i no professar-ne l’orde, resideix al monestir dels franciscans, on disposa d’una espaiosa cambra. En aquest temps es dedica en exclusiva a la traducció i la difusió impresa del Salteri, publicat a Venècia el 1490, i de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, traducció coneguda com El Cartoixà, de la qual va traure a llum els llibres Primer i Quart a València el 1495 i el 1496, respectivament, amb un èxit notable. Assetjat per la Inquisició, a causa de la seua sintonia espiritual amb els conversos i per la divulgació en llengua vulgar de textos sagrats, mor, com ja s’ha dit, el 1497, i en l’inventari dels seus béns, ordenat per la seua germana Delfina, figuren 780 exemplars del Cartoixà i s’esmenta la seua donació al monestir de Sant Francesc de «molts llibres de teologia i altres». Pocs decennis després, condemnat a l’oblit per la castellanització cultural dels lectors als quals s’adreçava (les elits urbanes de la seua ciutat), la seua fama s’esvaeix del tot; encara l’imiten alguns versificadors valencians durant el segle xvi, com ara Joan Baptista Anyés i Jaume Beltran, però en els segles següents és molt escassament esmentat pels bibliògrafs, i les seues obres romanen oblidades i introbables fins que, a les darreries del xix, és redescobert per alguns erudits fascinats pels seus versos, però poc entusiastes de la seua prosa, excessivament ampul·losa i enrevessada per al seu gust. Finalment, el 1913 aparegué a Barcelona l’edició crítica de Ramon Miquel i Planas, no superada encara, i des de llavors, sobretot a partir de l’últim quart del segle xx, la popularitat de Corella inicia de nou el seu ascens imparable, després de vora quatre segles en què pareixia complir-se la seua pròpia imprecació en els versos de la Tragèdia de Caldesa:

no es trobe en l’any el dia que vaig nàixer,

i que el meu nom, a tots abominable,

no hi haja al món persona que l’esmente;

que, tret del tot de les penses humanes,

haja passat com un vent el meu ésser,

tinguen per fals el que ha estat el meu viure,

i res de mi en el món no hi romanga.

El propòsit d’aquesta versió és facilitar l’accés als textos de Corella, a costa de simplificar l’embalum retòric dels originals mitjançant la reordenació de nombrosos hipèrbatons i la reducció de circumloquis, la substitució de vocables fora d’ús pels seus equivalents més actuals, i l’explicitació d’algunes al·lusions a personatges històrics o mítics. Val a dir que aquesta adaptació ha estat molt més laboriosa pel que fa a la prosa que no en les obres en vers, on fins i tot s’hauria pogut prescindir dels lleus retocs que temeràriament m’hi he permés, com es pot comprovar si es compara la versió «modernitzada» amb l’«original». De fet, la llengua de Corella, tant en vers com en prosa, presenta un aspecte més modern i és d’una transparència conceptual més clara que, per exemple, la d’Ausiàs March, i només l’espectacular pirotècnia estilística que exhibeix en la prosa podia constituir un entrebanc dissuasori per al lector d’avui.

És d’advertir, amb tot, que una intervenció com aquesta requereix una labor prèvia de documentació, i de fixació i interpretació correcta dels textos, que afortunadament s’ha vist facilitada per l’abundància d’estudis que en anys recents han dedicat a la vida i a l’obra de Corella diversos estudiosos, entre els quals és just destacar, a més dels ja esmentats més amunt, les exhumacions de documents inèdits per part de Jesús Villalmanzo, Jaume J. Chiner i Abel Soler, i les anàlisis textuals publicades, entre altres, per Josep Guia, Albert Hauf, Germà Colón, Rosanna Cantavella, Charles V. Aubrun, Alan Deyermond, Llúcia Martín, Curt Wittlin, Stefano Cingolani, Annamaria Annicchiarico, Josep Romeu i Figueras, Tomàs Martínez Romero i Josep Lluís Martos, al qual devem una utilíssima edició crítica de les proses corellianes de tema mitològic, que he aprofitat ací. No cal dir, però, que aquestes contribucions són lluny d’esgotar per complet els problemes d’interpretació, de transmissió, d’atribució, que hi ha encara irresolts en Corella; ací mateix, en alguns detalls, he hagut de posar a contribució el meu propi parer, i l’exemple d’això més vistent és la nova ordenació de les estrofes amb què presente ara el poema Submissió amorosa, que després de meditar-ho a fons em pareix la més acostada a la intenció de l’autor. I finalment, pel que fa als títols d’aquesta i les altres poesies (llevat de l’Oració), he optat per mantenir ací els que els va adjudicar en la seua edició Miquel i Planas, perquè són els que s’han consolidat generalment en l’ús dels comentaristes.