Читать книгу La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985 - José Garcelán Muñoz - Страница 10

CAPÍTOL I

ANTECEDENTS

1. LA UNIVERSITAT CENTENÀRIA

Uns dels edificis centrals per al foment de la cultura a les ciutats han estat les universitats. Ací, tant des de l’àmbit institucional com per iniciativa dels estudiants, s’han tractat de desenvolupar activitats que connectaren l’acadèmia amb la societat, i així poder debatre, ampliar i difondre el coneixement que s’hi impartia i s’hi aprenia. La Universitat de València, que depassa ja els 520 anys d’història, ha estat un dels nuclis principals de producció cultural i un espai d’atenció a les inquietuds d’estudiants i ciutadans. La cultura, cal crear-la en una doble direcció: tant perquè existisca, com també perquè puga ser consumida i apreciada. La Universitat de València, situada fins fa no molt al carrer de la Nau, ha contribuït a ambdues coses, fins i tot des d’abans de l’aparició de la societat de masses i de la cultura entesa en el significat actual.

Una de les primeres notícies de les activitats culturals d’aquest centre ens la ofereix el doctor en Dret Civil i Canònic, Francisco de Vilanova y Pizcueta, en la seua Historia de la Universidad Literaria de Valencia, publicada el 1903 amb motiu dels quatre-cents anys de la institució. Aquest llibre ens parla de les sabatines: uns debats, dinamitzats per la mateixa llei universitària, que es desenvolupaven els dissabtes a les classes del centre entre l’estudiantat.

Segons aquest acadèmic, en els Estatuts fundacionals de la Universitat de València, de 1499, «no sols es permetia als estudiants disputar á lur voluntad en ses cambres é en publich, sinó que se’ls manava que en les hores d’oci feren exercici de disputa, i s’ordenava al rector que tots els dissabtes obligara les facultats, alternativament, a mantenir aquestes discussions dintre de les aules». En aquests actes, que s’anomenaven Sabatinas o Reparaciones per distingir-les de les Conclusiones públicas y solemnes o Actos literarios, es manifestaven les diverses escoles que compartien entre si el domini teològic i filosòfic.

De tanta importància es consideraven aquests debats que els jurats van decidir prolongar temporalment el càrrec de rector de Bernat Alcalà perquè havia «fet tenir cascun disapte, Sabatines ó Disputes». De fet, els Estatuts de 1561 establien que totes les facultats havien de celebrar amb freqüència sabatines, una mostra de l’afany de la institució per fomentar el coneixement de la cultura contemporània dels estudiants que es formaven entre els seus murs (Vilanova y Pizcueta, 1903: 45).

També és ben antiga la cultura festiva. Al llarg dels segles XVII i XVIII es desenvolupaven commemoracions en dates assenyalades, vinculades fonamentalment a festivitats religioses. Tal com han explicat Mariano Peset i Javier Palao (1999: 49), els Estatuts de 1733 ja establien els dies sants o feriats, en els quals la Universitat convidava les autoritats de la ciutat. Entre totes aquestes festes destaca l’exaltació de la Immaculada Concepció, que era la patrona de la Universitat des de la seua fundació. Tots els anys es feia una processó amb una imatge seua que es conservava al monestir de la Trinitat, amb l’acompanyament del rector, dels professors i dels graduats.

El 6 de desembre de 1661, el papa Alexandre VII va publicar una butlla en què reafirmava la doctrina i el culte de la Immaculada Concepció. Felip IV, l’any següent, va voler celebrar aquesta publicació durant el període de festes de carnestoltes (potser per cristianitzar la festa, segons la interpretació de Peset i Palao). Cal destacar, com assenyala Pilar Pedraza, que la festivitat del carnaval havia estat prohibida a València el 1627, i posteriorment fou suprimida per Felip V. En l’època de què parlem, no obstant això, se celebrava un carnaval universitari, però sempre amb permís de les autoritats governatives.

Fet i fet, malgrat la prohibició general, es va autoritzar als estudiats una mascarada amb motiu del carnestoltes perquè «entretenidos en la diversidad de trajes, galas, remedos, invenciones graves y ridículas, se eviten otras licenciosas contingencias», tal com explica el cronista Valda, citat per Pedraza (1982: 70-71). Cal tenir en compte també que, en les Constitucions de l’Estudi General de 1655, quedaven prohibides als universitaris, en dies normals, les extravagàncies en les indumentàries. Es tractava, en definitiva, malgrat de l’escassa simpatia de l’església i de les autoritats per aquest tipus de festeigs (de sospitoses reminiscències paganes) de permetre que es portaren a terme per facilitar als estudiants un mitjà de diversió i desfogament que, per estar oficialitzat, fora fàcil de controlar. El permís per a celebrar aquest carnaval «restringit» de caràcter estudiantil –que, tot i la prohibició, desbordava l’àmbit universitari ja que interessava també a altres capes de la societat– era sol·licitat pels rectors al virrei (Pedraza, 1982: 69-71).

Així doncs, l’1 de febrer de 1662, per celebrar la dita butlla papal, s’organitzà una gran processó a València, que començà cap a les dos del migdia des de les diverses escoles universitàries. Obria el nombrós seguici un grup de gent amb màscares a cavall, vestits de manera molt vistosa. Darrere, desfilaren onze carros amb motius molt diversos: bojos, gossos i gats, dones fortes, àngels...

Per part de la Universitat, la Facultat de Medicina, donada la seua importància i prestigi, va construir dos carros; el de Jurisprudència, de la Facultat de Dret, anava precedit per més de seixanta estudiants a cavall, molt ben empolainats. L’últim dels carros, el de les Muses, estava patrocinat per la casa, i anava seguit per un grupuscle de músics. A continuació venien els graduats, mestres i catedràtics, i finalment el rector amb la resta de les autoritats acadèmiques (Peset i Palao, 1999: 52).

Carro de la Jurisprudència, de la Facultat de Dret. (Font: J. Baptista de Valda, Solenes fiestas que celebró Valencia, a la Immaculada Concepción de la Virgen María. Por el supremo decreto de N.S.S. Pontifice Alexandro VII, 1663, p. 72)

A més a més, després de la processó de carros, la Universitat com a institució celebrà la seua festivitat particular en honor a la Immaculada Concepció de Maria. Per fer-ho, les facultats hagueren d’adornar diversos espais de l’edifici. La festa va durar de dimecres a diumenge i motivà el muntatge d’altars en el recinte universitari, cosa que passava per alt una curiosa prohibició de les Constitucions de l’Estudi General de 1611, tal com cita Pedraza: «Item ordenam, que ni en la festa de S. Lluch, ni en las de Nostra Señora de la Sapiencia, ni en altra festa alguna, ni los estudiants ni los mestres pugue(n) fer en lo estudi altar algú». Una prohibició que, tanmateix, no es troba en els estatuts de 1660 i que, probablement, era ignorada de manera sistemàtica. Siga com siga, el fet és que l’adornament de la Universitat es va produir, amb un gran desplegament d’enginy i de mitjans (Pedraza, 1982: 96).¹

Per una altra banda, coneguem que la Universitat de València mantenia relacions amb altres institucions culturals de la ciutat. Una d’aquestes, amb la qual fins i tot compartia edifici, era la Real Academia de Bellas Artes San Carlos. De fet, fou en la segona meitat del segle XVIII, el 1773, quan es va produir a les sales de l’actual edifici de la Nau la primera exposició temporal de caràcter artístic celebrada a la ciutat, uns anys després de la promulgació dels estatuts de la dita acadèmia, el 14 de febrer de 1768. Com indiquen els estudis, aquest fou l’inici de tot un reguitzell d’activitats realitzades al llarg de més de dos segles, orientades a l’aprenentatge, foment i investigació de l’art, i que culminen amb l’exposició sobre aquesta acadèmia, a La Nau, inaugurada el desembre de 2018. La de 1773 és considerada com la primera exposició organitzada a València amb la doble condició de mostra temporal i d’accés lliure, i va servir com a instrument per promoure els fins culturals i docents de la Real Academia, així com també per afermar el paper de la Universitat com a espai obert a les manifestacions culturals que, a poc a poc, van anar sorgint, tant al seu si com a l’entorn urbà (Catalá, 2018: 147 i 151).

Ara bé, en realitat fou al segle XIX quan començà a haver-hi una activitat cultural més o menys continuada, encara que intermitent, que anirà fent de la Universitat de València un vertader espai d’acció i de creació cultural. Aquestes dinàmiques foren esperonades, sobretot, per part dels estudiants, que aprofitaren la reunió amb gent de la seua edat per a crear associacions i col·lectius que complementaren la formació rebuda a les aules i cobriren les seues inquietuds intel·lectuals.

2. ASSOCIACIONISME VUITCENTISTA

La mayoría de nuestros estudiantes –escrivia Giner en començar el segle XX– pertenece a las clases medias; hace mucha vida de teatro, de café, de casino; de ateneo, a veces; casi ninguna de campo; va a los toros; nada de juegos ni ejercicios corporales; otro tanto de viajes y excursiones; aparte de los periódicos, lee poco, y esto principalmente novelas... (Citat per Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 95).

Malgrat els flaixos d’activitat cultural descrits adés, certament institucionals, hi ha relativament poques petjades, almenys fins al segle XX, de tasques culturals impulsades des de la institució. Però diverses investigacions han demostrat que, des de mitjans del dinou, l’efervescència cultural fou produïda de la mà dels estudiants, des de baix. És veritat que per aquells anys es va organitzar el Gabinet d’Història Natural (el segon centre patrimonial i científic d’importància en Espanya, només per darrere del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid), amb l’impuls conjunt del catedràtic de Química General i rector, José Monserrat y Riutort, preocupat per millorar les instal·lacions universitàries destinades a l’ensenyament científic; del catedràtic d’Història Natural Ignacio Vidal i del titular de la Càtedra de Botànica, José Pizcueta, també rector uns anys més tard; però la majoria de l’activitat cultural era estudiantil i s’organitzava en ateneus i societats literàries.²

Així, l’impuls i la producció literària i científica, que en aquestes línies considerem les primeres espurnes de cultura universitària, venien «des de baix». Una investigació impulsada per Ernest Sánchez Santiró, centrada en la Facultat de Ciències, que aleshores compartia edifici amb les aules de Filosofia i Lletres, la biblioteca universitària, els gabinets de Física i Química i el preparatori de Medicina al carrer de la Nau, mostra que l’estudiantat no mostrava gaires diferències entre disciplines: el seu modus vivendi i els seus problemes eren molt similars. Aquest estudi explica el rígid sistema de control que es va bastir durant l’època d’Isabel II: «La universitat ens apareix com a centre d’instrucció, centre de control, àdhuc presó. La universitat isabelina encara presenta una altra característica pròpia del període anterior a l’ordenament legal liberal. Ens referim a la subjecció de l’estudiant a l’autoritat acadèmica, dins i fora de l’establiment universitari» (Sánchez Santiró, 1998: 215 i 221).

2.1 LA ESTRELLA

Aquests afers no ens ocupen en aquestes línies, però l’obra de Sánchez sí que mostra les primeres petjades d’un moviment cultural universitari, amb l’establiment, el 1852, de la primera associació de caràcter literari que es coneix sota el paraigua de la Universitat de València: La Estrella, de la qual cal destacar la singularitat, tenint en compte que, segons el reglament universitari, els estudiants encara estaven privats del dret de petició col·lectiva. Els seus membres, majoritàriament de les carreres de Dret i de Medicina, i que tractaven sobretot qüestions literàries, són figures d’una importància primordial en la cultura valenciana de la fi del XIX; ja que aquesta associació no fou només un passatemps estudiantil, sinó un primer trampolí des del qual persones amb gran potencial van començar a suplir les mancances que trobaven en una universitat fortament academicista: Teodor Llorente, Félix Pizcueta, Vicente Wenceslao Querol, Miguel Amat Mestre, Carmelo Calvo, Enrique Gaspar... «els epígons de l’estudiant romàntic», en paraules de Lluís Guarner (Sánchez Santiró, 1998: 219).

L’agrupació, doncs, estava formada únicament per estudiants, però la seua activitat no estava clarament vinculada a la naturalesa escolar dels seus membres, sinó que les reunions es dedicaven principalment a qüestions literàries i al debat sobre els temes més variats: «discutíamos las más transcendentales cuestiones filosóficas, políticas y sociales» (Sánchez Santiró, 1998: 220). En tot cas, cap als anys 1850 ja existia una primera societat estudiantil que predicava valors de tolerància política i igualitarisme: no hi havia jerarquies i es basava en normes estrictament democràtiques, amb respecte al diferent ideari polític. Malgrat sols abastar un nombre molt reduït dels estudiants que concorrien al claustre, no era l’única expressió de companyonia del XIX: també hi havia grups de tunes i de serenates, que organitzaven estudiantines en els canvis d’autoritats acadèmiques, a final de curs, i en altres fites del calendari universitari. Les serenates, però, a més d’actes lúdics, també podien servir de mecanismes de queixa col·lectiva, en un sistema en què la protesta estava totalment prohibida (Sánchez Santiró, 1998: 215-220).

El nucli fundador de la societat La Estrella va conformar, el 1858, una segona societat, el Liceo, que va suposar la pèrdua de tot el tarannà universitari i escolar que tenia la seua predecessora, en tant que els seus membres no eren universitaris. Així, segurament tant per la probable passivitat de l’alumnat com per la ja assenyalada forta disciplina, quedà buit l’espai de les societats estudiantils a València. Sense capacitat d’organització col·lectiva i sense llibertats, era difícil potenciar la creació de societats literàries o científiques (Perales, 2009: 15).

Amb l’associacionisme estudiantil desdibuixat cap a la dècada dels seixanta del segle XIX, l’únic fet destacable de la Universitat de València fou la dimissió del rector José Pizcueta, que va ser substituït per Vicente Noguera el qual, al seu torn, va haver de dimitir el 30 de setembre de 1868 amb l’esclat de la Revolució Gloriosa. Arran d’aquesta revolta es va transformar radicalment la vida i la normativa de les universitats, i es va alliberar l’estudiant de l’obligatorietat d’assistir a classe. La revolució va suposar l’eliminació de les llistes tancades de llibres i del control ideològic, i l’aparició dels estudis pràctics. És en aquest context quan apareixen els gabinets, el Museu i el Jardí Botànic: l’estudiant va passar de ser un espectador a ser un subjecte actiu en l’aprenentatge (Sánchez Santiró, 1998: 222-224).

El Sexenni, com va apuntar ja en els anys vuitanta Marc Baldó, fou, per a la història d’Espanya,

un autèntic terratrèmol polític i social, que va remoure a fons els fonaments de l’ordre burgés doctrinari, construïts des de la dècada dels anys trenta. Les contradiccions del sistema liberal isabelí esclataren de colp: les forces democràtiques i/o republicanes, incubades durant més de trenta anys, reptaren l’ordre establert. [...] El món de les idees també es va somoure: la ideologia democràtica, generada lentament durant dècades, va assaltar l’escena històrica; la idea de progrés va inundar l’espai i va arrasar amb els obstacles dels moderats. Si el sistema educatiu previ, de Pidal i Moyano, es basava en nugar curta l’escola i tallar-li les ales a la universitat, ara els revolucionaris atacaven els recels conservadors i es disposaven a donar-li a l’ensenyament la llibertat regatejada (Baldó, 1986: 161).

Institucionalment, durant el Sexenni, la Junta Revolucionària de València amb el suport de professors krausistes es va llançar a un ambiciós programa d’ampliació d’estudis. A l’Institut s’establiren càtedres d’estudis aplicats (Química, Topografia, Dibuix i Mecànica Industrial); es va crear l’Escola d’Artesans, per a obrers; i es va obrir una Escola d’Enginyers Agrònoms tutelada per la Sociedad Económica de Amigos del País. A la Universitat s’incorporà la Facultat de Farmàcia, les escoles de Notariat i d’Arquitectura; a la Facultat de Medicina es van reprendre els estudis de llicenciatura i es completaren fins al doctorat; en Ciències es va afegir la secció d’Exactes, i es va restablir Filosofia i Lletres fins al grau de doctorat. El motor de totes aquestes reformes fou Eduardo Pérez Pujol, membre de la Junta Revolucionària i també, en aquell moment, rector de la Universitat de València. Però, per a portar-les a terme calien recursos econòmics inexistents i, a partir de 1872, la major part de les escoles va tancar (Baldó i Mir, 2000: 24-25). En tot cas, el Sexenni va significar un canvi rotund. La Universitat va créixer, aparegué l’estudiant lliure, els demòcrates decretaren l’abolició dels rígids controls doctrinaris, s’instaurà la llibertat de càtedra, s’anul·là, com hem dit, la llista tancada de manuals... Però el més rellevant, pel que fa al nostre estudi, fou l’aparició d’associacions de caràcter cultural (Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 96).

2.2 EL CENTRO CIENTÍFICO-LITERARIO

Aquest període revolucionari va generar un flux constant d’iniciatives que intentaven la creació de societats de caràcter polític i cultural. Germán Perales assenyala dos projectes: per una banda, un ateneu impulsat des de l’Institut de Secundària Provincial, dirigit per Vicente Boix, exclusivament dedicat a l’estudi. Per una altra, un centre literari, científic i cultural que van promoure un grup d’escolars amb la intenció de generar debats al seu si. Així, dos mesos després de la revolució es va constituir formalment aquest últim Centro Científico-Literario, que fins i tot va generar una revista non nata: El Pensamiento Juvenil (Perales, 2009: 17).

El centre havia de ser «de reunión, científico-literario, donde se egercitaran [sic] los socios de esta clase de trabajos y donde contarían, al propio tiempo, con un gabinete de lectura, especialmente de periódicos». En altres paraules, una iniciativa de caire cultural i científic per tal que els estudiants complementaren la seua formació acadèmica. La nit del 14 de novembre de 1868, alumnes de les distintes facultats van intentar constituir-lo, no només amb l’objectiu d’ampliar els seus coneixements, sinó també de debatre, segons La Gacetilla, «algunas cuestiones en armonía con la calificación de dicha sociedad» (Sánchez Santiró, 1998: 226). Tanmateix, el nombre d’assistents fou insuficient i van haver d’esperar una convocatòria més massiva. En tot cas, veiem com aquest centre era bastant similar a les associacions del període anterior, amb el matís que, en aquest cas, l’objectiu era abastar una major quantitat d’estudiants. Aquesta diferència es pot traduir en termes polítics: enfront de l’elitisme anterior, s’imposà una percepció més democràtica, de participació general.

El 19 de novembre, els estudiants de les distintes facultats van tornar a reunir-se per redactar els estatuts de la societat, amb una comissió de les facultats de Dret (Sales Ronda i José Manteca), Medicina (Romagosa i Cano Sechent), Filosofia (Piñeiro Marín), Farmàcia (Esed Martínez) i Ciències (Monserrat Fernández). Finalment, deu dies més tard, es va celebrar un míting a la llotja, organitzat pels estudiants universitaris, per a presentar a la resta de l’alumnat els objectius del centre, que sintetitzem en les següents paraules: «unión escolar, la ilustración de los socios, y la propagación de esta misma ilustración» (Sánchez Santiró, 1998: 226-227). És a dir, agrupació de tots els estudiants, desenvolupament cultural d’aquests i propagació d’allò après; un precedent del que serà, uns anys més tard, l’extensió universitària.

Però el Centro Científico-Literario fou una anomalia en l’associacionisme universitari fins el final de la primera dècada del segle XX. Constituït definitivament el 2 de desembre de 1868, la primera tasca de relleu en què es va embarcar fou la participació en un Congrés Internacional Estudiantil que se celebrava a Gant cap a finals del mateix mes. Aquest fet, segons Sánchez Santiró, cal relacionar-lo amb l’esperit internacionalista que abastava grans sectors de les societats europees entre 1860 i 1870: internacionalisme polític de caire pacifista (amb la Lliga de la Pau i la Llibertat de Stuart Mill, Victor Hugo, Bakunin, Garibaldi); internacionalisme obrerista, amb l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), i també, en aquest cas, internacionalisme escolar, impulsat des de la Federació de les Escoles, que amb el següent text convidava a la Universitat de València a participar en la tercera de les seues sessions: «¡Hermanos! ¡En nombre de esta asociación internacional, en nombre de la Federación de las Escuelas, os invitamos hoy a la tercera de nuestras sesiones universitarias!» (Sánchez Santiró, 1998: 227-228).

Passades les eufòries de la Revolució Gloriosa, i sobretot vençuda la revolta republicana a València (en la qual els estudiants havien pres part activa) les societats escolars afluixaren. La vida de la ciutat va començar a «normalitzar-se» a poc a poc. El 15 d’octubre de 1869 començà el curs, que es caracteritzà per un cert retraïment i una reorientació en les accions estudiantils: entre 1870 i 1873 es constata l’absència d’una organització semblant a la del Centro Científico-Literario. L’associacionisme estudiantil juvenil perdé l’autonomia que el caracteritzava, i va evolucionar cap a les formes ateneístiques, que després analitzarem (Perales, 2009: 17; Sánchez Santiró, 1988: 235). Cal destacar, tot i això, que l’experiència del sexenni va significar un canvi de rumb: els decrets de Ruiz Zorrilla de 1868 concebien una nova universitat, caracteritzada per la llibertat de càtedra, la llibertat d’ensenyament, l’impuls pedagògic i la llibertat d’assistència dels alumnes, que podien estudiar privadament o en acadèmies i examinar-se en les universitats. Es va propiciar també més contacte amb els problemes socials, com demostra l’organització d’un acte al Paranimf, el 17 de setembre de 1871, amb tres representants de l’Associació Internacional de Treballadors, que clausurà una conferència dels delegats a la ciutat, en un moment en què l’ambient estava caldejat (els successos de la Comuna de París, les vagues, la formació de la Liga de Propietarios...). Un acte en el qual participà el rector Pérez Pujol i que, per cert, li va costar el càrrec (Peset i Palao, 1999: 77; Baldó i Mir, 2000: 24-25).

2.3 L’ATENEO CIENTÍFICO-LITERARIO

En el període revolucionari, una tertúlia com La Antorcha (en la qual va participar el que seria ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Amalio Gimeno), que havia nascut durant el sexenni, es va convertir en l’Ateneo Científico, que es va obrir a tothom i va perdre el seu caràcter estudiantil. L’ateneu s’originà en un grup d’estudiants que, al domicili de Francisco Mata y Sanz, feien reunions setmanals «para el cultivo de las letras y ejercicio de la controversia» (Perales, 2009: 53). Ben aviat s’hi associaren altres estudiants, com l’esmentat Amalio Gimeno, Rafael Encinas, Vicente Dualde... que constituïren La Antorcha, presidida per l’estudiant de Dret Fernando de Alisal (qui, a més, era fill d’un magistrat de l’Audiència de València). Després de passar per diversos locals i de créixer, el 1870 va assentar-se al carrer de Gil i Polo, i en aquell moment van canviar el nom de La Antorcha pel d’Ateneo de Valencia, seguint «las corrientes que venían de Madrid». Aquest ateneu, en paraules de Lluís Guarner (1976), era «un centro de cultura que agrupó a escritores, artistas y científicos de Valencia, donde forma un movimiento cultural evidentemente eficaz en la vida de la ciudad» (citat per Sánchez Santiró, 1998: 236).

En els seus salons, els estudiants de la Universitat van poder assistir a les conferències i els discursos dels homes més destacats i d’alguna dona, no només de la ciutat, sinó de tot Espanya. A més de catedràtics, intel·lectuals i professionals valencians, era estrany que la visita d’alguna personalitat cultural a València no suposara la seua presència en el local de l’Ateneo i, al seu torn, els universitaris no només eren oients, sinó també discutidors, conferenciants i literats.

L’Ateneo condensava una gran varietat intel·lectual i política: positivistes, krausistes, eclèctics, monàrquics, republicans... tots ells sotmesos, en un principi, a les lleis de la tolerància i la democràcia: Teodor Llorente, Constantí Llombart, Vicente Wenceslao Querol, Manuel Candela, Amalio Gimeno, Luis Simarro, Velasco y Santos, Felix Pizcueta... eren alguns dels noms que formaven part de l’agrupació i que hi participaven amb articles, poemes, debats, homenatges o commemoracions: «una juventud abierta a la cultura, pero cerrada a las concupiscencias de la política» (íd.). L’activitat que desenvolupaven es pot seguir a través del seu Boletín-Revista, que es publicà entre el 5 de juny de 1870 i el 15 de juny de 1876, i que consta d’onze volums. Tot i la pèrdua del caràcter estrictament universitari, que aquest Ateneo tinguera una llavor d’estudiants inquiets per la cultura és una bona mostra de com la Universitat configurava un ecosistema propici per a l’impuls dels seus membres cap a l’exercici de les lletres o del debat.³ L’Ateneo, tanmateix, va continuar la seua vida i amb el pas del temps es va convertir en una referència cultural de la València finisecular. Alumnes de la Universitat, com José Guillem y Sol, de Dret, seguiren freqüentant-lo, i altres com Francisco Vives Liern o Rodríguez Guzmán eren habituals en les sessions literàries amb les seues composicions. Alhora, en aquest espai sovintejaven noms com el de Vicente Blasco Ibáñez, que va pronunciar la conferència d’obertura del curs 1886-87, o Rafael Altamira Crevea, qui va presentar allà, junt amb José María Latorre, la seua obra dramàtica Luchas de Alma. Un altre nom destacat, el de Martínez Ruiz (Azorín), també va participar en les discussions que s’hi dinamitzaven. En tot cas, com ja hem assenyalat, l’Ateneo no va sentir la necessitat d’establir polítiques especials d’atracció per als estudiants sinó que, més bé, els obria les seues portes com a qualsevol altre ciutadà. Tanmateix, amb l’aparició de les acadèmies, va acabar concentrant el moviment associacionista a la ciutat de València, com després estudiarem (Perales, 2009: 53-54).

2.4 EL LICEO LITERARIO

Fou, tanmateix, el model anterior, el de les societats literàries, el que van recuperar els estudiants durant la Primera República. Així, a l’octubre de 1873 va nàixer el Liceo Literario, a partir de l’impuls de cinc joves que, amb la voluntat de superar les limitacions de l’estudi individual, aspiraven a crear un fòrum de discussió i d’intercanvi obert a la participació de les persones que compartiren amb ells l’afició per les lletres, les arts i l’estudi. El 21 de novembre d’aquell any se’n celebrava la sessió inaugural, seguida durant el curs 1873-74 de més d’una vintena de sessions generals. Dels cinc fundadors i la junta directiva originària, encapçalada pel jove advocat Ignacio Pintado y Llorca, el 1875 només quedaven Josep Maria Amigó, que havia estat tresorer i aleshores presidia la secció de Ciències; l’alumne de la Facultat de Dret Juan Saavedra Ladrón de Guevara, que exercí com a arxiver i bibliotecari, i Federico Soler Castelló, qui va assumir la presidència. El quintet inicial el completava Mendiolagoitia, ja absent. El ràpid creixement del Liceo Literario va augmentar també el nombre de membres de la junta, que aquell mateix any estava composta per vint-i-tres càrrecs, a banda de la presidència honorifica, que ocupava Vicente Boix, tota una figura de la vida cultural valenciana d’aquell moment i que ja havia estat vinculat a l’associacionisme estudiantil anys enrere (Perales, 2009: 17-18).

Germán Perales ha estudiat amb detall l’activitat d’aquest col·lectiu, que només tingué gairebé un any de vida. La seua estructura era un reflex de l’origen universitari de l’associació, ja que estava dividit per facultats. A l’inici ja contava amb les seccions de Facultat de Dret, de Filosofia i Lletres i de Medicina, a banda de la secció de Literatura. Es reunien unes dos vegades al mes, les vesprades que no hi havia classe a la Universitat. Al mes de març de 1875 es va ampliar amb les seccions de la Facultat de Ciències i de Música, i cap a desembre s’hi va afegir la de Ciències Socials. Aquest creixement i diversificació del camp d’actuació de la societat va suposar també un canvi en el nom, que a l’agost de 1875 passà a ser Liceo Científico, Artístico y Literario de Valencia. Entre els membres hi havia alumnes de totes les facultats, però el nucli estava constituït per estudiants de lleis, que acaparaven els càrrecs directius de la junta, com el president Federico Soler Castelló o el vicepresident Braulio Calot Caballer. Es reuniren, fins març de 1875, en uns locals al número 26 del carrer de la Xerea de València, encara que no era estrany que se celebraren col·loquis al vell edifici del carrer de la Nau, i també col·laboraven amb altres associacions culturals i intel·lectuals de València, com l’Instituto Médico Valenciano, el Ateneo Científico, el Círculo de Bellas Artes o la Sociedad de Amigos del País.

Amb l’impuls del president va veure la llum, al gener de 1875, la publicació de l’òrgan de premsa de l’associació, amb el títol Boletín Revista del Liceo Literario de Valencia, el qual per l’octubre va passar a ser dirigit ni més ni menys que per Constantí Llombart. En la publicació, de periodicitat mensual, els socis del Liceo trobaven un instrument per a donar major extensió temporal i espacial a les seues composicions poètiques i treballs literaris i científics.

Pel que fa al funcionament de la societat, s’ajustava al calendari acadèmic. Pel maig se suspenien les activitats, ja que els membres necessitaven hores d’estudi per aprovar els exàmens. Entre la suspensió de maig i l’obertura del curs a l’octubre només es feien algunes reunions esporàdiques de la junta, però d’octubre a maig se celebraven diversos actes, que, seguint Perales, diferenciem en tres classes.

En primer lloc, les sessions literàries, on els socis presentaven les poesies pròpies i recitaven obres de notables contemporanis. Entre els participants destaquen els estudiants de Dret Fernando Reig Flores i Francisco Vives Liern, així com també Juan Rodríguez Guzmán i Luis Kaysser Pérez, que llegien les seues composicions amenitzades pels socis de la Secció de Música, com l’alumne de Medicina Elías Martínez Pellicer. Per una altra banda, trobem les sessions científiques, on es presentaven dissertacions sobre els més diversos temes de lletres i ciències elaborades pels socis i exposades a discussió i rèplica («Influencia del Cristianismo en el estado social de la mujer», de Climent Martí; «Condiciones de los fenómenos de vida», per Adolfo Cervera, o «Historia y civilización griega hasta Tito de Macedonia», per Juan Reig Flores). Finalment, també celebraven sessions solemnes, actes d’inauguració i homenatges a la memòria d’homes notables, com el dedicat al poeta i dramaturg Bretón de los Herreros, durant el curs 1873-74; les reunions per a la celebració de la festa cívica del dos de maig del curs 1874-75, o l’homenatge funerari a Enrique Escrig i González i Fausto Agost, al curs 1875-76. També se celebrà una sessió solemne per la presència del pintor austríac Christian Sieber, i una altra per honrar el poeta Juan Arolas. A més a més, també desenvolupaven altres activitats, com la celebració de certàmens literaris, l’organització d’acadèmies de preparació de Matemàtiques, Física, Química i Història Natural per als alumnes universitaris, i classes de repàs, impartides pels socis, de Llatí, Geografia, Història, Retòrica, Poètica i Psicologia Lògica i Ètica, adreçades a alumnes de batxillerat.

L’associació estava plenament admesa en la societat de la ciutat. Va participar, convidada per l’Ajuntament, en els actes cívics per la victòria sobre les tropes carlistes i en els actes del VI Centenari de la mort del rei Jaume I, i fou inclosa en la comissió organitzadora per a l’estiu de 1876. Tanmateix, malgrat el creixement experimentat per la societat, pel maig de 1876 la seua activitat es va esvair. L’última notícia correspon a la dimissió del president (Vicente Boix) i la dels dos vicepresidents. Les causes no estan clares, però Perales intueix que, probablement, es va deure a la dispersió de la generació universitària que la va fundar, la qual va anar llicenciant-se i construint la seua vida al marge d’aquelles activitats. En tot cas, si els fundadors del Liceo havien apostat per una societat literària que reunira els estudiants dels diferents centres, el seu sistema no va ser continuat per les successives generacions d’alumnes, que optaren per un model d’associacions científiques i monodisciplinars (Perales, 2009: 17-21).

De fet, el període que va ocupar el primer govern conservador de la Restauració monàrquica (1875-1880) es va caracteritzar per una clara desorganització i manca d’iniciatives associatives per part dels estudiants de la Universitat de València. El moment de rígid control polític i social, a més de la repressió que va acabar amb la llibertat d’ensenyament, no era d’allò més idoni per a la constitució d’associacions de caràcter estudiantil (Sánchez Santiró, 1998: 242). Però, tot i això, aquest ambient va propiciar la constitució d’un altre tipus de grupuscles universitaris: les societats acadèmiques.

Entre 1875 i 1886 es van desenvolupar setze associacions estudiantils que, contràriament a l’experiència del Liceo, eren monodisciplinars i de caràcter acadèmic. En aquestes agrupacions els estudiants es dedicaven a repassar els coneixements impartits en les aules i a ampliar-los, per la qual cosa estaven separats per especialitats i no hi havia unificació (Perales, 2009: 21).

Aquestes associacions (Sociedad del Estudio del Derecho, Sociedad Jurídica, Sociedad Escolar Médica, Academia de Legislación y Jurisprudencia, Centro Médico Escolar, Amistad Escolar Médica, Unión Escolar Científica, Centro Jurídico, Fénix Jurídico, Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica, Nudo Vital Estudiantil, Sección Científico-Literaria, Juventud Médico Legista...) es desfeien i es fonien, però mai es van caracteritzar per una activitat continuada en el temps. Sí que trobem en la premsa alguns testimonis de les seues activitats. Per exemple, de l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, al desembre de 1880, s’assenyala que «abrió con brillantez sus sesiones leyendo su digno presidente don Antonio Rafael Messa un discurso sobre los diferentes fueros civiles que hay aún en España, que han aplaudido mucho los jurisconsultos».⁴

Tot i això, són un indicador de l’interès dels estudiants d’organitzar-se i aprofitar les eines que l’aprenentatge universitari els oferia per ampliar els seus coneixements i compartir-los, almenys amb els companys. Anem, ara, a veure-les amb una mica de deteniment.

2.5 LES ACADÈMIES

Els nous estudiants de la Restauració monàrquica van relegar el cultiu de les arts poètiques i musicals per dedicar-se a l’aprofundiment dels seus sabers científics i acadèmics. Volien repassar els coneixements impartits a les aules i a ampliar-los, així com també donar un sentit pràctic als ensenyaments teòrics de la docència oficial. Aquesta perspectiva d’organització va tenir conseqüències lògiques en les característiques de les societats que, contràriament a les del període anterior, estaven classificades per especialitats, per branques de coneixement, per disciplines o, senzillament, per carreres.

Així, cap al 1880, a les acaballes del primer període de govern de Cánovas i del partit conservador, tornem a veure l’aparició d’un moviment estudiantil a partir del model organitzatiu dels ateneus: societats caracteritzades per la primacia de les qüestions acadèmiques, l’objectiu de les quals seria complementar la instrucció rebuda al centre universitari amb el propòsit de preparar millor l’estudiant de cara a l’exercici de la professió; convivència en la societat de professors i estudiants, tant en les activitats com en els càrrecs directius; i un marcat neutralisme en matèria política i religiosa. Aquests grups tindran una vida erràtica, amb oscil·lacions d’activitat i èxit (Sánchez Santiró, 1998: 242).

La primera d’aquestes societats fou la Sociedad del Estudio del Derecho, que té els seus orígens en el període republicà, conformada per membres dels diversos cursos de la Facultat de Dret. Al principi, la seua activitat es limitava a facilitar l’estudi de cada assignatura, il·lustrant per mitjà de discursos els punts més complexos i ampliant els coneixements, celebrant sessions teòriques i pràctiques. Dintre d’aquesta societat van aparèixer algunes seccions que desdibuixaven els objectius inicials, com una de Literatura i una altra d’Història, i quedà així dividida en tres branques: Dret, Literatura i Història. Perales relaciona aquest creixement amb les presidències honorífiques d’Antonio Rodríguez de Cepeda i d’Emilio Borso, i afirma que la societat es va assentar sòlidament en el panorama cultural de la ciutat participant en actes i activitats que ja no estaven vinculats al món de les lleis. Tanmateix, sembla que les controvèrsies sobre l’excés o la carència de llibertat que es promovien al si de la societat en van provocar la dissolució el curs 1878-79 –l’última reunió data del 19 de novembre de 1878 (Perales, 2009: 22-24).

Els estudiants de Medicina també van fundar una agrupació pròpia, el 4 de febrer de 1877: la Sociedad Escolar Médica, que nasqué sota l’estímul del degà de la Facultat de Medicina, Francisco Navarro, i que ocupava els locals de la Real Sociedad Económica de Amigos del País. Els membres pertanyien a cursos avançats de la carrera i es reunien cada dimarts i cada divendres per realitzar dos tipus d’exercicis, teòrics i pràctics, en locals cedits per la Universitat. Aquesta agrupació va créixer en quantitat ràpidament i l’èxit la va mantenir viva al llarg de gairebé vint anys –una extraordinària longevitat en el món de les associacions estudiantils vuitcentistes–, amb la participació de membres destacats, com Gómez Ferrer. Va prefigurar, en certa mesura, part de la tasca d’extensió universitària, amb conferències obertes al públic sobre oncologia, medicina legal, tuberculosi, malalties del cor... Tot i això, l’última notícia de la seua activitat data del 1895 (encara que es recuperarà posteriorment) (Sánchez Santiró, 1998: 242-243; Perales, 2009: 25-27).

Aquestes dues societats, malgrat els seus interessos fonamentalment acadèmics, també participaven activament en la publicació de l’Ateneo-Casino Obrero, Valencia Ilustrada, tant escrivint articles o quartilles com difonent-hi les activitats que anaven a dinamitzar als seus espais. Aquest setmanari, que va començar a publicar-se el 6 de maig de 1877, tenia un nivell cultural important, amb articles relacionats amb la qüestió social, que començava a ser candent (per exemple: «El trabajo de la mujer y del niño en los talleres»).⁵ Felix Pizcueta, Constantí Llombart, Amalio Gimeno, Teodor Llorente... són alguns dels noms que rubriquen les línies de la revista. A través de la publicació podem trobar anunciades, i també ressenyades, algunes de les activitats que promovien les societats de les quals hem estat parlant, com per exemple al número 6 de l’any II, datat el 27 de gener de 1878, on s’assenyalà la celebració del primer aniversari de la Sociedad Escolar Médica.⁶ Però, com ja hem avançat adés, aquests grups no foren els únics. Després de la dissolució de la Sociedad del Estudio del Derecho va nàixer, cap al novembre de 1878, l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, una corporació de legistes que reunia els més prestigiosos noms de la ciutat de València. Aquesta acadèmia va abraçar al seu si els universitaris i va generar unes activitats i un calendari de sessions adreçades explícitament a ells, on no només anaven a escoltar sinó també a participar com a ponents i tertulians. Tot i això, els estudiants van optar per construir associacions que partiren del seu propi interès i així es com es va crear, pel novembre de 1879, la Juventud Legista, amb la destacable presència d’un jove Rafael Altamira Crevea el curs 1882-83. Va ajudar, a aquesta última agrupació, la implicació dels catedràtics de Dret Pérez Pujol i Rodríguez de Cepeda.

Els estudiants de Dret es caracteritzaren per la constant voluntat de mantenir algun tipus d’associació. A banda de les esmentades, el curs 1883-84 també es va establir, impulsada pel catedràtic de Dret Romà Eduardo Gadea Alera, el Centro Jurídico, que tractà d’omplir el buit deixat per la breu Juventud Legista. De fet, Rafael Altamira també va participar en aquest centre, pronunciant la seua conferència inaugural el 25 d’octubre, i altres noms ja esmentats, com el de Teodor Llorente Falcó o Carlos Bofill, hi van sovintejar. Dissolta el 1886, el nom de la seua successora és una metàfora de la història d’aquestes efímeres societats: el Fénix Jurídico, que només va durar un curs i que, al seu torn, fou reemplaçada pel Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica. D’aquesta última només es coneixen tres mesos d’activitat: des del 15 de novembre de 1886, amb la reunió de setanta estudiants i les paraules fundadores del catedràtic de dret Rodríguez de Cepeda i l’estudiant Vicente Ruiz Caruana, fins al mes de febrer de l’any següent, quan participà en les festivitats de Sant Tomàs.

Per altra banda, en el camp de la medicina, la Sociedad Médico Escolar va compartir espai amb el Centro Médico Escolar (que prengué com a funció principal la realització d’uns concursos o certàmens entre els estudiants, amb temes proposats pels catedràtics de la facultat, com Machí o Mas y Soler, amb l’objectiu d’«el cultivo y progreso de las ciencias médicas») (citat per Sánchez Santiró, 1999: 243) i amb La Amistad Escolar Médica, i fins i tot van veure nàixer una publicació: Eco Escolar Médico, el 12 de desembre de 1881.

Tanca la tríada temàtica d’acadèmies la Unión Escolar Científica, sota el patronat del catedràtic de Complements d’Àlgebra, Geometria, Trigonometria i Geometria Analítica, Eduardo León y Ortíz. Nascuda pel gener de 1881, el seu propòsit era generar conferències tots els dissabtes, a les cinc de la vesprada, a la sala de professors de l’edifici del carrer de la Nau. Tanmateix, el seu origen venia més «des de dalt», de la voluntat d’un docent, que no de la iniciativa dels estudiants, els quals, a més, eren numèricament menys quantiosos que els de les altres especialitats. Així, la Unión Escolar Científica va allargar-se fins que el seu creador, Eduardo León, va marxar a la Càtedra de Geodèsia de la Universitat Central de Madrid, cap a 1882. Els escolars no mostraren interès per mantenir-la viva (Sánchez Santiró, 1998: 243-244; Perales, 2009: 27-33).

2.6 ATENEO CIENTÍFICO: EL CATALITZADOR

Als salons de l’Ateneo Científico de València es reunia la cúpula intel·lectual de la ciutat. Hi havia catedràtics, metges, advocats... i, a la seua ombra, alguns dels alumnes de la Universitat. D’aquests estudiants van sorgir les iniciatives que convertiren l’ateneu, cap a finals del XIX, en la major concentració de societats d’estudi d’universitaris de València. L’Ateneo, que té el seu germen en el grup La Antorcha, del qual hem parlat adés, va ser durant els anys del sexenni i de la restauració un dels espais culturals més sovintejats de la ciutat. El seu caràcter estudiantil es va perdre ràpidament, com ja hem vist, però no va perdre la relació amb la Universitat, en tant que professors i catedràtics freqüentaven els seus salons. Tanmateix, cap al segon lustre dels vuitanta del dinou, hi va començar a revifar l’element escolar, a través d’alguns actes convocats a finals del curs 1888-89, com vetllades literàries i musicals, i la creació, al curs següent, d’un nou fòrum de col·legials de lleis.

Aquest fòrum, l’Academia Jurídico-Escolar, tenia com a objectiu declarat satisfer les necessitats d’ensenyament pràctic que la Universitat no oferia, és a dir, «que los alumnos de la facultad de Derecho pudieran ejercitarse en las funciones propias de su carrera». La primera sessió es va celebrar el 7 de desembre de 1889, amb una conferència de José Albiñana titulada «Estudio crítico de la doctrina romana del título y modo de adquirirlo». L’acadèmia va tenir una activitat intermitent i diversa, ja que a banda de les sessions teòriques i pràctiques, també va convocar certàmens jurídics i literaris, però els problemes financers de l’Ateneo i l’esgotament natural (generacional) de les societats escolars limitaven el seu desenvolupament. En tot cas, la refundació al gener de 1901 va suposar un dels seus períodes de més moviment: les conferències i discussions arribaren a produir-se amb un ritme de dues o tres sessions per setmana, i també hi hagué sessions pràctiques. La notable presència del professorat universitari entre els conferenciants és una prova del recolzament que donaven als alumnes, que s’hi reunien per a «estudiar i ampliar els coneixements adquirits en la Universitat i iniciar-se en els camps del pensament i la paraula, estudiant i discutint els problemes socials pendents i adquirint una saludable pràctica de la seua futura professió» (Perales, 2009: 34-37).

En aquest mateix context va sorgir la segona acadèmia sota el paraigua de l’Ateneo: l’Academia Médico-Escolar. Com en la seua germana legista, la participació de catedràtics, llicenciats i doctors, junt amb els estudiants, en les sessions d’aquesta associació, fou molt important. Feien sessions teòriques i revisaven casos clínics. Ràpidament, es va convertir en una constant de la vida cultural de la ciutat i, de fet, el primer any de la seua fundació ja es va preparar un certamen nacional anual, que tingué un gran èxit de participació. Fins i tot es va dotar d’un òrgan de premsa propi, el Boletín de la Academia Médico-Escolar del Ateneo Científico, que va veure la llum al desembre de 1902. En paraules d’un contemporani, Campos Fillol (citat per Perales, 2009: 41):

Plácemes merece la Academia Médico-Escolar, que ha alcanzado en poco tiempo gran importancia y desarrollo gracias a sus útiles tareas siendo hoy uno de los centros escolares de Valencia que gozan de mayor vitalidad, sin recurrir por ello a fiestas y veladas estrañas [sic] a la ciencia y al progreso.

Cap al 1903, l’Ateneo, que havia servit d’aixopluc a aquestes dues societats estava en una situació econòmica preocupant. Per tractar de mantindre’l viu, es va promoure l’augment del número de socis per incrementar els ingressos i fer front als deutes, i també s’incentivà la generació d’una major activitat. Entre els nouvinguts, en aquest procés, hi hagué molts estudiants, una quarantena dels quals eren alumnes de la Facultat de Ciències que, a més de donar-se d’alta com a socis, s’organitzaren en la seua pròpia acadèmia. Així fou com nasqué l’Academia Científico-Escolar, sota la presidència de Vicente Küster i la vicepresidència de Rafael Colvée, amb un acte inaugural a càrrec de Vicente Peset Cervera, que pronuncià una conferència al Paranimf de la Universitat de València.

D’aquesta manera, a principis del segle XX eren tres les societats d’estudiants domiciliades a l’Ateneo Científico: Dret, Medicina i Ciències. Era la major concentració d’escolars (a banda de la mateixa Universitat) que havia existit fins aquell moment a la ciutat de València, amb més de cent cinquanta socis universitaris. Després de molts anys, els estudiants de les tres principals facultats convivien sota un mateix sostre, encara que funcionaven de manera autònoma. Aquesta situació va propiciar que, l’estiu de 1903, es creara la Unión Escolar, que va absorbir les acadèmies de Medicina i de Ciències. La de Dret, en principi, va refusar participar-hi. En tot cas, aquesta unió no va fer desaparèixer les activitats independents de cada acadèmia, i quan es va dissoldre (l’última notícia de la Unión Escolar és de febrer de 1907), les acadèmies van sobreviure (Perales, 2009: 42-43).

En la primera dècada del segle XX, sobre la qual després aprofundirem, es van transformar moltes coses. Els escolars van assajar nous tipus d’organització que superaren el marc ateneista, crearen organitzacions reivindicatives i es van polititzar. A més, es volia apostar per un nou tipus d’organització escolar amb fins culturals, socials i reivindicatius. Altamira, just en 1898, aprofità la tribuna en un congrés d’hispanistes, portuguesos i americans per reclamar un nou tipus d’associació escolar: havien de ser unitàries (sense distincions de facultats), havien de prescindir del caràcter polític i religiós, havien de dedicar-se a les reivindicacions i millores acadèmiques, i al conreu espiritual i esportiu dels seus membres, a exercir una acció social benèfica i solidària amb la classe obrera... i aquest fou l’origen teòric de l’articulació de la Unión Escolar (a Madrid, cap a 1900), que s’organitzà per defensar els interessos de la «classe escolar» des d’una suposada neutralitat ideològica (Baldó, Mancebo, Sánchez Santiró i Blasco, 2000: 101).

Sánchez Santiró considera aquesta Unión Escolar un dels primers brots d’associacionisme estudiantil reivindicatiu del segle XX. Aquesta associació complia tots els requisits que, segons Rafael Altamira, havia de defensar una associació escolar: incloïa estudiants d’universitat i d’institut, no feia separacions per graus ni facultats, mantenia un continu i difícil apoliticisme i aconfessionalisme i, a més, defensava els interessos comuns. Els dos lemes que sovint intitulaven i acomiadaven els seus escrits i cartes («Unión escolar» i «Salud y Unión») són dos exemples d’eslògans aglutinadors, que tractaven de superar les tradicionals separacions entre centres i nivells, així com també l’absència d’una tradició associativa de tipus general (Sánchez Santiró, 1998: 254-255; Perales, 2009: 43-44).

2.7 L’ACADEMIA DE LA JUVENTUD CATÓLICA

Una altra societat que també va perdre prompte el caràcter universitari fou l’Academia Científico Literaria de la Juventud Católica, creada el 26 de febrer de 1871. El seu sorgiment s’emmarca dintre d’un moviment general de l’església per recuperar influència i mantenir el seu estatus social. Des d’un principi va ser molt activa i va desenvolupar la seua tasca en dos grans focus: d’una banda, una sèrie de conferències per a la classe obrera, impartides per joves universitaris i d’una altra, la realització de vetllades destinades als seus membres i al públic convidat. Sánchez Santiró (1998: 235-237) ha sintetitzat una d’aquestes tertúlies, celebrada el setembre de 1871, on hi va haver tres discursos: un de Mata Sanchis, en què exposava que «sin religión ni Dios no hay gobierno posible», un altre de Martínez Torrejón, i, per acabar, un de Chaumel, qui va afirmar: «quítese en España el catolicismo y España perderá lo que le queda de su grandeza [...]. Lo mismo se cobija el catolicismo bajo el manto de la monarquía, que bajo la sombra de la república [...] esto tan solo es la forma de gobierno, lo que importa es que la esencia sea católica» (Sánchez Santiró, 1998: 237). Heus ací, doncs, l’orientació i l’integrisme d’aquesta acadèmia catòlica. Les seues activitats, tanmateix, foren prohibides amb la proclamació de la Primera República, a principis de 1873.

No obstant això, es va recuperar al mes de febrer de l’any 1880, com una escissió de l’Ateneo. Alguns dels membres, menys progressistes, consideraven que en aquest «se hablaba de todo lo divino y lo humano con marcadísima tendencia revolucionaria» (citat per Perales, 2009: 54). Aquesta reaparició de l’Academia de la Juventud Católica estava inspirada en les directrius del papa Lleó XIII (1878-1903) per a recuperar i defensar els interessos de l’Església, així com també d’aconseguir la unitat dels catòlics. Las Províncias recull el fet i assenyala que

la animación literaria y artística fue grande en estos meses de invierno. Los centros ya creados aumentáronse con el restablecimiento de la Academia de la Juventud Católica, que eligió por presidente al catedrático de la Facultad de Derecho, doctor don José María Llopis. El señor arzobispo honró con su presencia y su palabra la sesión inaugural.⁷

Al desembre següent també es destaca que «ha celebrado también su certamen anual, con gran brillantez y distinguida concurrencia, la Academia de la Juventud Católica».⁸ Pel que sembla, era l’acadèmia amb més dinamisme a principis dels anys vuitanta: «entre las sociedades literarias, distinguíase por la animación de sus sesiones la Academia de la Juventud Católica», i fins i tot cap a l’abril de 1884 podem llegir que «en los círculos literarios no reinaba la animación propia de este período del año, porque el Ateneo y Lo Rat Penat ocupábanse en el cambio de domicilio: solamente la Academia de la Juventud Católica trabajaba activa y fructuosamente».⁹

Aquesta associació, en la publicació que editava (Boletín-Revista de la Juventud Católica de Valencia), mostrava la seua predilecció pel món de la universitat, en un intent de recristianitzar la ciència, amb articles com «No hay incompatibilidad entre la ciencia y la religión» o «La restauración en Cristo de la ciencia, es el ideal de la Juventud Católica». Es dividia en distintes seccions: estudis teològics, literaris, de ciències socials i de ciències naturals, en les quals participaven diversos catedràtics, professors i estudiants de la Universitat de València (José Machí, José Creus, Constantino Emo Gibertó, Felipe Farinós, Vicente Guillén o Miguel Marzal), encara que a les acaballes de segle només era un centre dedicat a la literatura, a la teologia, als actes socials i a reunions del conservadorisme metropolità de València.

Tot i això, a través de la premsa podem detectar com molts professors de la Universitat de València participaven en els seus actes, sobretot en les obertures de curs, que se celebraven el mateix mes que a l’Estudi General. Per exemple, a l’octubre de 1881 va pronunciar el discurs inaugural el catedràtic José María Llopis, que parlà de la harmonia entre raó i fe, i en 1885 en fou l’encarregat el doctor en Medicina Eduardo Moreno y Caballero, que va dissertar sobre «les doctrines numèriques i la secta espiritista». Aquell any, de fet, segons Las Provincias, «dicha Academia quiso fundar una facultad de Filosofía y Letras, aprovechando los beneficios concedidos a la enseñanza libre por el Real decreto del señor Pidal, y llegó a establecerla bajo la dirección del doctor don Francisco Caballero Infante; pero el cambio político que a poco sobrevino, hizo que se contuviera la afluencia de alumnos». En 1889 parlà en el discurs d’obertura el professor de Medicina Enrique Slocker, que va tractar les causes morals com a productores de malalties i, per posar un últim exemple, en 1898 va llegir el discurs d’obertura d’aquesta societat el catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres, Fermín Vilarroya, que va defensar «la urgencia de restaurar la enseñanza de las lenguas clásicas para evitar la decadencia de las buenas letras».¹⁰

Aquesta no era una societat nascuda a les aules universitàries ni de la iniciativa dels estudiants, encara que hi participaven. Ni tan sols era la condició escolar la que unificava els socis i membres, sinó les seues conviccions catòliques. A més, les activitats tampoc estaven orientades a l’aprofundiment dels estudis ni a complementar amb sessions pràctiques allò après. El fi declarat de la societat era «la edificación e instrucción religiosa de los socios y la propaganda del catolicismo», mitjançant «la celebración y asistencia actos religiosos, cátedras, formación de secciones especiales, biblioteca, prensa y demás medios legales que se acuerden» (Perales, 2009: 55).

Però amb el temps, les activitats que oferia als universitaris van anar ampliant-se i, amb l’objectiu d’estendre i vigilar el catolicisme de la joventut valenciana, va crear el curs 1885-86 una casa pensió per als estudiants de la facultat. Una altra iniciativa fou l’obertura d’una facultat lliure assimilada de Filosofia i Lletres, on es cursarien tant les assignatures del preparatori de Dret com la llicenciatura de Filosofia i Lletres, encara que la seua activitat fou breu. Finalment, cal ressenyar que també va fer un certamen i vetllada literària amb motiu del centenari del descobriment d’Amèrica, que va guanyar l’estudiant de Dret Juan Bautista Pastor y Aicart (Sánchez Santiró, 1998: 244-245; Perales, 2009: 57-58).

3. LA FIN DE SIÈCLE

Fins ara hem fet un repàs de les principals estructures i característiques de l’associacionisme estudiantil durant la segona meitat del segle XIX. Hem vist com l’estudiantat va monopolitzar la cultura universitària i va generar múltiples activitats a través d’ateneus i acadèmies. Els alumnes van cultivar, de manera independent, allò que més els interessava, tot aprofitant l’oportunitat que els brindava la Universitat de València, com a espai intel·lectual i de sociabilitat.

Més endavant tornarem sobre aquestes societats estudiantils, però ara ens centrarem en el que, a principi del nou segle, va tractar-se de fomentar des de dalt, és a dir, des de les instàncies universitàries. Aquestes iniciatives van venir esperonades per tot el moviment cultural que va caracteritzar Europa a finals del dinou i que va incidir en Espanya, sobretot, arran la crisi del 1898.

1. Sobre les característiques de les distintes carrosses i dels altars, vegeu Pedraza (1982: 72-115).

2. Sobre el Gabinet d’Història Natural, vegeu: <https://www.uv.es/uvweb/museu-historia-natural/ca/museu/passat-present-1286032558696.html> [consultat el 22-11-2018].

3. Per a un estudi exhaustiu de les publicacions i revistes estudiantils entre els anys 1875 i 1921, vegeu Perales (2009: 127-145).

4. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 16.

5. Valencia Ilustrada. Revista semanal de ciencias, artes, literatura, industria y comercio, any I, núm. 1 (1877), p. 3.

6. Ibíd., any II, núm. 6 (1878), p. 45.

7. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 10.

8. Ibíd., p. 16.

9. Ibíd., pp. 30 i 55.

10. Ibíd., pp. 23, 83, 135 i 279.