Читать книгу Envia'm un senyal - Josep Oliveras - Страница 8

3

EL SENYAL

Qui es podia atrevir a fer-me una broma de tan mal gust? Com em podien fer això a mi en aquells moments tan durs? I si ho havia fet la Lydia? Però per què?! Per fer-me més mal encara? Era de bojos. Que jo sabés no tenia cap enemic, ningú que em pogués arribar a fer una broma tan pesada. L’única persona que em venia el cap i a qui creia capaç de fer alguna cosa així era, sense cap dubte, la Lydia. Em vaig quedar sense saber ni que fer ni que dir enmig d’aquells ulls clavats en mi de tota la gent.

Vaig alçar la vista buscant la Lydia, per si veia alguna reacció estranya i per poder esbrinar si era ella la que m’enviava aquells maleïts missatges. Però la seva mirada era més de ràbia que de cap altra cosa. I quan es va adonar que me la mirava, em va dir alçant la veu perquè tothom la sentís:

—Vols parar de fer el numeret amb el telèfon dels nassos! Ja n’hi ha prou, no? No el pots tenir tancat com tothom? On t’han educat a tu? Hauries de tenir una mica més de respecte pel teu pare.

La veritat és que no vaig saber què dir. Estava tan trasbalsada, tan espantada, tan en estat de xoc, que l’únic que em va sortir de la meva boca va ser un balbuceig trist i fluix:

—Per... perdó…

La cerimònia de l’enterrament va continuar sense cap més interrupció. Un cop passat «l’incident» del telèfon, va anar tot molt ràpid. No hi va haver ni parlaments ni res que sortís del guió. Quan tot va haver acabat, vaig pensar que m’hauria agradat sortir a dir alguna cosa a l’altar, en record del meu pare.

Tenia tantes coses a dir!

Encara que no duia res anotat, si m’hagués posat a parlar, m’haurien sortit un munt de records seus. Però ningú m’ho va proposar. I la veritat és que estava totalment petrificada i hauria sigut incapaç de pronunciar una sola paraula.

Aquells missatges m’havien deixat ben tocada. Ni tan sols era capaç de seguir el que deia el capellà. Li sentia la veu, com si fos molt lluny, sense entendre ni una paraula de les que deia. El meu cap només donava voltes a qui carai havia pogut ser el que m’havia enviat allò al mòbil i a sobre com si m’ho hagués enviat el pare…

Quan el capellà va acabar l’ofici, va convidar als presents que volguessin a donar el condol als familiars. Així que es va formar una llarga fila de persones que s’anaven acostant als bancs de la primera fila. I, a l’últim moment, n’hi havia que triaven el banc de la Lydia, d’altres triaven el meu i, fins i tot, n’hi havia que passaven ara per l’un i després per l’altre, cosa que creava un cert desordre, un bullici impropi d’una ocasió tan trista.

La gent que venia al meu davant es paraven respectuosament, i l’un em donava la mà i d’altres fins i tot em feien un petó, dient les típiques frases fetes que es diuen en aquests casos, la majoria tan fredes i distants que jo crec que seria millor no dir res. Jo estava amb el cap cot, incapaç de reconèixer a ningú: eren com ombres que passaven davant meu, dient-me coses que no entenia. Jo només aixecava el cap de tant en tant per mirar el taüt, o intentar reconèixer alguna de les veus que em parlaven, però la veritat és que van ser ben poques les persones que vaig arribar a reconèixer: alguna veïna, una tieta del meu pare, una professora que havia tingut i amb qui havíem congeniat molt, alguns antics companys de classe… que quan els vaig reconèixer els vaig intentar fer un petit somriure, però sense gens de ganes ni sentiment. Tant me feia qui passés per davant meu i el que pensessin. Jo només volia veure el taüt i que no s’hi anessin posant tots plegats al davant molestant-me. Sabia que no estaria gaire temps més a prop del taüt i volia aprofitar fins a l’últim segon.

Fins que, de cop, una veu molt familiar em va fer sobresaltar i em va fer incorporar:

—Ho... hola Laura.

Vaig aixecar el cap i em vaig trobar amb la mirada penetrant d’uns ulls inconfusibles, els més bonics que havia vist a la meva vida. Davant meu tenia el Marc, l’amor de la meva vida, el noi de qui em vaig enamorar perdudament des que vaig començar a anar a l’escola.

No vaig ser capaç de respondre-li. En aquell moment no em sortien les paraules. Ell amb la seva mirada ja em va donar a entendre que no calia que li digués res. Se’m va acostar i, sense pensar-s’ho, em va abraçar amb tanta força que vaig pensar que no podria separar-me mai més d’ell. Com m’entenia amb aquell home! Com el necessitava! I com l’havia trobat a faltar!

El Marc havia sigut la meva parella durant tres anys. Ens coneixíem des de ben petits; havíem anat a la mateixa classe durant tota la primària, i jo sempre n’havia estat enamorada. Tot va canviar durant la festa de final de curs de l’institut. Aquella nit ell finalment em va demanar per sortir; en aquell moment tots dos teníem quinze anys, i jo desitjava que m’ho demanés des de feia molt de temps; era sense cap dubte el més guapo de la classe i totes les nenes li anaven al darrere, però ell només tenia ulls per a mi. Era molt alt i fort, amb uns cabells molt negres i amb els ulls d’un color blau clar molt penetrants, la nostra relació sempre va ser molt especial, tots dos ens enteníem i estimàvem molt, amb ell sempre m’havia sentit protegida a part de bojament enamorada, i ara en el moment més dolent de la meva vida, en el moment que més el necessitava el tornava a retrobar.

Mentre va durar la nostra relació va ser totalment perfecta i idíl·lica. O, per ser més exactes, ho hauria pogut ser. Malauradament, va arribar un punt que no ens va quedar més remei que posar-hi fi. Ens vam haver d’acabar deixant per culpa del nostre entorn i de les circumstàncies per les quals passàvem tots dos. Per més que tots dos ens estiméssim amb bogeria, la nostra relació no podia continuar; no depenia de nosaltres.

Per la meva part, tota la culpa va ser de la Lydia i l’infern que ella em feia passar a casa, que va aconseguir que jo hagués de fugir ben lluny de tots. Si no ho hagués fet, hauria tingut tots els números per acabar malalta. Per la part del Marc, també tenia una situació familiar complicada: els seus pares s’havien divorciat de molt males maneres i tenien un munt de conflictes i denúncies pel mig, i això va provocar que, com jo, ell hagués de fugir lluny de tot el seu entorn, i de la mateixa manera que vaig fer jo ell, al complir els divuit anys, també va prendre la decisió de marxar. Les nostres situacions tot i les diferències eren bastant semblants, i evidentment al principi vam plantejar-nos fugir tots dos junts. Ho vam intentar planejar tot per estar junts i afrontar els greus problemes que teníem en aquell moment tots dos. Hi vam donar moltes voltes… però no va poder ser. Era impossible marxar junts i fer el camí que tots dos teníem pensat fer. Vam decidir que érem molt joves i teníem un munt de projectes per separat. En cas que marxéssim junts, un dels dos s’havia de sacrificar deixant els seus somnis i objectius sense complir, perquè el que volíem fer tots dos no ho podíem fer en el mateix lloc. Va ser una de les decisions més difícils que vam haver de prendre tant ell com jo. Vam haver de triar entre el que ens deia el cor i el que ens deia el cap. I, finalment, després de passar-ho molt malament, vam triar el que ens deia el cap, pactant tots dos en tot moment que costés el que ens costés a cadascú ens comprometíem a refer les nostres vides sense l’altre, i que només tornaríem a estar junts si el destí ho volia. Ningú es pot imaginar els tips de plorar que em vaig fer en aquells moments. Va ser duríssim. I tot per culpa de la bruixa de la Lydia!

El Marc es va matricular a la millor acadèmia de policia del país. En aquella acadèmia s’hi apuntaven els que tenien més bones notes i aptituds. Hi va estar internat dos anys. Només anava a casa tres cops a l’any. Va decidir tancar-se allà, lluny dels seus pares i dels seus problemes. El Marc en aquella acadèmia hi va acabar els estudis i es va convertir en policia. Ell ja de ben petit sempre deia que ho seria: era el seu somni. Sempre deia que així podria ajudar la gent i actuar contra les injustícies. Amb només vint anys ja tenia el títol de sotsinspector, amb les millors notes i aptituds de tota l’acadèmia.

Vam sortir junts tres anys, dels quinze als divuit, tres anys molt intensos i bonics, en què l’amor verdader no va parar de fluir en cap moment, però érem massa joves i sobretot teníem massa problemes tots dos. El vaig trobar a faltar —i molt!—, sobretot el principi d’arribar a Londres.

Amb el Marc vam quedar que ens escriuríem per no perdre el contacte, però ja no com a parella sinó com a amics. I ens vam escriure moltíssim. I la veritat és que em va anar molt bé, em va ajudar tenir algú per anar-li explicant el meu dia a dia i un munt de coses banals, però el que realment m’encantava era quan obria la bústia i hi veia una carta amb el seu nom! Ho deixava tot i anava a un lloc ben tranquil per llegir-me-la i rellegir-me-la un munt de cops. Era com tornar a tenir-lo, ni que fos per una estona. També ens enviàvem molts missatges per telèfon, i algunes vegades, al principi, fins i tot ens vam trucar. Però no era fàcil per a cap dels dos. Sentir-nos la veu ens feia mal, i moltes vegades acabàvem plorant. Ens trobàvem a faltar molt. Estàvem lluny de tothom.

El temps i la distància ho van anar refredant tot. Havíem començat un camí nou. I a poc a poc les cartes i els missatges es van anar espaiant, vam deixar de trucar-nos i va arribar el dia que només ens escrivíem els típics missatges per felicitar-nos els aniversaris o les festes, d’una manera freda i convencional, aprofitant per preguntar-nos l’un a l’altre com li anava tot plegat. Fins que, en un d’aquests missatges, el Marc em va dir que havia començat a sortir amb una noia. Em va deixar glaçada, tot i que m’ho hauria pogut imaginar. La notícia em va afectar molt. Des de llavors no li vaig tornar a dir res més ni ell a mi tampoc. Un dia, en un atac de plors i d’angoixa, vaig acabar eliminant el seu número de telèfon de la meva agenda; ja no el volia a la meva vida, havia de començar el meu camí sola de veritat i deixar de pensar constantment en ell. I així va ser com vam perdre del tot el contacte, fins al dia que el vaig tornar a veure després de gairebé quatre anys a la capella del tanatori per enterrar al meu pare.

La gent va anar sortint i només es van quedar els més propers, tal com ho va demanar el capellà. Devíem ser unes deu o dotze persones, com a màxim, els que ens vam quedar i que llavors havíem de passar al crematori.

El Marc no es va moure del meu costat en cap moment i, quan el capellà va demanar que només es quedessin els més propers, ell va fer el gest de marxar, però jo li vaig agafar la mà molt fort i amb la mirada li vaig dir que es quedés amb mi, i ell no va dubtar ni un moment a fer-ho.

Llavors ens van fer passar a una sala contigua on hi havia el crematori. A dins hi havia una vidriera amb unes grans cortines. Enmig d’aquesta sala es podia veure el taüt negre del meu pare, ja sense flors ni ornaments.

Dos treballadors de la funerària van tancar la porta, i ens van deixar uns segons als pocs que quedàvem per acomiadar-nos del pare. No em vaig assabentar fins aquell moment que havien d’incinerar el meu pare; jo estava convençuda que l’enterrarien al costat de la meva mare, però la Lydia ho havia organitzat tot a la seva manera sense ni tant sols molestar-se en preguntar-me el meu parer. A mi en aquell moment no em sortia ni una llàgrima, estava en estat de xoc mirant el taüt i amb deu mil pensaments creuats dins el meu atabalat i cansat cap.

La que, en canvi, va aprofitar aquell moment per fer un gran drama amb uns plors i uns crits que se sentien per tot arreu, va ser la Lydia:

—No! Sisplau! Ja no el veuré mai més!!! Que injusta que és la vida! El vull tornar a abraçar, no vull que se l’emportin!!!

I unes quantes frases més per l’estil, que jo intentava no escoltar, tot i els crits ensordidors que ella deixava anar. Amb la Lydia hi havia una amiga seva i també el Xavi, que la tenien agafada, perquè fins i tot feia veure que estava a punt de desmaiar-se. Jo, aïllant-me de tot aquell drama fingit, em vaig apropar al vidre i vaig posar-hi les dues mans intentant sentir algun tipus de contacte, però només vaig sentir el fred del vidre i les mirades dels presents per veure quines eren les meves intencions i reaccions.

El Marc en tot moment es va quedar en un respectuós segon pla i em va fer sentir en tot moment que, si el necessitava, podria comptar amb ell. Llavors des de l’altra banda del vidre els dos treballadors de la funerària van tirar les cortines per posar el taüt dins el crematori. Les cortines eren perquè no es veiés com introduïen el taüt dins del forn mateix, una imatge que podria ser força dura.

Al cap d’uns moments els mateixos homes van tornar a obrir les cortines i, com si es tractés d’un joc de màgia, el taüt ja havia desaparegut. Tan sols hi havia la plataforma de ferro on l’havien deixat abans. El taüt ja s’estava cremant, amb el meu pobre pare a dins.

Tot seguit ens van demanar que ens esperéssim al pati de fora. Ja s’havia acabat tot, i en uns moments ens van comunicar que ens prepararien les cendres dins de l’urna (que evidentment la Lydia també havia triat) perquè ens les poguéssim endur a casa.

Un cop a fora, els que quedaven es van anar acomiadant. Jo realment a hores d’ara no sé ni qui eren, perquè en cap moment els vaig prestar cap atenció. Els únics que llavors ens vam quedar esperant les cendres van ser la Lydia, el Xavi, l’amiga de la Lydia i el Marc, a qui, un cop més, vaig demanar que es quedés. A fora, al pati que hi havia just davant de la porta principal del tanatori hi havia uns bancs amb una mica de jardí.

En un banc la Lydia, l’amiga i el Xavi i, en un altre, el Marc i jo. Tots en silenci i sense mirar-nos. La Lydia havia deixat de plorar i, com una actriu que espera el moment de tornar a entrar en escena, fumava tranquil·lament sense manifestar cap dolor ni preocupació. El Xavi es va posar a parlar per telèfon una mica allunyat, i va ser llavors que de cop se’m va acudir una idea.

Em vaig acostar al Marc i li vaig dir a cau d’orella que em seguís el corrent en el que faria. A continuació vaig dir en veu alta que anàvem a fer un tomb per fer temps. Llavors vaig agafar el Marc pel braç i vaig fer que em seguís en direcció al darrere del tanatori, on just a l’altre costat hi havia una altra porta per entrar-hi.

—On anem? Què passa? —em va preguntar el Marc.

—Calla i segueix-me el rotllo —li vaig respondre—. Després t’ho explicaré tot.

Vam entrar per la porta del darrere i vam anar directes al taulell que hi havia d’atenció al client del tanatori. Hi havia una recepcionista que parlava per telèfon. Me li vaig acostar i em vaig posar a fer-li senyals movent els llavis exageradament per demanar-li que pengés el telèfon, que tenia una emergència. La noia em va mirar estranyada i va continuar com si no passés res. Llavors li vaig clavar un crit:

—Podria penjar el maleït telèfon?! No veu que li estic dient que tinc una emergència!

Visiblement espantada amb el meu to i la cara que devia posar, va penjar immediatament sense acomiadar-se ni disculpar-se amb la persona que estava parlant.

—Digui’m en què la puc ajudar? —va dir.

—Doncs miri, tinc un problema greu. Ara estan incinerant el meu pare i haig de parlar immediatament amb l’encarregat de la funerària, que ens ha dit que ens esperéssim a fora per donar-nos l’urna amb les seves cendres… perquè hi ha hagut un error, un error molt greu, i haig de parlar urgentment amb l’encarregat…

—Un error? Quina mena d’error?

—Si no li fa res, això ho explicaré a l’encarregat en persona.

—Bé, no m’havia trobat mai amb això, no sé què em dirà l’encarregat. A veure què hi puc fer. Dispensin un moment.

I va marxar cap a dins la sala on hi havia el crematori.

—Laura em pots dir què passa, sisplau? Què vols fer? Què és el que pretens? M’estic començant a preocupar.

—Mira, Marc, m’acaba de passar pel cap que la Lydia segur que voldrà per a ella les cendres del meu pare, i jo evidentment no ho penso permetre. Aquesta dona és dolenta, això tu ja ho saps, i, a més a més, salta a la vista. Les cendres del meu pare han de quedar-se amb mi! Si la bruixa les vol, que segur que sí, serà per fotre’m a mi. Jo sé de sobres que el meu pare hagués volgut que me les quedés jo.

El Marc em mirava amb una cara de gran sorpresa i d’incredulitat total, però al mateix temps —i per contradictori que sembli— vaig tenir la impressió que m’entenia perfectament.

Amb això va aparèixer la recepcionista amb l’encarregat. L’home semblava una mica atabalat, suposo que pel que li havia explicat la recepcionista de mi:

—Hola, en què els puc ajudar?

—Sí, miri, no sé per on començar. L’hi intentaré resumir abans no sigui massa tard. —Vaig agafar aire abans de continuar:— L’home que acaben d’incinerar era el meu pare. Li ensenyo el meu DNI perquè ho pugui comprovar. Miri, ell era vidu i es va casar ja fa uns anys amb la dona que és aquí a fora esperant, i suposo que és amb ella que vostè ha fet tots els tràmits de l’enterrament...

L’home anava assentint amb el cap, mentre ens mirava de dalt a baix a mi i en Marc, amb una cara que anava passant de la preocupació a la curiositat.

—Bé, d’acord. Però i jo què hi puc fer amb tot el que m’estan explicant?

—Doncs li vull demanar un favor molt gran, i és que no entregui les cendres a aquella dona. Ella no és familiar de sang amb l’home que han incinerat. Tan sols és una dona que ha estat uns quants anys amb ell. Jo, en canvi, soc la seva filla legitima i, per tant, les cendres em pertoquen a mi.

—Ah, però això no podrà pas ser. Tot està especificat per escrit. I firmat. Ara no es pot canviar. Va ser precisament la senyora que em diu la que va encarregar la incineració, ella va triar la missa, el taüt i l’urna, i la que ho va pagar tot en efectiu. També va deixar clar, i ens ho va fer posar per escrit, que les cendres havien de ser exclusivament per a ella. Fins i tot, em va explicar, plorant, que ja els tenia un lloc reservat. I, com que no hi havia ningú més que hi tingués res a dir, així és com es va acordar, i així és com, repeteixo, es va signar. Ella no em va parlar de cap filla ni de ningú més. Si vol, li puc ensenyar tota la documentació. Espero que entenguin la meva posició. A mi no em poden posar en aquest compromís! Lamento que hi hagi hagut un malentès o unes discrepàncies…, però aquestes són coses que han d’arreglar entre vostès.

—Ja, però vostè no sap pas com és aquesta dona. Ella només vol les cendres per fer-me mal. A ella no l’importen gens, les cendres, l’hi puc ben assegurar. No em va explicar res de l’enterrament, no sabia ni que l’havien d’incinerar. Ben pensat, no sé d’on surt aquesta idea de cremar-lo… En fi, que ella sola ho ha decidit tot, passant per sobre meu, quan jo soc la filla i, com a mínim, m’ho hauria d’haver consultat. Jo a vostè ja l’entenc; l’únic que li demano és una mica de comprensió cap a mi. Qui sap que serà capaç de fer aquesta dona amb les cendres del meu pare!

—Ja… Però li torno a dir que jo no hi puc fer res.

—Vostè té fills?

—Sí, dos, un noi i una noia. Però no veig que hi tenen a…

—Es pot intentar imaginar per un moment que la situació en què ens trobem li passés a vostè? Qui s’estimaria més que tingués les seves cendres, la seva nova dona o els seus fills?

—No ho sé, la veritat. Suposo que voldria que les tinguessin els meus fills; però, vaja, tampoc crec que m’importés gaire un cop jo estigués mort. L’hi diré francament: per a mi, que facin amb les meves restes el que vulguin. A part, no sé fins a quin punt tot això que estem parlant serveix de res, perquè, com li he dit i repetit, tinc tots els papers; estan signats per la senyora Lydia i enlloc hi surt cap altre nom que no sigui el d’ella. Per tant, d’entrada, si féssim el que em demana estaríem cometent un delicte tots plegats. I això a mi, com a mínim, em podria costar la feina. Així que, ja l’hi dic, això que em demana no podrà ser de cap manera.

I va ser llavors quan, de cop, va intervenir en Marc:

—Permeti’m que em presenti, em dic Marc Smith. Soc inspector de la policia —i va mostrar la placa amb el gest, ràpid i ple d’autoritat, de qui està acostumat a fer-ho—. Li voldria aclarir que el que li demana la senyora Laura Olvers no és cap delicte, ni de bon tros. Això l’hi puc assegurar, i em faig responsable del que pugui passar. Miri, l’únic que li demana ella és que faci un acte d’humanitat. Li demana les cendres del seu pare. Es pot imaginar que, en un cas que això arribés a judici, el jurat no li donaria la raó a ella? Però no hi haurà mai cap judici (no s’alarmi), perquè, com a màxim, això constituiria una irregularitat administrativa, i ja li he dit que jo em faig responsable de tot. El fet que hi hagi uns papers signats en nom de la senyora Lydia no hauria de ser cap problema mentre fem els passos ben fets. Li demanem que ens faci un favor molt gran, ho sabem, però tingui seguretat que un cop ens l’hagi fet vostè no tindrà cap complicació, i de nosaltres no en sabrà mai més res.

El Marc em va deixar ben parada. No m’havia passat pel cap que ell respongués d’aquella manera, i molt menys que es posés a defensar-me utilitzant fins i tot la seva posició com a policia. En part, em sabia greu: no el volia comprometre amb res que pogués afectar la seva feina i la seva posició; però la veritat és que jo estava molt desesperada i qualsevol ajuda era benvinguda.

La intervenció del Marc va començar a fer rumiar el pobre encarregat, a qui jo havia posat en un bon compromís. Llavors, de cop, se’m va acudir una altra cosa. Li vaig proposar a l’encarregat que fes el següent: podia agafar una urna nova i posar-hi a dins les cendres del meu pare, i l’urna que havia triat la Lydia la podia omplir amb qualsevol altra cosa, per exemple, sorra. Aleshores a mi em donaria l’urna amb les cendres del meu pare i a la Lydia l’urna plena de sorra, i d’aquesta manera tothom quedaria content, ningú sospitaria res, i l’encarregat podria estar tranquil. Com que la Lydia es pensaria que tenia l’urna, no hi hauria cap conflicte ni cap baralla.

L’encarregat em va mirar amb uns ulls com unes taronges. Va apartar la vista de mi, en silenci i, al cap d’una mica, va dir:

—No hi podem posar sorra. La consistència de la cendra és semblant, però seria un risc…

—Posi-hi una altra cosa. Cremi uns draps, vostè mateix —vaig dir, impacient.

—Podríem fer servir altres restes de la cremació, polvoritzar-les i posar-les en una urna. Això sí que seria…

—No tenim gaire temps. Confiem en vostè —va dir el Marc—. Se’n pot encarregar?

L’home, sense arguments, va cedir a la meva demanda i va tornar cap a dins a la sala del crematori. Al cap de pocs minuts en va sortir amb l’urna que contenia les cendres del meu pare. Me la va entregar i em va demanar un munt de vegades que, sisplau, no li digués mai a ningú el que havia fet, que ell ho feia com un acte de bona fe i sobretot perquè el Marc li havia assegurat que no era cap delicte. Li vaig donar mil vegades les gràcies tot dient-li que li estaria tota la meva vida agraïda.

Em vaig amagar l’urna a dins del bolso i vam sortir amb el Marc. Vam fer la mateixa volta que havíem fet per venir fins que vam tornar a parar davant del tanatori, on encara el Xavi, la Lydia i la seva amiga continuaven esperant.

Ens vam acostar a ells fent veure que tornàvem d’una passejada innocent i ens vam quedar a uns metres apartats d’ells. Llavors el Xavi va venir cap a mi.

—Hola, Laura, com estàs? Ara ja està tot. El teu pare ja descansa en pau. Tu hauràs de ser molt forta a partir d’ara.

—Gràcies, Xavi. Sí, ja està tot, el meu pobre pare ja no el veurem mai més… No saps la pena que tinc a dins.

—M’ho imagino, Laura. Ja saps que t’ajudaré en el que necessitis.

—Sí, més tard et trucaré per començar a parlar de tots els tràmits que haig de fer a partir d’ara…

La Lydia estava asseguda al costat de la seva amiga, una del mateix estil que ella. Les dues anaven vestides igual d’extravagants i amb unes ulleres negres, enormes, i fumant un cigarret rere l’altre.

La porta del tanatori es va obrir i va sortir l’encarregat, més nerviós que feia un moment, portant una urna a la mà. Se’ns va acostar fins on érem per entregar-la. Jo m’hi vaig dirigir, i estenent els braços vaig dir:

—Moltes gràcies, ja me la pot donar. Jo soc la seva filla i, per tant, em pertoca guardar-la a mi.

La Lydia no em va deixar ni acabar la frase. Es va interposar entre l’home i jo; de passada, fins i tot em va clavar un cop per apartar-me del mig.

—Ni parlar-ne! Aquesta urna és meva i me l’emporto jo! Era el meu marit i vam quedar així! Tu vas marxar de casa i el vas deixar sol, mentre que jo he estat la que l’he estimat i cuidat com ningú durant tots aquests anys. A part que tot està signat perquè les cendres del meu marit siguin per a mi.

I dient això va arrencar l’urna de les mans de l’encarregat, que el pobre ja no sabia ni què dir ni què fer. Jo, per seguir amb el número, vaig fer veure que m’hi oposava, i la Lydia se’m va encarar com un animal rabiós, cridant i desfiant-me.

—Pren-me-la si t’hi atreveixes —va dir amb l’urna a les mans.

El Xavi es va posar entre les dues per separar-nos. Se’l veia desesperat i superat per aquella situació que tenia tant de dramàtic com de ridícul.

—Sisplau, Laura, deixa-ho córrer. Has d’entendre la Lydia: ho està passant molt malament també, s’estimava molt el teu pare… Per a ella és molt dura aquesta situació. Deixa-la que se l’endugui. I més endavant, quan es calmi tot plegat, ja en tornarem a parlar, d’acord?

Quina barra que tenia, el Xavi! A sobre, vaig veure que en aquell moment ell també es posava a favor d’ella. Aquella bruixa també li devia haver escalfat el cap. Com podia arribar a manipular a tothom d’aquella manera, aquella dona? Quin tipus de poders tenia? Jo me’n feia creus que ningú se la pogués arribar a creure. Que només ho veia jo, la classe de persona que era?

El Marc em va agafar i, apartant-me, em va abraçar molt fort i em va demanar que em tranquil·litzés.

—Entens ara per què he hagut de fer-ho, oi? —li vaig dir a cau d’orella—. Has vist del que és capaç aquesta dona per fer-me mal?

Ell anava dient que sí amb el cap mentre m’eixugava les llàgrimes, que no paràvem de baixar-me per les galtes. Em sentia tan abatuda, tan cansada… El pobre Marc va haver de veure amb els seus propis ulls del que era capaç aquella dona. Ja l’havia coneguda quan érem més joves, però en aquell moment jo li vaig acabar de demostrar que tot el que pensava i deia d’ella era cert.

Aixecant el cap de l’espatlla del Marc, vaig veure l’encarregat, que ens estava mirant. No calia que digués res, la seva expressió ho deia tot. Era ben clar que si aquell home havia tingut algun sentiment de culpabilitat per haver canviat les urnes, ara ja l’hi havia marxat del tot.

Vam sortir tots i ens vam dirigir on hi havia els cotxes. El Xavi es va acostar i em va fer un petó, després va pujar el seu cotxe. Vaig veure que tant l’amiga com la Lydia anaven amb ell. La Lydia va pujar el cotxe del Xavi llançant-me una mirada desafiant i ensenyant-me en tot moment com agafava amb les dues mans l’urna (plena de sorra o de qui sap quines cendres) com si s’hagués emportat el trofeu més valuós, com si hagués Guanyat. Quin fàstic que em feia aquella dona!

L’encarregat se’ns va acostar per acomiadar-nos. Ens va dir que, veient el que havia vist, estava segur que l’urna del meu pare només podia estar amb mi, li vaig tornar a donar les gràcies per l’immens favor que m’havia fet. Després ens vam quedar sols el Marc i jo.

—Laura vols que t’acompanyi algun lloc?

—No ho sé, Marc. No et voldria molestar. He vingut amb un taxi. Puc tornar a demanar-ne un. A mi no em costa gens.

—No, t’acompanyo. Avui no treballo. Així podem aprofitar per posar-nos al dia.

Vaig pujar al seu cotxe i, de cop i volta, les llàgrimes em van tornar a caure, i no les podia aturar. Tot el cansament em va caure a sobre i em va deixar esclafada en el seient del cotxe. Em sentia molt dèbil. El Marc, amb molt de tacte, va esperar un moment abans d’arrencar el cotxe:

—Cap on anem? —va preguntar.

Quina gran pregunta! Perquè no en tenia ni idea d’on havia d’anar. Cada vegada que tornava de Londres anava a casa meva, una casa envaïda per aquella dona… però que no deixava de ser casa meva, perquè allà hi havia el meu pare. Ara el meu pare no hi era, i a la casa només hi era ella. On podria anar, doncs? A un hotel? Mentre pensava en tot això i tenia agafada l’urna amb les cendres del meu pare, em va tornar a sobresaltar el soroll del meu mòbil. Tornava a sonar a tot volum. El vaig treure per mirar qui em trucava i vaig quedar parada. Tornava a tenir un missatge. No m’ho podia creure, un altre missatge enviat pel meu pare.

@PAPA Hola Laura! Pots estar per mi? Sisplau, contesta’m. És molt urgent i important!