Читать книгу Mai no és tard - Josep Piera Rubio - Страница 10

L’exili del cos i el parèntesi civil

L’escrit anterior apareixia publicat en una versió abreujada el 2 de maig de 2014 al suplement literari d’El Punt-Avui que dirigeix David Castillo. La publicació m’encuriosí només veure-la perquè reproduia una vella foto de Joan Vinyoli amb la seua dona, Teresa Sastre, a la cala d’Aiguablava, a Begur (datada cap al 1960) que presentava la parella en un paisatge d’una senzillesa humilment mediterrània: pins retorçuts, emblanquinats casups vora mar… estius antics. Una escena que, tot i algunes cicatrius en la imatge, provocades pel pas del temps, reflectia la vivència joiosa de l’instant… en aquella època. La parella, ajaguts a la platja, encara ara miren somrient cap a la càmera fotogràfica. Ella mostra un somrís seductor; ell, una expressió enigmàtica insinuant-se feliç darrere de les ulleres: li somriuen els ulls i els llavis; li somriu la vida.

Dic això, i pense si no n’estaré fent una visió idíl·lica, si el somriure d’ella i la mirada d’ell no són més que uns gestos impostats (un somrís «lluís» i un posat fotogènic); pense si a qui ella somriu pot ser al fotògraf, si els ulls d’ell no reflecteixen un punt d’ironia satisfeta, si… Interpretacions possibles de la foto en blanc i negre, com si es tractàs d’un poema instantani o d’un instant eternitzat; perquè un poema és això, també: una fotografia de paraules que copsa un detall, que reté la llum fugaç d’un moment, que aporta enigmes a l’efimer, que guanya sentits amb el pas del temps o que igual n’agarra –de sentits i de temps– que n’esgarra.

Ella és una bella dona; ell té un atractiu punt de fragilitat o picardia en la mirada. Ell no és cap donzell apollini, sinó un home normal que ha passat la quarantena i ha traspassat, per tant, el mezzo del cammin di nostra vita.

Pel que he llegit sobre Vinyoli, aquesta època –els anys cinquanta i seixanta– en ser evocada i convertida posteriorment en matèria poètica, se la té per la més intensa de la seua vida lírica: amors i morts, amics i amants, la mar de Valéry que sempre recomença, la mar infinita i dolça de Leopardi, la mar real de cada estiu…

Una resposta inesperada a l’article d’El Punt-Avui ha estat l’arribada per recader –una deferència de l’editorial Empúries–, de la reedició recent de la correspondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Vinyoli que es publicà per primera vegada el 1987: Barcelona/Roda de Ter. Crònica d’una amistat. He interpretat l’arribada d’aquest llibre com un nou estímul per a seguir avant en aquest escrit vinyolià. He sentit, com no m’havia passat mai abans, un interés immediat per la vida viscuda dels dos poetes. Aquest epistolari m’ha semblat el text idoni per saber-ne alguna cosa més, ja que presenta la relació humana entre tots dos sense intermediaris, amb paraules només: una relació viscuda i escrita en unes circumstàncies concretes i amb uns mots transparents i directes: els de l’un i els de l’altre. Dos poetes en diàleg escrit, en correspondència mútua. Un document excepcional.

M’he posat a llegir aquestes cartes com a companyia euromèdica, aprofitant que pujava a Barcelona a l’acte d’entrega dels premis dels Jocs Florals; n’he estat jurat, o «mantenidor» que diu el programa seguint la denominació jocfloralesca secular.

En plena primavera, la ciutat de Barcelona es transforma durant una setmana en la capital europea de la poesia amb actes i recitals diversos, alguns dels quals, enguany, hi van dedicats a Joan Vinyoli.

La correspondència entre Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol s’inicia amb una carta –perduda?– que el primer escriu al segon pel Nadal de 1976; l’intercanvi epistolar, tanmateix, no es farà continu fins a la primavera de 1978, quan J. Vinyoli, acompanyat de Xavier Folch «i una noia, amiga de tots dos» anaren a Roda de Ter a visitar M. Martí Pol, malalt d’esclerosi i, per tant, impedit o impossibilitat d’eixir de casa.

Imagine que seria per proposar-li l’encàrrec editorial de preparar el pròleg per al volum que X. Folch volia editar de la poesia vinyoliana. Martí i Pol, que admirava la poesia de Vinyoli, hi acceptà. El text apareixerà encapçalant l’Obra poètica (1975-1979), és a dir, l’edició de Crítica amb les inicials del nom del poeta –JV– pinzellades en vermell per Antoni Tàpies i amb disseny d’Enric Satué. Des de la coberta mateixa quedava clara una proposta de renovació de la lectura poètica.

La poesia unia les soledats dels dos poetes invàlids. I la vida es viu a fons quan es comparteix la soledat interior. L’ésser humà no pot viure sol, ni en sap ni en vol, encara que sovint es manifeste en solitari. Les persones són elles en soledat –i així moren–, però se senten ser vitalment en companyia. En soledat es pensa, en companyia es viu. Joan Vinyoli patirà per aquest temps la trombosi que el tindrà dramàticament reclòs a casa. Ambdós poetes, doncs, vivien un exili interior –l’exili del cos–, i feien de les paraules sentides la seua medicina, la taula de salvació personal. La malaltia els aparaulava i la paraula els apropava.

Martí i Pol dirà pel juny de 1978:

«De vegades el cos ens venta unes plantofades que ens fa trontollar. I el més fotut és que amb el cos cal comptar-hi d’una manera essencial; o som plenament i intensament “cossificats”, o no som, vet-ho aquí. És un dilema que només es deu resoldre amb la mort –els déus ens la mantinguin lluny».

Aquesta reflexió del poeta de Roda de Ter se’m fa reveladora, prou més que no patètica, llegida ara, quan, per l’edat i la malaltia crònica que patesc, jo mateix sent físicament això, com mai abans: som un cos que sent, fins i tot quan no sent, quan la sensació més trasbalsadora és la del dolor i no la del plaer. Sentir-se ser cap a la mort: molt existencial i ben vinyolià. Llei de vida, en diuen. Fer-se vell, en dic. Una fatalitat del pas del temps, de l’erosió vital, per dur que siga el material de la roca que ens sosté, per clarivident que siga la lucidesa que ens enlluerne. O que ens salve. O que ens cegue.

Al poeta Vinyoli de ben segur que el commourien –com ara em passa a mi– versos com aquests de Martí i Pol:

Em sobrevisc, estranyament faixat

dins un cos de cartó. A estones penso

que esdevinc vegetal: un arbre anònim,

però poblat d’ocells i del brogit

del vent quan es desferma entre les fulles.

Anteriorment, Vinyoli i Martí i Pol s’havien vist una única vegada, cap a les acaballes dels 50. Aquesta trobada primera, fugaç i fortuita, no tingué més conseqüències; de fet, Vinyoli no l’havia retinguda entre els seus records; uns temps, aquells cinquentenaris, on Vinyoli havia quedat colpit per la mort del seu mestre i mentor, Carles Riba:

Maleïda

mort, que ens has pres el guia! Quanta fosca!

Far sense llum, enderrocat, adéu!

Escrivia Vinyoli a De cos present, dedicat a la memòria del mestre estimat. Far sense llum i enderrocat? Metàfora de Riba i de Súnion, el temple grec dedicat al déu Posidó, evocat a les Elegies de Bierville.

Martí i Pol per aquestes dates publicava el llibre La fàbrica (1959) dins del corrent del nou realisme –dit històric, civil o social– que era el model que la crítica més audaç teoritzava com a la poètica que calia en aquell temps, segons els postulats d’assagistes com Josep Mª Castellet, Joaquim Molas i Joan Fuster. Aquest moviment literari s’iniciava en català amb la figura heterodoxa de Gabriel Ferrater i el rellançament de Joan Oliver (el poeta Pere Quart); ambdós es convertiren en els referents d’aquesta poesia compromesa amb «la realitat» –conflictiva, amarga o irònica–, més que no de pura exaltació del ser en el món o de celebració vital.

1959 tingué una significació rellevant: es commemoraven els 500 anys de la mort d’Ausiàs March: el referent primordial de la tradició literària catalana. I se’n volia celebrar la fita històrica per tal de marcar un abans i un després, lligant tradició i modernitat, cultura i revolta social. Una idea alhora política i estètica dels joves universitaris lletrats… amb Raimon Al vent?

En aquest mateix any es produí –repetesc– la mort de C. Riba, una presència senyera del passat civil i poètic anterior a la guerra. Això remarcarà encara més la transcendència de la data en clau cultural i literària. La defunció del mestre suposava, de manera real i simbòlica, el final biogràfic de la poesia de preguerra, una poesia pura però tacada per la tragèdia bèl·lica i la diàspora republicana, pel triomf del nazisme a Europa, la guerra mundial, l’hecatombe atòmica d’Hiroshima, el triomf armamentístic dels Estats Units, el gauchisme existencialista de la intellectualitat parisenca…

La mort de Carles Riba fou interpretada a Catalunya com l’esgotament de la poètica postsimbolista, refugiada en les torres d’ivori dels supervivents de la debacle, hereus de la utopia civil que havia suposat la República. Una vella idea d’Europa havia estat enderrocada per les bombes; l’altra i nova Europa quedava lluny, a l’altra banda d’unes fronteres insalvables. I Josep Carner? Carner quedava més lluny, en un temps malauradament perdut. Catalunya com a país i la llengua i la cultura catalanes necessitaven veus noves, noves figures referencials, símbols que crearen esperances vitals, fantasies de futur, per no caure en el silenci definitiu. A Carles Riba el substituirà Salvador Espriu com a emblema civil i referent poètic.

La pell de brau (1960) d’Espriu es convertí en el llibre poètic del nou compromís actiu contra la dictadura, encara que la poesia de Salvador Espriu tinguera ben poc de realista i prou més de simbolista, per sort. També aquest any apareixia Da nuces pueris, l’iniciàtic llibre de Gabriel Ferrater, admirador heterodox del mestre Carles Riba, per bé que més d’escola anglosaxona. Jove brillant, Ferrater es farà amic de colla etílica de Vinyoli.

El 1961 apareixia editat a València Vacances pagades de Pere Quart (llibre que havia guanyat el Premi «Ausiàs March» de Gandia de 1959, l’any del centenari marquià). Espriu havia ocupat la plaça de Riba com a jurat d’aquest premi, a causa de la mort del mestre. Era normal aquest retard editorial de dos anys, per desgràcia, en aquella València miserable i mediocre, oficialment rendida al franquisme, oferint misèries mentals i ataronjades divises al règim vencedor i dictatorial.

Ai, València! A València s’escrivia per al silenci, com havia sentenciat J. Fuster al seu darrer llibre de poemes, Escrit per al silenci (1954). A València, fins i tot Xavier Casp (nascut el 1915, un any després de Vinyoli), escrivia per al silenci versos púdics i domèstics, perquè tenia un ideari i un pensament de missal, és a dir, moralment catòlic i favorable al règim franquista. A València, hi havia també Vicent A. Estellés, qui publicava els seus poemes de tradició simbolista, com ara La nit (1956) i Donzell amarg (1958) en col·leccions de Barcelona. Un títol ambigu, aquest darrer, que durant anys em suggerí el retrat possible d’un Estellés angoixat i que ara se’m fa versemblant pensar en unes altres interpretacions baudelairianes: «donzell» és el nom de l’herba remeiera amb la qual es preparava l’amarga absenta.

A València, l’única novetat poètica la suposà l’aparició de Les quatre estacions (1959) de Josep Palàcios, un llibre en la línia ribiana. Però, quants llegien poesia en català a València i qui n’editava, per aquestes dates? Pocs, i com un gest catacúmbic, de subterrània resistència literària, estilísticament ancorat en el retorn a la poètica sentimental de Teodor Llorente, un retorn promogut per Carles Salvador; aquest món de versos pairals el crític Fuster el definirà com el llorentinisme nostàlgic o paisatgisme sentimental, i contra ell maldava, considerant-lo anacrònic. A València, ai!, tots els poetes, vencedors o vençuts, escrivien per al silenci.

A Barcelona, Joan Vinyoli, fins aleshores autor d’El Callat (1956) –un llibre foscament enlluernador–, passava desapercebut a bona part de la crítica i a penes si era apreciat per uns pocs. La poesia vinyoliana es presentava encara com hereva d’un esperit de base cristiana, en la línia de Joan Teixidor, més que no de la mística heterodoxa del mallorquí Blai Bonet, l’altre poeta, també protegit pel mestre Riba, celebrat com una revelació angèlica pel seu Cant espiritual (1953).

La tendència dominant, si més no, la marcaria la poètica realista, requerida amb urgència quirúrgica de part, la qual s’imposà en arribar els anys seixanta. L’aparició d’Edicions 62 tindrà molt a veure amb aquests canvis estilístics; l’editorial en fou el reflex engrescador d’una represa, la voluntat en acció de ser culturalment un país. El realisme esdevindrà la tendència canònica el 1963 amb la publicació de Poesia catalana del segle XX, l’antologia de Castellet i Molas que reclamava al llenguatge poètic que fóra «col·loquial i directe, racional i quotidià», no una íntima cal·ligrafia de l’ànima. També Fuster afirmava aleshores que calia dir la realitat.

La poesia viurà una metamorfosi radical a partir dels 60, una transformació estètica d’estil planer i una renovació ideològica que l’abocarà al compromís civil, el qual trobarà l’expressió més moderna i culta en la poesia narrativa, discursiva i expressiva de G. Ferrater; la justificació i l’eficàcia socials les obtindrà amb la «nova cançó», tanmateix; la cançó, especialment reeixida en els joglarescos trovadors de la «protesta», compromesos amb l’esquerra política i l’oposició clandestina al franquisme, com ara Raimon, Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach… La cançó mirava lliurement cap a França i Itàlia, com també feien els productes llibrescos més sorprenents. La modernitat arribava a Barcelona per aquesta doble via cultural.

Aquests cantautors feien actuacions mig d’amagat a Catalunya –«recitals», en deien–, i a força de prohibicions arribaren, acompanyats de la seua guitarra, a una joventut universitària ganosa de més, que d’ells rebria el missatge propici per a somiar les ànsies de llibertat abans reprimides; en aquesta línia se situaven veus, obres i actituds en consonància amb les modes intel·lectuals baixades de París (de J. P. Sartre –per aquests anys es publicava en català Els mots–) i d’altres «nords enllà» que es feien visibles a les pel·lícules de cine-club (Bergman, Buñuel, el neorealisme italià, la nouvelle vague, Fellini, l’escola de Barcelona…) i escoltables en les veus i les lletres de Jacques Brel, de George Brassens, de Domenico Modugno o de Mina, i en les cançons amoroses d’Aznavour i de Françoise Hardy, o les contestàtaries que aviat arribaren dels Estats Units, com les balades de Bob Dylan i de Joan Baez, per exemple.

No oblidem que aleshores es produiren fets cabdals a escala planetària, com la guerra d’Algèria i la del Vietnam, la revolució cubana, el papat conciliador de Joan XXIII, l’ascens i assassinat de J. F. Kennedy, el fracàs de la primavera de Praga, el maig del 68 a París…

Els joves volien viure en llibertat i somiar l’amor sense condons mentals. El que un dia semblava modern, l’endemà quedava obsolet, per no dir ridícul, quan no grotesc. Londres aviat substituirà París com a capital cultural de la modernitat a Europa i tots desitjaven travessar fronteres i navegar mar enllà, i escapar lluny enllà o més enllà… fins a una Califòrnia en flor on fer l’amor i no la guerra, fumar marihuana o passejar Nova York per tal de tocar el cel. The Beatles s’havien emportat entre somnis irisats la gent més jove, núvols multicolors amunt; una joventut ansiosa de tot, que volia alliberar-se de les repressions i claustrofòbies heretades. The Rolling Stones omplien els cossos d’imaginàries satisfaccions. The Animals traslladaven el jovent a una casa on el sol cremava com a l’estiu en una platja qualsevol de la Mediterrània. La llengua i tradició anglosaxones substituïen la francesa i la italiana com a llengües de cultura i com a referència de modernitat. La primavera del 68 transformà la joventut universitària. El món canviava: els cuba-libres, les guerres amb napalm, el moviment hippie, la minifalda curtíssima o les bates florals en elles, els cabells llargs i les barbes adolescents en ells, els pantalons texans en tots, l’androginisme sexual, la pau com a símbol feliç, el viatge als mil-i-un orients, anar a Eivissa, baixar al Marroc i encantar-se a Essaouira amb la grifa i la música de Jimmy Hendrix… Era preferible fer l’amor que no la guerra.

En poesia, tot i que Raimon musicava Espriu i el donava a conèixer a la joventut «compromesa», el referent del poeta heterodox era Gabriel Ferrater, qui tenia un prestigi enorme entre els poetes universitaris d’aquell moment: Marta Pessarrodona, Francesc Parcerisas, Carles Miralles, Narcís Comadira…

La desaparició sobtada del dandi modern dit Gabriel Ferrater (1972) suposà el suïcidi –mai pitjor dit– del recanvi racional en la poesia dels seixanta; la seua mort impactant, però, creà la icona literària del poeta seductor i l’home turmentat (i a l’inrevés). La moda realista havia marginat, a les seues torres d’ivori, personalitats literàries com Marià Manent, Tomàs Garcés, Joan Teixidor… J. V. Foix es mantenia al seu obrador de dolces meravelles. Pere Quart i Joan Brossa destil·laven ironies de manera corrossiva i amb talent. Josep Palau i Fabre s’empicassiava de ple. Blai Bonet es refugiava en els delers místics i els deliris tísics i… La poesia de Vinyoli seria una víctima callada d’aquest ambient confús i convuls:

M’endinso pel teu àmbit, primavera

del càntic, una veu entre les veus

ofertes al Callat, que per les coses

m’envia el seu alè. Quina avinguda

secreta tot de sobte m’ha portat

a delitós paisatge? Selva muda,

com els infants camino, lliure, lliure,

sentint la quasi veu que del Callat

arriba a mi, bevent el seu somriure.

Vinyoli s’expressava inspirat. El solatge rilkeà i ribià era la matèria del seu solitari quefer poètic. Així, des del silenci entotsolat iniciava un «senyderi» renovador: el camí de les paraules, ara delitós paisatge, ara salvatge cor. Entre el turment i la llum, Vinyoli es distanciava del seu món anterior, inclosa la religió catòlica, tot i que n’havia estat creient sincer. Déu callava davant les injústicies i no oferia respostes als precs dels humans. El poeta es voldrà una veu entre les veus, però se sentirà silenci en l’aldarull; l’intent, però, el durà a poc a poc a ser un altre i ser alhora més ell. Després de callar durant set anys, publicarà Realitats (1963), un llibre que quedà mig ocult en aquest panorama fosc, per bé que enlluernat d’excel·lències. En diré més coses, més avant.

El trencament amb el catolicisme oficial –de pensament i d’obra–, també arribava als joves, però sense tantes angoixes existencialistes, ni motivat per les frustracions personals. Abandonar les pràctiques catequistes fou molt més un alliberament íntim que no pas un drama moral. En mi, la idea de Déu feia temps que havia perdut el sentit transcendent. ¿Quina raó podia tenir un déu ancià, repressor del cos i de l’esperit lliures, un Déu que et condemnava per voler ser tu mateix? Me n’havia d’estar penedint eternament en una flagel·lació espiritual? M’havia de sentir culpable sofridor pel fet innocent de ser qui em sentia i qui volia ser? Culpable? Condemnat? Víctima? Màrtir? La nova joventut ja no buscava Déu anant en moto i rebent el vent refrescant a la cara. Era millor no creure en un Déu majúscul.

Créiem en la llibertat en minúscula. S’havia acabat el temps pecaminós dels foscos remordiments i dels confessionaris funestos, de les palles als urinaris i de les repressions sexuals (un record a Terenci Moix). I el del totalitarisme diví; el general Franco entrant a l’església farcit de medalles i sota pal·li feia riure. La realitat era miserable. Era preferible emmirallar-se dels déus en plural i en minúscula. O llançar-se als seus braços bronzejats. A pesar dels perills. Calia obrir les finestres mentals per a tenir una visió de la vida millor.

L’enrariment poètic quedarà desbordat amb la irrupció dels joves dels 70, un garbuix de tendències formals i informals que suposaren un sobtat daltabaix; amb l’aparició de poètiques i de muntatges editorials que feien forat i feredat amb propostes engrescadores, iconoclastes, heterodoxes, antidogmàtiques, irreverents… la multiplicitat de tendències trencà els dogmes dictats pels mandarins del poder; revoltats i perdularis, quan no ingenus o angelicals, els joves de cabells llargs encenien fogueres de mots en la nit i recitaven versos d’amor a l’aire lliure.

Des d’iniciatives d’aquest tipus foren llançats editorialment llibres com La pell del violí de Miquel Martí i Pol i El Griu de Joan Vinyoli. No resulta banal –vist en perspectiva– que La pell del violí anara dedicat a Miquel Desclot i Sam Abrams, dos primerencs autors aleshores; ni que en la nota de l’autor a L’arrel i l’escorça, Obra poètica I el poeta de Roda de Ter agraesca la col·laboració de Lluís Solà, qui en feia el pròleg, i «la confiança» de Maria Mercè Marçal i Ramon Pinyol que li havien donat suport i refugi editorials a Llibres del Mall.

La poesia canviava al pas que marcava el temps. I els temps de les campanades fúnebres, dels planys tenebrosos i del plaers furtius, de sol i de dol, de les hipocresies morals i els cínics colps al pit, s’estaven esborrant de la negra pissarra de la consciència. Es volia fer llum en la foscor del franquisme. Mai una mort fou tan fantasmalment anunciada i tan feliçment celebrada en secret com la del momificat general el novembre de 1975. Mai dels mais. Tot i les pors intempestives, els finestrals s’obriren de bat a bat enduent-se l’aire viciat, enverinat i agònic del nacionalcatolicisme. El silenci es clavillava i entrava l’aire net a la cambra dels mots. Temps de codonys i de magranes. La tardor es tornava primavera. Teníem el mar convidant-nos al despullament i a llançar-nos a les ones amb crits contents. Nus de cos i d’esperit, desitjàvem sentir el sabor sensual de la sal marinera, com cantava Gino Paoli: Sapore di sale...

Cal remarcar la renovació que suposava l’embranzida estimulant de la poètica «joveníssima». Alhora que es revisava el passat pròxim des d’una mirada nova, es plantejava una radical transformació lírica en reconvertir la poesia en l’art major de la paraula escrita en llibertat i no en una eina al servei d’una causa política, per justa, necessària i legítima que fóra.

El compromís amb l’antifranquisme havia de ser civil i ciutadà, però la poesia havia de ser personal i romandre alliberada d’etiquetes; havia de ser individual i heterodoxa, lliure expressió d’art, bella i vàlida per ella mateixa però capaç de ser comunicada, superadora d’ismes o d’escoles, per bé que inserida en la tradició mitjançant la llengua viscuda, treballada com a matèria del poema. Ni a la poesia ni a la vida no se li devien posar barreres: cap ni una. Si una frase provinent del maig francés havia quedat inesborrable a les parets dels urinaris públics era «prohibit prohibir».

Amb la voluntat de lligar modernitat i tradició –el nou i el vell, dit a la manera foixiana– esclatava l’efervescència poètica dels 70. Serà aquest impuls el que farà entrar l’aire enllavorat i el vent alliberador a la literatura catalana. Totes les poètiques eren practicables i vàlides. Els joves poetes i els poetes joves no només desitjàvem «la imaginació al poder», sinó que volíem poder imaginar el món de prop i de lluny en llibertat; i en singular. S’havia acabat el temps dels himnes i dels «ismes»; totes les avantguardes quedaven antigues, per no dir obsoletes. No així les paraules. Les paraules –la llengua viva del conscient i de l’inconscient, del carrer i de la infantesa, dels llibres o del diccionari, del jo i de la tribu– eren per al poeta com el fang, el ferro o el marbre per a l’escultor; com els colors (inclòs el negre) per al pintor; com els sons per als músics. Les paraules eren sons, signes i símbols que plasmaven en imatges mentals un calidoscopi d’emocions, de desitjos, de sensacions…

Tornava el temps del poeta en singular, per bé que generacionalment agrupat per a fer-se sentir sense entrebancs frustradors.

Després d’aquesta divagació d’època (tema que reprendré), Euromed avant, la mar a l’altra banda de les finestretes i jo anant-me’n anys endins i enllà, la lectura de la correspondència entre Vinyoli i Martí i Pol, no per breu menys intensa, m’atrapà i se m’endugué per complet. Dues soledats relacionant-se mitjançant l’amistat aparaulada en la poesia. Una amistat sincera entre el mestre (Vinyoli) i el deixeble (Martí i Pol) físicament allunyats però a tocar de ment. Tots dos es deixaven influir per la paraula de l’altre.

La poètica martipoliana d’aquests anys vinyolejava, guanyant personalitat, humanitat i profunditat; això es farà de notar a partir de Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i fins a Estimada Marta (1978). Martí i Pol ho declarava l’abril de 1978:

«Llegir-vos em fa enveja i, alhora, m’estimula. Sou un dels meus comptats poetes de capçalera; us rellegeixo sovint, i us haig de confessar que en més d’una ocasió expressions vostres m’han servit de pretext per a escriure».

De pretext. De motivació. De reflexió.

Conscient o inconscient, la formació ribiana d’aquests dos poetes, renovada amb els replantejaments racionals del realisme crític i altres teories de tradició anglosaxona (la del «correlat objectiu» de T. S. Eliot, com a exemple bàsic) produirà les millors obres en tots dos. Més vivencials que no intel·lectuals, més experencials que no experimentals, més materials, sensorials o «sensacionals» que no sentimentals o espirituals, ells transformaren en virtuts les fatalitats, les desgràcies i les mancances que patien individualment com a persones; frustracions individuals que alhora eren també col·lectives; i això els afegia consistència simbòlica, és a dir, contingut literari i vital. Tots dos feren de la paraula la pròpia salvació; i, d’aquest estimul íntim, n’obtenien l’alé que els «unificava» (els ensamblava i els feia únics en les seues soledats sense cos). Tots dos se salvaven tot salvant-nos els mots. En aquestes cartes enraonaven sobre això: el seu «autodidactisme», la seua autoexigència, la «sensació d’haver “tocat sostre”», el compromís cívic, la mala salut i la bona-mala vida…

Eliot havia escrit:

«L’única manera d’expressar l’emoció en forma d’art és trobar un “correlat objectiu”; en unes altres paraules, un conjunt d’objectes, una situació, una cadena d’esdeveniments que seran la fòrmula d’una emoció particular, de tal forma que quan apareixen aquests factors externs, determinants de l’experiència sensorial, l’emoció queda immediatament evocada».

Aquesta idea de la poesia se la faran radicalment seua els dos poetes. El motiu de l’experiència sentida Martí i Pol el trobava en la realitat pròxima, Vinyoli feia pròxima l’experiència evocada. Se’n poden veure les diferències que els fan singulars, tant com els oposats punts de partida que els impulsaven a la creació poètica. Mentre el vell Vinyoli es movia per la via inconscient, fins que obtenia la paraula esperada i la imatge justa («la llum», deia ell, a la manera de Riba i de Goethe), el malalt Martí i Pol verbalitzava una idea en tensió fins que en trobava l’expressió idònia, l’autenticitat emotiva que harmonitzava el conflicte. I aquesta superació del mal corporal per mitjà de l’harmonia («la tendresa» en Martí i Pol; «la contemplació» en Vinyoli) els aproximava humanament.

L’amistat vindrà d’aquesta sintonia que es comunicaven ambdós.

Vinyoli dirà que d’on ell partia «no es pot dir que sigui una cosa tan definida com una emoció en qualsevol sentit corrent: i molt menys encara una idea». En Vinyoli, la poesia no era una idea aparaulada, com el poema no era «qüestió de treball, sinó qüestió de contemplació… la paraula vàlida, la paraula que dóna sentit i cohesió al que serà el poema, si arriba a ser-ho, la paraula llum (clau)». No era una visió ni una al·lucinació ni un automatisme verbal. Per a ell, la paraula poètica havia de ser viva i vàlida. És a dir, anar més lluny que Joan Maragall. Així ho explicava ell mateix. Per això matisava la inconsciència contemplativa, potser tement ser malentès:

«Es deu poder escriure de moltes, o, almenys, d’algunes maneres… Ningú no em regala cap decasíl·lab acabat que en generi d’altres fàcilment. No. Més aviat una o dues paraules; així, tal com sona: paraules, però que volen, si puc expressar-me així, ser alguna cosa que no sé què és. Fins que tot d’una s’hi afegeixen altres mots i altres que vaig acceptant fins que sé que allò ja és. I de vegades m’agrada molt; de vegades penso que m’agrada molt perquè ho ha precedit l’esforç creatiu, la llarga feina».

En ell, la poesia no era un do dels déus ni de Déu, ni un pulcre treball d’artesania retòrica, sinó el resultat verbal d’un esforç de concentració o contemplació interiors. El do regalat o la troballa era el poema.

A Joan Vinyoli l’intimidava el que deia, però ho deia: estava declarant que es movia vitalment i poètica dins del model rilkeà-mallarmeà-maragallià-ribià, d’inspiració controlada i d’enlluernament mental, molt més que no pel surreal emotiu o el visionari irracional, per bé que teoritze una escriptura inspirada. Aquest atreviment reflexiu el feia des de la subconsciència personal i el practicava seguint Eliot i acoblant-lo als nous corrents crítics anglesos, coneguts probablement via Ferrater. Vinyoli era un formalista vital, no un avantguardista críptic ni un realista crític. I trobarà el que buscava en la idea de l’esmentada teoria eliotiana: captar el real extern tot convertint-lo en mirall, metàfora o miratge del jo interior. Com a símbols personals i reals, el de la muntanya en Martí i Pol i el de la mar en Vinyoli.

En una carta des de Cantonigrós del juliol de 1978, el poeta solsonés deia:

«Sóc home de muntanya, jo. Del mar en parlo sovint en els poemes (ja no seria mediterrani), però només en parlo i prou; és un recurs poètic, una figuració gairebé inevitable, però que “de viu en viu” em fa més por que goig. Potser si el conegués íntimament m’hi faria amic; la major part de gent en parla amb entusiasme i de vegades ho penso. De totes maneres, mai no se m’ha acudit d’establir-hi relacions amicals. M’agraden els espais limitats, tot allò que puc abastar amb la mirada i, per tant, comprendre. El mar, en canvi, és inabastable.»

La resposta vinyoliana fou transparent; hi declarava a raig el seu sensitiu enamorament del mar:

«En el mar, entre les seves ones, “he tingut un cos compartit” i n’he fruit amb delectança. I vaig “enfollir”, i encara que ja començo a ser vell, llampeguegen records que ara, tanmateix, serveixen sols per passar alguns moments o algunes estones amb els ulls tancats i sentir –sense, però, escarafalls– la fugacitat del temps. Crec en la poesia!»

Tota una declaració.

Al cap d’un any, parlant-li del nou poemari que estava escrivint, Martí i Pol hi tornava:

«Ara que amb cinquanta anys a l’esquena tinc tantes o més ganes que mai de viure i em sento més assossegat i seré que mai…»

J. Vinyoli, enquimerat per l’envelliment, vivia desbordat per les debilitats físiques i les malalties pròpies i les de l’esposa. M. Martí i Pol tenia assumida l’esclerosi perque havia «aconseguit equilibrar el jo malalt i el jo que lluita contra la malaltia», i ja li era possible «assajar una reflexió més àmplia…». Vinyoli vivia entre turbulències –«des de fa molt bufen mals vents a casa»– perquè els «déus» no paraven «de fer mal a la meva dona» provocant-li dolors i depressions. A Vinyoli li calia la poesia per a enlairar-se amunt o traslladar-se lluny; Martí i Pol la necessitava en tant que afirmació del seu ésser en un lloc. La poesia com a medicina o teràpia íntima? Sí. O prou més que no com a arma de futur o eina retòrica. La poesia viscuda com a companyia aparaulada; com a volada psíquica (en Vinyoli), com a conhort de vida (en Martí i Pol). Com una salvació.

Vinyoli dirà: «tu i jo som uns “enfervorits”, i a la vegada molt rigorosos».

Als dos els salvava la poesia, certament; per bé que hi arribaven per camins diversos. O els dos pujaven el mateix cim canigonesc per senderes paral·leles. Mentre Vinyoli s’enfonsava en la mar blava dels delits eròtics i mentals, Martí i Pol trobava la calma en la verda vall de sempre. Dos solitaris marcats per la malaltia –pel mal psíquic i el físic, mals del cos, del cap, del cor i de l’ànima– s’acompanyaven i s’aconhortaven perquè s’admiraven l’un a l’altre. Cadascú, a la seua manera, assolia mitjançant el poema entrar en diàleg amb l’altre, comunicar-se amb el món i els lectors.

Martí i Pol dirà de Vinyoli que havia assolit un punt de rara senzillesa amb «una densitat i alhora una capacitat de comunicació insospitades que obren camins a tota mena de suggestions i desvetllen l’adhesió de tota mena de sensibilitats, no solament pel que dius sinó per com ho dius».

Què era per a ells dos la poesia? Tots dos podrien dir, com el cavaller Ausiàs March, que, d’això, en sentien més que no en sabien. Eren poetes, no teòrics. Tots dos. En volien saber més, però.

A finals de 1979 Vinyoli, en una situació més estable, escriurà a l’amic:

«Treballo interiorment més que mai i els fruits ja es veuran. Escric imaginativament, vull dir no escrivint encara materialment, en tres llibres. M’atreveixo a dir que visc poèticament cada moment del dia i de la nit. Poèticament i alhora intel·lectualment: vull dir que no sols “sento”, sinó que “medito” en el fet d’escriure poemes i en totes les altres coses: les polítiques de la nostra nació periclitant però tanmateix salvable si els polítics fan el que han de fer i tots nosaltres fem –com tu, com jo– el que ja fem i més, perquè no hi ha límits quant als nostres deures. Estimat Miquel: són dies molt difícils i que hem de viure amb una “gran esperança”, però també amb una “gran lucidesa”».

La transició política s’imposava amb pragmatisme i prudència alhora. Res de «ruptura»; «reforma» i prou. «Que tot canvie per tal que res no canvie» que deia el vilallonguià senyor de Lampedusa. Començava la política real. «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». 1978. Hi hagué les primeres el·leccions lliures i democràtiques. A Catalunya es recuperava la Generalitat: Jordi Pujol n’eixí escollit president… per molts anys. A València, hi hagueren el·leccions municipals i les guanyà el PSOE, s’hi feu el pacte preautonòmic o «del magnoli», es rebaixaren plantejaments polítics, fins que el 23-F de 1981 eixiren els tancs a pegar voltes pels carrers amb nocturnitat i traïdoria…

Instal·lats en el guirigall discutidor dels símbols col·lectius i de la «qüestió de noms», les manipulacions identitàries i les negacions històriques, culturals i lingüístiques, els valencians ens quedàvem fotuts i arrimats al marge, com se sol dir. Els illencs s’aïllaven. Les idees civils del fusterianisme polític –entre elles, la utopia dels Països Catalans–, es dispersaven com una nuvolada de primavera. Joan Fuster passava a ser un intel·lectual proscrit al País Valencià: el solitari de Sueca. Influïa la política en la literatura catalana? Sí. Molt. I en la poesia? Els poetes, acostumats a escriure per a pocs, seguien «per sempre més fidels al servei d’aquest poble» que deia Espriu i cantava Raimon.

A València se seguia escrivint per al silenci, encara que Estellés no parava de treure llibres de versos. L’editorial Tres i Quatre continuava publicant a bon ritme –novelles, poemes i assaigs– i celebrant els Premis Octubre, tant si feia un sol enlluernador com si plovia a cànters o a poalades. Els premis Octubre esdevingueren un acte de resistència civil, no la celebració de cap revolució cultural. Marcaven la pauta, si més no entre els valencians. Al País Valencià molts callaren… de moment, o definitivament. El somiat país dels valencians –«el País Valencià serà d’esquerres o no serà» que deia J. Fuster– el convertiren en una comunitat de veïns malavinguts. A la Catalunya real, per contra, s’iniciava la «victòria sobre el silenci» a la qual també s’havia referit Fuster en parlar de Vinyoli.

I ací ho deixe, per ara. Perquè l’Euromed entra a Sants.

Aquest viatge acaba ací. Però continuarà.