Читать книгу Aquesta nit no parlis amb ningú - Josep Sampere - Страница 8

L’Eduard Malet, pare de l’Òscar i de l’Àngel, tornava cap a casa, cap al tard, fent una gran volta per una carretera comarcal tortuosa, que havia hagut d’agafar perquè s’havia esfondrat un pont de l’autovia.

Conduïa molt i molt alerta, no solament a causa de la pluja, els revolts i la solitud, sinó perquè circular sota un xàfec a poc a poc, tot sol, per una carretera deserta com aquella era una mena d’invitació.

Ho va pensar sense voler, allò de la invitació. De seguida va mossegar-se la llengua mentalment: no volia cridar el mal temps.

No volia cridar absolutament res.

L’Eduard Malet tornava de jugar a esquaix amb un amic, separat com ell. Encara recordava les seves paraules de comiat: «No hem de fer cas de les estadístiques, Eduard. Em fio més de les cançons, jo: “No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant”».

L’amic, optimista de mena, es referia a la possibilitat de tornar un dia o altre amb les seves respectives parelles. En aquell escenari, però, la frase estava agafant un caire ominós:

“No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant.”

Era el vers d’una cançó que es cantava als enterraments.

Va passar pel costat d’un senyal de «perill indefinit». La ratlla dreta i negra, borrosa per la pluja, li va recordar la silueta d’un xiprer gronxat pel vent.

Xiprers de cementiri. Desmais.

Al primer moment va pensar que hi havia un desmai plantat arran de la carretera, un arbre més enmig del paisatge boscós. Aleshores, però, el suposat desmai es va avançar ràpidament i li va clavar un espant de mort.

L’espant va ser doblement esgarrifós quan va adonar-se que el desmai, en realitat, era una noia que duia un vestit de núvia tot blanc. En una mà hi tenia un ram de flors, amb l’altra li feia signe que parés. La cabellera rossa se li enganxava al cap, les espatlles i l’esquena es confonien amb el vestit. La mullena en transformava la tela en un tel que li cenyia el cos.

Una núvia sola, abandonada o fugitiva, fent autoestop en una carretera fosca i deserta.

Mai no havia vist una escena més trista.

A l’Eduard Malet se li va estovar el cor, com si la pluja s’hi hagués infiltrat, però alhora va notar-hi una sensació sorda i espessa de perill indefinit.

Compassió i sospita. Compassió: era una pobra núvia trastornada per alguna desgràcia. Sospita: ¿era de debò una pobra núvia trastornada per alguna desgràcia?

¿O era (ha, ha, ha) el fantasma que feia autoestop de la famosa llegenda urbana?

Ha, ha.

Ha.

L’Eduard tenia els cabells humits perquè acabava de dutxar-se, però les gotes que començaven a regalimar-li pel front eren de suor.

Mentrestant, la noia s’havia aturat al costat del cotxe i donava copets a la finestra amb un puny blanc i menut en què brillava un anell.

Clec, clec, clec, feia l’anell contra el vidre. Clec.

El cor de l’Eduard es va estovar una mica més.

Va obrir la porta. La noia va pujar al cotxe amb penes i treballs, afeixugada pel pes de l’angoixa i del vestit amarat. Un cop a dins va enclotar-se al seient i va restar en silenci, amb els ulls clavats al parabrisa. L’Eduard va engegar la calefacció. El vestit va començar a exhalar una flaire de fum i de perfum aigualits. O potser era l’olor que feien les flors, que no deixava anar de cap manera.

—Què t’ha passat?

No va respondre. L’aigua li regalimava per la cara tristíssima, o potser eren llàgrimes.

—No passa res. No parlis, si no vols.

L’Eduard va agafar la palanca del canvi de marxes.

—On vols que et porti?

Silenci.

—La qüestió és tirar endavant, oi? Passi el que passi.

L’Eduard va tirar endavant, sota la pluja, però el xipolleig de les rodes va cridar el mal temps i li va dur a la memòria un canal de França que havia recorregut anys enrere amb la seva dona.

Va esborrar aquell mal viatge de la seva ment.

Es va girar cap a la núvia.

Era una núvia desgraciada, i prou. Havia de tenir-ho ben present. Les núvies desgraciades existien, fins i tot era possible trobar-les sota la pluja, a les carreteres desertes, i invitar-les a pujar al teu cotxe.

Fins que desapareixien en arribar al revolt on s’havien matat anys enrere en un accident.

Ha, ha, ha.

Ha.

L’Eduard va estossegar forçadament i va dir en to de broma:

—No deus ser la noia aquella que s’apareix a les carreteres, oi?

La núvia no va respondre.

L’Eduard es va escurar el coll, com per netejar el mal gust de la seva broma.

Van córrer en silenci una estona més. L’Eduard l’observava de reüll: tenia la cara inexpressiva i la mirada absent. Semblava capficada i abstreta per alguna pena sorda, muda i profunda, però les ombres de la pluja li ballaven per les faccions com un garbuix de ganyotes dissimulades.

La núvia va trencar el silenci:

—Vols passar amb mi la nit de noces?

L’Eduard va entendre la pregunta, però li va fer l’efecte que la noia parlava sola o amb algú que no hi era.

Era evident que no s’adreçava a ell.

Però el mirava amb ulls fixos, inquisitius.

—Vols passar amb mi la nit de noces?

L’Eduard es va tornar a escurar el coll.

—M’acabes de preguntar, per segona vegada, si vull passar amb tu la nit de noces?

Ella va continuar mirant-lo amb uns ulls blaus que la tristor embellia encara més.

Devia tenir divuit anys, o encara no. Parlava amb un accent gairebé imperceptible, però intrigant, com el deix de fum i de flors que emanava del seu vestit, del seu cos. Rossa, ulls blaus, esvelta: el vestit xop li ressaltava els pits i les cuixes. La ment racional de l’Eduard maldava per resistir-se, però d’invitacions com aquella, de temptacions com aquella, se’n presentaven ben poques a la vida. La seva ment adulta, madura i cívica li deia que era immoral aprofitar-se d’una pobra núvia, o més aviat exnúvia, d’algun país de l’est, txeca o polonesa, possiblement embarassada, a qui el seu promès devia haver plantat una estona abans, aterrit per les responsabilitats que estaven a punt de lligar-lo de peus i mans.

Era indecent, raonava la consciència de l’Eduard, abusar d’una noia trastocada que no devia saber què s’empatollava, i que potser el confonia i tot amb el nuvi fugitiu.

—On vols que anem?

La pregunta, en el fons, no el comprometia gens. Ben mirat, havia de deixar-la en algun lloc.

La noia va assenyalar amb el cap per la finestra.

Fet i fet, podia deixar-la ben bé a l’hotel que acabava d’aparèixer oportunament a dalt d’un turó.

Ben mirat, podia passar la nit amb ella, per fer-li companyia i consolar-la.

Fet i fet estava separat. No sabia com seria de llarg l’instant de l’adéu aquell de la cançó que es cantava als enterraments.

No era un hotel, sinó un motel. Una simple lletra podia revelar les veritables intencions d’una persona. L’Eduard va sentir un fiblada de remordiment en adonar-se’n, com si en un motel fos més difícil consolar una noia desesperada de divuit anys escassos.

—Torno de seguida —va dir.

Mentre corria cap al motel, es va palpar les butxaques per veure si hi portava la cartera.

Va adonar-se que s’havia descuidat el telèfon al cotxe, cosa que li va produir una certa inquietud, com haver-hi deixat la noia tota sola.

Havia d’afanyar-se. Havia d’acabar com més aviat millor. Encara se sentia com un home casat, fins i tot com un home a punt d’enganyar la seva dona.

Era un motel sòrdid com les seves intencions, lleig com el recepcionista calb i guenyo que va apuntar al registre el seu nom i el de la seva «filla».

Les habitacions s’estenien a banda i banda, com si els propietaris es mantinguessin al marge dels actes que hi tenien lloc.

L’Eduard s’imaginava que no trobaria la fugitiva, fins i tot desitjava una mica que hagués continuat la seva fuga desesperada; però la noia seguia enclotada al seient, inexpressiva, entotsolada. Als seus peus s’havia format un toll que li negava les sabatetes blanques.

—Et faria res, d’entrar-me en braços a l’habitació?

Aquelles coses només podia dir-les una somnàmbula. Eren pures divagacions, incoherències. L’inconvenient del cas, però, és que la presumpta somnàmbula enraonava amb un home despert, despertant-li cada cop més els seus instints més primaris.

L’Eduard es va estremir de plaer, de vergonya, d’excitació, de culpabilitat. Feia temps que no experimentava una barreja d’emocions tan complicada.

Li va sortir una veu espessa, gairebé de borratxo, encara que al gimnàs no havia begut res més que un suc de pinya.

—És el que fan els nuvis que s’acaben de casar, oi?

Es va adonar que era el desig el que l’emborratxava.

Va afegir:

—Et portaré en braços tot el camí. Així no se’t mullaran més els peuets.

La paraula «peuets» va fer-lo enrojolar. No la feia servir d’ençà que l’Òscar i l’Àngel eren petits.

La va dur en braços pel pàrquing desert. La noia pesava molt poc, però també podien ser els efectes reforçants de l’esquaix i l’excitació.

Trepitjava tolls, les sabates se li negaven, es veia com el personatge d’una pel·lícula que havia començat sense el seu permís.

No obstant això, feia temps que no se sentia tan viu, tan despert, malgrat la sensació inquietant que la noia que duia als braços no acabava d’existir del tot, no podia existir del tot.

Potser per això tenia aquell aire absent: perquè estava absent de debò.

No va parar de mirar amunt i avall, per si de cas hi havia badocs, però no va veure llum en cap de les finestres.

Va obrir la porta de l’habitació 21, aguantant la noia amb un sol braç, i va entrar-hi a les fosques.

Va deixar-la a terra amb delicadesa i va començar a palpar la paret, tot buscant l’interruptor.

Quan va encendre el llum, va pensar: «Ja no hi serà. Només quedarà el vestit de núvia estès a terra, amb el ram de flors a sobre».

Quan va encendre el llum, la noia encara hi era.

Estava palplantada al mig de l’habitació, inexpressiva i callada com un maniquí vestit de núvia.

L’Eduard va tenir la sensació que tota l’estona havia dut en braços el maniquí d’un aparador.

—T’hauries de dutxar amb aigua ben calenta.

Ella va allargar la mà i va ensenyar-li l’anell.

—Ara ja som marit i muller.

L’Eduard va somriure per seguir-li el corrent.

—Però només aquesta nit, eh?

La noia va fer mitja volta, com un autòmat. Va entrar al bany i en va tancar la porta.

Li va semblar que no posava el pestell.

Va sonar el telèfon de la tauleta de nit. L’Eduard va quedar paralitzat de l’ensurt. Era un model antic, negre i voluminós, i el timbre feia un soroll estrident que hauria crispat els nervis a la persona més tranquil·la del món.

I encara més en aquelles circumstàncies.

L’Eduard el va despenjar d’una esgarrapada.

—M’han dit que ets en un motel amb una nena.

Era la seva dona. Si més no, era la seva veu.

—Eulàlia?

—Li has preguntat quina edat té?

L’Eduard es va deixar caure sobre el llit, amb el telèfon a l’orella. Va sentir el grinyol de l’aixeta del bany i el soroll de l’aigua que començava a córrer.

—Com... com ho saps?

—M’acaba de trucar ella mateixa. Es diu Ludmila, per si no ho sabies.

Era la veu de la seva dona, però no del tot: una imitació gairebé perfecta, però mancada de vida.

—T’agraden jovenetes, eh?

L’Eduard va decidir no respondre. La veu sonava per l’auricular, però alhora semblava venir del bany, com un efecte de ventrilòquia.

—Una nena de l’edat de l’Àngel. Quina vergonya.

«També coneix l’Àngel», va pensar l’Eduard. «Ens coneix a tots».

Va penjar de cop. Es va aixecar del llit i va arrambar la cara a la porta del bany. Volia dir alguna cosa, però no se li va acudir res. Tot just va sentir una esgarrifança brutal com una perdigonada que l’hagués encertat al mig de l’esquena.

A l’altra banda de la porta encara corria l’aigua.

Un altre cop va sonar el telèfon.

Va despenjar.

—T’agraden totes, eh? Totes, totes, totes.

Va penjar amb ràbia i va prémer l’auricular contra el suport com si volgués esclafar aquella veu.

—Vine.

Era la Ludmila, que el cridava del bany estant. La remor de l’aigua va esmorteir la paraula, com si sortís de l’interior d’una petxina.

—Vine.

L’Eduard va sentir que l’esgarrifança li fuetejava el clatell i els braços.

—No ens deixaràs mai en pau, oi? —va dir amb veu tremolosa.

—Vine.

—Ens empaitaràs tota la vida. No sabrem mai qui ets, perquè sempre seràs diferent. Ets la núvia abandonada, ets el nen del canal, ets la noia que s’arrencava els cabells... —Li va fallar la veu—. Ets...

—Sóc la Ludmila. Vine.

La porta del bany es va obrir a poc a poc.

El vapor formava un núvol tebi, impenetrable. La «Ludmila» parlava des de l’altra banda, invisible, del fons del bany estant.

L’Eduard va avançar i el vapor el va envoltar com una abraçada humida i viscosa que li entelava les ulleres.

—T’agraden totes, eh? —la veu de la Ludmila li va sonar de sobte a cau d’orella i va sentir que li fregava la galta amb la mà humida—. Totes, totes, totes?

La carícia va passar a l’altra galta, però les mans s’esmunyien de la seva vista amagades pel vapor. O potser era el vapor que li feia pessigolles a les galtes com si el toquessin? No: el bany era ple de mans. Una tercera li corria per l’esquena, lliscosa com una serp, una altra li palpava les cuixes i dues més li fregaven els turmells com si fossin gats. Les mans es multiplicaven entre el vapor, ja començava a veure-les a mitges: manetes blanques amb anells lluents, manetes que flotaven i l’acariciaven pertot arreu i després s’enretiraven com ofeses i reapareixien bruscament per un altra banda, més avall, més amunt, tocant-lo i tocant-lo i tocant-lo.

Les manetes de totes, de totes, de totes.

Però només d’una. Només d’ella.

La Ludmila va dir-li a cau d’orella:

—T’agraden totes, però només em tindràs a mi.

I va afegir:

—Fins que la mort ens separi.

L’Eduard va sortir corrents de l’habitació.

Corria cames ajudeu-me, corria com un llamp, corria a la desesperada, corria frenèticament, corria com si l’únic sentit de la seva vida fos córrer.

Va pujar al cotxe, s’hi va tancar i va començar a tremolar de cap a peus.

Les mans l’havien seguit i trucaven als vidres amb els anells: clec, clec, clec, clec, clec.

S’hi van estar una bona estona, parades a les finestres molles i entelades: s’hi arrossegaven per mirar de netejar-les, feien grinyolar el vidre i no paraven de donar-hi copets metàl·lics.

Després es van anar fonent com si retornessin al vapor, fins que només va quedar el soroll de la pluja.

Quan va tenir prou ferm el pols, al cap d’una eternitat, l’Eduard va buscar el telèfon i va marcar el número de l’Àngel.

«També coneix l’Àngel», va pensar una vegada més. «Ens coneix a tots.»

A terra hi havia el toll que havien deixat els peuets de la Ludmila.