Читать книгу El naixement d'una colònia - Josep Torró - Страница 8

INTRODUCCIÓ

Probablement la primera cosa que pensarà el lector en veure la capçalera d’aquest llibre serà que l’autor ha calcat el títol del conegut film de Griffith (The birth of a nation, 1914). No ho negue. He assumit conscientment i deliberada aquesta referència concreta perquè permet contrastar de forma molt oportuna i clarificadora les dues posicions intel·lectuals que pot adoptar l’historiador a l’hora de tractar la qüestió de la conquesta de València, o de qualsevulla altra conquesta vinculada a l’expansió europea, coetània o posterior. No és que el naixement d’una «nació» o, en el seu cas, d’un «país» —independentment ara del contingut precís d’aquests mots— siga cosa falsa; en absolut: la creació dels espais lingüístics europeus abans del segle XIX no fou més que el resultat de processos agressius de dilatació territorial començats, si més no, en el segle XI, i dintre els quals s’inscriu l’ocupació de les terres de la part oriental d’al-Andalus protagonitzada per catalans i aragonesos. La qüestió és que aquesta gènesi «nacional» puga considerar-se, d’alguna manera, sense tractar de forma prioritària i rigorosa l’anorreament o la dominació dels vençuts.

Sovint la qüestió es despatxa en forma d’expedient «moral», tal volta amb un recordatori lacrimogen, prompte seguit d’una no dissimulada valoració del «dinamisme» social i, sobretot, econòmic dels vencedors davant el caos polític i l’endarreriment dels indígenes, en aquest cas els andalusins. Una llàstima. Implícitament, la conquesta s’esdevé necessària. Davant la vitalitat demogràfica i econòmica d’Occident, les zones d’expansió sols tenen sentit com a espais a conquerir: les societats que les ocupen d’antuvi no semblen merèixer cap especificitat històrica. El destí de les poblacions indígenes a penes resulta digne d’atenció, i més encara quan es produeix l’eliminació absoluta d’aquestes poblacions. Tot açò es presenta sota la forma d’una justificació recurrent: la «infraexplotació» del medi, els «buits demogràfics», acompanyada del menyspreu dels sistemes locals de supervivència, «endarrerits»: ens malaltissos, inviables, que han de sacrificar-se —juntament amb els seus practicants— i deixar pas als protagonistes del «desenvolupament»; desaparèixer de forma discreta quan, amb els feudals, arriba l’hora dels artigaments, de fer créixer els blats i la vinya, d’alçar viles i fer rodar les rodes de tots els molins... L’únic món possible i desitjable. És un vell discurs, encara vigorós malgrat que cadavegada es fa més evident la incapacitat del dogma per a donar resposta a les qüestions rellevants del passat i del present.

Tanmateix, i vet aquí el cas del regne de València —com després serà el de Mèxic i, més tard fins i tot, el de l’Algèria francesa—, quan les poblacions autòctones de les zones ocupades ofereixen densitats elevades i sistemes agraris susceptibles de ser sotmesos a una nova disciplina d’eficiència productiva en benefici dels vencedors, tampoc no es planteja clarament l’anàlisi específica d’aquests sistemes indígenes, pas previ imprescindible per entendre la mecànica del seu domini, l’articulació en el sistema dominant i el paper que hi juga la migració europea. Ha nascut un país o una colònia? Totes dues coses, sens dubte, però abans que res la segona: la colònia és la raó de ser de la patria del criollo.

D’acord amb les consideracions anteriors, l’objectiu primari d’aquest llibre rau a descriure les condicions en què es verifica la colonització feudal del regne de València durant el període anterior a l’aixecament indígena de 1276-1277 i en especial referència a la frontera meridional, és a dir, la zona on es constitueix, precisament, el nucli principal de la resistència a causa de la forta permanència de la població i de l’ordre social andalusí. Un coneixement més precís d’aquesta etapa decisiva pot permetre l’obtenció d’explicacions satisfactòries de l’esclafit insurreccional amb què culmina l’inici del procés colonitzador. Més enllà, però, hi ha un altre objectiu de major contingut teòric, al meu parer. Es tracta d’identificar, amb la major concreció possible, els mecanismes d’articulació del cos social indígena en el sistema feudal implantat arran de la conquesta i la colonització. Pense que és de la màxima importància conèixer la solució d’aquest problema en cada un dels fronts de l’expansió europea, per tal de determinar amb claredat les especificitats del feudalisme respecte a les societats sotmeses i, sobretot, esbrinar el perquè de la major potència dels seus ressorts expansius.

Els objectius esmentats —especialment el darrer— reclamen superar, en la mesura dels meus mitjans, les deficiències de la informació documental disponible per a l’època. Unes deficiències que no solament comporten limitacions per a les possibilitats d’efectuar quantificacions fiables i rellevants —especialment a partir de les fonts fiscals—, sinó que també manifesten enutjoses ambigüitats i llacunes sobre la matèria primera de l’anàlisi, que són els fets. A hores d’ara encara és necessària una acurada determinació prèvia del curs dels esdeveniments quan parlem del segle xiii, si és així que volem explotar la documentació de forma adequada. Evidentment, aquesta exigència distrau una part important dels esforços, esmerçats en relectures successives i comprovacions de tota mena, sense cap garantia d’encert absolut. El pes de la tasca crítica porta aparellats paranys i perills, fonamentalment la temptació fetitxista de no apartar-se de la glossa constant del document.La conquesta i les seues conseqüències han estat i continuen representant a hores d’ara un argument central en la producció historiogràfica referida a les terres valencianes, mentre que, alhora, mantenen un fort interès extra-acadèmic com a «tema viu» i, més clarament, com a eina política (Viciano 1995). Ara bé, malgrat la innegable abundància de publicacions i d’autors interessats, i deixant ara de banda la forta desigualtat qualitativa, la gran qüestió de la permanència del camperolat andalusí al nou regne no ha estat tractada de forma expressa ni, lògicament, explicada. Una de les causes d’aquest fet —no la principal, certament— rau en l’elecció de les informacions: cròniques, pergamins eclesiàstics i, sobretot, els documents de l’administració reial: el Repartiment —objecte, molt de temps, d’una utilització abusiva i acrítica— i els registres de la cancelleria. En el cas dels registres, es tracta, fonamentalment, de la gestió dels castells, les batllies, els monopolis i les rendes reials, algunes donacions d’heretats, cartes de poblament i disposicions de tipus general. Açò ha afavorit una determinada percepció historiogràfica: recaptació de taxes, nomenament d’alcaids i batlles, assignacions de rendes... Tot sobre un fons d’estranya «normalitat». Sí, cal admetre que en última instància el discurs depèn de les estratègies i jerarquies analítiques adoptades per l’historiador, però també és cert que una documentació menystinguda fins a dates recents, com és la de les corts judicials locals, ha permès obrir una porta al món, insospitadament complex, dels primers centres colonitzadors; la «normalitat» s’ha enfonsat davant la tensió de les relacions socials i el domini sobre els vençuts.[1]

El veritable fons de l’aixecament andalusí de 1276 pot començar a entendre’s ara. Abans no ha estat per a la historiografia més que un brot de violència incomprensiblement sobtat. Ningú no n’ha parlat mai de forma específica, més enllà d’evasives referències als impulsos religiosos i patriòtics: la resistència armada andalusina no encaixa bé dins el quadre de benestar i prosperitat propiciat per les «condicions liberals i generoses» de l’existència dels indígenes al primerenc regne de València (Burns 1990-91).

L’obstinació empirista no sol deixar de tenir efectes contraris als formalment desitjats. Al capdavall, l’absència d’una reflexió teòrica sols deixa lloc a l’idealisme i confereix al zel religiós de la «croada» la qualitat de motor de la conquesta. De forma explícita o implícita, aquesta ha estat l’única explicació acceptada fins els anys vuitanta. Si tenim en compte aquest context historiogràfic, no pot resultar-nos estranya la falta d’una valoració adequada de l’obra de Pierre Guichard. Des de les primeres publicacions, el treball de l’historiador francès sobre la societat del Sharq al-Andalus i la colonització cristiana ha estat sotmès a una acollida freda i, sovint, a una crítica obertament hostil, incapaç, però, de generar un veritable debat o d’oferir un esquema alternatiu. En un llibre recent, Thomas F. Glick (1996: xvii), autor inicialment crític amb el treball de Guichard, fa balanç dels avenços produïts en els darrers vint anys de recerca al si dels estudis sobre al-Andalus i la seua conquesta, i ho exposa d’aquesta manera: «Critiques of it [obra de Guichard] have been scatter-shot, have not undermined its coherence, and offer no alternative explanation that can be supported by the evidence». No cal detallar ara l’acceptació de què han gaudit durant algun temps les diverses «impugnacions» de Guichard sostingudes sobre bases argumentals mínimes, a banda d’estranyes a tota consideració de la lògica i la coherència imprescindibles per a la reconstrucció del passat. La naturalesa dels procediments de treball propis del medievalisme «tradicional» no és aliena a la creació i el reconeixement acadèmic de tals miratges.

Ni tan sols des de l’estricta perspectiva d’una història «documentalista», que ja comporta, de bon començament, limitacions i distorsions en la percepció de la realitat (Barceló 1988: 73-87), és suficient el fet de conèixer bé els textos. Cal, si més no, una adequada contextualització física o geogràfica de les dades, a més d’explorar les possibilitats de sotmetre-les a mesurament, tot i que ens hàgem de conformar amb càlculs d’abast local. No sempre, en efecte, podem disposar de dades seriables, però de vegades el material proporcionat pels mateixos registres de cancelleria, sotmès a alguns recomptes i operacions aritmètiques, ofereix informacions força significatives: R. Soto (1992) ja ho ha demostrat en els seus estudis sobre la colonització de l’illa de Mallorca, a partir de la utilització dels registres de l’escrivania de cartes reials.

El present llibre naix amb la ja assenyalada limitació «documentalista»: no he tingut ocasió d’incorporar gaires informacions d’origen arqueològic. La recerca sobre el registre material encara no ha assolit un cos suficient per a l’objecte d’aquest treball. No obstant això, vull destacar que, des de l’estricta evidència textual, també és perfectament factible la construcció d’un discurs alternatiu al conjunt d’idees que, sobre la formació del regne colonial de València, avui són correntment acceptades.

La copiosa obra de Robert I. Burns representa l’expressió més acabada i de més qualitat del discurs que anomene idealista. Constitueix, per tant, un referent que hem de tenir molt en compte. L’historiador nord-americà ha produït una obra ambiciosa, on ha presentat una enorme quantitat de dades organitzades i tractades amb cura d’erudit. Ho ha fet, a més, mitjançant una prosa atractiva i suggeridora. Però el contingut no va molt més enllà d’un fresc impressionista al voltant de la «croada» i del seu «esperit universal» que, segons ell, va condicionar l’aventura militar, la immigració cristiana —qualificada de «defensiva»— i «fins i tot la mateixa ànima dels pobladors en llur actuació envers els mudèjars» (Burns 1990-91, II: 193-199).

Valore l’esforç d’aquest autor en la mesura que em sembla just, especialment l’estímul de la seua obra i la informació que aporta. Ara bé, tan cert com que resulta útil i convenient rescatar tot el que té Burns d’aprofitable —que no és poc— i sotmetre-ho a una recomposició crítica, ho és el deute específic de la meua recerca respecte a l’obra de Pierre Guichard. De fet, aquest treball seria inconcebible sense les explicacions que l’historiador francès va elaborar en el seu moment sobre la colonització del regne de València: el punt de partida de les reflexions que ací tracte de desenvolupar no és un altre que les qüestions plantejades per Guichard al text de Nuestra Historia (1980a), així com de la posterior Histoire des espagnols (1985) i, darrerament, Les musulmans de Valence... (1990-91): una tesi on l’anàlisi de «les modalitats de la implantació cristiana i les seues conseqüències» devia ocupar el lloc central abans que l’autor —ben justificadament— desplaçara el seu interès prioritari vers la societat andalusina.[2]Pretenc, en la mesura de les meues possibilitats, prolongar les anàlisis de Guichard i explorar els camps oberts, alleugerit del llast dels problemes que ja han estat resolts per aquest historiador.

* * *

L’horitzó que orienta el present treball, amb les seues limitacions i probables deficiències, és el de la identificació dels ressorts expansius específics del feudalisme; aquells, en definitiva, que han produït l’hegemonia occidental, sostinguda en l’articulació i el control d’allò que ha estat anomenat una «economia-món» (Wallerstein 1979). Robert Bartlett, en un llibre fonamental que observaré com a referència constant ha vist molt clarament l’evidència de la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l’arribada dels europeus a les costes d’Amèrica, l’Àfrica i l’Àsia en els segles XV i XVI.[3](Bartlett 1994: 313-314). Considere indispensable, per això i abans que res, qüestionar d’entrada les teleologies ja denunciades per Chris Wickham (1994).[4]En primer lloc la més ingènua i retòrica, referida a l’«identitat europea»; en segon, la més insidiosa i elaborada, referida a la «creativitat» o la «capacitat creativa» tinguda com a immanent als pobles occidentals, en la qual s’inscriu la tesi desenvolupada per M. Mann sobre el leading edge del poder, és a dir, l’eficiència dels aparells coercitius o «estatals» gradualment configurats a l’Europa cristiana.[5]Tot açò exigeix assumir la necessitat de bastir una conceptualització i un discurs homogeneïtzadors en relació amb les manifestacions de tots els altres fronts de l’expansió feudal. És clar que ningú no ha utilitzat mai, que jo sàpiga, un terme equivalent a «repoblació» per qualificar l’assentament —també en el segle XIII— dels camperols anglesos a Irlanda, o el dels alemanys a l’est de l’Elba; i, d’altra banda, per què s’empra «repoblació» quan es parla de la immigració hispànica a les zones conquerides a al-Andalus i no, posem per cas, amb referència a Canàries o Amèrica? Resulta obvi que «repoblació» no és més que un calc de «reconquesta» i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d’aquest darrer terme: la pretesa recuperació d’Hispània i la restauració d’un ens nacional preexistent.[6]Si la poc recomanable expressió alemanya Drang nach Osten implica, igualment que «reconquesta», la realització nacional d’un destí manifest, no és millor «repoblació» que Ostsiedlung. L’afany de singularització, d’aïllament dels casos, no permet entendre el problema i, sobre això, emprar el concepte d’immigració colonial (com un dels components del procés de colonització) no sols constitueix una mesura d’asèpsia intel·lectual, sinó que ajuda, també, a unificar l’anàlisi de l’expansió feudal (i encara postfeudal) per a derivar-ne principis d’abast general.

La necessitat de depurar les nocions de l’anàlisi històrica és una exigència de rigor indefugible en tot cas, però especialment sentida en la recerca pròpia dels anomenats medievalistes (Guerreau 1984). Evidentment, la definició de les categories necessàries per a una completa reconstrucció abstracta del sistema feudal i la seua expansió, congruent amb l’evolució empíricament observable, no sols es troba encara lluny de ser assolida, sinó que no forma part dels grans programes de recerca en marxa, i ni tan sols hi ha una veritable preocupació general per a afrontar el problema.

L’estat de coses assenyalat no m’ha dispensat, sinó al contrari, de tenir una mínima cura dels principals conceptes que faig servir en aquest treball. M’he limitat —i no sé si sempre ho he aconseguit— a observar criteris de claredat i globalitat, defugint tant la buidor o l’ambigüitat manifesta (convivència, cultura, ètnia, interacció, prosperitat, simbiosi, tolerància, transició, etc...) com les singularitzacions locals o improcedents («repobladors» en compte d’immigrants o colons; «mudèjars» en compte d’indígenes, musulmans o andalusins; «croada» o «reconquesta» en compte de conquesta). Crec que totes aquestes expressions contribueixen, en major o menor mesura, a bloquejar la possibilitat d’anàlisis racionals. He procurat, doncs, observar un ús coherent dels principals conceptes del meu raonament (conquesta, colonització, migració, assimilació, segregació, resistència, renda, tribut), precisant els continguts en els casos oportuns, inclosos els poc usuals en les recerques medievalistes —com ara la noció de «reserva indígena». En definitiva, l’orientació conceptual ha obeït, essencialment, a l’exigència de participar d’un llenguatge i d’un conjunt de nocions adients per a l’anàlisi integrada de les colonitzacions feudals europees, des de la qual ha de ser considerada la del Sharq al-Andalus. Respecte a això he d’assenyalar la importància determinant que ha tingut el conjunt de l’obra de Miquel Barceló en la meua formació, i no sols per la lucidesa, excepcionalment penetrant, de les seues anàlisis, ni per l’imprescindible arsenal conceptual que ens ha fornit —tant per a l’estudi d’al-Andalus com per al del sistema feudal— sinó també i sobretot perquè representa una exigència constant de netejar el llenguatge i de formalitzar conceptualment els resultats de la recerca, si pretenem que aquesta siga rigorosa, intel·ligible i útil.

L’estratègia de l’anàlisi duta a terme en els quatre capítols que formen aquest treball s’ha fonamentat en la consideració de la reproducció separada dels cossos socials presents al regne de València del segle xiii (i posteriorment, fins a 1609): d’una banda, l’andalusí; d’altra, el dels colons vinguts dels comtats catalans i del regne d’Aragó. Tanmateix, el tractament diferenciat d’aquests dos elements constitutius va referit, sempre, a una proposta d’articulació del sistema colonial, formulada al final. En primer lloc efectue una revisió detallada de la capacitat andalusina de resistència armada i dels efectes de les operacions militars i colonitzadores sobre la població indígena (capítols 1 i 2). Després aborde l’estudi estructural de la societat construïda pels immigrats (capítol 3); considere ací tres aspectes fonamentals: el procés d’ocupació de la terra, els imperatius d’una produccióincipientment especialitzada, i la constitució de les viles en la seua triple qualitat de congregacions residencials, comunitats veïnals estratificades i centres d’una xarxa regional d’intercanvis.[7]Segueix, finalment, l’anàlisi estructural de la societat colonitzada, on es destaca la dualitat entre els grups d’andalusins desposseïts (particularment els anomenats eixarics), deportats i dispersos pels voltants dels centres de colonització, i les aljames que han pogut mantenir els seus patrimonis territorials juntament amb la capacitat per a organitzar la producció dintre el nou marc de les exigències feudals de renda; també s’hi mesura la diferencialitat de la renda obtinguda dels andalusins respecte a la dels colons (capítol 4). Les conclusions es reserven a recapitular la proposta sobre l’articulació dels dos cossos socials en el sistema colonial.

Aplegats a aquest punt, voldria tornar al que deia al principi. Seria absurd ocultar que els objectius del present treball es troben en total oposició a les visions sacralitzadores —explícites o no— de la conquesta i el naixement del regne de València. Sempre he pensat en la conveniència d’efectuar un exercici molt senzill i saludable: la comparació honesta i desapassionada de l’expansió catalana amb la castellanoespanyola. Si admetem, per exemple, que les instàncies oficials manipulen i idealitzen l’actuació dels conqueridors espanyols envers els indis d’Amèrica i que parlar ací d’«encontre de cultures» no és més que un eufemisme ocultador del genocidi, no veig motiu per a despullar de revestiments idealitzadors les accions i les motivacions dels conqueridors catalans i aragonesos del segle XIII. Afirmar que la nostra societat medieval fou més «tolerant» que altres no té cap sentit ni justificació, més enllà de l’autocomplaença. Si la colonització del regne de València va tenir unes especificitats que la distingeixen de la coetània ocupació castellana de la vall del Guadalquivir, hem d’explicar-les des de posicions racionals, fonamentades en una anàlisi rigorosa dels fets, i no limitar-nos a creure en la innata bona disposició dels nostres avantpassats (i, implícitament, en la mala dels altres). Tampoc no hem d’oblidar que en el mateix àmbit de l’expansió catalana conviuen el cas valencià i el mallorquí, on la destrucció de la societat andalusina fou molt més expeditiva i brutal.

Contra el que, potser, algú voldrà creure, no pretenc, de cap manera, concebre l’estudi de la conquesta i la colonització com una condemna moral, ni molt menys com un acte de contricció. De fet, un problema moral del segle XIII no m’interessa en absolut. Però la comprensió de la imparable dinàmica expansiva i acumuladora encetada pel sistema feudal és condició absolutament necessària per a explicar el seu producte final: el domini d’Occident i l’actual condemna del Tercer Món a la misèria més espantosa, a la degradació ambiental, a les convulsions desesperades i les migracions massives que tot just comencen ara i, sens dubte, marcaran els temps propers. Tot això va tenir uns inicis precisos i va créixer mitjançant un procés que pot i ha de ser resseguit i establert acuradament. Si no volem deixar tot el camp obert a les justificacions irracionals d’aquesta realitat i a les seues previsibles conseqüències, explicar açò des del rigor de la recerca històrica és una exigència de futur.

[1] Estic referint-me als llibres del justícia d’Alcoi (un de 1263-64) i Cocentaina (set de 1269-95). Són els exemplars valencians més antics, per davant dels sis llibres de la ciutat de València (1279-99) i del conservat a Sogorb (1286). En aquest treball sols tindré en compte la documentació anterior a 1277. Tot i que cite directament els originals, el lector ja pot disposar de les primeres edicions: la de R. Bañó (1996) i la parcial de J. J. Ponsoda (1996: 47-155).

[2] «Progressivement, cependant, l’axe de ma recherche s’est déplacé vers la compréhension des structures socio-politiques de la région valencienne à l’époque musulmane... La principale raison de ce déplacement d’intérêt reside dans la pauvreté de nos connaissances sur cette société musulmane andalouse...» (Guichard 1990-91, I: 7).

[3] «The European Christians who sailed to the coasts of the Americas, Asia and Africa in the fifteenth and sixteenth centuries came from a society that was already a colonizing society. Europe, the initiator of one of the world’s major processes of conquest, colonization and cultural transformation, was also the product of one».

[4] La ressenya de Wickham (1994) de la important obra de Bartlett (1994) parteix, precisament, de la coincidència de les celebracions de 1992: Colón i Maastricht. El text és molt clar: «the separate Maastricht and Columbus debates here merge into one, for both have common roots in the central Middle Ages, when the polities of Latin Christendom were beginning to define themselves as “Europe”, a Europe moreover already keenly and rapaciously expansionist».

[5] Una crítica recent i rigorosa a la pretesa «superioritat» racional, institucional i tècnica de l’Occident preindustrial la devem a Jack Goody (1996).

[6] Evidentment, no vull dir que tots els que utilitzen la paraula «repoblació» —jo també ho he fet sovint— participen d’aquestes idees. Simplement plantege la necessitat d’una revisió crítica d’aquest terme i la conveniència de substituir-lo, com ja s’ha fet, sols en certa mesura i encara amb fortes resistències, amb el de «reconquesta».

[7] Trobem ací una significativa coincidència amb els trets que R. S. Epstein (1992) ha considerat com a característics del regne de Sicília, un altre país mediterrani d’origen colonial.