Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social - Josepa Cucó i Giner - Страница 7

I. EL MOVIMENT COMUNISTA I LES TRANSFORMACIONS DE L’EXTREMA ESQUERRA ESPANYOLA

A l’abril del 2005, amb una assistència de més de 700 persones, es va celebrar a la sala Riviera de Madrid una festa que va reunir antics militants del Partit del Treball d’Espanya (PTE) i de la Jove Guàrdia Roja d’Espanya (JGRE). Es complien trenta anys de l’aparició d’aquest partit –encara que la seua existència com a PCE(i) es remunta més enrere– i vint-i-cinc de la seua dissolució. Com a fruit de la trobada, un grup d’exmilitants va fundar l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica del Partit del Treball d’Espanya i de la Jove Guàrdia Roja d’Espanya, que aviat va posar en marxa la que és ara una ben informada web.¹ Un triple objectiu guia aquesta organització sociocultural: recuperar la memòria històrica del desaparegut partit; reivindicar el seu paper en la lluita per la democràcia durant el franquisme i la transició democràtica espanyola; i mantenir en contacte l’antiga militància. I encara se n’afegeix un altre més que enllaça les aspiracions presents amb les que els van animar en el passat: «tenir un paper en les lluites presents i futures per l’emancipació de la humanitat».² Com va assenyalar una de les organitzadores de l’esdeveniment esmentat, el que posà de manifest el retrobament dels antics militants és que aquests continuaven compartint a hores d’ara «moltes més coses de les es podien imaginar, a més de les expectatives vitals, el convenciment que, com aleshores, un altre món és possible».³ Convé precisar, a més, que els exmilitants del PTE ja s’havien reunit amb anterioritat en altres ciutats espanyoles, encara que aquest va ser possiblement l’acte més multitudinari i sonat de tots.

A Espanya, igual que en altres països europeus, les trobades fraternals d’antics revolucionaris no representen un cas aïllat. A més de l’ocasió esmentada, també tenim notícies que, per la mateixa època –principis del 2005–, es van celebrar fins a tres trobades de persones que en altre temps militaren en la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), uns encontres que van aplegar més d’un miler d’extrotskistes a Bilbao, Barcelona i València. Tots són homes i dones que conserven actives en l’actualitat les velles xarxes de militància i afecte, i que estan units a més per un important nexe de comunicació: el que representa la revista Viento Sur, fundada el 1991, poc abans de la dissolució definitiva del partit. Per citar un altre cas, aquesta vegada de l’Europa més pròxima, mencionaré els sopars que des de fa uns anys congreguen mensualment a Lisboa membres de l’antic MRPP (Movimento para a Reorganizaçâo do Partido do Proletariado), una de les organitzacions maoistes de l’extrema esquerra portuguesa que més van sobreeixir pel seu activisme i la seua capacitat d’agitació entre els anys seixanta i setanta del segle passat (Cucó, 2007a).

Tampoc són nous els anhels que ara atrauen les antigues militàncies revolucionàries, on es barregen vells desitjos amb altres de signe novell. Així ocorre, per exemple, amb la mencionada associació d’exmilitants del PTE, que pretén fomentar el desenvolupament d’una ciutadania informada i participativa, i contribuir a l’anàlisi de la situació actual per tal de «buscar un món just, lliure, igualitari, solidari i en pau, on els drets humans tinguen plena efectivitat i garantia». Un missatge semblant és el que difon Viento Sur, que es presenta a si mateixa com una revista política «compromesa amb la lluita contra el capitalisme», té com a referència «un marxisme obert i autocrític» i aspira a ser lloc de trobada dels diferents corrents de l’esquerra alternativa, en especial aquells directament vinculats amb els moviments socials. Uns objectius comparables són els que animen les organitzacions hereves de l’extint Moviment Comunista (MC), en les quals exerceixen una poderosa empremta les fortes xarxes personals que uneixen part de la vella militància i que estan animades –com veurem més endavant– per uns canals estables de comunicació i de trobada periòdica i per uns ideals que miren cap al futur.

Sigles com les del PTE, l’LCR o l’MC i moltes altres que avui ens semblen críptiques i obscures corresponen a partits polítics que, tret de comptades excepcions, han desaparegut fa temps de l’escena política espanyola, deixant normalment una tènue empremta en la memòria històrica de la vida política. Tots s’emmarquen sota els conceptes d’esquerra revolucionària o extrema esquerra, termes que defineixen els grups polítics que, a més d’altres trets que referiré més avant, es distingeixen per presentar una alternativa completa, tancada i global al model de societat dominant. Contrasten així amb els moviments alternatius sorgits a les darreries del segle passat –en els quals freqüentment s’integren vells militants de l’extinta extrema esquerra–, la cosmovisió dels quals no contempla usualment l’oferta d’alternatives globals.

Recuperar parcialment la memòria perduda de l’esquerra revolucionària espanyola és un dels objectius centrals d’aquest capítol, que aspira a respondre interrogants sobre el seu origen, ideari i trets organitzatius, i sobre els avatars del seu procés evolutiu des de mitjan dels seixanta del segle passat fins a principis de l’actual. Seguint el traçat expositiu que plantegen les preguntes plantejades, abordaré successivament dos espais analítics d’ordre distint. El primer pretén mostrar les arrels de l’extrema esquerra europea i els seus principals trets constitutius, que atorguen un inequívoc aire de família a les diverses formacions revolucionàries. Sobre aquest rerefons comú es teixeixen les particularitats que distingeixen l’esquerra radical espanyola, la caracterització i desenvolupaments de la qual s’aborden diacrònicament des dels anys de la seua eclosió fins als del seu declivi (entre mitjan dels seixanta i els vuitanta del passat segle respectivamente). En aquest ordre de coses, després de destacar l’empremta exercida per la dictadura franquista, es presenten sintèticament els processos que envolten l’ascens de la democràcia parlamentària a Espanya i les conseqüències que això ocasiona a les formacions polítiques situades a l’esquerra del PCE. A partir d’aquell moment, en l’horitzó d’aquests grups es perfilen clarament dos camins alternatius: el primer, majoritàriament seguit, els condueix a una extinció silenciosa i quasi vergonyant; el segon, prou menys transitat, té aparences de permanència i continuïtat. Diverses formacions van optar per continuar en actiu, encara que per a fer-ho triaran vies distintes: una els va portar a enrocar-se en la lluita armada, com és el cas del GRAPO o ETA; l’altra ha suposat mantenir-se a costa de grans transformacions, tal com passa amb les organitzacions que avui en dia es reclamen hereves de l’antic MC.

En la segona part del capítol prenc com a fil conductor la particular evolució de l’esmentat partit. Una formació que he seleccionat per la seua llarga pervivència, i que es distingeix sobretot per un tret essencial: haver persistit mutant al llarg de cinquanta anys. La mutació ha tingut lloc a tots els nivells: en els objectius i la concepció del partit, en la ideologia, la praxi i l’estructura organitzativa. Per a fer comprensible aquesta transformació presentaré les característiques i fites més rellevants de cadascuna de les quatre etapes per les que ha travessat l’MC.⁴ La primera (1966-1977), de formació i creixement, es troba fortament marcada pel franquisme, la clandestinitat i l’exili. La segona és una fase de consolidació i declivi que s’obri amb la legalització com a partit (1978) i es tanca a mitjan dels anys vuitanta amb la celebració del referèndum de l’OTAN (1986). La tercera transcorre entre 1987 i 1994, i és fonamentalment un període de exploració i tanteig, però també de crisi, marcat per dues fites successives: la fusió de l’MC amb l’LCR i la ulterior ruptura entre ambdues formacions, que desapareixen definitivament com a tals. La quarta i darrera etapa (1994-2008) es distingeix per la laboriosa construcció d’una estructura que connecta les organitzacions hereves de l’antic MC i per la preparació paral·lela del traspàs generacional d’un llegat acumulat durant dècades. Una important qüestió subjau en tot aquest llarg i intens procés evolutiu: la qüestió nacional i els nacionalismes perifèrics a Espanya, que afecta temes tan essencials com la forma que adopta l’estructura de l’organització o el grau de centralització/ descentralització dels òrgans directius.

L’EXTREMA ESQUERRA EUROPEA: ORÍGENS I TRETS

Abans de començar crec necessari precisar alguns dels conceptes que defineixen, o millor dit, definiren en el passat, el tipus d’organització que ens ocupa. Es tracta dels termes esquerra radical i esquerra revolucionària, conceptes que solen emprar-se sovint com a sinònims. No obstant això, el primer mostra un caràcter més general i incloent, integra per tant el segon com una categoria o subtipus particular. Com han especificat March i Mudde (2005: 25), els grups d’esquerra radical es distingeixen per la combinació inseparable dels dos termes que integren la seua conceptualització: esquerra i radical. Ser d’esquerres significa fonamentalment identificar la desigualtat econòmica com la base de l’ordre social i polític existent, i situar els drets econòmics i socials col·lectius com a element principal de l’agenda. A més, l’esquerra es distingeix pel seu anticapitalisme i internacionalisme, la qual cosa implica tant un interès per construir una xarxa i una solidaritat internacionals com la consideració que els assumptes nacionals i regionals tenen causes estructurals globals, ja es tracte d’imperialisme o de globalització. Per la seua banda, ser radical suposa el rebuig de l’estructura socioeconòmica, els valors i les pràctiques que subjauen al capitalisme contemporani, i la defensa paral·lela d’unes estructures econòmiques i de poder alternatives. Així entesa, l’esquerra radical integraria tres tipus d’organitzacions distintes: partits polítics (que inclouen tant els comunistes que antany van ser lleials a Moscou com els seus detractors marxistes-leninistes); organitzacions no partidistes (categoria que comprèn tant els vells sindicats obrers com els nous moviments antiglobalització); i les anomenades subcultures de l’esquerra radical (una categoria enormement diversa de contracultures alternatives a la dominant que emergeixen en el si dels nous i dels novíssims moviments socials).⁵

Entesa com un tipus particular de l’anterior, l’esquerra revolucionària, anomenada també extrema esquerra, agrupa una sèrie d’organitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del passat segle en oposició a la rígida hegemonia que el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) exercia sobre el moviment comunista internacional i que van trobar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia. La combinació d’ambdós elements, és a dir, especial interès pel marxisme i actitud revolucionària, estarà present en totes les organitzacions d’extrema esquerra, independentment del corrent de pensament en què entronquen el seu naixement (comunisme, catolicisme o nacionalisme). Tots aquests partits i grups van agafar els seus referents en la perifèria del capitalisme, en les tradicions del jacobinisme i l’esquerranisme occidentals, i en l’herència dels corrents i les escoles artístiques d’avantguarda dels anys vint i trenta (García Cotarelo, 1995: 9). Abans de la dècada dels seixanta, l’esquerra revolucionària es va manifestar sobretot en forma de corrents al si dels grans partits d’esquerra; després, aquests corrents tendiren a formalitzar-se i en molts casos van donar lloc a nous partits polítics.

El naixement de l’esquerra revolucionària començà a gestar-se en el XX Congrés del PCUS, celebrat el 1956, en el qual Kruschof va formular una condemna de Stalin alhora que preconitzava una nova política d’amistat amb els Estats Units d’Amèrica, la qual cosa provocà fortes tensions i divergències amb el Partit i govern xinesos, que es manifestaren públicament uns anys més tard, durant la celebració del XXII Congrés el 1961. La desestalinització i la col·laboració amb USA, junt amb la resolució dels partits comunistes europeus d’abandonar el projecte revolucionari i integrar-se en la vida política parlamentària són factors que propicien la conversió dels grups polítics situats a l’esquerra del PC en nous partits no solament allunyats de l’òrbita soviètica, sinó bel·ligerants amb ella. A partir d’aquest moment, els partits comunistes d’obediència soviètica –ja foren de Portugal, França o Espanya– són comunament considerats pels grups de l’extrema esquerra com una espècie de bèstia negra a la qual criticaran sense pietat, alhora que són menystinguts o fins i tot perseguits per aquells. Aquesta mateixa actitud combativa enfront de l’esquerra comunista clàssica tornarà a aflorar durant el Maig del 68 francès; n’és testimoni la coneguda resposta dels joves revolucionaris a una sentència dels polítics conservadors que afirmava que el gauchisme era la malaltia infantil del comunisme: molt al contrari, contestaren aquells joves irats, l’esquerranisme és el remei a la malaltia senil del comunisme.

Tot això ocorria en una dècada, la dels seixanta, marcada per una intensa agitació social i política, en el decurs de la qual van proliferar als EUA uns moviments socials que s’estengueren poc després per tota l’Europa occidental (moviments pels drets civils dels grups marginats i contra la guerra de Vietnam, aparició i ràpida extensió del moviment estudiantil, creació de grups defensors del dret al benestar dels sectors de la població més dèbils, etc.). Simultàniament, sorgiren en altres països nous moviments sociopolítics amb altres característiques i continguts, com les lluites a favor de la independència en les antigues colònies o les primeres protestes en l’Europa de l’Est contra els règims totalitaris. En manifestar el seu malestar i descontentament, aquest ampli conjunt de moviments posava en dubte la legitimitat de l’ordre polític, econòmic i social dels seus respectius contextos, i reivindicava paral·lelament altres formes d’entendre el món.

Els esdeveniments de 1968 culminen aquesta agitada dècada, un any en què tenen lloc, entre altres, l’assassinat de Martin Luther King i de Robert Kennedy, la tràgica primavera de Praga i l’Ofensiva del Tet. El mateix any també s’estenen per nombrosos països (EUA, França, Espanya, Alemanya Occidental, Anglaterra, Itàlia, Bèlgica, Mèxic, Txecoslovàquia, etc.) les revoltes estudiantils, uns disturbis que es traslladen dels campus universitaris als carrers i que tenen la seua màxima expressió en el Maig francès. Fou un moviment radical de classes acomodades que aspirava establir una cultura alternativa amb la incorporació de nous valors (ecològics, feministes i pacifistes) i que enfront de la repudiada vella esquerra, propugnava una Nova Esquerra sense lideratges i plenament democràtica.

Després d’aquest moment, els moviments sembla que s’esgoten i els seus líders manifesten la necessitat de reorganització i aclariment ideològic (Laiz, 1995: 16). A més de precipitar el triomf dels conservadors en els comicis electorals celebrats als distints països occidentals, aquesta crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens. El primer és determinat per l’ascens dels anomenats nous moviments socials, l’estudi del qual ha provocat rius de tinta. El segon ha suscitat, llevat de comptades excepcions, un interès bastant escàs entre les i els científics socials i historiadors; val a dir que els protagonistes d’aquest generalitzat oblit són els grups de l’esquerra revolucionària europea.

L’esmentada necessitat d’aclariment ideològic va propiciar la cerca d’un marc ideològic que conferira sentit a l’existència i acció de la naixent extrema esquerra. Cada grup es llançarà llavors a un pelegrinatge que el feia aproximar-se en poc de temps més a prop de Lenin que de Marx, o potser de Trotsky, Che Guevara, o Mao Tsetung, i a dependre d’algun dels focus emissors d’ideologia revolucionària que operaven en aquell moment a escala internacional: la Xina, Albània, Cuba, el trotskisme i poc més (Del Río, 2001: 36). De les ideologies dels autors referits, les peces de les quals eren matèria de convicció i defenses apassionades, depenia «la construcció de cada identitat col·lectiva, la seua cohesió i delimitació amb els corrents competidors» (Del Río, 2012: 36). No obstant això, i malgrat les diferències que mantenien entre si, les distintes organitzacions de l’extrema esquerra compartien un conjunt de trets comuns relatius tant a la ideologia com a l’estructura organitzativa.

Quatre atributs que emanen directament del pensament de Lenin els distingeixen en el pla ideològic. El primer és evidentment el seu caràcter revolucionari: pretenen la transformació de l’ordre social d’una manera radical i total, la qual cosa suposa destruir l’Estat burgès i imposar la dictadura del proletariat, a fi d’aconseguir l’emancipació de tots els homes en el camí cap al socialisme. El segon és la concepció del partit, considerat com un nucli de revolucionaris professionals que lidera i representa la classe obrera, alhora que promou la seua necessària conscienciació política. El tercer és el seu rebuig de la democràcia burgesa com a fase intermèdia en el camí cap al socialisme. Per a tots aquests partits, la democràcia no suposa l’emancipació de la classe obrera; al contrari, les seues formes d’explotació són més subtils i velades, i resulten més difícils de desemmascarar, raó per la qual el seu progrés resulta perjudicial per a la presa de consciència de les masses. Conseqüentment, la conquesta de la democràcia no constitueix un objectiu ni tan sols secundari en els programes, almenys en les fases inicials. El darrer tret a destacar és el seu antiimperialisme; la teoria de Lenin té una importància cabdal en el «tercermundisme» que caracteritza els partits de l’esquerra revolucionària, un concepte que Laiz (1995: 19) entén com l’afinitat amb les lluites i moviments de caràcter antiimperialista i revolucionari del Tercer Món, en els quals veuen una nova esperança per a la revolució fracassada en occident.

En el pensament dels partits de l’esquerra minoritària i radical trobem també un altre denominador comú: el de l’obrerisme o el proletariat com a ideal. En el seu discurs i en la seua praxi, la classe obrera s’apareix imbuïda d’un paper mític i messiànic: no sols és considerada com el sector més hostil al capitalisme, sinó també com l’eix i motor de tot un sistema d’organitzacions, moviments i lluites socials. No pocs col·lectius esquerrans van creure amb ulls tancats aquesta idea i van portar-la a terme tant en el pla col·lectiu com en el personal. Desclassar-se, proletaritzar-se voluntàriament per a treballar, viure i lluitar com un obrer o una obrera va ser el camí triat –i no poques vegades assignat– per bastants joves militants nascuts en el si de l’odiada burgesia.⁶

Mao Zedong fou una altra important font d’inspiració de molts d’aquests partits. Seguint Eugenio del Río (2001 i 2005), els textos del qual utilitze profusament en aquest apartat, durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta el comunisme xinès va exportar tres grans idees als joves revolucionaris europeus.⁷ La primera és la denominada «línia de masses», que incloïa normes com la de ser alumnes i mestres al mateix temps, o la resumida en la consigna «de les masses a les masses», que destacava que per a arribar als sectors populars calia partir d’ells mateixos. Aquestes fórmules contenien una important dimensió moral, com la que reflecteix la idea que els revolucionaris no han de situar-se per damunt de la gent comuna sinó, al contrari, han de col·locar-se al seu mateix nivell, o millor, fondre-s’hi i aprendre’n.

La segona idea és la «revolució ideològica», una proclama en pro de l’autotransformació personal de la militància que afirmava que «los revolucionarios deben ser no sólo agentes de la transformación social, sino también objeto de revolucionarización (más aún: la convicción de que lo segundo es condición de lo primero)» (Del Río, 2001: 39).

La tercera se sintetitza en el precepte de la «crítica i autocrítica», que assenyala que els errors han de ser denunciats amb fermesa, és més, els que els han comès, els han de reconèixer sense reserves. «Atrevir-se a pensar, atrevir-se a criticar» fou una consigna llançada per una part del Partit i dels òrgans governamentals xinesos amb la finalitat que les masses posaren en la picota els seus enemics i que, en la pràctica, era un mètode eficaç i terrible per a desqualificar, humiliar i privar de poder els adversaris. Com destaca en primera persona l’esmentat autor (Del Río, 2001: 39):

en la experiencia que yo conocí más directamente, bajo las invocaciones a la revolucionarización ideológica o tras la fórmula de la crítica y la autocrítica se produjeron hechos ambivalentes, con facetas positivas y negativas íntimamente entrelazadas. Alentaron una tensión ideológica llena de vitalidad y energía, pero empapada de un colectivismo asfixiante y contraria a una saludable autonomía individual. Para la doctrina china... era preciso servirse del arma de la lucha ideológica activa, lo que llevaba a un rigor excesivo en el tratamiento de las discrepancias.

De la mateixa manera, el pensament de Lev Trotski també va influir poderosament en l’ideari i l’acció política d’algunes d’aquestes formacions esquerranes, orientant-les amb les seues reflexions sobre la revolució permanent, la necessitat de restablir la democràcia soviètica i la democràcia dintre del partit comunista i de formar un «front obrer únic» com a forma d’aliança dels partits de la classe obrera dels diferents països (Laiz, 1995: 91).

Finalment, el model organitzatiu que adopten els partits de l’esquerra revolucionària es distingeix per la combinació de tres característiques.⁸ Primer, són organitzacions que es construeixen a partir del pensament de Lenin, que entén el partit com una arma de conscienciació i de lluita. La revolució proletària només podrà triomfar si és dirigida pel partit d’avantguarda del proletariat, integrat pels elements més revolucionaris d’aquest. En conseqüència, a la condició de partit de classe sumen la de partit d’elit; el problema és que tots els partits de l’esquerra radical es consideraven, o aspiraven a convertir-se, en «el partit dels revolucionaris». Segon, tenen una estructura amb articulació forta i centralitzada, l’anomenat «centralisme democràtic», l’aplicació del qual combinen amb una rigorosa disciplina en l’aplicació de les decisions. Tercer i últim, el «compromís total» i la plena dedicació a la causa dels seus membres.

En resum, les propostes i revoltes que sacsegen el panorama sociopolític europeu i nord-americà durant els anys seixanta i setanta del segle passat sorgeixen de la suma del descontentament acumulat i de les noves formes d’acció col·lectiva que havien anat solidificant-se lentament. Empraven un discurs molt radical, qüestionaven sense excepció la legitimitat de l’ordre capitalista, reivindicaven altres formes d’entendre el món i s’erigien alhora en alternativa al model vigent. Una fracció del descontentament es vehicularà a través dels anomenats nous moviments socials, enormement crítics amb el model de societat que s’havia imposat en el món occidental després de la Segona Guerra Mundial. En seran signes d’identitat l’antiautoritarisme; la crítica a la societat de consum, del risc i del control; l’ús del simbolisme i de la desobediència civil en els seus repertoris d’acció, i l’aposta per una forta autonomia dels individus i dels col·lectius en els seus processos de protesta (Calle, 2005: 24-27). L’altra part del descontentament s’articularà a l’entorn de la traïció de l’ideal revolucionari perpetrat pel PCUS, la qual donarà lloc a la formació de diverses agrupacions d’extrema esquerra. En contrast amb els nous moviments socials, aquestes organitzacions es distingiran sobretot per una ideologia tancada i fortament capgirada cap a l’interior, i per una estructura marcadament jerarquitzada en què l’individu se supedita en benefici de tot allò col·lectiu i comunitari, uns trets que s’accentuaran de manera extrema en els contextos en què impera una fèrria dictadura d’agre sabor feixista, com ocorre a Portugal i Espanya.

L’ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA A ESPANYA

Les condicions de clandestinitat en què es mou l’extrema esquerra espanyola accentuen encara més els trets distintius de l’adhesió i la militància suara esmentats. Per a apropar-nos a aquella situació utilitzaré les vivències d’una antiga líder de l’MC d’Euskadi que va iniciar el seu compromís militant el 1970. En la narració de les seues vivències assenyala que «la conciencia antifranquista podía ser amplia, pero el compromiso era excepcional», un vincle que en el seu cas es mantindrà al llarg de vint-i-dos anys. Dels temps d’activisme clandestí destaca, d’una banda, un compromís que l’absorbeix per complet, que ompli tota la seua vida i totes les hores. «No había ni lunes, ni domingos, ni día, ni noche», l’entrega –afirma– era total. També ressalta les tremendes ruptures familiars a què donen lloc aquestes trajectòries vitals que ella mateixa, situada en el present, qualifica de suïcides. Els pares viuen en un estat de temor permanent, no saben res dels fills o de les filles, que només veuen dues o tres vegades l’any. Són temps d’entrega i desarrelament, de risc, repressió i por. Prompte aquesta jove militant arriba a llocs de responsabilitat. Entre les seus comeses està la de fer «pases de frontera»: tots els mesos va a França i torna amb els clixés de propaganda clandestins amagats a la panxa; amb ells s’editaran després els pamflets per a les fàbriques. En un d’aquests viatges clandestins, quan canvia de vagó per a travessar a peu la frontera, els clixés li cauen a terra. Està aterrida, però no sap per què el policia no ho veu, tal vegada li han cridat i s’ha distret, la nostra protagonista no ho sap, només recorda que s’ajup, arreplega els clixés i se’ls torna a amagar sota el jersei. «Pase, pase», diu el policia, i ella continua avançant lentament. Va ser «tremendo, tremendo», recorda.⁹

Un altre líder de la mateixa formació política, reflexionant des del present, perfila alguns trets importants del radicalisme d’aquells joves revolucionaris entre els quals es trobava ell mateix. Destaca la gran generositat i l’elevat grau de compromís de molts d’aquests joves, unes qualitats que connecta amb un fort sentit col·lectiu (Del Río, 2012: 43-44):

en estos grupos se unían los buenos sentimientos solidarios, el igualitarismo y, en el caso español, la oposición a la dictadura franquista, con una concepción colectivista-organicista de los sujetos de la acción política. Los seres humanos individuales eran relegados en nombre de las grandes colectividades (clase, pueblo, nación), prevalecientes sobre las personas concretas que las integran [...] El antiindividualismo de izquierda de la época, que ha seguido existiendo hasta el presente, no sólo era contrario al egoísmo, sino que, a la vez, desconsideraba los derechos y las libertades individuales, y al individuo.

La clandestinitat va marcar profundament els modes d’acció d’aquestes formacions polítiques, i va contribuir també a modelar-ne l’estructura organitzativa. Una clara convicció planava sobre el conjunt: la necessitat d’una revolució violenta. A l’ombra d’aquesta convicció, la lluita antifranquista esdevenia sinònim de lluita revolucionària. El que ocorre amb l’MC il·lustra a la perfecció l’estat de coses esmentat, perquè en la dècada que va de la segona meitat dels seixanta a la primera dels setanta, els seus dirigents consideren que:

el franquismo no caerá por evolución sino por choque muy duro, ¿no?, lo cual implica una acción violenta, ¿eh? Estábamos más bien en la idea de la lucha armada duradera, y nosotros íbamos preparándonos en esa idea. Una de las necesidades previas era tener una estructura organizativa suficientemente resistente frente a la represión. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

La clandestinitat, la repressió i l’aïllament també afavoreixen la creació del «mite de les realitats llunyanes». La imatge que tenien els militants de l’extrema esquerra maoista o proalbanesa de la revolució xinesa o del model comunista d’Albània ocultava i deformava les realitats a què feia referència. Però com destaca Eugenio del Río (2001), més que la veracitat de la versió oficial d’allò que succeïa a la Xina o Albània, el que comptava era la potència de les imatges i narracions a l’hora de construir els respectius corrents a occident. A Espanya el mite del maoisme va durar en general poc; no obstant això, l’empremta del que podem anomenar «maoisme a l’europea» hi va romandre en algun cas, com en el de l’MC, on va persistir en la seua manera de ser i d’estar, i en el seu èmfasi en els valors i la moral. Així mateix, més enllà de les fronteres grupals, la consideració maoista d’aquest partit va perdurar durant prou de temps, igual que ha perdurat el qualificatiu amb què eren anomenats els militants: «els xinos».

A més d’aquest substrat comú d’ideologia i estructura organitzativa marcats per la clandestinitat i el context repressiu, també hi ha altres importants elements de diferenciació entre els grups de l’extrema esquerra espanyola i europea. La comparació dels casos portuguès i espanyol ens permet ressaltar per contrast algunes de les característiques específiques d’ambdues esquerres, les quals, a més del veïnat geogràfic, comparteixen també l’aclaparador impacte de sengles dictadures fèrries: mentre que les formacions portugueses es distingeixen per la lluita contra el colonialisme i l’escassesa dels contactes amb l’exterior, les espanyoles destaquen, al contrari, per les freqüents relacions amb Europa i per l’impacte de les reivindicacions dels nacionalismes perifèrics.

En efecte, l’esquerra revolucionària espanyola va mantenir durant el franquisme forts vincles amb el món exterior i, quasi sense excepció, tots els grups i organitzacions reconeixen estar fortament influenciats pel moviment del Maig francès. Aquest és el cas de l’MC que, per raons tàctiques, mantenia el màxim nucli dirigent a l’exili parisenc, de manera que pel que fa a aquest partit polític les influències de la Nova Esquerra europea pareixen assegurades. Quelcom de semblant passa amb tres de les organitzacions «ml» (marxista-leninista) existents, sorgides d’altres tantes escissions del PCE: totes es funden sense excepció fora d’Espanya, adopten tesis proxineses, mantenen militants dins i fora de la frontera i, en alguns casos, estableixen estretes relacions amb altres partits marxistes-leninistes i amb les ambaixades xineses d’Europa. Finalment, pel que fa als partits trotskistes cal dir que un dels seus trets distintius ha estat el de cultivar de manera significativa les relacions internacionals. Com a conseqüència de la importància que aquest corrent polític atorga a l’internacionalisme proletari i a la realització de la revolució socialista mundial, els trotskistes s’han dotat d’una solida organització internacional que coordina les activitats dels diferents partits i grups nacionals, alhora que vehicula i manté l’esperit leninista.

És evident, per altra banda, que en els anys seixanta i setanta, Espanya, al contrari que Portugal, no posseïa gairebé colònies, però sí que tenia, en canvi, un altre element que ha distingit la seua vida social, cultural i política: els moviments nacionalistes, que s’expandeixen amb renovada força durant el tardofranquisme i que d’una manera més o menys superficial o profunda, exerciran la seua empremta sobre l’esquerra que es desenvolupa a Espanya en aquests anys, ja es tracte de l’esquerra clàssica o la revolucionària, de tall espanyolista o, al contrari, decantada pels nacionalismes perifèrics. Amb més o menys esforç, amb majors o menors tensions i resistències internes, els distints grups de l’esquerra defensaran de manera genèrica el dret d’autodeterminació dels pobles i incorporaran, amb tebiesa o amb passió, la noció del nacionalisme d’esquerres.

Aquest particular context permet entendre els variats orígens de l’extrema esquerra espanyola, que sorgeix de les ruptures esdevingudes en tres corrents de pensament distints: el nacionalisme, el comunisme i el catolicisme (vegeu gràfic 1.1). La procedència nacionalista és especialment notable en els contextos basc i català, on sorgeixen distintes formacions que aposten per l’anomenat nacionalisme revolucionari.¹⁰ A Euskadi, tals organitzacions tenen com a punt de partida les escissions del PNB –els membres de les quals s’incorporen al grup EKIN (1952-1959) – i d’ETA en els seus primers anys, en especial entre 1966 i 1970. Precisament, de les dissensions d’aquesta última formació durant la primera part de la V Assemblea sorgiran ETA-Berri (ETA-Nova)¹¹ i Komunistak, organitzacions antecedents de l’MC. Més tard, el 1970, en el transcurs de la VI Assemblea d’ETA es produirà una nova ruptura entre la fracció que apostava per un nacionalisme revolucionari, que pren el nom d’ETA-V, i una altra que acabarà evolucionant cap al trotskisme i la fusió amb l’LCR (Caussa, 2011). A Catalunya naix, al final de la dècada dels seixanta, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), sorgit d’una ruptura del Front Nacional de Catalunya; uns anys més tard el PSAN donarà origen a dues noves formacions: el Moviment de Defensa de la Terra (1984) i Catalunya Lliure (1989) (Caussa, 2011).

D’altra banda, la primera de les formacions de l’esquerra radical sorgides de ruptures amb el PCE és el PCE(ml) (Partit Comunista d’Espanya, marxista-leninista), que es desenrotlla entre 1964 i 1967 amb una orientació que primer fou proxinesa i més tard proalbanesa; d’aquest grup sorgirà el PC(ml) i la seua organització armada, el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) (1971-1976). Pocs anys després apareix l’Organització de Marxistes Leninistes Espanyols (OMLE), vigent entre 1968-1971, de la qual eixirà el Partit Comunista d’Espanya (reconstituït) (PCE(r)) i la seua organització armada, els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) (1972-1979). Segons Martí Caussa (2011), les ruptures que després tindrien més pes dintre de l’esquerra revolucionària van sorgir a Catalunya a partir del grup Unitat (1967), formació que va donar successivament origen a Bandera Roja (1968) i al Partit Comunista d’Espanya (internacional) (PCE(i)) (1967-1971). Aquest darrer, d’orientació maoista, donarà pas al Partit del Treball d’Espanya (PTE) (1972-1979), que es converteix en PT el 1979 i després es fusiona amb l’ORT.

Finalment, entre les formacions amb arrels catòliques destaca l’Associació Sindical de Treballadors (AST) (1964-1969), un sindicat d’origen catòlic del qual s’escindeix la mencionada organització d’orientació maoista ORT (1970-1979). D’altra banda, després de la desintegració el 1969 del Front d’Alliberament Popular (FLP), grup constituït en la primavera de 1958 per iniciativa d’alguns catòlics d’esquerra, alguns dels seus membres que s’havien aproximat a les anàlisis de Trotski i d’altres marxistes heterodoxos, funden el grup Comunisme (1969-1971), que al seu torn crearà l’LCR (1971-1991), primer partit trotskista creat a Espanya.

GRÀFIC 1.1 Orígens i evolució de l’esquerra revolucionària a Espanya

En definitiva, les condicions de repressió, clandestinitat i aïllament propis de la dictadura franquista afinen els perfils dels distints grups de l’esquerra revolucionària espanyola, que per aquesta època manté forts paral·lelismes amb els seus homònims portuguesos (Cucó, 2007a). També hi exerceixen la seua empremta altres processos específics que travessen i commouen la societat, en especial l’auge dels nacionalismes perifèrics. Situats en l’antesala de la lluita final, els partits de l’esquerra radical es converteixen en mons hermètics que agrupen gent que fa de la militància una qüestió vital. En el seu interior s’encoratgen els posicionaments messiànics i les actituds heroiques, l’entrega total a la causa i la disciplina fèrria. Al esmentats trets s’afegeix, com destaca Caussa (2011: 51),

un elevado grado de activismo, generalmente acompañado de izquierdismo (acciones radicales de pequeños grupos) y de sectarismo, manifestado particularmente en la creación de organizaciones obreras de cada partido... y en la reticencia a la unidad de acción con otros partidos; (y una escasa) capacidad para integrar las diferencias internas, lo cual dio lugar a muchas escisiones.

ELS SETANTA I MÉS ENLLÀ: ENTRE LA DESAPARICIÓ I EL CANVI ACCELERAT

A mitjan de la dècada dels setanta, amb només dos anys de diferència, desapareixen del mapa polític els dos últims règims dictatorials que persistien a Europa: el salazarisme i el franquisme. Aquest canvi substantiu que afecta per igual Portugal i Espanya sorgeix tanmateix com a resultat de dos processos radicalment distints: a Portugal, la caiguda del salazarisme és fruit d’una revolució, la «revolució dels clavells» d’abril de 1974; a Espanya, el canvi de règim és resultat d’un procés gradual conegut com a «transició democràtica».¹² En ambdós processos es troben plenament implicats els partits de l’esquerra revolucionària; significativament, també en ambdós l’establiment de la democràcia ocasionarà la crisi i el ràpid declivi d’aquest tipus de formacions polítiques.

Segons Consuelo Laiz (1995), al principi de 1974 els partits de l’extrema esquerra espanyola ja havien culminat el seu procés de formació, i entraven en un període breu però intens (1974-1976) en què preval l’elaboració de programes i propostes referents per al final de la dictadura. Són anys de forta producció teòrica, en què les línies polítiques de moltes d’aquestes organitzacions experimenten una evolució cap a la participació, encara que de forma ambigua i diversa. Lluiten contra la dictadura participant en boicots, vagues i actes de protesta política, però al mateix temps intervenen en els organismes unitaris de l’oposició democràtica i en les campanyes i processos electorals. Aquesta és la direcció que prenen partits com l’MC, el PTE, l’ORT i l’LCR. Altres formacions, en canvi, evolucionen en sentit contrari, cap a una major oposició al sistema polític expressada amb el recurs a la violència, com és el cas d’alguns partits marxistes-leninistes que desenvolupen organitzacions armades (el FRAP, els GRAPO i ETA).

A mesura que avança la transició i que la reforma política del govern es fa plausible, l’activitat partidista esdevé més intensa i competitiva. Però mentre que les organitzacions de l’esquerra majoritària –conformada pel PCE i pels diversos partits socialistes, des del PSOE fins als integrats en la Federació de Partits Socialistes (PSC, PSPV, PSA, etc.)– no dubten a negociar i pactar, encara que hagueren d’abandonar o ajustar algun aspecte de la seua ideologia, a les formacions de l’extrema esquerra, a causa de les seues polítiques revolucionàries, aquesta operació els resultà molt costosa. La lentitud i dificultat amb què la van dur a terme va facilitar que l’esquerra majoritària les excloguera de les negociacions que el conjunt de forces de l’oposició democràtica mantenia amb el Govern.

Expulsats del joc d’aliances i perdent protagonisme en abundància, els resultats dels primers comicis democràtics de juny de 1977 van acabar de precipitar la crisi. Les primeres eleccions constituents celebrades a Espanya després de la fi de la dictadura franquista van presentar tres resultats particularment destacables: primer, el relatiu equilibri entre la dreta i l’esquerra majoritàries, la primera representada per UCD (34,8% del vot) i AP (amb 8,4%), i la segona pel PSOE (29,4%), el PSP (4,5%) i el PCE (9,4%). Segon, el particular enlairament dels partits nacionalistes en els àmbits català i basc, el pes dels quals s’incrementarà en les eleccions de 1979, en què arribaran a captar el 9,9% dels vots. Tercer, el pes relatiu de l’extrema esquerra en el conjunt del còmput electoral, que arriba a representar el 3,1% del total dels vots (Maravall, 1981: 36 i ss.). No obstant això, malgrat que en aquesta època l’esquerra revolucionària té a Espanya una implantació superior a la d’altres països europeus, la seua pronunciada fragmentació, sumada al sistema electoral proporcional amb regla d’Hont, li impediran ocupar un sol escó. L’esquerra radical es converteix llavors en esquerra extraparlamentària i entra en un procés en què es combinen en totes les formes possibles el debilitament generalitzat, les fusions entre partits, la sectarització i la dissolució. Com a conseqüència d’aquest ràpid procés, al principi dels vuitanta només queden en peu unes poques organitzacions de l’esquerra minoritària, entre les quals destaquen l’LCR i l’MC.

El referèndum de l’OTAN promogut pels socialistes el 1986 va suposar l’última batalla per a l’extrema esquerra espanyola que encara pervivia. L’evolució de les poques organitzacions que a partir de llavors es van mantenir actives va seguir dues línies distintes de progrés. Algunes formacions van optar per mantenir els postulats clàssics del marxisme-leninisme i la figura del partit com a instrument bàsic en el procés de transformació social. D’altres van preferir prendre el camí contrari: reajustar la seua ideologia als nous temps, diluint el seu caràcter de partits polítics convencionals amb l’objectiu d’orientar la seua actuació cap als nous moviments socials. Aquest és precisament el camí que prenen l’LCR i l’MC, que en aquell moment subsisteixen com a minories polítiques que evolucionen cap a grups de resistència¹³ enfrontats a l’ordre social instituït, cada vegada més allunyats del joc polític formal i creixentment interessats en els nous moviments socials. Com a rerefons, una sèrie decisiva d’esdeveniments internacionals coadjuva a consolidar aquest estat de coses: la caiguda del mur de Berlín, la crisi generalitzada dels règims de l’Est i el subsegüent desprestigi del comunisme i, a un altre nivell, la fi del cicle revolucionari centreamericà (Martínez i Muntada, 2011).

En resum, l’ascens de la democràcia a Espanya es desenvolupa en parallel al declivi de les formacions de l’esquerra revolucionària, que mai van arribar a obtenir ni un sol escó parlamentari, ni a les Corts espanyoles ni a les autonòmiques. L’inici dels vuitanta contempla la dissolució de bona part d’aquestes organitzacions i el debilitament generalitzat de les que encara queden en peu, en l’evolució de les quals es combinen en proporcions diverses la tendència a la sectarització i les fusions.

ELS TRÀNSITS DE L’MC

1. L’etapa de clandestinitat i exili

Com ja s’ha avançat, l’organització que durant llarg temps va ser coneguda per les sigles MC té com a antecedent llunyà una formació política que sorgeix a Euskadi durant la segona meitat dels seixanta. Aquest origen, que en principi pot semblar indiferent, deixarà tanmateix una empremta significativa en el seu desenrotllament futur. I no es tracta només de l’omnipresència d’una densa xarxa de líders que sorgeix al País Basc i es desplega després pels distints territoris de l’Estat espanyol, sinó que aquesta procedència es revela decisiva en la formació de certs trets consubstancials que marcaran de manera important l’evolució futura: la crítica al centralisme estatal i la sensibilitat davant les diferències socioculturals existents dins d’Espanya –tant si aquestes es conceptualitzen com a nacionalisme com si no.

L’any 1966, en el marc de la V Assemblea d’ETA (primera part), té lloc una escissió que pren la forma d’expulsió. Els protagonistes són un grapat de joves revolucionaris, «obrers joves, estudiants marxistes, més aviat leninistes» que no s’avenen a les idees d’ETA sobre la qüestió nacional i que, en aquell moment, s’encarregaven d’elaborar la revista de l’organització. Esperonats per una visió obrerista de la realitat, pel leninisme i el guevarisme, i influenciats per pensadors com Elio Basso i André Gortz, creen una nova organització, ETA-Berri, que aviat canviarà de nom per a anomenar-se primer Komunistak i, poc després, Euskadiko Mugimendu Komunista (EMK), organitzacions antecedents de l’MC (1972-1991).

Són temps de confluència i diàspora. Per una banda, es va produir la unió amb altres formacions com la Federació de Comunistes (FC), la Unificació Comunista (UC) i diversos grupuscles marxistes-leninistes de Balears i Astúries. Per una altra, la diàspora va tenir com a protagonistes els comunistes revolucionaris bascos que, per raons de seguretat i persecució política, hagueren d’abandonar el seu país i instal·lar-se en altres llocs de l’Estat.

...de extranjis, eh, más o menos clandestinos, con papeles falsos, gente que ha quedado quemada, sobre todo en Guipúzcoa, algunos de Vizcaya también, gente que ha quedado quemada y entonces, a Valencia van algunos, a Barcelona, a Sevilla, a Málaga, eh... a Galicia, a Asturias, a Madrid. O sea, hay un éxodo muy selecto, de gente muy selecta que van medio liberados, medio no liberados, clandestinos, [todos vienen] del País Vasco, sí, todos éstos que van destinados por ahí, todos vienen de allí, pero en coincidencia con ese proceso de unificación con otros grupos, ¿no?, y de ahí va saliendo algo, eh [de peso, sólido]. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

Com a resultat d’aquest procés es funda el 1972 el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), un partit d’àmbit i obediència estatal. Empentats per la repressió franquista i la necessitat exiliar-se, estenen la seua itinerància a Europa, i més concretament a la veïna França. És així com el nucli dirigent del nou partit acaba per instal·lar-se a París, des d’on mouen els fils de la formació clandestina. Dues idees centrals marquen la dècada que s’estén entre 1966 i 1976. La primera és la convicció de la necessitat una revolució violenta:

Desde nuestros comienzos –assenyalen–, la adhesión a la idea de revolución fue una seña de identidad importante... A finales de los años sesenta y comienzos de los setenta, nos situábamos en la perspectiva de una revolución antifranquista... En esa época teníamos auténtica fe en la revolución. Nuestro propósito era encaminarnos hacia ese fin, en un horizonte a largo plazo. Tratábamos de prepararnos para una confrontación dura que... acabaría por llegar. Nuestra preocupación: ganar a una parte de la población para la lucha revolucionaria. (AA.DD., 2004)

La segona idea sorgeix com a corol·lari de l’anterior. Consideren que un requisit previ per poder mantenir una lluita armada duradora és tenir una estructura organitzativa forta, situada fora de l’abast de la repressió franquista. Per això ubiquen el seu òrgan directiu a París, des d’on mantenen contacte permanent amb les distintes seccions territorials que actuen dintre d’Espanya. Ací, les dites seccions es conformen com veritables compartiments estancs: mancades de relació entre si, cadascuna manté per separat freqüents contactes amb el grup de direcció parisenc, on distintes persones se n’ocupen. D’aquesta manera, si es produeix una batuda policial amb detencions importants, en el pitjor dels casos pot caure la secció sencera, però el seu desmantellament no ocasiona l’enfonsament d’una part significativa de l’organització (vegeu gràfic 1.2). En el cas de les seccions territorials més grans, com la basca, les precaucions per seguretat arriben a originar una compartimentació interna:

No sólo Vizcaya está separada de Guipúzcoa y de Navarra, sino que Guipúzcoa está partida en dos, es la organización más grande y también la que se arriesga más y tal, ¿no?, además, dependemos mucho de Guipúzcoa para todo este movimiento fronterizo, ¿no?, entonces Guipúzcoa está partida en dos... (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

GRÀFIC 1.2 L’aparell organitzatiu de l’MCE fins principis dels anys 70

Després de la fundació de l’MCE, aquest model organitzatiu es revela poc operatiu, de manera que a mitjan dels anys setanta és substituït per un altre que duplica l’aparell directiu: si bé la cúpula dirigent es manté a França, es crea en paral·lel i dins d’Espanya un segon equip director conformat per la reunió dels responsables de les diverses seccions territorials, que és qui manté la connexió amb els líders màxims que encara romanen a l’exili parisenc (gràfic 1.3). D’aquesta manera mantenen fora de perill els components essencials del sistema d’organització del partit, des de l’aparell de publicacions i de documentació falsa fins als diners i l’aparell de formació, ja que durant tot aquest temps, s’organitzen també allí els anomenats «cursillos de cuadros», amb condicions de seguretat prou bones.

GRÀFIC 1.3 L’aparell organitzatiu de l’MCE cap a 1975

Al llarg d’aquests anys l’MC pateix la febre del maoisme –que s’estén entre 1970 i 1977–, creix numèricament i, alhora, prospera en el seu si la idea que és possible un canvi de règim sense revolució. No obstant això, malgrat l’apogeu de l’anomenat internament «enfocament evolucionista» (possibilitat d’un canvi de règim sense revolució), la imatge de revolució hi continua pesant molt, encara que ara estiga emmarcada en el context de la transició cap a un règim parlamentari.

2. La primera explosió del partit: conversió federal i primera fugida

Com ja ha estat dit, el procés de transició democràtica li va assentar prou malament a l’esquerra revolucionària espanyola: després de ser arraconada en el procés de negociacions i pactes entre el govern franquista i l’oposició, pateix una sonada derrota en els primers comicis electorals de 1977, el que provoca al seu torn un declivi ràpid i generalitzat de les formacions radicals. En aquest context, l’MC se submergeix en una fase de recomposició i replegament en què torna a cobrar protagonisme la perspectiva revolucionària. Al llarg de dos anys molt agitats, entre 1979 i 1981, hi revifen la consciència i l’activitat de partit revolucionari, i es mostren obertament contraris als processos polítics en marxa: enfront de la reforma reivindicaran ruptura i enfront de la Constitució, abstenció. Segueixen la pista als rumors d’un colp d’Estat i es preparen per al possible esdeveniment: una part de l’organització se submergeix de bell nou en la clandestinitat i practiquen una línia de resistència que els porta a intentar coordinar els sectors més radicals del conjunt espanyol pel tal de configurar un front comú davant de la línia reformista:

tratamos de recuperar algo del radicalismo elemental anterior [...] ¿qué es radicalismo?, formas de actividad duras... apoyarlas o participar o promoverlas, unirse con los sectores duros de la sociedad, considerar que es bueno para el movimiento general de oposición que ciertas formas de lucha no desaparezcan –la cuestión vasca. No estamos identificados con ETA, nunca en el aspecto ideológico, nunca, pero le reconocemos el mérito de que son los que están manteniendo un nivel de lucha más dura, y con éxito popular, cosa que nos marea un tanto, ¿no? Entonces, ahí tenemos unos años en los que tratamos de mantener una dureza: aspecto organizativo, formas de lucha, nivel de enfrentamiento con las instituciones, con el Estado, combinándolo todavía con algo de participación electoral. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

No obstant això, durant aquests anys l’MC encara participa com a tal en les conteses electorals, però aquesta participació no entusiasma a ningú: consumeix massa energies per a uns resultats sempre descoratjadors. D’aquesta manera anirà refermant-se la idea al si del partit que la seua base social és molt magra, que no tenen representativitat i, com ells mateixos confessen, «més val eludir la qüestió» i deixar de competir en el terreny electoral.

Durant aquest temps es produeixen dos moments organitzatius importants. El primer té lloc el 1978, en el marc del II Congrés, quan l’MC –que un parell d’anys abans havia esborrat la E de les seues sigles– es converteix en una federació de partits que a les sigles comunes sumen el nom del seu territori autonòmic: Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Moviment Comunista de Catalunya (MCC), etc. No obstant això, malgrat el canvi juridicoformal, ni l’estructura ni el funcionament pràctic del partit canvien massa de facto: hi ha una secretaria federal molt potent, radicada a Madrid, que continua concentrant els poders fonamentals de l’organització (gràfic 1.4).

GRÀFIC 1.4 L’aparell organitzatiu de l’MC convertit en federació (1978)

Les conseqüències d’aquesta transformació només es veuran a la llarga, perquè entre els militants dels distints ens federals de l’MC el canvi crea una nova imatge del partit que, gradualment, anirà alterant la forma en què cadascú se situa o identifica en relació amb el conjunt. Aquesta alteració identitària gradual desencadena al seu torn una doble dissociació: d’una banda, entre l’estructura formal del partit i el seu funcionament real, que continua tenint caràcter centralista; d’altra, entre la pràctica real i la imatge que cada organització projecta tant entre els seus mateixos militants com a l’exterior, una imatge que emfatitza l’autonomia de cadascuna de les parts. El tema arriba a adquirir gran rellevància en el cas d’Euskadi, on a principis dels vuitanta es planteja que «seria més convenient per poder moure’s allí i tenir una relació més confortable amb el sector radical-nacionalista, ser un partit independent». El Comitè federal de l’MC discuteix la proposta i l’accepta.

És així com arribem al segon moment organitzatiu important: quan el 1983 l’EMK se separa de l’MC per a convertir-se en un partit independent. Aleshores l’estructura federal de l’MC ja s’havia refermat mitjançant la creació d’un Comitè i un Secretariat federals, dels quals el darrer era el més executiu. Cal assenyalar, a més, que malgrat la seua independència formal, l’EMK continua mantenint importants lligams amb l’organització mare: continua estant present en el Comitè federal, on té un estatus particular. Formalment, els vincles organitzatius entre ambdues organitzacions desapareixen, però, no obstant això, aquests romanen incòlumes en l’ombra gràcies a l’habitual presència d’algun dirigent de l’EMK –sempre a títol personal– en l’esmentat Comitè madrileny (gràfic 1.5). Com veurem més endavant, no serà l’única vegada que l’MC utilitze aquesta estratègia que suposa invisibilitzar una part bàsica de la seua estructura organitzativa, concretament aquella que guarda relació amb el seu nucli de direcció tàctica i ideològica.

GRÀFIC 1.5 L’EMK i el Comitè federal de l’MC

La separació de l’EMK té varies lectures paral·leles que no sempre caminen en el mateix sentit. D’una banda, no es tracta solament que la independència formal de l’organització basca no dóna lloc a un fort allunyament o a una separació real, sinó que aquest «continuar treballant coordinadament» també es fa extensiu a altres nivells importants. Així, fins ben avançats els primers dos mil, les dones militants de l’EMK han seguit integrades en la familiarment coneguda com «la Cordi de las chicas», una coordinadora sectorial que aglutina totes les dones del conjunt emecé. De la mateixa manera, prestigiosos membres de l’EMK, amb una bona formació intel·lectual i especialitzada, continuen jugant un paper important en la tasca de difusió i adoctrinament, ja siga a través dels articles que publiquen en la revista de la federació o de les xerrades, cursets i seminaris que imparteixen en les diverses seus territorials. I el que és tan important o més, els militants d’ambdues formacions, EMK i MC, en especial els seus líders més destacats, mantindran vius al llarg del temps els forts vincles personals que els uneixen des dels anys de la clandestinitat.

Contradictòriament, per altra banda, aquest canvi també contribueix a alterar la percepció que les entitats federals de l’MC tenen de l’EMK i viceversa, una apreciació en què cada vegada es fa més patent un sentiment mutu de relativa distància i allunyament. En aquell moment, aquest tipus de seqüeles van preocupar prou els dirigents de les dues formacions, en especial els de l’MC. Encara trenta anys després, les conseqüències de la separació continuen sent motiu de reflexió crítica; com afirma un vell líder de l’MC, malgrat l’elevat cost que va comportar per a l’EMK convertir-se en un partit d’àmbit i obediència basca, durant molts anys, dintre d’Euskadi, va continuar sent marcat com a partit espanyolista. El cost del divorci fou al seus ulls molt gran: augment de l’aïllament i pèrdua de solidaritat.

favorece un mayor aislamiento [de l’EMK], aislamiento que ya está de por si propiciado por todo el ambiente del mundillo radical en el País Vasco, durante 20 años es un mundo que vive encerrado, encerrado... interesándose por cosas que ocurren a veces a 20.000 kilómetros, pero por supuesto no interesándose nada por lo que ocurre fuera del País Vasco, en el Estado español, ¿no? Bueno, la relación de solidaridad, que para mí es un valor y sigue siéndolo, pues tiende a debilitarse, claro, tiende a debilitarse. (Entrevista a E. R., Madrid, 2004)

Al mateix temps, l’MC experimenta altres processos que alteren profundament el rumb de la seua evolució ulterior. Primer, constaten que la reforma política espanyola –una reforma no desitjada per ells– estava molt consolidada; per això llancen una campanya estatal que pren el nom i la consigna del conegut article de Lenin, «En ruta», en el qual, davant del fracàs de la revolució de 1905, es fixen metes a més llarg termini. Segon, al si del partit es referma la convicció que és preferible deixar de competir en el terreny electoral, cosa que suposa reconèixer implícita o explícitament que no tenen representativitat i força social, i que els porta a declarar ineficaç la competència electoral. Tercer, al mateix temps que renuncien a participar en el joc electoral, comencen a prendre consciència dels espais socials en què ara tenen certa força i influència, concretament en els nuclis del feminisme, en la coordinadora anti-OTAN i en altres moviments socials (pacifisme i ecologisme). Aquests espais comencen a adquirir una importància central en la ideologia i en la praxi de l’MC federal. Endinsar-s’hi comporta un triple avantatge: permet la renovació de la militància, afavoreix la construcció d’un espai propi i propicia finalment l’exercici d’activitats reeixides. D’ací deriva precisament el notable gir tàctic i identitari que experimenta l’MC a mitjan dels anys vuitanta del segle passat: allunyament del model de partit revolucionari i participació activa en les mobilitzacions anti-OTAN, en les campanyes ecologistes i en favor de l’avortament.

3. Uns anys decisius

Igual que altres partits de l’extrema esquerra, l’MC va treballar a fons en la croada en contra de la integració d’Espanya en l’OTAN. Més enllà del fracàs de la campanya, el que cal destacar són les decisives conseqüències que aquesta va ocasionar en el conjunt del partit: el va conduir a remodelar la seua ideologia, a diluir el seu caràcter de formació política convencional i a reorientar definitivament la seua activitat cap al camp dels nous moviments socials. D’aquesta manera, en el transcurs de quatre anys, entre 1986 i 1990, es produiran en l’MC quatre importants transformacions internes. La primera representa la consolidació d’una tendència iniciada en el període anterior: la comprovació que la campanya anti-OTAN havia mobilitzat gent molt diversa, provinent de grups distints, enforteix la idea que el treball en aquest àmbit podia convertir-se en una alternativa de pes a la política convencional. S’obri així un procés de reflexió sobre els moviments socials i la labor activista en aquest camp que coadjuva a debilitar amb rapidesa la idea de partit clàssic.

El segon i el tercer canvi es troben estretament units a l’anterior i es produeixen de forma paral·lela: per un costat, bolquen el seu treball en l’àmbit dels nous moviments socials (pacifisme, feminisme, ecologisme), tasca que combinen amb un creixent interès per la pobresa i pels barris i col·lectius marginals, cosa que els porta a obrir-se als sectors cristians compromesos, amb els quals coincideixen en la pràctica. Per l’altre, es retiren d’un espai (social, polític i ideològic) que durant dues dècades havia definit la seua ideologia i praxi militant: l’obrerisme i el treball a les fàbriques.

Finalment, un quart pas els condueix a un procés de revisió del marxisme com a ideari polític i com a ideologia, procés que desemboca en un gir de quasi 180 graus: deixar de definir-se com a marxistes i substituir aquesta definició per una altra més indeterminada i oberta, com la que suposa declarar que

más vale no tener una ideología oficial, ser más modestos a ese nivel, beber del marxismo, de la teología de la liberación, del anarquismo, del feminismo, en fin, tener una ideología más amplia. (Entrevista a E. R., 2004)

La reflexió es fa a nivell estatal, o si es vol, en els òrgans federals del partit, i té la seua plasmació pràctica en cursets de formació específics que cada organització federal adapta al seu ritme. Mentre la militància digereix aquest cúmul de canvis i com a conseqüència d’ells, al si de l’MC es produeix un doble corrent de fissió i de fusió. El primer implica la deserció de part de la militància, simplement «n’hi ha gent que no veu clara aquesta evolució i se’n va». El segon suposa l’entrada de saba nova i és resultat de l’aproximació a l’LCR, que mal que bé també havia aguantat la desfeta generalitzada del conjunt de l’extrema esquerra espanyola. Les coincidències d’aquests partits semblen aleshores notables: comparteixen l’interès pels nous moviments socials, es troben en procés de desmantellar la línia partidista i tenen un posicionament semblant sobre la qüestió basca i la revolució nicaragüenca. Aquests aspectes marquen les relacions entre les dues formacions que, després de deu anys d’apropaments i topades acaben per unir-se i constituir a principis dels noranta (1991) una organització nova que pren el nom d’Izquierda Alternativa.

S’obri així un breu però intens període que s’estén entre 1991 i 1994, en el qual es fan tangibles dos processos de signe contrari: d’una banda, entre els ambients esquerrans afins es produeix un creixement d’expectatives que es concreta en noves afiliacions i en l’ampliació del cercle de simpaties, la qual cosa implica que gent diversa es reuneix i pensa al voltant del magma creat per la fusió. D’una altra, i en una línia oposada a l’anterior, es fan més i més palpables els recels i les profundes diferències de base existents entre ambdues formacions, d’ideologia però també de praxi, cosa que va creant «mal ambient» entre la militància.

La forma que va prendre la precària unió entre la Lliga i l’MC resulta essencial per entendre l’evolució de l’entitat que perduraria després de la ruptura. En aquest aspecte, com potser en molts altres, va ser l’MC qui marcaria la pauta. Perquè la fórmula organitzativa que va adoptar la nova Izquierda Alternativa resolia de fet un debat intern que l’MC arrossegava des de la separació de l’EMK. La controvèrsia girava entorn del grau d’autonomia/independència de les organitzacions federals i fou plantejada en el seu moment per les formacions federals de Catalunya i Galícia. La discussió se centrava en la conveniència de trobar alguna fórmula que possibilitara interactuar amb el món nacionalista a les organitzacions arrelades en territoris amb una història particular i un fort sentiment nacional, sense patir l’inconvenient contrapès de l’organització estatal. Doncs bé, en el procés d’unió amb l’LCR aquesta qüestió tornà a prendre rellevància. Com destaquen les paraules d’un antic dirigent de l’MC, el problema que es plantejava era el següent:

Si seguimos ese proceso de separación de las organizaciones, Galicia, Cataluña, el País Valencià, y el resto, ¿qué sentido tiene el resto?, ¿eh?, entonces buscamos más una fórmula de desaparición formal de una existencia estatal. Sí, esta discusión la tenemos antes [de la unificació amb l’LCR]. En la unificación con la Liga algo hay de esa discusión, en la unificación con la Liga la figura que le decimos es: vamos a crear un nombre estatal (Izquierda Alternativa) y que cada organización tome el nombre que quiera y de hecho empiezan a aparecer Acción Alternativa (en Andalucía), Acció Alternativa en Cataluña, Revolta en el País Valencià, Inzar en Galicia... y esa es una discusión con la Liga que ellos no entienden, eso les vuelve locos a ellos. (Entrevista a J. R., Madrid, 2004)

Com veiem, la fórmula organitzativa que adopta l’entitat nascuda de la fusió té un caràcter federal i és nominalment ambigua: es crea una organització a nivell estatal amb nom propi, Izquierda Alternativa, a la qual estan lligades distintes formacions territorials que, al seu torn, també trien el seu nom, sempre diferent de l’anterior. Durant el breu temps que va durar l’experiment, les oficines centrals dels antics partits –ubicades a Madrid– van continuar obertes i encara hi treballaven els alliberats respectius, un total de sis persones en el cas de l’MC, a qui cal sumar les que elaboraven la revista Página Abierta. Un aparell organitzatiu que avui jutgen massa gran, encara que reconeixen que en aquell moment eren més nombroses les tasques i els fronts oberts (sindicats, feminisme, comunicació, organització, etc.).

La crisi definitiva entre les dues formacions explota el 1994 i es resol en forma de ruptura. Aquell any els «emecés» i els «trotskos»¹⁴ de totes les comunitats autònomes se separen definitivament o, per a ser més exactes, els membres de la Lliga abandonen massivament les noves formacions, a excepció d’Euskadi, on els antics militants continuen junts des de llavors en l’organització denominada Zutik. Per això, les organitzacions que en aquell moment van conformar la gent d’un partit i l’altre en els distints territoris de l’Estat van continuar vives; esborrades les possibles empremtes de l’LCR, totes van conservar l’activitat, la memòria històrica i l’evolució ideològica i pràctica dels antics militants de l’MC.¹⁵

Les raons de la ruptura són complexes. El fet és que el grup majoritari, l’MC, va ser incapaç d’integrar la minoria, l’LCR, que pensava d’una altra manera. En la seua evolució i malgrat un munt de coincidències, ambdues formacions havien desembocat en posicionaments ideològics dissímils: mentre que l’LCR havia mantingut unes actituds que eren estrictament polítiques, l’MC havia evolucionat cap a postures de caràcter més cultural i social. Aquests fets van suposar una font de contradiccions important, perquè l’LCR continuava pensant en termes d’intervenció política i l’MC d’activisme social. A més, aquestes maneres d’enfocar la realitat es plasmaven freqüentment en unes pràctiques que també eren distintes:

l’LCR estava pensant més en intervencions, en aliances polítiques, crec que pensava amb Esquerra Unida, no me’n recorde bé, i els altres [l’MC] estaven pensant més en intervencions pràctiques més civils, que evidentment no estaven tallades de la política... [per als de l’MC] era casi com una pallola nova: la política és mala, en la política no s’ha d’intervindre... (Entrevista a C. D., València, 2004)

És així com l’MC i l’LCR desapareixen formalment com a partits polítics, i els seus noms i sigles es perden en la memòria de molts. Tanmateix, encara que trencada en fraccions formalment inconnexes, la fi de l’MC només s’esdevé en aparença, perquè els seus fragments, açò és, les distintes formacions territorials que després de la fusió amb la Lliga van adquirir autonomia i nous noms, no solament han perviscut fins ara com a organitzacions independents, sinó que continuen unides –com veurem de seguida–per llaços poderosos.

En realitat, tampoc l’LCR va desaparèixer del tot. De fet, els seus militants van crear el 1995 un nou grup polític que va prendre el nom d’Espacio Alternativo (EA), que es va integrar poc després en Izquierda Unida. Uns dotze anys més tard, EA abandonaria la referida coalició per a vertebrar-se com a partit polític independent (2008), amb la intenció manifesta de presentar-se a les eleccions europees de 2009. Poc després, abandonà el nom d’Espacio Alternativo per adoptar, en el seu lloc, el d’Izquierda Anticapitalista (IA), amb el qual concorre sense èxit a successius comicis europeus, espanyols i catalans.¹⁶

4. L’estructura oculta (1994-2008)

La quarta etapa, l’última que tractaré en aquest capítol introductori, es distingeix per la laboriosa construcció d’una estructura que connecta i reuneix les organitzacions resultants del procés que he referit, totes provinents del tronc emecé. Perquè és dels nexes i vincles que uneixen Revolta, Liberación, Acción Alternativa i la resta d’organitzacions germanes, actives en bona part de les comunitats autònomes d’Espanya, que cal parlar ací. Es tracta d’una estructura que, com els fils invisibles d’una tela d’aranya, les unifica discretament però forta; que coadjuva a unir criteris, aspiracions, formes de fer, pensar i sentir, alhora que prepara el traspàs d’un patrimoni acumulat al llarg dels anys. Formalment totes són agrupacions independents i autònomes; formalment també, totes es troben integrades durant més d’una dècada en una anomenada Federación de Asociaciones de Dinamización Sociocultural (FADS), unes sigles buides que per si mateixes no signifiquen res però que són l’embolcall juridicoformal que recobreix una altra entitat, que funciona de fet com una confederació però que no té ni nom ni dimensió pública. En aquests dos aspectes, aqueixa entitat fantasmagòrica té fortes semblances amb a aquella organització que va succeir el PCI italià i que internament denominaven «la cosa» (Kertzer, 1996). Igual que en un joc de màgia, la confederació està i no està: el que és visible, la FADS, serveix per a poc, mentre que el que roman ocult («la cosa»), és l’important. Des de l’interior d’aquesta entitat invisible es destaca que aquest és un tret pensat i volgut:

no tiene existencia pública porque hemos decidido que no tenga existencia pública nada a escala estatal, o sea, ni partido ni no partido, ni confederación de asociaciones..., no hay nada estatal, formalmente, no existe. (Entrevista a L. L., Madrid, 2004)

Ells mateixos han sintetitzat les característiques d’aquest excepcional aparell supraassociatiu en una transparència que a principis dels anys 2000 empraven en Liberación –nom que va prendre durant anys l’organització madrilenya– durant les xarrades de formació, i que reproduiré traduïda continuació:

«Unitat estatal»: forma actual

- No nom estatal

- No registrada com a associació estatal

- Les organitzacions que ho desitgen compartiran nom

- Allò que te presència més o menys estatal (periòdic, editorial, jornades) no apareix vinculat a cap organització

- Factors organitzatius: unificació d’idees, síntesi d’experiències i coordinació pràctica

D’aquesta entitat confederal tan sui generis s’afirma, a més, que té una escassa capacitat executiva: al seu si es decideixen molt poques coses i el poc que es decideix ha de ser per unanimitat. També se’n diu que el que realment li dóna autoritat i potència és «la força de les idees i el grau en què són compartides». Però en aquest camp complex i crucial no es deixa res a l’atzar. Perquè el que realment està en joc és la continuïtat del tot, això és, del conjunt postemecé i de la idea i el compromís que vivifica i encoratja aquest conjunt. Per a dur a terme una missió tan difícil, la fantasmagòrica confederació s’ha dotat d’una sèrie d’elements visibles i aparentment desvinculats però que en la pràctica es troben interconnectats entre si. El conjunt –que només té forma, sentit i visibilitat per a l’ingroup–, configura una estructura oculta que articula les distintes organitzacions autònomes del tronc emecé i, per dir-ho així, dóna contingut i forma a la unitat estatal (vegeu gràfic 1.6).

GRÀFIC 1.6 L’estructura oculta dels antics emecés

Els elements visibles suara esmentats són el següents: 1) uns canals fixos de comunicació (una revista, Página Abierta; una editorial, Talasa; i una web);¹⁷ 2) tres comissions o coordinadores de treball que es reuneixen pràcticament cada mes (les anomenades respectivament Coordinadora de Joves, Coordinadora de Dones i la més important de totes, la Coordinadora Estatal, que és la comissió per excel·lència, on es couen bona part de les coses que afecten el conjunt i que reuneix representants de les diverses organitzacions territorials, a més d’algun altre cap pensant més); 3) un calendari fix de rituals de caràcter estatal (les Jornades de Página Abierta i les Trobades de Joves, que se celebren en anys alterns); 4) els seminaris, conferències, cursets i xarrades que periòdicament dicten a les distintes seus territorials els «apòstols itinerants»;¹⁸ 5) finalment, les xarxes personals que uneixen fortament els afiliats de les distintes organitzacions, en les quals és possible distingir diversos graus i nivells de sentiment de pertinença grupal.

Per als seus protagonistes, aquesta forma d’unitat té un caràcter agredolç. De positiu, té que ha permès mantenir la unió de les parts, respectant al mateix temps al màxim la seua autonomia i l’arrelament territorial. Com a aspectes negatius estan l’evolució dispar de les diverses organitzacions i el perill de desdibuixament de l’organització i dels llaços que les uneixen. Vista des d’aquesta perspectiva, la missió última de l’estructura oculta és vetlar perquè aquest trencament o debilitament de vincles no s’esdevinga. La seua tasca és copiosa: mantenir viva la memòria històrica i els lligams creats al llarg de més de quaranta anys, transmetre aprenentatges i coneixements, advertir dels errors i mostrar els secrets dels nous camins trobats. Dit en poques paraules: difondre i perpetuar el seu llegat. Ells mateixos sintetitzen en els seus escrits interns aquest projecte, alhora que fan un poc d’història:

Nuestra existencia colectiva se forjó inicialmente en la lucha contra el franquismo, en las condiciones de la clandestinidad. Conoció luego los avatares de la reforma política. En los años ochenta, intervino en la lucha contra las tentativas de golpe de Estado fascista y en las movilizaciones contra las políticas neoliberales y el cierre de empresas. Participó en los nuevos movimientos sociales (feminismo, ecologismo, antimilitarismo) y desempeñó un papel muy activo en el movimiento contra la OTAN hasta su extinción en 1986. Nuestra corriente ha estado impulsada principalmente por mujeres y hombres pertenecientes a aquella primera generación. En 1994 abrimos una reflexión sobre la necesidad de una acción más decidida para lograr, en un plazo medio, el relevo de la generación primera por personas más jóvenes. El propósito desde entonces fue conservar el máximo del caudal humano disponible y, a la vez, hacer esfuerzos específicos para avanzar con nueva gente joven. (AA.DD., 2004)

Per transmetre aquesta particular herència són necessàries com a mínim dues generacions, una vella i una altra novella. I aquest és precisament el problema que el col·lectiu postemecé té plantejat des de fa temps, el relleu generacional, i que es fa patent en tots els àmbits del conjunt i molt especialment en els òrgans de direcció, en els quals el cansament i l’envelliment de la «vella guàrdia» comencen a fer-se notar; en general, es pot afirmar que els joves de l’organització són cada vegada més escassos i menys joves. Però, en el període que ens ocupa, finals del segle XX i principis del XXI, no totes les formacions del tronc emecé es troben en la mateixa situació. Mentre que en algunes (com Acción Alternativa d’Andalusia), l’estratègia aplicada per atraure el jovent ha estat exitosa, en altres el problema continua sent apressant i, pitjor encara, no es veu horitzó per a la solució. La dificultat per a captar gent jove té una explicació doble: d’una banda, té relació amb un fet vívidament experimentat en totes les organitzacions: com ells mateixos comenten, no estem vivint una etapa històrica de mobilització important; d’una altra, té a veure amb el tipus d’entitats borroses que han creat, que des de dins reconeixen que són difícils d’entendre i encara més d’explicar: «no se sap massa bé què són, ni on van, ni per a què existeixen». En aquest context tan nebulós i ambigu, el problema consisteix a trobar els punts claus per a l’atracció i el reclutament, és a dir, temes i activitats que desperten l’interès dels i les joves, i també les claus per a retenir-los.

A aquestes qüestions, encara s’hi afegeixen altres interrogants, com ara la classe d’organització que volen ser o el tipus de joves amb els quals volen comptar. Fa anys que van descobrir l’existència d’alternatives a la que suposava limitar el seu interès als joves més esquerrans i revolucionaris, que segons ells es distingeixen un pensament tancat. La participació en diverses mogudes, allà pels anys noranta, els va portar a comprovar l’interès que tenia obrir-se a altres terrenys juvenils –com ara la implicació en el moviment del 0,7 a Madrid, molt influenciat pels cristians de base. Va ser així com la gent de Liberación d’aquesta ciutat va entrar en contacte amb un tipus de joves molt diferent del que conformava el seu planter habitual, amb altres valors, entre els quals pesa molt –afirmen– la motivació moral, el sentiment de defensa de la igualtat o de la justícia. Aquest descobriment els va conduir a orientar el seu procés de reflexió i d’autocrítica cap a

los nuevos jóvenes, los valores [...] Y nos lleva como un par de años difíciles aprender a apreciar esa realidad nueva, ¿no? Y lo cierto es que cuando conseguimos cambiar un poquito las premisas con las que mirábamos eso, pues enganchamos con algún sector de esos jóvenes, y lo que hoy es Amauta¹⁹ prácticamente proviene de gente de aquella época. (Entrevista a J. R. C., Madrid, 2004)

Renovar-se o resignar-se a morir. D’ací arranca precisament la necessitat d’atraure un altre tipus de joves, d’obrir-se a l’exterior i difuminar la frontera entre els socis i els simpatitzants, entre els que són de l’organització i els que col·laboren en alguna de les seues activitats, de manera puntual o assíduament. D’ací prové també l’interès i la necessitat quasi obsessiva per flexibilitzar-se. La flexibilitat és una estratègia que apliquen per a interessar i captar la gent, i renovar així la saba que nodreix les diverses organitzacions territorials. D’ací procedeix també una darrera estratègia: la que representa el projecte de formar un petit grup de líders que assegure en un futur no molt llunyà un relleu tranquil en els càrrecs de responsabilitat. Aquesta és una operació que no sorgeix a l’atzar, sinó que ve gestant-se des de fa algun temps en la generació fundacional que encara avui lidera l’entitat confederal en l’ombra. Es tracta d’un procés que, igual que ocorre en molts altres aspectes, es desenvolupa en paral·lel en totes les organitzacions del tronc emecé, tot i que amb resultat diferent. Quan els símptomes de la crisi de continuïtat van començar a evidenciar-se, totes van començar a crear un petit grup de relleu, integrat per joves d’ambdós sexes que, per mitjà d’un procés de formació especial, són capacitats per a exercir les tasques de lideratge i mantenir viva la flama de l’organització. En el cas concret de Revolta, l’organització valenciana, es creà ex novo per a aquest menester un col·lectiu especial anomenat Relleu, una integrant del qual descrivia de la següent manera la seua raó de ser:

En un moment determinat la generació fundacional, per dir-ho d’alguna manera, es planteja «bo, què fem?, nosaltres som un col·lectiu que desapareix en el moment que desapareix la generació fundacional?»... En la mesura que el col·lectiu, eixe col·lectiu fundacional, es planteja, pensa que açò ha de continuar d’alguna manera, encara que siga amb les transformacions que calga, diguem que d’ací naix Relleu. (Entrevista a M. M., València, 2002)

CONCLUSIONS

El nom d’«esquerra revolucionària» agrupa una sèrie d’organitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del segle passat en oposició a la rígida hegemonia que el PCUS exercia sobre el moviment comunista internacional. Totes aquestes formacions polítiques, sense excepció, es distingeixen per dos trets fonamentals: per fixar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia i per la seua bel·ligerància amb l’ortodòxia soviètica. El seu naixement entronca en una època d’intensa agitació social i política en què proliferen uns moviments socials dotats d’un discurs molt radical, les propostes i revoltes dels quals qüestionaven la legitimitat de l’ordre vigent i reivindicaven altres formes d’entendre el món. Després dels esdeveniments de 1968, els dits moviments semblen esgotar-se, evidenciant la necessitat d’organització i esclariment ideològic. La seua crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens: l’ascens dels nous moviments socials i la cristal·lització de l’extrema esquerra sota la forma de partits polítics.

Malgrat les diferències que mantenen entre si, les organitzacions de l’extrema esquerra europea comparteixen una sèrie de trets comuns relatius tant a la ideologia com a l’estructura organitzativa. En el pla ideològic es distingeixen per quatre atributs que emanen directament del pensament de Lenin: el caràcter revolucionari, la manera de concebre el partit, el rebuig de la democràcia burgesa, i l’antiimperialisme. Els idearis de Mao Zedong i de Trotski també van ser font d’inspiració complementària de molts d’aquests partits. Del primer, van prendre alguns l’anomenada línia de masses i els preceptes de «revolucionarització» ideològica i de crítica-autocrítica. El segon va orientar uns altres amb les seues reflexions sobre la necessitat de restablir la democràcia tant al si del partit com a l’URSS, i amb les seues teories de la revolució permanent i del «front únic obrer».

Aquest pelegrinatge ideològic per les obres de Marx, Lenin, Trotsky, Che Guevara o Mao, va contribuir a consolidar entre les formacions de l’extrema esquerra europea dos importants mites: el de la classe obrera, considerada al mateix temps com a meta i com a model; i el de les realitats llunyanes, que va convertir el comunisme xinès, albanès o cubà en patró i guia dels respectius corrents occidentals. Per la seua banda, l’estructura organitzativa s’articula entorn de dos eixos centrals: la militància i el partit. La primera es distingeix pel compromís total i la completa dedicació a la causa; el segon, modelat per la concepció leninista segons la qual és una arma de conscienciació i de lluita, està dotat d’una estructura forta i centralitzada, en què el centralisme democràtic es combina amb una rigorosa disciplina en l’aplicació de les decisions.

El context de repressió i temor que imperen durant la dictadura franquista contribuirà a extremar aquests trets entre l’esquerra revolucionària espanyola, sobre la qual també deixen sentir la seua empremta certs processos específics, entre els quals destaca l’auge dels nacionalismes perifèrics. Situats en el que consideren l’antesala de la lluita final i entenent la lluita antifranquista com una revolució, aquests partits encoratgen posicionaments messiànics i actituds heroiques, extremen la disciplina fèrria i l’entrega total a la causa, i converteixen en un intricat laberint les rígides i jeràrquiques estructures internes. Al mateix temps, les condicions de clandestinitat i aïllament en què es desenvolupa el conjunt de l’extrema esquerra espanyola –tant externes com internes–, afavoreixen una gran fragmentació i un continu vaivé de fusions i fissions.

A mitjan dels anys setanta desapareix la dictadura espanyola com a resultat del procés de canvi gradual conegut com a transició democràtica, en el qual també juga un paper molt actiu l’esquerra revolucionària. No obstant això, a mesura que la transició avança, les dites formacions pateixen una pèrdua gradual de protagonisme. En aquesta minva tindrà molt a veure l’actitud de l’esquerra majoritària, i molt en especial del PCE, que aconsegueix arraconar una extrema esquerra fraccionada que, al remat, acaba per situar-se als marges del procés. Aquesta tendència descendent culmina en la derrota en els primers comicis democràtics de juny de 1977, en què els grups revolucionaris no aconsegueixen obtenir ni un sol escó al parlament espanyol. L’extrema esquerra espanyola es converteix llavors en esquerra extraparlamentària i entra en un procés de debilitament generalitzat en el qual es combinaran en totes les formes possibles la dissolució, la sectarització i les fusions.

Davant del vell dilema de renovar-se o morir, un d’aquests partits, el Moviment Comunista, va optar per la via més llarga i complexa: la renovació permanent com a forma de perdurar. Aquesta transformació es du a terme en un moviment simultani que se situa al mateix temps dins i fora de l’organització. Suposa primer mirar a l’exterior, enamorar-se selectivament del que s’hi cou o s’hi delibera, dels referents i tendències més nous i alternatius, o almenys que encaixen millor amb el seu ideari i estil; un procés al qual en segueix un altre de fermentació interna del que resulta un nou artefacte –ja siga una idea, un valor, una reflexió, un camí o una meta elaborada pels mateixos experts i expertes– que es difondrà després entre els afiliats a través dels canals habituals de comunicació.

El punt de partida d’aquest procés de renovació sense fi és una organització d’extrema esquerra marcada en la seua estructura, ideologia i praxi pel marxisme-leninisme, per la breu i intensa empremta del maoisme, pel guevarisme i pel pensament d’intel·lectuals com Marcuse, Debray o Fanon. Obrerisme, centralisme democràtic, revolucionarització ideològica,²⁰ antiimperialisme i revolució són algunes de les idees i elements-força que els mouen a l’inici del camí. El context en què sorgeix també deixarà la seua empremta en l’organització: al franquisme deurà en part una manera d’organitzar-se i d’actuar marcada per la clandestinitat, l’hermetisme i la cautela, però també per unes importants xarxes personals d’afinitat i sentiment que perviuen en l’actualitat. Dels seus orígens (bascos) procedeix segurament la sensibilitat davant les minories nacionals i les diferències socioculturals i lingüístiques, i la prolongada relació de l’MC basc (EMK) amb l’esquerra abertzale. Aquesta sensibilitat contrasta amb l’escàs interès que en general mostra l’extrema esquerra per la qüestió nacional, un tema que considerà tradicionalment com una vel·leïtat típicament burgesa.²¹

Vista en perspectiva, l’evolució de l’MC dista molt de ser lineal. Al contrari, està plena de dubtes i tantejos, d’avanços i retrocessos. Així, l’acceptació del joc democràtic i parlamentari es combinà durant prou de temps amb vel·leïtats revolucionàries més o menys vetlades i intenses. Igualment, els canvis jurídics i formals de la seua estructura organitzativa, tendents a consolidar una progressiva descentralització, van conviure de facto amb una pronunciada centralització dels processos de presa de decisió. I és precisament en aquest espai en què es combinen les noves tendències i les inèrcies anteriors, on s’observa amb nitidesa el poder dels ordenaments instituïts. Perquè el trànsit de partit centralitzat a partit federal i, més endavant, a organització confederal (en l’ombra) va passar una important factura a les respectives organitzacions emergents, perquè va crear noves i poderoses imatges que gradualment anirien alterant la forma amb què cada formació i els respectius militants se situaven o identificaven en relació amb el conjunt. Sovint, els moviments d’avanç i retrocés es combinen amb alteracions de caràcter pendular, que consisteixen a posicionar-se en els antípodes de l’actitud que mantenien en el període anterior. Aquesta oscil·lació consisteix, per exemple, a passar de ser un partit polític a renegar de la política i proclamar un interès exclusiu pels fenòmens culturals i socials, o pregonar les bondats dels enfocaments oberts i flexibles que inevitablement contrasten amb tot allò que es mostra rígid i tancat.

Cal destacar, finalment, la importància dels processos i tendències que s’inicien en els anys vuitanta, que vistos en perspectiva es revelen decisius per a la gestació del que existeix en l’actualitat. És llavors quan comencen a esbossar-se els contorns d’un nou mite grupal, el de la flexibilitat, el de l’experimentació i la renovació permanents pel qual s’autoidentifiquen. D’altra banda, el declivi de l’obrerisme afavoreix el trasllat del seu interès pels nous moviments socials i la descoberta simultània de noves bases socials i de nous camps d’acció. Finalment, el tercermundisme característic de l’esquerra revolucionària els facilita el trànsit cap a un altre focus d’interès i acció: el que representen conjuntament la marginació i la pobresa.²²

¹ <http://www.pte-jgre.com/>. Aquesta associació té una homònima a Catalunya que també disposa d’una web molt interessant i dinàmica: <http://www.ptc-jgr.org/>.

² Presentació de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica del PTE i de la JGRE en la web <http://www.pte-jgre.com/> (consulta: abril de 2008).

³ Entrevista als organitzadors del 30PTE, <http://www.pte-jgre.com/entrevistas/entrevistas.htm/> (consulta: abril de 2008).

⁴ A aquestes quatre etapes, que finalitzen el 2008, cal afegir-ne encara una altra que arriba fins a l’actualitat i de la qual parlaré en el capítol següent.

⁵ El concepte d’esquerra alternativa és bastant més nou i s’utilitza per a designar a dos tipus de formacions distintes: les que resulten de la transformació d’una part de l’esquerra revolucionària i les que representen el vessant mes crític dels moviments socials, en els quals s’inclouen des del feminisme, l’ecologisme i el pacifisme fins als moviments de solidaritat i altermundistes. En totes aquestes formacions i moviments estan presents, encara que en clau crítica, els valors postmaterialistes que situen en primer pla les relacions humanes i la qualitat de vida.

⁶ Vegeu els estudis sobre les pràctiques dels maoistes francesos (Linhart, 1978-1981; Dressen, 1999 i 2000), unes pràctiques que també van fer seues algunes formacions revolucionàries espanyoles entre els anys setanta i vuitanta, tal com podrem observar de prop en la segona meitat del llibre.

⁷ D’aquesta generació d’organitzacions van formar part les principals corrents del maoisme espanyol: el PTE, l’ORT (Organización Revolucionaria de Trabajadores) i l’MC, així com altres formacions d’implantació més reduïda.

⁸ En aquest aspecte seguisc de prop l’aportació de Consuelo Laiz (1995).

⁹ Entrevista a R.O., Bilbao, 2004.

¹⁰ En el context espanyol, el nacionalisme revolucionari preconitzava l’alliberament nacional i de classe i la construcció d’una societat socialista en els àmbits català o basc.

¹¹ Com destaca Consuelo Laiz (1995), el nucli fundacional d’ETA-Berri és un nucli d’universitaris, en alguns casos d’origen cristià, influïts per la revolució cubana, hostils a la dictadura, estudiosos del marxisme, inquiets per explicar la història del País Basc sense la influència d’un nacionalisme que qualifiquen de burgès, i partidaris d’unir conflicte de classes i afirmació nacional. Durant poc més d’un any aquest grup controlarà part de la direcció d’ETA, constituint una tendència obrerista o marxista fins que, a causa del seu obrerisme, serà expulsat de la formació durant la primera part de la V Assemblea.

¹² Com sosté l’historiador Josep Sánchez Cervelló (1993, 1997), la influència de la revolució portuguesa en el procés de transició democràtica a Espanya pareix avui innegable.

¹³ García Cotarelo entén per grup de resistència «una oposición global al conjunto del ordenamiento jurídico positivo sin ser de masas» (1987: 61; citat per Laiz, 1995: 284).

¹⁴ A partir d’ací utilitze sovint els termes col·loquials emecé/emecés i trotsko/trotskos per fer referència a l’MC i l’LCR i els seus respectius militants.

¹⁵ Aquest va ser el cas de fins a vuit entitats territorials distintes, en les quals no s’inclou l’esmentada Zutik: Revolta, al País Valencià; Acción Alternativa, a Andalusia; Liberación, a Madrid, Astúries i La Rioja; Inzar, a Galícia; Batzarre, a Navarra; i Canarias Alternativa, a Canàries. Només a Catalunya la ruptura va ser de tal calibre que va ocasionar la desaparició total del grup anomenat Acció Alternativa.

¹⁶ Encara, a les eleccions europees de 2014 alguns dels seus membres van formar part de la candidatura de Podemos, per a la qual IA va demanar el vot.

¹⁷ <http://www.pensamientocritico.org/>.

¹⁸ Conceptualitze així uns personatges fonamentals en el manteniment de la unitat identitària i ideològica del conjunt postemecé. Tal com els caracteritza una persona clau de l’organització a nivell estatal, es tracta de «personas que tienen algo que decir y que van de una organización a otra, a veces dando cursillos y otras dando charlas públicas, y eso, pues es clave. Ahí han ido pero mogollón de gente..., bueno, mucha gente, 10, 12 personas que se han movido por todo el Estado dando charlas, reuniéndose con la gente, cursillos, charlas, y eso ha sido clave» (Entrevista a L. L., Madrid, 2004).

¹⁹ Nom del col·lectiu de joves de l’organització del tronc emecé anomenada Liberación, radicada a Madrid a principis dels anys dos mil.

²⁰ Una proclama provinent del pensament de Mao en pro de l’autotransformació personal de la militància, que afirmava que «los revolucionarios deben ser no sólo agentes de la transformación social, sino también objeto de revolucionarización (más aún: la convicción de que lo segundo es condición de lo primero)» (del Río, 2001: 39).

²¹ Exceptuant, evidentment, el corrent de l’independentisme revolucionari, un segment polític amb personalitat pròpia que també se situa en l’espai ideològic de l’extrema esquerra (Buch, 2007: 21).

²² La teoria de Lenin sobre l’imperialisme té una importància primordial en el tercermundisme que caracteritza els partits de l’esquerra radical. D’acord amb Consuelo Laiz (1995: 19), entenc per aquest concepte l’afinitat que manifesten amb els moviments antiimperialistes i revolucionaris del Tercer Món, ja que veuen en aquests moviments i lluites la nova esperança per a la revolució fracassada en occident.