Читать книгу Problemes de gènere - Judith Butler, Judith Butler - Страница 9

Els debats feministes actuals sobre què significa el gènere porten contínuament a una certa sensació de problemàtica, com si la indeterminació del gènere pogués acabar culminant en el fracàs del feminisme. Potser la problematització no ha de carregar necessàriament un valor tan negatiu. En el discurs dominant de la meva infantesa, crear problemes era una cosa que no havies de fer mai precisament perquè podia portar-te problemes. La rebel·lió i la seva repressió semblaven atrapades en els mateixos termes, un fenomen que va fer sorgir la meva primera visió crítica dels estratagemes subtils del poder: la llei imperant t’amenaçava amb problemes, fins i tot de portar-te problemes, tot per evitar-te problemes. Per tant, vaig concloure que els problemes són inevitables i que l’objectiu havia de ser com crear-ne de millors, com tenir-ne de millors. Amb el pas del temps, van arribar altres ambigüitats a l’escena crítica. Vaig fixar-me que els problemes de vegades eren un eufemisme per referir-se a alguna qüestió fonamentalment misteriosa, normalment relacionada amb el suposat misteri de tot el que és femení. Vaig llegir Beauvoir, que explicava que ser una dona en els termes d’una cultura masculinista vol dir ser una font de misteri i incapacitat de coneixement per als homes, i d’alguna manera em va semblar que això quedava demostrat quan vaig llegir Sartre, per a qui tot el desig, suposat problemàticament com a heterosexual i masculí, es definia com a problema (en francès, trouble). Per al subjecte masculí de desig, el problema es convertia en un escàndol amb la intrusió sobtada, amb l’agència imprevista, d’un objecte femení que inexplicablement torna la mirada, inverteix la mirada i qüestiona el lloc i l’autoritat de la posició masculina. La dependència radical que té el subjecte masculí de l’Altre femení de cop deixa al descobert que l’autonomia d’ell és il·lusòria. Aquesta inversió dialèctica concreta del poder, tanmateix, no em va copsar l’atenció, tot i que d’altres sí. El poder havia de ser alguna cosa més que un intercanvi entre subjectes o una relació d’inversió constant entre el subjecte i l’Altre; de fet, el poder semblava operar en la producció d’aquest mateix marc binari per pensar sobre el gènere. Vaig preguntar: quina configuració de poder construeix el subjecte i l’Altre, aquesta relació binària entre «homes» i «dones», i l’estabilitat interna d’aquests termes? Quina restricció hi opera? Són termes que desproblematitzen només en la mesura en què s’adapten a una matriu heterosexual per conceptualitzar el gènere i el desig? Què passa amb el subjecte i amb l’estabilitat de les categories de gènere quan el règim epistèmic de la presumpta heterosexualitat es desemmascara com el que produeix i reïfica aquestes categories aparentment ontològiques?

Però com es pot qüestionar un règim epistèmic/ontològic? Quina és la millor manera de problematitzar les categories de gènere que sostenen la jerarquia entre els gèneres i l’heterosexualitat obligatòria? Fixem-nos en el fat dels «problemes de dones», aquesta configuració històrica d’una indisposició femenina innombrable, que velava mínimament la idea que ser dona és una indisposició natural. Tot i que la medicalització dels cossos de les dones és un tema molt seriós, el terme també fa riure, i riure davant de les categories serioses és indispensable per al feminisme. Sense cap mena de dubte, el feminisme continua necessitant les seves pròpies maneres de jugar seriosament. Female Trouble («Problemes de dones») és, així mateix, el títol d’una pel·lícula de John Waters en què surt Divine (l’heroi/heroïna de Hairspray, també), que amb la seva encarnació de les dones suggereix implícitament que el gènere és una mena d’encarnació persistent que passa per realitat. La seva actuació desestabilitza les distincions mateixes entre natural i artificial, profunditat i superfície, interior i exterior, mitjançant les quals gairebé sempre opera el discurs sobre els gèneres. El drag és una imitació del gènere, o dramatitza els gestos significants mitjançant els quals s’estableix el gènere mateix? Ser dona constitueix un fet natural o una performance cultural?, o la naturalitat es constitueix a través d’actes performatius constrets discursivament que produeixen el cos mitjançant les categories de sexe, i dins d’aquestes categories? A banda de Divine, les pràctiques de gènere en les cultures gai i lèsbica sovint tematitzen allò que és natural en contextos paròdics que posen en relleu la construcció performativa d’un sexe original i veritable. Quines altres categories fundacionals de la identitat (el binarisme del sexe, el gènere i el cos) es poden mostrar com a produccions que creen l’efecte del que és natural, original i inevitable?

Exposar les categories fundacionals de sexe, gènere i desig com a efectes d’una formació específica de poder exigeix una forma de recerca crítica que Foucault, reformulant Nietzsche, designa com a genealogia. Una crítica genealògica es nega a buscar els orígens del gènere, la veritat profunda del desig femení, o una identitat sexual autèntica que la realitat ha amagat a la vista; més aviat la genealogia investiga els interessos polítics de designar com a origen i causa les categories identitàries que de fet són efectes d’institucions, pràctiques, discursos amb punts d’origen múltiples i difosos. La tasca d’aquesta recerca és centrar (i descentrar) aquestes institucions definidores: fal·logocentrisme i heterosexualitat obligatòria.

Precisament perquè femení ja no sembla que sigui una idea estable, el seu significat queda tan problematitzat i variable com el de dona, i com que tots dos termes assoleixen les seves significacions problematitzades només com a termes relacionals, aquesta recerca pren com a centre el gènere i l’anàlisi relacional que suggereix. A més, ja no està clar que la teoria feminista hagi de resoldre qüestions d’identitat primària per poder abordar la tasca política. El que hauríem de preguntar és, en canvi, quines possibilitats polítiques són conseqüència d’una crítica radical de les categories identitàries. Quina nova forma de política sorgeix quan la identitat com a terreny comú ja no constreny el discurs sobre les polítiques feministes? I fins a quin punt l’esforç per trobar una identitat comuna com a base per a una política feminista impedeix una recerca radical sobre la construcció política i la regulació de la identitat mateixa?

El text es divideix en tres capítols que recullen una genealogia crítica de les categories de gènere en tres camps discursius molt diferents. El capítol 1, «Subjectes de sexe/gènere/desig», reconsidera l’estatus de «dona» com a subjecte del feminisme i la distinció entre sexe i gènere. L’heterosexualitat obligatòria i el fal·logocentrisme s’entenen com a règims de poder/discurs que sovint tenen maneres divergents de respondre la qüestió central del discurs de gènere: com construeix el llenguatge les categories del sexe? «El que és femení» es resisteix a la representació dins del llenguatge? El llenguatge es considera fal·logocèntric? (Pregunta de Luce Irigaray.) «El femení» és l’únic sexe representat dins un llenguatge que fusiona allò femení i allò sexual? (Argument de Monique Wittig.) On i com convergeixen l’heterosexualitat obligatòria i el fal·logocentrisme?, on són els punts de ruptura? Com produeix el llenguatge mateix la construcció fictícia del sexe que sosté aquests règims de poder diversos? Dins un llenguatge de presumpta heterosexualitat, quina mena de continuïtats s’assumeix que existeixen entre sexe, gènere i desig? Són termes diferenciats? Quina mena de pràctiques culturals produeixen discontinuïtat subversiva i dissonància entre sexe, gènere i desig, i posen en qüestió les seves suposades relacions?

El capítol 2, «Prohibició, psicoanàlisi i la producció de la matriu heterosexual», ofereix una lectura selectiva de les explicacions de l’estructuralisme, la psicoanalítica i el feminisme sobre el tabú de l’incest com a mecanisme que intenta imposar identitats diferenciades i coherents internament dins el marc heterosexual. La qüestió de l’homosexualitat s’associa invariablement, en algun discurs psicoanalític, amb formes d’inintel·ligibilitat cultural i, en el cas del lesbianisme, amb la dessexualització del cos femení. D’altra banda, els usos de la teoria psicoanalítica per explicar les identitats de gènere complexes es fa mitjançant una anàlisi de la identitat, la identificació i la mascarada en Joan Rivière i altra bibliografia psicoanalítica. Un cop s’ha sotmès el tabú de l’incest a la crítica de Foucault sobre la hipòtesi repressiva d’Histoire de la sexualité, s’evidencia que aquesta estructura prohibitiva o jurídica estableix l’heterosexualitat obligatòria dins una economia sexual masculinista i, alhora, permet un desafiament crític a aquesta economia. La psicoanàlisi és una recerca antifundacional que afirma el tipus de complexitat sexual que desregula efectivament codis sexuals rígids i jeràrquics?, o manté un conjunt de supòsits no reconeguts sobre les bases de la identitat que treballen a favor d’aquestes mateixes jerarquies?

L’últim capítol, «Actes corporals subversius», comença amb una consideració crítica de la construcció del cos maternal en Julia Kristeva per mostrar les normes implícites que governen la intel·ligibilitat cultural del sexe i la sexualitat a la seva obra. Tot i que Foucault s’ocupa de fer una crítica de Kristeva, si s’examinen atentament algunes obres del mateix Foucault es revela una indiferència problemàtica a la diferència sexual. La seva crítica de la categoria de sexe, tanmateix, ofereix una reflexió sobre les pràctiques reglamentadores d’algunes ficcions mèdiques contemporànies destinades a designar un sexe unívoc. La teoria i la ficció de Monique Wittig proposen la «desintegració» dels cossos constituïts culturalment, i suggereix que la morfologia mateixa és conseqüència d’un esquema conceptual hegemònic. La part final d’aquest capítol, «Inscripcions corporals, subversions performatives», considera la frontera i la superfície dels cossos construïda políticament, partint de la feina de Mary Douglas i Julia Kristeva. Com a estratègia per desnaturalitzar i ressignificar les categories corporals, descric i proposo un conjunt de pràctiques paròdiques basades en una teoria performativa dels actes de gènere que són disruptives amb les categories de cos, sexe, gènere i sexualitat, i en provoquen la proliferació i la ressignificació subversiva més enllà del marc binari.

Sembla que tots els textos tenen més fonts de les que poden reconstruir en els seus propis termes. Són fonts que defineixen i informen el llenguatge mateix del text de tal manera que caldria desembullar exhaustivament el text mateix per entendre-les, i evidentment no hi hauria cap garantia que s’acabés de desembullar mai. Tot i que per començar aquest prefaci he explicat una història d’infantesa, és una faula irreductible als fets. De fet, l’objectiu més general aquí és detectar com les faules sobre el gènere estableixen i fan circular noms inadequats dels fets naturals. Està clar que és impossible recuperar els orígens d’aquests assajos, localitzar els diversos moments que han fet possible aquest text. Els textos s’han reunit per facilitar la convergència política del feminisme, les perspectives gais i lesbianes sobre el gènere, i la teoria postestructuralista. La filosofia és el mecanisme disciplinari predominant que mobilitza actualment aquesta autora-subjecte, tot i que rarament, si és que es dona el cas, apareix separada d’altres discursos. La recerca pretén reforçar aquestes posicions sobre els límits crítics de la vida disciplinària. L’objectiu no és continuar sent marginal, sinó participar en la xarxa o en les zones marginals que sorgeixin d’altres centres disciplinaris i que, conjuntament, constituïm un desplaçament múltiple d’aquestes autoritats. La complexitat del gènere requereix un conjunt de discursos interdisciplinaris i postdisciplinaris per poder resistir-se a la domesticació dels estudis de gènere o dels estudis feministes dins l’acadèmia i radicalitzar la idea de crítica feminista.

S’ha pogut escriure aquest text gràcies a unes quantes formes de suport institucional i individual. L’American Council of Learned Societies va atorgar una beca de recerca per a doctorats recents el semestre de tardor de 1987, i l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton va oferir una beca de recerca, allotjament i converses provocadores durant l’any acadèmic 1987-88. La beca de recerca de la Universitat George Washington també va donar suport a la meva recerca durant els estius de 1987 i 1988. Joan W. Scott ha estat una crítica incisiva i valuosíssima durant diferents fases del manuscrit. El seu compromís amb el repensament crític dels termes pressuposicionals de la política feminista m’ha suposat un repte i una inspiració. El «Seminari sobre gènere» organitzat a l’Institut d’Estudis Avançats i dirigit per Joan Scott m’ha ajudat a aclarir i elaborar les idees gràcies a les divisions importants i provocadores en el nostre pensament col·lectiu. Per tant, dono les gràcies a Lila Abu-Lughod, Yasmine Ergas, Donna Haraway, Evelyn Fox Keller, Dorinne Kondo, Rayna Rapp, Carroll Smith-Rosenberg i Louise Tilly. Els estudiants del meu seminari «Gènere, identitat i desig», ofert a la Universitat Wesleyan i a Yale el 1985 i el 1986, respectivament, van ser imprescindibles perquè estaven molt disposats a imaginar mons amb altres gèneres. També agraeixo la varietat de respostes crítiques que he rebut en presentacions de parts d’aquest treball al Princeton Women’s Studies Colloquium, el Humanities Center a la Universitat Johns Hopkins, la Universitat de Notre Dame, la Universitat de Kansas, l’Amherst College, i la Facultat de Medicina de la Universitat Yale. També compten amb el meu reconeixement Linda Singer i el seu radicalisme persistent valuosíssim; Sandra Bartky, per la feina i les oportunes paraules de suport; Linda Nicholson, pels consells editorials i crítics, i Linda Anderson, per les intuïcions polítiques agudes. També dono les gràcies als següents individus, amics i col·legues, que han anat formant el meu pensament i hi han fet costat: Eloise Moore Aggar, Inés Azar, Peter Caws, Nancy F. Cott, Kathy Natanson, Lois Natanson, Maurice Natanson, Stacy Pies, Josh Shapiro, Margaret Soltan, Robert V. Stone, Richard Vann i Eszti Votaw. Dono les gràcies a Sandra Schmidt per la gran feina en ajudar-me a preparar aquest manuscrit, i a Meg Gilbert per l’ajuda. També dono les gràcies a Maureen MacGrogan per encoratjar aquest projecte i d’altres amb el seu humor, la seva paciència i el seu bon guiatge editorial.

Igual que anteriorment, dono les gràcies a Wendy Owen per la seva imaginació incansable, la crítica entusiasta i la provocació de la seva feina.