Читать книгу Els llegats - Lluís Calvo Guardiola - Страница 10

La cultura, vista de manera tradicional, no ha d’oferir dubtes. Sòlida, s’entotsola i marca, sorruda, una distància vertical i jeràrquica. Sembla, des d’aquest punt de vista, que s’erigeixi com un ídol que no admet la mirada dubitativa ni, encara menys, l’escèptica. Hauríem de recelar, tanmateix, de la cultura que sols és vista com a instrument de domini i d’afirmació d’una estructura jeràrquica de poder. I seria necessari marcar una necessària distància amb la prosa planyívola, a la qual s’aferra ben sovint el classisme. Res no és més grotesc que els joves que es captenen com si la seva vida tingués lloc en una època pretèrita, amb la vana pretensió de traslladar motlles dels segles xviii o xix a l’època de la intel·ligència artificial. És cert que la hibridació que Steiner critica amb virulència permet una gran riquesa d’estils. D’aquesta manera, es pot ser trobador i neogòtic (sempre ens quedaran The Cure, Siouxsie o Lacuna Coil!), emular els maudits i disfressar-se d’acadèmic amb perruca i casaca, però sense oblidar mai l’actualitat capitalista i global, amb totes les estructures i particularitats socioeconòmiques i culturals que comporta. La veritable antiguitat és tan actual que arriba sempre des del present, i gairebé des d’un futur que s’anticipa per uns segons al moment actual. La tradició és una vivència fonda, crítica i feta sempre contracorrent, no pas una aparença impostada. I això és el que no entenen, justament, els neoacademicistes que puden a naftalina per tots els plecs del cos, amb els seus ridículs gavanys d’impostat artista bohemi, els tocs falsament punks o els detalls hípster que pretenen atorgar una mica de classisme a tot plegat. Els feixismes moderns, sempre proclius a tergiversar el passat, no podien haver imaginat, ni en els seus somnis més humits, uns millors aliats que aquests morts en vida.

Eliot mateix reconeix que la tradició –un mot que en les lletres angleses no es fa servir gaire, si no és en el sentit d’arrelament als temps passats, amb un matís de reconstrucció arqueològica– no es pot heretar, amb la qual cosa cal obtenir-la amb un gran esforç i sentit històric. Doncs bé: Eliot afegeix que la totalitat de la literatura europea, des d’Homer, té una existència simultània, amb una dimensió temporal i atemporal alhora. La tradició, per tant, és una baula que ha de saltar les barreres amb un deix descaradament diacrònic que no ha de perdre de vista el present. Un cop admès això, que és ben plausible, s’ha de reconèixer que el fet de trencar la baula té connotacions clarament polítiques, cosa que subratlla de manera pertinent Steiner. En efecte: ¿A qui interessa, si no és al populisme desbocat, una societat que ja no sap reconèixer els lligams que la vinculen amb els temps d’antany? ¿Com podran els ciutadans ser conscients dels fils que uneixen determinats pressupòsits ideològics amb els períodes més foscos de la humanitat? ¿I com es pot avançar cap a la igualtat si es perden de vista els moments de confrontació i s’habita un present que canvia cada dia per tal que tot continuï igual? Aquests són alguns dels interrogants que podríem formular-nos ara mateix. Caldrà avançar, però, una mica més i desbrossar el camí. En qualsevol cas, la interrupció de la transmissió del llegat, el tall abrupte de la badiella que no deixa cap arrel que es pugui transformar en símbol de recepció i d’alliberament, és una mala notícia. En aquest sentit són ben preocupants els resultats d’una enquesta recent realitzada als Estats Units entre millennials i membres de la generació Z, que revela que un alt nombre de joves, superior al cinquanta per cent en alguns casos, no sap esmentar ni un sol camp d’extermini nazi, mentre que una part significativa dels enquestats (un dinou per cent a l’estat de Nova York) està convençuda que els jueus van ser els responsables de l’extermini.

Les produccions de la cultura clàssica s’estan convertint en una mena de reducte fòssil. O bé en un àmbit reservat als especialistes, com el banc de llavors de l’illa àrtica de Svalbard, on s’emmagatzemen, subterràniament, mostres de tot el món per tal de preservar-les i posar-les a disposició de la humanitat. La tradició és una biblioteca o un arxiu que ja ningú no consulta. Dipòsit i magatzem. Reservori. O meandre de formes sinuoses que va deixant llims que se superposen els uns als altres i que ja ben pocs saben llegir. Sense aquesta sedimentació, tanmateix, no hi pot haver tradició, com afirmen Peter L. Berger i Thomas Luckmann. Parlar de tradició implica referir-se a les diverses objectivacions que, a través de les visions compartides i sobretot del llenguatge, faciliten la creació d’experiències en la comunitat. És el llenguatge allò que permet transmetre les diverses sedimentacions. Tal com subratlla Hannah Arendt, el llenguatge està contingut en el passat amb un traç inesborrable, amb la qual cosa qualsevol intent de voler-nos-en deslliurar esdevé va. Som llenguatge sempre, encara que aquest ens arribi inadvertidament, de manera sedimentada, gairebé fòssil. Però aquest caràcter petri també pot anihilar l’espontaneïtat, la recepció, el gaudi alegre del passat. Com reconeix Raül Garrigasait, el passat pot ser una llosa que mata «l’experiència viva», sota el pes de la pedanteria i dels clixés. Per això defensa l’alegria de travessar «tota mena de capes històriques, intel·lectuals, artístiques», per tal d’accedir a una «vida innocent i purificada d’esquemes, la vida lleugera, plena, que treu profit del passat com d’una menja nutritiva i saborosa, la vida que és cos i paraula, idea i lloc». En qualsevol cas, per viure aquesta alegria gairebé sensual s’ha d’estar amatent a les clivelles. L’obvietat està servida: si volem gaudir del passat primerament hem de conèixer-lo. De tota manera, treure profit del passat ens situa en un terreny d’experiència pròpia i interior, ben allunyat de la mera reverència acrítica.

Si es talla la corretja de transmissió, o si algú remou els sediments i en barreja els dipòsits de manera poc curosa, es produirà la interrupció. Berger i Luckmann parlen de legitimitats i és així com es transmeten una sèrie de significats i objectivitats que esdevenen coneixements. La comunicació no és neutra, ja que requereix un aparell social i uns receptors que acatin i admetin com a comú allò que s’ha fet arribar. Els comportaments institucionalitzats impliquen, alhora, diferents rols i instruments de control. Pensar la tradició amb un biaix innocu, com si es tractés d’un conjunt no contaminat pels pòsits polítics i socials, és una operació d’idealització que està condemnada d’antuvi al fracàs. Tots nosaltres esdevenim actors –afirmen Berger i Luckmann– d’un conjunt de representacions que s’han de retornar a la vida per tal que no esdevinguin mortes. A partir d’aquí es produeixen diverses legitimacions, amb un univers central i diferents universos parcials que poden conviure de manera més o menys harmònica. Tots dos autors ens recorden que els universos simbòlics i les legitimacions són productes humans. No és estrany trobar, en aquest sentit, postulats que pretenen fer passar per innates meres formulacions socials, derivades d’un determinat ordre polític. Els diferents poders sempre intentaran camuflar els seus postulats sota algun ordre natural. També això és un tret constant dels temps històrics.

L’ordre vigent exclou tots els discursos que puguin posar en qüestió la seva estabilitat. Un discurs en tapa un altre. I cada visió intenta enderrocar les anteriors, o bé totes les construccions contemporànies que puguin fer-li ombra. Les llacunes, per tant, són gairebé inevitables. Agamben ho rebla amb una sentència lapidària: «[…] tot treball seriós d’investigació arqueològica implica sempre una destrucció de la tradició». I caldria afegir, en aquest punt, de la tradició més feble i arraconada, és a dir, d’aquella que no ha tingut accés als mecanismes de transmissió propis dels poders culturals i que, justament per això, és dubtós que hagi arribat mai a formar part de l’herència que ens ha pervingut. Agamben apunta que quan un text esdevé canònic, la possibilitat d’accedir-hi queda tancada per sempre (una tesi que ja trobem en Heidegger, i a la qual tornaré més endavant). Individus i institucions s’erigeixen, així, en monuments barrats i closos, de difícil accés. I al mateix temps, la construcció de discurs històric implica la legitimació i també l’arqueologia de l’ordre. La tradició mai no és una agrupació de produccions blanquejades i impol·lutes, sinó que la seva imposició respon a tot un seguit de factors i interessos de tipus polític, econòmic i social. Qui arriba primer als dispositius de poder pot marcar, llavors, l’ordre i la prioritat del discurs, tot conduint-lo cap a un sentit o cap a un altre.

Hannah Arendt recull l’eco de Benjamin i assevera que el fil de la tradició s’ha trencat, amb l’afegit que ja no som capaços de renovar-lo. Per a Arendt, tanmateix, el que s’ha enderrocat de debò és la trinitat romana que unia la religió, l’autoritat i la tradició. La pèrdua consisteix en la ruptura de la continuïtat entre el passat tal com es transmetia de generació en generació, en adoptar les formes de la cohesió i de la coherència. No obstant això, crec que és vana la pretensió de mostrar la tradició com un llegat impol·lut, tancat en una vitrina de vidres nítids. En aquest sentit, és important mostrar les línies de fractura de la coherència. La tradició no s’ha de venerar acríticament, com si es tractés d’un cadàver incorrupte, sinó que s’ha de vivificar des del present, des de la singularitat, i si convé amb respostes impertinents i rebels. La tradició, però, és necessària per orientar-nos. I s’hauria de distingir amb cautela de l’autoritat, perquè aquesta última sempre intenta imposar una visió concreta de la cultura i de la història des del seu mandarinat dictatorial, com si només fos possible una tradició determinada. Contràriament, un dibuixant de manga, un grup de metal extrem o un vocalista de trap formen part d’una tradició que compta amb un bon gruix de discurs, d’obres i de seguidors al darrere. Per entendre’ns: de la tradició tant en formen part Bach, Dant i Guerau de Liost com Opeth, Pink Floyd o Akira Toriyama (aquí cal recordar que el temps no dicta sentència, com es creu de manera habitual, sinó que són els gustos socials i les estructures pròpies de cada època els que faciliten o deneguen el pas a la tradició). Aquesta constatació no respon pas a cap vel·leïtat postmoderna, desitjosa d’igualar-ho tot, sinó que sorgeix de la vivència quotidiana de la cultura i també de la manera com els joves i no tan joves integren referents del tot dissemblants. És pertinent recordar que mentre Arnau Cadell esculpia capitells o Fra Angelico de Fiesole pintava frescos –i estic parlant d’un període que comprèn més de tres segles, amb unes característiques que s’estenen abans i després d’aquesta acotació–, a Europa es produïa una cultura popular que s’expressava a través del carnaval, de la religió popular, dels cançoners, de les festes, dels jocs i dels espectacles còmics. És a dir, a través de tot allò que Mikhail Bakhtín definí com a «cultura específica de la plaça pública», i que altres autors com Jacques Le Goff o Pietro Boglioni han investigat a bastament. Que ningú, però, se sobreexciti abans d’hora: el terme cultura popular no aparegué fins al segle xviii. La temptació anacrònica, en la història, és com la pota d’una taula que balla de manera enutjosa i que, esforçats, intentem falcar amb el primer objecte que tenim a mà.

La tradició és polièdrica i plural. En el seu si conviuen branques dissemblants, marrades incompatibles i visions que presenten un alt contrast. La tradició només pot ser entesa, a dreta llei, com a conjunt de tradicions. És fàcil entendre, aleshores, que la lluita entre les tradicions sigui a cor obert, des del moment en què cadascuna d’elles vol establir el seu discurs i la seva legitimitat. No sempre, és clar, aquestes tradicions són incompatibles entre elles. Fins i tot n’hi ha que no aspiren a imposar res i que no pretenen erigir cap monòlit que exclogui les perspectives enfrontades o divergents. En qualsevol cas, saber què entra o què no dins de la tradició ens enfronta a la qüestió, sempre difícil, de la legitimitat.

Quan Paul Ricoeur parla de legitimitat ho fa en consonància amb la noció d’autoritat, vinculada íntimament amb la tradició. Aquesta autoritat estableix ben sovint una cuirassa que dificulta la tasca hermenèutica, la qual sembla ben sovint que hagi de saltar la tanca que cenyeix els discursos establerts i la seva ambició de veritat. Encarats a les diverses tradicions, Ricoeur ens proposa que aquestes pretensions passin a ser presumpcions de veritat, en el sentit de validar-les i de tenir una recepció confiada enfront dels diferents discursos, just abans de passar-les pel sedàs del gest crític. Una actitud ben complicada davant de determinats postulats tirànics, però que aplicada al camp de les diferents arts i de la història ha de permetre visualitzar camps complexos de sentits i de qualitats, línies de coherències i incoherències, interessos que es poden deduir entre línies i també ingenuïtats i errades. Les tradicions, amb tota la seva càrrega de pluralitat, ja no voldrien ostentar la pretensió de la veritat sinó esbossar proposicions de sentit. I a partir d’aquí, Ricoeur ens proposa excavar tot allò oblidat, rebutjat i avortat (des potentialités avortées), així com les temptatives reprimides. És clar que aquí ens situem en una història paral·lela que s’escriu al costat de l’altra –la preponderant, la poderosa–, amb una cal·ligrafia que ressegueix els marges de tot allò bescantat.

Quan parlem de tradició ens referim, per tant, a tradicions divergents i plurals que enriqueixen el panorama de les nostres vides. No es pot oblidar, com ens recorda Eric Hobsbawm, que existeixen tradicions que semblen molt sòlides, arrelades en un temps remot, i que en canvi són inventades, perquè comprenen un conjunt de regles acceptades de caràcter simbòlic que tenen com a objectiu inculcar determinats valors i normes de comportament amb l’ajut de la repetició, cosa que implica, automàticament, una continuïtat amb el passat i l’ús de la història com a legitimadora de les accions que s’emprenen en cada moment, amb la cohesió del grup social com a rerefons. Aquest és un intent, d’acord amb Hobsbawm, d’estructurar, amb un caire ritualitzat i formal que s’enfronta al canvi constant del món modern, determinades parts de la vida social. Les noves tradicions, d’altra banda, substitueixen les antigues quan aquestes últimes esdevenen obsoletes i ja no responen a les finalitats per a les quals van ser creades. S’ha de remarcar, doncs, el caràcter construït i inventat de moltes de les tradicions actuals, cosa que ens aboca a deixar de sacralitzar-les i de venerar-les de manera irracional, com si fossin intocables.

Més que no pas de tradició s’hauria de parlar, per tant, de tradicions. I n’hi ha que encara filen més prim. Paul Ricoeur distingeix, per exemple, entre la tradicionalitat, les tradicions i la tradició. La tradicionalitat fa referència a un estil d’encadenament de la successió històrica, en què es produeix una tensió entre l’eficiència del passat, que nosaltres sofrim, i la recepció del passat, que tots plegats duem a terme. La tradicionalitat assegura la continuïtat de la recepció del que va esdevenir-se. I Ricoeur ens parla de tradicions, en plural, tot situant-nos en aquell punt en què nosaltres ja no estem en la posició dels innovadors sinó en la dels hereus. Els llegats es transmeten a través del llenguatge, són lingüístics, i per aquest motiu Ricoeur assevera que per tradicions cal entendre les coses que ja s’han dit i que han estat transmeses al llarg de cadenes d’interpretació i de reinterpretació. Parlar de tradició en singular implica, en canvi, transitar per l’espai de les pretensions de veritat. Aquesta distinció és, al meu entendre, fonamental. Del passat rebem creences, idees, persuasions i conviccions, és a dir, maneres de creure que alguna cosa és veritable. I aquí rau el moll de l’os de la qüestió. Per a Ricoeur la tradició actua com la moral (propera al sentit que li atorgava Hegel), des del moment que ens deixem endur pel seu corrent abans de jutjar-la o de condemnar-la. La tradició, però, no està lliure del sedàs crític, sinó que és la matèria primera a partir de la qual la crítica ha d’exercir, justament, la seva tasca de judici i garbellada.

Si bé és cert que les creacions han de passar el filtre del temps per convertir-se en cultura (i el judici dels gustos i de les estructures a què he fet referència abans), aquest procés s’ha accelerat durant els últims decennis, sobretot si tenim en compte la immensa capacitat de difusió i d’expansió de continguts que presenta Internet. Fins fa poc, les tradicions necessitaven unes dècades o fins i tot uns quants segles per consolidar-se. Ara, aquesta distància s’ha reduït notablement, sota la sospita addicional que res, en veritat, pot arribar a perdurar en un món en què cada nova producció fagocita l’anterior i l’envia al pou de l’oblit més absolut. «Abans un tenia molts segles al davant. Ara, deu o vint anys com a molt», diu Sandro (Gabriele Ferzetti) a Clàudia (Monica Vitti), a L’avventura, de Michelangelo Antonioni, una pel·lícula de 1960. Una constatació dels nous temps.

I just en aquest punt no es pot oblidar la distinció que fa Arendt entre societat i societat de masses. En la primera, la cultura es pot devaluar i pot ser utilitzada per a usos egoistes, però en cap cas es consumeix; mentre que en la cultura de masses la cultura està vinculada a l’entreteniment. I és aquí on entrem en un territori de distincions delicades i altament subjectives sobre què és l’entreteniment i sobre allò què té qualitat o no en té gens, sense deixar de banda la distinció entre el que neix amb una certa voluntat de perdurar i allò que les indústries culturals fabriquen amb un caràcter efímer, des de la seva eficaç obsolescència programada. De nou ens trobem en la imprescindible distinció entre tradició i tradicions.

Per a Arendt, tanmateix, les produccions de la indústria de l’entreteniment no són objectes culturals dignes de ser mesurats i avaluats, sinó tan sols béns de consum, mercaderies efímeres que se situen en el mateix pla que altres béns de consum immediat. No existeix, llavors, una cultura de masses pròpiament dita, sinó tan sols un entreteniment de masses, atès que no es pot considerar que la cultura estigui estesa de manera general en la societat. Des d’aquest punt de vista, un objecte és cultural si és capaç de perdurar. I a partir d’aquí caldria veure quin és el barem de la perdurabilitat en un moment en què el temps circula a una velocitat desenfrenada. Per tornar als antics barems caldria, sens dubte, aturar el present. ¿Qui dubta, avui dia, que els Stones o els Beatles, que compten gairebé amb seixanta anys d’existència, ja són clàssics i pertanyen a la nostra tradició? Fins i tot Bad Bunny hi pertany, si extremem una mica el concepte i hi posem un xic d’humor. Allò que abans requeria uns quants segles per consolidar-se ara es converteix en referent en unes dècades o en uns anys. I el gruix temporal cada cop es fa més prim. ¿Perdurarà tot plegat? Aquí entrem en el terreny dels endevins i les pitonisses, però en qualsevol cas el verb perdurar potser és del tot extemporani en aquest debat. El que és evident és que la distinció entre cultura i entreteniment és molt clara des del fulgor intuïtiu, però esdevé molt complexa quan filem prim i intentem destriar, impulsats pel rigor i alliberats de qualsevol prejudici, entre el gra i la palla. Fer receptaris conceptuals és fàcil, però pensar per un mateix és una tasca infinitament complexa i inacabable.