Читать книгу Scrap mortal - Ludmilla Lacueva Canut - Страница 2

Оглавление

Ludmilla Lacueva Canut

Scrap mortal

Per al Ramon, Lydia i Christian, els meus puntals a la vida amb qui comparteixo moltes alegries

Edició: Apostroph

Correcció / serveis linguístics: Tutivillus

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

ISBN digital: 978-84-122005-2-2

Primera edició: març 2020

Primera edició digital: març 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. La seva autora, Ludmilla Lacueva Canut, i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Índex de personatges

Agent Arboleda: policia

Mireia Baldi: investigadora del Grup de Delictes Contra les Persones i scraper

Aina Blanc: scraper-blogger catalana

Geneviève de Fouchard: scraper-blogger francesa

Abby Jones: assistent de l’Stacy Morgan

Gínjol: gos de raça golden de la Marga i en Joan

Agent Gómez: policia

Ventura Gràcia: policia en formació a Quantico (Estats Units)

Pere Griu: investigador del Grup de Delictes Contra les Persones

Wendy Harris-Smith: dona de Jack Smith i mare de la Gwen

Llamp: gos del Grup Caní de la policia

Cerni Llop: comissari de policia

Marga i Joan: passejants pel llac d’Engolasters

Manel Martí: sotsoficial del Grup de Delictes Contra les Persones

Climent Masoliver: antic batlle d’Andorra i avi d’en David Masoliver

David Masoliver: batlle d’Andorra

Stacy Morgan: scraper-blogger nord-americana

Steven Morgan: pare de l’Stacy

Gus Pino: jugador nord-americà del Bàsquet Club d’Andorra

Xavier Pinyol: secretari judicial del batlle David Masoliver

Tim Redright: cònsol nord-americà a Barcelona

George Robban: president comunitat anglesa a Andorra

Àngel Rubio: carterista

Maria Sastre: forense i presidenta del Club d’Scrapbooking d’Andorra

Bianca Scatola: scraper-blogger nord-americana

Dolly Serrano: co-organitzadora del congrés d’scrapbooking d’Andorra

Gwen Smith: scraper

Jack Smith: pare de la Gwen

Jaume Solé: organitzador d’esdeveniments

Anna Vila: membre del TEDAX

Quim, Toni, Pep i Narcís: membres d’Identitat Judicial

Diu la llegenda que al fons del llac d’Engolasters hi havia un poble que va desaparèixer amb tots els seus habitants en no donar caritat a un home famolenc. L’única persona que va salvar la vida va ser una minyona que es va apiadar i li va donar de menjar. Seguint els consells del pobre desgraciat, va marxar en sentir el primer tro. Una tempesta esfereïdora va descarregar una tromba d’aigua que va engolir sense pietat aquells vilatans cobdiciosos i sense ànima. En dies de pluja, hom diu que se senten veus llastimoses que demanen ajuda...

Aquell matí, el llac d’Engolasters era tot quietud amb la resplendor del sol que s’anava estenent. Una agradable olor de pi es desprenia per la zona on només el cant del gall d’una borda propera trencava el silenci. Però vet aquí que ara hi surava un cos. Era esfereïdor pensar com podien canviar les coses d’un dia per l’altre i d’una manera tant tràgica. Ella creia que ho tenia tot: bellesa, diners, poder, però en una fracció de segon tot se n’havia anat en orris. De què havia servit tanta ambició, dolenteria i prepotència? Alguns pensaran que s’ho mereixia.

Sempre havia estat orgullosa de la seva cabellera rossa, llarga i brillant que exhibia en nombroses campanyes publicitàries. Tots els tractaments eren pocs per tal de lluir-la i sentir-se poderosa. Ara, els seus cabells suraven en aquella aigua verd fosc on s’emmirallaven els pins que encerclaven la depressió glacial i enfosquien la seva superfície. Un paratge de bellesa continguda que ella no havia pogut gaudir. Una turbina, situada en un extrem del llac, deixava anar intermitentment un doll d’aigua que formava un corrent que balancejava suaument aquell cos jove i musculat, mancat d’ànima.

La seva vida havia estat plena d’èxits i, tot i així, plena d’inseguretats. Tenia tot el que hom podia desitjar però sempre apareix una mà que no vol que vagis més enllà i trenca els teus somnis.

El Centre termolúdic Caldea s’havia vestit de gala per rebre l’elit de l’scrapbooking1 internacional. La Maria Sastre, presidenta del Club d’Scrapbooking d’Andorra, estava un pèl nerviosa. Scrapers, proveïdors i seguidores s’havien donat cita per primera vegada a Andorra.

Sort n’havia tingut de comptar amb l’ajuda del català Jaume Solé, gerent d’una empresa d’esdeveniments. Pensaven que seria un congrés petit però al saber-se que la famosíssima scraper nord-americana Stacy Morgan assistiria a la trobada va fer que es disparessin les inscripcions. A hores d’ara, la Maria encara al·lucinava que hagués acceptat venir a Andorra sense que això suposés cap despesa per a l’organització. L’única condició que posava era anar a veure un partit de l’equip de bàsquet nacional. Una demanda que els va sorprendre però que era molt fàcil d’aconseguir.

En Jaume estava molt rodat en organitzar esdeveniments però mai n’havia fet cap d’scrapbooking i va haver de recórrer a la Dolly Serrano, famosa als Estats Units com a organitzadora d’aquesta modalitat. També l’havia sorprès la seva acceptació. Si hagués estat a Barcelona o a alguna gran capital hauria entès el seu entusiasme però era un petit país entre muntanyes de menys de cinc-cents quilòmetres quadrats; no era home de donar-li mil voltes a les coses i l’únic que li interessava era que tot sortís bé.

La Maria rebia, a peu de terrassa, els convidats i participants; l’ajudaven unes companyes de la Policia que també eren aficionades a l’scrap. L’Anna Vila treballava al TEDAX2 i la Mireia Baldi era investigadora del grup de delictes contra les persones. Les havia conegut en començar a treballar com a forense i ben aviat les va arrossegar a la seva passió per les manualitats. En Josep, la Nelly i la M. Carme, de la revista andorrana Dona Secret, també eren presents i feien fotografies de tots els assistents. En aquella nit càlida la terrassa estava plena de gom a gom i seria l’acte social per excel·lència d’aquella setmana.

Els ulls de la Maria van brillar en veure aparèixer en Cerni.

—Estàs molt elegant aquest vespre! —va dir la Maria mentre es feien un petó.

—I tu estàs impressionant amb aquest vestit!

La Maria estava radiant i aquest moment de dolça intimitat va ser interromput per la impaciència de l’ex-batlle Climent Masoliver que exclamava que no era el moment de fer-se moixaines. La Maria va aixecar les celles. Aquest sí que no estava previst que vingués. En David Masoliver va avançar-se per saludar-la i excusar-se perquè el seu padrí havia volgut venir tant sí com no. La Maria no va contestar i va fer una llambregada al vestit del Climent que havia fet esforços per mudar-se. Li va semblar que portava un escuradents a l’orella però va preferir no dir-li res.

Una noia de llarga melena rossa i cos escultural va fer la seva aparició aixecant murmuris i desencadenant flaixos de les càmeres i els mòbils dels allí presents. L’Stacy Morgan caminava amb pas segur i duia un vestit vermell cenyit que va deixar bocabadats els assistents. La Maria va pensar que era encara més bonica que a les fotografies i que era molt elegant. Va apressar-se a saludar-la i aquesta li va agrair que l’hagués convidat. La Maria es va emocionar per la calidesa de les seves paraules. La seguia la seva ajudant, l’Abby Jones. En Cerni no va poder estar-se de remarcar-li a en David la cara de pomes agres que feia la noia i com alçava els ulls quan l’Stacy reia per tonteries. Tots dos van estar d’acord que no devia ser fàcil treballar per una famosa scraper i blogger com l’Stacy. No va trigar gaire en mostrar-se capritxosa, ordenant de mala manera a l’Abby que li anés a buscar un còctel mentre saludava alguns dels seus patrocinadors.

Van anar arribant els companys d’Identitat Judicial, instal·lant-se prop d’una de les piscines exteriors per prendre cava i assaborir els excel·lents canapès que servien els cambrers.

En Climent no es perdia res i semblava passar-s’ho prou bé amb la música del grup andorrà que amenitzava la vetllada.

—I això del crafbaken, quina collonada és? —va preguntar mentre engolia una gamba arrebossada i es llepava matusserament els dits.

—Es diu scapbooking! —va exclamar la Mireia mentre agafava una copa i s’aguantava el riure. És el que tota la vida s’ha dit manualitats.

—Ah! Avui en dia ho han de complicar tot! Vaja, quina pèrdua de temps i diners!

La Mireia, acostumada a les sortides de to del Climent, no li va fer cas; va mirar en Cerni i en David que feia cara de resignació però es va eixorivir quan li van presentar l’Aina Blanc, una scraper de Barcelona. La Mireia va explicar-los que era tot un referent a Catalunya i a tots els països de parla castellana. Tenia milions de seguidors i era molt activa. De seguida la van trobar simpàtica i molt xerraire. Tot i ser famosa, era molt planera i es deixava fotografiar amb tothom qui li demanava. En Climent va pensar que era un pèl superficial però li va caure bé. No se li va escapar que en David no havia quedat gens indiferent a l’encant de la jove. Quan li agafava aquell riure beneit volia dir que ja havia caigut al pot.

La festa era en el seu punt àlgid quan la Maria va pujar a l’escenari per donar la benvinguda a tothom i agrair la nombrosa assistència a aquest esdeveniment del món de l’scrapbooking que s’organitzava per primera vegada a Andorra.

—Desitjo que gaudiu d’aquests dies d’activitats amb les millors scrapers del món i vull agrair especialment la vinguda de les nord-americanes Stacy Morgan i Bianca Scatola, de la catalana Aina Blanc i de la francesa Geneviève de Fouchard. És tot un honor tenir-vos entre nosaltres i demano un fort aplaudiment per elles.

L’Stacy va mirar de mala gana a la Bianca que saludava als assistents efusivament. Com a noia de família rica, l’Stacy estava acostumada a ser el centre d’atenció i no li agradava gens ni mica que una perdulària de Brooklyn li prengués el protagonisme. Segur que s’havia apuntat a la trobada en saber que ella hi aniria. Quina oportunista.

No s’ho va pensar gaire i va pujar a l’escenari per prendre-li el micròfon a la Maria que, sorpresa i contenta alhora, li va fer lloc. Va fer riure a tothom amb una broma sobre l’intent de cercar on es trobava Andorra al mapa i la magnífica oportunitat que havia tingut de venir a un país tant bonic tot i que encara li quedava molt per descobrir. Però la situació es va tornar incòmoda quan l’Stacy va començar a dir que les altres scrapers no tenien fusta i només es limitaven a copiar-la i, com diuen, “mai segones parts són bones”. La Maria, astorada, no sabia on posar-se i va buscar amb la mirada en Jaume Solé. Estava clar que l’Stacy anava una mica passada de copes i que calia fer quelcom ràpidament.

En aquell moment van arribar diversos jugadors del Bàsquet Club d’Andorra i a ningú se li va escapar l’excitació de l’Stacy Morgan que va donar ràpidament les gràcies i va baixar de la tarima enfilada en els seus vertiginosos talons de color carn dirigint-se directament cap al jugador estrella, en Gus Pino, nord-americà, d’origen porto-riqueny, tot just arribat al país feia sis mesos. L’Stacy se li va enganxar al coll i li va plantar una morrejada davant la sorpresa dels assistents. La Maria va entendre de seguida per què havia vingut a Andorra i se li va escapar un mig somriure. Ves per on, sortia amb el jugador de bàsquet.

En Gus va quedar-se parat uns segons però va reaccionar de seguida separant-se d’ella abruptament. No va tenir temps de dir cap improperi: la Dolly Serrano, co-organitzadora de l’esdeveniment, va clavar a l’Stacy un mastegot que va deixar tothom bocabadat.

—Ni se t’acudeixi apropar-te a la meva parella! Pendó!

Ara sí que la cosa s’estava caldejant i anaven de sorpresa en sorpresa. Les dues dones van començar a insultar-se i a esbatussar-se. En Cerni i en Jaume Solé van mirar de separar-les. Desenes de mòbils gravaven l’escena i els reporters gràfics s’hi delien. La Maria va demanar als músics que continuessin tocant i va animar la gent a ballar. Després es va apropar al grupet i va demanar-los que es calmessin. En Gus no la va ni mirar, es va dirigir a l’Stacy i li va demanar que el deixés en pau; la seva xicota era la Dolly. Ells ja havien acabat i no volia saber res més d’ella.

—No em deixaràs! Ho hauràs de fer sobre el meu cadàver!

L’Anna i la Mireia, que s’havien apropat, esguardaven silencioses en Gus que amb prou feines contenia la seva ira. Ja en tenia prou i va decidir que no s’estaria un minut més sofrint la presència de l’Stacy. Abans, però, va enllaçar la Dolly i li va fer un petó apassionat. L’Stacy no va suportar la mirada satisfeta de la noia i va escridassar l’Abby.

—No hi ets mai quan et necessito! Ets un zero a l’esquerra! Vinga, anem cap a l’hotel!

L’Stacy va marxar deixant una concentrada olor de perfum i un ambient tens mentre en Jaume estirava el braç de la Dolly i se l’enduia ben lluny.

La Maria va començar a sentir un migranya persistent i es va posar la mà al front. En Cerni li va agafar mà i van reunir-se amb els amics.

—Bé, no pensava que m’ho passaria tant bé! —va exclamar sorneguer en Climent— No hi ha com una baralla d’enamorats per posar una mica de picant a la vida! Au, vinga Maria, alegra aquesta cara i pren una copa de cava. En aquest món hi ha coses pitjors

—Mira, Climent, no estic d’humor per sentir les teves brometes poca-soltes. Quin desastre de nit!

—No ho crec pas, nena. He vist moltes noies fent fotos i gravant. Segur que tot plegat et farà una bona publicitat i vindrà més gent a la trobada. La xafarderia empeny a les masses.

En David va interrompre el seu padrí, no fos cas que en digués alguna de grossa i va demanar a l’Aina si coneixia personalment l’Stacy. Aquesta va assentir: s’havien trobat en algun esdeveniment però sempre posava distància. Només feia la pilota a qui pensava que podia ser-li útil o susceptible de fer-li guanyar diners. Sempre menyspreava les companyes.

—Pobra, la seva assistent! Heu vist com l’ha tractada?

—Això no és res, Mireia, en comparació amb la bronca que li ha caigut aquesta tarda —va explicar l’Aina mentre baixava la veu— tinc l’habitació al costat de l’Stacy i he sentit com amenaçava l’Abby de destruir-la si marxava i muntava el seu negoci —va fer una pausa— no vull que us penseu que soc una xafardera però amb els crits que feia l’Stacy era inevitable sentir-ho.

1 L’scrapbooking és una tècnica manual per crear àlbums, targetes i altres presentacions amb retalls i fotografies que conformen records familiars i altres.

2 Tècnics Especialistes en Desactivació d’Artefactes eXplosius.

La Geneviève de Fouchard era l’elegància personificada i vestia amb molt de gust. Els seus cabells negres pentinats a l’estil bob posaven en valor els seus ulls blaus. Portava molt bé el prototip de parisenca chic i els modals de noia criada en el sí d’una família aristocràtica vinguda a menys. Sovint li passava que la gent confonia ser educada amb ser pallussa i que li podien prendre el pèl. A França agradava el seu estil i mentre l’Stacy perdia el temps barallant-se amb les altres scrapers ella anava fent feina. Sempre havia estat pragmàtica i volia aprofitar el congrés per fer contactes amb proveïdors nord-americans amb ganes d’expandir-se al mercat francès. Això li suposaria una morterada de diners; li costava reconèixer-ho però anava força necessitada. Era l’ocasió de la seva vida.

Aquell matí havia estat de les primeres en arribar per tenir l’oportunitat de fer-se conèixer pels proveïdors i altres persones relacionades amb aquest món. El Comú d’Escaldes-Engordany havia cedit la sala polivalent del complex esportiu del Prat del Roure per a la celebració del congrés. Sobre el migdia rebrien la visita de les autoritats.

La Dolly Serrano, amb un gran somriure, va atansar-se per saludar-la.

—És un immens plaer comptar amb tu en aquesta trobada de scrapbooking. La veritat és que admiro molt la teva feina i el teu estil chic francès que auguro aviat tindrà molt èxit al meu país.

—El plaer és compartit. També he sentit molt a parlar de tu i del teu bon gust i originalitat per muntar tallers i trobades d’scrap. Ahir vaig voler saludar-te però anaves molt atabalada.

—És cert, em sap greu no haver pogut compartir una estona amb tu. Només em va faltar el numeret de l’Stacy —va xiuxiuejar llençant una mirada còmplice— Si pogués l’escanyaria i la faria desaparèixer d’aquest món en un tres i no res.

La Geneviève va riure a cor què vols i li va donar la raó.

—Ves amb compte que els teus desitjos no es facin realitat!

—Tant de bo!

Totes dues van continuar amb la broma fins que l’Stacy va arribar amb la seva assistent. A mesura que avançava pel passadís, nombroses seguidores li feien fotos i l’aturaven. Ella s’hi prestava de bona gana i feia broma tot pensant que eren clientes potencials i la pela era la pela. En tot moment feia publicitat del seu gènere i demanava que publiquessin les fotos amb el hashtag #StacyMorganDream. L’Stacy tenia clar que ella mateixa era un producte i anava vestida de manera exuberant amb un vestit escotat de color fúcsia i la magnífica cabellera rossa que remenava tota l’estona. Les grans marques de manualitats li feien la gara-gara i si alguna d’elles volia treballar amb una altre scraper aleshores les amenaçava de trencar el contracte.

En Jaume Solé va aparèixer delitós de donar-li la benvinguda. L’Stacy va esguardar-lo des de l’alçada d’unes espardenyes de plataforma que encara estilitzaven més les seves cames quilomètriques. Trobava ridícul aquell home calb amb ulleres de pasta negra que bavejava sempre que la veia. Des de petita l’havien ensenyat a no demostrar el que sentia i li responia amb un somriure que mostrava les seves dents perfectes. La imatge era el més important i ella hi posava tots els mitjans que calguessin. Volia ser la princesa d’Amèrica i per això calia guanyar diners i més diners. L’omplia de satisfacció que tothom s’arrossegués als seus peus.

En Jaume augurava que aquella primera jornada seria tot un èxit de participació. Havien rebut quatre-centes inscripcions entre nacionals i foranes, la majoria catalanes. Diversos periodistes s’havien acreditat seguint, sobretot, l’Stacy, la majoria de la premsa rosa. En Jaume es fregava les mans amb la publicitat gratuïta i va afalagar-la amb paraules buides que la Dolly i la Geneviève escoltaven amb fàstic.

No van trigar gaire a aparèixer l’Aina i la Bianca que també tenien les seves seguidores, felices de poder parlar amb elles. L’Stacy les mirava de cua d’ull quan va arribar la Maria Sastre.

—Bon dia, espero que hagis passat bona nit. No saps com t’agraeixo que hagis vingut al primer congrés que s’organitza a Andorra d’scrapbooking. És un honor tenir-te amb nosaltres.

L’Stacy somreia a la Maria mentre aquesta l’elogiava però la seva mirada estava constantment pendent de les altres noies.

—No m’imaginava que hi hagués tant ambient! Ens hem vist desbordats per tantes inscripcions i estem molt contents també de comptar amb l’assistència de la Bianca, l’Aina i la Geneviève.

L’Stacy la va esguardar fredament i va fer un gest de menyspreu. Darrere seu, la seva assistent, l’Abby, es mossegava els llavis. L’Stacy va respondre secament:

—Si no fos per mi, aquestes estúpides no tindrien cap oportunitat de comptar amb seguidores a la xarxa. M’ho han copiat tot, no tenen cap idea original i a sobre van al darrera dels meus proveïdors per treure’m les marques. Són unes desgraciades.

La Maria la mirava perplexa i no sabia on posar-se. Sortosament, en Jaume va interrompre aquest moment incòmode.

—Estimadíssima, ja és hora d’encetar les xerrades. Serà un plaer acompanyar-te a l’escenari. L’Stacy va tornar a posar-se la màscara de noia simpàtica i alegre.

L’iniciaven l’Stacy Morgan, la Geneviève de Fouchard, l’Aina Blanc i la Bianca Scatola. Sobre la tarima havien col·locat unes butaques de colors molt adients amb el món de les manualitats. La Maria feia de moderadora i va començar presentant-les a totes. A les pantalles es mostraven fotografies i vídeos on parlaven dels seus tallers i dels seus llibres, autèntics best-sellers. Ja dalt de l’escenari, l’Stacy va transformar-se, exercint de reina mare, nom que li havien donat despectivament les seves competidores. No perdia ocasió d’interrompre les altres scrapers que feien esforços per tenir el seu moment d’intervenció i no deixar-se trepitjar. La xerrada estava sent un èxit i les seguidores estaven exultants fent fotos i exclamant-se amb les ocurrències de cadascuna. El públic no semblava adonar-se’n però la Maria estava al·lucinada de la competitivitat ferotge que destil·laven les convidades. En Jaume li explicaria més tard que era força normal perquè hi havia molts diners en joc i la lluita era exacerbada.

En un moment donat l’Stacy va començar a mosquejar-se en veure l’èxit de públic de la Bianca Scatola. No podia ser que una dona de Brooklyn li estigués trepitjant el camí. Era urgent trencar-li el ritme de la xerrada i va provar d’humiliar-la tant com podia. Això sí, molt finament i sempre amb el somriure als llavis. La Bianca havia crescut en un barri difícil i aquella estirada no li faria perdre els nervis. Més aviat va trobar que era bona senyal i que estava seguint el camí que calia per fer-se un forat en aquell món i donar una millor vida a la seva família.

La idea també era que el públic participés i tot fos més interactiu. Per mitjà de cartolines, les assistents escrivien preguntes per les diferents scrapers; tant aviat anava de com fer una postal a coses més íntimes de la seva vida voltant pel món.

La Maria va fer tot el que va poder perquè hi hagués bona harmonia i, sobretot, preguntes per a les quatre convidades. No era qüestió de focalitzar-ho tot en l’Stacy. Va respirar alleugerida quan va anunciar que la xerrada s’havia acabat i emplaçava tothom a consultar els horaris dels tallers.

L’Stacy va ser la primera en aixecar-se amb un gest brusc cap a la seva assistent, l’Abby Jones, que pujava corrent a la tarima per treure-li el micròfon. Un cop fet, la Bianca va apropar-se lentament a l’Stacy i li va xiuxiuejar quelcom a l’oïda. Les scrapers van veure com es tornava lívida i mirava amb ulls desorbitats a la Bianca, que semblava gaudir del moment. Va fer mitja volta empenyent l’Abby, que intentava resistir-s’hi.

Totes es delien per saber què li havia dit però no s’atrevien a demanar-li. L’Aina va fer el primer pas.

—Què li has dit que l’has espantada?

—Mira, me n’he afartat d’aguantar-la tota l’estona i no se m’ha ocorregut una altra cosa que dir-li que el meu pare és un mafiós conegut de Brooklyn i que si tornava a humiliar-me a mi o a la meva família, ell s’encarregaria de donar-li una bona lliçó.

La van esguardar una mica esfereïdes i l’Aina li va demanar si era veritat que el seu pare era un mafiós.

—És clar que no! M’ho he inventat per acollonir-la! No em direu que no ha estat un moment divertit?

Totes van riure i l’ambient es va relaxar. La Maria va moure el cap. Quina manera de divertir-se tenien aquestes nord-americanes. Les seves companyes de la Policia i ella mateixa feien scrap perquè els agradava i s’ho passaven bé. Era un moment d’esbarjo per relaxar-se i fugir dels problemes de la feina. Només faltaria que haguessin de competir entre elles. L’scrap havia enfortit la seva amistat i ara eren inseparables.

Havia arribat el moment de fer un tomb pels diferents estands. Al llarg de la sala hi havia instal·lades diverses taules llargues per poder fer tallers. Les marques, amb l’ajuda de les scrapers, mostraven les últimes novetats i feien classes pràctiques de washi tape, pom pom, targetes, agendes, àlbums, utilització de màquines com les pistoles de cola i no faltava la presentació de nous dissenys de papers, segells, cúters i altres estris indispensables per crear tot allò que es pogués imaginar.

Els representants de marques també eren a l’aguait per fer nous contactes i mantenir els que tenien signats amb les scrapers. N’hi havia que no miraven amb gaires bons ulls l’Stacy Morgan. Alguns estaven molestos amb ella perquè els havia promès que representaria la seva marca a Europa i no ho havia fet. La seva ajuda els hauria anat molt bé. La Geneviève de Fouchard i la Bianca Scatola no perdien ocasió de fer-los la rosca i els volien convèncer de signar amb elles. Detectaven algunes reticències, ells volien la reina de l’scrap, però no es descoratjaven. Tant l’una com l’altra eren perseverants i sabien que tard o d’hora ho aconseguirien. Però també hi havia qui l’havia finançada en els seus inicis, quan ningú la coneixia de res, li havien regalat material i donat l’oportunitat de créixer. Ara que ja era famosa els havia deixat per altres fabricants que li pagaven més diners, causant una gran baixada de vendes. El ressentiment que sentien era gran i estaven desitjosos de parar-li els peus. Escoltaven amb interès les ofertes que les scrapers presents els oferien.

L’única condició que l’Stacy Morgan havia posat per venir a Andorra era assistir a un partit de l’equip de bàsquet andorrà i ara ja sabien per què. En Jaume Solé havia pensat que seria una bona idea convidar també a les altres scrapers i així fer més ressò a les xarxes.

El poliesportiu de la capital estava de gom a gom i s’hi respirava un ambient d’expectació per veure el partit dels tricolors que lluïen amb orgull els colors de la bandera andorrana, blau, groc i vermell. L’equip estava fent una bona temporada i això animava encara més l’afició.

Les scrapers van entrar al pavelló lluint modelets fora del comú en aquest tipus d’actes que van fer les delícies dels presents, àvids de veure cares noves. Semblava que les noies estaven desfilant per una passarel·la de Nova York.

Com era diumenge, s’hi podia veure també força famílies amb nens. La Bombonera era un cúmul de xivarri i música a tot volum que hauria encès els ànims de qualsevol.

Mentre les scrapers s’asseien a la zona especialment reservada per elles, van fer cap en Cerni, en David i els quatre membres d’Identitat Judicial. L’Aina Blanc va aixecar-se immediatament i va alçar la mà perquè en David la veiés. La Maria amb prou feines va aguantar el riure, només hagués faltat que pugés damunt de la cadira per atreure la seva atenció. No va fer falta perquè el batlle, en arribar, l’havia buscat amb la mirada i se li va posar cara de corder en trobar-la. Això és el que va pensar en Climent Masoliver que acompanyava el seu nét.

La Maria va saludar-los amb alegria sorneguera.

—Vaja, Climent, no em dirà ara que li ha agafat el gust a acompanyar els joves. Ja podrà amb aquest ritme de festa i disbauxa? S’ha de cuidar la salut, no fos cas que tingués algun ensurt.

––Mira nena, als vuit anys ja anava amunt i avall amb el carretó carregant palla i estris. No hi ha dubte que estic fort com un roure i puc amb tot el que calgui!

La Maria no podia suportar que li digués nena i va optar per no contestar-li amb l’excusa d’anar a saludar una coneguda.

En David els va abandonar i va seure a la fila de darrera amb l’Aina. En Climent va prendre lloc entre el Cerni i el Quim d’Identitat Judicial. A l’esquerra del comissari hi havia un seient buit per la Maria.

El cap de comunicació de l’equip de bàsquet va sortir a pista per animar l’afició i escalfar l’ambient. En breu començaria el partit i la música a tota bufa es feia sentir a tots els racons de la Bombonera.

—Collons, quin soroll que fan! Serà així tot el partit? —va queixar-se en Climent mentre es tapava les orelles de manera ostentosa i feia ganyotes— Saps què? Vaig a demanar que abaixin el volum, això és insuportable!

Es va aixecar i se’n va anar sense que en Cerni pogués fer res per dissuadir-lo. Es va girar per comentar-ho amb en David però aquest ni se n’havia adonat i estava absort als braços de l’Aina.

Al cap de cinc minuts va tornar en Climent rondinant.

—Què? Ja li han fet cas? Segur que baixaran el volum, oi? —va preguntar en Cerni, irònic, mentre treia un paquet de caramels de la butxaca.

—M’han engegat a dida sense cap contemplació! Quin poc respecte per la gent gran! Així va la joventut, en els meus temps aquestes coses no passaven —en Cerni i en Quim el miraven fotetes mentre en Climent regirava les butxaques de la seva jaqueta.

De cop, els dos nois van mirar-se estranyats en veure que l’ex-batlle treia una ràdio i uns auriculars.

—Però què fa, home?

—Seguiré el partit per Ràdio Nacional d’Andorra. Com no hi entenc res, prefereixo escoltar els comentaris i així no em perdo res.

Ara sí que els havia deixat sense paraules. Un cop de botzina va indicar l’inici del partit. Els cinc tricolors, entre ells en Gus Pino, eren en posició per començar a atacar. La Maria va seure ràpidament a la seva cadira i va mirar en Cerni assenyalant amb un cop de barbeta en Climent. En Cerni va fer-li un gest que més valia que no preguntés.

En Gus i els seus companys havien començat fort però l’equip rival es defensava bé tot i que havia fet una temporada força irregular. Aquest era un matx decisiu per ells i anaven a per totes. Els ho estaven posant més difícil del que havien esperat.

Després del primer període, l’equip va estar atent a les explicacions del seu entrenador. L’Stacy va veure com la Dolly s’apropava a la pista i li feia un petó fugaç al Gus abans de marxar. No podia suportar la cara de felicitat que feien i va apropar-se ràpidament a la pista per xiuxiuejar quelcom a l’orella del pivot que va començar a esbroncar-la davant els gestos irats d’ella. La botzina va tocar de nou i els jugadors van col·locar-se en posició. L’entrenador va fer un llambregada de mala llet pensant que no era el moment de coquetejar amb les fans. En el primer intercanvi de pilota, el pivot la va perdre i en tot el segon període en Gus només rebia xiulades. Tothom s’aixecava de la cadira i cridava. No podia ser que hi hagués tanta incompetència reunida. Tots estaven moixos. La Maria es va girar per veure com estaven les scrapers i no va poder evitar sorprendre’s de la mirada satisfeta de l’Stacy i ho va comentar amb en Cerni.

—Ves a saber què li ha dit aquesta bruixa —va contestar ell de mala gana— L’ha desestabilitzat i ara no està gens concentrat. Si continua així, perdrem el partit...

A la mitja part, la Geneviève, la Bianca, la Mireia i l’Anna van posar-se a parlar amb els nois d’Identitat Judicial. L’ambient era festiu tot i que el resultat de l’equip andorrà no era per tirar coets i es van desentendre de l’Stacy que va provar d’apropar-se de nou al Gus però el segon entrenador li ho va impedir. Mentre discutien, la Dolly va aprofitar per abraçar al Gus, per animar-lo i per dir-li quelcom. Aquest va assentir i li va somriure agraït. Li va fer un altre petó i va córrer per col·locar-se al seu lloc.

En Climent va fer una ullada al seu nét i va veure que estava ben ocupat amb l’Aina fent-se un petó ben apassionat.

—Collons, si que van ràpids aquests dos!

—Climent, quin carca que està fet! En aquesta vida no estem per perdre el temps —va etzibar-li la Maria mentre en Cerni ho contemplava divertit.

—Entre poc i massa, que fa cinc minuts que ha conegut aquesta noia superficial que no tornarà a veure més.

—Són calcats! El David no pot ser més superficial i en aquest cas no es pot dir que els plats s’assemblen a les olles.

En Climent la va mirar amb cara de mala hòstia i en Cerni els va interrompre, no fos cas que la sang arribés al riu.

En David i l’Aina, aliens a la discussió, s’estaven fent un selfie que la scraper va penjar a les xarxes socials. En cinc minuts, ja tenien mil cinc-cents likes.

El partit es va reprendre i l’afició cridava més que mai animant l’equip tricolor. En Gus va sortir lluitador i va encistellar una pilota rera una altra. La Dolly era vora la pista i l’anava encoratjant. Aviat, la distància del marcador es va reduir i l’equip contrari va començar a patir i a cometre errors que afavorien l’equip de casa. El ritme de joc va prendre velocitat i les graderies estaven enceses. A cada punt important, en Gus li feia a la Dolly un gest en forma de cor, finalment s’havia concentrat. La remuntada li havia donat una força que no podia parar ningú. Els companys també es van créixer i van ser decisius.

L’Stacy estava rabiosa i com no podia canviar la situació va ser força desagradable amb l’Abby Jones a qui va enviar a buscar-li un refresc. Quan va tornar va escridassar-la, dient-li que ella no havia demanat allò i la va fer tornar a buscar-ho. La noia va marxar amb els ulls negats de llàgrimes. En Quim, d’Identitat Judicial, no se’n va poder estar i li va recriminar la seva mala baba perquè el primer refresc que havia portat l’Abby era el que ella havia demanat. L’Stacy, irada, li va dir que es fiqués en els seus assumptes, no seria un pobre desgraciat com ell que li diria què havia de fer. En Cerni i la Maria s’havien girat i miraven emprenyats la nord-americana. Ara sí que s’havia passat de la ratlla. En Quim anava a fotre-li un moc però en Cerni li va fer gest de deixar-ho córrer.

El partit arribava ja a l’últim tram i estaven tots a punt de tenir un infart. El resultat era molt igualat i tots comptaven amb el pivot per guanyar. Quedaven tres segons per acabar el partit i la Bombonera sencera sostenia la respiració. En Gus va arriscar-se amb un tir lliure que va entrar dins de la cistella donant la victòria a l’equip andorrà.

El poliesportiu es va aixecar, creant un rebombori que en Climent va pensar que es devia sentir fins a Sant Julià. En Gus va atansar-se a la graderia i va celebrar l’èxit amb la Dolly. L’Stacy no se’n va poder estar i va apropar-se a la Dolly:

—Gaudeix del triomf perquè en Gus és la meva parella i el penso recuperar.

—Fa sis mesos que heu trencat i ara sortim junts. Oblida’t d’ell.

—Com que et faré cas. No serà una noieta del Bronx qui em farà por.

La Dolly la va mirar de dalt a baix i va riure sarcàsticament.

—Doncs hauries de tenir por. Com et tornis a apropar al Gus, et mato!

La temperatura era fresca i eixorivia els ànims dels que passejaven en aquelles hores al voltant del llac d’Engolasters. La Marga i en Joan havien corregut plegats pel camí de les Pardines amb el seu golden, en Gínjol. Fets els set kilòmetres, ara tocava una caminada més relaxant al voltant de llac.

No hi havia dia en què en Gínjol no volgués capbussar-se i, per molt que el renyés la Marga, no hi havia res a fer. Va sortir disparat cap a la vora del llac però va aturar-se. L’aigua estava tranquil·la però va començar a bordar i a córrer amunt i avall per la vora.

—Vaja, avui li deu fer mandra remullar-s’hi.

—L’aigua deu estar glaçada. Jo, ni en ple mes d’agost m’hi ficaria —va dir la Marga mentre s’atansaven al llac i el gos tornava corrent. El comportament neguitós del golden la va alertar; passava alguna cosa. En mirar al centre de llac va veure un objecte que surava però no sabia què podia ser. El que estava clar era que a en Gínjol no li agradava. Va treure el mòbil de la butxaca i va marcar el 110.

L’agent de policia que va agafar la trucada els va demanar més detalls que la Marga no va poder donar. No era fàcil copsar de què es tractava. Els va dir que no es moguessin, que avisava per ràdio a una patrulla i en quinze minuts arribaria.

En Joan començava a impacientar-se; possiblement seria un tros de plàstic. Li va dir a la Marga que s’havia equivocat en trucar i ara ella pensava que potser sí que havia embolicat la troca per no res. Per no estar-se quiets com estaquirots van caminar cap al camí de tornada i ja es creuarien amb el cotxe de Policia.

La patrulla va aturar-se abans de trobar-los i dos agents uniformats van baixar del vehicle per apropar-se a la vora però des d’aquell punt era difícil veure de què es tractava. La Marga i en Joan es van presentar. Duien en Gínjol lligat; va bordar al mirar l’objecte del llac. Cap d’ells era capaç d’apreciar què era però semblava consistent. Calia trucar els bombers.

En Joan i la Marga van veure que tot plegat aniria per llarg i començava a fer-se tard. Els agents van demanar-los els noms i els telèfons per si calia contactar-los, els van autoritzar a marxar i es van acomiadar.

Els agents, mentre no arribaven els bombers i com a precaució, van posar una cinta a l’inici del camí i no hi deixaven passar ningú. Sortosament, entre setmana no hi havia gaire gent.

Quan se’n van adonar, els bombers ja havien arribat i tot seguit es van posar a la feina. Dels tres que havien vingut, dos feien part del grup de submarinistes. Una vegada enfilats els seus vestits de neoprè van endinsar-se al llac. Nedaven de manera tranquil.la cap a l’objecte mentre els dos policies i el company bomber els observaven un xic inquiets. Els submarinistes es movien cautelosament al voltant de l’embalum sospitós i van fer diversos cercles. Des de la vora no podien entrellucar amb claredat els gestos que es feien entre ells. Finalment, vint minuts més tard, van fer mitja volta sense arrossegar amb ells aquella cosa.

Una vegada arribats a la vora, van sortir del llac ajudats pels companys.

—Per què no l’heu portat? —va demanar un dels agents–. Necessiteu ajuda? Pesa gaire?

Els submarinistes van treure’s les màscares i van prendre aire esbufegant feixugament. El més jove va prendre la paraula.

—Jo de tu trucaria la forense i tota la tropa. És el cos d’una noia.

La trucada de la patrulla havia agafat el comissari Cerni Llop prenent un cafè amb el batlle David Masoliver. En un tres i no res, en Cerni va passar les instruccions necessàries per crear un perímetre de seguretat. Després, va contactar amb el seu equip d’Identitat Judicial i, finalment, amb el cap de la unitat del Grup de Delictes Contra les Persones. Sense dilació van emprendre la marxa cap al llac d’Engolasters. Des del Despatx Central ja se’n cuidarien d’avisar al forense de guàrdia.

A en David li agradaven els cotxes i la velocitat però no comptava amb la conducció temerària d’en Cerni. Aquest va posar un dispositiu lluminós de color blau al sostre del seu vehicle esportiu i va enfilar carretera amunt com si es tractés d’un ral·li. Mai havia vist passar tant ràpid les corbes. Sort que era un dia feiner i poques bicicletes es trobarien pel camí; sinó, més d’un ensurt haurien tingut.

Van deixar el cotxe a l’inici de la carretera del llac. Un dels agents els esperava amb la cinta posada per impedir el pas. Després de saludar-lo, es van desplaçar fins al lloc i van constatar que el cos encara estava al mig del llac.

—Què me’n podeu dir de la noia? ––va preguntar en Cerni als submarinistes del cos de bombers. Quan estava preocupat i escoltava atentament sempre se li feia una ratlleta entre les celles que li donava un encant especial.

—Es tracta d’una jove, d’una vintena d’anys. El corrent és suau però poc a poc el cos s’està desplaçant cap a l’altra banda del llac. El millor que podem fer és tornar-hi a entrar i acompanyar el cos cap a l’altra vora, allà hi ha més espai per a la forense i per als de l’IJ.

—Em sembla bé. Suposo que dueu alguna funda de cadàvers, oi? —va inquirir mentre un dels companys que havia conduit el vehicle assentia i ja es movia per anar a buscar-la— No vull que es malmeti cap prova i quan tragueu la noia la col·loqueu a sobre la funda mentre arriba el forense de guàrdia. El bomber va treure unes tisores i va tallar la funda per tal que quedés com un quadrat i va marxar corrent cap a l’altre costat.

L’agent de policia els va dir que el seu company havia estat filmant i fent fotografies, i en Cerni va lloar la iniciativa. Mentre parlaven, va arribar una altra patrulla per ajudar a controlar el perímetre. Un d’ells va baixar fins al mur de contenció del llac per tenir una visió més àmplia del que passava i va alertar d’una motxilla sospitosa que estava abandonada al mig del passadís del mur.

—Casumdena! Això es complica! —va exclamar en Cerni mentre agafava el mòbil i demanava que pugés immediatament el TEDAX, els tècnics especialistes en desactivació d’artefactes explosius.

*****

El Congrés de Scrapbooking encetava el tercer dia i les portes van obrir-se puntualment a les 11 hores. La presència andorrana feia patxoca però la veu havia corregut frontera avall que la famosíssima scraper nord-americana, Stacy Morgan, faria una demostració i l’afluència es va incrementar.

En Jaume Solé, tot nervis, va apropar-se a la zona on tindria lloc la demostració on va trobar l’Abby Jones preparant el material i la càmera per gravar.

—Bon dia, Abby. Sí que has estat matinera!

—Bon dia. Sí, m’agrada tenir temps per muntar les coses sense estrès. Així segur que no em descuido res.

L’Abby, de costum força taciturna i tímida, estava aquell matí d’un humor especialment bo. S’havia maquillat i vestit de manera més moderna i sexi. Fins i tot s’havia desfet del recollit estirat de dona gran que sempre es feia i ara lluïa una mitja melena castanya ondulada. En Jaume va pensar que era la primera vegada que la veia somriure tant jovialment.

—Trigarà gaire l’Stacy en arribar? No la vaig veure ahir però és normal perquè no tenia cap taller aquí. Suposo que deuria aprofitar per fer una mica de turisme.

En Jaume va obtenir com a resposta que ella tampoc l’havia vista i no estava a l’hotel; després va continuar amb la preparació. Veient que no estava per converses, va marxar per saludar alguns expositors. Mitja hora més tard, va començar a tenir suors fredes. L’Stacy era l’estrella del Congrés i més valia que mogués el cul i vingués immediatament. L’Abby va passar d’ell i no li va quedar més remei que buscar la Dolly perquè s’encarregués d’anar-la a cercar. Segur que estava a casa d’en Gus.

—Em sap greu demanar-te això Dolly però l’has d’arrossegar fins aquí costi el que costi.

—Això no serà possible.

En Jaume es va impacientar i va manar-li que deixessin de banda la seva gelosia i mals rotllos. S’havien de comportar com a professionals.

—A veure, xato. No hem vist a l’Stacy des de la nit de diumenge i avui som dimarts i en Gus no vol ni sentir-ne a parlar d’ella. Segurament, la nena que està acostumada a tenir tot el que vol, s’ha emprenyat i ha marxat cap a casa, això és tot. És especialista en deixar la gent penjada.

—No fotis, Dolly! Mira la gentada que hi ha ara mateix esperant-la! A aquest ritme em faran agafar un atac de cor! —va exclamar en Jaume mentre treia el mòbil de la butxaca del pantaló per trucar l’Stacy, que no responia. Mentrestant, va arribar la Maria Sastre que venia directament des de l’hotel i no hi havia ni rastre de l’Stacy.

La Dolly els va empènyer cap a l’espai on es faria la demostració. Ja n’hi havia prou de tantes ximpleries. No gaire lluny estava la Bianca Scatola i la Mireia Baldi que xerraven animadament i els va demanar ajuda. L’Abby les va fitar un xic contrariada però va dir que ho acceptava però qui portaria la veu cantant seria ella que havia programat tot el que es faria. Les noies van acceptar una mica desconcertades pel canvi d’actitud de l’Abby. Se la veia més serena i segura d’ella mateixa.

L’Anna Vila, que estava asseguda a primera, fila va sentir com li vibrava el telèfon i va veure amb disgust que la trucaven des del Despatx Central. Sempre li passava el mateix, quan més a gust estava en un lloc passava alguna cosa. Es va aixecar i va dir adéu a la Mireia que distretament la va saludar ja que estava escoltant atentament a l’Abby. L’Aina va acostar-se per saber si necessitaven un cop de mà.

Ara gairebé totes les cadires eren ocupades, el públic començava a impacientar-se i en Jaume ja estava a punt d’agafar el micròfon per explicar que hi havia hagut un canvi en el programa d’activitats. Es va atansar a les noies que ja tenien pensat començar per la confecció d’un àlbum de records de vacances seguit d’una agenda per a l’any següent.

—Penseu que ja podem començar o hi ha l’esperança que l’Stacy Morgan aparegui d’un moment a l’altra?

L’Abby va deixar les tisores sobre la taula d’un gest enèrgic.

—L’Stacy ni hi és ni se l’espera. Ja pots començar a anunciar-me.

L’Aina, la Bianca, la Maria i la Mireia van mirar-se sorpreses. Déu-n’hi-do amb la gata maula!

La patrulla que contenia als curiosos que s’havien aglutinat a l’entrada del llac van deixar passar l’Anna Vila que va dirigir-se immediatament fins un grup on l’esperaven el Comissari Llop, el batlle David Masoliver i un altre policia. Els va saludar prestament i va acaronar dolçament en Llamp, un dels gossos que feia part de la unitat canina de la Policia d’Andorra, que li va tornar la moixaina amb una llepada.

Des de l’alçada, tenien la perspectiva de la situació.

—Què en sabem d’aquesta motxilla?

En Cerni Llop va prendre la paraula.

—Res de res però el que sí que sabem és que tenim un cadàver al mig de llac.

L’Anna va mirar-lo astorada mentre en Cerni assentia. La seva mirada incisiva va resseguir la superfície del llac on es veia moviment. Endevinant el que pensava, el comissari va confirmar que eren els submarinistes del grup de bombers. Ràpidament va tornar a centrar la seva atenció en l’objecte.

—Bé, el primer que hem de fer és enviar en Llamp cap a la motxilla i a partir d’aquí veiem com procedim. Entenc que tots els accessos estan tallats. No voldria tenir cap sorpresa.

En Cerni va confirmar que les patrulles havien tancat tot el perímetre. En Llamp estava preparat i el seu guia caní va esperonar-lo a anar cap a la motxilla. Amb un punter làser li anava indicant on s’havia de desplaçar. Tots els presents estaven tensos i expectants mentre el gos pastor de raça malinois caminava amunt i avall del mur de contenció del llac i ensumava de passada la motxilla.

—Bon dia, com va la cosa?

Tots es van girar, arrugant el front de tensos com estaven, i en Climent Masoliver va atansar-se més, ben content de l’efecte sorpresa que havia causat la seva arribada. Gaudia molt fent la guitza i quan més malament se’l miraven més satisfet estava.

—Senyor Masoliver, no està autoritzat a estar aquí i faci el favor de retirar-se. No sé com la patrulla l’ha deixat passar però em sentiran de valent.

—Senyor Comissari, relaxi’s, aquests canvis d’humor no són gens bons per la salut.

El David es mirava el seu padrí amb cara de “toca el dos i no emprenyis” però en Climent sempre havia anat a la seva. A la seva edat, tot li relliscava.

—Mira que maco el gosset, assegut prenent el solet i gaudint de les vistes.

Tots quatre van girar-se d’una revolada per veure que en Llamp s’havia assegut i no era per descansar! Era la seva manera de dir que la motxilla podia contenir explosius o alguna substància sospitosa.

Els carrers d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany estaven plens de gom a gom aquell cap de setmana. Els comerciants estaven contents davant la bona perspectiva de fer calaix i els carteristes forans també s’hi fregaven les mans amb la gentada que passejava en aquells moments.

En moments com aquells, la Policia acostumava a desplegar el seu pla de seguretat i un bon nombre d’agents de paisà caminaven per les diferents artèries comercials.

Dos policies que passejaven per l’avinguda Carlemany vestits com a turistes van veure de seguida un sospitós que feinejava mentre una dona distreta mirava la vitrina d’un aparador. El sospitós es va allunyar i va arramblar amb la cartera d’un home carregat de bosses sense que se n’adonés. Els agents no li treien l’ull i l’anaven seguint fins que els va dur a un aparcament. Va treure les claus i va obrir el maleter d’un automòbil negre. Llavors, els agents el van interpel·lar.

—Policia! Mans enlaire!

L’home va sobresaltar-se, mirant a dreta i esquerra per veure quina sortida podia tenir però els agents van ser ràpids i el van emmanillar. L’home no va oposar resistència tant sorprès com estava que l’haguessin enxampat.

—Vaja, quina partida que tens aquí! —va dir un dels agents mentre demanava reforços perquè els ajudessin a buidar tots els objectes robats del vehicle i dur-los al Despatx Central. El carterista no obria boca.

Tres quarts d’hora més tard, a comissaria, li van agafar les empremtes però l’escàner d’identificació ràpida no les va detectar. No l’havien fitxat mai i no era conegut per les forces de l’ordre. Tampoc duia a sobre cap document d’identificació. La majoria de carteristes donaven noms falsos, aquest es va identificar com a Àngel Rubio i va dir-los que no es molestessin gaire que el deixarien anar ràpid però la patrulla no li va fer cas i va iniciar el procediment per fitxar-lo i fer-li les fotos.

—Ho portes clar, noi! —va dir un dels agents mentre li prenia les empremtes— El valor de la mercaderia trobada al teu vehicle és superior a 600 euros i per tant quedes arrestat i en breu passaràs a disposició del batlle.

—Un batlle?

—El jutge d’instrucció.

La cosa semblava que s’embolicava i l’Àngel va començar a pensar en el pitjor. Era la primera vegada que pujava a robar a Andorra i no s’havia esperat que l’enxampessin tant ràpidament. S’havia confiat massa. Ara seia en una sala i continuava emmanillat. L’agent que l’havia arrestat li feia preguntes per recollir els fets i constituir l’informe.

Un policia va aparèixer al trespol de la porta i va comentar que ja tenia tots els objectes fotografiats i posats en bosses precintades. En sortir de la sala van creuar-se amb un home, que devia fer uns dos metres, que entrava a la sala d’interrogatoris contigua. L’agent va donar una lleu empenta a l’Àngel i van continuar per un passadís, traspassant diverses portes de seguretat per arribar a una cambra amb cel·les individuals

—Treu-te les sabates i deixa-les fora.

L’Àngel va obeir i va entrar a la cel.la. Sempre havia odiat els espais tancats i no suportava el fred.

Als quatre membres d’Identitat Judicial els estava costant refer-se de l’ensurt de veure el cos de l’Stacy Morgan sobre la funda de cadàvers en posició decúbit supí. El forense de guàrdia els va mirar sorprès. Normalment es posaven ràpidament a la feina només arribar.

—Què us passa? Que la coneixíeu?

Tots van respondre afirmativament i el forense els va dir que ho sentia. La víctima tenia posada una cinta adhesiva a la boca i als canells. Als IJ els va semblar estrany que l’assasí o assassins els hi haguessin lligat cap endavant amb la mateixa cinta adhesiva. Aquesta acció denotava pressa. El millor seria treure-li les cintes al dipòsit de cadàvers, no fos cas que hi hagués alguna empremta. En Quim no era gaire optimista: si era a l’exterior de la cinta, l’aigua la podria haver esborrat.

El forense va esguardar la cara blavosa de la víctima i va apreciar un cop contundent al costat esquerre, més precisament, a la templa.

—Creus que va morir ofegada o a resultes del cop? —va preguntar en Toni mentre s’apropava més a l’Stacy per fer una fotografia de la ferida.

El forense va sacsejar el cap.

—És prematur emetre una opinió a aquestes alçades. No ho tinc clar. Amb l’autòpsia us podré dir alguna cosa més però us puc avançar que no hi ha adipocera, la qual cosa vol dir que no fa més de quaranta-vuit hores que és morta; fins i tot m’atreviria a dir que una mica menys.

—No vas errat, l’última vegada que la vaig veure va ser la nit de diumenge.

No van seguir amb la conversa en veure que en Cerni arribava acompanyat del batlle David Masoliver i l’oficial encarregat de la investigació. No gaire lluny els seguia en Climent, esbufegant; havia volgut seguir el ritme dels joves sense veure que no podia fer-ho.

En Pep havia trucat en Cerni al mòbil i el grup s’havia desplaçat ràpidament des de l’altra vora del llac. No hi havia cap dubte que era l’Stacy.

—Ostres! Però si és la crafbaking aquella que tenia tanta mala llet! —va exclamar en Climent deixant anar una sèrie de xiulets.

Tothom el va mirar de gairell i en David, excedit, li va demanar de marxar, cosa que no va fer. El forense va esguardar al comissari amb cara d’interrogació però aquest va agafar el mòbil i va trucar a la Maria Sastre a qui no va saludar i va parlar sense embuts.

—Tenim un cadàver al llac d’Engolasters. Puja de seguida!

—Ni parlar-ne! Ja hi ha un forense de guàrdia, truqueu-lo a ell. Jo estic enfeinada i encara hi ha vàries xerrades i tallers abans d’acabar la jornada i a més...

—Maria, l’Stacy Morgan és morta.

En Gus Pino estava emprenyat. No sabia què feia al Despatx Central de la Policia i no li havia agradat gens que el vinguessin a buscar a l’entrenament. L’únic que li havien dit era que estava relacionat amb l’Stacy. Segur que aquella bruixa havia interposat una denúncia contra ell. Maleïa el dia en què l’havia coneguda i s’havien embolicat.

Es va obrir la porta i van entrar dos homes.

—Bona tarda, soc el comissari Llop i m’acompanya els sots-oficial Manel Martí del grup de delictes contra les persones.

—Bona tarda ––va contestar de mala gana–– no sé que faig aquí i puc dir que tot el que us ha explicat l’Stacy és mentida.

—De debò? —va preguntar en Cerni seriós.

—Mira, encara no s’ha fet a la idea que jo estic amb la Dolly i el que vull és que desaparegui de la meva vida. Faré tot el que calgui perquè em deixi tranquil.

—Fins i tot assassinar-la? —va preguntar en Cerni amb un to dur mentre posava sobre la taula fotografies del cadàver de l’Stacy.

En Gus Pino va sobresaltar-se i va mirar fixament les fotografies. De seguida va clamar que ell no havia estat, que mai de la vida seria capaç de matar algú. En Cerni va continuar dient que no havia estat a la festa posterior al partit de bàsquet però, segons diferents testimonis, l’Stacy i ell havien tingut una baralla molt forta, s’havien sentit amenaces i que l’havia violentada.

—Au vinga! Si només la vaig agafar del braç i la vaig sacsejar! Això no és cap delicte i per descomptat no prova que jo sigui el culpable del seu assassinat.

—Les mateixes fonts ens han dit que vostè va marxar després de la discussió i ella el va seguir.

—Sí, però jo vaig pujar al meu cotxe i vaig marxar amb la Dolly, deixant-la a l’aparcament cridant com una boja.

En Cerni començava a perdre la paciència però va adaptar un to amical. Entenia que potser s’havien escalfat una mica amb la bronca i que potser a en Gus tot allò li havia marxat de les mans. En Gus ho va negar.

—A tothom li pot passar Gus, t’emprenyes, li dius que pugi al cotxe i te l’emportes al llac d’Engolasters per continuar parlant, allà perds els nervis i la llences al llac. Un paio com tu, que deu fer dos metres d’alçada, ho tindria molt fàcil per transportar un cos.

—Tu estàs xalat, tio! Jo no he fet res!

La porta es va obrir d’una revolada i va entrar un advocat amb el president del club de bàsquet.

—Gus, no diguis ni una paraula més! S’ha acabat l’interrogatori.

En Cerni va dir que només havia estat un canvi d’impressions però més valia que el seu client no marxés del país.

—L’esteu acusant d’homicidi?

—Encara no però hauries d’avisar al teu client que no faci cap bestiesa.

El comissari Llop s’havia llevat amb migranya. La tensió de les últimes hores l’havien carregat extremadament. Hauria d’anar a córrer una estona pel Rec de l’Obac, després de la feina, per relaxar-se una mica. Quan més serè tenia el cap més fàcil era que tingués alguna idea. Uns copets a la porta del despatx van interrompre els seus pensaments. La Maria va entrar amb una carpeta.

—Et porto l’informe de l’autòpsia però si no et va bé comentar-lo ara puc tornar més tard —va dir la Maria, que no gosava entrar en veure la cara de preocupació d’en Cerni.

—Arribes en bon moment —va dir mentre li feia un petó— la investigació no avança i em demano si l’informe ens podrà donar alguna pista.

—Teníem dubtes de si la mort de l’Stacy era deguda a l’ofegament però l’autòpsia ha revelat que el cop a la templa és el causant del decés atès que li va provocar una hemorràgia interna.

—Doncs no veig per què li van posar les cintes adhesives a la boca i els canells.

—Quan es dona un cop fort com aquest al cap, en un primer moment la persona queda estabornida però encara manté les constants vitals. L’assassí devia pensar que estava ben viva i per això la va lligar però, internament, el trauma provoca una fissura i segurament l’Stacy va perdre la vida en un lapse de temps força curt.

—De quant de temps estem parlant?

—Deu minuts seria suficient. Va molt ràpid.

En Cerni escoltava atentament les explicacions de la Maria que calculava les hores que feia que la devien haver matat. Quedava clar que ja era morta quan la van llençar al llac. Un cos s’enfonsa però torna a surar al cap de més o menys quaranta-vuit hores. Com que aquest no havia tingut temps de formar adipocera, es podia determinar l’hora de la mort sobre la una de la matinada del dilluns.

—Alguna pista sobre l’objecte que li ha causat la mort?

—És difícil de dir. És quelcom consistent amb formes irregulars. Em sap greu, no puc precisar més.

En Cerni va sacsejar el cap. L’informe no li aportava res de nou i tornaven al punt de partida.

—No heu pogut trobar cap pista a la motxilla que vàreu fer explotar? ––va demanar la Maria tancant la carpeta.

––Tot i estar gairebé tota cremada, l’examen posterior va dictaminar que no contenia cap explosiu.

—Aleshores, com és que el gos va alertar d’això?

En Cerni va sospirar. A la Maria li ho podia explicar. De tant en tant, sobretot quan els gossos de la unitat canina es passaven tot el matí fent proves sense trobar res, es veien en la situació paradoxal d’identificar sí o sí un objecte com a sospitós sense que ho fos. En Llamp havia fet un fals positiu.

La Maria no sabia què dir. La cosa no pintava gens bé i la pressió aniria en augment si en Cerni no aconseguia cap prova.

Al Despatx Central, diferents departaments estaven en ebullició i el Grup de Delictes Contra les Persones treia fum amb la feinada que els havia caigut a sobre. La Mireia Baldi i el Pere Griu eren els responsables de dur a terme l’enquesta de personalitat.

—Pere, et sembla si repassem tot el que hem trobat fins ara? —va dir la Mireia mentre s’aixecava i anava cap a la taula de reunions que tenien al despatx. Va començar agafant les carpetes de color blau.

—Et sembla si començo jo amb l’entorn físic?

—Sí, i tant!

—La víctima, Stacy Morgan, 26 anys, de nacionalitat nord-americana, amb domicili a Park avenue, Nova York, de família rica, ha estudiat a les millors escoles privades de Washington i a la majoria d’edat va marxar cap a Nova York. Tot i no tenir estudis universitaris, ha esdevingut una famosa bloguera especialitzada en el scrapbooking i està considerada tota una socialité al seu país. Com és evident, no s’ha considerat, de moment, desplaçar-nos als Estats-Units per parlar amb família i amics. La víctima va arribar a Andorra dissabte passat per assistir al primer congrés andorrà de scrapbooking. El que sí s’està duent a terme pels companys del departament són els interrogatoris a altres participants, proveïdors, personal de l’hotel, etc. L’acompanyava en aquest viatge la seva assistent personal, l’Abby Jones.

—Algun sospitós?

—Encara no, Pere. Tot i que haurem de llegir, quan ens ho facin arribar, els interrogatoris de la seva ex parella, el jugador de bàsquet Gus Pino i de la parella actual d’ell, Dolly Serrano; de l’Abby, i de les scrapers que més la coneixen com són l’Aina Blanc, la Bianca Scatola, la Geneviève de Fouchard. Estaria bé fer una reunió amb la Maria Sastre, l’Anna Vila i jo mateixa. Totes hem participat en l’organització del congrés i hem tingut contacte amb la víctima. Per part meva, pel moment, això és tot.

En Pere va agafar una carpeta taronja.

—El meu estudi sobre l’entorn tecnològic ha estat força entretingut. Stacy Morgan té més de trenta milions de seguidors en una coneguda xarxa social on penja, sobretot, fotografies d’ella a festes i amb diferents parelles. Gus Pino només és una entre tantes altres. Al seu bloc personal penjava coses relacionades amb l’scrap amb vídeos de com fer les coses pas a pas. Hi ha molts cursos que has de pagar i publicitats vàries de material de scrap. És la que més seguidors té tot i que hi ha d’altres scrapers que han aconseguit fer-se un lloc com la Bianca Scatola, l’Aina Blanc o la Geneviève de Fouchard en un dimensió més petita però gens menyspreable. L’Stacy Morgan va penjar vàries fotos durant la seva estada a Andorra i les estic analitzant.

—No sé si ho saps però la revista Dona Secret va estar present tant al sopar de gala com a la festa de la borda.

—No n’estava al corrent i m’interessaria molt tenir les fotos.

—No et preocupis, ja truco a la Nelly o a la Mari Carme i els ho demano. Segur que no hi ha cap problema.

En Joan va comentar que no tenia més elements i que calia veure amb els d’Identitat Judicial si hi havien trobat alguna pista que haguessin d’investigar més a fons. Cadascú va tornar cap a la seva taula per continuar a treballar.

En casos com aquest, es procedia a interrogar totes les persones que havien tingut contacte de prop o de lluny amb la víctima. Per no embolicar-ho i fer més soroll, es farien a l’hotel on s’allotjaven.

L’Aina Blanc va ser la primera. En David Masoliver volia assistir-hi però, vist que tenia una relació amb la scraper catalana, en Cerni el va dissuadir. No fos cas que les coses no sortissin com esperaven i ell es veiés esquitxat per algun escàndol. En David ho va trobar exagerat però més valia ser prudent. En Cerni i en Manel Martí s’encarregarien de parlar amb totes elles. Anaven a entrar a la sala quan en Climent va treure el nas. Al comissari Llop sempre el mosquejava veure que en Climent s’incrustava a les investigacions. Era com tornar a l’escola i trobar-te que la professora sempre et renya i et diu que ho fas malament o que pots fer molt més. Una veu de la consciència que el molestava profundament. N’havia parlat amb el director de la Policia, amb el ministre de Justícia i Interior i no hi havia res a fer. Era un home respectat i sempre li deien que s’havia de congratular de comptar amb una persona de la seva confiança.

Подняться наверх