Читать книгу Mort sota zero - Ludmilla Lacueva Canut - Страница 2

Оглавление

Ludmilla Lacueva Canut

Mort sota zero

Per als meus estimats Ramon, Lydia i Christian

Edició: Apostroph

Correcció / serveis linguístics: En cursiva

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

Primera edició: febrer 2018

Segona edició: febrer 2019

Edició digital: març 2020

ISBN digital: 978-84-122005-5-3

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. La seva autora, Ludmilla Lacueva Canut, i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Londres, 1975

Una guspira, en contacte amb el rascador d’una capsa de mistos de l’hotel, va trencar el silenci que regnava al despatx. La flama creixia potent amb moviments maldestres. Dos dits d’home sostenien la punta del llumí que cremava furiosament.

—Qui la fa la paga! —va cridar amb una veu estrident i nerviosa.

Els dits es van desempegar i el misto, amb una flama ataronjada, va caure giravoltant sobre el rierol de gasolina que havia escampat curosament per terra per evitar l’explosió de gasos. Les flames van prendre cos i es van estendre al voltant d’una taula, d’estil imperi, on un home de corpulència mitjana jeia sobre ella.

Un riure nerviós va embolcallar l’ambient.

—Mira on t’ha portat la teva prepotència i la teva cupiditat! Ja era hora que passéssim comptes...

La frase va quedar a mitges i va fixar-se al cap de la víctima, completament calb i brillant amb una estranya taca de naixement en forma d’ull. Va engolir saliva. Una gota de suor va aparèixer al front per baixar en una caiguda lliure per la galta i el coll fins a seguir l’espinada en una cursa boja. L’ull lluïa més que mai enmig de reflexos de tons rogencs i ataronjats, envoltat de flames. Aquell ull hipnòtic l’atreia.

—Deixa de mirar-me! —va exclamar tremolós—. Tot és culpa teva!

El fum va fer presència. La visió es va tornar un pèl tèrbola però l’ull es feia cada vegada més gran. Per un moment, va creure que l’home es movia i tot el cos se li va garratibar. Aquells ulls glacials, d’àliga desconfiada, que podien arribar a llegir fins al fons de la seva ànima es tornarien a fixar en ell i s’hauria acabat el joc. No s’ho podia permetre.

La tos que li va provocar el fum el va allunyar dels seus pensaments. Les flames cremaven amb avidesa aquell despatx on gairebé tot era de fusta. Havia estat només un moment de pànic. Ell havia guanyat i l’altre jeia a mercè del foc. Va sortir amb fressa. Al llindar, però, va girar-se i amb satisfacció va veure com s’incendiava el retrat en què el seu enemic lluïa un fals posat aristocràtic. Amb un gest ràpid va saludar-lo.

Era més de mitjanit i va baixar uns quants trams de la majestuosa escala de l’hotel tement trobar-se algun client o membre del personal. En un no res, tot l’edifici cremaria. En arribar al tercer replà va prémer un panell i va desaparèixer cap a dins.

Soldeu, Andorra, 2017

En Jordi va obrir les cortines de doble fons de color carmesí. La vidriera estava recoberta de baf per les baixes temperatures exteriors i amb la mà va dibuixar un gran cercle. El sol s’anava enlairant tímidament cap a un cel clar i serè. Satisfet, va esplaiar la seva mirada per les pistes d’esquí que hi havia davant l’hotel Esquirol vorejades per boscos frondosos de pins blancs. Tot just era un quart de deu i ja hi havia alguns esquiadors matiners que aprofitaven aquell moment de solitud en el qual et penses que has comprat la pista. Lliscaven de manera elegant i segura, clavant cantells en una neu que es veia compacta alhora que desprenia un polsim a cada nou viratge.

No van trigar a portar-li la safata d’esmorzar que pel seu gust era massa completa per la poca gana que tenia. Assegut a la taula rodona, va engolir un parell de talls de taronja i un croissant acompanyat d’un cafè. Va agafar distretament el diari i va donar una ullada ràpida als titulars. Tot eren desgràcies, una rere l’altra, i el va deixar de seguida. No volia capficar-se. Necessitava encetar una nova etapa de la seva vida lluny dels problemes i va pensar que no hi ha home més feliç que el que viu en la ignorància. Va adonar-se que hi havia un sobre amb el seu nom sota d’un plat, i en va extreure una invitació per a un massatge gratuït, cortesia de la direcció general de l’hotel. No el va sorprendre gens, atès que pensava allotjar-se fins a finals de la temporada d’esquí en aquest racó de món. Va deixar-la sobre la taula, mentre s’aixecava per vestir-se amb el flamant nou equip que havia comprat a Barcelona. Uns pantalons blancs i un anorac, de color taronja, que era potser massa vistós però se sentia amb ganes de ser trencador. Tota la seva vida l’havien fet vestir amb colors clàssics perquè els altres, pensava la seva mare, no eren propis de la seva classe. Que carai! Ja era hora de canvis.

Mentre esperava que l’atenguessin a la recepció, va donar una ullada al voltant, on ja hi havia moviment d’esquiadors. Grandioses columnes de fusta amb motius pirinencs s’alçaven en una mena de pati, ampli i lluminós, que mostrava les portes d’algunes habitacions. Al mig hi havia una taula rodona on destacava un impressionant arranjament floral amb flors seques. El va sorprendre que no fossin naturals, però suposava que així tenia un aire més muntanyenc. Des d’allí, podia veure el saló on algunes persones llegien el diari assegudes en amplis sofàs que feien l’efecte d’ésser còmodes.

La veu de la recepcionista el va allunyar dels seus pensaments.

—Bon dia, senyor Puig de Castellnou. És un plaer tornar-lo a tenir entre nosaltres.

—Aquesta vegada m’hi veureu una mica més de temps! —va contestar content, mentre es passava la mà pel serrell—. Ahir no vaig pensar a demanar-vos el forfet de temporada que vaig encomanar.

La noia va obrir un calaix.

—Efectivament, aquí el tenim —va dir mentre brandia el sobre—. M’ha de signar aquest full.

En Jordi va obrir la cremallera de la mànega esquerra de l’anorac per posar-lo a dins, mentre demanava si el seu equip era al guardaesquís. La recepcionista va contestar afirmativament. Ja havien avisat en Ricard de la seva arribada i l’encerat dels esquís estava fet tal com li agradava. En Jordi li va donar les gràcies i quan ja marxava es va aturar en sec per comentar-li que havia rebut una invitació per un massatge i no sabia si seria possible d’anar-hi havent dinat. La noia, disposta, va agafar el telèfon per concertar cita.

—Està de sort, senyor Puig de Castellnou. Tenen un forat a les 16 hores.

La va regraciar de nou i va marxar cap a l’ascensor per dirigir-se a la planta menys 5, on el responsable del guardaesquís l’esperava. Mentre l’ajudaven a posar-se les botes, va prendre un cafè amb càpsula de marca elitista que tenien a disposició dels clients. En un tres i no res, va sortir a l’exterior on es va calçar els esquís i va lliscar cap al telecadira sentint-se, per primera vegada en molt de temps, lliure.

En Jordi va entrar a la zona de wellness, on es respirava una aroma densa de flors fresques, molt agradable per a molta gent però molesta per als qui tenien al·lèrgia com ell, a qui tota olor floral disgustava. No tenia gaire costum de perdre’s en espais com aquests. A la seva ex sí que li agradava i s’hi havia gastat una bona calderada, a les seves costelles, és clar. En fi, ara no volia pensar en ella i necessitava posar distància. Va presentar-se i la recepcionista va agafar el telèfon per anunciar que havia arribat.

Va aparèixer una noia rossa, amb cua de cavall, i menuda. Si fa no fa devia tenir la seva edat, trenta i escaig o quaranta anys. Les seves faccions, blanques i perfectes sense cap taca, emanaven delicadesa.

—Bona tarda, senyor Puig de Castellnou. Em dic Lavinia Durell. Si em vol acompanyar...

—Tuteja’m, si us plau —va contestar ràpidament—. Tots dos som joves i no cal ser tan protocol·laris!

—Està bé, si ho vols així.

Tenia un somriure fresc i dolç. L’accent semblava anglès. Mentre la seguia pel passadís en Jordi va pensar que era força atractiva. Van entrar a una cabina espaiosa que tenia unes vistes impressionants sobre les pistes d’esquí. En una hora les tancarien i encara hi havia esquiadors que les davallaven com si se’ls acabés la vida.

—No cal que et treguis la roba. Estira’t a la llitera panxa amunt.

—Però, que no em faràs un massatge? —va encertar a dir en Jordi, perplex.

—Relaxa’t —va respondre suaument, mentre se li escapava un somriure—. Ah, i treu-te el rellotge. Ara tanca els ulls i no pensis en res més.

La Lavinia va posicionar-se al cap de la llitera i li va agafar els canells. Suaument, va estirar els braços cap enrere i li va fer petits estiraments i rotacions on la mà s’articula alhora mantenint-los ferms uns segons i relaxant-los després. La segona vegada que ho va fer, en Jordi es va posar tens.

—Respira, Jordi. Deixa la ment en blanc i confia en mi.

Ell va fer una ganyota. Ara ja no li semblava tan bé haver acceptat la invitació. Això semblava una bajanada de moda. La Lavinia va prosseguir i tan aviat posava imants en certes parts del cos, com posava uns fulls sobre el tòrax. De tant en tant, repetia els estiraments i pressionava diverses vegades els mateixos punts. En Jordi va perdre la noció del temps.

La noia va tornar a col·locar amb cura els braços arran del cos i, cada vegada que treia un imant, li passava el tou del dit per l’entrecella. Al cap d’una estona, va posar amb delicadesa la mà sobre el seu braç dret i li va preguntar si es trobava bé. En Jordi va obrir els ulls i va parpellejar per tornar-se a adaptar a la llum natural que ja començava a minvar.

—La veritat és que estic molt relaxat —va dir, pestanyejant encara—. Però què m’has fet, exactament?

—És el que se’n diu cinesiologia holística. Per parlar clar, es tracta d’un test de reflex dels braços. Amb les respostes musculars, connectem amb l’inconscient de l’individu. D’aquesta manera podem esbrinar quin és l’estat físic, mental i emocional de la persona.

—Suposo que deus estar de broma, no? Estàs fent alguna cosa de bruixeria? —va preguntar irònicament, mentre els llavis se li torçaven.

—Gens ni mica —va contestar divertida, negant amb les mans—. No et pensis que m’ofens, perquè ja hi estic acostumada. El reflex dels teus braços em dona informació sobre el teu organisme i el teu sistema neurològic. Aquest porta les dades genètiques dels teus avantpassats i, ho vulguis o no, afecten la teva vida. Perquè m’entenguis, vaig polsant els teus canells per veure com reaccionen els reflexos dels músculs i, amb els bloquejos, obtinc la informació necessària per ajudar que tot flueixi en el teu sistema nerviós i t’alliberis de les càrregues.

En Jordi va reprimir un somriure. En aquest món hi havia gent ben tocada i ell potser n’era un, també, per deixar-se convèncer de participar-hi.

—Si et sembla bé, parlem del que he detectat en tu. T’he de dir que m’ha sobtat el nombre de bloquejos que tens.

A en Jordi se li ocorrien comentaris ben sarcàstics però va callar. Segurament això ho deia a tots els clients. Li va explicar que havia detectat que tenia una gran quantitat de pors i una tensió acumulada molt forta. El seu cos li demanava a crits que ho sanegés! En Jordi es va incorporar a la llitera i va dir que ja en tenia prou. La Lavinia no li va fer cas i li va demanar si havia viscut en els últims mesos alguna situació traumàtica. Molest, li va contestar que no era de la seva incumbència i que no es prestaria a la seva xafarderia.

—Totes les dones sou iguals! Sempre voleu saber què ens passa i què pensem!

La Lavinia premia els llavis mentre en Jordi s’esbravava i li llançava paraules enutjoses. Semblava que tota la ràbia acumulada havia de sortir en tromba en aquell moment. Va intentar tocar-li el braç per calmar-lo, però ell la va rebutjar amb un cop de mà brusc.

—Fes diverses respiracions fondes, sense pressa. Oxigena tot el cos i a poc a poc aniràs trobant la calma.

En Jordi va seguir les instruccions de la Lavinia i ja començava a sentir-se més tranquil. Els batecs del cor van calmar-se.

—Perdona. Tu no tens la culpa del que em passa. No t’hauria d’haver parlat així.

—No t’has d’excusar. És bo de treure els sentiments negatius. Estic acostumada que els pacients descarreguin la seva ira sobre mi.

En Jordi se sentia encara més malament veient la dolçor i comprensió de la Lavinia.

—No hauria de ser així. Les frustracions les hem de guardar no abocar-les.

—T’equivoques. Ho has de treure i només així et sentiràs millor.

Exasperat, en Jordi va explicar-li que la seva dona havia marxat feia uns mesos amb un dels millors clients del seu hotel de Barcelona.

—Et sembla una situació prou traumàtica? —va preguntar de manera sarcàstica mentre la Lavinia arronsava les espatlles alhora que mostrava un somriure d’empatia i li demanava excuses.

S’havia deixat emportar per la passió que sentia per la feina i les ganes d’ajudar els pacients amb problemes. En Jordi va tornar a admetre que potser havia anat massa lluny i també es va excusar pel rampell que havia tingut.

—Si em deixes, en properes sessions t’ajudaré a treure el ressentiment i l’odi que portes dins.

En Jordi es va mossegar la llengua i va incorporar-se a la llitera pensant que no li agradava perdre el temps amb bajanades. La Lavinia va observar la seva cara seriosa mentre es posava el rellotge i va prendre aire. Van estar uns segons en silenci.

—Què et va passar fa vint-i-quatre anys? —va demanar ella com si se li acabés el temps mentre en Jordi li llançava una mirada incrèdula—. Tens registrada alguna cosa molt forta al cervell. Has de pensar que és com un arbre, té memòria, i als anells del seu tronc hi queden marcats, no només l’edat, sinó també la seva evolució segons els factors externs que l’han colpit. El cervell emmagatzema les teves vivències, però fins i tot pot arribar a heretar els records que han estat transcendentals per als teus avantpassats. Has de desbloquejar els nusos de la memòria no solament per alliberar-te dels traumes personals, sinó també dels que t’han estat llegats.

En Jordi va fixar-la desconfiat i es va remoure inquiet mentre arrufava les celles.

—Fa vint-i-quatre anys..., era el 1990... Vaig tenir un accident de moto i vaig estar un mes hospitalitzat. Una mica més i me’n vaig a l’altre barri!

El fet de veure la Lavinia satisfeta va incomodar-lo. Li va explicar que el seu cos ho havia emmagatzemat i en Jordi no s’ho va creure, al·ludint que segurament ho havia llegit en algun diari de l’època, ja que els seus pares eren molt coneguts a Barcelona. La Lavinia no li va fer cas i li va dir que ja li ho havia tret, davant la seva perplexitat.

—Pensa que la cinesiologia és com si buidessis calaixos. Tots tenim tendència a guardar-nos les emocions, sovint negatives, que no ens permeten créixer —va explicar, mentre es treia el passador i deixava caure els cabells—. La meva feina consisteix a ajudar la gent a buidar els calaixos carregats de sofriment i que així puguin obtenir un equilibri emocional i psíquic.

En Jordi va quedar-se sense paraules, pensant que possiblement era una presa de pèl. De fet, l’accident de moto era real i prova d’això eren les cicatrius del cos, però ella no les havia pogut veure perquè anava vestit. Se li va emboirar una mica el cap i va decidir deixar-ho córrer.

—Molt bé. Per avui ja és suficient —va dir, mentre obria la porta de la cabina—. Ah! I la pròxima vegada vine amb roba més còmoda. Serà més fàcil per manipular els braços.

En Jordi la va fitar i va pensar que aquesta era la paraula que buscava des de feia estona: manipulació. Potser anava darrere els seus diners i el volia estafar? Va sacsejar el cap per treure’s aquesta idea de sobre. S’estava tornant un neuròtic i havia fet bé d’agafar-se un descans.

Oxford, 1972

La vida somreia al Lorenzo Puig de Castellnou des que era estudiant a Oxford i assaboria l’estil de vida d’universitari anglès. Les jornades eren plàcides, tot i l’estudi. Passejades amb punts1 amb alguna noia bonica, rondes al pub, hores apassionants a la Bodleian Library, escapades a Londres... Fruïa de la llibertat que no tenia a Espanya i sobretot fugia d’aquell país gris i trist. Un ambient que s’enganxava a la pell com un vestit gèlid mancat de vida i d’alegria.

Els companys, la majoria fills d’aristòcrates, el tenien en consideració perquè era el primogènit d’un marquès. En Lorenzo era tot un gentleman i, per les seves arrels angleses per part de l’àvia materna, tenia un estil molt elegant i unes maneres exquisides que feien que tothom l’admirés. Amb el seu somriure generós i perfecte, aconseguia el que volia. Ho tenia tot i se sentia amb ganes de menjar-se el món.

Aquella tarda, en Lorenzo estava estudiant a la seva habitació del college. Era un dia qualsevol de pluja fina i insistent que no donava peu a pensar en el lleure. A les parets de la cambra hi havia tapissos comprats un any abans a l’Índia en un viatge que havia fet amb alguns companys d’Oxford. Els llibres, la gran passió d’en Lorenzo, s’amuntegaven arreu.

Un toc-toc contundent a la porta el va treure de la seva abstracció. El conserge va treure el cap i es va excusar per destorbar-lo. Li va entregar una carta que acabava d’arribar d’Espanya i havia pensat que li agradaria tenir-la de seguida.

—Gràcies, John —va dir, mentre es treia un bitllet de la butxaca—. Tingui, això és per a vostè.

El conserge volia refusar-ho però finalment va acceptar davant la insistència del jove estudiant. En Lorenzo va deixar la carta en un racó de la taula i va capbussar-se de nou en el llibre però ja havia perdut la concentració i va decidir obrir-la.

Estimat Lorenzito,

No sé com començar aquesta carta. M’agradaria tant que estiguessis a casa.

Em fa mal al cor el dolor que et causaré, però vull que sàpigues que mai ha estat la meva intenció. Déu només ens ha beneït amb un fill i has estat sempre el nostre orgull. No oblidis mai que t’estimem.

Recordes en Luis Santos? Mesos enrere em va venir a demanar diners per començar un negoci a Anglaterra. Em va semblar tan engrescador que li vaig dir que jo també hi volia participar. Li vaig donar tot el nostre capital. Em va explicar que en un no res triplicaria l’import, que podia estar ben tranquil. En Santos em va dir que ho posaria tot al seu nom i els beneficis que obtindria els dipositaria en un banc anglès i jo no hauria de justificar-los enlloc. En fi, m’hi vaig llançar de cap sense pensar que la cosa podia anar malament. La cupiditat no ha estat mai bona consellera. En Santos va tenir els tractes amb un individu que ha resultat ser un pocavergonya que s’ha apropiat de tots els diners i ens ha deixat a la ruïna. No tenia cap paper firmat amb ell perquè li feia confiança. Fa una setmana ens vàrem assabentar que Santos s’havia llevat la vida.

Ho hem perdut tot, Lorenzito. Deus pensar que soc un vell xaruc i tens tota la raó. Em veig en l’obligació de vendre la torre de Llavaneres i despatxar el servei que hi teníem. Ai las! La majoria eren amb nosaltres des de tota la vida! No sé com he pogut ser tan irresponsable. Si haguessis estat aquí segurament no hauria tingut aquest moment de bogeria però ara ja és tard. De moment, el palauet de Barcelona el podem conservar però no sé fins quan.

El que més greu em sap és que hauràs de deixar els teus brillants estudis a Oxford en acabar el trimestre, que sortosament ja està pagat. No m’ho perdonaré mai, fill meu! Torna al més aviat possible a Espanya. Et necessitem.

Et trameto la carta que em va enviar en Santos explicant el que havia passat, per si tu poguessis fer-hi alguna cosa. Ho veig difícil, però intenta-ho.

Una abraçada del teu pare que t’estima,

Juan Antonio Puig de Castellnou, marquès de Fenolleda

En Lorenzo, atordit, va deixar anar la carta que va caure per terra. Una fiblada intensa li va amartellar el cap en aixecar-se. Va fer una respiració fonda mentre es dirigia cap a la finestra. La pluja no donava cap treva i el pati estava gairebé desert. La verdor dels arbres destacava amb els maons foscos de l’edifici més que centenari. Va fixar-se en la renglera de gàrgoles que sobresortien de les teulades. Aquelles cares d’espant i fàstic no serien res en comparació amb la que farien els companys quan sabessin la veritat. Es convertiria en un pària. Només li hauria faltat un any més per acabar els estudis. La seva vida estroncada per un lladre que havia entabanat el seu pare, un gran home que estimava per sobre de tot la seva família però havia demostrat ser un pèssim gestor en jugar-se el patrimoni a una sola carta.

En Lorenzo havia tingut tot el trimestre per muntar una història que no el deshonorés. Explicava a tots companys que s’havia de posar a treballar atès que el seu pare li havia tallat els fons perquè es negava a casar-se amb una parenta que tenia molts títols i diners, però que era lletja com un pecat. Ell estava per sobre de tot això, però es veia obligat a abandonar el seu estimat Oxford a un any d’acabar els estudis. Tots estaven indignats i fins i tot els òrgans directius van oferir-se per fer de mitjancers amb el marquès. En Lorenzo els va advertir que el seu pare era del morro fort i que no hi hauria res que el fes canviar d’opinió. Va deixar Oxford com un heroi inflexible, però la realitat era una altra. Va començar a treballar al Harrogate Palace de Londres com a concierge. Els seus amics es posaven les mans al cap, ja que consideraven que no era una feina a l’altura d’un estudiant tan brillant, però en Lorenzo contestava que necessitava diners per viure i que seria transitori. Amb arrogància, no va acceptar cap altra oferta que li fessin els companys.

De fet, va lluir des del primer dia. L’uniforme li esqueia com si l’haguessin fet a mida en alguna sastreria de Saville Road i les seves maneres elegants destacaven al costat d’una clientela que era força exigent i immensament rica. No tenia mai un no per a ningú i s’anticipava als seus desitjos. La seva història era coneguda per tothom i sobretot que era fill de marquès, i això l’ajudava a tenir més propines per part de les aristòcrates que se’l miraven amb bons ulls. Fins i tot els altres col·legues començaven a estar empipats perquè preferien tractar amb ell. En els pocs mesos que feia que treballava, despuntava més que ningú i el propietari de l’hotel, en Henry Windmarch, s’hi va fixar arran dels comentaris elogiosos del més granat de la societat anglesa. Ell, que era rabassut i de maneres artificioses, es mirava de cua d’ull aquest jove que havia esdevingut imprescindible. L’amo era ell i no li agradava que algú altre agafés protagonisme però era un home de negocis i sabia veure que en trauria més profit si el tenia al seu costat. En un temps rècord, Lorenzo va esdevenir el seu adjunt i estava ben satisfet i orgullós d’haver pujat esglaons, tot i que en Henry Windmarch no era de tracte fàcil.

—No et pensis que ets algú perquè t’he nomenat el meu adjunt. Qui mana aquí soc jo. Ho has entès? —va preguntar enutjat—. A aquesta vella classe rància els agrada gent com tu, que sap com llepar-los, però a mi no m’enganyes. Limita’t a acontentar-los.

En Lorenzo el considerava barroer i vulgar, però era conscient que l’hauria d’aguantar si volia fer-se una posició.

—No es preocupi, no faré res que el pugui decebre...

—Prou xerrameques. Ah! I amb mi no empris aquest to pompós. Al cap i a la fi ets un aristòcrata vingut a menys —va dir triomfant, mentre en Lorenzo canviava l’expressió de la cara— Què et penses? Que caic de l’arbre, o què? La teva història romàntica que m’han explicat no s’aguanta per enlloc o sigui que no ets ningú i el que et paga aquí soc jo. No ho oblidis mai, si vols conservar la feina.

En Lorenzo va engolir saliva i va acatar el que li deia Windmarch. No tenia cap altra sortida. Va observar amb deteniment el retrat de grans dimensions que havia fet pintar per Lord Tingerbouth. Estava clar que tenia al davant un home ambiciós, provinent d’una família de classe baixa que era capaç de trepitjar a tota persona que se li posés al davant per obtenir els seus propòsits. En Lorenzo va pensar que tanta mala llet i ganes de rebaixar la gent era una manca de seguretat profunda.

1 Punts és el nom que se li dona a unes barques de passeig

habituals al riu Tàmesi.

Soldeu, Andorra, 2017

Ja feia algunes hores que esquiava i en Jordi va agafar una pista curta i sense gaire pendent que servia per enllaçar amb un telecadira cap a Soldeu. Lliscava per una zona estreta on d’una banda tenia un mur de neu que el sobrepassava almenys dues vegades i, a l’altra banda, s’obria la vall dels cortals d’Encamp amb una vista esplèndida de cims nevats que s’alçaven majestuosament fins a l’infinit. Empegades a la muntanya, les pilones transportaven les cabines a vessar d’esquiadors des d’Encamp fins a dalt del cim. Només s’aventuraven a trepitjar aquesta vall els qui feien esquí fora pista.

Ja estava una mica cansat i no li venia de gust de posar-se a fer schuss . La neu era compacta i gelada per la qual cosa lliscava amb facilitat. A aquestes altures el vent es movia amb força i el va sorprendre una boira espessa. No s’hi veia un borrall. A en Jordi no li feia gens de gràcia la situació, però valia més no parar, ja que si venia algun esquiador l’enforquillaria. Devia ser a mitja pista i sentia una mica lluny la remor del telecadira d’enllaç o del telecabina, no sabria dir-ho.

No anava gaire ràpid, volia ser prudent. De sobte, va notar el contacte de dues mans a mitja esquena que el van empènyer bruscament cap endavant i van fer que canviés la trajectòria que estava seguint. L’espenta el va fer agafar impuls i va notar com els esquís es corbaven cap a baix. Va cridar com un boig abans de caure al buit. Les fixacions van saltar i va perdre els esquís mentre continuava rodolant. I després, va sobrevenir la foscor.

—Sembla que reacciona!

En Jordi va obrir els ulls que va tornar a tancar quan la claror el va encegar. En un nou intent, va veure quatre homes que l’observaven. Un d’ells li va preguntar si el sentia. Tot li feia mal i estava una mica estabornit. Va tancar de nou els ulls.

—Em roda una mica el cap...

Els homes van emetre un so d’alleugeriment.

—No tanqui els ulls! I miri’m fixament, així li passarà —va dir un d’ells, mentre li somreia—. No pateixi, som de l’equip de rescat de les pistes i ara l’ajudarem a pujar. Sobretot, no intenti treure’s el casc. Deixarem que ho facin a la infermeria per si hi ha algun traumatisme —en Jordi volia assentir, però estava massa rígid per fer cap moviment—. Ha tingut sort de quedar enclotat en aquest banc de neu.

En Jordi va marejar-se i va tornar a perdre el sentit. El van carregar en una llitera lleugera lligada a una corda que sostenien des de dalt amb un enginy. L’accés a la zona era una mica complicat, però van caminar lentament i de manera feixuga per una drecera fins a arribar a dalt de la pista on s’havien congregat nombrosos badocs amb cara de feredat que preguntaven si s’havia matat. No es va despertar fins a la infermeria. El metge de pistes l’estava examinant i li va semblar que no tenia res trencat.

—Nano, sort que portaves casc i granota! —li va etzibar en veure que obria els ulls—. Que sinó ja te n’hauries anat a l’altre barri.

En Jordi el va mirar una mica desorientat mentre el metge continuava amb la seva xarrera. Al costat hi havia dos dels homes que l’havien rescatat. Un d’ells va contestar.

—Podria haver estat molt greu. Quan hem rebut l’avís d’accident ens hem temut el pitjor —va exclamar—. Sort n’hi ha que ha cridat i que un dels pisters l’ha sentit. Sinó, ves a saber quan l’hauríem descobert.

En Jordi va aconseguir articular algunes paraules i va explicar que l’havien empès. Els tres homes es van mirar circumspectes. Les caigudes d’aquest tipus feien que a vegades l’accidentat imaginés coses que no eren i sortosament no hi havia hagut conseqüències tràgiques. Més d’una vegada s’havien trobat que les persones que socorrien, sota l’impacte de la caiguda, perdien una mica el sentit i la realitat es tornava irreal.

—És fàcil que et desorientis amb la boira —va dir el metge, mentre li posava la mà a l’espatlla per tranquil·litzar-lo.

—No estic desvariejant. Algú em va fer caure...

Una infermera els va interrompre per anunciar que l’helicòpter els estava esperant.

—Molt bé, Jordi. Et traslladaran a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell per fer-te uns escàners i descartar que no hi hagi cap contusió interna —el metge va fer una pausa— però, a priori, jo ho veig bé. Estaràs adolorit uns quants dies, per això.

El van traslladar a una llitera i van sortir cap a fora on un vent gèlid li va glaçar de nou la cara. Allà, en mig del gran aparcament, el van col·locar dins de l’helicòpter que es va enlairar ràpidament en direcció a Escaldes-Engordany.

Estava espantat. No havia estat una caiguda fortuïta i aquella gent no se’l creia.

En Jordi havia reclinat el cap al marc de la porta de sortida de la terrassa amb la mirada perduda. L’hospital l’havia deixat anar sota la seva responsabilitat. Eren prop de les nou del vespre i la llum, dels focus de la façana, quedava esmorteïda pels flocs de neu, espessos, que anaven caient amb una cadència lenta. Més enllà no hi havia visibilitat.

El telenotícies vespre d’Andorra Televisió anunciava que continuarien les precipitacions de neu i aconsellava als automobilistes que no sortissin si no era necessari. A partir d’Escaldes-Engordany eren necessàries les cadenes. S’havia engegat l’alerta groga.

Va seure a la butaca i va agafar el comandament per fer un vol ràpid per tots els canals. Va sospirar i la va tancar de seguida. Estava neguitós. Sabia perfectament que no era una badada i que la boira no l’havia desorientat. Va agafar una revista de cotxes pensant que li canviaria les idees. Ningú sabia res de l’accident, però el director de l’hotel se n’havia assabentat i insistia a convidar-lo a sopar, invitació que en Jordi amablement va declinar amb l’excusa de fer repòs. No tenia ganes de veure ningú.

Un lleuger soroll el va fer posar alerta i els ulls van clavar-se en un paper que traspassava per sota la porta. Va aixecar-se lentament, arrossegant els peus, per agafar el full lila, blegat en dos. Els dits li van començar a tremolar. Va notar la duresa de la mandíbula i va prémer tant les dents que a la templa esquerra va sentir una punxada punyent. Va llegir l’escrit en veu alta.

—Sang de la teva sang va matar i tu en pagaràs les conseqüències.

L’orella li va trametre un senyal d’alarma. Estaven gratant la porta? O era algú que volia obrir-la?

Se li va posar el cos rígid i una suor freda el va paralitzar mentre els seus braços desprenien punxades intermitents com si volguessin traspassar la derma. El cor se li va accelerar i un núvol li va travessar la ment. Estava un pèl marejat. Allà, palplantat, era incapaç de moure’s.

Maleïda porta. No hi havia espiell! Com podia ser que un hotel d’aquesta categoria no en tingués? Podia sentir la presència d’algú i se li va posar la pell de gallina.

Va respirar profundament. Havia de ser forçosament una broma però no podia deixar de pensar que l’accident d’esquí potser no havia estat casual. Tenia el convenciment que no era una empenta fruit d’una topada i que la mala sort havia propiciat la caiguda al precipici. Sort del casc sinó ara ja no podria explicar-ho.

Un toc-toc contundent a la porta de fusta li va provocar una batzegada al cor i la tensió li va recórrer tot el braç fins a la punta dels dits, culminant amb un espurneig. Un segon cop va anar acompanyat d’un:

—Servei de nit!

La porta es va obrir.

Va dormir tota la nit inquiet. Donant voltes i més voltes en aquell llit immens. La seva ment no parava de repetir: «Sang de la teva sang va matar i tu en pagaràs les conseqüències».

Va forçar el despertar, necessitava aquietar els seus pensaments. Estava a Andorra per fugir dels seus problemes, del buit que percebia. Quantes vegades no havia sentit a parlar d’aquest país com a «terra de llibertat». Era això el que volia: alliberar-se del seu malestar, però semblava que algú estava disposat a fer-li la vida més difícil. I si fos la seva ex que el volia turmentar? Ho va descartar de seguida.

El rellotge marcava les set del matí. Va obrir les cortines i no es veia res. Seguia nevant amb intensitat. Tenia les espatlles encarcarades, com un bloc de ciment, les cervicals li feien unes lleugeres punxades i les lumbars estaven adolorides. Massa nervis i tensió no eren bons per al cos. La millor opció seria anar a l’spa i posar l’esquena sota aquella font que brollava amb diversos dolls d’aigua que el deixarien com nou. Va enfilar-se el vestit de bany de manera maldestra i el barnús, que li anava força gran.

Una vegada al passadís, amb el cap enterbolit, va notar moviment cap al final, cosa que li va fer pensar que era increïble que encara hi hagués gent que tingués ganes de gresca, a aquesta hora. Tot i així, la curiositat el va fer apropar-se. Un grup de cinc o sis persones, treballadors de l’hotel, xiuxiuejaven i van girar-se, tensos i amb cares llargues, en veure en Jordi. Una mica incòmode, va preguntar què passava. Van baixar la mirada però cap paraula va sortir de les seves boques. Finalment, la governanta, plorosa i ullerosa, va sospirar i va senyalar l’office que hi havia a la cantonada a tocar de l’escala de sortida de socors. Una cinta policial blanca amb lletres blaves acordonava tota la zona. A la vora, dues noietes ploraven mentre un policia intentava consolar-les.

En Jordi va aproximar-se i va veure la cambrera del servei de nit en posició sedent, recolzada a la prestatgeria i amb senyals d’haver estat assassinada. Eren evidents les marques blavoses al coll i la seva cara pàl·lida, amb un principi de rigor mortis. En Jordi no podia moure’s i va tenir un calfred, ja que la morta tenia encara els ulls oberts. Tres homes, vestits amb granotes de treball blanques amb barret inclòs, ulleres protectores de filtre amb suport de goma, màscara, guants blancs i peücs de plàstic blaus, es movien per l’office. Un d’ells examinava la noia mentre un altre extreia les empremtes del prestatge amb una mena de pols. L’altre no parava de fer fotografies i en aquell moment les estava fent de les mans. En una lleixa superior es podia veure sang. No s’havien adonat que en Jordi els guaitava fins que un d’ells va sortir.

—Som agents de l’IJ —va dir mentre en Jordi el mirava interrogant—. D’Identitat Judicial —va afegir.

—Si us plau, no entorpeixi la inspecció ocular! — li van cridar els altres, mentre li feien gestos amb la mà perquè reculés. El van mirar de cap a peus i en Jordi va sentir-se ridícul amb les mans a la butxaca del barnús, dues talles més gran del que caldria, i les sabatilles de rus amb el logotip de l’hotel.

L’home que havia sortit estava col·locant en un racó unes bosses transparents que contenien objectes que havia extret de l’office. En Jordi va apropar-s’hi discretament. Una mica més enllà havien col·locat una motxilla i una maleta metàl·lica d’on sobresortien peücs, guants, bastonets, uns pots blancs en els quals va poder llegir «reactiu mecànic» i un altre magnètic, marcadors i tantes altres coses. A la motxilla oberta hi va veure un flaix, un objectiu i dos espais buits que va pensar que serien de la càmera i d’un objectiu.

Un altre membre de la Identitat Judicial va sortir de l’office.

—Toni, on has establert la zona bruta?

–Aquí, Pep, al costat de la maleta fins a la paret —va assenyalar, mentre en Toni llençava uns guants tacats i una mascareta—. La zona neta va de la motxilla a la cinta, acordonant la zona.

En Jordi va sentir com algú el picava a l’espatlla i, en girar-se, un policia li va demanar de reunir-se amb el grup de treballadors. Qualsevol protesta hauria estat debades, ja que la cara de l’agent no li’n va deixar la possibilitat.

Va atansar-se al grup de persones quan un home, amb pas decidit i amb un puro a la boca, es dirigia cap a l’office. Passant pel seu costat li va fer una mirada burleta. Un altre que el trobava ridícul! Els agents de policia el van saludar respectuosament. Devia tenir uns vuitanta anys, de mida normal i de constitució forta. Les celles blanques, poblades i esvalotades igual que els seus cabells, feien joc amb l’anorac que també era d’aquest color. Va girar cap a la dreta quan va sentir veus que provenien de l’interior d’una cambra que hi havia davant i que tenia la porta oberta. Diverses persones en van sortir. Tots duien plaques de policia penjades d’un cordó o posades a la cintura.

—Ah! Ves per on, pensava que el comissari Cerni Llop no hi era.

—Nosaltres sempre estem al peu del canó i a punt per la feina —li va contestar fredament un jove d’uns trenta anys, amb ulls verds ametllats. Era alt, prim i tenia unes espatlles amples i musculades. Un noi esportista que no tenia res a veure amb l’home que era al seu davant amb una panxa tan prominent que amb prou feines podia tapar l’anorac.

Els policies es van quadrar de nou en veure aparèixer un noi ros a qui van saludar respectuosament com a senyor batlle . Ràpidament va llançar una mirada gens amigable cap a l’home gran.

—Què hi fas aquí, padrí? No molestis la feina de la Policia —va dir amb un to imperatiu, mentre es treia l’anorac que va deixar al descobert l’etiqueta d’una coneguda marca.

En Climent Masoliver va fingir que no havia sentit el seu net, en David. Va pensar que, com a antic batlle, tenia tots els drets a assistir-hi.

—Doncs vinga, senyor comissari, entrem a dins de l’office.

En Cerni Llop el va esguardar sorprès i es va apressar a dir que els membres de la Identitat Judicial no havien acabat encara. En Climent va fer cas omís i va caminar cap a l’office. En Cerni i en David Masoliver van avançar per tallar-li el pas. En Climent els va llançar a la cara el fum del puro que els dos joves va escampar amb la mà.

—Padrí, si vols estar-hi present, calla, i sinó t’enviarem allà darrere, amb l’home del barnús —va dir, mentre en Climent intentava protestar. En Cerni Llop va amenaçar-lo de detenir-lo si entrava i comprometia les proves. A més, li va demanar d’apagar el puro, ja que no estava permès fumar a l’interior de l’hotel.

—Els joves sempre oblideu de deixar la prepotència a casa. A la meva època ja us hauríeu guardat prou de parlar-me d’aquesta manera —va contestar Climent, de mala gana. No li va agradar gens l’amenaça del comissari, però tenia totes les de perdre si s’encarava amb ell. Va assentir i va demanar que se l’informés del procediment inicial.

En Cerni i en David van intercanviar una mirada d’exasperació. No hi havia cas en què l’antic batlle Masoliver no tragués el nas i això no agradava gens al seu net que sovint tenia la sensació que li treia autoritat. Al comissari Llop tampoc li feia gràcia que li digués el que havia de fer però, a Andorra, tothom considerava en Climent com un savi i el deixaven actuar. Tots els membres de la investigació i de la Identitat Judicial van tornar a la feina amagant un somriure. L’omnipresència de l’antic batlle molestava sobretot els joves que no aguantaven les seves lliçons de moral. Tot i així, tenia una experiència que no podien menystenir, ja que els havia ajudat a esclarir crims que amb les tècniques modernes no havien descobert.

En David Masoliver va obviar els comentaris de protesta del seu padrí i va demanar a en Cerni que li fes un resum de la situació.

—A les 6.36, el Despatx Central de la Policia ha rebut una trucada al 110 de la governanta de l’hotel, Fátima Oliveira, explicant que havien trobat morta la cambrera de nit, Andreia Almeida. Sortosament, estic de guàrdia i he posat en marxa tot l’equip d’investigació criminal de l’àrea de policia judicial. Com de costum, he seguit el protocol establert —va dir, mentre en David assentia a les explicacions—. He contactat el sotsoficial del grup de delicte contra les persones, quatre agents i el grup d’especialistes de l’IJ.

–I el SUM? —va preguntar en Climent, molest.

El comissari Llop començava a molestar-se. Va sacsejar el cap i va contestar-li que, quan es tractava d’un assassinat, trucaven directament al forense. El Servei d’Urgències Mèdiques només es necessitava per certificar morts naturals.

—Veig que té la lliçó ben apresa —va respondre sarcàsticament—. I si sap tan bé el protocol, com és que no m’ha trucat?

En Cerni va apropar-se encara més a en Climent i va abaixar la veu, conscient que s’havia fet silenci i tots els presents, treballadors de l’hotel inclosos, els escoltaven.

—Ja ho sap vostè que el batlle és en David i que a vostè ja fa uns quants anys que l’han retirat. Només tinc obligacions de cara al senyor batlle David Masoliver. A més, la Policia sempre espera que l’IJ procedeixi a la inspecció ocular per tenir més indicis i així no fer perdre el temps a ningú. I com que està clar que a la seva època anaven amb una sabata i una espardenya, li recordaré que es necessiten almenys tres hores per activar la unitat d’investigació.

En David mostrava un somriure mofeta i assaboria aquest moment. En Cerni li estava cantant les quaranta al seu padrí, cosa que ell no podia fer perquè l’home era tossut com una mala cosa i mai no li feia cas.

En Climent va arrufar el front però en Cerni va continuar, no tenia ganes que el trepitgessin. No era gaire usual que hi hagués tibantors entre els dos organismes, de fet en Cerni i en David s’entenien molt bé i tots dos havien fet estudis brillants, però en Climent era de la vella escola i no li agradava que la nova fornada de jovenets li passés al davant, tot i que feia anys que no exercia. L’havien retirat forçosament, però ell era de Cal Palinqueró i fins que es morís continuaria exercint de batlle. El silenci ja es feia pesant.

En Cerni va prosseguir.

—Es tracta d’una persona morta, amb traces de violència...

Tots escoltaven atentament les explicacions del comissari, mentre en Climent anava remenant unes monedes a la butxaca que se sentien ostensiblement i que aviat traurien de polleguera els dos joves.

En Jordi Puig de Castellnou va moure’s cap a una banda per tenir una perspectiva millor del que feien i deien. El comissari assenyalava, sense entrar a l’office, diferents punts del cos de la dona. Els va interrompre un membre de la Identitat Judicial per informar que ja havien acabat la primera inspecció i, per tant, s’establia el passadís per al metge forense.

Una noia prima, d’alçada mitjana, amb cabells castanys i arrissats, va sobresortir del grup i es va encaminar cap a la porta de l’office, on va dipositar una maleta que va obrir per extreure el material i l’abillament que necessitava.

—Un moment! —va cridar de mala manera en Climent, mentre el comissari Cerni Llop i en David se sobresaltaven—. Fora d’aquí, no n’has de fer res!

La noia el va esguardar afinant els ulls i prement els llavis. Van passar uns segons fins que va contestar que era la forense, Maria Sastre. La noia va caminar fins on es trobava en Climent i amb una mà posada al maluc i aixecant la barbeta va parlar.

—Que quedi clar des d’un bon principi. L’escena és de la Policia i la víctima és de la forense i en això, aquí, les ordres les dono jo —va espetegar-li desafiant la Maria, que va fer mitja volta per tornar cap a l’office, des d’on els membres de la Identitat Judicial l’observaven divertits.

En Climent va començar a riure i la va imitar.

—Vaja, quin caràcter! D’on surt, aquesta mossa? —va demanar, mentre en David el comminava a marxar i a deixar-los treballar. Arreu on anava, tothom el respectava i executaven les seves ordres però el seu padrí era com una pedra a la sabata. No se’n sortiria mai.

La Maria va posar-se la granota i les fundes de plàstic als peus. Sense perdre un segon, va procedir a l’examen del cos i el comissari va atansar-se. Va agafar el braç per establir el rigor mortis.

—Comissari Llop, a quina hora varen veure la víctima per última vegada?

En Cerni la va esguardar burleta. Així que era de les que anaven amb facilitats. Sabia que havien trobat el cos passades les sis del matí i si li deia l’hora a la qual va ser vista per última vegada ja tenia la feina feta.

—Ara mateix, no li sabria dir quin és el ventall inicial. No hem procedit encara a interrogar el personal de l’hotel —va mentir—. Pel que fa al cadàver, en Quim, que és el membre més veterà de l’IJ, ja ha procedit a fer les fotografies tot just ha arribat. Està a la seva disposició per a tot el que necessiti.

La Maria el va saludar ràpidament, però amb dolçor.

—Molt diligents, gràcies —va dir, mentre feia senyal al Quim perquè s’apropés més—. Veig que hi ha sang al prestatge, segurament s’ha donat un cop —va continuar, mentre inclinava el cos cap endavant —. Hematomes al cap..., faci, si us plau, la fotografia i també aquesta part de l’esquena... Suposo que aquesta taca d’aquí és sang, però ho haurem de verificar més tard —va observar, mentre esguardava l’uniforme de color bordeus de la noia.

Una vegada acabat, va tornar a recolzar el cos i va mirar els ulls, tirant les parpelles avall i mostrant-los perquè fes la fotografia. Després va passar la mà pel coll.

—Els vasos sanguinis han explotat i la tràquea està fracturada. Sens dubte, aquesta noia ha estat escanyada —va dir, mentre observava les mans—. Sembla que hi ha traces d’ADN sota les ungles.

El comissari es va atansar més i va demanar a en Toni d’acostar-s’hi perquè procedís a fer-ne una primera extracció. Una vegada acabada, van posar-li uns sobres blancs a cada extremitat per conservar la prova. En Cerni va prendre la paraula.

—És possible que li hagin donat una empenta violenta i s’hagi donat un cop contundent al cap amb la prestatgeria que l’ha deixat estabornida. Tot i així, creiem que la víctima va voler defensar-se i el va esgarrapar, però l’assassí va aconseguir escanyar-la.

—Es tracta d’algun crim passional? —va demanar la Maria, prudent, mentre fitava en Cerni. No va estar gaire atenta al que li explicava. Es va fixar en els seus ulls verds ametllats i el somriure seductor. Va pensar que estava ben fibrat. La Maria va sacsejar el cap per escampar aquests pensaments i va indicar al membre de la Identitat Judicial les diverses parts del cos que calia fotografiar. En acabat, en Quim va ensenyar-los les fotografies digitals a la pantalla de la seva màquina i li van donar el vistiplau.

Mentrestant, en Jordi era incapaç de moure’s d’allí ni podia deixar de fitar el grup. No era de natura curiosa ni morbosa però el sol fet d’haver vist la nit abans aquella pobra noia viva li sacsejava l’estómac. No devia passar dels vint anys i es demanava si tindria família. Qui podia ser tan bèstia per matar-la? Els pensaments anaven com una roda de sénia que no podia parar. Se li va posar la pell de gallina en pensar que havia succeït a pocs metres de la seva cambra. Devia tenir relació amb la nota que havia descobert sota la porta? Potser anava dirigida a la noia i s’havien equivocat?

Va tornar a la realitat en moure’s el grup. El fiscal va arribar just quan en Cerni i la Maria sortien de l’office.

—Disculpeu el retard. Bon dia, senyor comissari, senyor batlle.

—Arriba just a temps —va indicar en Cerni—. El senyor batlle ja pot procedir a fer l’aixecament del cadàver.

Els policies van retirar-se un pas enrere i els membres de la Identitat Judicial van posar-se en un racó. Mentrestant, els treballadors i els clients, que ja començaven a ser més nombrosos, s’havien apropat en silenci a en Jordi. El director de l’hotel li va posar la mà sobre l’espatlla i es van saludar silenciosament amb un cop de cap i una mirada compungida.

El mòbil del batlle David Masoliver va sonar i ell es va disculpar. Va atendre la trucada mentre caminava cap al fons del corredor per tenir una mica més d’intimitat.

En Climent va esguardar-lo uns segons mentre marxava i va atansar-se encara més a l’office. Va alçar la veu i cerimoniosament va declamar sense que el comissari i el seu equip ho poguessin evitar.

—Mort! Qui t’ha mort! Si ets viu, contesta! —en Jordi se’l va mirar incrèdul i uns segons més tard va tornar a proferir les mateixes paraules—. Mort! Qui t’ha mort! Si ets viu, contesta!

A la tercera repetició, l’home va mirar greument el fiscal, el comissari i els altres membres de la Policia, per acabar dient:

—És ben mort perquè no contesta.

En Jordi va girar-se cap al director.

—Però, de què va, aquest paio? Està sonat o què? —va preguntar a cau d’orella del director que, tot i la preocupació, va deixar escapar un somriure.

—Es tracta d’en Climent Masoliver. Va ser jutge i el que acaba de fer és fruit de la tradició andorrana.

—Quines bestieses! —va exclamar, mofeta, mentre els policies se’l miraven inquisidors. Va abaixar la veu—. Que sigui de ciutat no vol dir que m’hàgiu de prendre el pèl.

—Li juro que és veritat. Des de la Constitució andorrana del 1993 ja no es fa, però ell és una persona a part. És un andorrà de soca-rel que proclama que mai deixarà que es perdin els usos i costums i va a la seva. Per respecte, el deixen fer.

La seva mirada escèptica va clavar-se en l’escuradents que en Climent tenia ara a la boca i que va anar a parar a la seva orella dreta quan va tornar el seu net. En David es va enfurismar en saber que havia pres la iniciativa de fer el «mort qui t’ha mort». Els presents ja estaven acostumats a aquestes altercacions, però en Jordi i el personal de l’hotel estaven bocabadats. En Jordi va observar que devia tenir tot just uns trenta anys. Alt, prim i d’aspecte curós, vestia elegantment amb uns texans i unes sabates amb la tira de colors d’una casa coneguda. Va pensar que aquells dos homes no tenien res en comú tot i tenir llaços de sang.

La Maria Sastre va interrompre’ls demanant que avisessin els bombers per procedir al trasllat del cadàver al dipòsit. Aquella mateixa tarda es faria l’autòpsia i per això necessitaria en Quim perquè fes més fotografies. En Cerni el va mirar i aquest li va fer un signe d’assentiment, mentre la Maria es treia la granota i els guants. Es retrobarien al dipòsit de cadàvers al cap d’un parell d’hores.

En Quim i els seus companys van continuar a l’office la inspecció de l’escenari on van passar la llum rasant una vegada extret el cadàver. No quedaria cap racó sense examinar.

En Climent va apropar-se a la Maria i a en Cerni.

—Perfecte, nena —va dir, mentre ella el mirava de reüll i amb cara de pocs amics. En David va intervenir.

—Gràcies, senyora forense, així doncs el cas queda judicialitzat i jo mateix seré el batlle instructor. Senyor comissari, demà sens falta vull un informe sobre la meva taula.

—Ho farem tan aviat com sapiguem els resultats de l’autòpsia, abans seria inútil —va contestar-li—. Nosaltres encara tenim feina aquí, però vostès ja poden marxar.

En Climent va observar-lo de cua d’ull. Va pensar que aquests jovenets que pujaven a la Policia es creien que eren millors que ell. En els seus temps no tenien tan material ni tantes punyetes i bé que resolien els casos. Tanta parafernàlia per no res.

—No tinc més temps a perdre —va dir en Climent—. Demà també vull veure l’informe.

Va girar els talons i va marxar sense saludar ningú, seguit del David que l’anava renyant. En Cerni i la Maria van intercanviar una mirada de fàstic continguda. La Maria va recollir tots els seus estris i van quedar que es veurien també l’endemà a primera hora per comentar l’informe d’autòpsia abans de fer-ho amb el batlle.

En Jordi Puig de Castellnou va fer un sospir.

—És increïble pensar que ahir al vespre va venir a la meva habitació a fer el servei de nit i que, poc després, l’hagin assassinat d’aquesta manera tan brutal —va dir al director de l’hotel, mentre deixava caure una mirada d’horror cap a la dona.

El director va assentir sense que cap paraula sortís de la seva boca. Estava desconcertat.

En Jordi tenia ganes d’anar a l’spa i es va acomiadar amb certa precipitació. Un dels policies s’hi va apropar.

—No tan ràpid, senyor. Vostè hi té l’habitació, en aquest pis?

—Doncs sí —va respondre, sorprès—. I vaig veure la noia abans d’anar a dormir.

El policia va aixecar el cap del bloc de notes i el va guaitar amb suspició.

—A quina hora va veure la víctima?

—No ho sé, devia ser cap a les deu de la nit.

—Aleshores, hauria d’anar cap aquell racó. Li hem de fer algunes preguntes.

Allà hi havia la companya de la morta que havia trobat el cadàver, la governanta i altres treballadors. El comissari s’hi va atansar.

—Bon dia, em dic Cerni Llop i soc el comissari responsable d’investigació criminal. Primer de tot, els vull fer arribar el meu condol per la mort de la seva companya. Sens dubte posarem tots els nostres mitjans per atrapar l’assassí. Per això, necessito la seva col·laboració. A fora de l’hotel els esperen uns vehicles de la Policia que els portaran al Despatx Central, on els prendran declaració.

Hi va haver alhora un murmuri de sorpresa i de por. Els va demanar tranquil·litat. Era simple rutina i, tan aviat com acabessin, els tornarien a portar cap a l’hotel. Un agent de la Policia els va acompanyar.

—Escolti! —va interrompre en Jordi—. Jo aquí només soc un hoste de l’hotel i no coneixia aquesta noia. Em sap molt greu el que li ha passat, però jo no tinc per què venir a comissaria.

El comissari Llop va esguardar un dels agents per demanar explicacions.

—El senyor va coincidir amb la víctima a les deu de la nit. Segurament és una de les darreres persones que la van veure.

—Doncs ho sento molt, senyor...

—Jordi Puig de Castellnou, fill del marquès de Fenolleda.

En Cerni no va deixar aparèixer cap emoció i se’l va mirar de dalt a baix, mentre li donava una ordre.

—Haurà de venir al Despatx Central a prestar declaració.

En Cerni var ser taxatiu i en Jordi ja va veure que no aconseguiria res si continuava protestant.

—Almenys deixarà que em canviï, oi?

El comissari no va fer cas del seu to i va demanar a un policia que l’acompanyés fins a la cambra i s’esperés que es vestís. Va pensar que era un altre nen de casa bona de Barcelona que estava acostumat a fer el que li venia de gust sense rebre ordres de ningú. En Jordi va dirigir-se cap a l’habitació, renegant, sense fer cas de les disculpes del director que intentava explicar al comissari que era un dels millors clients de l’hotel.

Mentrestant, de l’office sortien els membres de la Identitat Judicial que havien acabat la feina i es treien tot l’abillament.

Eren pels volts de la una del migdia quan la Policia el va tornar a deixar a l’hotel. En Jordi tenia mal de cap, com si li haguessin clavat mil agulles. No podia deixar de pensar en la dona assassinada i el bon humor que desprenia la nit abans. Ell no havia estat de romanços i la va despatxar de seguida perquè no el molestés. No volia veure a ningú. Un calfred el va sacsejar en imaginar que, tal vegada, potser seria ell el mort si no hagués arribat la cambrera. No havia dit res a la Policia del missatge amenaçador que havia rebut sota la porta. Estava cansat i això hauria embolicat la troca.

Amb aquestes cabòries va arribar a la zona wellness. Més que mai necessitava relaxar-se.

—Hola, Jordi. Com estàs? —va dir la Lavinia, amb un somriure jovial als llavis, mentre en Jordi feia un bot de l’ensurt que l’hi havia donat, ja que es pensava que estava sol—. Em sembla que estaves a la lluna...

—Mai més ben dit. A més, estic ben baldat.

—Per cert, com et va anar la sessió de l’altre dia?

En Jordi va reflexionar uns instants abans de respondre.

—Si vols que et digui la veritat, vaig dormir com un soc. Feia temps que no ho feia tota una nit sencera. Em vaig aixecar amb una vitalitat increïble.

—Me n’alegro.

—Vull aprofitar per demanar-te excuses.

La Lavinia li va respondre que no calia, però ell va insistir. No entenia com s’havia comportat d’aquella manera tan imbècil, atès que només volia fer-li costat. Ella li va treure importància. En Jordi es va posar la mà al front i va tancar un moment els ulls.

—Et passa alguna cosa?

Li va explicar la nit que havia passat i l’assassinat de la cambrera d’habitacions, a més de la declaració a les dependències de la Policia. Estava trasbalsat i una mica neguitós. La Lavinia se l’escoltava amb interès i contestava amb empatia. Es va proposar ajudar-lo amb una altra sessió de cinesiologia. En aquell moment no tenia cap client esperant.

En Jordi va instal·lar-se a la llitera i la Lavinia va agafar-li suaument els canells i va estirar els braços cap enrere. Aquesta vegada, en Jordi va relaxar-se ràpidament i, fins i tot, va caure en una somnolència agradable interrompuda al cap d’una llarga estona per la veu dolça de la Lavinia que el despertava.

—Déu-n’hi-do, Jordi. Tot el que has viscut aquestes últimes hores t’ha afectat moltíssim. T’he tret molta angoixa, a més de dues mil desconnexions que tenies per impotència. Suposo que la teva separació hi té molt a veure, però hi he detectat també algun problema de territorialitat. Anys enrere, en una generació anterior, hi va haver un conflicte de territori. La teva família va perdre alguna casa o terreny? Això t’afecta indirectament.

—No, que jo sàpiga... Sempre hem tingut fortuna.

—I a la feina, estàs a gust?

En Jordi va sospirar i una ganyota va aparèixer al seu rostre.

—Bé, soc el director general de la cadena hotelera familiar tot i que qui mana de debò és el meu pare, ell n’és el president. Soc un comparsa, vaja, que no puc prendre decisions importants; no compta que m’hagi format en la millor escola d’hoteleria de Suïssa. No puc fer res sense que el meu pare ho hagi acceptat abans i això em revolta. En fi, m’ha volgut convertir en un titella.

—T’entenc. Aquí podríem parlar de problema de territorialitat perquè el teu pare no et deixa desenvolupar-te i contínuament s’immisceix en el teu terreny. Emocionalment, el teu cos ho sent com una amenaça. Ho treballarem, no pateixis.

En Jordi se sentia una mica descol·locat. No estava acostumat a deixar aflorar aquestes emocions davant d’una persona desconeguda. A casa no es parlava mai de sentiments i si la seva mare hi fos present segur que el renyaria perquè no era propi de la seva classe. De fet, estava tan cremat que havia donat un cop de porta i havia anunciat al seu pare que marxava a Andorra a esquiar. Es mereixia uns mesos sabàtics. El seu pare no li deixava prendre cap decisió. Imperceptiblement va sacsejar una mica el cap, com per allunyar aquestes desavinences que l’amargaven.

—Hi ha una altra cosa que grinyola. Una o dues generacions enrere, algú de la teva família es va tacar les mans de sang. Això et diu alguna cosa?

En Jordi va arquejar les celles i, perplex, va demanar-li si estava de broma.

—Pensa que el teu cos emmagatzema els neguits, els traumes dels teus avantpassats. Tot es va transmetent a través de la cadena genètica de generació en generació, fins que no es dona una solució o, en aquest cas, s’extreu la culpabilitat. Tu no n’ets conscient que has adquirit unes actituds i comportaments que no et pertanyen. Pots tenir gravat un patró de ràbia o un sistema de creences que vol dir que durant la teva vida has acumulat experiències que t’han acabat marcant directrius. I, seguint aquest patró, actuaràs d’una manera concreta per fer front a les dificultats que es vagin presentant en la teva vida. Perquè m’entenguis, si penses que no vals res, tindràs comportaments i postures d’una persona que no té autoestima. I, si penses que la teva família no t’estima, desenvoluparàs greus problemes d’afectivitat que malmetran la teva qualitat de vida. I davant de dificultats pensaràs que t’ho mereixes. Si canvies les creences, canvies la teva vida i assoleixes reptes que mai hauries dit que podries aconseguir. Tingues clar que ets tu, que controles la teva vida i no al revés.

En Jordi va exclamar que no en tenia ni idea però dubtava molt que hagués heretat traumes. Va moure’s inquiet a la llitera i va tòrcer el llavi. La conversa no li estava agradant gens i es va incorporar decidit a acabar aquella bestiesa de sessió. La Lavinia va sorprendre’s de la brusquedat d’en Jordi però va recompondre’s de seguida.

—No pateixis, ja t’ho he tret —va dir complaent—. Per avui, serà tot. Ara, el millor que pots fer és tornar a l’habitació i dormir tot el que puguis. Ho necessites de debò

Londres, 1973

En Lorenzo Puig de Castellnou estava fent el seu raport diari de les incidències que hi havia hagut i les coses a corregir. Windmarch no volia que es prengués cap decisió sense que ell ho autoritzés. Volia saber fins al més minúscul detall. Cada dues paraules recordava que era ell qui manava. Com si ningú ho sabés. Interiorment, Lorenzo aixecava els ulls i quan li dirigia la paraula li donava la raó en tot. Henry Windmarch era un home que no escoltava i tot s’havia de fer com ell volia. No li interessava l’opinió dels altres ni les propostes de millora que es podien portar a terme. Els temps anaven canviant i s’haurien d’adaptar. Un no en majúscules era la paraula que més sovint emetien aquells llavis carnosos i sempre humits de saliva. Amb cara d’avorrit, escoltava el que Lorenzo li explicava mentre, per fer passar el temps, sovint treia un tallaungles. Els trossos d’ungla anaven saltant cap al Lorenzo, que creia que Windmarch l’utilitzava expressament per desestabilitzar-lo.

Подняться наверх