Читать книгу A l'entorn de la paraula (II): lexicologia catalana - M. Teresa Cabré - Страница 7

CAPÍTOL I

LA DESCRIPCIÓ DEL SISTEMA LINGÜÍSTIC DE LA LLENGUA CATALANA

Un dels mitjans que tenen les llengües per enriquir llur lèxic és la derivació. Peró quan una llengua viu supeditada a una altra, s’esdevé que renuncia sovint a aquest mitjà i, davant un mot derivat a traduir, el manlleva tot fet a la llengua dominadora.

(Fabra, 1919a)

Una lingüística descriptiva de la llengua catalana hauria de donar raó del coneixement que els parlants d’aquesta llengua tenen del seu sistema lingüístic. En aquest sentit, s’hauria d’ocupar de la descripció de tots els aspectes de la gramàtica dels seus parlants.

1. ASPECTES GENERALS

Abans d’abordar de manera sistemàtica la descripció gramatical, sembla convenient de fer una sèrie de consideracions inicials sobre el procés mateix de descripció d’una llengua o gramàtica particular.

1.1. El model de descripció

El primer punt que cal tenir en compte en abordar la descripció d’una llengua és que aquesta descripció no pot fer-se al marge d’una teoría que li serveixi de marc, i sense comptar amb un model lingüístic que doni coherència als raonaments i supòsits que un lingüista fa servir per presentar l’organització del sistema d’una llengua concreta Aquesta teoria ha de reflectir la «imatge» que aquest lingüista té de la llengua i, doncs, en constitueix el «seu» model.

Molt sovint hom topa amb opinions que consideren que una descripció objectiva és aquella que es basa només en les dades reals que es van produint i en fa una anàlisi descriptiva recta, i que tota proposta que es basa d’entrada en una teoria no condueix a cap altre lloc que a resultats «previstos» i, per tant, subjectius. Deixant de banda de moment altres consideracions sobre aquesta opinió, cal que tinguem en compte que es fa difícil parlar d’ objectivitat en la ciència si considerem la distància que hi ha entre la realitat i la seva «imatge», que és a fi de comptes allò que un científic descriu.

En efecte, tot intent d’ «apropiació» de la realitat per part del científic es fa per mitjà d’ una determinada selecció de dades o bé d’ una aproximació subjectiva a aquesta realitat. D’altra manera, la realitat seria impossible de descriure, ja que es limita a «ser» allò que es percep.

Això significa que tot científic té una determinada concepció del fet que descriu, encara que de vegades no la faci explícita. En el cas del lingüista, aquesta concepció afecta dos interrogants fonamentals: què és i com es produeix el llenguatge.

Una descripció es fa sempre a partir d’unes dades, i aquestes dades han estat recollides i seleccionades amb un determinat criteri, condicionat per l’aproximació teòrica que el lingüista fa servir.

Per poder analitzar la naturalesa de l’univers, i poder discutir qüestions com de si hi ha hagut o no un principi o de si hi haurá un final, cal tenir ciar el que és una teoría científica. Una teoria és simplement un model de l’univers, o d’una part de l’univers, i un conjunt de regles que relacionen les magnituds del model amb les observacions que realitzem. Aquest fet existeix només a les nostres ments, i no té cap altra realitat. Una teoria és una bona teoria si satisfà dos requisits: ha de descriure amb precisió un ampli conjunt d’observacions sobre la base d’un model que contingui un conjunt limitat de paràmetres arbitraris, i ha de ser capaç de predir positivamente els resultats de futures observacions. Per exemple, la teoría d’Aristótil segons la qual tot era constituїt per quatre elements –terra, aire, foc i aigua– era prou simple per ser qualificada de teoria, peró fallava, en el sentit que no feia cap predicció correcta. Per contra, la teoría de la gravetat de Newton es basava en un model encara més simple, que els cossos s’atrauen entre si amb una força proporcional a una quantitat anomenada massa inversament proporcional al quadrat de la distància entre ells; i, malgrat la seva simplicitat, la teoria newtoniana era capaç de predir el moviment del sol, la lluna i els planetes amb un grau de precisió molt alt.

(Hawking, 1988)

1.2. L’adequació del model

El segon punt que cal tenir en compte en plantejar-se la descripció d’una llengua és el grau d’adequació a què es vol arribar amb la descripció. L’elecció del mètode de treball està directament relacionada amb aquest aspecte.

Efectivament, una gramàtica descriptiva pot tenir diferents graus d’adequació segons el que es proposi de descriure:

a) Pot ser adequada en un primer nivell i donar raó de les dades que els parlants hagin produїt efectivament.

b) Pot ser adequada en un segon grau, anomenat descriptiu, i proposar-se donar compte no només de les dades produїdes sinó també de les que un parlant podria produir en qualsevol moment, encara que a la millor no ho faci mai.

c) Finalment, pot ser adequada en un tercer grau, si inclou mesures d’avaluació de les propostes de descripció de cada fenomen que permetin triar entre diferents opcions que expliquen el mateix fenomen.

Cal no perdre de vista que un mateix fet es pot descriure de maneres diverses i que les mateixes dades es poden interpretar fins i tot contráriament. Però tot i així, malgrat que diverses propostes arribin a donar raó del mateix fet que pretenen descriure, no totes elles posseeixen el mateix grau de generalització, ni tenen el mateix nivell de simplicitat, ni s’adeqüen igualment a la intuїció del parlant.

Sembla que una gramàtica descriptiva de qualsevol llengua hauria de complir almenys el segon nivell d’adequació i, en aquest sentit, proposarse de descriure la gramàtica implícita del parlant natiu i donar raó no només de les dades lingüístiques produїdes realment, sinó també de les dades possibles en qualsevol moment de la seva activitat expressiva.

És ciar que una gramàtica que es proposa d’explicar només les dades observades és necessàriament més simple que la que es proposa de donar raó de les virtuals. Per això hi ha models més complexos que d’altres i models més explícits que d’altres. Però no és menys cert que hi ha tipus de raonaments que no permeten anar més enllà de les dades observades, i que n’hi ha d’altres, en canvi, queplantegen la recerca d’un detenriinat aspecte del seu objecte científic com un graó més en el gran projecte de descriure’l globalment.

El mètode hipotètico-deductiu que utilitza la gramàtica generativa parteix de la base que l’explicació d’un determinat fenomen du necessáriament al plantejament d’un nou problema. Aquesta sembla ser la via que permet fer progressar qualsevol ciència, i també la lingüística.

Si la teoria lingüística no ens permet de plantejar-nos els grans interrogants que un científic ha de tenir sobre la llengua, l’objecte científic que constitueix el llenguatge pot arribar a no tenir cap interès. Determinats plantejaments descriptius que no compten amb una consideració global del fet lingüístic, sinó que es limiten a dividir-lo en problemes secundaris (i sovint anecdòtics), no poden arribar mai a donar dades sobre la globalitat lingüística, d’altra banda, tan i tan complexa.

Qualsevol teoria física és sempre provisional, en el sentit que només és una hipòtesi, mai no es pot comprovar. Encara que els resultats dels experiments concordin sovint amb la teoria, mai no podrem garantir al cent per cent que en una altra ocasió no sigui així i que el resultat no contradirá la teoria. Una teoria podrá ser refusada sempre que una dada, ni que sigui una, contradigui les prediccions que fa. Com molt bé ha remarcat Popper, una bona teoria es caracteritza perquè prediu un gran nombre de resultats que en principi poden ser refutats o invalidats per l’observació. Cada cop que un nou experiment concorda amb les prediccions, la teoria sobreviu, i la confiança que hi hem posat augmenta. Però si, per contra, es fa alguna vegada una observació que contradiu la teoria, haurem d’abandonar-la o modificar-la.

(Hawking, 1988)

1.3. La delimitació de l’objecte

Una lingüística descriptiva que tingui com a objecte el llenguatge ha de saber quins aspectes del llenguatge descriu i quina és la seva llengua de referència. Una lingüística descriptiva catalana ha d’aclarir amb quin concepte de llengua treballa, quina llengua catalana descriu.

En primer lloc cal plantejar-se si el sistema d’una llengua és o no és homogeni, a fi de determinar a quin conjunt de fenòmens i de regles ens referim quan parlem del catalá.

En efecte, si observan la realitat ens adonem que difícilment la recopilació de les dades ens pot conduir a una llengua homogènia, com hem presentat al primer capítol del vol. I.

Parlem del xinès com si fos una llengua, encara que els diferents dialectes del xinès són entre si tan diferents com ho són les llengües romàniques. Parlem de l’holandès i de l’alemany com de dues llengües separades, encara que molts dels dialectes de l’alemany són més semblants als de l’holandès que no pas als del propi alemany.

(Chomsky, 1986)

Ara bé, si la tasca del lingüista és de descriure aquesta gran varietat, difícilment arribarà a percebre els fets sistemàtics de cap fenomen. El mètode científic ha d’actuar separant del seu objecte d’estudi tot allò que consideri no pertinent, encara que es tracti de fenòmens interessants i sense els quals la noció de llenguatge sigui inicialment incompleta.

Una qüestió central justifica aquest plantejament. Els models científics parteixen d’idealitzacions necessàries del seu objecte d’estudi per poder delimitar nítidament el seu camp de treball i arribar a resultats rigorosos.

La noció d’idealització és un dels punts forts del métode científic aplicat a la descripció del llenguatge. Ara bé, cal saber com es pot idealitzar una llengua.

Chomsky (1986) ha establert distincions conceptuals molt precises que aclareixen força aquesta qüestió. En primer lloc, distingeix entre una noció comuna o general i una noció tècnica de llengua. La noció comuna del llenguatge té en compte elements de tipus sòcio-polític i normativo-teleològic. Una llengua és un conjunt de dialectes que es donen en una situació determinada i que tenen com a objectiu fonamental la comunicació entre els parlants d’una comunitat.

Una concepció tècnica de la llengua la faria correspondre a la noció estructuralista de «conjunt d’unitats de forma associades a significáis que permeten la comunicació entre els individus d’una comunitat parlant» o bé a la generativista de «conjunt de coneixements interioritzats fonamentats biològicament» i per tant inclosos a la GU dels parlants de què totes les llengües són variacions paramètriques.

Partir d’entrada de la diversitat comporta deturar-se en la seva descripció, fins i tot anecdòtica, i renunciar a la demostració o refutació d’hipótesis que poden significar un pas endavant en la comprensió dels fenòmens lingüístics. Per aixó, la lingüística parteix d’una noció abstracta de llenguatge i d’un parlant idealitzat subjecte de les seves anàlisis, inexistent en la realitat més concreta.¹

L’objectiu final de la ciència és donar una única teoria que descrigui correctament tot l’univers. No obstant això, el métode que segueix la majoria de científics és de separar el problema en dues parts: en primer lloc les lleis, que ens informen sobre com canvia l’univers amb el temps; en segon lloc, l’estat inicial d’aquest univers.

Alguns pensen que la ciència només s’hauria d’ocupar de la primera part i consideren que el tema de l’inici de l’univers és objecte de la metafísica o de la religió. Aquests argumentarien que Déu, en ser omnipotent, hauria resolt l’inici tal com hauria volgut. És possible que sigui així, però aleshores també hauria pogut elegir de fer-lo funcionar arbitráriament i, en canvi, ha optat per fer-lo evolucionar de manera regular i seguint algunes lleis.

És molt difícil construir una única teoria capaç de descriure tot l’univers. De moment ens hem de limitar a dividir el problema en diverses parts i a inventar-nos teories parcials. Cada una d’aquestes teories parcials descriu i prediu una classe restringida d’observacions i menysté o prescindeix d’altres dades. Podria passar que aquesta manera d’aproximar-se a l’univers fos equivocada i que tot depengués absolutament de tota la resta; amb la qual cosa seria impossible de descriure l’univers a través de la seva segmentació en problemes parcials. Peró així hem progressat des de fa temps: la teoria de la gravetat de Newton ens diu que la força gravitacional entre dos cossos depèn únicament d’una xifra associada a cada cos, la seva massa, amb independència de la substància de qué aquest cos está constituїt. En conseqüéncia, no cal disposar d’una teoria de l’estructura i constitució del sol i dels planetes per poder determinar els seus moviments.

(Hawking, 1988)

L’elecció que ha fet la gramàtica generativa de seleccionar els problemes per abordar la descripció no vol dir que renegui d’una idea completa del llenguatge i de la seva evolució, ni que prescindeixi en teoria que el llenguatge inclou l’actuació, ni que oblidi que els parlants d’una llengua són éssers reals sotmesos a quantitats enormes de contingéncies. Això no obstant, seguint el raonament i el mètode científics, recorre a l’abstracció, per poder donar raó de les lleis que governen l’estructura lingüística, i als parlants idealitzats, que representen els subjectes comunicatius reals.

El fet de comptar amb parlants idealitzats i no amb parlants reals no descarta pas que en l’anàlisi de les dades el lingüista no recorri als subjectes natius d’una llengua, no tan sols com a subjectes competents productors d’expressions lingüístiques, sinó també com a subjectes que opinen sobre la bona o mala formació d’una construcció.

Efectivament, només a partir de les emissions produїdes pels parlants podem disposar de les dades empíriques que serviran de base per a la demostració o refutació d’una hipòtesi.

En síntesi, el lingüista ha de tenir una «imatge» del sistema que descriu, sistema que constitueix el seu objecte científic de descripció, i, a continuació, ha de saber procedir pas a pas de manera coherent, deixant de banda problemes que, tot i ser molt interessants, sobrepassen els límits de la descripció, i evitant que la cadena argumentativa que es va desenrotllant presenti contradiccions empíriques que la facin refutable.

Una teoria lingüística ha de proposar un model global del llenguatge com a objecte científic, i ha de facilitar una actuació progressiva i rigorosa. Progressiva, en el sentit d’anar fent passes encadenades cap endavant de forma que la descripció d’un fenomen doni dades que serveixin per establir les bases del següent estudi (tant en sentit positiu de poder-les emprar com a punt de partida, com en sentit negatiu, de descartar determinades hipòtesis que el raonament anterior ha demostrat que no eren prou adequades).² Rigorosa, en el sentit de sistemàtica i coherent; explícita i ben definida.

En aquest sentit, dades com les següents, derivades de l’ús del llenguatge, hauran de ser excloses de la descripció i passaran a formar part del camp de la pragmàtica:

(1) P: Que tens hora?

R: Les dues.

(Observació: La resposta no correspon al contingut literal de la pregunta.)

P: Creus que m’haig de preocupar tant per tu?

R: —

(Observació: La pregunta no requeriex cap resposta.)

- Porto el vestit nou

[text emès en una situació en la qual el destinatari del missatge intenta donar un gros paquet a l’emissor]

(Observació: L’enunciat pressuposa, sense dir-ho explícitament, que l’emissor no accepta que el receptor el faci dipositari del paquet.)

- Tinc el nen malalt

(Observació: L’enunciat proposa implícitament al receptor que li faci de cangur.)

- Cal aguditzar les contradiccions

(Observació: El qui rep aquest missatge suposa que el qui l’emet és probablement un marxista de l’escola clássica.)

Les preguntes que no són preguntes o les pressuposicions extralingüístiques difícilment poden formar part d’una descripció generalitzadora del llenguatge que pretén trobar lleis, més que no pas donar raó de casos específics.

2. SISTEMATICITAT I IDIOSINCRÀSIA

Els diversos components de la gramàtica presenten característiques específiques tant pel que fa als tipus de regles de què es componen, com als principis que els afecten, com a les característiques derivades de la seva pròpia especificitat. Si comparem, per exemple, el grau de regularitat dels diversos components, facilment arribarem a la conclusió que n’hi ha uns de més sistemàtics que no pas d’altres.

Efectivament, les regles que regeixen les estructures de frase són molt més productives en general que no pas les que regeixen l’estructura de les paraules, en el sentit que deixen molts menys casos residuals. Les regles del component sintàctic solen tenir poques excepcions, mentre que les que donen raó de les estructures lèxiques admeten una llarga llista d’irregularitats idiosincràtiques, de les quals una regla difícilment podría donar raó.

Al costat d’aquest fet, les unitats d’alguns components són, en realitat, finites (encara que potencialment infinites) i es redueixen a una llista fácilment abastable. Pensem, per exemple, en la fonología. Molt improbablement –per no utilitzar el mot «impossible»– els parlants crearan un nou fonema, encara que l’anàlisi de l’evolució dels sistemes fonològics de les llengües ens demostri que, molt de temps en temps, es produeix una revolució fonològica i, doncs, es donen unes noves relacions opositives en sistema lingüístic.

A més d’aquesta característica de finitud pràctica / infinitud teòrica, una altra dada diferencia el lèxic d’altres components com el fonològic o el sintàctic: el caràcter obert/tancat de l’inventari de les seves unitats.

Sembla plausible afirmar que la llista d’unitats fonològiques d’una llengua rarament se sol ampliar o modificar de la nit al dia; peró no podem pas dir el mateix del nombre de frases que els parlants produeixen, que creix incessantment; ni de les paraules que utilitzen, que dia a dia augmenta al so de les necessitats socials, tecnològiques o expressives. Ara bé, el caràcter obert dels inventaris sintàctics es basa en una regularitat gairebé absoluta de les regles estructurals que ens permeten les diverses combinacions de paraules; molt difícilment apareix de sobte una nova estructura desconeguda fins aleshores pels parlants.

En canvi, és fàcil que apareguin noves paraules; només cal anar seguint la premsa diària per adonar-se’n. Aquest fet fa que el lèxic sigui un component permanentment dinàmic, no només perquè des del punt de vista teòric no puguem parlar mai de la darrera paraula d’una llengua –que és així per definició si tenim en compte la característica recursiva d’algunes de les seves regles– sinó també perquè contínuament es produeixen incorporacions de paraules reals, creacions basades en qualsevol dels procediments que la gramàtica permet: la creació ex nihilo, la formació o el manlleu.

La descripció d’una llengua ha d’explicar la seva sistematicitat d’acord amb el model que el lingüista ha decidit de fer servir, mitjançant regles generalitzadores que donin raó de com el parlant ha aprés, té organitzat i fa servir el llenguatge, i ha de recollir les idiosincràsies dels mots, perquè també formen part de la competència del parlant.

3. VARIACIÓ I HOMOGENEÏTAT

Si bé en sintaxi és fins a cert punt obviable la qüestió de la diferenciació dialectal, en lèxic és imprescindible de plantejar-se aquest tema abans de procedir a una descripció de la llengua catalana.

Les paraules, com s’ha vist, són unitats en les quals es donen tots els vessants de la gramàtica: el fonològic, el sintàctic i el semàntic; i el component lèxic d’una gramàtica ha de recollir tots aquests aspectes a fi de donar raó del coneixement que els parlants tenen de les paraules.

En efecte, la representació fonològica de cada mot ens planteja d’entrada la qüestió dialectal. El lingüista haurà de tenir en compte les característiques dels diversos dialectes a fi de proposar la forma fonològica subjacent més generalitzadora, quan això sigui possible, de manera que, mitjangçant regles fonològiques es puguin explicar totes les variants:

(2)concebre	neguitejar
[kunsέbr]	[ngitӡá]
[konsbr]	[negiteӡár]
[konsébre]
revitalització	llaurador
[robitalidzsjó]	[λowradó]
[rebitalizasjó]	[λawradór]

Si la pronúncia interdialectal no pot explicar-se a partir d’una sola representació de base sembla convenient de partir de més d’una forma subjacent i considerar que el parlant d’un dialecte i el de 1’altee no coincideixen totalment:

(3)pop	estrella
[pólp]	[stréλ]
[póp]	[strέλ]
por	venir
[pór]	[bní]
[pó]	[vní]
[p]

Un cas semblant al dels dialectes geogràfics el plantegen els dialectes socials i els diversos registres funcionals. Qualsevol parlant competent no només coneix les paraules de la llengua que parla sinó també els principis pragmàtics que determinen la seva utilització. Així, sap perfectament que encara que les expressions de (4) siguin genuїnament catalanes, no les utilitzarà mai en situacions formals; i, a 1’inrevés, encara que sàpiga perfectament que les frases de (5) són correctes, en una situació col·loquial les evitarà si no vol córrer el risc de ser considerat petulant:

(4)Ondia, quin arreplec de xavales! Va, fem una litrona i cap a casa! Se’n va fotre cap al canyet La parenta no em deixa ni a sol ni a sombra

(5)La reverberació dels raigs solars a la superfície de l’oceà desvetlla sensacions inèdites L’acumulació excessiva de clorar sòdic no permet una evacuació correcta dels líquids per part de l’organisme No empris tantes hipèrboles al teu discurs que hom no et creurá La utilització de formes onomatopèiques dóna a llurs mots una eufonia envejable

Si el lingüista prengués com a punt de referència els parlants reals d’una llengua, no podria procedir a la generalització ni a la recerca de lleis que donessin raó del fenomen lingüístic. Per aquesta raó, parteix d’una idealització, tant de la llengua com dels seus parlants.³

4. DESCRIPCIÓ I PRESCRIPCIÓ

Un dels punts essencials que descriuen la posició del lingüista, en contrast amb la d’altres col·lectius que tracten el llenguatge, és el fet que se situa davant de la llengua amb un interès merament descriptiu. Aquesta posició li exigeix una actitud de respecte pels fets lingüístics que observa en la realitat, i a partir dels quals elaborarà les seves hipòtesis.

La gramàtica descriptiva d’una llengua ha de donar raó dels enunciats que produeixen efectivament els parlants d’aquesta llengua, sense intervenir en la seva producció. El treball del lingüista consisteix a recollir els fets que es produeixen, a observar-los minuciosament intentant extreure hipòtesis del funcionament de les dades i, en el marc del model teòric en que se situї, intentar explicar-se, en forma d’hipòtesis, el funcionament dels parlants a través de les dades que ha recollit.

Per a la gramàtica descriptiva, els enunciats produїts pels parlants d’una llengua seran, en principi, gramaticals, si responen als patrons de la gramàtica d’aquesta llengua.

En contrast amb la gramàtica descriptiva, que és l’única en la qual pot situar-se un lingüista, la gramàtica prescriptiva es proposa de donar dades sobre la correcció dels enunciats; per tant, no se situa en el pla dels fets lingüístics que produeixen els parlants, sinó en un eix de valoració dels enunciats, servint-se de criteris establerts a l’exterior del sistema lingüístic.

Aquestes dues posicions són, com podem intuir fàcilment, clarament contraposades i han estat sovint font de malentesos i inexactiuds. En efecte, la utilització per part dels dos tipus de gramàtica de l’adjectiu «correcte» per referir-se als enunciats ha causat confusions importants. Per a la gramàtica descriptiva, un enunciat és correcte si és gramatical; és a dir, si la gramàtica de la llengua a què pertany el descriu. Per a la gramàtica prescriptiva, en canvi, un enunciat és correcte si és normatiu; és a dir, si forma part dels usos prescrits per la norma.⁴

Al costat de la característica de gramatical aplicada a un enunciat, una gramàtica descriptiva que vulgui ser adequadament explicativa (adequada en un segon nivell) i, per tant, que no es vulgui limitar a recollir les dades observades, haurà de posar en joc la noció de possible.

En efecte, les regles que descriuen una llengua només permeten materialitzar un conjunt molt petit d’enunciats reals, però són capaces de generar un conjunt infinit d’enunciats que serien gramaticals. En aquests casos, la gramàtica descriptiva parla d’enunciats possibles.

El lèxic no és cap excepció a aquest principi general. En efecte, les paraules que en un moment determinat formen part del lèxico d’un parlant, constitueixen el seu lèxic real; totes aquelles que, en qualsevol moment de la seva existencia, un parlant podria produir posant en joc les regles de formació de mots de la seva gramàtica, formen el conjunt infinit de les paraules potencials, que són, per lògica, gramaticals.

5. CREATIVITAT I LÉXIC

La noció de potencial aplicada als mots, que acabem de presentar en el punt anterior, pressuposa per part del lingüista una concepció del lèxic totalment oberta.

Efectivament, si s’accepta la premissa que el parlant és capaç de construir noves unitats lèxiques posant en joc les regles de construcció de mots integrades en el component lèxic de la seva gramàtica, la llista de paraules que un parlant pot arribar a construir és en teoria infinita. Les paraules a qué s’aplica una regla són en principi totes les que conté el léxico, fet que significa, doncs, que en la mesura que es van construint noves paraules i aquestes passen a formar part del lexicó, esdevenen possibles bases pera una nova formació.

Aquest esquema, però, només és vàlid en termes exclusivament teòrics. Certament, la realitat mostra que, malgrat que moltes estructures i regles de construcció de mots siguin en teoria posibles, la llengua real no les fa efectives amb la regularitat que convindria perquè fossin realment productives. Per donar compte, doncs, del léxic del parlant des d’un punt de vista que alhora integri allò que és possible i allò que és real, cal introduir al costat d’aquestes dues nocions una tercera noció: la noció de probable.

Així, tenint en compte que la probabilitat d’una estructura és determinada per la freqüència amb qué els parlants posen en marxa determinats mecanismes de formació de paraules, cada regla de formació de mots del component léxic d’una gramàtica durà associada informació sobre la seva explotació i rendibilitat, de forma que així pugui explicar-se el fet que en la realitat els parlants, per a la construcció de noves unitats, fan servir més unes regles lèxiques que no pas unes al tres.

Finalment, al costat de les nocions de gramaticalitat, potencialitat i probabilitat aplicades als elements del component léxic de la gramàtica (estructures lèxiques i regles de formació de mots), cal introduir encara la noció d’agramaticalitat per referir-se a les estructures que mai no faria un parlant competent, perquè tampoc no hi ha a la gramàtica una regla que les descrigui adequadament.

La possibilitat que té el parlant d’integrar noves unitats al léxicó, però, no es limita a la construcció de mots aplicant a les paraules ja formades una regla integrada en el conjunt de regles de formació de mots. Altres procediments neològics també són possibles i algún d’aquests recursos és més freqüent que no pas els que s’han descrit fins ara.

Efectivament, el recurs al manlleu de mots d’altres sistemes lingüístics com a procediment d’augmentar les unitats lèxiques és avui dia una de les fonts de neologia més importants. Els processos de manlleu, però, no es poden explicar a partir de la gramàtica, perqué no comporten cap activitat lingüística per part del parlant, i, doncs, els mecanismes que els produeixen no tenen res a veure amb les regles de la seva gramàtica.⁵

I, finalment, al costat d’aquests recursos, l’aplicació de regles dels components fonològic i sintàctic de la gramàtica també forneixen el parlant de pautes de formació de noves unitats.

1. Vegeu, però, a propòsit de la nostra posició sobre el tema de la variació, la nota 2 del cap. III del volum I.

2. Ens referim a la característica de falsabilitat que ha de tenir tota teoria. Com diu Popper: «Només té caràcter científic alló que pot ser refutat; la resta prové de la màgia o de la mística» (La Vanguardia, 5, 6, 1988).

3. No obstant aquesta aparent impossibilitat, la hipòtesi de que partim en una recerca en curs d’elaboració sobre lèxic i variació és que ha de ser possible, en el marc de la lingüística estricta, de formular un model que presentí la variació regulada per diversos parámetres. Vegeu en aquest sentit la nota 2 del cap. III del vol. I.

4. El concepte de norma ha estat tractat en les obres de diversos autors des de diferents punts de vista. Cal destacar l’obra de Jespersen (1925) en la qual es presenten els diversos tipus de normes. Per a una visió general del tema, vegeu Bédard i Maurais (1983).

5. Un cas diferent al dels manlleus seria el de les creacions ex nihilo, que s’explicarien per regles fonològiques, més que no pas per regles lèxiques propies de la morfología derivativa. No tractem aquí aquest tipus de construcció per la seva baixa rendibilitat.