Читать книгу La terra prohibida (volum 2) - Manuel de Pedrolo Molina - Страница 6

Va introduir la ploma al tinter i, com que es tractava d’un model vell, li va caldre accionar la palanqueta per omplir-la. Era l’estilogràfica que només utilitzava per a les correccions, que sempre feia amb tinta vermella.

El text, una novel·la, era al seu davant, sobre la taula, i va prosseguir llegint els disbarats que l’autor deia. Era una feina amoïnosa, perquè li calia corregir força. Va col·locar una preposició de relatiu que faltava, pensant vagament que aquella falta la cometien gairebé tots els autors catalans que escrivien aquella mena d’obretes en castellà. Vulguis o no, revelaven la llengua materna, que aflorava en una multitud de detalls. Els que veia i els que se li devien escapar. Però això no tenia cap importància. Ara, moltes coses deixava d’esmenar-les a posta. Recordava bé la lliçó que van donar-li després de la seva primera correcció d’estil.

L’Artigues li havia dit:

—Ho feu massa bé.

Es va creure que se’n burlava, perquè era nou a la feina i no li hauria estranyat gens haver fet tot de badades d’aprenent. Es va mirar, doncs, el seu interlocutor, esperant que aclarís aquelles paraules tan sorprenents. I l’Artigues feu:

—Mireu...

Va tornar a obrir el text i cercà una pàgina. De fet, qualsevol, car totes eren plenes a vessar d’esmenes.

—Resulta massa complicat. A la impremta no s’hi entendran...

—Què vol dir?

—Més val que no corregiu tant. Totes aquestes claus i subclaus...

Aleshores va veure de què anava. Exclamà:

—Però si aquesta gent no sap ni ordenar les frases!

L’Artigues va assentir.

—Teniu raó. Però els lectors no se n’adonen. Més m’estimo que us limiteu a corregir l’estrictament indispensable.

L’observació no va agradar-li, perquè pertanyia a la mena d’homes que creuen en la feina ben feta, però l’altre no va donar-li temps de protestar.

—Esmeneu només els errors ortogràfics i les coses sintàctiques més visibles. Vull dir les frases que es prestin a confusió. Tot el que s’entengui, deixeu-ho tal com està.

—Molt bé.

Li semblava que l’acusaven d’un pecat que no ho era, i l’altre devia comprendre que gairebé l’ofenia. Per això afegí:

—Encara hi sortireu guanyant. No us donarà tanta feina...

No n’estava segur. Fins aleshores havia corregit automàticament tot allò que violava les regles gramaticals; d’ara endavant, en canvi, li caldria decidir quina mena d’error deixaria passar sense immutar-se. La cosa no era tan fàcil com semblava. Si l’haguessin deixat fer, aquells textos els hauria canviat, de cap a peus. Però ja sabia que era impossible.

Va arribar al final de la pàgina i, mentre la deixava en un costat, va pensar: una quaranta més. Perquè tot el text valia cent quaranta pessetes, i era de cent folis. Un dia havia controlat el temps que hi esmerçava: unes vuit hores aproximades. No es podia dir que fos ben pagada, sobretot si es tenia present que era una feina especialitzada. Tot es pagava malament. Per això costava tant de viure.

Va deixar la ploma sobre el mateix paper, es va treure la pipa de la butxaca, la va omplir i l’entatxonà meticulosament, com si li sobrés el temps; després l’encengué i, mentre tornava a agafar la ploma, mirà al seu entorn. Va decidir —com feia una vegada cada dia pel cap baix— que en aquella cambra no s’hi sentia bé. Mai no s’hi acostumaria encara que hi passés anys. En traslladar-se al pis, la seva dona no havia pensat que, més tard o més d’hora, ell tornaria a casa i li caldria disposar d’una habitació de treball. Perquè no era una habitació de treball, aquesta estança esquifida, on només cabien la taula i una cadira i on gairebé ni quedava lloc per a una petita llibreria en la qual arrenglerar unes dotzenes de volums. Li hauria convingut més l’habitació on ella havia instal·lat el salonet.

El salonet! Sempre n’havia volgut tenir un, i ell encara no havia esbrinat per què, atès que de visites ben just si en rebien. Els familiars i quatre veïns que haurien estat més bé al menjador que en una sala on ni ell ni els nois no podien ficar els peus, perquè la Cecília la volia sempre immaculada, lluent com si s’hagués de menjar a terra.

Els primers dies, ell ja li ho havia dit:

—Necessito un indret on treballar. No deus pas voler que ho faci al menjador.

Ella ho va reconèixer.

—No, això no. Et netejaré la cambreta...

Perquè era la cambra dels mals endreços. Ell s’estranyava que n’hagués pogut reunir tants durant el poc temps que duia instal·lada al pis. Però se n’estranyava d’una manera superficial. En el fons, la coneixia prou per saber que pertanyia a aquella mena de persones que mai no acaben de decidir-se a llençar res. Un dia o altre, tot podia servir.

Ell va protestar.

—És massa petita, per posar-hi un despatx.

—Una taula i una cadira bé hi caben.

—Però si he de rebre algú...

—Per això tenim el salonet.

No es va atrevir a fer-li observar que, si instal·laven un despatx com cal, de salonet no en necessitarien. Ella havia parlat en un to de finalitat, amb una fermesa que no admetia rèplica. D’altra banda, en aquell moment ja havia descobert que la Cecília era una desconeguda. S’hi havia tornat durant els anys que restaren allunyats l’un de l’altra. Era curiós... Una desconeguda en tots els sentits, àdhuc físicament. Se’n va adonar el primer dia, i en va tenir un sobresalt tan gran que gairebé hauria plorat.

Però, que no ho hauria pogut veure a través de les lletres, els escassos missatges que es van creuar? Recordava els primers temps, quan ella li demanava que tornés. I com després va deixar de demanar-li res. Havia descobert que no el necessitava.

De fet, no li perdonava que l’hagués deixada amb dues criatures als braços. Però no l’havia abandonada; s’havia vist arrossegat. Havia fet com tothom, sense tenir la més petita oportunitat de decidir el propi destí.

Tot era complicat i confús, i els anys encara havien contribuït a embolicar-ho més. Qui podia dir amb seguretat què s’havia esdevingut, i per què d’aquella manera i no d’una altra? Amb ella, n’estava convençut, no ho aclariria mai. S’havia fet la seva idea dels esdeveniments i, un cop arribada a una conclusió, s’hi agafava confiada, violentament i tot, i ja no l’abandonava. Ell mai no havia comprès aquesta manera d’anar pel món, tan segura, tan obstinada. Però n’hi havia tantes, de coses que no comprendria mai! I per la raó inversa: per una certa desconfiança en ell mateix.

Però tampoc no és ben bé això, va reflexionar amb la ploma a la mà, suspesa sobre la feina interrompuda.

El sogre li havia dit:

—Vas demostrar un egoisme...!

Què podia replicar? Era clar que per a l’home no hi havia manera de justificar aquells onze anys d’exili. Que havia fet res, potser? Per a ell i per a la Cecília tot es reduïa a això: Que potser vas fer alguna cosa? Naturalment, volien dir: Que potser vas assassinar, o robar, o...? Els vencedors havien declarat solemnement que només serien castigats aquells que tinguessin les mans brutes de sang. I ells dos s’ho creien a desgrat de les proves en contra. Semblava que no s’adonessin que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l’havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara.

La diferència era aquesta: mentre els altres s’adaptaven, ell no s’havia resignat. El sogre, autor de tants discursos inflamats —això sí, en l’àmbit de la llar, com li aconsellava la seva prudència instintiva de funcionari que pretén passar inalterat a través de tots els canvis i situacions, cosa en què havia reeixit perfectament—, ara deia:

—Al capdavall, no sé de què ens podem queixar! El país s’ha redreçat i mai no hi havia hagut tant d’ordre...

Li hauria pegat per aquesta ceguesa. Però, què es podia esperar d’un home que llegia dos diaris cada dia, des dels títols de primera plana fins als anuncis de la darrera? Per gran que fos la seva hostilitat primera envers el règim vencedor, tots aquells parlaments i totes aquelles realitzacions sobre el paper havien acabat per convèncer-lo amb el prestigi que sol tenir la lletra impresa.

—El que has de fer, ara, és oblidar totes aquestes cabòries i fer bondat.

Resultava cínic i tot. Fer bondat! És clar, marcar el pas amb tots els altres vividors que respiraven amb complaença l’aire enrarit i es prestaven al contuberni...

Va dir-li:

—Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.

L’altre va tardar una mica a entendre-ho i després es va enfadar. Això no millorava pas les seves relacions amb la Cecília, a la qual els mots van ser fidelment repetits.

—Gràcies hem tingut d’ell, durant tots aquests anys!

Es va sentir ferit per la injustícia. No volia negar que el sogre havia fet tot el que havia pogut, però i ell, ell que va viure onze anys a França sense permetre’s capricis per poder enviar-li mensualment una quantitat? No ho havia sacrificat tot, fet i debatut? I ella que ni es dignà d’escriure-li que havia aconseguit, això sí que amb l’ajut exclusiu del seu pare, d’entrar a l’ajuntament!

—És clar, jo soc l’únic que no s’ha portat com cal.

—Amb el que enviaves no en teníem per a res.

—I no se t’ha acudit preguntar-te què em quedava, com vivia, com menjava... No se t’ha acudit preguntar res!

—Més m’estimo no saber-ho. Si fossis franc, de segur que hauries de confessar moltes coses que no m’agradaria de sentir.

—No, no t’agradaria de sentir-les si encara soc alguna cosa per a tu.

Però no era res per a ella, ja ho sabia. Ni ella per a ell. Tot i que aquest no ser res l’un per a l’altre era ple de matisos. Perquè no podia negar-se que ell, físicament, encara atreia la seva dona. És clar que ella, sota el seu exterior desinteressat i fred, sempre havia estat una femella més aviat ardent. Sempre fou ella qui el buscava. Ja de solters...

Tanta il·lusió que li havia fet antany, ara se’n sentia fastiguejat. Però aleshores li faltava experiència, era un pobre noi com tants n’hi ha i confonia l’amor amb allò altre que només era una simple pruïja física. D’amor, no n’hi havia hagut mai, ben mirat. Ni ell no l’havia estimada, si volia ser sincer. Aquella il·lusió...

Va brandar el cap, neguitós, i mirà de concentrar-se en la correcció del text. Però no tenia ganes de corregir. Ni tenia ganes de res. Tot li pesava una mica. Allò i l’ensenyança. I el pitjor de tot és que no es descobria amb delit per cap altra mena d’activitat. Soc un home acabat, va dir-se.

Però aleshores, furtiva, li va acudir la imatge de la Neus. Darrere d’ella, ben material, la presència d’en Jordi, el fill, que entrava a la cambra.

—Hola, papà!

Venia de patinar; encara duia els patins penjats al coll. Ell va deixar novament la ploma, mentre la imatge de la Neus, ben just insinuada, desapareixia forçada per les circumstàncies.

—Hola, noi. Ens hem divertit?

—Oh, sí!

Va besar-lo i després va dir:

—M’he fet un set als pantalons...

Ell va comentar:

—A la teva mare no li agradarà.

I després d’això ja semblava que no hi hagués res més a dir. Amb tristesa, s’adonava que les seves relacions amb els fills, si més no per part d’ell, sempre serien una mica falsejades per aquells anys d’absència. És veritat que no hi pensava sovint, per sort; la seva pròpia vida, sobretot darrerament, l’absorbia massa per preocupar-se de debò d’aquell desconeixement que hi havia entre uns i altres i del qual ell era probablement el més culpable. Ja el primer dia el van reconèixer per qui era sense cap mena de resistència.

La Cecília, una mica teatral, va dir:

—El vostre pare!...

Però ells ja ho sabien, tot i que no el recordessin, i se li van llançar al coll. Fou la segona vegada. Fou la segona vegada que se sentí verament emocionat. La primera havia estat uns dies abans, en trepitjar la seva terra al cap de tant de temps.

Va haver d’escurar-se la gorja per desfer-se del nus que la hi lligava i que amb una mica més es converteix en sanglot.

—Jordi! Rosa!

La nena sí que plorava. Tenia catorze anys i, per dins, encara era una criatura.

—Papà...

L’existència prometia reprendre gairebé on la van deixar, una continuïtat feliç, car allò de fora no havia estat vida ni havia estat res: una llarga enyorança i prou.

Tots dos estudiaven el batxillerat i van començar a parlar-li excitadament dels èxits escolars, dels amics i companys, dels professors... La Cecília, condescendent, va dir:

—No l’amoïneu.

Semblava una mica ferida, potser perquè el retrobament havia tingut lloc d’una manera tan simple. Un petó i uns mots:

—Què tal, Cecília?

Però ella tampoc no havia donat per a més efusions. Va replicar:

—Ja t’ho pots imaginar...

La veu era plena de retrets. Des del primer moment havia estat plena de retrets que prosseguiren després, a la nit, quan tots dos s’havien retirat al dormitori i ella l’esperava.

Secretament, l’Albert havia confiat que la muller ho disposaria tot per fer cambra a part. Ni que només fos pels fills. Però no havia estat així. El llit matrimonial formava part d’una tradició inalterable.

A l’habitació, començà a gravitar al seu entorn, ni que fos amb una discreció continguda, i ell prou que endevinava què volia dir. Un moment, va preguntar-se, i durant aquests onze anys? El va colpir una angoixa passatgera. Era possible que durant tant de temps s’hagués mantingut fidel, ella que era de sang tan generosa? Com ho havia solucionat? S’havia masturbat, potser?

Va imaginar-se-la en la soledat del llit, mig nua, acariciant dolçament amb les puntes dels dits l’entrada sensible de la vagina, el clítoris... O refregant-se contra els llençols, bocaterrosa i humida... Va tancar els ulls, com si això pogués foragitar la imatge. Però després es va dir de nou: Ho deu haver fet amb un altre home? Probablement no ho sabria mai.

A la fi, va sentir que en la fosca, incapaç d’aguantar-se, li deia amb un accent vexat:

—Fa onze anys que no ens havíem vist i, té!, no ets bo per dir-me ni ase ni bèstia...

Aquella avidesa, al capdavall natural, li va semblar una mica indecent, i tot seguit se sentí encara més allunyat d’ella. Tot seria molt difícil, prou que ho veia.

—Estic molt cansat, Cecília.

—Ja m’ho imagino. De totes les perdudes que deus haver conegut a París.

—Cecília!

—Que no és veritat, potser?

—Naturalment que no!

Ella va riure amb un soroll agre.

—És clar, què m’has de dir, a mi!

La injustícia, sempre la injustícia. Que potser havia tingut temps o humor, a París, de pensar en les dones? És a dir, temps... Però ell s’havia proposat de mantenir-se tan cast com fos possible. No per la Cecília, sinó per ell mateix. Es volia donar un exemple de fortitud. Tothom va a París amb la mateixa idea: tirar-se tantes dones com es pugui. Ell volia ser diferent. Només una vegada, amb aquella negra...

La Cecília tornava a dir:

—Qui sap si no has agafat alguna porqueria i tot!

—Estic tan sa com quan vaig marxar.

Però ella, que ho havia dit una mica perquè sí, després devia reflexionar seriosament en la possibilitat d’una malaltia venèria, atès que més endavant, quan a la fi ell va comprendre que no podia fer-la esperar més, que tenia dret a aquella satisfacció, la dona va insistir:

—Estàs segur que no tens res?

—I què vols que tingui?

Gairebé no havia capit on volia anar a parar, perquè les quaranta-vuit hores transcorregudes des de la primera nit li havien tret de la memòria aquella observació desagradable.

—Res, no vull que tinguis. Però si alguna d’aquelles donotes...

—Altra vegada? Si jo t’asseguro...

—No asseguris res. No hi ha cap home que pugui resistir onze anys sense tocar una dona.

—I com ho saps, tu? Que has estat mai home, potser?

—No, però no cal. Hi ha coses que ja es comprenen.

El que no entenia era que ell no se li hagués precipitat damunt aquell vespre mateix, des que van trobar-se sols darrere la porta closa del dormitori. Per a ella, era simplement humiliant. I el pitjor és que hi havia l’exemple del que havia passat amb altres parelles que tots dos coneixien.

No es va fer cap escrúpol, de contar-li-ho quan, després d’haver-se rentat, tornà prop seu i començà:

—Ja em pensava que mai més no em voldries dir res...

—No sé per què!

—T’ha costat tant de decidir-te!

Ell va callar: continuava trobant una mica indecent aquella avidesa en una dona de quaranta anys, mare de dos fills crescuts i d’aparença tan respectable. Això potser era el més amoïnador de tot.

La Cecília prosseguí:

—L’home de la meva cosina, l’Emília, tot i que només va estar dos anys fora, en tornar no va tenir ni la paciència d’arribar a casa, sinó que a la mateixa estació...

—A l’estació?

—M’ho va contar ella mateixa. La va fer pujar al cotxe i es van tancar al lavabo. No va deixar-la sortir fins que en va tenir prou.

Ell va dir:

—No m’ho crec.

I era veritat, no s’ho creia. Potser tampoc la Cecília, però a ella li interessava de fer veure que sí.

—No veig per què no.

—Això vol dir que t’hauria agradat que t’ho fes a tu. Hauríem pogut deixar en Jordi i la Rosa a l’andana, esperant! S’haurien pogut quedar vigilant l’equipatge...

—No cal que siguis tan sarcàstic! No ho he dit per això, sinó...

En Jordi no s’havia mogut del seu costat i ara li va interrompre el curs dels pensaments, tan precipitadament acumulats, en dir-li:

—Per què corregeixes sempre amb tinta vermella, papà?

Va somriure. Aquesta mena de preguntes li agradaven. Eren preguntes naturals, honestes, demostraven... Què demostraven?

—És que així es veu més.

—Jo em pensava...

La veu de la Cecília va cridar:

—Jordi, que destorbes el teu pare!

Però no era veritat. Tot i que els sentia una mica estranys, els fills mai no el destorbaven. L’únic que lamentava era no poder dedicar-los més temps, no ser prou vell encara per haver perdut interès en la pròpia vida, en les circumstàncies exteriors, en tot allò que separa l’home jove dels seus fills.

Va contestar:

—No em destorba!

Però en Jordi era un bon noi i va obeir la veu de la mare. Digué:

—Vaig a deixar els patins...

Va sortir de la cambra, ajustant la porta al seu darrere. L’Albert va observar que continuava fent calor, tot i que fos tan tard. Per la finestra, interior, no entrava gens d’aire. Però ja començava a resignar-se a treballar en aquelles condicions.

Tornà a agafar la ploma i prosseguí amb les correccions. La protagonista d’aquella novel·la tenia els ulls verd maragda, i l’autor semblava que tingués necessitat de recordar-ho pàgina darrere pàgina. Com que era excessiu, l’Albert es va prendre la llibertat de suprimir l’observació una vegada per altra.

A fora van alçar-se veus. La de la Cecília, irada, cridà:

—Et vaig dir que si tornaves a esquinçar-te la roba no t’hi deixaria anar més!

—Però si he caigut!

Era la veu d’en Jordi, que se sentia tractat injustament.

—No hi fa res. No féssiu el ximple, tots plegats.

—I tampoc no són els nous!

—Només caldria! Té, ja em diràs com ho puc cosir, això!

És clar, la Cecília acabava de descobrir el set al camal dels pantalons.

—A veure si et penses que cada dia te n’hem de comprar uns!

—Però si jo no he dit res, mamà.

Ella va repetir:

—Només caldria!

Ell provà de continuar corregint, però els crits el posaven de mal humor i aquella mena de feina, d’altra banda, el cansava més que no gosava confessar-se. Més que res, pensà de nou, perquè és mal pagada. Quin estímul podia sentir si cada vegada que arribava al capdavall d’una pàgina només podia dir-se: He guanyat una quaranta?

Van trucar al timbre de la porta i tot seguit se sentí la veu de la Rosa:

—Bona nit, mamà!

Però la mamà no estava per orgues i preguntà:

—I tu d’on vens?

La noia, sorpresa, va replicar-li:

—Del cine! Ja ho havia dit...

La dona emmudí i la noia va avançar pis endins. Va atansar-se a la cambreta on ell treballava, però aleshores es tornà a sentir la veu de la Cecília:

—No molestis el teu pare, que té feina!

La noia va fer mitja volta, i ell va reflexionar que era curiosa aquella manera de protegir la seva tranquil·litat. D’una banda, no permetia que els fills entressin a saludar-lo; de l’altra, no s’estava de cridar tot i saber que, en aquell pis tan petit, no podia dir-se res en una habitació que no fos sentit des de les altres.

Més d’un cop se li havia acudit que l’engelosia una mica l’afecció que ells li mostraven. Era com si el volgués per a ella sola. Però no, tampoc no era això, perquè no feia res per lligar-lo, per atreure-se’l. Amb un malestar pregon, va pensar de nou: potser ha conegut algú altre... No podia negar-se que llurs relacions íntimes no eren tan satisfactòries com abans. Ella continuava interessant-s’hi, això sí, i fins i tot d’una manera activa, però... Potser era, simplement, que havia descobert la seva indiferència, cosa que devia ofendre-la. Però què podia sentir, si no indiferència, quan entre tots dos ja només restava allò? Mai no havia pogut comprendre el sexe mancat d’afecció. I l’afecció no hi era. Ella era una dona brusca i nerviosa que vivia en un món trist i estret on ell no podia penetrar. Ni ganes que en tenia, naturalment. Un dia caldria que pensés en tot això amb calma, que ho analitzés. Sabia, de tota manera, que no ho faria, que no s’atreviria a fer-ho. De mica en mica, a cop de pensar-hi un dia i un altre dia... No, no seria capaç de fer l’esforç sostingut que la situació reclamava i de posar en clar, una vegada per totes, quina era la naturalesa exacta de llur relació.

Tornà a capmassar-se en la pàgina per descobrir que per aquella tarda ja en tenia prou. La culpa potser era una mica del text, que parlava d’uns amors tan nets i tan purs, tan ridículament romàntics. Sovint havia observat que feia amb molt més gust les novel·letes policíaques i d’aventures. Les que parlaven d’amor sempre el disgustaven. Perquè l’amor... Soc massa a prop de l’amor, es va dir; de l’autèntic amor, potser. Però no, no podia ser!

Cargolà la ploma, va deixar-la en una banda de la taula, va encendre novament la pipa, que se li havia apagat, recollí l’original, el tancà després d’haver-hi deixat un senyal i anà a desar-lo a la petita llibreria que hi havia al fons de l’estança.

Va sortir a fora, sense oblidar-se de tancar el llum, car en aquella cambra calia encendre’l a partir de mitja tarda. La Cecília, que el va sentir des de la cuina, preguntà:

—Ja has acabat?

—Per ara, sí.

La Rosa sortí de la seva habitació, on s’havia canviat de vestit i sabates.

—Hola, papà!

Ell va inclinar-se lleugerament perquè pogués besar-li la galta.

—Ha estat bona, la pel·lícula?

—Què vols que et digui? Aquestes de gàngsters sempre s’assemblen...

La Cecília va atansar-se des de la cuina.

—Has vist quin estrip s’ha fet, aquell?

Per què li ho preguntava? No era insistir massa i donar una importància desmesurada a una cosa que no en tenia?

—Sí, ja ho he vist.

La noia va intuir que aquell inici de conversa el fastiguejava i, assenyalant cap a l’habitació on ell havia estat treballant, s’interessà:

—És femenina, aquesta vegada?

La va entendre, perquè la pregunta es repetia cada cop que duia un text nou a casa.

—Sí, ho és.

—Me la deixaràs llegir?

—Si ho vols...

Mai no deia que no. La Cecília va fer:

—Més val que m’ajudis amb el sopar. Només pensaries a llegir, tu!

—No volia dir pas ara...

L’Albert es dirigí al vestíbul, va recollir l’americana i anuncià:

—Surto un moment...

La seva dona es va estranyar.

—En aquesta hora?

—Sí. Per què?

—Ja són dos quarts de nou.

—No hi fa res. Després d’haver-me passat quatre hores tancat, necessito prendre una mica l’aire.

Ella va trobar:

—Podries sortir al balcó.

L’Albert va assentir.

—Sí, és veritat.

Però va acabar de posar-se el gec i, com si no haguessin dit res, afegí:

—Fins ara.

La nena digué:

—Adeu, papà.

Va sentir que la seva dona remugava:

—Quins capricis, també!

Però ell ja tancava la porta del pis.

Al bar del vell Cedó, on acabà per ficar-se per no perdre el costum, hi havia l’escassa parròquia de sempre. Amb el cap, va saludar vagament els del segon segona, marit i muller, suposava, asseguts en una taula. Feia poques setmanes que eren a la casa i ni sabia com es deien. Tots dos eren joves.

Davant el taulell hi havia dos xofers o mecànics, probablement això darrer, perquè fora no havia vist cap cotxe ni camió aturats, i aquell parell anaven força bruts. Darrere, el vell.

—Bona nit...

Sabia que es deia Ramon i que es deia Cedó, però mai no s’havia pogut decidir entre el nom i el cognom. Ramon a seques no esqueia, ja que la vellesa imposava els seus respectes; senyor Ramon encara era més insòlit i, al seu veure, fins i tot resultava una mica menyspreatiu, això de posar un tractament davant un nom propi. Cedó hauria estat més bé, o potser senyor Cedó. Però l’home era massa humil per això darrer, i el cognom tot sol... en fi, no s’hi havia acabat de decidir mai, tot i que tractar la gent impersonalment, de tu, de vós, o de vostè, ho trobava insuficient. Sempre li havia agradat de donar a cadascú la seva identitat. És a dir, donar-la-hi no, perquè ja la tenien. Reconèixer-la-hi era el mot. Amb el vell Cedó, però, havia de confessar que havia fracassat. No tenia cap importància, però era perfectament ridícul.

El vell va correspondre a la salutació mudament, amb el cap, i es disposà a servir-lo.

—Doneu-me un vermut.

Mentre esperava, va mirar al seu entorn. El local no tenia res de particular, però d’una manera tota subtil, inexplicable, sempre li havia estat simpàtic. Potser perquè se’l veia una mica abandonat i mai no hi havia gaire gent. També li era agradable el desinterès evident amb què el vell el dirigia. Mai no havia vist ningú tan desinteressat al cap d’un negoci. Li hauria agradat saber quines eren les seves cabòries, perquè alguna o altra en devia tenir...

En Cedó acabava de deixar-li el vas de vermut i el sifó davant, i ell ho aprofità per preguntar-li:

—I el vostre nebot?

—Com sempre...

La frase s’avenia amb el seu laconisme, però no volia dir res. Tampoc no feia la impressió d’interessar-se per allò, el vell. De moment, quan van detenir en Maristany, sí que semblà afectat, però després, a poc a poc, anà replegant-se de nou darrere la seva indiferència habitual.

—L’heu pogut veure, darrerament?

—Sí, ahir.

No, no semblava que tingués ganes de parlar-ne, i per això l’Albert va callar. Es girà cap a les taules i va veure que n’hi havia dues de buides, com ja havia observat en entrar, va agafar el vas i el sifó i, contra el seu costum, va instal·lar-se a la més propera a les habitacions interiors.

Encara no havia pogut treure l’aigua clara sobre l’afer d’en Maristany. El vell es mostrava vagarós, evasiu, com si li requés de dir res de concret. O potser ni ell no sabia ben bé de què s’acusava el seu nebot. Les coses anaven així, qualsevol podia ser detingut sense explicacions. Tanmateix, però, ara ja feia dies que el xicot havia ingressat a la Model.

Recordà que, en assabentar-se de la detenció, havia mirat amb particular interès els diaris, sense saber trobar-hi cap nota que s’hi referís. Havia de ser quelcom de caràcter polític, això sí; n’estava absolutament segur. Però, de què es tractava: d’activitats passades o d’activitats presents? Quina mena d’activitats, d’altra banda? Mai no s’havia mirat en Maristany com un home d’acció. Això no privava que, en aparença, ja s’esperés la detenció. Ell no podia oblidar el seu estrany capteniment de la darrera nit que el va veure. Tan nerviós...

Sospirà, va beure un glop de vermut, cercà la pipa i va entatxonar-la; l’encengué. El vermut i el tabac lligaven estupendament.

La parella, a l’altra taula, parlava en veu baixa i seguida, tots dos inclinats l’un cap a l’altre, com per fer la conversa més íntima. Potser encara es trobaven en plena lluna de mel. O potser no eren casats.

El vell va plegar el diari, s’aixecà de darrere el taulell i, a passos breus, es dirigí al menjador. Però va haver de retrocedir, perquè entrava algú altre. Els mecànics ho van aprofitar per pagar i aleshores, com si saludessin tothom, van dir en veu ben alta:

—Bona nit!

Després el local es va quedar silenciós; la veu de la parella no se sentia i els altres no tenien ningú amb qui parlar. L’arribat de nou era un xicot jove, d’aspecte tímid, i havia entrat sol. Potser això era el que més li plaïa: aquesta quietud, aquest silenci general que planava sobre aquell indret. Mai no li havien fet gràcia les coses sorolloses. A París hi havia un bar, prop d’on va viure, que s’assemblava força a l’establiment del vell Cedó. S’hi passava hores senceres, moltes més que en aquest local d’ací, car a la ciutat del Sena no tenia família que l’absorbís.

En pensar-hi, li va semblar que retrobava el seu estat d’esperit d’aleshores. D’aleshores i de després, atès que des de l’acabament de la guerra duia damunt seu una mena d’enyorança difícil de definir. De primer havia pensat que tot allò tenia una relació directa, normal, amb l’exili. Es trobava en terra desconeguda, entre desconeguts, lluny de les persones acostumades i dels paisatges que estimava. Però després, en tornar, l’enyorança va persistir malgrat la presència dels fills, de la muller, del pare. El vell l’havia fet entendrir, tan acabat com se’l veia. Però continuava poderosament arrapat a l’existència, poc disposat a cedir a la mort tot i el tremolí de les mans i de la parla indecisa, titubejant. Quants canvis no hi pot haver, en onze anys! Havia sentit una pena immensa davant aquella vellesa sense pal·liatius. Era com si la pròpia senectut li vingués a l’encontre, perquè la sorprenia en un rostre familiar, tan semblant al seu...

Brandà el cap i va dir-se: No... no havia sortit de casa per capficar-se en aquestes coses, per entristir-se i retornar a la llar de mal humor. Ben a l’inrevés, tenia la intenció de recobrar una equanimitat que estava a punt de perdre, abocat com es veia a una feina que li desagradava. Assaborir el vermut, delectar-se amb el tabac que cremava al forn de la pipa, heus ací el que li calia. I no pensar en res.

La parella es va aixecar i, com que el vell se n’havia anat definitivament cap dins després de servir el nouvingut, l’home va haver de cridar-lo. De segur, però, que ja s’havia entaulat, perquè va sortir l’Eugènia.

Van saludar-se amb un somrís, sense paraules, i ella anà a recollir els diners que els altres li allargaven. Marit i muller van inclinar-se cap a ella:

—Bona nit.

—Bona nit.

Es dirigiren a la porta, van desaparèixer cap a la carretera i l’Eugènia es posà darrere el taulell. En tornà a sortir, però aleshores, en lloc d’encaminar-se a l’estada interior, va canviar l’orientació dels seus passos i s’atansà a la taula. Ell se’n va sorprendre una mica i mormolà:

—Hola, Eugènia...

Ella va replicar amb un altre somrís, però llunyà, greu i tot, i va quedar-se a tocar de la cadira. L’Albert va comprendre que volia dir-li quelcom i que no sabia per on començar. Una sobtada intuïció li feu endevinar que es tractava d’en Maristany. Per això va preguntar:

—No l’has anat a veure...?

No va dir cap nom, perquè no sabia com calia anomenar-lo davant la noia. Es trobava amb la mateixa dificultat que amb el vell, però ara per uns motius ben diferents. Per a ell era simplement en Maristany, un xicot de la seva edat, lleugerament més jove, un company d’exili, un dels seus. Però, què era per a la noia? Feia dies que li havia semblat entendre que podia ser alguna cosa més que el nebot de l’amo. Havia sorprès detalls... Només calia veure els ulls amb què ella, darrerament, el mirava. Per força devien haver dormit junts, aquell parell. El fet l’admirava una mica, potser perquè ella anava sempre tan bruta; d’altra banda, però, no deixava de reconèixer que per a determinats homes devia ser una xicota engrescadora. Tenia una carn fresca i abundosa i se la veia deseixida, fàcil i tot...

Ella va contestar la seva pregunta en veu baixa.

—Sí...

Amb el cap indicà cap a dintre, on hi havia el vell.

—No digui res... Ell no ho sap.

L’Albert ho va trobar una mica estrany. Per què aquests misteris? És clar que no era normal que la criada anés a veure el nebot del seu amo... Aleshores se li acudí que ben mirat la seva pregunta fou una ximpleria, perquè s’havia exposat a ficar els peus a la galleda. Però el seu instint havia encertat just: entre aquell parell hi havia quelcom. A l’esquena de l’oncle, probablement.

—I com està?

—No ho sé. No m’han deixat entrar.

—Ah!

No era pas sorprenent, sinó tot el contrari. La noia, sempre parlant en veu baixa, va afegir:

—Però ell sí que l’ha vist.

Es referia a l’oncle, és clar.

—No saps de què l’acusen?

La xicota va assentir amb el gest, clavà llambregada cap a l’interior de la casa i va fer precipitadament:

—Ja torno...

Vol alguna cosa, va dir-se l’Albert mentre la seguia amb els ulls. Tot seguit va pensar que tenia el cul com una euga, rodó, poderós. Però no era de la mena de culs que a ell li agradaven. Sempre havia preferit coses més fines. També la Cecília havia acabat per desenvolupar un darrere com aquell, però no tan arrodonit. Era pesada, ella, mentre que l’Eugènia... Es va arronsar d’espatlles, displicent, gairebé molest amb ell mateix; a vegades no li agradava d’arribar al fons dels seus pensaments. Per què som tan porcs?, va preguntar-se, i reflexionà que seria interessant de calcular quantes hores diàries dediquem a pensaments i imaginacions de caràcter eròtic.

Però la noia havia volgut dir-li alguna cosa i acabaria per fer-ho. Alguna cosa que l’oncle ignorava, o encara més bé, alguna cosa que l’oncle no havia de saber que era comunicada a un estrany. Un secret avergonyidor, doncs...

L’Eugènia va tornar ràpidament. De fet, només havia anat a donar un cop d’ull a l’oncle, per comprovar si continuava instal·lat a taula.

El xicot que bevia solitari al taulell deixà el got al seu davant i preguntà:

—Voleu cobrar?

Ella va canviar de trajectòria i digué:

—Tres cinquanta.

El client devia donar-li una propina, cosa que no feia tothom, perquè la noia afegí:

—Gràcies.

I aleshores es van quedar sols al local. L’Eugènia va tornar a mirar cap a l’interior i tot seguit, caminant amb gran lleugeresa, s’apropà definitivament a la taula.

Devia recordar molt bé les darreres paraules pronunciades, perquè començà per contestar la seva darrera pregunta:

—Diuen que era patruller.

—Com, patruller?

No era que no sabés de què es tractava, ni que fingís ignorància, sinó que aquells mots l’havien agafat de sorpresa. Ella, però, s’hi va enganyar i feu:

—Sí... D’un grup.

—Sí, sí! Però, ell?

Li venia molt de nou. Mai no s’ho hauria imaginat. Això vol dir com podem desconèixer la gent, reflexionà. Blanament, va preguntar-li:

—I per això l’han detingut?

Ella va fer que sí, sense paraules.

—Al cap de tants anys... I com ho han sabut?

—No ho sé. Però l’acusen d’això. L’oncle ni en vol sentir parlar.

—Bé...

No comprenia el perquè d’aquella confidència. Ell era un estrany, no tenia res a veure amb la família, era un client que acudia de tant en tant al bar a fer la cervesa o el vermut i a fumar-se una pipa. Per què li ho deia, ella?

—No el tornarà a veure ni pensa fer res per ell.

—T’ho ha dit?

—No, però jo ho sé. El conec i...

La veu del vell es deixà sentir des de l’interior.

—Eugènia!

La noia gairebé va saltar, com si l’haguessin sorpresa fent una cosa indeguda. Es va tombar i se n’anà sense afegir una sola paraula més.

Ell va quedar-se pensarós. Com podia haver estat un patruller, aquell? La cosa li desplaïa. Mai no havia experimentat cap mena de simpatia per tots aquells individus que, mentre els altres es jugaven la pell al front, s’havien emboscat darrere una activitat al capdavall delictiva.

Ells i d’altres com ells havien contribuït que tot s’acabés en desfeta. Amb llurs gestes havien sabotejat la lluita contra el feixisme. I no s’havia estat de dir-ho cada cop que li vingué a tomb. Fins i tot a aquell ximple de Falset, que en feia un motiu d’orgull. Va declarar-li clar i net:

—Saps què faria, jo? Us afusellaria a tots!

—Compte amb les paraules!

Però ell no havia tingut por, tot i que es tractava d’un individu brutal, l’aspecte del qual indicava sobradament que no patia de cap inhibició per culpa dels escrúpols. Va repetir:

—Us afusellaria a tots! Ningú no té dret de fer justícia per la seva mà.

Després va semblar-li que s’ho podia haver estalviat, ja que, a més de ser un tòpic, sonava d’una manera ridícula. És clar que ell aleshores era molt jove i a vegades parlava més del que calia.

L’altre se’l va mirar de reüll i li preguntà:

—Què eres, tu, abans?

—Mestre. I continuo sent-ho, perquè no et deus pas creure que la guerra ha de durar sempre!

—Ja es veu...

Va escopir i repetí:

—Ja es veu que ets un d’aquests intel·lectuals caps de cony que no han servit mai per res de bo. Si haguessis hagut de treballar com jo...

Ell se li va plantar a riure i li girà l’esquena. Però l’altre se sentí ofès i va agafar-lo pel braç.

—Ei, tu! Que quan jo parlo vull que se m’escolti!

Es va alliberar amb una sacsejada.

—Doncs jo mai no he volgut escoltar ximpleries.

—I qui les diu, les ximpleries?

L’insult, però, semblava haver-lo tranquil·litzat.

—En el fons, saps què ets, tu? Doncs un feixista. Com tots els qui sabeu massa de llegir.

L’argument era tan inesperat que ell esclafí de nou la rialla. Va explicar:

—Bé, a tu potser no t’afusellaria, però a un manicomi sí que t’hi tancaria. Que et penses que cal haver treballat al fons d’una mina per...

Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment no eren ben escollits. D’altra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes... Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no l’havien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.

I ara resultava que en Maristany també era un d’aquests! Costava més d’entendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet d’haver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de l’aventura. Però i després, un cop dins? No era una professió d’homes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant d’examinar en detall un aspecte de l’home que... Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!

L’arribada de l’Eugènia va interrompre el curs dels seus pensaments, i va mirar-la mentre ella deia:

—S’havia acabat la sopa, i mai no té espera...

Volia indicar que, un moment, havia temut que el vell es malfiava de la seva conversa amb l’Albert, i ell assentí abans de fer:

—Em deies que no té la intenció d’ajudar-lo...

—No. No li perdona que fos patruller.

Va esperar. Ara vindria allò altre que li havia de demanar. Ella es va fregar un llavi contra l’altre i, seguidament, sense vacil·lacions, s’explicà:

—Jo havia pensat que potser vostè podria fer alguna cosa...

Bé, en el fons, ja era això el que s’havia imaginat; és a dir, el que havia temut. Sense entusiasme, inquirí:

—Jo?

—Sí. Com que eren amics...

Li semblà que exagerava. No eren amics. S’havien conegut al bar i havien simpatitzat per allò que hi havia de comú en llur destí. Tots dos coneixien el pa de l’exili, havien sofert i havien tornat a la pàtria per trobar-se en una situació enutjosa, de persona desconcertada i sobrera. No, no eren amics. Però això no volia dir res. D’altres vegades havia fet coses per persones que encara li eren més alienes que en Maristany.

—Però, com?

—Deu tenir coneguts... gent important. Un home com vostè...

Un home com ell. El revés de la medalla. Volia dir el revés del que pensava aquell individu de Falset. Un intel·lectual. Per uns, no res; per d’altres, tot. O bé no res o tot segons les circumstàncies, les necessitats... Per què hi ha tanta gent que s’imagina que si feu una feina més o menys neta i aneu sempre amb coll i corbata heu de conèixer obligatòriament gent important?

Va mirar la noia.

—No t’oblidis que també jo he passat una colla d’anys a l’exili, i que no són precisament els nostres els que manen...

—Ja ho sé.

I va rebutjar l’argument amb un gest del cap. És clar, per a ella això dels «nostres» no acabava de tenir sentit. Hi havia els seus, els homes que devia haver conegut i que l’havien satisfeta, i en Maristany formava probablement part de la colla. Però els nostres... Devia imaginar-se que, en el fons, els de dalt sempre són els mateixos. Però ni que fos així; ell no era un dels de dalt ni havia tingut mai relació amb la gent que ocupava llocs de prestigi. Un mestre com tants, un pobre mestre que ara els alumnes tractaven de professor perquè havia posat anys i ja no podia ensenyar a les escoles oficials; havia d’acontentar-se amb unes lliçons d’idiomes, i encara gràcies que ningú no hi tingués res a dir.

L’Eugènia feia:

—... però hi deu haver algú o altre...

—No és que no el vulgui ajudar... M’agradaria fer-ho.

Es va concedir una pausa. Sí, no deia cap mentida. Si pogués ajudaria en Maristany, tot i la poca simpatia que li mereixien les seves ocupacions anteriors. Al capdavall el coneixia i, d’una manera o altra, era un dels seus. Un dels qui s’havien captingut equivocadament, al seu veure, però un dels seus. Algú que, fos com fos, estava contra l’ordre actual, contra tot allò que pesava i ofegava i oprimia...

—Estic segura que si vol...

Ell va brandar el cap.

—T’estranyaria de saber com soc de solitari...

Va callar. Per què ho deia? Què n’havia de fer, ella? No era pas allò el que havia tingut la intenció de dir. I tampoc no era un home tan solitari com pretenia. Hi havia la dona, els fills, i també la Neus... Va tancar els ulls.

—Vull dir que des que he tornat no m’he relacionat pràcticament amb ningú. No veig, doncs...

Va callar de nou. Ella va humitejar-se els llavis i, al cap d’un moment, digué:

—No es pensi, tampoc, que no el sabria recompensar...

Va fitar-la. Què volia dir? Se li oferia? Va contemplar el seu cos generós que s’afeixugava ràpidament malgrat la jovenesa evident, i no va emocionar-lo. D’altra banda, mai no havia entrat en cap tracte d’aquella mena, i no seria pas ara que començaria. Explicà:

—No és qüestió de recompensar. Érem amics... o, en fi, ens començàvem a conèixer. No és això, doncs. És que...

Aleshores se li va acudir. Havia estat estúpid, també. Com era possible que no s’hagués recordat del seu germà? És clar que era inútil. El coneixia prou bé, i sabia que no faria res. Res de res, per un patruller. Ni per ningú que hagués lluitat al costat de la República una mica seriosament.

Va tornar a fitar la noia i va preguntar-li quelcom que, en aparença, s’allunyava molt dels seus pensaments:

—Tant t’interessa, en Maristany?

Ella va desviar l’esguard.

—És un bon xicot i em fa pena. Sobretot quan veig que el seu oncle...

—I no hi ha res més? Però no, no contestis, no n’he de fer res. Perdona...

La noia no va replicar, i ell prosseguí:

—Hi ha una persona que ens podria donar un consell.

L’Eugènia tornà a humitejar-se els llavis.

—Si convé que la vagi a veure...

—No, no en trauries res.

Vacil·là, però a la fi es decidí a confiar-li part de la veritat.

—No faria un pas per salvar un patruller.

—Aleshores...

—Deixa-m’ho a mi. Potser trobaré la manera de manejar-lo...

Seria difícil, i per endavant ja lamentava les il·lusions que, vulguis o no, despertava en la noia. Per això, honestament, va afegir:

—No hi confiïs gaire, eh? Només puc dir-te que faré tots els possibles. Però si ell va cometre algun delicte de sang...

—No ho sé.

Potser no, però el seu to indicava que en tenia el convenciment. L’Albert afegí:

—Si va ser un patruller, gairebé per força... Ho veig molt difícil.

Es va permetre una altra pausa i alçà de nou els ulls cap a la seva cara.

—Ja comprens que no et puc prometre res...

Ella va assentir.

—Faci el que pugui.

—Això sí.

—I tan aviat com pugui.

—Demà mateix.

La noia va mirar cap a l’interior de la casa.

—Més valdrà que vingui més tard. Vull dir si m’ha de dir alguna cosa... Quan ell sigui a dormir.

I aleshores es va separar llestament de la taula, perquè el vell sortia del menjador. Se la va quedar mirant, recelós, mentre ella se n’anava cap a darrere el taulell. En va tornar a sortir amb una cervesa que deixà davant l’Albert. Ell no l’havia demanada, però no es va sorprendre de res. La noia intentava justificar la seva presència prop d’ell. També devia voler fer-li un petit obsequi a compte del favor que li demanava, perquè quan digué: Més val que et pagui ara..., ella contestà: Són tres pessetes. Era el preu del vermut. Va pagar-li i mormolà: Gràcies.

Ella va somriure i se’n tornà cap al taulell a deixar els diners. L’Albert va seguir-la amb l’esguard, com el vell. Era un murri, en Cedó. Havia olorat quelcom, però possiblement es pensava que era assumpte de cul.

Ben mirat m’he posat en un veritable compromís, va reflexionar. Si el meu germà volia... Era agent judicial al Palau de Justícia. Coneixia tothom, estava en bones relacions amb tothom. Però era un individu dur de pelar. Semblava estrany que fos el seu germà.

L’havia acollit amb fredor.

—De manera que t’has convençut que perdies el temps?

—Què vols dir?

—Conspirant per fora.

—No he conspirat.

—No hi posaria les mans al foc. Però si també havies d’acabar per tornar, no sé per què carall vas tocar el dos... Ganes de crear problemes.

Era un home segur d’ell mateix. Es creia algú. A ell, sempre l’havia tractat com una criatura. I no solament perquè li duia set anys. Si de petits tenien importància, ara ja no significaven res.

—Suposo que et deus haver adonat que aquelles cabòries no menaven enlloc...

Per a ell, com per al sogre i d’altres que eren de la mateixa pasta, només es tractava de cabòries. D’idees, només en podien tenir ells. Els de l’altra banda eren gent de cabòries, és a dir, persones que no tocaven de peus a terra, exaltats que ni sabien què volien. Ells sí, ells ho sabien. Però no ho deien, o deien una altra cosa, per disfressar-se. Mai no confessarien que es tractava d’aconseguir o de conservar un guany, un avantatge personal. Ho sabia bé, això; ho sabien tots els desgraciats com ell que ja tenien quaranta anys i no havien aconseguit res. Res que no fos veure’s tractats de gent de cabòries. Tots havien fet la mateixa experiència, tots havien sentit repetidament la veu de la raó que deia:

—Ja us haureu adonat que amb les vostres cabòries perdíeu el temps...

Sí, el van perdre. Però no eren cabòries. El van perdre precisament perquè eren ideals i lluitaven per ells desinteressadament. És a dir, alguns. Perquè també entre ells hi havia els eterns pescadors de mar grossa...

Un dia n’havia parlat amb el mateix Maristany. Però ell mai no havia dit que formà part de les patrulles. Era estrany, en aquest cas, que hagués tornat. És clar que se li moria la mare, però cada dia es morien mares lluny dels fills. En el fons, l’enyorança... Qui no tornaria, per poc que pogués? A París, la Bèlia li deia: No tornaràs a riure fins que siguis de nou a casa teva...

Però ara era a casa seva i no havia tornat a riure. Ni era feliç. Mai no ho havia estat, llevat d’aquells mesos de guerra, en perill, quan cada dia es jugava la vida tan despreocupadament... Va submergir-lo una onada de recança. La vida mai no havia estat tan pletòrica com aleshores. La guerra... Però no hi volia pensar, perquè hauria acabat plorant.

Va veure que el rellotge assenyalava ja tres quarts de deu. Era molt tard, la Cecília ja devia haver posat el sopar a taula. Tots el devien esperar. Ella, en Jordi i la Rosa. Hauria d’haver estat content. Tenir algú que us espera... Però algú, algú... I en un indret no del tot llunyà, no sabia ben bé on, només que era cap a la plaça de Lesseps, la Neus amb els seus disset anys...

No pot ser, es va dir miserablement, però tot abrandat per una estranya esperança que sobrenedava a la seva sobtada desesperació.

Es va acabar la cervesa amb un glop, com per ofegar aquell sentiment, i s’aixecà. Gairebé sorrut, va dir:

—Bona nit.

I el vell li va correspondre amb la seva eterna inclinació de cap.

La benvinguda va ser si fa no fa com se l’havia imaginada. Només oberta la porta del pis, la Cecília exclamà:

—Em pensava que no volies sopar, avui!

No eren les paraules, sinó tot allò altre que, d’una manera per a ell incomprensible, aconseguia de posar-hi darrere. Va fer l’equivocació de contestar:

—No és pas tan tard.

—Prop de les deu. Si et sembla que això no és tard!...

El sopar, naturalment, ja estava a punt. En Jordi i la Rosa es van apressar a seure a taula i ell els va seguir al menjador després de rentar-se les mans. La dona tornà a rondinar.

—No sé pas com es pot ser tan desordenat!

Un altre dia no hauria dit res, però avui estava decididament d’un humor poc abellible.

—Si de sortir a fer una volta en dius ser desordenat! He entrat un moment al bar del vell Cedó i, amb això del nebot detingut...

En Jordi preguntà:

—Què va fer?

Ell s’arronsà d’espatlles, com per treure importància a la cosa.

—Ara resulta que era patruller.

La dona repetí:

—Patruller?

—Així ho diuen. És a dir, d’això l’acusen, pel que sembla.

—I t’ho han dit ells?

—Sí, l’Eugènia.

La muller comentà automàticament:

—Aquella perduda...

Sense saber ben bé per què, l’Albert se sentí molestat.

—Perduda? Per què, perduda?

La Cecília va fer una ganyota expressiva.

—Només cal veure-la! Estic segura...

Però no va completar la frase, perquè els fills eren davant. Ell, de tota manera, ja sabia què volia dir; no era la primera vegada que li feia avinent la seva opinió. L’havia entrellucada un parell de cops, però n’havia tingut prou per fer-se un criteri.

Interiorment, gairebé va somriure. La Cecília era d’aquesta mena de persones que qualifiquen immediatament els altres a base de qualsevol detall que en definitiva pot ser enganyador. Feia poc que li havia dit:

—No m’agrada que hi vagis. Es veu d’una hora lluny que aquella noia és una descarada. Els deu buscar tots...

Ara, però, el seu interès anava per un altre costat.

—Què t’ha dit, doncs?

—Només això, que l’acusaven d’haver estat de les patrulles. I el pitjor és que sembla que l’oncle no vol fer res. Per això m’ha demanat...

Havia dit massa coses. Ningú no li ho preguntava, allò. Va callar i enfonsà el nas cap al plat. Ella, però, ja l’interrogava:

—Què t’ha demanat?

—Si coneixia algú, si tenia alguna influència...

La dona es va posar a riure.

—A bon indret ha anat a parar!

—Què vols dir?

—Que no et trobes pas en situació de comprometre’t.

—No és cap compromís.

Ella va suspendre el moviment del cobert.

—Vols dir, doncs, que els has promès que te n’ocuparies?

—No he promès res. Però no em costa gens de parlar amb el meu germà i...

—Sempre seràs el mateix! Quines ganes de buscar-te complicacions.

—No, cap.

La Cecília el va mirar, una mica desdenyosa, i continuà menjant. En Jordi va aprofitar la pausa per interessar-se.

—Què feien, els patrullers? És veritat que mataven la gent?

—Bé...

Era difícil d’explicar, tanmateix. La Cecília, però, ho considerava més fàcil.

—Sí. Mataven els rics i els qui no pensaven com ells.

Va protestar blanament.

—No siguem tan durs. N’hi havia de tots.

—Això, defensa’ls, ara! Com si no t’hagués sentit condemnar-los cinquanta vegades!

—En termes generals.

La Rosa va preguntar:

—I què els fan, quan els agafen?

—No ho sé. Alguns els tanquen per tota la vida; d’altres deuen condemnar-los a mort...

—Encara que hagin fet tots el mateix?

—Com vols dir, el mateix?

—Vull dir que si tots mataven gent...

La Cecília va fer:

—Menja i calla.

—Però jo només volia saber...

—Ja ho sabràs un altre dia; ara menja i calla.

La nena va obeir a repel, cosa que l’Albert comprenia molt bé. No és justa amb ella, va pensar. El noi no tenia dret a fer-se un set, la Rosa no podia fer preguntes... Si precisament aquella era l’edat d’interrogar i de fer-se sets a les calces! A través de la taula, va adreçar una mirada a la noia i li va somriure, com per indicar-li que ell estava a la seva banda. Però després se li va acudir que no ho havia d’haver fet. No era convenient que els fills veiessin que entre els pares no existia una veritable harmonia. És clar que era difícil d’enganyar-los, ells es fixaven en tot i treien les conclusions oportunes. No són tan innocents com ens pensem, va dir-se.

Si més no, ell no ho havia estat. Totes aquelles cares llargues, totes aquelles veus irades que s’alçaven a l’altra banda de paret, els plors de la mare i les impaciències del pare... Tot ho havia anat interpretant a poc a poc i, a desgrat dels seus dotze anys escassos, no va tardar a endevinar la veritat: el pare tenia una altra dona. No sabia com era possible, allò, però... Ja que no penses en mi, pensa en els teus fills... La veu gemegosa de la mare que el reconvenia a altes hores de la matinada, mentre ell estava despert i escoltava a través del fràgil envà que no dissimulava res. I l’home, nerviós: No ho resistiré, et dic que no ho resistiré! Quina culpa hi tinc, si et sobra imaginació? Però algú l’havia vist amb aquella, qui fos, en un local cèntric, i feien bracet. Mai no va saber quines explicacions donava el pare, com es disculpava, perquè quan arribaven als fets concrets i precisos canviava de tàctica. El més lamentable de tot era que la mare, sense deixar-se convèncer, acceptava els seus homenatges, com va comprendre una mica més tard. Aleshores només comprenia que hi havia quelcom de terrible que allunyava el pare de la llar. Una dona... No era una dona com la mare, sinó una altra mena de criatura, una perduda, com diria la Cecília, com la mateixa mare devia haver dit més de quatre cops. Algú, una persona fascinant i pecadora que allunyava un marit de la seva muller i un pare dels seus fills. Algú...

Va inclinar una mica més el cap sobre el plat. Podria ser algú com la Neus: una criatura fràgil i dolça, bellament enamorada...

La Cecília preguntà:

—Què et passa?

Amb un sobresalt, va contestar-li:

—A mi? Per què?

—Has sospirat d’una manera estranya...

Havia sospirat d’una manera estranya! Més secament que no hauria volgut, replicà:

—Suposo que es pot sospirar, oi?

—Ah, sí, sí!

Esguardà els fills de cua d’ull. Tots dos menjaven aplicats, però no es perdien ni un mot del que es deia. Ho veien tot, jutjaven... Quina explicació es devien donar? En el seu cas no es tractava d’una dona. És a dir, ningú no sospitava encara que hi havia unes faldilles.

No és més que una criatura, va dir-se tendrament. I aleshores lluità per treure-se-la del cap, com feia sempre, però ara ja havia anat massa enllà i no era capaç de foragitar-la. La Neus... Qui sap si un dia no es convertiria també en una dona fatal! La Cecília li diria perduda i unes quantes coses més, i els fills el mirarien amb reprovació. I tant ells com la mare s’horroritzarien si arribaven a saber que tot just tenia disset anys. Però no ho sabrien mai, perquè mai no hi hauria res entre ells. Era un amor de col·legiala, quelcom que havia passat milers de vegades i que es repetiria milers de vegades més. Focs d’encenalls sense durada...

El cor se li va encongir. No duraria... El menjar se li feu amarg, s’acabà d’empassar el que tenia a la boca i, maquinalment, va allunyar una mica el plat del seu davant.

—Què et passa? No és bo?

Sempre aquella veu atenta, aquells ulls que observaven sense repòs, aquella mentalitat que no perdonava cap detall. Va haver de fer un esforç per contestar amablement.

—Sí, però me n’he posat massa.

—Massa?

S’explicava la seva sorpresa, car era un tall de peix. Apressadament, va rectificar:

—Vull dir que era massa gros.

Ella va moure el cap, observant-lo amb atenció. La noia la va distreure en dir:

—No sé per què en fas, de peix, a l’estiu...

La Cecília se li va tombar.

—A l’estiu? I què hi té a veure, l’estiu?

—Fa tanta calor...

—Bé! A veure si encara voldràs ensenyar-me a portar la casa!

—És que jo trobo que no és tan bo...

—Tan bo com què?

—Vull dir tan bo com a l’hivern.

—No? Doncs apa, deixa-te’l, també! I tu!

S’adreçava al noi:

—Deixa-te’l, si no t’agrada!

—Però si no és això, mare...

A ell li va saber greu haver desencadenat aquella discussió per una cosa que no tenia res a veure amb el peix. Va fer:

—Ningú no ha dit que fos dolent, dona. Però hi ha coses que de vegades, segons com, no venen tant de gust...

Ella era tossuda.

—No sé per què. És el mateix peix de sempre.

En Jordi va voler fer el graciós.

—El mateix de sempre no, perquè ja seria passat.

La mare s’enfadà.

—Això, això, és passat! Ja hi anireu vosaltres, a la plaça, un altre dia!

La cosa era irraonada, perquè a la plaça tampoc no hi anava ella, sinó la Torretes, que els feia de mitja criada, des del matí fins després de dinar.

—No t’ho prenguis així. No veus que és una broma?

—Una broma! Bones ganes de bromejar que tinc, jo!

No en tenia mai, prou que ho sabia. Tot era sempre terriblement greu, important. Mai no l’havia vista al seu lloc, a l’ajuntament, i faria tots els possibles per evitar-ho, però s’imaginava molt bé com devia acollir el públic.

Abans no ho era, així, va dir-se. És a dir, sí que ho era una mica, però aleshores tots dos eren més joves i no se li veia tant. Potser també la Neus, un dia... Però no ho sabria mai; allò no podia prosperar i el que li calia era evitar-la com més millor. No agafaria més el tramvia. És clar que hi havia les classes... No podia pas renunciar a l’acadèmia per ella, ni convèncer-la que deixés d’acudir-hi. Si era per ell que s’havia matriculat als cursos de francès! Què hi devia haver vist, en la seva persona? Era un home de quaranta anys. En tenia vint-i-tres més que ella.

Es va sentir tot angoixat i es passà nerviosament el tovalló pels llavis. La Cecília s’havia aixecat, apoderant-se dels plats de peix, i se’ls enduia a la cuina.

Vint-i-tres anys, va repetir-se. Era un desastre. Quan ella en tingués trenta, ell ja hauria complert els cinquanta-tres, i quan en tingués cinquanta... Ja seria un vell amb... Es refusà a pensar-hi. No servia de res pensar-hi; era una cosa sense sentit. Ella acabaria el curs i ja no es tornarien a veure. Tot seria com si mai no hagués estat. O no, no ben bé. La mel als llavis... Un dia potser l’ensopegaria pel carrer amb algú altre, amb un xicot de la seva edat, tots dos fent bracet i amb els ulls clavats als ulls...

La Cecília va tornar dient:

—I de postres, en voleu, o també trobeu que fa massa calor per menjar-ne?

Només la Rosa va contestar.

—Però mamà, per què ets així?

Ella es queixà.

—Així, és clar. Soc jo qui és així...

Però després va portar les postres.

Si aquesta fos una llar com cal, va pensar ell. Si hagués estat una llar com cal, ell s’hi hauria sentit feliç i mai no l’hauria encoratjada. Perquè vulguis o no li he donat ales, es va confessar. Potser no amb cap acte, però hi ha passivitats que no enganyen. La deixava fer, insinuar-se, guanyar terreny... I aquest era el resultat. Li calia lluitar contra ella, contra la seva imatge, contra el seu record. I a vegades, com ara, era inútil. La noia el vencia.

Sense adonar-se’n, s’havia pelat un préssec i ara, en ficar-se’l a la boca, va descobrir que encara era una mica verd. Va estar a punt de dir-ho, a tall de comentari, però tancà els llavis a temps. Només faltaria allò, que ara trobés defectes als préssecs. Vigilà els fills, per veure què feien, desitjós d’interceptar llur esguard i d’advertir-los, però o els préssecs d’ells eren més madurs o també havien comprès que més valia callar. Tots dos menjaven silenciosament. Un moment, aquell silenci el feu retrocedir al menjador de casa seva, quan era infant. Entre ells mai no es parlava, a taula. No recordava pas que el pare o la mare ho haguessin prohibit, però fos com fos sempre menjaven callats, com qui compleix un ritu. Aleshores el pare era un home relativament jove, devia tenir si fa no fa la mateixa edat que ell tenia ara, però als seus ulls infantils semblava vell. Potser també l’hi veien els seus fills, de vell.

Però ella només té un any més que la Rosa i no m’hi considera, va dir-se. La Rosa tenia setze anys i potser també estava enamorada d’algun dels seus professors. Les noies sempre s’enamoren una mica dels professors. Però jo no ho era pas, el seu, es repetí.

Mai no s’hauria fixat en ella si la noieta no l’hagués esguardat amb aquells ulls... Eren uns ulls grossos i manyacs, que somreien d’una manera tendra. Per què em deu mirar amb aquesta expressió de be degollat?, es preguntava. No sabia res d’ella, ni el nom. Només l’havia vista sortir de classe de matemàtiques. La va trobar molt agradable, això sí. No era excessivament feta, sinó tal com convenia a la seva edat, amb la cara encara vagament infantil, però el cos ben format, si bé susceptible d’un desenvolupament posterior. Sota la seva brusa blanca i senzilla, camisera, les sines burxaven d’aquesta manera falsament innocent i prometedora que havia observat en altres adolescents. Era més aviat alta, tenia les cames llargues i les faldilles dibuixaven unes cuixes plenes i nervioses...

La Cecília començava a recollir els plats i la Rosa s’aixecà per ajudar-la. Dins de la cuina van bescanviar unes paraules i després la dona tornà a sortir a treure les tovalles. La Rosa fregava plats. Els fregava molts dies, ara.

L’Albert es va treure la pipa de la butxaca de la camisa, però s’havia deixat la petaca a l’americana i va haver d’aixecar-se per anar a buscar-la. Després va pensar que no valia la pena de tornar al menjador i es va dirigir al balcó. En realitat no era un balcó, sinó l’eixida, però ells des de bon començament que l’havien batejat amb aquell nom.

Sempre hi havia alguna peça estesa, i ara l’Albert va haver de passar per sota d’un llençol per arribar a una de les dues cadires repenjades contra el mur. L’indret quedava una mica encaixonat, però així i tot era més fresc que les habitacions interiors. Va encendre la pipa, s’assegué i posà els peus sobre l’altra cadira.

A París, a l’estiu, en aquella hora li agradava de sortir de la seva cambra sota teulada i anar-se’n fins al Sena. Es repenjava al parapet, de cara a la foscor de l’aigua, mentre el xopava un sentiment dolç i punyent fet de tot de coses que es barrejaven, indestriables. Algunes encara restaven dintre seu, i probablement ja no se’n desfaria més. Eren com una habitud, com una segona naturalesa.

L’aigua passava silenciosa, gairebé invisible, per sota d’ell, i damunt hi havia el cel, que gairebé no mirava mai. La ciutat, a la seva esquena i a l’altra banda del riu, es reduïa al parpelleig dels llums, a les masses d’ombra dels edificis, a les remors de clàxons, a les veus de les persones que passaven prop d’ell, a les parelles lliurades a un amor públic i sense vergonya. La gola se li nuava, però en el fons no hi havia res de terrible en aquell estat d’ànim entre enyoradís i recançós. Era més terrible ara.

Es va aixecar i es recolzà contra la barana, mirant cap a les ombres que pujaven cel amunt, amb la muntanya. Molt més terrible, va pensar. Cada vegada era tot una mica més terrible, perquè cada cop semblava més difícil recobrar... Només es recobra allò que s’ha tingut, va dir-se tot d’una. I jo no he tingut mai res. Va sentir-se colpit per un malestar imprecís, car ni ell mateix no sabia què havia volgut dir. No sabia què esperava, què volia, què era allò que sempre li havia mancat.

Però la nit era blana al seu entorn i amb ella duia un element de conhort. Podria tenir encara vint-i-cinc anys, va pensar, i trobar-me en plena guerra. Però no era veritat. La tensió interior no era la mateixa, aleshores. En aquell temps tot vibrava, mentre que ara... També, pensà. Però era una vibració d’impotència. Saber que res... És curiós que l’exili ens hagi aburgesat, reflexionà. No és ben bé que hàgim perdut les il·lusions; obeïm simplement la llei del mínim esforç. Que ens deixin viure...

Algú es movia darrere seu i, en girar-se, va veure una massa fosca que s’atansava. Era la Cecília. Va aturar-se al seu costat i li preguntà:

—Què fas?

Ja no hi havia brusquedat en la seva veu. No era tampoc dolça, però havia recobrat una certa calidesa cada dia més difícil de conservar.

—Res, ja ho veus...

Va recolzar-se a la barana i tots dos van quedar-se contemplant la nit. De la carretera, de tant en tant, els arribava la remor d’un cotxe o d’un camió. Els fars trencaven la nit, que semblava esbocinar-se en mil fragments quan la llum irrompia entre les cases. Després, l’obscuritat endolcida només per les escasses bombetes afilerades sota els arbres, retornava el misteri al seu lloc.

Va preguntar:

—Què fa, en Jordi?

—Dibuixa.

Va continuar fumant, sense preguntar res més. Els béns recobrats, va pensar vagament. Però, per què s’obstinava sempre a pensar en el recobrament d’alguna cosa? Recobrar el passat, recobrar el futur... que encara no existia. Però el futur, aleshores, va semblar-li que era una noieta adolescent arraulida al seu costat, repenjada a la barana, a l’indret que ocupava la Cecília... Brandà el cap. No podia ser.

La veu de la seva dona preguntà:

—Què et passa?

Era la segona vegada que li feia la mateixa pregunta, aquella nit.

—No res.

No res, perquè el que li passava no tenia remei. No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director d’un grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director d’un grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te n’havies d’anar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometre’s d’aquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut d’aguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què t’hi havies de barrejar, en política... Era inútil contestar-li que mai no n’havia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare... fora de quatre pispes que en viuen...

Ja havia passat més d’un any, d’això, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.

—No passa gens d’aire...

Era la Cecília que feia un comentari.

—No; però s’hi està bé, aquí.

No era veritat. No s’estava bé enlloc. Experimentaven els altres aquesta mateixa sensació de desconfort? Si havia de fiar-se dels que veia, no. En Maristany semblava content amb el seu vegetar absurd al costat de l’oncle; en Roure, el de l’acadèmia, tan inquiet de més jove, s’havia aburgesat d’una manera indecent. Ara era un home prudent, benpensant, que deia sense amargor aparent: El passat, passat. Cal mostrar-se realista, dic jo. Són uns altres temps, ara.

Aleshores, és que ningú no havia obrat de bona fe, amb convenciment? I tots aquells que havien ofrenat la vida, i tots aquells altres el do dels quals no fou acceptat pels poders obscurs de la guerra? Va sentir que no li hauria fet res morir, llavors. I no era la primera vegada que s’ho deia. Sempre havia pensat així. Soc un pobre romàntic, reflexionà; sempre ho he estat...

La mort, però, només el va fregar una vegada. I per trista ironia, no fou encara al front, on tants mesos s’havia passat, sinó durant un curt permís a Barcelona. Els Rocalla, als quals duia notícies del fill, l’havien convidat a sopar amb tanta insistència que va comprendre que, si no accedia a quedar-se, s’ofendrien. Va compartir doncs amb ells les magres racions d’aquell moment.

Ja eren a les postres, quatre ametlles que la vella devia haver estalviat d’uns temps millors, quan van sonar les sirenes d’alarma. Ningú no es va impressionar gaire. El pare va dir:

—Ja els tenim aquí.

Només la filla empal·lidí una mica. Era una noieta molt jove, de divuit o dinou anys, potser, i de temperament nerviós. Se li endevinava en la manera que tenia una mica descordada i inoportuna de riure.

—Baixem a l’entresol?

—Si ho voleu...

El pare sabia que entre els baixos i el segon pis, el darrer de la casa, on ells vivien, no hi havia pràcticament cap diferència. Per complaure la noia, però, tots van baixar. Però a l’entresol no hi havia ningú i es van veure obligats a quedar-se a l’escala.

La primera explosió era llunyana, i el pare digué:

—Això és cap al mar. Potser ataquen la Campsa.

Ningú no ho sabia, però. Era difícil d’identificar de quina banda venia el soroll, el qual es barrejava amb el de les bateries de la DCA. I la prova que es van equivocar és que els avions eren més a prop que no es pensaven.

Es pot dir que no es va adonar de res fins que es va veure sota les runes de les parets caigudes, entre el mur mitjaner i un tros de biga que va subjectar-lo pels pantalons sense arribar a esquinçar-li la pell. No sabia si havia perdut el coneixement, però la muntanya d’enderrocs l’ofegava i el feu tossir repetidament amb un esbufec cavernós provocat per la pols. Tot era fosc i li semblava com si es trobés enterrat entre quatre parets, en una cambra molt reduïda, on era molt difícil de fer un moviment sense ensopegar amb cantells i arestes inesperats.

Es va arrossegar, però tot just havia avançat uns pams quan va aturar-se amb la mà sobre una massa blanca i fina, encara càlida. Se’n sorprengué i, desesperadament, provà d’acostumar els ulls a l’obscuritat. Després va desplaçar la mà una mica més lluny, palpant els contorns d’aquell cos.

El cataclisme devia haver-lo trastornat una mica, perquè fins que arribà a la forca de les cames no s’adonà que palpava l’entrecuix d’una dona. Amb un gest nerviós i gairebé horroritzat, va enretirar els dits.

Fora se sentien veus i el xiscle d’una sirena. Devia haver passat més estona que no es pensava, o l’atac havia estat de curta durada. Va acudir gent amb llanternes i els raigs lluminosos es filtraren entre els enderrocs. Van rodolar uns maons i ell va avançar per damunt del cos de la noia. El cap, esclafat, li penjava cap a una banda, sobre el buit que deixava el tors empresonat entre dues pedres.

Algú cridà:

—Aquí, aquí!

I una mà s’allargà per ajudar-lo a sortir de l’encreuament de bigues que l’atzar havia disposat per salvar-li la vida. De primer es creia que tota la casa havia saltat enlaire, però després va veure que l’obús només hi havia fet un esquinç que la separava de l’edifici proper.

Va sentir que li preguntaven:

—Hi havia algú altre?

Va assentir i, com que no estava ferit, es posà a ajudar els voluntaris que acabaven d’acudir, però no van trobar ningú més amb vida. Tres cadàvers.

La Cecília havia dit alguna cosa, però va haver de fer-li-ho repetir.

—Deia que el teu germà no en voldrà saber res...

—De què?

—D’això d’aquest del bar.

—Ah, sí!

S’havia allunyat tant, amb el pensament, que li costava de tornar a fer-se càrrec de la realitat actual.

—I al meu veure, farà bé.

Es va treure la pipa de la boca i colpejà el forn contra el ferro de la barana per tal de fer caure la cendra.

—No costa res de provar-ho.

Vagament, continuava pensant en els Rocalla. En Xavier, el seu company, va morir tres nits després. Ell ja no els va tornar a veure, perquè el permís era de vuit dies.

La Cecília insistí:

—Et compromets amb massa facilitat. Sempre has estat igual...

Ell es redreçà, llambregant la nit trencada per uns fars que s’enfilaven per la carretera de l’Arrabassada.

—Més val pecar per excés que per defecte.

Feu una pausa i afegí:

—Bé cal compensar d’una manera o altra l’egoisme dels prudents... o la prudència dels egoistes, si vols...

Va separar-se de la barana, i ella es girà.

—Però no sé per què sempre has de ser tu!

—Doncs perquè soc així, tu mateixa ho has dit... Bé, me’n vaig a treballar una estona més. Fins a la una...

Ella va seguir-lo cap a dins, fins al menjador, però ja no tornà a obrir la boca.

Al matí havia plogut, però a primeres hores de la tarda, quan va sortir de casa amb la cartera a les mans, els carrers ja eren secs i dels xàfecs més o menys intermitents tan sols restava aquesta dolcesa de l’aire que sembla fer-lo més fi, més respirable. El miracle d’un món nou es devia vestir per la muntanya, els arbres de la qual, com els que vorejaven la carretera, treien una ufana renovada, però les cases eren les mateixes de sempre i idèntica era la gent que circulava amunt i avall o esperava a la parada del tramvia.

Quan el vehicle arribà, va quedar-se a la plataforma mentre tot de dones i uns quants soldats de l’Hospital Militar corrien cap a dins a apoderar-se dels seients. El cobrador va canviar l’orientació del tròlei i el conductor es traslladà al motor de l’altre extrem. Aleshores engegà.

La gent enraonava i, un cop més, l’Albert es va sorprendre de constatar que gairebé tothom parlava en castellà. A despit de l’any i escaig que feia que presenciava aquell fenomen, encara no s’hi havia pogut acostumar. I no era ell sol, prou que ho sabia, car sovint ho havia comentat amb altres persones. A vegades li feia l’efecte que era com una illa enmig d’un mar immens que pujava i pujava amb l’amenaça d’engolir-lo. Als llocs públics la desagradable impressió de ser el sobrevivent d’una raça anihilada adquiria proporcions esgarrifoses. La feina que ens espera, es deia aleshores. Però feina per a qui, per quan? Havien passat els anys i tot continuava igual; tots els símptomes que semblaven presagiar un canvi es convertien immediatament en mentiders. És perquè volem, es deia també. I l’anguniejava un neguit estrany en pensar que ell, ben mirat, era també un dels qui ho consentien. No es limitava a la seva vida diària rutinària, sense fer res, absolutament res, per millorar aquell estat de coses? L’exclamació final era: Pobres de nosaltres! Una mena de compassió sense eficàcia, una cosa epidèrmica, uns mots que no amagaven res i que ja eren com un costum.

N’era agudament conscient mentre el tramvia davallava per la República Argentina. Mirava els rostres que l’envoltaven amb la intenció de distingir llurs característiques racials, però mai no havia estat gaire fi en aquestes coses i no sempre li era possible decidir de quina regió procedien els nouvinguts ni a quins d’ells esqueia el nom d’ocupants. I tot d’una se li va acudir de pensar: tampoc ells no poden estar conformes amb el que passa. Però això no era suficient perquè els estranys fessin causa comuna amb un poble que s’oblidava. Sempre hi hauria una barrera. No era merament la parla, sinó una disposició de caràcter espiritual, una manera de ser, d’enfocar l’existència, quelcom que ell no sabia definir amb precisió, però que, així i tot, reconeixia quan li ho posaven davant dels ulls.

També ho reconeixien els altres, i això era precisament el que més els coïa: constatar una diferència. I, més que constatar-la, saber que en ella es recolzaven unes aspiracions a les quals mai no accedirien de bon grat. La història era allí per demostrar-ho. Com també demostrava que no tots els enemics eren de fora, sinó que molts pertanyien al mateix poble oprimit. El seu germà mateix, per no anar més lluny.

No ho havia confessat mai, és clar, però ell sabia molt bé que a casa seva es parlava castellà. És a dir, el pare continuava expressant-se en català, no pas perquè cregués en la virtut o en la necessitat d’aquesta parla, sinó perquè era un home senzill i, a les seves velleses, li devia venir costa amunt canviar de pell. Però ell, en Josep, la seva muller i els dos fills, tots enraonaven sempre amb la llengua imperial. Era tanmateix curiós que, fins a cert punt, haguessin volgut amagar-li-ho, perquè en les rares ocasions que els visitava cedien a la parla materna i eren només els nois, formats en un ambient netament castellà, de Front de Joventuts, que ara i adés es traïen. Allò, aquell dissimular-li que havien travessat la frontera lingüística —que era tan sols el símbol d’una altra barrera d’implicacions més greus—, indicava, però, una mena de sentiment de culpabilitat que, per a molts optimistes, hauria estat un motiu irrefutable d’esperança. Ell, però, no confiava tant. Perquè si en Josep encara es mig avergonyia d’haver canviat d’idioma, els fills ja no experimentarien aquest complex, o l’experimentarien en un grau mínim. Si de grans es casaven amb una dona de l’altra banda, el canvi potser ja seria definitiu. És a dir, definitiu...? No podia assegurar-se mai res, és clar, però li semblava que les coses s’ordenaven de tal manera que aquests catalans que renegaven d’ells mateixos venien a ser la contrapartida dels fills dels castellans que, dins l’ambient novell, acabaven per incorporar-se als usos i costums i al mateix imperatiu de la llengua del poble d’adopció dels pares, i això fins a l’extrem de convertir-se, alguns d’ells, en perfectes separatistes, més violents, més convençuts, a vegades, que els catalans en els quals la virtut de la raça deixava d’operar. O és que potser les virtuts de la raça eren unes altres?...

—Si us plau.

Els mots, que trencaven els seus pensaments, li van caure al cor com un bàlsam. Va mirar l’home que els havia pronunciats, però, és clar, pertanyia a la seva generació. Cap jove de menys de trenta anys no els hauria dits, va pensar. El seu cor va rebutjar el bàlsam i el convertí en quelcom de verinós i de malsà. Eren precisament els joves de menys de trenta anys els que importaven. Ells decidirien el demà. Ja sabia que a l’altra banda de la frontera no s’opinava igual. Allí tothom semblava convençut que els mateixos que havien menat el joc antany el dirigirien en canviar les circumstàncies, les misterioses circumstàncies. I ell també ho havia cregut, perquè els pares de la pàtria, per dir-ho d’alguna manera, eren un mite que pesava. Fins al seu retorn no va canviar d’opinió.

Era sorprenent, de tan natural, trobar-se que durant aquells anys havia crescut una altra generació. Una generació que ja no sabia res de la guerra, o res d’autèntic, perquè, en termes generals, s’havia deixat enganyar per les versions dels vencedors. Però fins i tot els qui no s’havien deixat ensibornar, aquells que procedien de famílies tradicionalment liberals i catalanistes...

No era gens estrany, si bé es considerava. Les famílies eren catalanistes i liberals, sí, però per a la majoria d’elles l’experiència de la guerra havia estat un malson; algunes foren perseguides perquè pertanyien a la classe benestant, o anaven a missa, o no eren prou extremades en llurs ideals. Aleshores, apressadament, havien fet marxa enrere i, sense junyir-se potser al carro del vencedor, s’havien quedat a la cuneta del camí, esperant. I encara esperaven, amb una vaga hostilitat contra tot allò que podia alterar l’ordre de coses existent, però alhora ideològicament contràries a la situació. Amigues del compromís, els pesava i no sabien com sortir-se’n. Devien afitorar àvidament una tercera solució.

Més val lladres que assassins... Li ho havia dit el cunyat d’en Roure, amb el qual va parlar uns moments al despatx del seu amic, quan aquest els presentà. La frase l’havia sorprès i impressionat. Molts opinaven igual. Més val lladres que assassins. Però, on eren els assassins? Hi havia dret a jutjar d’una manera tan primària, sense coneixements de causa? Hi havia hagut violències, és cert, com n’hi ha en tots els períodes de desordre, quan l’instint domina la raó. Però també els enemics havien traït la seva humanitat percaçant els adversaris polítics, i això durant més temps, d’una faiçó més organitzada. La traïen encara, i amb menys excusa, quan al cap de tretze anys d’acabar-se la guerra, continuaven silenciant els oponents verbals entre els murs d’una presó. El seu germà un dia li havia dit: És que no s’ha acabat, la guerra!

Tenia raó. No havien permès que s’acabés. No s’acabaria durant molt de temps. No era d’això mateix que es lamentaven ells, els exiliats, d’aquell estat de guerra civil que el règim franquista mantenia a la península? Però era un error queixar-se’n. Perquè aquell estat de coses només els afavoria. Els qualques joves que semblaven tornar a sentir la pàtria, molts d’ells fills de famílies poc simpatitzants amb les aspiracions nacionals catalanes, o de famílies escamnades per la sang i el carnatge, no es despertaven precisament a l’impuls d’aquest clima irrespirable? I els altres, molts indiferents, que mai no havien sabut decidir quin era el seu camp, no començaven a entreveure’l ara, quan sentien pesar damunt d’ells, i a l’entorn, una hostilitat que es manifestava en tots els aspectes de la vida?

—Un moment...

El tramvia era aturat al passeig de Gràcia, cantonada Provença, i havia estat a punt de deixar-lo engegar de nou sense baixar. Gairebé m’havia oblidat que he de veure el meu germà, va dir-se.

Travessà la breu calçada, fins a la vorera, però aleshores es va recordar que la parada de l’autobús quedava molt més enllà. També podia creuar el passeig i anar-lo a buscar davant la Pedrera... Uns segons, va quedar-se palplantat, indecís. Però l’urbà va donar pas als vehicles que pujaven i ell, per no esperar-se, va seguir pel carrer de Provença, cap a la rambla de Catalunya, cap a Balmes després. Tanmateix, era molestosa, aquella combinació. Tramvia, autobús i, aleshores, un parell de blocs de cases a peu. Per això anava tan poc sovint a casa d’en Josep. No, no és per això, va reflexionar. Eren un a cada banda de la barricada i era natural que limitessin llurs freqüentacions a les estrictament indispensables. Per això cada dia es freqüentarien menys. El dia que el pare es morís... Perquè les poques vegades que hi anava, ho feia pel pare. Ells acabarien per perdre tota mena de contacte. Si no és que em decideixo a demanar-li favors, va burlar-se d’ell mateix.

Tot d’una va comprendre que, aquest cop, la seva dona tenia raó. Ben mirat havia estat una ximpleria pensar en en Josep a propòsit del pobre Maristany. I més ximpleria encara intentar de fer honor a la paraula mig donada a l’Eugènia. Que potser no ho sabia, que no en trauria res? N’hi hauria prou de pronunciar la paraula patruller perquè saltés com un home que s’ha assegut sobre una mata d’ortigues. No era que li haguessin fet mai res, a ell; mai no havia estat un home prou important perquè el molestessin. O potser és això el que li cou, va mig riure mentre evitava una criatura que acabava de sortir disparada d’una botiga.

Sempre havia estat igual, aquell. Allò que ell mateix en deia un home d’ordre. Volia dir, és clar, del seu ordre. Un ordre on ell pogués ocupar un lloc més o menys responsable i sentir-se important, amb la possibilitat, per damunt d’això, d’atropellar els altres, els qui no pensaven com ell o no li eren prou simpàtics... Caldria trobar una excusa per decidir-lo a interessar-se per en Maristany. El més difícil era que ell mai no havia sabut mentir amb prou convenciment. Més valdrà, va decidir, que no li doni massa explicacions. Al capdavall, què volia, d’ell? Simplement, que li indiqués una persona, un advocat hàbil, capaç de defensar el nebot del vell Cedó. Però no, tampoc no era ben bé això. El que calia era un home prou ben situat, prou influent, perquè no fos necessari de defensar-lo. Somio despert, va dir-se. No pot conèixer ningú de tanta influència; potser no existeix ningú que la tingui. Ara que la maquinària s’ha engegat, ha d’acomplir el seu procés.

Havia obrat a la lleugera, sense reflexionar en tots els aspectes de la qüestió, en el que seria més indicat de fer en aquest cas. Per això provava de reflexionar-hi ara, mentre s’aturava a la parada de l’autobús i esperava darrere les tres persones que el precedien. Sí, en Maristany no era possible de treure’l de la presó així, per les bones. Era més encertat allò que s’havia dit de primer: interessar-hi un bon professional, un advocat expert i, alhora, ben vist entre les autoritats. D’aquests, en Josep en devia conèixer més de quatre. Només que pogués aconseguir que li fes unes ratlles de presentació... A nom de l’Eugènia, és clar, perquè era ella qui s’havia d’espavilar. No era que ell no ho volgués fer, però, com podria justificar el seu interès per en Maristany? Ara que... També valia la pena de pensar en com podria justificar el seu l’Eugènia, que no li era res, absolutament res. Es pot presentar com la seva promesa, va dir-se. D’altra banda, d’una dona sempre se’n fa més cas.

L’autobús s’aturà a ran de vorera. Van saltar-ne set o vuit persones i el cobrador deixà pujar tots els qui esperaven. A baix anava ple, de manera que va haver d’enfilar-se a l’imperial.

L’assumpte era aquest: demanaria al seu germà una bona recomanació per a un advocat ben situat, llest, intrigant i tot... Però li caldria explicar alguna cosa, dir que l’Eugènia... El seu germà era un home meticulós. Voldria saber a què es comprometia, i amb qui. La faria passar per una amiga... No, seria un error; aquell de seguida hi veuria algun embolic inconfessable. Potser valdria més dir que l’amic era ell, en Maristany, i que la seva promesa, que estava al corrent de llur amistat, l’havia anat a trobar. Semblava raonable. Però també li caldria explicar què havia fet l’amic en qüestió o, si més no, de què l’acusaven. Si deia que algú l’havia denunciat per fets de guerra, en Josep es negaria a barrejar-s’hi...

Començà a suar. Era molt més difícil que no s’havia imaginat. De fet, era tan difícil que, en abandonar l’autobús a la cantonada del carrer Urgell, encara no havia fet cap progrés substancial. Ni l’havia fet tampoc quan posà els peus a l’entrada de la casa on vivia en Josep. Mentre pujava amb l’ascensor, decidí: no importa, improvisaré. Però no estava tranquil.

És per això que gairebé es va treure un pes de sobre quan, a dalt, la criada va dir-li que el seu germà no hi era. És clar que allò només significava ajornar l’afer, no deslliurar-se’n. Però li donava temps de reflexionar-hi més a fons.

El pare era al menjador, al costat del balcó obert, amb el diari a les mans. Però no el llegia, sinó que feia una becaina. Era una dormida de vell, perquè va sentir que algú entrava a l’estança i immediatament obrí els ulls i alçà el cap.

—Ah, ets tu!

Anà per aixecar-se, però ell ja havia travessat el menjador i el va retenir amb una mà a l’espatlla.

—Com va, això?

—Bé... Vaig fent.

Parlava amb una indecisió penosa, a la qual ell encara no s’havia pogut acostumar. Aquell era l’home que tenia una amigueta i donava disgustos a la seva muller? Se’n recordava, a vegades, d’aquells temps? Tot d’una se sentí molt trist. Però una altra veu, femenina aquesta, deia darrere seu:

—Hola, Albert.

Era la Francesca, la seva cunyada.

—Hola, noia. Com va, això? I els nois?

—No són a casa. Se n’han anat d’excursió, amb els del campament...

—Està bé, això!

Es va asseure, i la dona l’imità. El pare va plegar el diari treballosament i preguntà:

—Has vist el discurs que ha fet el ministre del Treball...?

—No. No els llegeixo mai, els discursos.

—Mal fet.

La seva cunyada va riure.

—Tu tan expeditiu com sempre!

—No... Diu que en Josep no hi és? Jo que precisament he vingut en aquesta hora...

—Ha dinat fora de casa i no sé quan tornarà. Tant pot tardar cinc minuts com no venir fins a la nit.

El pare es va interessar.

—Què fan, en Jordi i la Rosa? No els veig mai...

—Ara vindran més sovint. Ja fan vacances.

Després, com cada vegada que els visitava, afegí:

—Però viviu tan lluny!

La cunyada va dir:

—Quan hi ha bona voluntat...

—No és això...

Se sentí molestat i afegí:

—Vosaltres sí que no veniu mai.

I va pensar: per què soc tan hipòcrita? Si ni ho vull, que vinguin.

—Què vols que et digui? Sembla més natural que vingueu vosaltres, vivint com viu el pare aquí.

És clar, tenia raó.

—Mira, em sembla que és ell!

Era veritat, acabava de sentir-se el cop de la porta del pis.

—Has estat de sort, encara.

No n’estava tan segur. Ara caldria improvisar, com s’havia dit. Però va descobrir que continuava tan buit d’explicacions convincents com una estona abans.

En Josep va retallar-se al llindar de la porta. En veure’l mostrà una expressió sorpresa.

—Tu per aquí?

No semblava hostil. Probablement havia fet un bon dinar.

—Sí; et volia veure.

L’expressió de sorpresa va accentuar-se.

—Ah!

—Et volia parlar d’un assumpte.

L’altre plegà el front.

—No et deus pas haver posat en algun embolic...

—No, no!

—Bé, és que tu...

No va invitar-lo a passar al despatx, sinó que penetrà al menjador i anà a asseure’s al costat del vell.

—De què es tracta?

Sempre apressat!, va pensar. Va ficar-se els dits a la butxaca, a la recerca de la pipa, però aleshores es va recordar que a la Francesca li molestava el fum. En Josep no fumava i el pare era només un fumador ocasional al qual havien acabat per fer perdre el vici.

Se’n sentí contrariat. Sense la pipa tot seria encara una mica més difícil. Poc hàbilment, va començar:

—Tu, pel lloc que ocupes, deus conèixer molts advocats...

En Josep, sense comprometre’s, va reconèixer vagament:

—Alguns, sí... Necessites un advocat?

—No, jo no. Un amic meu.

El germà se’l va mirar com si li semblés una mica ximple allò d’anar a preguntar-li el nom d’un advocat per compte d’un amic, però va limitar-se a preguntar:

—Què li passa?

Aquell era el moment d’improvisar.

—Veuràs, es tracta d’un xicot, en Maristany, amb el qual fa anys que ens coneixem i que... Una vegada, durant la guerra, es pot dir que em va salvar la vida!

No sabia per què ho havia dit. Per ganes de brodar, de fer-ne una cosa personal. Que l’altre veiés que el seu interès era sincer, que ajudar aquell amic era com ajudar-lo a ell mateix. És clar que ni a ell no l’ajudaria si hagués estat de les patrulles...

En Josep no es va deixar impressionar per aquells mèrits. Insistí:

—Què li passa?

—Bé, el cas és que es troba en un compromís i la seva promesa, que coneix la nostra amistat, m’ha vingut a veure...

Immediatament, sense cap raó especial, va semblar-li que sonava artificial. El seu germà va encreuar les cames.

—Per què?

—Doncs per això, perquè com que som tan amics...

—No. Vull dir què volia.

—És una noia senzilla, que no coneix cap advocat, i aleshores...

Impertorbable, en Josep el va interrompre:

—Què li passa?

—Ah, sí! El van detenir.

L’expressió d’en Josep canvià una mica. A l’Albert li va semblar que fins aleshores s’havia imaginat alguna altra cosa.

—I bé...?

—Li cal un bon advocat que el defensi, algú que tingui... agafadors. Ja m’entens, oi?

En Josep assentí.

—Per això he pensat en tu. Pel càrrec que ocupes, deus tenir relacions que... Ja saps què vull dir...

Anava pèssimament. S’embarbussava i devia fer una mala impressió. Però en Josep no semblava preocupar-se’n gens, d’això. No sense una mica d’ironia, preguntà:

—Suposo que em diràs què ha fet...

—Vols dir de què l’acusen?

—Exacte.

—Bé... ja saps com són les dones. He parlat amb la seva promesa i prou. Pel que he pogut deduir, no es tracta de res d’important; converses imprudents i coses per l’estil...

—I què entens, tu, per converses imprudents?

Semblava un capellà darrere el confessionari, o un policia. Es va empassar la saliva.

—Alguna brometa sobre el règim...

En Josep es mostrà escèptic.

—I per això l’han detingut?

—Cal que pensis que durant anys ha estat exiliat. A nosaltres se’ns mira sempre d’una altra manera.

Ja ho havia dit. No n’havia tingut la intenció, però ara va comprendre que era inevitable. Afegí:

—Una cosa es complica amb l’altra i... Si es busca bé, sempre se’ns pot retreure algun pecat.

El germà tornà a plegar el front.

—Vols dir que va tenir activitats delictives?

—Que jo sàpiga, no. No ho crec. Però com que ja és un delicte haver combatut a l’altra banda...

En Josep no va permetre que l’observació passés sense comentari.

—No crec que a tu t’hagin molestat mai!

—No, és clar. Per començar, i ho saps tan bé com jo, vaig estar sis mesos detingut; després, no em permeten d’exercir la carrera. És veritat que...

El germà va tallar-lo.

—Això és el que teniu vosaltres de bo: que després d’haver empunyat les armes, encara voldríeu que se us passés una pensió!

—Ens acontentaríem amb molt menys; en tindríem prou que ens deixessin tranquils a casa nostra, i en dir casa nostra ja saps que no em refereixo a les quatre parets del pis.

—Ets un ceballut! Doncs, mira que si aquesta és la teva manera de venir a pidolar favors...

—No pidolo favors! No pas per a mi. De tota manera, ja veig que m’he equivocat de porta.

Es va aixecar d’una revolada, sobtadament molestat i penedit.

—Albert!

Era el pare que implorava. Es va quedar mirant-lo, sense saber què fer, sense saber què dir. Com que la cosa no li venia de nou, la seva indignació no era prou forta per obligar-lo a un gest definitiu. En el seu desig de restablir la concòrdia, però, el pare gairebé va acular-lo en dir:

—S’ha de ser una mica més humil...

—Us sembla que no ho som prou, potser? Ens trepitgen com si fóssim insectes, i el pitjor és que els mateixos insectes...

El pare no ho va entendre. Tremolosament, afegí:

—En Josep no t’ha dit res que no fos veritat...

—Naturalment, vós sempre li feu costat. Si ell ho veu blau, blau ho veureu vós!

En Josep, que no havia perdut la serenitat, va dir:

—No et desfoguis amb ell, ara, que no hi té cap culpa.

—No la té ningú, és clar. Per això anem com anem!...

—No saps el que et dius.

—El que em dic, sí. El que no sé és el que em faig. Mira que haver pensat que podries ajudar-me... que podies ajudar algú desinteressadament! Devia estar boig!

En Josep va replicar:

—No recordo que m’hi hagi negat, encara. Simplement preguntava...

Però ell ja havia perdut el sentit de les proporcions. Era inútil que es digués que no n’hi havia per a tant, que allò que havien dit no tenia tanta importància, i menys entre germans, sobretot quan no ignorava com era aquell...

—Preguntaves, preguntaves! Quina por de comprometre’s. Que et creus que m’has de perseguir com un inquisidor només perquè et demano el nom d’un advocat?

—Però és que em devies voler demanar més. No puc recomanar ningú sense saber de què es tracta, de qui es tracta...

—N’havies de tenir prou amb el que t’he dit, que és un amic.

—En tens de força indesitjables.

—Com ho pots assegurar, si no saps res de mi?

—Sé suficientment per comprendre que em cal obrar amb prudència. Ets un cap calent.

L’Albert es va asserenar de cop. Per què discutia? Es coneixien de tota la vida. Quan el pare es morís, probablement ja no es veurien més. Tot d’una va trobar absurda la seva presència allí per demanar un favor a en Josep. Tenia raó, era una idea de cap calent.

Exagerant la nota polida, va dir:

—No en parlem més. Em sap greu haver vingut a amoïnar-te i haver-te fet perdre el temps d’una manera tan inconsiderada...

Tots se’l van mirar com si li hagués agafat alguna cosa. Però ell no en va fer cas. Posà la mà sobre l’espatlla del vell.

—Adeu-siau, pare. Fins un altre dia.

S’atansà a la seva cunyada, que no havia dit ni un mot en tota l’estona.

—Encantat de saludar-te, Francesca.

En Josep va preguntar:

—Però què t’agafa, ara?

—A mi? Res. És que tampoc no aproves la meva manera d’acomiadar-me? És clar, com que soc jo...

El seu germà feu un moviment amb els llavis i arronsà les espatlles. Ell s’encaminà cap a la porta.

—No cal que us molesteu. Ja conec el camí...

La cunyada, però, va sortir darrere seu. El va seguir fins al vestíbul, on va dir-li:

—Dona records a la Cecília i als nois...

—Gràcies.

Després va afegir:

—Veniu a veure’ns, un dia d’aquests.

Se sentia gairebé ferotge.

—Vindrem amb molt de gust.

Ella se’l va mirar inexpressivament i ell saltà escales avall. Després es va girar i pregà:

—Tanca, tanca, no et molestis!

Tornava a estar enfurit. No tan sols no havia aconseguit res, sinó que s’havia posat en ridícul per la seva còlera intempestiva. Sempre passava el mateix: es captenia de tal manera que en Josep acabava per tenir raó. I el pitjor era que allò només li passava amb ell. Com que és el meu germà, va dir-se, no puc perdonar-li que sigui com és. A més, va pensar, com que ni pots fumar...

La primera cosa que feu, en arribar al carrer, fou encendre la pipa. Després, com que encara era aviat, va emprendre el camí de l’acadèmia a peu.

Molt abans d’arribar al carrer d’Aribau ja havia comprès que el seu capteniment fou absolutament idiota. Absolutament idiota, es va repetir, com si el mot li agradés. Qualsevol altra persona que no fos el seu germà li hauria pogut dir tot allò, i molt més, sense provocar en ell una resposta tan forassenyada. Perquè, al capdavall, què li havia dit? I no havia estat ell mateix qui començà a descentrar la qüestió? Quan hom va a demanar un favor, i d’un favor es tractava encara que aleshores s’hagués refusat a admetre-ho, l’orgull, ja que no la dignitat, més val ficar-se’l a la butxaca. Però és que en Josep l’exasperava. S’ho confessava i no s’ho confessava, perquè gairebé li sabia greu, però la veritat era que l’animadversió que sentia pel seu germà augmentava en relació directa amb el seu parentiu. Si hagués estat algú altre, un conegut, un indiferent... Les persones podien desagradar-li com a tothom, però en general no aportava cap mena de passió, o una passió molt moderada a tot estirar, a les relacions que hi sostenia, ja que comprenia que cadascú, per molt equivocat que anés al seu veure, tenia dret a ser qui era i a pensar com pensava. Però no en Josep. És a dir, en la mesura en què era una persona com una altra, participava també d’aquest privilegi. Però és que per a ell no podia ser una persona com qualsevol altra. I, ben mirat, no sabia per què. Mai no havien estat units, mai no s’havien captingut com dos veritables germans. Allò que operava, doncs, era només el coneixement que, malgrat tot, tenien de llur lligam fraternal en termes de sang, no llur afecte o llur desamor. Tampoc no és ben bé això, va reconèixer. Era més senzill i, alhora, més complicat. Potser per això resultava més difícil veure-hi clar.

Hi havia altres coses, també, coses que venien dels temps de la infantesa. En Josep sempre havia estat dominador, absolut, absorbent. Tenia tots els defectes, i els set anys que els separaven feien que aquests defectes pesessin al seu damunt d’una manera desagradable. Pretenia manar-lo en tot, se’n recordava bé. No podia oblidar, assenyaladament, les moltes vegades que li havia pegat.

El disgust, l’odi, sí, perquè fins i tot era odi, devia procedir d’aleshores. Com l’exasperaven els seus capricis, les seves ordres! Gràcies a ell, havia viscut una infantesa repugnant. Albert! Jugava tranquil·lament i la veu del seu germà venia a destorbar-lo sense solta ni volta. I era ben inútil que fes el sord, car la veu tornava a cridar-lo, més peremptòria: Albert! Ara s’estranyava que hi acudís, però devia ser que temia el càstig que, d’amagat dels pares, se’n podia seguir. Acabava deixant les joguines, doncs, i se n’anava a la cambra on en Josep estudiava. A veure, porta’m el plumier! Li hauria estat més fàcil aixecar-se i agafar-lo personalment que cridar. Perquè el plumier era allà, a dos passos, sobre un moble qualsevol, on el mateix Josep l’havia deixat la darrera vegada que se’n serví. S’hi negava, és clar: Agafa’l tu! El germà se’l mirava fitament, com si el volgués fascinar, exactament com una serpent que espera la caiguda de l’ocell. Et dic que me’l portis! Eren ganes de molestar-lo, sempre havia estat el mateix. No vull! El plumier. No vull! La seva negativa era cada cop més feble, més indecisa, mentre la veu d’en Josep es feia progressivament sorda i amenaçadora com un presagi de tempesta. El plumier!

S’obstinaven tots dos, fins que el germà, si ell no cedia abans, s’aixecava. Però no pas per anar a cercar el plumier, o l’objecte que li havia demanat, sinó per enfrontar-se-li més de prop. Ell fugia, o més ben dit, intentava de fugir, car no hi havia cap lloc on anar ni ningú a qui acudir. En Josep sempre esperava que estiguessin sols. El plumier! No vull. El perseguia fins que podia posar-li la mà damunt. En aquell moment, les seves llargues cames de ganàpia li eren d’una altra utilitat. No has sentit què et manava? Sí, però no vull fer-ho. Li subjectava el braç i l’hi retorçava salvatgement. Ell provava de lluitar, però era massa feble. Em fas mal! El plumier! No vull. Accentuava la pressió sobre el braç, fins que l’os estava a punt de petar. Ell, naturalment, es posava a plorar. El portaràs? No li quedava més remei que dir que sí i, encara llagrimejant, se n’anava a cercar-lo mentre en Josep, triomfant, s’asseia de nou a la taula. I a vegades, al cap d’uns moments, la cosa recomençava amb una altra exigència. El ganàpia només devia pensar què podria exigir-li per turmentar-lo.

No sé per què m’odiava tant, va pensar ara. Car tot allò era odi. És clar, va dir-se com s’havia dit tants cops, en el fons es tractava de gelosia. Però quina culpa tenia ell d’haver nascut quan en Josep ja es devia haver fet a la idea de disposar sempre, en exclusiva, de l’afecte dels pares? I si aleshores era massa jove per raonar-ho, per superar el sentiment de frustració que li produïa la seva naixença, per què després, de més gran, no havia fet res per esmenar la seva conducta passada, per fer-li oblidar les seves crueltats? És que és naturalment dolent, va dir-se. No hi podia fer més, era una qüestió biològica. També per a ell, és clar. Una vegada per totes s’havien dreçat l’un enfront de l’altre i era lògic que després continuessin lluitant en camps distints, com dos enemics que eren. És a dir, lluitant... Això era massa, perquè en Josep, a tots els altres defectes, afegia el del seu esperit covard. No havia lluitat per ningú. Durant la guerra, s’havia emboscat.

I tampoc no m’ho perdona, va reflexionar. Perquè ell podia dir tot el que volgués i trobar tantes excuses com la seva intel·ligència fos capaç de fornir-li; el fet sempre seria el mateix: no havia tingut pebrots per passar-se a l’altre costat, on hi havia els qui ell anomenava els seus. Un covard, doncs; un perfecte covard que es refugiava darrere l’excusa de la dona, dels fills... I pensar que l’hauria pogut delatar! Ell bé ho hauria fet, al seu lloc...

Potser no, va reconèixer després. Potser no hauria estat capaç d’arribar a tant. Ni que només fos per la cara dels pares... Però tot això eren històries passades i, curiosament, encara que beneficiessin poc el seu germà, no li era agradable de rememorar-les. Existien, existirien sempre mentre un d’ells visqués, però no servia de res pensar-hi —fins i tot era absurd pensar-hi ara, al cap de tants anys. De tota manera, va dir-se, sempre fem quelcom més que recordar-les: les vivim en algun indret de la nostra sang; continuen actuant dintre nostre, formen part de nosaltres mateixos... Per això sempre es trobaven a la defensiva, a punt d’atacar-se, cada cop que es veien. Feia anys que totes les entrevistes que havia tingut amb en Josep s’acabaven si fa no fa. Però això no vol dir que avui tingués dret d’enfadar-me, es va confessar. Què li diria, ara, a aquella noia?

Una altra preocupació començava a furgar-lo, de tota manera. Què s’havien dit, exactament? És a dir: com havia començat, tot allò? S’havia sulfurat tan instantàniament que era com si hagués perdut el món de vista. És clar que ara no tenia cap interès particular de reviure, de refer aquella entrevista; però, malgrat això, i ben gratuïtament, el turmentava la impossibilitat en què es trobava de remuntar a la frase concreta, precisa, que fou l’origen de tot.

Aleshores, però, va pensar: en el fons, el que vull esbrinar és qui ha dit la primera frase ofensiva. Va somriure. Estava a punt de caure en una trampa, però ho havia vist a temps i, per tant, la podia evitar. No, no es turmentaria per allò. Estava disposat a carregar amb la culpa de tot l’esdevingut. Al capdavall tenia dret de mostrar-se injust en una ocasió, en cent ocasions, en totes les que fos, perquè sempre hi hauria més culpa de l’altre costat. Només em sap greu per en Maristany, va dir-se.

Va consultar el rellotge, gairebé sorprès de trobar-se davant l’acadèmia. Faltava un quart per al començament de la classe i, per això, va enfilar l’escala amb lentitud. Fugaçment, mentre posava el peu al graó, pensà: la Neus...

Però hi havia en Maristany i l’Eugènia. Ells sí que eren un problema, una preocupació. La Neus, no. És a dir, no d’una manera immediata, ja que a la llarga... El pensament se li n’anava per dues branques diferents i, un segon, va experimentar una curiosa sensació que no arribà a espantar-lo, tot i que l’impressionava. Era capaç de pensar en dues coses alhora, i de pensar-hi clarament, sense sobreposició, sense interferència, exactament com si dintre seu, en la molla del seu cervell, hi hagués dos canals que actuaven simultàniament amb una independència completa. Però tot seguit van unir-se de nou i la Neus i l’Eugènia van desaparèixer per deixar pas a la reflexió sobre allò que acabava de succeir-li. De tota manera, parlar de reflexió potser era massa, perquè no discorria ni, en definitiva, s’orientava cap a res. És curiós, va dir-se, i aleshores ho oblidà. Però cap de les dues dones no va reaparèixer encara, sinó que restaren a la penombra del seu esperit per donar-li temps d’arribar al pis indestorbat.

La porta, com sempre, era oberta; és a dir, ajustada, perquè només calgués empènyer-la. Va disparar-se un timbre, però no va acudir ningú. Sonava massa vegades cada dia. De fet, era com si no hi fos. Tothom s’hi havia acostumat tant, que ja ni el sentien.

El corredor era buit, però quan ja anava a posar els peus a l’habitació que en Roure, una mica emfàticament, qualificava de «sala de professors», una de les aules es va obrir i una dotzena de nois i noies es precipità sorollosament fora. Després, quan ell ja era dins la sala, van obrir-se encara més portes i, durant uns minuts, el local s’omplí de crits i corregudes.

A la sala només hi havia en Flema. Calia haver-ho esperat. En Flema hi era sempre. Tots els professors miraven d’arribar a l’hora justa i quan, com el mateix Albert, tenien una hora lliure entre dues classes, s’apressaven a fugir per aprofitar-la d’una manera o altra. Alguns eren també professors d’acadèmies veïnes, d’altres tenien classes particulars, uns altres preferien anar-se’n a passejar. En Flema, no. En Flema passava moltes estones a la sala de professors, que, a poc a poc, s’havia anat convertint en el seu despatx. Preparava una història de les matemàtiques que no acabaria mai, perquè ja era molt vell i treballava lentament. Ningú no comprenia per què preferia aquella sala a la biblioteca, però una vegada ell va dir que això li estalviava temps. Potser sí.

Ara, en entrar l’Albert, va alçar el cap i tots dos es van saludar simultàniament:

—Hola, Cros.

—Bona tarda.

L’Albert va deixar la cartera sobre la taula i s’assegué. En Flema es va tornar a capbussar en el seu text. No era un home de paraules. Prop d’ell podíeu seguir la vostra vida normal amb la seguretat que no us molestaria. El va mirar vagament, va enretirar la pipa que encara tenia a la boca, apagada, la remenà i, en veure que tot era cendra, va buidar-la sobre un gros cendrer fins aleshores immaculat. Fora, el timbre ressonava ininterrompudament al pas dels alumnes que entraven i sortien. Se sentí la veu d’en Roure que deia:

—Apa, home, apa!

En Roure sempre deia el mateix. Ja és com un tic, va pensar l’Albert. Abans no el tenia. Però en tenia un altre de molt comú: no sé si m’entens... Va somriure. Abans en Roure era un doctrinari. O se’n deia realment així? Havia estat un dels joves més prometedors que seguien en Dencàs, amb el qual va estar tancat a Governació la famosa nit del 6 d’octubre. També en això havia canviat força; ara parlava menys, tot i que continuava sent una persona falaguera. L’evolució d’alguns no la comprenc, va dir-se l’Albert. I ja no es referia a si parlava o callava, sinó al canvi que s’havia operat, si més no en aparença, en la manera de ser d’aquell xicot. Quan es van tornar a veure, va dir-li: Vull advertir-te de seguida que no soc el mateix. He reflexionat molt i m’he convençut que perseguíem una quimera... Fins després no havia vingut allò de: Cal ser realista. Els temps són uns altres. Potser tot es reduïa al mateix, però. En veure que anava a interrompre’l, afegí:

—No, deixa’m dir. Respecto la teva manera de pensar, però per mi tot allò va ser una foguerada de joventut.

Ell només va saber protestar.

—Que tu parlis així!

—Homes i circumstàncies m’han desil·lusionat. A part d’això, si no vam aconseguir el que volíem, fou perquè no n’érem dignes. I encara més: perquè lluitàvem per una cosa que ja havia perdut actualitat. El corrent de la història s’encamina a la integració. És somiar truites iniciar o seguir moviments de separació quan vivim l’època de la formació dels grans blocs...

Ell va dir-li:

—No ho veig pas així, jo. Per començar, voldria saber de quins blocs em parles. És a dir, ja suposo que, com tants d’altres que esgrimeixen aquests arguments, et refereixes a la comunitat europea...

—Sí.

—No crec que el catalanisme s’oposi a aquest moviment. No ens refusem pas a integrar-nos-hi, si se’ns garanteix que no perdem la nostra individualitat.

—Veus? Ja comences per posar condicions.

—Condicions? No veig que cap nació europea hagi pensat a perdre res de la seva personalitat. Res d’essencial, s’entén. Una integració d’aquesta mena és un fet voluntari, per molt històricament determinat que el vulguis presentar. I per tenir aquesta voluntat ens cal, abans, ser nosaltres mateixos.

—Sí, ja ho sé; tot això m’ho sé de memòria. No et pensis que no m’ho hagi dit cent vegades. Però no podem pas aturar el rellotge de l’esdevenir universal i iniciar pel propi compte una petita història privada...

L’Albert es va acabar molestant.

—I tot això ho has trobat tu sol?

—Què vols dir?

—Vull dir que també jo m’ho sé de memòria, això. Amb l’excusa dels grans corrents històrics, que ningú no pot predir a despit de Spengler, Toynbee i companyia, us renteu les mans de tot, com si la història es fes tota sola en lloc de ser obra nostra, dels homes. La veritat, Roure, d’això jo en dic amagar el cap sota l’ala.

L’amic brandà la testa.

—No has canviat gens. Observa, com ja t’he dit, que respecto la teva manera de pensar. Qui sap si no és encara indispensable que hi hagi persones com vosaltres! Però a mi les històries de família han deixat d’interessar-me.

—És que no són històries de família! Tenim dret de defensar-nos, oi? Per què no hem de voler conservar les nostres característiques particulars? Els altres bé les conserven. Si Catalunya fos envaïda, no et posaries pas al costat de l’invasor, suposo!

En Roure va tenir aquesta resposta desconcertant:

—No ho sé. He deixat de creure en el particular per creure en el general. No hi ha una cultura catalana; hi ha una cultura europea...

—No hi ha individus, sinó pobles, podries dir també. Però jo sostinc que hi ha totes dues coses. Sense individus no hi hauria res. Tots plegats formen una organització superior, però això no s’oposa gens ni mica a les determinacions individuals de cadascú. Admeto la cultura europea, però qui la constitueix? Els diferents pobles que integren Europa. L’únic que demanem, doncs, és que se’ns reconegui aquesta individualitat que, lliurement, s’integrarà al concert general.

En Roure va somriure, divertit, gairebé superior.

—Lliurement! És fàcil de dir. No ens integrem lliurement al nostre poble, sinó que hi som integrats per força. Per això et dic que lluites contra el corrent. Està bé que hi hagi inconformistes, perquè serveixen per estimular el procés històric al qual s’oposen, però...

El va tallar.

—No fugis d’estudi. En realitat tot això no té res a veure amb el que dèiem. Ningú no ha dit encara que siguem un poble inconformista. Ho som, només, contra aquells que ens volen anorrear. La integració a la qual et refereixes és una mena de col·laboració.

—Ben cert.

—I no crec que nosaltres, cap de nosaltres, s’hi negui. Ni amb els castellans, fixa-t’hi bé! Hi vam col·laborar un moment, durant la guerra. O potser caldria dir que és aleshores quan vam estar més a punt de col·laborar amb una certa Espanya. Però ara? Ara es tracta simplement d’una conquesta...

En Flema va alçar el cap del llibre i digué:

—Ja és l’hora.

L’Albert, instintivament, va mirar el rellotge. Sí, ja era l’hora. Va sospirar, però el sospir no tenia res a veure ni amb el rellotge ni amb la classe que estava a punt d’iniciar, sinó amb aquella conversa que, un any enrere, havia tingut amb en Roure. No podia negar que l’havia impressionat una mica. En Roure semblava molt segur del que deia i, en la mesura en què era defensable, sabia defensar-ho. Però després va veure que tot allò era fum, un camuflatge darrere del qual amagava la seva derrota definitiva. Però havia estat un xicot intel·ligent i lluitador i, malgrat tot, li dolia la renúncia. Per això no tolerava que els altres s’adonessin del seu enderrocament interior. Sí, li faltava fibra davant l’adversari.

El més estrany de tot, va pensar ara, com ja ho havia fet aleshores, és que em volgués admetre entre el personal de l’acadèmia. Perquè ell venia a ser una mena de retret vivent. I a ningú no li agrada de tenir el retret davant el nas, o prou a prop perquè impossibiliti l’oblit. Potser era que aquell enderrocament era més profund, més definitiu que no s’imaginava. O potser, més fàcilment, que no s’havia atrevit a dir-li que no. Al capdavall, havien estat força amics. Va explicar-li: Si t’esperes un parell de mesos, et podré confiar una classe de francès. Tu ja el sabies bé, amb la teva estada a França...

Sí, en això s’havia portat magníficament, com un veritable amic. El seu professor de francès el deixava a finals d’any, però podria haver-s’ho callat i dir-li que tenia tot el personal que li feia falta, cosa que en aquell moment era veritat.

Per què ho devia fer?, va preguntar-se mentre s’aixecava per dirigir-se a la seva aula. I tampoc posteriorment no havia desmentit la seva benvolença. Això sí, de política ja no n’havien tornat a parlar, era una mena d’acord tàcit que tots dos respectaven escrupolosament.

Mentre travessava la porta de la sala de professors, es va adonar que se sentia trist. Malgrat tot, estimava en Roure. I ell... Inesperadament, es va aturar. En Roure... en Roure per força havia de conèixer gent, i servicial com era... Va brandar el cap. Sí, coneixia gent, però això era en un altre temps. Ara, encara que hagués renegat dels seus ideals, no havia fet front comú amb l’adversari. Amb un lleuger retard sobre l’horari, començà a caminar cap a la seva classe.

Ja hi era a tocar quan va aturar-se per segon cop. La seva dona! La seva dona era filla d’un antic magistrat, ell mateix li ho havia dit. Sí, però a València, d’on procedia la família. No serviria, tampoc.

Va obrir la porta de l’aula. Dins només hi havia tres alumnes. Ja es veia que era l’estiu. Es van girar tots tres i la Neus li va somriure. Ell mirà de reprimir el seu i saludà amb una petita inclinació. Però, aleshores, decidint-se tot d’una, va dir:

—Si em permeteu un moment...

Ells, és clar, en el fons, contents. Per no deixar-los lliurats a llur pròpia iniciativa, sempre curta en qüestions d’estudi, va manar:

—Comenceu la traducció del diàleg de la lliçó... Toca la trenta, oi?

—No, la vint-i-nou.

—De la vint-i-nou, doncs.

Va tancar de nou la porta i es dirigí al despatx d’en Roure. Acabava de decidir-se. Ben mirat, no hi perdria res. En canvi, li venia molt costa amunt haver de confessar a l’Eugènia que no havia aconseguit el que es proposava, pitjor encara: que gairebé ni havia tingut l’oportunitat de parlar-ne!

Davant el despatx, va tustar amb els dits. Havia sentit una enraonadissa a l’interior. La veu d’en Roure va contestar:

—Un moment!

Es va esperar, una mica anguniejat, car era conscient que furtava quelcom als seus alumnes. De fet, ben poca cosa, va reconèixer, ja que si s’espavilaven aquell diàleg el podien traduir sense cap dificultat. De tota manera, no és ben bé el mateix, va dir-se. La seva obligació... En soc massa esclau, reflexionà. I això era un error, perquè quan s’era tan escrupolós hom acabava per convertir-se en el servent dels altres. Ara, en l’esclau de la paraula tan irreflexivament donada a l’Eugènia.

Per sort, parlar de l’afer amb en Roure no l’anguniejava gens. Amb ell no li caldria dissimular la veritat. Se’n faria càrrec i si, fet i debatut, acabava per dir que no, tan amics com abans. Amb ell, encara que es molestés, no se sentiria ressentit. No era com el seu germà. I, naturalment, va dir-se, quan la Cecília ho sàpiga encara em donarà la culpa a mi. És clar que la tenia, en aquell cas concret, però és que ella no sabia tot el restant. O, més ben dit, sí que ho sabia; quan festejaven li’n va parlar una vegada, però de segur que ella ja feia temps que ho havia oblidat.

La porta es va obrir i un parell de jovenets, un noi i una noia, en van sortir silenciosament. Tots dos tenien la cara vermella i la noieta semblava que hagués plorat. Ben just si els mirà, però. En Roure, que treia el nas darrere d’ells, va fer:

—Ah, ets tu!

I, faceciosament, afegí:

—Que potser fas vaga, avui?

L’Albert va somriure.

—No; és que et volia parlar...

I aleshores, per primer cop, se li va acudir que no corria tanta pressa, que també hauria pogut esperar la sortida de classe. L’altre, però, havia parlat per parlar, i la prova és que ara deia:

—T’has fixat en aquest parell?

—Com?

—Ja veig que no!

—Vols dir aquests jovenets?

—Sí. I bons jovenets, a fe! Comencen d’hora. Els he sorprès al guarda-roba.

—Ah!

La noieta no devia tenir pas més de dotze anys, i potser tretze el xicot.

—No és que hagi passat res... Es miraven!

No semblava indignat, sinó divertit, potser perquè l’episodi, fins on sabia l’Albert, era nou.

—Suposo que no hi tornaran, després de la vergonya que els he fet passar.

Es va instal·lar darrere la taula.

—Però dius que em volies parlar... Seu.

—És un moment.

—No hi fa res. Apa, home, apa!

Es va asseure.

—Veuràs...

Es va interrompre i pensà: sí, més val ser franc; comencem pel començament. Repetí:

—Veuràs. Han detingut un amic meu, un tal Jesús Maristany, i la seva... bé, digues-li com vulguis...!, la seva amiga... m’ha demanat si podia trobar-li algú que l’ajudés. És un patruller. Vull dir que ho era.

—Tu sempre una mica Quixot, eh?

—Què vols dir?

—No, res...

—Sí, tens raó. El fet és que m’he compromès, ja m’entens...

Per què se servia d’aquella expressió tan estúpida, el tic d’en Roure anys enrere?

—Li he dit que faria tots els possibles, però el fet és que no conec ningú. Suposo que el que caldria seria una persona amb influència, o un bon advocat. I he pensat que potser tu que coneixes tanta gent...

—Bé... Advocats sí, un grapat. Però... però... Un patruller encara és una cosa greu, no sé si ho saps...

—Sí, ja m’ho penso.

Aleshores en Roure va recordar.

—Però, no tens un germà al Palau de Justícia?

—És agent judicial, sí. Però el meu germà i jo... Ni per mi no faria un pas.

—Ja ho entenc.

Va reflexionar.

—De moment, no sé què dir-te...

Tornà a reflexionar, amb el cap inclinat, com si li pesés massa.

—És clar que hi ha el meu sogre...

A l’Albert li va saber grat d’haver-ho dit tan espontàniament. Ell, tot i que aquell fos el motiu que l’havia induït a parlar-li de l’afer, no s’atrevia a recordar-li-ho. En Roure va afegir:

—Precisament aquests dies és aquí, a Barcelona... És cert que ell, personalment...

—Deu estar ben relacionat.

—Relacionat, relacionat... Ho estava, sí. Ara els de la seva promoció ja gairebé són tots morts. Després, les seves simpaties tampoc no han estat mai pel règim. Si més no d’una manera declarada. I aquestes coses, encara que ell no se signifiqués, fan mal.

—Sí, ja ho sé.

En Roure va dir:

—De tota manera, llops amb llops no es mosseguen! Van a tornajornals.

Va fer una pausa, i l’Albert esperà. Després, com si tornés a reflexionar-hi, exclamà:

—Però mira que tens unes amistats, tu!

Va explicar-li:

—És un xicot veí. Jo ni ho sabia, que havia estat patruller. Fins ara, quan l’han detingut.

—El deu haver denunciat algú...

—No ho sé. I als seus familiars, un oncle i para de comptar, més val no preguntar-los-ho. El bon home es veu que tampoc no ho sabia i diu que se’n renta les mans.

—I per això tu... És el que et dic, ets un Quixot.

L’Albert va tornar a somriure, sense contestar.

—En fi, no em costa gens de parlar amb el sogre.

—Gràcies.

—Ja ho sabies que ho faria.

—És clar. Per això te n’he parlat.

Però no era cert. No ho sabia. Fins i tot ara se sorprenia de la facilitat amb què havia aconseguit la seva col·laboració. Perquè allò, fins a cert punt, era comprometre’s. Fet i fet, en Roure potser no era tan burgès com s’havia imaginat. Resultava una mica difícil d’entendre.

—A veure si aquesta nit l’ensopego de bon humor. Perquè amb ell tot és qüestió d’encertar-la. Què hi vols fer, és vell!

L’Albert es va aixecar.

—Gràcies, ja sé que faràs tot el que puguis.

—Apa, ves, que ja deus tenir la classe damunt davall...

Quan va entrar a l’aula, però, tots tres alumnes escrivien tranquil·lament.

Havia tingut la intenció d’abandonar la classe a l’hora en punt, mentre els seus alumnes encara recollien les coses; així evitaria la Neus. Cap al final, però, la voluntat li començà a flaquejar; vulguis o no, i s’ho confessava entre trist i esperançat, entre ells dos ja existien uns lligams. Uns lligams que mai no hauria hagut de permetre que es forgessin. Però, com rebutjar la sol·licitud d’una cara bonica i d’un somrís gentil en uns llavis vagament malenconiosos de disset anys?

Durant aquells tres quarts havia oblidat del tot l’afer Maristany, perquè ara tenia la consciència tranquil·la. Havia fet tot el que havia promès, i més i tot, car en trobar tancada una porta, trucà en una altra. Tenia, doncs, el pensament i el cor lliures per turmentar-se a propòsit de la noia. La qüestió era turmentar-se sempre, no conèixer ni remotament aquella pau a la qual aspirava tan sovint, feta de menudes satisfaccions i de petits contratemps que no pertorben el ritme de la vida. Però potser ni existia, això. Era massa fàcil de pensar que els altres, o molts dels altres si més no, assolien aquest ideal mediocre. En definitiva, era fins i tot possible que fos una aspiració inoportuna. De tota manera, per a ell, tristors i alegries es convertien sempre en quelcom d’absorbent que potenciava desmesuradament aquells estats d’ànim.

Sempre perdut entre tensions, es deia. I així era. Ara mateix, aquell voler i no voler accentuava la importància de la seva aventura. Perquè era una veritable aventura. I podia menar-la, ho pressentia, pel camí que li plagués. Això era el més terrible de tot, que en aquell afer comptés únicament la seva voluntat. Ella prou disposada que estava a seguir-lo. Comprenia que, en certa manera, ja era com si la noia s’hagués lliurat. I ho havia fet amb l’impudor dels pocs anys, quan les barreres convencionals encara no han estat dreçades en llur totalitat. Després d’això, del que fos que acabés per haver-hi entre ells, la noia ja no tornaria a ser la mateixa. Mai més no retrobaria aquella disponibilitat, aquella espontaneïtat d’ara. Per això era tan trist saber que, d’acord amb una moral que reconeixia com a pròpia, li calia rebutjar-la.

No s’hi decidia del tot, però. La seva vida havia estat massa miserable per no desitjar amb la mateixa ardència d’ella, o amb més fervor encara, perquè hi aportava els dons preciosos de l’experiència, un acompliment que, a més d’afalagar-lo, omplia un buit que, a la seva edat, ja no podia esperar, raonablement, de curullar per aquells mitjans.

Ella li somreia des de darrere el pupitre, com li havia anat somrient ara i adés en el transcurs de la classe. I ell li retornava el somrís, una mica contingut potser, com feia sempre per culpa d’aquell mateix voler i no gosar que posava tot el seu ésser en tensió. I mentrestant l’examinava una vegada més per dir-se com era de dolça i d’encisera amb el seu rostre fi i acollidor, tot bolcat en els ulls i en la corba dels llavis entreoberts ara que recollia els llibres i quaderns amb les mans distretes, perquè l’únic que importava era l’home que tenia davant.

Hauria volgut penetrar dins d’aquell ésser per saber exactament de què era fet el seu amor. Hi endevinava tot d’elements tèrbols que encara no havien aflorat a la superfície i que ella, probablement, ignorava. Però aquests elements, conscients o no, formaven part de l’encís. Perquè ella, no calia enganyar-s’hi, no era res sense el cos, sense la seva intimitat carnal. Era prou vell per adonar-se’n. No creia en amors desencarnats, i aquell reducte d’ell que restava adolescent, disposat, doncs, a satisfer-se amb una relació tota platònica, havia crescut també, s’havia modificat per convertir les seves exigències en una mena de dolor urgent que sobrepassava el propi objectiu. Per tant, només podia enfocar aquell amor d’una manera concreta, no exempta de puresa, si la puresa resideix en la intenció, però que potser no coincidia del tot amb la idea que la noia, si hi reflexionava, se’n feia en aquell estadi de la seva jovenesa. Era cert, com pensava, que ell menaria l’aventura al seu grat i que ella no faria més que seguir, però això no volia pas dir que en aquell moment hagués previst totes les eventualitats d’aquesta aventura. I tampoc no desvirtuava l’encert darrer del seu pensament el fet que, en el passat recent, la iniciativa partís de la Neus. Ella potser no ho sabia, però ara ja l’havia perduda. Podia perseguir-lo si ell intentava defugir-la, però la iniciativa ja no tornaria a canviar de mans.

Ho sabia molt bé, car havia examinat llargament l’afer, potser no amb tant de rigor com calia, però sí que prou de prop per veure-hi relativament clar a despit de la passió que el pertorbava. De tota manera, res d’això no servia en aquell moment, quan eren l’un enfront de l’altra, cadascú amb el seu somrís.

Els altres dos alumnes ja se n’havien anat, amb aquella impaciència de tots els estudiants que obeeixen a tocs de campana, ni que siguin inoïbles, i ara ells disposaven, si volien, de deu minuts, els deu minuts de soledat que separaven una classe de l’altra sempre que per atzar no entrés algun professor, cosa ben poc provable. Deu minuts, però, que, tot i ser tants, tampoc no eren res, car els malversaven en aquell somrís inacabable, darrere del qual amagaven una timidesa no totalment provocada per l’ambient. Al capdavall, era la mateixa que havien experimentat setmanes enrere, a la plataforma del tramvia que els reuní.

Ell, de primer, va creure en un encontre casual, però després va saber que la noia ho havia combinat tot. Era, doncs, un gest deliberat. Així i tot, en trobar-se sols entre la gentada, la Neus no havia sabut què dir, com si l’avergonyís allò que devia semblar-li una audàcia i que, de fet, ho era; també a ell, però, li era difícil de trobar les paraules davant aquella criatura que no parava de mirar-lo amb les galtes tant aviat pàl·lides com enceses. D’altra banda, no ignorava el seu interès; l’havia palesat sovint a classe, i abans i tot, quan encara no estudiava francès. Ell havia dit: Ah, hola! Que també vius cap a Gràcia? No podia evitar el tuteig. No solament perquè l’hi forçava una època en la qual una familiaritat de forma dissimulava com som de profundament estranys els uns als altres, sinó perquè no es podia imaginar tractant de vós o de vostè una noieta de disset anys.

—Sí, prop de Lesseps. Vós..., vostè..., també?

Per a ella l’afer de tractament havia estat més difícil. Per això mostrava curioses indecisions en adreçar-se-li i, en la mesura del possible, evitava haver de fer-ho directament. Ho va resoldre ell:

—Per què no em dius de tu?

Ho havia demanat espontàniament, una mica anguniejat pels seus esforços a sortir-se d’un tractament de respecte sense aconseguir-ho, atès que no hi havia una tercera solució. D’altra banda, era innegable que veure’s tutejat per una noieta que podia ser la seva filla, però que no ho era, l’afalagava fora mesura. Com anà descobrint, l’afalagaven moltes altres petites coses. Però aquell dia, un cop va haver-li fet aquella proposició, se’n va sentir una mica contrariat, no pas pel que podia significar a la llarga, sinó per la manera com podia ser interpretada ara, i no tan sols per ella, que prou que veia que no desitjava res més, ans per qualsevol tercera persona que s’escaigués a recollir les seves paraules. Fins a cert punt, era com fer-li proposicions indecoroses. El vell i l’adolescent, va pensar. No era exacte, perquè vell encara no ho era. La diferència d’edat, però, resultava sensible. No podia evitar, doncs, de sentir-se una mica com el senyor que s’insinua amb intencions inconfessables. I podia ben assegurar que aleshores no en tenia de cap mena. Ni ara, gairebé.

—Potser t’aniria més bé el metro...

No tenia sentit, era una observació massa banal, i va quedar-se espiant-li la cara per veure si ella somreia amb burla, però no, la noia va acollir el comentari amb naturalitat i digué:

—Sí, de vegades també l’agafo. Va com va...

I tots dos emmudiren, com si no hi hagués res de comú entre ells. Quin tema de conversa pot interessar una noieta de disset anys?, va preguntar-se. I encara ella l’hagués ajudat... Però no ho va fer, ni ho faria després, a la segona entrevista. Era curiós. Tenia el valor d’imposar la seva presència com si fos un acte desesperat en el qual s’ho jugava tot. I aleshores es resignava a perdre, perquè callava i esperava, sense prou audàcia per dir el que volia dir i que diria un dia o altre, però no en aquell moment, és clar, perquè era massa aviat.

Resultava desagradable trobar-se tan absolutament mancat de paraules, i per això, a la fi, va resignar-se a fer esment dels seus estudis. Ella, però, es mostrà poc receptiva. Potser estava massa atabalada per recollir degudament el cap salvador, o potser, com li semblà endevinar, era massa pudorosa per exposar res que tingués una relació amb ella, per superficial que fos, davant una colla de gent desconeguda que per força havien de seguir llur conversa. El tramvia anava de gom a gom.

Llavors ja fou diferent. Perquè aquell cop van pujar en un 21 i van poder anar fins al capdavall del vehicle, on, drets i tot, quedaven més aïllats. De moment, a la parada, mentre esperaven, el nerviosisme de l’un i de l’altra havia estat encara pitjor que uns dies enrere, o més visible —o potser era que l’altre cop no hi havia hagut veritable nerviosisme per part de l’Albert, mentre avui resultava innegable. Després, però, es va arranjar tot, d’una manera un xic misteriosa, car mai no va ser capaç d’aclarir-s’ho bo i que aquells encontres eren l’aspecte de llur relació que considerava més sovint, potser, precisament, perquè d’allí partia un lligam de caràcter personal, íntim.

La conversa, d’antuvi, semblava calcar-se sobre la de l’altre dia, atès que també s’inicià amb el tema dels estudis. Aleshores, però, va tenir lloc el canvi. O, més que un canvi, un perllongament que, repetint tot allò que van dir la primera tarda, hi afegia quelcom. En contestar una pregunta d’ell, la Neus va explicar:

—El curs vinent acabaré la teneduria i aleshores ja em podré col·locar.

Què vaig preguntar-li?, s’interessà fugaçment ara, mentre la tenia davant, recollint les coses, i ell s’ocupava també a desar els seus llibres a la cartera. Perquè estava segur que la resposta havia dit més que no demanava la pregunta. Potser havia fet: Quines assignatures estudies? O bé: Estàs molt avançada? O encara: Què penses fer? Però això darrer no era possible. Les altres preguntes semblaven més versemblants. Per això tenia la impressió que la resposta les sobrepassava. La noia intentava de comunicar quelcom, però ell no se’n va adonar fins més endavant, en prosseguir:

—Però, i el francès? Amb un curs no n’hi ha prou.

—Ja ho sé que és poc. Però això...

No es va arronsar d’espatlles; va interrompre simplement la resposta amb la intenció prou clara de deixar-li treure les seves pròpies conclusions sense coaccionar-lo. I ell va deduir, es pensava que correctament:

—Vols dir que no és tan indispensable, oi?

—Sí, també, però...

Ell la mirava des dels vuit o deu centímetres d’avantatge que li duia físicament. Semblava una mica més alt ara que tenia el braç estirat cap a la corretja que penjava del sostre, mentre que ella potser semblava un xic més baixa per la lleugera inclinació del cos repenjat contra el seient on se subjectava la mà. El vaivé del tramvia els unia i els separava, però sempre, per poc que fos, hi havia una mena o altra de contacte entre ells a través de les parts vestides del cos.

És bonica, va pensar, i no feia més que repetir uns mots que s’havia dit sovint durant els darrers dies. En aquella posició, abocada endavant, la brusa dissimulava l’impuls del pit, sense amagar-lo del tot, car era un impuls poderós, de creixença, quan les sines es drecen ferotgement independents, encara no viciades pel pes de la gravetat.

—Ja veig que no t’interessa prou...

Ho deia sense despit, perquè l’amor propi de professor no entrava en el joc. Ella va alçar la vista, el mirà, acalà seguidament els ulls i, a la fi, adreçà l’esguard cap a l’altra banda del vidre.

—Mai no havia tingut la intenció d’estudiar-lo.

Aleshores ho va comprendre, és clar, i era com si ho hagués entès des de sempre, però ara amb una seguretat que abans li mancava. Ella li deia tot el que li calia saber. Era el moment de la revelació i els lligams, ja preparats, començaven a junyir-los l’un a l’altra.

—Doncs, per què...?

Ella el va mirar de nou i somrigué llargament, com una dona madura. Sí, com una dona madura, perquè no era ella sola qui somreia; amb els seus llavis s’expressaven totes les dones del món que saben què volen i com obtenir-ho. Només va repetir:

—Per què?

—Sí, per què?

No hauria hagut d’insistir? Fos com fos, ella sempre hauria trobat el camí; de fet, ja l’havia trobat abans de provocar la pregunta, abans i tot de veure’s sola amb ell. El descobriment datava d’aquell dia que es fixà en la seva persona i s’hi interessà prou per oblidar-se que els separaven vint-i-tres anys.

—Doncs, ves, perquè vós, vostè...

Fou aleshores que va proposar-li, novament, amb aquella espontaneïtat:

—Digues-me de tu.

No li venia de nou, car no manifestà cap mena de sorpresa ni d’astorament. D’altra banda, fou prou discreta per no aprofitar-se a l’acte de l’oferiment. Va dir:

—Jo... Bé...

Ell va raonar:

—Oi que jo t’hi tracto?

I es va adonar que era un error; ella hauria pogut contestar-li amb tota naturalitat: No és el mateix; vostè és més gran... Però no ho va dir; ni devia acudir-se-li. Sense alterar la seva expressió, digué:

—Sí, però...

Ell es va voler castigar per haver-li posat amb safata una resposta desagradable, ni que ella no l’hagués aprofitada, i s’interessà:

—Et faig respecte, potser?

—No és això. No pas d’aquesta manera...

—Doncs?

La provocava. No es podia pas interpretar d’altra manera. Per què s’havia dit, en aquest cas, que al principi la iniciativa fou d’ella? Hipocresia? El cert és que en cadascun d’aquells mots la buscava... Però no és això, va dir-se ara; em somreia per fer remarcar la seva presència, va matricular-se a la meva classe a mig curs, em va seguir al tramvia. Si no hagués fet res de tot això... Evidentment, aleshores no s’hi hauria fixat mai. O només com podia fixar-se en qualsevol xicota més o menys agradable de mirar. Ella havia cercat les avinenteses, doncs, i instintivament, un cop creades, confià en la seva experiència de mascle que devia conèixer el camí, la manera...

I la conec?, es va somriure. Mai no hi havia pensat, perquè era un home senzill i considerava les coses amb senzillesa. Però era veritat, la coneixia. És clar que m’hauria pogut negar a entrar en el joc!, va dir-se seguidament. Es consolava d’haver-hi cedit amb el pensament que, d’una faisó o altra, ella també hauria acabat per descobrir què li calia fer. Probablement algun disbarat, és a dir, alguna ximpleria, com, per exemple, escriure-li, o declarar-se-li amb paraules exaltades, tota vermella i alhora apassionada i desvergonyida com només ho pot ser una dona. Ell li havia evitat tot això, i s’ho havia evitat, ja que tampoc no li hauria estat agradable.

—Doncs?

Ella callava, no perquè no veiés que l’Albert li posava els dits a la boca, sinó perquè no s’atrevia encara a mossegar. Adoptava el capteniment melindrós d’una veritable dona. No devia saber ben bé què volia, o com ho volia. O, més possiblement, la torbació que li produïa haver atès els seus propòsits no li permetia de donar una resposta raonable. No hi havia cap resposta raonable.

Al cap d’una estona, va dir:

—Ja ho faré.

—Què faràs?

—Dir-li... dir-te de tu.

Ell va somriure.

—Ja ho has fet.

El tramvia s’aturà en sec i la noia fou projectada contra seu mentre assentia:

—Sí.

No es va moure, però va riure una mica, tota nerviosa.

Aleshores ell s’adonà d’aquella senyora que els observava amb tanta atenció, com si sospesés quina mena de relacions podien unir-los. Les ulleres que duia accentuaven la seva impertinència. Va separar-se una mica de la Neus i, novament, va tenir aquella sensació estranya d’haver-se dedicat a fer proposicions deshonestes a una criatura. Fou en aquell moment que pensà per primer cop amb tota consciència: podria ser el seu pare... I es va espantar una mica per totes les implicacions que se’n seguien. Quines il·lusions es feia, què desitjava, què esperava d’ella? La resposta era unes ganes vehements d’abraçar-la, d’endur-se-la lluny del tramvia, en algun indret on la pogués besar. Tenia els llavis plens i vermells, ben dibuixats. Encara no deu haver-la besada ningú, se li acudí entre un remolí d’emocions contra el qual lluità mentre se separava una mica més de la noia i tornava a mirar la vella encuriosida. Però entre ells dos hi havia un silenci còmplice, sobretot perquè la Neus no li treia els ulls de damunt.

No està bé, va dir-se, no està bé; és una col·legiala. Va cercar quelcom d’impersonal que permetés una conversa menys perillosa, però només va trobar aquesta pregunta:

—I quan acabis... Vull dir si ja tens alguna col·locació en perspectiva...

—No. Però això serà fàcil.

—Vols dir?

—Al diari cada dia hi ha molts anuncis que demanen noies, mecanògrafes, secretàries... El meu pare voldria que entrés on treballa ell, però jo...

El pare! Allò introduïa un element nou. No sabia res de la seva família, ni li havia passat pel cap que tenia pare i mare i potser germans. I què?, va dir-se. No els he de conèixer mai. A ella mateixa la perdré aviat de vista. A desgrat d’això, va continuar preguntant-se quina mena de gent devien ser. Probablement, petits empleats, persones modestes. Ella anava ben vestida, sí, però com hi van tantes noies. La roba que duia, escaient i tot, era senzilla. Va fer:

—A tu no t’agrada, ja ho veig.

—No. És una casa de productes químics, La Química del Llobregat. Sempre fa mala olor, perquè el despatx és a la fàbrica mateix. I després...

Es va interrompre, i ell repetí:

—I després...

—No ho sé. M’agradaria una mica més d’independència.

No deia exactament el que havia volgut dir, però al capdavall aquelles paraules no s’allunyaven gaire del seu pensament. L’Albert s’interessà:

—Ets tu sola?

No el va entendre.

—Com vols dir?

—Si tens germans...

—Una germana, només. És més gran.

—Treballa?

—No. Des que es va morir la mare porta la casa.

—Ah!

Ella, sense necessitat, va comentar:

—Quan et vaig conèixer m’acabava de treure el dol.

El cor li va fer un salt. Per què les deia, aquelles coses? Quan et vaig conèixer... No era d’aquesta manera que parlen els enamorats?

Mentre festejaven, i fins i tot durant els primers temps de casats, la Cecília ho referia tot al moment, a l’època de llur coneixença. Recordava: Sí, home, potser feia dues setmanes que sortíem plegats... O bé: Era poc abans de conèixer-te... I ell ho trobava natural. Natural i afalagador. Tot començava en aquella data determinada, precisa, entorn de la qual els esdeveniments giraven com si es tractés d’una nova naixença de Crist. Després...

Però això era diferent. Ell i la Neus no festejaven, no podien festejar ni enamorar-se l’un de l’altra. Res no privava, de tota manera, que l’espontaneïtat amb què foren pronunciats aquells mots li llevés quinze o vint anys de sobre per encarar-lo amb la seva joventut, quan ella encara no existia. Tot just devia tenir uns mesos quan jo em vaig casar, se li acudí. I una tristesa fonda va escombrar sense contemplacions aquell sentiment de benestar que li havien proporcionat les seves paraules. Ell era un adult quan ella encara no tenia consciència del món que l’envoltava. Feia la guerra quan ella tenia dos o tres anys, sense saber, sense intuir ni remotament que potser... No, es va interrompre. Perquè no podia estar-li destinada. No la volia, ni ella no el podia voler a ell; tot plegat era un error, un error greu que calia desfer tot seguit, allí mateix, d’una manera o altra, com fos...

Però no va desfer res. No podia. La noia era al seu davant, el mirava, li parlava de tu amb la seva veu tendra d’infant que fretura per convertir-se en dona. Més enllà dels llavis que parlaven i dels ulls que el fitaven hi havia tota la seva feminitat ardent i preciosa...

Ara explicava:

—Encara no m’havia acostumat a veure’m de color...

Què volia dir? Havia perdut el fil de la conversa? No. La noia es limitava a prosseguir l’oració on l’havia deixada, la continuava:

—... i em trobava tota estranya.

Va contestar-li:

—Estic segur que mai no et pots trobar estranya.

Era una ximpleria, però ella va riure.

—Sí, sí! No vull dir que els altres se n’adonessin, és clar...

I ell, sense que tingués res a veure amb la conversa, va pensar: ja ho sap, que soc casat? De sobte, li semblava que allò tenia la seva importància. Potser no s’havia adonat de l’aliança que duia a la mà, potser... Però, sí que corro!, es va renyar. Ella probablement no havia pensat en res de res. S’havia sentit atreta i, com una criatura que era, havia seguit la inclinació del seu cor. Massa senzill, va dir-se. I aleshores va enretirar la mà de l’agafador que penjava del sostre i la reposà en el respatller del seient, al costat mateix de la seva, fent per manera que l’anell quedés ben visible.

La noia va seguir distretament el seu gest, però res, en el seu capteniment, no va indicar que aquell detall la impressionava. O potser no ho sap interpretar... Era impossible. Totes les noies, des de la primera infància, sabien identificar una aliança matrimonial. Tant li fa, doncs, va concloure.

Sentia, però, la necessitat urgent d’aclarir-ho, ni que fos per un camí esbiaixat, i comentà:

—De manera que vius amb el teu pare i la germana...

—Sí.

No va fer-li cap pregunta. És clar, va dir-se; per què m’havia de preguntar amb qui visc jo? Probablement no li interessava en el més mínim. O potser ja ho sabia. Podia haver-se dedicat a investigar dissimuladament la seva vida. Potser sabia moltes més coses que... Sí! No li havia preguntat, una tarda, quan tot just feia uns quants dies que assistia a la seva classe, si va passar gaire temps a França? O més ben dit, no ho preguntà; a propòsit d’algun comentari suscitat per la lliçó, va dir-li:

—És clar, com que ha viscut tants anys a França!

Aleshores no hi va donar importància, però en tenia. La noia no devia haver parat de fer preguntes a tort i a dret...

El tramvia s’havia aturat i tothom s’aixecava dels seients. Ella, precedint-lo, va desplaçar-se cap a la porta, on va esperar que baixessin dues velles i una dona amb una criatura mentre ell es quedava al seu darrere, i aleshores va saltar àgilment, prescindint del marxapeus. A baix, es girà a esperar-lo.

—Bé...

Somreia. Com ara, exactament com ara, a l’aula. Però els quaderns i els llibres ja eren a la cartera i no podien entretenir-se més; res no justificava aquell silenci. Per dir alguna cosa, va preguntar-li:

—Quina classe tens, ara?

—Cap. Per avui ja he acabat.

L’Albert va penjar-se la cartera als dits i es redreçà. La Neus digué:

—Fa una tarda molt bonica per passejar.

Ell va mirar cap a la finestra, com si encara no hagués tingut ocasió de fixar-se en el temps que feia. Assentí:

—Sí...

I va començar a caminar al llarg dels pupitres. La noia el va seguir. Vol que li proposi que anem a passejar, es va dir. Però no ho faré. Se’n moria de ganes, ho reconeixia, però... Estúpidament, com si donés una explicació, l’assabentà:

—Jo encara tinc la classe superior...

Però entre una classe i l’altra hi havia una hora. Es mirà la cartera i va alçar-la una mica, sospesant el seu contingut, com si allò tingués algun sentit. Però només en tenia la temptació que guanyava terreny. Sempre li passava el mateix. Es feia els grans propòsits i... Apressà el pas cap a la porta, amb la noia sempre al seu darrere.

En arribar a l’altre extrem se li va acudir que, si ella havia acabat, res no era tan natural com que sortissin junts. Les circumstàncies els empenyien l’un cap a l’altra, els obligaven a fer-se companyia... No és culpa meva, va dir-se, i s’estremí, anguniejat. Però una noia que entrava va precipitar-se cap a la Neus:

—Oh, tu! Precisament et volia veure...

El món es va esfondrar, però l’Albert saludà polidament mentre ella, amb la mirada desencisada, es quedava amb l’amiga. Obrí la porta, gairebé sense sentir el timbre que es disparava, i va trobar-se sol, escales avall.

El taulell, de proporcions reduïdes, era a l’esquerra; les taules s’arrengleraven a la dreta i cap al fons del local, on hi havia un entrant que, de banda de vespre, es devia omplir de parelles. Ara, quan l’Albert hi penetrà, la clientela era escassa: tres homes a la barra i una taula ocupada. Però allí, la gent es renovava molt de pressa, com en un orinador.

Es va poder asseure en una de les taules de primer terme, al costat mateix del carrer, només separat del trànsit pels vidres, i va deixar la cartera a la cadira de l’esquerra.

De primer va encendre la pipa, lentament, rumiant la seva sortida de l’acadèmia, recordant la cara amoïnada de la Neus en veure’s interceptada per l’amiga... Sacsejà el cap.

En Justí va acostar-se-li i el saludà amb la cordialitat que es mereix un vell client. Sabia que es deia Justí perquè l’altre individu, de més edat, que no es movia mai de darrere el taulell, l’anomenava així. Possiblement eren pare i fill, no ho havia pogut esbrinar, ja que no tenia cap contacte amb els altres clients del bar i el xicot sempre tractava el vell de vós, sense precisar.

—Porteu-me una cervesa...

Tornà a agafar la cartera, l’obrí i en va treure el text mecanografiat. Confiava enllestir-lo aquella mateixa tarda. No tenia ganes de corregir, no n’havia tingudes mai, però era una feina que calia fer. Tampoc no li agradava gaire de treballar a l’acadèmia, si més no en aquella, on nois i noies anaven i venien, es matriculaven, assistien o no assistien a classe i acabaven per desaparèixer sense donar explicacions. Eren pocs els qui tenien constància. La majoria feien festes repetides, sobretot ara, a l’estiu. I no se’ls podia dir res, allò no era un col·legi on es porta una llista de faltes. Hom considerava que tots eren prou grans per fer el que més els convenia.

Va obrir el quadern i es va treure la ploma de la butxaca. En Justí retornava amb la cervesa i va deixar-la en un costat sense dir-li res, respectant la seva feina. En va beure un glop i, absent, llambregà els altres clients. No n’hi havia cap d’interessant. Gent jove, un vell, una parella... Com sempre. La mena de gent que s’acostuma a veure als bars.

Va posar-se a la tasca i pensà: em cal fer tres pàgines per pagar la cervesa. Hauria pogut estalviar-se aquella despesa si s’hagués quedat a la sala de professors, com feia el vell Flema. Però l’ambient era mesquí i la presència del professor de matemàtiques no el millorava pas.

Llegí el primer paràgraf del capítol i, una darrere l’altra, va haver d’esmenar tres construccions defectuoses. Aquestes entrades el posaven nerviós. Va beure’s un altre glop de cervesa i recordà que, abans d’acceptar aquella feina de corrector d’estil, havia vacil·lat una mica. Per dos motius. De primer perquè no estava gaire segur de sortir-se’n bé, cosa que demostrava que era massa modest. L’altre, perquè era una feina mal pagada. En dir-li el preu, l’Artigues va observar el seu moviment de sorpresa i explicà: En tenim que encara treballen més barat, a pesseta. En aquestes condicions, és clar, no veia per què a ell l’havien d’afavorir amb un suplement de quaranta cèntims, però l’altre va puntualitzar: Són gent en la qual no podem confiar gaire. Vull dir que ho fan a hores perdudes, i mai no saps quan acabaran.

Era una mica espès. També ell ho faria a hores perdudes. És clar que en tenia moltes... En comunicar els seus dubtes a la Cecília, va resultar que ella, com sempre, no en tenia cap. No siguis ruc. Sempre és això de més. Sí, però és una feina tan explotada... Si no pots escollir... I no, no podia escollir. Ja comprenia que a partir d’aquell instant s’hauria de resignar a moltes coses que abans no hauria tolerat de cap de les maneres. El més curiós era que tanta gent se sentís atreta per aquella mena de feina; si és que l’Artigues no havia mentit en assegurar-li: Cada dia ve algú o altre a proposar-me els seus serveis. Tothom es pensa que la sap fer, aquesta feina. Tothom llevat dels escriptors, naturalment, perquè si no fos així ja no els caldrien correctors. Ara, que dir-los escriptors potser era fer-ne un gra massa... De primer es pensava que els devien pagar una misèria per aquell tipus d’obretes, però més endavant, amb gran sorpresa, va assabentar-se que cobraven de dues mil a dues mil cinc-centes pessetes, segons el nombre d’obres que escrivien i l’acollida que tenien per part del públic. L’Artigues va dir-li tot rient: Si us hi veieu amb cor... I ell: No, gràcies.

No era el seu ofici. Quan ho va contar a casa, la Rosa va exclamar: I per què no, papà? Perquè no en sabria, digué ell. Si no ho has provat mai... En això tens raó. La Cecília també opinava que podia fer-ho, si s’ho proposava. Però ell sabia que ni podia ni en tenia ganes. En aquell moment ja començava a estar fastiguejat de novel·les sentimentals i d’aventures. Ah, doncs, són força interessants!

És clar, la Rosa tenia setze anys; era natural que les hi trobés, sobretot quan ara el tipus de novel·la sentimental que s’escrivia era tan diferent de la novel·la rosa d’abans de la guerra. Hi abundaven les escenes atrevides, els protagonistes solien abraçar-se i besar-se sovint i els autors no paraven de fer referències a les perfeccions corporals dels herois. Per això mateix, de primer, havia mostrat una certa repugnància a deixar-les-hi llegir, però a la fi va pensar que, si no ho feia a casa, també ho faria a fora. I al capdavall, reflexionà, tot això respon a la realitat. Perquè l’estúpid d’aquelles narracions no eren les escenes amoroses en elles mateixes, sinó la manera que els autors tenien de presentar-les, la prosa que usaven i els diàlegs que anaven a treure Déu sabia d’on, car ell no n’havia sentit mai cap de semblant —no era possible que l’haguessin sentit ells. Tanta cursileria tampoc no existia!

Va continuar corregint, una mica distret. Ara s’havia acostumat tant a aquella feina que sovint la feia gairebé automàticament. A vegades, fins i tot es deixava anar tant a aquest automatisme que, després, li calia repassar un seguit de pàgines. Això s’esdevenia quan tot d’una s’adonava que feia molta estona que no feia cap esmena. Començava a mirar els fulls, sorprès que l’autor ho hagués fet tan bé, i els rellegia amb la seguretat que no tardaria a descobrir que, simplement, havia badat. Gairebé amb satisfacció, exclamava: Ja deia jo...!

No experimentava la més petita simpatia per tots aquells embrutapapers. En Jordi tenia raó de no voler llegir cap d’aquelles ximpleries. Un dia va començar-ne una, de les d’aventures, és clar, però en va tenir prou abans d’arribar al tercer capítol. Ell hi va voler veure una prova de maduresa que l’afalagà. Però de fet no era això, perquè massa i tot que li agradaven les bestieses del cine! La veritat era que, a en Jordi, el molestava la lletra impresa. No li agradava d’estudiar, si bé s’hi havia resignat, sobretot per no disgustar la mare. Ell, el que volia, era dibuixar. Naturalment que això agrada a molts noiets. També a l’Albert... No estava convençut el seu pare que seria un artista? En Josep, sempre que li trobava un dibuix l’hi esquinçava. Em tenia enveja, es va dir. El seu pare, en canvi, els col·leccionava. Havia resultat, però, una falsa vocació, com també ho era l’ensenyança. Aquesta feblesa de destinar-se a una activitat determinada perquè abans l’han seguida els pares... Li havia dit: Sempre tindràs el pa assegurat. Devia voler dir el pa sec, que era el que havia menjat tota la vida. I ni aquest pa no era tan segur com l’home es pensava, perquè no havia comptat amb la guerra.

Algú s’havia aturat al seu davant i, maquinalment, va alçar el cap. Va tenir un petit sobresalt en veure que era la noia.

—Neus!

Tots els seus pensaments i divagacions es precipitaren com a través d’un embut, fins que restà net i disponible al moment actual. Ella va dir:

—Sí...

—Com sabies que era aquí?

I mentre feia la pregunta s’aixecava i li indicava la cadira de l’altra banda de taula, una mica atabalat a despit dels seus quaranta anys, o potser precisament per això. S’havia desacostumat de sortir amb noies.

Ella replicà:

—Que no hi vens sempre?

L’havia espiat. No tan sols devia haver preguntat a tort i a dret, com s’havia dit, sinó que després es dedicà a espiar-lo per tal de conèixer els seus costums, les seves preferències...

—Seu, seu!

—No et molesto?

—Molestar-me? I ara, què dius!

Va envermellir, penedit d’aquella espontaneïtat de jovencell. Per amagar el seu atabalament, se li acudí de dir:

—Però no volies anar a passeig?

Però la pregunta potser encara ho empitjorava tot. Ella va somriure, acalà els ulls i digué:

—Tota sola...

En Justí s’havia atansat.

—Volen alguna cosa?

—Sí, sí...

S’inclina endavant, cap a ella.

—Què vols beure?

Ella s’ho va pensar una mica i, a la fi, en adonar-se del got que hi havia sobre la taula, decidí:

—Cervesa, també.

En Justí s’allunyà.

—T’agrada, la cervesa?

—Sí. Per què?

—No ho sé. A les noies em sembla que no els agrada tant...

—A mi, sí.

Va callar, i ell reflexionà: ara podria preguntar-li per què ha vingut. Només que m’ho proposés... Però no s’ho proposava. Ja ho sabia, que l’estimava. I també ell a ella. L’he d’estimar per força, tan jove i tan bonica... Però això no el va confortar gens, ben a l’inrevés; l’angoixava.

Ella va preguntar amb tota naturalitat:

—Què feies?

—Corregia un text. Una novel·la.

La noieta s’admirà:

—Que potser escrius?

—No, no! Faig correccions per a una editorial.

—O sigui que he vingut a destorbar-te...

—Tu no destorbes mai.

S’ho podia haver estalviat, també. N’hi hauria hagut ben bé prou amb un desmentiment polit. Però havia dit la veritat. Com podia fer-li nosa, ella, una criatura tan... Rebutjà la paraula adorable, car la trobava massa sovint sota la ploma d’aquells embrutapapers.

—Per això te n’has anat tan de pressa...

Era un retret! La va mirar, vagament embadalit, i va continuar contemplant-la en descobrir que no sabia què contestar-li. Li va semblar que es trobaven en un moment decisiu, i pensà: he de fer alguna cosa per desenganyar-la...

Va sentir que ella preguntava:

—Per què em mires així?

—Jo?

Desvià l’esguard.

—No ho sé.

Va tancar el text i el deixà sobre la cartera que continuava a l’altra cadira. Cargolà la ploma, però en lloc de ficar-se-la a la butxaca la conservà entre els dits, joguinejant-hi.

En Justí va atansar-se amb la cervesa.

—Si és servida...

—Gràcies.

Era imaginació seva o se’ls havia mirat amb una insistència particular? De segur que es pensa que és la meva filla, va dir-se. La llambregà de nou mentre ella agafava el got i se l’atansava a la boca. Quan va deixar-lo, li digué:

—Em mires molt...

El provocava. Probablement havia acudit al bar amb la intenció de precipitar les coses. Però entre nosaltres no pot haver-hi res de definitiu, va pensar. D’altra banda, aquella pregunta d’ella, repetida, el desagradava. I també la veia massa segura d’ella mateixa. És a dir... Observà que els pits li pujaven i li baixaven, com sota l’impuls d’una gran emoció. Ni sap el que es fa, va dir-se aleshores. I se n’entendrí d’una manera estranya.

Inconscientment, allargà la mà per apoderar-se de la seva, que reposava sobre la taula, al costat del got. Però el contacte fou breu, car en adonar-se del seu gest va apartar-la precipitadament.

I aleshores va tenir lloc una cosa curiosa. La mà d’ella avançà taula endins, seguint la que retrocedia, però sense apoderar-se’n, únicament apropant-se-li com qui sol·licita una almoina. I després es va quedar allí, en plena taula, sola i desvalguda.

Ell brandà el cap, com si li hagués fet una pregunta, i digué:

—No...

I la noia, baixet:

—Per què?

L’Albert es va sorprendre pensant que vivia un dels moments més bells de la seva vida. No m’ho puc deixar perdre, va dir-se. Després d’això... Després d’allò ja no hi hauria res. Per què la rebutjava, doncs? Va haver de resistir un impuls gairebé ferotge que el comminava a separar la taula que s’interposava entre tots dos. El mateix impuls de l’altre dia, al tramvia, quan li hauria agradat d’endur-se-la per besar-la, però ara més fort, més difícil de dominar. Fins i tot empal·lidí.

Una mica roncament, feu:

—No havies d’haver vingut...

No sabia quina mena de resposta esperava, però la que va obtenir el sorprengué, car ella només mormolà:

—Sí...

Era un sí immens, que ho deia tot. Un sí després del qual ja no li quedava altre remei que acceptar-la. Però va sentir que deia:

—No pot ser.

Es van mirar d’una banda a l’altra de la taula i, de cua d’ull, va adonar-se que a la noia li tremolava la mà. També tremola la meva, va dir-se.

Ella repetí:

—Per què?

Potser hauria valgut més que no fos tan intel·ligent. Ho comprenia tot amb mitja paraula. Però no té res a veure amb la intel·ligència, reflexionà. La situació era clara, i ella no tenia res més al pensament. Deu pensar en mi de nit i de dia, es digué. Això va emocionar-lo i les seves defenses s’afluixaren encara. Sabia que l’avidesa li sobreeixia pels ulls i que ella se n’adonava. Era un tresor, un tresor que li posaven a les mans, que li pregaven d’acceptar sense condicions... Però, sense condicions? Abaixà els ulls fins a la pròpia mà i va quedar-se mirant l’aliança. Després la fità a ella. Va veure que tenia la vista clavada en l’anell. Però després, quan al seu torn l’alçà i tots dos es miraren de nou, no tan sols no va fer cap comentari, sinó que ni podia llegir-se en els seus ulls cap sentiment que no hi hagués hagut abans.

Era inútil que li digués que era un home casat. Ho sabia, ho havia sabut des del principi, i allò no era cap obstacle. Per tal de dominar-se, agafà el got de cervesa i en va beure un glop. En acabar, tan naturalment com pogué va explicar-li:

—Tinc una filla tan gran com tu...

També ho sabia? No va donar cap indicació de sorpresa i la veu ben just si revelava curiositat en preguntar:

—Quants anys té?

—Setze.

—Jo en tinc gairebé divuit.

Abaixà la vista, tornà a alçar-la i digué:

—Puc seure aquí?

Indicava la cadira del seu costat, on hi havia la cartera. Ell se n’estranyà massa per contestar de seguida. Perquè allò no tenia res a veure amb la conversa. És a dir... Va negar-se:

—No.

Però ella semblava tan desolada que va acabar per treure la cartera i el text i deixar-los en una cadira de la taula veïna. La Neus en va tenir prou amb aquell gest i, immediatament, es traslladà de lloc.

L’Albert, com si s’ho mormolés a ell mateix, va dir:

—No havies d’haver-te matriculat a la meva classe...

Es va agafar una mà amb l’altra i se les va prémer amb força fins que li petaren els artells. Estava nerviosíssim.

—Per què?

—No em preguntis més per què!

La noia es va mossegar els llavis, ferida, i ell s’apressà a corregir-se.

—Perdona. No tinc cap dret de renyar-te. Però...

Va clavar-li la vista als ulls.

—Escolta, Neus...

No s’atrevia a dir-ho i va callar. Ella interrogà molt baixet:

—Què?

—Tinc quaranta anys...

Es va sentir despitat amb ell mateix i li semblà veure tota una renglera d’homes madurs asseguts al costat de noies com la Neus, pronunciant la mateixa frase en un to idènticament commiseratiu. Perquè allò devia haver passat altres vegades. Hi ha moltes noies que s’enamoren d’homes madurs i molts nois, també, que cobegen i es pensen que estimen dones que podrien ser llurs mares.

Ella va arronsar imperceptiblement les espatlles.

—No et fa res?

Va denegar amb el cap, amb els ulls brillants, amb el gest obstinat de la boca.

—Vint-i-tres més que tu...

No ho podia oblidar, no ho podria oblidar mai. Per què havia d’haver-hi aquella diferència? Quin atzar dissortat havia fet que ella naixés amb vint-i-tres anys de retard, o ell vint-i-tres anys massa d’hora? No era just!

La Neus, però, no es va impressionar. Hi devia haver pensat, també. Es veia que no li venia de nou. D’una manera que li semblà impròpia de la seva edat, va contestar:

—Les noies envelleixen més de pressa.

—Però no tant!

Nerviosament, colpejà la pipa contra un costat de taula, va manejar-la sense saber què feia i acabà per deixar-la al seu davant. Sense mirar-la, va explicar:

—No et puc donar res...

Alçà de nou la mà on duia l’aliança i afegí:

—Ja saps que soc casat.

Ella tancà els llavis i va fer que sí amb el cap. I aleshores ell es va sorprendre d’aquella escena. No s’havien dit res, ni un mot d’amor, cap confessió... Ni cal, va reconèixer. Era com si ho haguessin sabut sempre, que les coses acabarien així. L’únic que calia discutir eren les condicions de llur existència futura. Es va revoltar, perquè no podia haver-hi cap existència futura, compartida.

Feixugament, va fer:

—Ara, més val que te’n vagis.

Però ella no es va moure. Amb els llavis molt tancats, com si lluités contra el plor, va continuar asseguda allí, mirant-lo.

—No?

La noia denegà amb la testa. Una mica més vençut, ell mormolà:

—No sé què vols, doncs... Digues, què vols?

Aleshores, sense dir paraula, la Neus va allargar la mà, s’apoderà de la seva i entrellaçà els seus dits.

—Potser vols que et digui que t’estimo?

Ella va fer que sí, sempre mudament, però amb els ulls il·luminats. L’Albert va cobrir les dues mans unides amb la que tenia lliure i sospirà:

—Sí... em sembla que sí que t’estimo...

A la Neus se li van escapar dues llàgrimes dels ulls. Ell, emocionat, va pensar que allò era meravellós i, a mitja veu, exclamà:

—Déu meu!

Durant uns segons tot fou escombrat per aquell sentiment invasor. Mai, mai no havia estat tan feliç. I ho era encara més perquè veia la seva felicitat. La mà fou arrossegada lluny de la taula i, quan se’n va adonar, ella la hi havia oberta i, amb el palmell, s’acariciava la galta. Sota els seus dits va sentir la pell fina i tibant i s’estremí violentament.

—Neus...

En Justí els mirava amb els ulls molt oberts. Devia estar acostumat a veure’n de tots colors, aquell, però potser encara no havia vist mai una parella tan desigual i tan tendrament enllaçada.

Va alliberar la mà amb un gest brusc, matusser, i ella es va quedar inclinada, amb la pròpia mà oberta, sorpresa, desemparada.

—Cridem l’atenció...

Va agafar la pipa, es va treure el tabac i començà a entatxonar-la. Era el gran recurs. A poc a poc, anà recobrant el domini de les seves accions, de les seves paraules. Com si prosseguissin la conversa anterior, va dir:

—Però no serveix de res que t’estimi, ben a l’inrevés...

Ella xiuxiuejà:

—Sí...

—Sí, què?

—Sí que serveix. Ens... ens estimem tots dos.

—Veus? Gairebé ni t’atreveixes a dir-ho!

La noia protestà.

—Sí, sí que m’hi atreveixo. Si no penso en res més! T’estimo tant, Albert!

De bon grat li ho hauria fet repetir, però va negar-se a cedir a la seva emoció. Esperà una mica i digué:

—Això no canvia els fets.

—No, ja ho sé.

—Doncs?

La Neus va tornar a agafar-li la mà, oblidada d’on eren, de les persones que els envoltaven, i ell no es va atrevir a rebutjar-la.

—Jo ja en tinc prou de veure’t de tant en tant... Parlar amb tu... sentir-te prop meu... saber que m’estimes i que...

Va callar i ell va mirar-la en silenci fins que va estar segur que ja no prosseguiria. Aleshores, honestament, va dir:

—Però jo soc un home, Neus. Et podria fer tant de mal!

—Mal?

—Sí. Perquè pot arribar un moment que no en tingui prou de veure’t i parlar-te... Ni tu, no en tindràs prou. Ara mateix...

Va indicar vagament els dits, assenyalant cap a la seva cara.

—Ja veus què ha passat. Has volgut que t’acariciés... No té importància, ja ho sé, és la galta...

Semblava una mica ebri, però ella també devia estar-hi.

—Després voldries que et besés, i jo també voldria besar-te... i ens rebregaríem l’un contra l’altre, et tocaria i...

Va fer una pausa llarga, la fità i afegí:

—Oi que ho saps, què passaria?

Ella s’humitejà la boca abans de contestar.

—No sé res...

—Sí que ho saps. Si et volia besar... m’ho deixaries fer?

Molt baix, mormolà:

—Sí...

—Veus?

I com que ella no contestava, tornà:

—Ja veus que no pot ser.

Ella li va prémer la mà amb més força.

—Sí, Albert, sí que pot ser. Jo...

Molt de pressa, acabà:

—... a mi no m’importa.

La va entendre molt bé i aquells mots, encara que ell havia de ser el beneficiari dels seus actes, el van entristir.

—Sí que t’importa, Neus. Importa a totes les noies.

Ella es va arronsar d’espatlles, tossuda com una criatura que era. L’Albert s’adonà que la busca llarga del rellotge de darrere el taulell havia corregut fins a les onze. D’aquí a cinc minuts tenia una altra classe. Precipitadament, amoïnat, perquè no tenia ni idea que el temps hagués passat tan de pressa, va deseixir-se dels dits de la Neus. La noia el mirà, sobtada per la brusquedat del gest.

—Gairebé són les vuit. Me n’he d’anar...

Tot d’una, era com si sortís d’una terra de meravelles, com si s’acabés de desembriagar. Perquè tot allò havia tingut lloc en una atmosfera ideal que la busca del rellotge havia esventat. Qui sap si per sempre.

Va cridar en Justí i va pagar-li les cerveses. Ella s’havia deixat la meitat de la seva. Potser no li agradava tant com deia i l’havia comanada en obediència a una estranya solidaritat de dona enamorada.

Repetí:

—Me n’he d’anar, Neus...

Ella es va aixecar amb recança.

—Et veuré, després?

—Després? No surto fins a les nou. Aleshores ja seràs a casa teva.

—Si vols, t’esperaré...

—No, Neus. No veus que més val...

La noia tornava a denegar amb el cap. Continuava embriagada. Fins quan?, es preguntà. I com seria el despertar?

—No vull que m’esperis.

Ella no replicà.

—Ho sents?

—Sí...

Van abandonar el bar i, de costat, van fer els pocs metres que els separaven de l’acadèmia. Ell va pensar: si ens veu algú, se n’estranyarà...

Abans d’arribar a la porta, va aturar-se i repetí:

—Ves-te’n a casa, ara, Neus...

Ella feu que sí amb el cap, però va quedar-se prop seu com si esperés alguna cosa. Ell, que tampoc no acabava de saber com acomiadar-se, va dir vagament:

—Ja ens veurem...

I es va precipitar entrada endins, cap a les escales, potser encara més dissortat que una hora abans.

A tres quarts de nou en punt es va aixecar. Mai no feia com altres professors que, d’entrada, ja es posaven el rellotge davant, però tenia una noció força acurada del temps o, més que això, un cert instint, el mateix que l’havia fet alçar els ulls cap al rellotge del bar mentre parlava amb la Neus, i gairebé sempre, quan en el transcurs de la classe es decidia a consultar el cronòmetre polsera, les busques assenyalaven aproximadament els tres quarts. És clar que, en aquest cas, l’ajudava el ritme de la mateixa classe. I si un dia es distreia, prou que el tornaven a la realitat horària els moviments inquiets dels alumnes, car ells també tenien rellotge, i alguns fins i tot el consultaven repetidament. I, si no era allò, era l’avalot que tot d’una es desencadenava fora, quan un altre professor deixava els seus en llibertat.

Avui, però, els precedí tots. Només quan travessava la porta de l’aula va comprendre el motiu de la seva impaciència. Estava segur, i fins ara no se n’adonava, que la Neus no l’hauria obeït i l’esperaria al carrer, potser no al costat mateix de l’acadèmia, sinó en algun altre indret del seu trajecte, que ella coneixia tan bé.

Per això va contrariar-lo una mica que en Ramírez, el professor de llengua castellana, redacció i correspondència, l’agafés amicalment pel braç. També duia la cartera a la mà i es disposava a abandonar l’acadèmia. En la seva parla, va fer:

—Què tal, Cros?

Era un home cordial i, en general, discret. Tot i pertànyer al poble que ell considerava tradicionalment subjugador, li era simpàtic. Potser perquè en Ramírez era decididament hostil al règim franquista i, a la seva manera, semblava que comprengués el problema català. Continuava parlant en el seu idioma, això sí, però en moltes coses s’havia adaptat a la terra on vivia. Va contestar:

—Anar fent.

L’altre li va enretirar la mà del braç i rigué:

—Ja és molt!

Van franquejar tots dos la porta i baixaren les escales. L’Albert va mirar de reprimir el seu moviment d’irritació. Ell no en sap res, va dir-se, referint-se a l’assumpte que el preocupava. I no tan sols no en sabia res, sinó que els seus pensaments corrien per marges ben llunyans. S’interessà, sempre en castellà:

—Què es conta de nou?

—Res... Sabeu alguna cosa, potser?

Perquè en Ramírez era d’aquelles persones que sempre pesquen una notícia o altra. La majoria de vegades no es tractava pas de fets, car el temps no els justificava, sinó de simples rumors, cosa que l’home no ignorava. Com ell deia, però, això ajudava a viure, a esperar.

—No. No es mou res. És a dir, el partit comunista continua amb les seves comunicacions. Programa darrere programa.

Algun cop havia sospitat que ho era, de comunista, sobretot aleshores que va confessar-li que sovint rebia fullets del partit. Però després va veure que aquest detall era insuficient. En rebia molta gent, d’opuscles d’aquesta mena.

—El mateix de sempre, doncs.

—Sí, el mateix de sempre. Ara, no us penseu... hi ha indicis. La cosa sembla madura per a qualsevol acció. Diu que tots els partits antifeixistes malden per trobar una fórmula de compromís. És possible que d’aquí a uns mesos, potser aquesta mateixa tardor, vegem coses grans.

En el fons, en Ramírez era un optimista. Li interessava de creure-s’ho tot. Ell, en canvi, es mostrava poc convençut.

—Costa de creure. Quan un règim ha durat tants anys a despit de totes les dificultats i de la poca simpatia que ha sabut desvetllar...

L’altre va alçar la mà. Havien arribat al carrer i es posava al seu costat. De la Neus, de moment, no se’n veia ni rastre.

—Sí, sí, ja ho sé. Teniu raó. Però tot té un final. Tampoc els alemanys antihitlerians no veien la sortida del nazisme. Ni els enemics de Mussolini, la del feixisme a Itàlia. I ja veieu com va acabar tot!

—No voldreu pas dir que hem d’esperar una altra guerra mundial per resoldre la nostra situació!...

—No, no, res d’això. Ni una guerra civil tampoc. Si us he de ser franc, la meva opinió és que això ha de caure no pas per l’acció de tots aquests partits que, certament, fan tot el que poden, sinó pel propi pes. No veieu que està tot podrit?

L’Albert l’escoltava només amb una part de la seva atenció, perquè continuava examinant el carrer. No, la Neus no l’havia esperat. Tot i haver-li manat que se n’anés a casa, ara el contrariava una mica la seva obediència. És absurd, va dir-se. Però és que aquella mateixa submissió no presagiava res de bo.

En Ramírez prosseguia:

—Fins i tot dins del partit hi ha dissensions. No m’estranyaria que assistíssim a una purga. Que no seria pas la primera, com ja sabeu...

L’Albert es mostrava més aviat escèptic, en aquest afer. Purgues... Sí, altres cops se n’havia parlat. L’assumpte Serrano Suñer fou una purga. I, abans, hi havia hagut la d’altres falangistes, alguns d’ells camises velles, com Hedilla, el silenciat. A fora es feia soroll, a propòsit d’aquests fets. Però no era del tot convincent. I tampoc no era espectacular. És natural que els governs es reorganitzin de tant en tant. Els homes es gasten, cometen errors i cal substituir-los. És precisament hàbil substituir-los quan han donat tot el rendiment que se n’esperava, quan han fet el paper que en aquell moment convenia i que ja ha deixat de ser polític, és a dir, oportú. Comentà:

—Tot això té poca importància. En el fons, és anècdota. Si ho mirem bé, també als països democràtics hi ha purgues d’aquestes...

—Oh, no, no és el mateix! Un partit substitueix l’altre perquè així ho decideixen els electors, però els homes no desapareixen sense explicacions. Més ben dit, no solen desaparèixer de cap manera. Continuen al peu del canó, governant o a l’oposició. No és el cas de l’Espanya franquista.

L’Albert, que ja havia renunciat a veure la Neus, va ficar-li els dits a la boca:

—Ni el de Rússia.

—Ni el de Rússia, si ho voleu. Confesso que aquí no fem córrer tanta sang, cosa que si bé es mira fins i tot resulta curiosa, perquè amb la fama de caps calents que tenim els meridionals...

Va mig riure i afegí:

—En el fons, devem ser la gent més pacífica del món. Lluitem contra allò que ens molesta amb l’humor, amb la ironia, amb el sarcasme, un tret tan espanyol, segons diuen, però tot això són armes inofensives contra les quals disposem de defenses naturals. Sí, hi estem immunitzats, però encara ens en servim.

—Potser perquè no n’hi ha d’altres.

—Sí que hi són. Però ara, parlant seriosament, us diré que al meu veure ningú no les usarà; vull dir ningú de les velles generacions. Cal que en maduri una altra...

Ell el va interrompre.

—I no us heu dit mai que és possible que aquesta generació nova vegi les coses d’una altra manera? Al capdavall, és una generació educada a la seva manera, a la del règim. Li han dit tot el que han volgut sense que cap contradictor els hagi esguerrat la feina; han pogut donar-li una versió tergiversada de la història i...

—No n’hi ha prou, Cros. La joventut no es forma tan sols a les escoles i als campaments. Hi ha la família, l’ambient...I l’ambient també el constituïm nosaltres, els vençuts. D’altra banda, la joventut no se la pot bridar. Per això és joventut. I encara us diré més: els joves no tenen por.

Havien arribat a la plaça de la Universitat, on l’Albert sabia que se separarien; en Ramírez vivia en un indret o altre del Paral·lel i, segons es rumorejava, amb una dona que no era la seva. Van travessar la calçada i s’aturaren al costat de la boca del metro. Ell va fer:

—En això sí que us segueixo. No coneixen les represàlies.

—Exactament. Per a ells un policia és un funcionari corrent; per a nosaltres s’ha convertit en una mena d’home del sac... De fet, des dels trenta-cinc anys per amunt, tots tenim una por immensa. Por de les bastonades, sobretot...

Va allargar la mà al seu interlocutor i, burlant-se d’ell mateix, afegí:

—Ara, en aquest instant, o en qualsevol altre moment del dia, hi ha dotzenes de persones que discuteixen aquestes qüestions. Però només les discuteixen. Totes esperen que la feina la facin els altres.

L’Albert va concloure:

—Que és la manera de no fer-la ningú.

—Exacte.

Va somriure.

—Bé, fins demà... més ben dit: fins demà passat.

L’Albert el va mirar allunyant-se cap a la ronda. Era un dels pocs castellans que li agradaven. És clar, va pensar, perquè hi està contra. Em són simpàtics tots els qui estan en contra. Devia haver-n’hi molts, és clar, però no els coneixia. De tota manera, va reflexionar, aquest mateix, si es plantejava realment el problema català... Perquè era curiós: només es començava a parlar de separació o simplement d’autonomia, tots feien causa comuna.

Mentre es dirigia cap al carrer de Pelayo va reconèixer que entre els catalans mai no hi havia aquella unanimitat de criteri. No tothom va votar per l’estatut, recordà, tot i que la votació favorable fos tan alta. No tothom estava convençut de la conveniència de fer vida a part. Ben al contrari...

Molts se sorprenien que algú pogués creure en l’eventualitat d’una independència. I això no solament ara, sinó abans, quan el terreny era tan magníficament preparat després dels darrers cinc o sis anys de mans deslligades. I eren gent liberal, de sentiments catalanistes. És a dir, catalanistes..., va reflexionar amargament. Recordà una conversa amb el sogre, quan encara no ho era, perquè ell i la Cecília tot just s’havien promès. Va dir-li:

—Ets molt jove, tu. Quan tinguis els meus anys ho veuràs amb més ponderació. Jo tota la vida que ho he estat, de catalanista. En Primo es va encarregar de fer-me’n...

I va somriure. Ell no, car si en Primo de Rivera l’havia convertit al catalanisme, senyal que no ho havia estat, com afirmava, tota la vida. Aleshores, durant la dictadura, ja era un home madur.

—... però el separatisme no l’he vist mai clar. Reconec que som diferents o, com es diu, que hi ha un fet diferencial. Però no cal exagerar-ho. Ens lliguen més coses que no ens pensem, amb els castellans. Fa massa segles que els nostres destins van units.

—Els nostres interessos no hi han anat mai. I no em direu pas que ha estat per culpa nostra. Per exemple, no van ser els catalans que decidiren renunciar a Amèrica, sinó els anomenats Reis Catòlics que els privaren d’anar-hi.

El funcionari potser ignorava aquest fet, tan conegut i encara mal escatit, perquè va semblar una mica sorprès. La mateixa inseguretat en què es trobava, però, no li va permetre de discutir-ho, cosa que ell, l’Albert, hauria desitjat. Aleshores era més combatiu que ara, es va dir.

El sogre s’havia limitat a fer:

—Bé... fins i tot així. Són fets que no justifiquen una actitud separatista i...

Ell el va interrompre.

—En aquest cas, què vol dir, ser catalanista? Per a mi totes dues coses van plegades; són la mateixa.

—No, no! No és el mateix fer una política catalana, de cara a Catalunya, s’entén, que fer separatisme.

—Què és el catalanisme, doncs?

A l’home li costava una mica de trobar-ho.

—Per començament, una disposició de caràcter espiritual. Sobretot una fidelitat a la pròpia tradició.

Feia pena sentir-li-ho dir.

—El reduïu potser a una qüestió folklòrica?

—Folklòrica?

—Sí. Que ens reconeguin el dret de ballar sardanes, d’exhibir la bandera, de parlar la nostra llengua entre nosaltres...

Havia confessat ingènuament...:

—També això.

Però aleshores ja se li havia acudit un altre aspecte de l’assumpte, perquè va afegir:

—A més hi ha la cosa estrictament política... i econòmica. Hem de preconitzar una política espanyola que tingui en compte les necessitats i el caràcter de Catalunya. Per dir-ho en un mot: una política espanyola catalanista.

—Sí, ja ho veig, una cosa així com un tracte de favor. Com si diguéssim l’aspiració de l’alcalde i dels regidors de qualsevol municipi que el governador de la província declari d’interès nacional la construcció d’una carretera local... Jo sempre he pensat que, com que en tenim els mitjans, més valia que la carretera ens la construíssim nosaltres.

—Ets molt jove, ja t’ho dic. Amb el temps ho veuràs tot d’una altra manera.

Bé. Ja no era tan jove, ara. I tot ho continuava veient si fa no fa. El vell, en canvi... Ara ja no aspirava que els del centre ens construïssin la carretera. Es donava per satisfet si conservaven les que teníem... Totes intransitables.

I la Cecília, ben mirat, era com el seu pare. És clar que les dones, en política... I la Neus? Mai no se li havia acudit de preguntar-s’ho. La Neus no devia tenir cap opinió formada. Ella sí que era molt jove i, a més, sempre havia viscut en aquell ambient enrarit, conformista... Caldrà que la formi a la meva manera, va dir-se.

Un moment després es retractava de tot. Per què havia de formar-la a la seva manera, si havia tingut el propòsit de trencar aquelles relacions tot just iniciades? No li havia dit que no podia ser? I no era sincer? Però ella... És clar, sempre acabava de la mateixa manera: els seus disset anys li feien goig.

Rememorà l’escena del bar, tan recent encara, i va sentir que el cor li flaquejava. Com podia menysprear aquells béns? Era la seva darrera oportunitat de viure, la darrera. I era com un miracle. Mai més, n’estava segur, cap noia no es fixaria en ell; mai més no tindria l’avinentesa de tocar una pell tan dolça i tan tendra... I tampoc no és això, reflexionà. Hi havia altres coses. Havia dit la veritat quan afirmà que l’estimava. No sabia com era possible, com ella podia desvetllar-li aquell sentiment, però ara tampoc no li interessava d’esbrinar-ho, de discutir-ho. Era un fet que li calia acceptar per força. L’estimava... Recordà els seus ulls càlids, les dues llàgrimes...

I aleshores, tot d’una, va pensar en les novel·les femenines que corregia. Pensà, més precisament, en aquelles escenes que tantes vegades l’havien fet riure. Acusava els autors de crear situacions inexactes, de bastir diàlegs ridículs que no tenien cap punt de contacte amb la realitat. Doncs bé... No eren una situació i un diàleg de novel·la sentimental els que havia protagonitzats aquella tarda? Ell, el professor madur i de sentiments nobles, desinteressats... Ella, la col·legiala ingènua i apassionada que, sense saber ben bé què es fa, s’ofereix... Ell, que refusa com un cavaller... Ella, que insisteix, encisada pels cabells grisos... Ell que l’amoixa tendrament per fer-li comprendre...

Però és veritat, va dir-se; tot és veritat. No m’ho ha contat ningú, no ho he llegit enlloc. Som ella i jo, tots dos de carn i ossos, tots dos desgraciats.

La política i la pàtria s’havien quedat lluny. En el seu horitzó ja només hi havia lloc per a la noia. Tots dos desgraciats. I n’hi hauria prou que jo digués que sí... Però, com ho podia dir, si era un home casat, afillat, amb vint-i-tres anys més que ella? En un altre país s’hauria pogut divorciar i casar-se amb la Neus. Ací, era un camí vedat. Però li semblava que tampoc no ho faria. No pas per la Cecília, sinó pels fills. És cert que no el necessitaven, o que gairebé ja no el necessitaven. Aviat podrien defensar-se tots sols. I la Cecília, per la seva banda, havia sabut com defensar-los durant aquells onze anys de la seva absència. Tanmateix...

És una criatura, va repetir-se. Era exactament igual com si s’hagués enamorat de la seva filla. Setze, disset anys, quina diferència hi havia? Criatures...

Havia arribat a la parada del tramvia i s’aturà. Va llambregar al seu entorn. No, no hi era. Havia obeït de debò. Però no obeiria quan li repetís que no s’havien de tornar a veure. Ell ja sabia que tot allò no podia acabar bé. No havia previst, fins aleshores, tot el que havia de passar? Va pressentir, amb dies d’anticipació, aquesta declaració amorosa d’avui. Podia veure també, com si fos actual, el dia de demà, quan ella acabaria per descobrir que, malgrat tot, hi havia aquell abisme dels anys entre ells.

Però què espera, què vol?, va preguntar-se. No li havia demanat que abandonés la seva llar, que se n’anés amb ella, que se l’endugués... És clar que tot just es trobaven al principi. Ja vindrien, també, aquestes exigències. Va recordar: només que et pugui veure... parlar amb tu... sentir-te a prop meu...

Es va veure al seu costat, recorrent inacabablement els carrers de la ciutat, fent bracet, dient-se paraules dolces, però tots dos tristos, infinitament malenconiosos, conscients que llur amor era condemnat per endavant. Perquè ella també ho devia saber, això. No seria com amb la Cecília...

Va tancar els ulls, com si això pogués foragitar la presència de la seva dona. Però no va poder, car aleshores eren dos promesos com qualssevol altres. No era el mateix, va repetir-se. Ells tenien un futur, res no els privava de casar-se, sabien precisament que acabarien per casar-se. D’altra banda, però... No, va haver de reconèixer, mai no havia estat com això. Potser era que no se’n recordava prou bé, però ara li semblava que mai no havia sentit per la Cecília aquesta qualitat de sentiment que experimentava per la Neus. Per començar, la seva muller mai no havia estat tan bonica, ni havia tingut aquesta dolcesa de caràcter que endevinava en la Neus; mai, sobretot, no l’havia mirat d’aquella manera. La Cecília era únicament cobejosa... carnalment cobejosa.

I en aquell temps em semblava meravellós, va dir-se amb una certa pena. Hi havia aquella primera vegada, a casa seva. Aleshores vivien a la torreta del Clot, en un carrer on abundaven més els solars que les cases.

Ella mateixa va obrir-li la porta:

—Ah, hola! Entra.

Fins després, quan ja era dins, no va dir:

—No hi ha ningú.

Va observar que no anava mudada, tot i que havien quedat que sortirien. Va menar-lo al salonet, perquè a casa seva sempre havien tingut salonet, i el va fer seure.

—Oi que t’és igual que ens quedem?

S’assegué al seu costat i es va inclinar endavant. Ell, com altres vegades, la va besar. Ella se li repenjà immediatament, maniobrant de tal manera que, quan se n’adonà, les seves mans reposaven sobre els pits que el desig enduria. Perquè tot s’ho va fer ella, es digué ara.

La sang el fuetejà a la cara i al sexe mentre ella s’inclinava endarrere amb la boca entreoberta i els ulls mig closos, com si anés a desmaiar-se. Va tocar-li les cuixes per sota de la roba.

—Cecília...

Ella se li va abraçar molt fort. Mai no se li havia abraçat tan fort, tot i que no era pas el primer cop que l’acariciava. Cap de les altres vegades, però, no havien estat sols. Ella va dir:

—Espera...

Es va desenllaçar per descordar-se la bata. Gairebé no hauria calgut, car no duia sostenidors i els pits ja se n’havien escapat. Un moment, va venir-li a la memòria el record d’aquella noia que, quan només tenia setze anys, li mostrava les sines i les cuixes des de la finestra de casa seva, somrient i ruborosa, però descarada, provocativa. Era estrany; sempre havia sentit dir que d’exhibicionistes només ho eren els homes. Devia haver-hi de tot. El record, però, va ser fugaç, perquè ja s’havia abocat de nou cap a la Cecília, sense preguntar-se què feien, com acabaria allò, ni si els podien sorprendre. Va besar-la des dels ulls fins als genolls, sobretot al ventre i als mugrons, i ella acabà per preguntar:

—I aquí, no?

No ho havia fet mai, però ella era jove, anava neta i ningú, s’imaginava, no l’havia tocada. La seva repugnància teòrica va desaparèixer en veure l’engrescament de la noia, que ja es badava. S’inclinà cap al sexe rosat i els llavis entraren en contacte amb uns altres llavis, humits i olorosos, que el van acabar d’enfollir. Hi endinsà la llengua i ella s’obrí més mentre s’estremia violentament i exclamava:

—Ai, no sé què em passa.

Però quan ell va arrossegar-la cap a terra, encara, en ple orgasme femení, i enfonsà la seva erecció en la carn tendra, va queixar-se:

—No, Albert, no!

Ell va tenir una vacil·lació i retrocedí lleugerament. La noia l’abraçà més fort i li enfilà les cames a l’esquena per lligar-lo contra seu.

—No, no!

No ho va saber interpretar i xiuxiuejà:

—No ho vols?

—Sí, sí! No sabia que fes tant de mal...

I avançà tot el cos, gemegant sota la penetració sobtada. Ell, potser sense motiu, es va sentir triomfant. Cada renill d’ella era una estranya victòria que aconseguia.

Havia de passar molt de temps abans no es digués: gairebé parlava com les noies de les novel·les pornogràfiques...

Novel·les pornogràfiques, novel·les sentimentals, es digué ara amb disgust. Va comprendre que no havia d’haver pensat en la desfloració de la Cecília. Un cop més, sense excitar-lo del tot, aquelles evocacions el feien posar neguitós. Encara pitjor. Perquè la imatge de la Cecília entre els seus braços, quan només tenien vint anys, donava pas a una altra imatge. La Neus és diferent, va assegurar-se.

Però no ho seria tant. Era una dona, subjecta a les mateixes cobejances. No puc fer-li això, va dir-se encara. Però li ho acabaria fent si l’afer continuava, si ell no es preocupava d’allunyar-la com fos. Encara que li hagués de donar algun miquel en públic... Sí, calia fer alguna cosa, lliurar-se a algun acte ofensiu que l’obligués a odiar-lo. L’estranya resistència que sentia dintre seu, però, li provava que no seria senzill. L’estimava massa per ferir-la.

Es veia a l’aula, davant els alumnes, en un moment que ella es mostrés distreta o poc interessada en els estudis, dient:

—No creu, senyoreta, que en lloc de perseguir els professors li seria més útil preparar degudament les lliçons?

No podia ser. Seria injustificat. I massa dur. No podia fer-li passar aquesta vergonya. I més si tenia en compte que ella, al capdavall, s’havia mostrat tan discreta com li ho permetien les circumstàncies. A classe, és clar, li deia de vostè. Encara més: procurava no haver de dir-li res. Els encontres sempre els havia buscat fora de l’ambient escolar. Estava segur que, a l’acadèmia, ni professors ni alumnes no estaven al corrent de llur relació. Les poques converses que temps enrere, abans d’inscriure’s ella a la seva classe, havien tingut al passadís, no podien haver cridat l’atenció de ningú. I si l’havien cridada, ara, en veure que no es repetien, tothom se’n devia haver oblidat. Sí, s’havia mostrat discreta. S’hi havien mostrat tots dos. Llevat d’avui, va dir-se. Avui havia comès la primera imprudència. Potser en seguirien d’altres...

Sobre això sí que l’he d’advertir, es digué amb fermesa. No vull que anem per les boques dels altres. I aleshores va adonar-se de la forma del seu pensament. En plural. Tots dos. Se solidaritzava amb ella, doncs. Si més no, en això. Era simptomàtic.

Hi penso massa, va concloure. Però, què podia fer? Confiava que, un cop dins l’ambient familiar, aconseguiria de foragitar-la. Fins aleshores bé ho havia fet durant hores senceres. Però no era el mateix, és clar. Fins aleshores tot havia estat imaginació més o menys autoritzada pels fets. Ara, en canvi, havia tingut lloc una entrevista en el curs de la qual s’havien dit coses que no podien oblidar, que obligaven a una continuació, de la mena que fos.

Si la Cecília ho sabia!, va pensar. Ella ja no l’estimava, era inútil repetir-s’ho. Ja feia molt de temps que tot allò havia passat. Ara només restava la carn. Però aquesta, la carnal, era precisament la pitjor de totes les gelosies; la més incomprensiva. I si s’assabentava que una criatura de disset anys... I els fills, com el mirarien si arribava a llur coneixement que el pare havia relliscat?

Era un afer perfectament insensat. D’una manera o altra, hi havia de posar punt final. Començant per les seves il·lusions. I això era el més difícil de tot. Com no ho havia de ser si ara mateix, en contradicció amb tots els seus pensaments, encara es deia: podríem viure uns anys perfectes...?

Tot li feia mal, el cos i l’ànima. Més enllà del seu dolor, però, no podia desfer-se d’un sentiment d’exaltació. Digués el que digués, era meravellós haver aconseguit l’amor d’aquella criatura. Una noia intacta... Va sentir, físicament, la seva presència al seu costat. I la sensació fou tan intensa que fins i tot es va girar, convençut que ella era darrere, somrient i disposada a seguir-lo on fos. Però només hi havia persones indiferents.

Se’n va sentir desil·lusionat i tot ell udolà, ferit per aquell desencís. La necessitava, la necessitava. Ella li faria oblidar les humiliacions de l’existència, els fracassos, les insatisfaccions del viure familiar, professional... Començaria de nou. Començarien tots dos. Com si mai no hagués passat res, com si el món fos acabat de crear.

Era una follia. I, per si fos poc, ara la sang el fuetejava. Darrere la dolcesa d’aquells llavis hi havia quelcom més. Un món. El seu món. Va pensar: ensenyar-la a estimar, a ser dona... Però, i després? La veuria fugir dels seus braços per caure en els d’un altre home, més jove. No ho podria suportar. Era preferible renunciar-hi des d’ara. D’altra banda, justificaven uns quants anys de felicitat que ho llencés tot per la borda, sense escrúpols? Però, què és el que he de llençar?, va preguntar-se. La dona, els fills, la llar... I ella és una menor, va acudir-se-li aleshores. El podien perseguir en justícia.

És clar que no calia arribar a aquests extrems. D’altres homes tenien una amigueta. Jo mateix l’he tinguda, es va dir. Però les circumstàncies eren unes altres i la dona en qüestió havia viscut. A la Neus no li ho podia fer, allò. Una amiga que hom té d’amagat... L’estimo massa, va dir-se.

Per força hauria de fer un acte de voluntat, posar-la en evidència, i fins i tot avisar el seu pare perquè l’allunyés de l’acadèmia. Ben mirat, puc fer moltes coses, va tranquil·litzar-se.

Al cap d’un moment, però, quan ja pujava al tramvia, estava gairebé segur que no en faria cap. No podria.

Tot just entrat al pis, les primeres paraules de la seva dona foren:

—Què, ja has vist el teu germà?

Va arronsar-se d’espatlles, sobtadament malhumorat. Des de la seva entrevista amb la Neus que no hi havia tornat a pensar. Breument, digué:

—Sí.

Ella es va esperar, per veure si explicava com havia anat la cosa, però, en veure que l’Albert no semblava tenir la intenció de continuar, insistí:

—I què?

—Res. No sabia que t’interessés tant...

—És que em sembla que avui el diari parla del teu patruller...

—No és el meu patruller.

—Oi que es diu Jesús Maristany?

—Sí...

El diari era sobre al taula i va agafar-lo. Tombà fulls, a la recerca de les informacions locals.

—I que no l’han detingut a ell sol...

La Rosa va fer:

—Jo també ho he llegit.

Vagament, va pensar: per què se’n preocupen tant, les dones, dels fets diversos? La majoria no llegien res més. La muller parlà de nou:

—Suposo que t’ha donat una negativa...

—Qui?

—El teu germà.

—Ja el coneixes, aquell.

—I tu encara més. Per això encara no entenc...

Ell no la deixà acabar.

—Està bé, està bé! Tenies raó.

I va abocar-se sobre la notícia, molt breu. Amb poques paraules, informava de la detenció de dos patrullers, els anomenats Jesús Maristany i Mateu Estarell, els quals, convictes i confessos, havien passat a disposició de l’autoritat competent. Estarell?, va pensar immediatament. Mateu Estarell? Va alçar els ulls del diari i, sense proposar-s’ho, va dir:

—També el conec, aquest...

—Qui? L’altre?

—Sí, l’Estarell. És a dir, suposo que és ell.

—Mira que bé!

Explicà:

—Ens vam fugar plegats d’un camp de concentració...

En Jordi, que recollia els objectes escampats damunt la taula perquè la seva mare la pogués parar, demanà a l’acte:

—Vas fugar-te d’un camp de concentració, papà?

—Sí.

—Aquí? Durant la guerra?

Afirmà amb el cap.

—I era com els dels alemanys?

—Què vols dir?

—Si també mataven la gent... com tots aquests jueus que van gasejar.

Ell va fitar-lo.

—D’on ho has tret, això?

—Ho sap tothom... Que no és veritat?

Ell assentí lentament.

—Sí. Aquí, però, era diferent. I tampoc no era ben bé un camp de concentració, sinó més aviat de triatge. Un indret d’on destinaven els homes a altres camps o, si tenien avals, els deixaven tornar a casa.

La Rosa preguntà:

—Què són, avals?

—Doncs, mira: si coneixes algú important, podies demanar-li que respongués de tu. Hi havia moltes maneres. Un militar, un capellà, un feixista que fins aleshores ho havia dissimulat...

—I tu no coneixies ningú?

—No.

En Jordi va voler saber.

—I com és que et van agafar? No ens ho havies dit mai!

—Ves... Em van fer presoner durant una retirada dels nostres. Uns quants ens vam perdre per uns boscos i vam tenir la mala sort d’anar a caure a mans d’una patrulla enemiga.

—I què us van fer?

Com totes les criatures, no en tenia mai prou; volia saber tots els detalls.

La mare va dir:

—Treu això d’una vegada, que hem de sopar.

El noi va obeir i deixà els seus instruments de dibuix damunt una cadira. La dona protestà immediatament:

—Et sembla que és lloc, aquí? Quantes vegades vols que et digui...

—Està bé, ja ho vaig a desar...

La Rosa va repetir la pregunta que havia fet el seu germà.

—I què us van fer?

—Com a fer-nos, no ens van fer res. Ens van dur...

El fill el va interrompre.

—Espera’t! No ho contis fins que torni.

—Però si gairebé no hi ha res per contar!

Així i tot va callar mentre el fill abandonava el menjador i se n’anava a desar tot el seu material. Estarell, es repetí, i de nou va donar un cop d’ull al diari. No li havia pas dit, aleshores, que era patruller. És a dir, que ho havia estat. Però no tenia res d’estrany. Gairebé no havien tingut ocasió de parlar, sobretot per la presència d’aquell soldat, el gallec, a qui obligaren a seguir-los. En recordar-ho, va tornar a somriure.

La Cecília, que era a l’altre extrem de taula, posant les estovalles, va sorprendre la seva expressió.

—Deu ser una cosa molt divertida...

—No, divertida no...

D’altra banda, ella ja coneixia l’episodi.

—Pensava en aquell soldat que ens en vam endur.

—Ja ho veig...

Indiferent, sense impressionar-se. Tampoc no s’havia impressionat quan li ho contà. No hi donava cap importància. Potser no la tenia. Però estava segur que, si ho contava a la Neus, ella l’admiraria. La Neus, es repetí. Deixem-la... Però encara no la va deixar. Ella ja l’admirava una mica pel sol fet d’existir. Exactament com fan tots els enamorats: com si assistissin a un misteri en la persona de l’ésser estimat. Nosaltres, va reflexionar, mai no hem estat ben bé així. I tot d’una va sentir-se defraudat, gairebé estafat, com si li haguessin pres una cosa a la qual tenia dret, a la qual tothom té dret ni que només sigui una vegada a la vida...

En Jordi tornava a entrar al menjador.

—Ja pots contar, ara.

Però ell ja no tenia ganes de fer aquella relació. Va estar a punt de dir que no valia la pena, i ja obria la boca quan l’expressió interessada, atenta, dels seus dos fills, va fer-li comprendre que no tenia dret a negar-se. Inconscient, arribà a un compromís amb ell mateix i, amb poques paraules, va dir:

—Doncs bé, ens van agafar i ens van tancar en un camp de triatge, un dels molts que hi havia, perquè estàvem en plena ofensiva i els presoners abundaven. Molts, també, es passaven.

En Jordi preguntà:

—Es passaven?

—Sí.

—A ells? A aquests?

I va fer un gest com si els al·ludits fossin a tocar o els envoltessin.

—Sí, aquests.

Va sentir-se satisfet que ho hagués dit d’aquella manera. Era curiós el que passava amb els seus fills. Exiliat a França com estava, no havia pogut dirigir llur educació, però ells, instintivament, s’havien anat orientant en un sentit determinat, amb la mateixa seguretat amb què la planta s’orienta cap a la llum. Moltes coses els deixaven indiferents, d’altres les creien naturals i alguns problemes no els acabaven de comprendre perquè eren massa joves, però el fet d’haver tingut el pare exiliat els diferenciava una mica dels nois i noies de llur edat. Una estranya intuïció els havia dut a considerar anormal, enemic, un ordre de coses que retingué tant de temps el pare a l’altra banda de la frontera. Potser també era que la Cecília, sense adonar-se’n, havia dit a llur davant un seguit de coses que els van fer obrir els ulls. I en darrer terme també pensava, i molt, aquest any i escaig darrer, des que tornà. No havia desaprofitat cap avinentesa per explicar-los, sense que ho semblés, què havia estat la guerra civil, per què ell havia hagut de marxar, per què tanta gent encara estava fora de la península, què significava ser català, quins eren els seus drets i per quins motius ara se’ls negaven. Havia mirat de posar tot això a l’abast de llur intel·ligència, evitant conferències i lliçons, però aprofitant els fets diaris, els episodis de la vida corrent, les converses de sobretaula.

A cops la Cecília es molestava, com aleshores que ell cercà una manera gràfica de fer-los comprendre les condicions actuals de l’existència catalana. Va dir-los:

—Mireu, això és com si els veïns del costat ens entressin a casa per la força i pretenguessin manar-nos. Imagineu-vos que els Beltran, que són més colla que nosaltres...

I comptà:

—El senyor Beltran i la seva dona, els dos fills que tenen, la filla i el seu marit i el nen d’aquests darrers... Són set, mentre que nosaltres només som quatre. Oi que si ens baralléssim segurament ens guanyarien?