Читать книгу Porto responsable - Manuel Jorge Marmelo - Страница 3
ОглавлениеRua da Ribeira.
Porto responsable
Hi ha molts Portos a Porto i aquesta guia ha de ser una ajuda per al seu descobriment: d’aquest Porto «deliciosament endarrerit» que va veure Mayol, el personatge de Vila-Matas, però també del Porto monumental reflectit en la talla daurada de l’església de Sant Francisco o en les façanes de granit d’alguns edificis. Després, el Porto on es menja bé i es beu millor, i el Porto dels jardins romàntics, de les places àmplies i recentment remodelades, i també del Porto contemporani del Museu de Serralves i del metro més modern d’Europa, i el Porto d’Alvaro Siza Vieira i Souto Moura, i el Porto cosmopolita de la Casa da Música dissenyada per Rem Koolhaas. Així successivament, un Porto darrere de l’altre —depenent del temps que es tingui per descobrir la ciutat i submergir-s’hi amb més o menys profunditat—.
Pugi les escales i carrerons del centre històric. Detingui’s en l’Adro da Sé per contemplar l’escenari únic de què es gaudeix. Planifiqui un final de tarda a la vora del riu Duero, després d’un passeig agafats de la mà entre els arbres dels jardins del Palácio de Cristal. Descendeixi del Passeio das Virtudes fins al riu pel remorós jardí encaixat en les terrasses entre vessants. Detingui’s a prendre un cafè en el Majestic. Entri en el Mercado do Bolhão i localitzi, en l’antiga Cadeia da Relação, la finestra per la qual l’escriptor vuitcentista Camilo Castelo Branco, allí tancat, contemplava el retrat més bell d’una ciutat que sembla congelada en el temps. Organitzi un pícnic al Parque da Cidade, un passeig a Serralves, una visita al barri de galeries d’arts plàstiques. Pugi els 240 graons que condueixen al cim de la Torre dos Clérigos i contempli la ciutat a través dels ulls d’un gegant. I, si pot, torni de nou al febrer, quan la ciutat s’omple d’aquesta llum festiva i inversemblant de les magnòlies en flor.
Com és Porto
Malgrat no tenir l’atractiu de les grans metròpolis turístiques del món, Porto és una ciutat calorosa i d’una bellesa feta de petits encants. Ràpidament enlluerna a qui la visita i contamina tots els seus sentits.
Pujant cap al Duero, des del sud fins a la seva desembocadura, ens detenim al costat de la riba i, en mirar davant nostre, sorgeix la ciutat de Porto. Abocada al riu, s’estén mandrosa fins on ens arriba la vista, mentre llisca i salta de pujol en pujol plena de força, equilibrada sobre les escarpes granítiques en una eterna precarietat. Des del primer instant ens adonem que la segona major ciutat portuguesa alberga una història rica i un passat ple de contradiccions.
Sobresortint entre les apinyades teulades i les petites cases que conformen el seu nucli més antic i pobre, la ciutat ens mostra els seus colossos de granit, els antics palaus i les esglésies fortalesa, els agrestos penyals, les grans edificacions i les sòlides muralles que semblen sostenir la ciutat, impedint que es precipiti al riu. Tot això emmarcat per l’emblemàtic pont de ferro amb dos taulers, anomenat pont Luís I, projectat per Téophile Seyrig (deixeble d’Eiffel), l’espectacular imatge del qual evocarem després del viatge.
Si el temps acompanya, podrem gaudir de les vistes des del moll de Gaia. A aquestes alçades, ja tindrem a la nostra esquena els cellers del vi de Porto i, més endavant, els típics vaixells rabelos col·locats en línia al llarg del riu, que conserven la memòria d’antany, quan les bótes del nèctar que va donar a conèixer el nom de la ciutat per tot el món eren transportats riu Duero avall en aquests fràgils vaixells que algunes vegades eren tirats des de la riba per homes o per animals, l’única forma, aleshores, de vèncer les dificultats, avui dia superades mitjançant la construcció d’embassaments, d’un riu indòmit. Temps llegendaris que ens conformarem simplement amb evocar i imaginar, mentre ens preparem per sortir a descobrir una ciutat carregada d’històries i vicissituds.
Praça dos Aliados.
Porto pot ser considerada una ciutat d’extraordinària bellesa si és visitada amb deteniment. No és el nadiu qui ho afirma, sinó el viatger que ja coneix algunes de les grans capitals. Porto pot ser romàntica i divertida, malenconiosa i pintoresca, històrica i contemporània, típica i cosmopolita, bella i lletja, monumental i feta de petits detalls que criden la nostra atenció. Tot dependrà del punt de vista des del qual se la miri i de l’estat d’ànim del visitant. Per això, es pot afirmar que la ciutat és bella i acollidora i que ofereix motius més que suficients perquè s’enamorin d’ella tots els que la visiten per primera vegada.
Panoràmica des de l’atri de la Sé.
Haig de confessar, com tripeiro que sóc, és a dir, natural de Porto, que moltes vegades lamento no tenir temps de passejar per la meva ciutat com ho fan els visitants, ni de poder dormir en un hotel al costat del riu o freqüentar sense pressa els seus bars més acollidors, recórrer els carrers i observar-los amb la mirada verge dels qui la descobreixen per primera vegada, i asseure’m a les seves terrasses per veure com va canviant la llum al cel, com s’acumulen els núvols, com es forma la boirina sobre el riu i es dissipa en una boira diàfana, i com tot això modifica el propi aspecte de la ciutat. Porto mostra una imatge quan és banyada el sol —alegre, bulliciosa i plena de colors que es reflecteixen al mirall del riu, com si fos una heroïna de Balzac vanitosa i ben conservada— i una altra molt diferent quan li falta aquesta lluminositat i s’impregna d’una expressió malenconiosa i absent, com «de milà ferit a l’ala», com tan bé la descriu un dels seus millors cantors, Carlos T, en «Porto Sentit», un himne a la ciutat que s’ha fet cèlebre per la veu del cantant Ruy Veloso:
Qui arriba i creua el riu
al costat de la serra del Pilar
veu un vell grup de cases
que s’estén fins al mar.
Qui et veu en creuar el pont
com cascada sanjuanina
erigida sobre una muntanya
enmig de la boirina.
Per carrerons i calçades
de Ribeira a Foz
per pedres brutes i gastades
i fanals tristos i sols.
Amb l’expressió greu i seriosa
d’un rostre de pedra
que ens oculta el misteri
d’aquesta llum bella i ombrívola.
Veure’t així abandonada
amb aspecte grisenc
i el teu gest tan malenconiós
de qui mol un sentiment.
És sempre la primera vegada
en cada retorn a casa
tornar a veure la teva altivesa
de milà ferit a l’ala.
Porto és, doncs, una ciutat feta de petites coses, de moments rars, de pinzellades breus i gestos subtils, com els que reflecteix aquesta cançó. Si això no és suficient per enlluernar el visitant, almenys deixarà en la memòria d’aquest un record càlid i simpàtic, a més del desig de tornar-hi per dedicar més temps a cadascun dels seus carrers i observar amb detall les talles daurades de les esglésies barroques i les diferents tonalitats de llum dels seus carrerons, de la molsa acumulada al tronc dels arbres o de les fulles dels més recòndits parcs i jardins.
Qui no hagi vist mai el riu Duero desbordar-se i inundar els carrers de la zona baixa de la ciutat sembrant l’angoixa i, al mateix temps, una estranya espècie de poesia no podrà comprendre Porto. Amb un emplaçament privilegiat a la desembocadura del Duero, la ciutat treu el cap al mar, alhora que manté una estreta vinculació amb el riu. Ell ha estat, a través dels temps, la via d’entrada de la riquesa i de la misèria, del vi de Porto i de les temibles inundacions, de la pesta, però mai de l’odi o de qualsevol tipus d’enemistat. Només respecte.
Un exemple d’això és que un dels majors herois del Porto contemporani és el ja mort «duque da Ribeira», un personatge molt popular que es llançava al riu per salvar la vida de tot aquell que perillés, ja fos per haver-se caigut o per haver-se intentat suïcidar, llançant-se des de l’alt del pont Luís I. Els nens i joves del barri de la Ribeira continuen tirant-se, sense cap temor, a aquestes aigües profundes i fosques com si es tractés d’una piscina, mostra que l’herència del «duque» roman en els seus habitants. Finalment, si el viatger es troba a la ciutat durant les festivitats de Sant Joan, se li recomana assistir a una de les agrupacions típiques dels sants populars, el de Miragaia, barri que sol ser un dels més afectats per la ira del riu i que «sembla més bell en els tristos dies de crescuda», assemblant-se llavors a Venècia.
Aquesta curiosa barreja de cosmopolitisme i de tradició és fruit de la història de la ciutat i de la seva llarga convivència amb els estrangers que s’hi van assentar per explotar el que és avui encara la principal ensenya internacional, el vi de Porto, malgrat les conquestes més recents del principal club de futbol de la ciutat. Gràcies a tot això s’ha creat una «pàtina» d’orgull i, alhora, de ressentiment en relació amb la capital, d’on mai ha vingut, segons l’opinió de molts habitants, l’estímul necessari perquè la ciutat superés els seus problemes històrics. El qualificatiu de tripeiros referit als habitants de Porto es deu al fet que els portuencs, en l’època de les grans gestes marítimes, consumien les vísceres o budells dels animals que eren sacrificats per ser emmagatzemats als vaixells, la qual cosa va donar lloc al plat més famós de la gastronomia local, les tripas à moda do Porto.
Tot i que a Porto s’hi troba una de les majors universitats del país, a la qual tots els anys arriben milers de joves, els qui esperin trobar aquí una ciutat rejovenida i plena de vida quedaran bastant decebuts. Sens dubte hi ha un major dinamisme, encara que no serà suficient pels que alberguin massa expectatives. Aquesta ciutat és una concentració ambigua de potencialitats i contradiccions. De conservadorisme i gosadia, tal com es pot comprovar a la universitat.
Ciutat universitària
Porto compta actualment amb prop de cinquanta mil alumnes repartits en les facultats de la Universidade do Porto, a les escoles de l’Institut Politècnic i en les institucions privades d’ensenyament superior. Així, cada any arriben milers de joves procedents de totes les regions del país i fins i tot de l’estranger. Tots junts constitueixen gairebé la sisena part de la població fixa de la ciutat i contribueixen decisivament a la seva animació.
Centre d’una regió el teixit econòmic de la qual es compon de petites i mitjanes empreses tèxtils i de calçat, Porto s’ha afermat com el principal centre creatiu de la moda portuguesa, ja que hi ha sorgit, gràcies a l’Associação Nacional de Jovens Empresários, el Portugal Fashion, esdeveniment al qual es deu la internacionalització de la moda nacional. Alguns dels principals centres d’investigació científica del país tenen també aquí la seva seu, i una gran part de la música que s’escolta per la ràdio i televisió portuguesa procedeix de la ciutat. La facultat d’Arquitectura és reconeguda a escala internacional gràcies a noms com el d’Álvaro Siza Vieira, Eduardo Souto Moura o Fernando Távora. No obstant aixó, sembla que res de tot això és suficient per treure la ciutat del seu estat d’ànim malenconiós i deprimit, i aconseguir que gaudeixi plenament de totes les seves capacitats. En aquest aspecte, potser el viatger ho pugui fer millor que els locals, tot i que potser noti encara més que nosaltres com alguns dels bells edificis del centre es van buidant de vida i són posats en venda.
Els seus habitants
Segurament són els poetes els qui millor han definit als habitants de Porto, com Sophia de Mello Breyner Andresen i el seu poema «Aquesta gent»:
Aquesta gent llurs rostre
de vegades lluminós
i altres vegades tosc
unes vegades em recorda els esclaus
unes altres em recorda els reis.
Es pot afirmar que els tripeiros, encara que no ho admetin, difícilment podrien reflectir de manera més fidel la manera de ser de la pròpia ciutat, profundament contradictòria i en moltes ocasions més obstinada a assenyalar els seus propis defectes que a solucionar-los. Poden passar-se tot l’any protestant per qualsevol cosa, queixant-se incansablement dels defectes de tot i de tots, però, quan reben visites, es mostren extremament acollidors i gelosos defensors de la seva ciutat. Vestiran la seva millor roba, cobriran la taula amb les estovalles més delicades i oferiran els millors menjars —encara que sigui al seu restaurant preferit— i, quan enumerin les moltes virtuts que té la ciutat, es mostraran completament sincers.
De fet, encara que hi visquin des de fa poc temps, estimen la seva ciutat profundament i són els seus millors ambaixadors. Ningú l’aprecia tant com ells potser perquè, encara que són capaços de veure els pitjors defectes de l’objecte de la seva devoció, no permeten que aquestes faltes espatllin la fascinació d’una antiga passió. En privat, els portuencs critiquen a la mínima oportunitat els forats del carrer o la falta de neteja d’algunes façanes. No obstant això, davant d’estranys, els ensenyen a veure com el forat i la façana bruta també poden formar part d’un bell conjunt.
Dit això, el visitant ha de saber que també entre els habitants les asimetries són enormes. Aquesta ciutat va deixar fa molt temps de ser la segona més poblada de Portugal, ja que ha anat empenyent sense parar els seus habitants cap a les ciutats limítrofes. Durant el dia, Porto és encara un centre econòmic puixant i bulliciós, que acull als seus carrers i edificis a més d’un milió de persones. A la nit, però, la ciutat queda una mica despoblada, ja que només compta amb uns tres-cents mil residents fixos.
La ciutat està gairebé exclusivament habitada per persones amb cert poder adquisitiu, que poden afrontar els alts preus de les cases, o bé pels més pobres, als qui l’Ajuntament concedeix habitatges socials. És per això que trobem, gairebé adherits, urbanitzacions de luxe i barris socials despersonalitzats, exemples arquitectònics notables i edificis en avançat estat de degradació.
En els últims anys, la població s’ha renovat gràcies a l’arribada d’immigrants, sobretot estudiants africans i del programa Erasmus, comerciants asiàtics i treballadors brasilers i de l’est d’Europa. Es tracta d’un fenomen relativament nou que li donat a Porto un aire més cosmopolita i ètnicament més variat.
Jugant a les cartes al Campo Mártires da Pátria.
Tot i que avui dia els barris antics ja estiguin més buits, presenten encara una densitat d’habitants per metre quadrat molt superior a l’aconsellable, estant a més tradicionalment habitats per una població empobrida i envellida, poc escolaritzada i sotmesa a fenòmens d’exclusió social més o menys endèmics, que cap dels molts programes d’intervenció duts a terme en els darrers trenta anys ha aconseguit eradicar del tot.
Malgrat les dificultats, el tripeiro és, en general, afable i simpàtic, i es distingeix per la facilitat i franquesa amb les quals, oblidant les regles d’etiqueta, recorre al llenguatge més popular, plagat de paraulotes. No cal veure en això, però, cap tipus d’agressivitat, sinó al contrari, aquest tipus de llenguatge forma part del seu codi social, és un senyal amistós i molt arrelat.
Tot això forma part de les moltes anècdotes que se solen explicar dels nadius. Tot i que sempre tenen una mica de veritat, també és cert que no tots parlen d’aquesta forma, igual que no a tots els agrada el plat tradicional de budells tripas à moda do Porto —hi ha molts que els detesten— i són seguidors del Benfica, l’històric rival del major club de futbol de la ciutat, el FC Porto. També hi ha tripeiros antipàtics i uns altres que no sofreixen la síndrome de viure en aquesta ciutat i que estan francament satisfets amb la vida que porten.
Amb tot el que s’ha dit, a l’hora de traçar el perfil del típic habitant de Porto, el visitant no deixarà de considerar-lo com una persona amistosa i acollidora.
Els barris
Porto va néixer, segons expliquen els historiadors, al turó de Pena (‘penya’) Ventosa, al costat del riu Duero. S’hi trobat vestigis de presència humana que es remunten a l’edat del ferro, època en la qual se suposa que va existir un poblat prerromà. L’ocupació del turó va prosseguir durant el període romà i, després de les invasions bàrbares de finals del segle VI, es va convertir en seu episcopal.
Ocupat pels àrabs després de la derrota visigoda el 771, la conquesta cristiana va arribar a Portucale l’any 868, quan la ciutat, que en aquells moments començava a créixer, es va convertir en el centre neuràlgic del Comtat Portucalense, embrió del país que és avui dia Portugal. En aquella època aquest nucli urbà pertanyia al bisbe don Hugo, a qui li havia entregat en donació donya Teresa, mare del primer rei portuguès, Alfonso Enríquez.
Els barris principals de Porto són encara aquells que conformaven la ciutat medieval, s’estenen pels turons veïns de Vitoria i baixen fins a les ribes del riu, per Miragaia i la Ribeira. Qui visiti aquesta zona podrà observar, certament, els monuments més importants de Porto, amb excepció dels edificis més recents, com la Casa da Música, projectada pel famós arquitecte holandès Rem Koolhaas, i el Museu de Arte Contemporãnea de Serralves, dissenyat per Álvaro Siza Vieira. A causa del seu excepcional valor, el centre històric ha estat declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO. Oblidats i abandonats durant molts anys, aquests barris històrics han conegut un lent procés de rehabilitació a partir de la dècada de 1970, que es va accelerar lleugerament en els últims anys del segle passat.
Venedor de castanyes.
Encara existeixen alguns edificis molt degradats que, certament, sorprendran els visitants, tot i que s’han fet grans millores en els espais públics del centre històric, que poc a poc recobra el seu millor aspecte. El centre històric alberga un conjunt d’edificis monumentals de gran valor, principalment de caràcter religiós i d’estil barroc, que es combinen amb un bonic i típic caseriu emplaçat sobre les escarpes, entre els quals destaquen bells exemplars de l’arquitectura civil, com l’esplendorós Palácio dóna Borsa. S’ha de visitar aquest barri de forma tranquil·la i pausada, recorrent els seus estrets carrers i baixant o pujant per les escales que uneixen molts d’ells. Mereixen una atenció especial edificis tals com el Paço Episcopal (‘palau Episcopal’), l’església catedral (‘Sé’), l’església de São Francisco, el convent de São Bento da Vitória, la torre dos Clergues i l’antiga Cadeia (‘presó’) da Relação, seu actual del Centre Português de Fotografia.
Ribeira
El centre més antic per sortir de nit es troba al barri de la Ribeira, el qual ha anat decaient en aquest sentit durant els últims anys a causa que han sorgit nous locals de diversió a les zones més perifèriques i amb major facilitat d’accés. Una recent operació de rehabilitació urbanística ha creat les condicions necessàries per a la recuperació del barri, on existeixen nombrosos bars i restaurants, amenes terrasses amb vista al riu i, sens dubte, escenaris urbans que conviden a ser captats per les càmeres fotogràfiques dels visitants. Recentment, també han obert en aquesta zona algunes cuidades botigues, sobretot de caràcter enològic i de la moda més irreverent.
Sé
És el barri on va néixer Porto i entorn del qual ha crescut la ciutat, però és també, de tots els barris històrics, el que presenta fenòmens de marginalitat més preocupants en l’actualitat, normalment relacionats amb el tràfic de drogues. Malgrat això, en una ciutat amb un baix índex de criminalitat (en comparació amb els índexs europeus), aquest barri és relativament segur.
Barri de la Sé.
Vitória
El barri més petit del centre històric és potser el que concentra major nombre monuments. Passejant pels seus carrers es contempla la silueta de la torre dos Clérigos, l’extraordinària llibreria Lello, les esglésies da Misericórdia, do Carmo o de São Bento da Vitória, el jardí da Cordoaria, on destaca el conjunt escultòric de Juan Muñoz Treze a rir uns dos outros (‘Tretze rient-se els uns dels altres’), l’antic convent benedictí que alberga, des de fa uns anys, l’Orquestra Nacional do Porto, i l’antiga Cadeia da Relação.
Més impressionant encara és observar la convivència, més o menys pacífica, del nouvingut comerç de gangues orientals amb un tipus d’establiments en vies d’extinció: botigues d’ultramarins, merceries, drogueries, ferreteries, magatzems de teixits, botigues de marroquineria, velles impremtes, botigues de material elèctric, tavernes i cellers. Gairebé tot això concentrat a la Rua dona Flores, on és possible admirar alguns bellíssims establiments, els últims exemplars que queden del Porto burgès del segle XIX.
Autèntic Porto
Al barri de la Sé hi té el seu establiment el barber Carlos Bessa, a la Rua da Bainharia, qui combina aquesta professió amb la pràctica de la política i algunes incursions notables en el camp de la música popular. Encara s’hi pot veure com treballa Toni da Violes, un artesà amb un local a la Rua da Bainharia on arregla i construeix els més diversos instruments de corda, alguns inventats per ell mateix a petició de músics provinents de diferents llocs del país.
Miragaia
Els barris històrics de Porto conserven encara la seva personalitat gràcies als esforços dels seus humils habitants. Probablement Miragaia sigui el més típic de tots ells, tot i que també el menys visitat pels turistes. Els edificis monumentals no abunden en aquest barri, exceptuant la Casa da Sereias i l’abandonat convent de Monchique, sense oblidar l’edifici da Alfândega, on es troba situat el Museu dos Transports i un centre de convencions creat per acollir la Cimera Iberoamericà l’any 1998, dotat d’una notable i singular bellesa.
Miragaia és, així mateix, una prolongació natural de la zona de diversió nocturna de la Ribeira, i s’hi troben alguns restaurants i altres petites joies de la història de Porto que es descobreixen a mesura que es passeja tranquil·lament pels seus carrers. Una bona opció és visitar el poc freqüentat parc das Virtudes, que uneix la zona alta amb la baixa del barri, i apropar-se al mirador das Virtudes, des del qual es gaudeix d’una bella vista del Duero, emmarcat pel pont da Arrábida.
A Baixa
És una segona zona d’expansió que es va consolidar, fins a mitjan segle XX, a l’entorn del centre històric. A Baixa, que va ser durant molts anys el cor de les activitats terciàries i comercials i també del poder polític, va perdent progressivament importància econòmica davant la fugida de les empreses cap a zones més modernes i de les botigues cap als centres comercials de la perifèria. Malgrat tot, encara compta amb els principals carrers comercials de la ciutat, els bars més emblemàtics (com l’històric Majestic) i les grans sales d’espectacles, registrant-se en els últims anys certa recuperació cultural amb l’obertura de nous locals d’oci, com el Maus Hábitos, de noves llibreries que se sumen a la històrica Lello & Irmão, o del cinema Passos Manuel.
Alguns dels seus edificis creen un curiós mosaic format per diferents estils arquitectònics, des del neoclàssic a l’art nouveau. Val la pena passejar-s’hi lentament observant-ho tot i descobrint les belles estàtues que guarneixen alguns edificis, prendre el sol que banya les places i recórrer els carrers que encara mantenen un tipus tradicional de comerç i restauració amenaçada amb desaparèixer.
Venedors de loteria i enllustradors, venedors ambulants, captaires i cecs desgranant esquinçadores melodies amb els seus acordions conviuen, durant el dia, amb la bullícia de la ciutat, per la qual cosa aquesta zona és considerada el cor de Porto. S’hi troba també el mercat do Bolhão, d’estil anglès, al qual les venedores donen un ambient extremament popular, parlant alt i oferint els seus productes als qui passen.
Finalment, el visitant ha d’entrar a l’estació de ferrocarril de São Bento per contemplar els enormes panells que recreen temes històrics i folklòrics de la regió.
Bairro das Galerias
Un dels fenòmens més interessants dels últims anys ha estat la concentració d’un gran nombre de galeries a l’entorn del Museu Soares dos Reis, sobretot a la Rua Miguel Bombarda.
L’oferta cultural s’ha incrementat a més amb l’obertura d’una nova biblioteca galeria municipal als amens jardins do Palácio de Cristal (la visita del quals és inexcusable); destaquen, també, les agradables cafeteries, llibreries, botigues de moda, bars i moderns salons de bellesa de la zona.
Bairro dos Livros
L’àrea central de la ciutat que va, aproximadament, des de l’avinguda dos Aliados a la plaça de Carlos Alberto, i de la Rua das Carmelites a la Rua da Conceição, és la que ha sofert majors canvis els darrers anys i, sobretot, un enorme dinamisme comercial. Aquí prolifera una animada àrea d’oci nocturn amb diversos bars, cafès i petites discoteques que s’han beneficiat de la requalificació urbanística duta a terme fins l’any 2001. A més, el barri és un curiós pol on es concentren prop de trenta llibreries, amb establiments dedicats al còmic o als llibres antics, inclosa la històrica Livraria Lello, considerada una de les més belles del món. Aquest moviment, nascut d’una manera gairebé espontània, està acompanyat per la presència d’altres botigues i per l’organització, els caps de setmana, de petites fires d’artesania urbana, antiguitats i objectes d’època, tot això complementat amb alguns dels cafès més antics de la ciutat (Piolho i Progreso) i l’organització de concerts durant l’estiu. La zona compta, a més, amb una nova línia turística en la qual operen els vells tramvies, que efectuen un recorregut circular que uneix els dos turons d’A Baixa.
Façana marítima i marge fluvial
Tot visitant hauria de passejar a peu (o en els vells tramvies) pel passeig marítim riberenc, rehabilitat. La zona compta amb moltes terrasses i àrees d’oci nocturn, botigues de moda nacional i estrangera i, com a complement, l’afable parc da Cidade, una gran zona verda urbana amb certs aires de Central Park de Nova York.
En el passeig riberenc i marítim subsisteixen encara algunes activitats antigues, com una drassana de construcció naval i una petita comunitat de pescadors que es dedica a un tipus de feina artesanal i poc rendible, però que suposa un complement a les professions urbanes dels qui hi viuen. Tant els vaixells com els aparells de pesca estan a la vista de tothom, aportant un típic colorit a la riba dreta de la desembocadura del riu, que contrasta amb els apartaments de luxe i els antics palauets burgesos. Val la pena endinsar-se, en passar, en el barri històric da Foz Velha, de carrers estrets i tranquils.
Praia do Ourigo amb el far al fons.
Amb l’èxode dels habitants cap als barris de la perifèria, molts dels locals d’oci també van canviar la seva ubicació —són ja molt pocs, per exemple, els cinemes que encara funcionen a la ciutat—. Encara que algunes platges de Porto ostenten ja el distintiu de la bandera blava de la Unió Europea gràcies a la seva recuperació mediambiental, les millors es troben fora de la ciutat (el municipi de Vila Nova de Gaia compta amb molts quilòmetres de costa amb la bandera blava de la Unió Europea), igual que bona part de locals i equipaments dedicats a l’oci i, fins i tot, als negocis (els dos centres de convencions més importants estan situats a les localitats de Matosinhos i de Feira).
Porto en la literatura
Són nombrosos els escriptors que han nascut, van passar o es van relacionar d’alguna forma amb Porto, per això no és d’estranyar que la ciutat aparegui en algunes de les més importants peces literàries portugueses dels últims dos segles. Nombroses obres com les de Camilo Castelo Branco, Júlio Dinis, Ramalho Ortigão, Arnaldo Gamma i Almeida Garrett recorren els carrers de la ciutat, que van inspirar igualment poetes, com es comprova en llegir la compilació Ao Porto, publicada el 2001 per l’editorial Dom Quixote. L’insigne poeta èpic portuguès Luís Vaz de Camões es va referir a Porto com la «lleial ciutat on va tenir origen, com és sabut, el nom etern de Portugal». Però, com que no consta que alguna vegada visités la ciutat, el més segur és que Camões es limités a repetir aquest clixé històric.
Amb més coneixement de causa van escriure, per exemple, i més recentment, poetes com Eugénio de Andrade, José Gomes Ferreira, Vasco Graça Moura, Manuel António Pina i Sophia de Mello Breyner Andresen. També són nombrosos els prosistes portuguesos del segle XX que han dedicat a Porto algunes de les seves pàgines. Agustina Bessa-Luís ambienta freqüentment les seves ficcions a Porto i a l’entorn de la regió, habitada per una ferma i antiga burgesia.
Mário Cláudio fa el mateix, tot i que amb incursions més contemporànies. Més recentment, Miguel Miranda va aconseguir col·locar la ciutat al mapa literari nacional, creant un conjunt de novel·les policíaques que s’endinsen en els baixos fons tripeiros habitats per alguns personatges que són un reflex caricaturitzat de la ciutat.
En el seu llibre Viatge a Portugal, el Premi Nobel de Literatura José Saramago descriu Porto amb el seu estil inconfusible.
Miguel Torga, un altre dels noms destacats de la literatura portuguesa del passat segle XX, va plasmar literàriament la seva ànima tripeira en la seva obra Portugal: «Com aquells vells casals nostres que, lliures de teranyines, fan enrogir de vergonya a qualsevol gratacel de formigó edificat al seu costat, Porto només necessita que se li netegi la pols per competir amb qualsevol altre lloc amb què se’l vulgui comparar».
Una mica més sorprenent serà, potser, trobar referències a Porto en les grans obres de la literatura universal. Per exemple, a Crim i càstig, Fiodor Dostoievski introdueix una ampolla de vi de Porto al funeral de Marmeladoff. Més recentment, l’escriptor italià Antonio Tabucchi va situar la seva novel·la El cap perdut de Damasceno Monteiro en una localitat dels voltants. L’espanyol Enrique Vila-Matas li va dedicar a Porto dues de les cròniques periodístiques recopilades en el llibre Desde la ciudad nerviosa i la va triar com un dels escenaris on transcorre la seva novel·la El viaje vertical.
Interior de la Livraria Lello.
Porto en el cinema
El sorprenent invent dels germans Lumière va arribar a Porto l’any 1896. Aproximadament un centenar de pel·lícules s’han rodat o han estat produïdes a la ciutat. Una part important d’elles, probablement, serà poc coneguda pel visitant, encara que en destaquen algunes com la històrica Aniki-Bóbó (1942), de Manoel d’Oliveira, filmada en el centre històric de Porto.
En la que va ser considerada l’època d’or del cinema portuguès, les dècades de 1940-1950, cal destacar la presència de Porto a la comèdia O Leão da Estrela (‘El lleó de l’estrella’), però va ser a la fi de la dècada de 1990 quan Porto es va donar a conèixer internacionalment en l’àmbit cinematogràfic. Pel·lícules com Trois ponts sur la rivière, del francès Jean-Claude Biette, O Xangô de Baker Street, del brasiler Miguel Faria Júnior, Pasos de baile, del nord-americà John Malkovich (amb Javier Bardem) i Sombras en una batalla, de l’espanyol Mario Camus (amb Carmen Maura) van tenir per escenari aquesta ciutat.
El viatger que s’interessi més per aquest aspecte en particular pot recórrer també al llibre O Porto na História do Cinema, de Sérgio C. Andrade, edició de Porto Editora, 2002.
La ciutat és reconeguda internacionalment per la producció de pel·lícules d’animació, ja que disposa d’un equipament dedicat a aquest gènere cinematogràfic, la Casa da Animação, que organitza regularment sessions de cinema i exposicions i, així mateix, està preparada per acollir la producció de pel·lícules nacionals i estrangeres. A la ciutat propera d’Espinho, s’hi realitza anualment, a primers de novembre, un dels més rellevants festivals internacionals del gènere, el Cinanima. Igualment important és el festival de cinema fantàstic Fantasporto, celebrat al març, un dels certàmens europeus del gènere més importants.
Des de fa poc, Porto acull el moviment de curtmetratges Shortcutz (al costat de Lisboa, Londres i Berlín), amb sessions setmanals els dijous, a l’Espaço Maus Hábitos (Rua de Passos Manuel, 178).
Manoel d’Oliveira
Nascut el 1908, a Porto, el cineasta Manoel d’Oliveira es va estrenar amb les càmeres el 1928, quan va iniciar el rodatge de Douro, Faina Fluvial, estrenat l’any 1931. Deu anys després va realitzar la seva primera pel·lícula de ficció, Aniki-Bóbó, un dels documentals més commovedors sobre els barris històrics de Porto, vistos a través de les mirades d’un grup de nens. El títol de l’obra va donar nom a un dels primers bars que van obrir a la zona de la Ribeira, que encara funciona a la Rua da Fonte Taurina.
Amb Aniki-Bóbó, Oliveira va iniciar una carrera de gran prestigi que li ha valgut el reconeixement en nombrosos festivals europeus i un incipient homenatge inclòs a la pel·lícula Lisbon Story, del cineasta alemany Wim Wenders. Acto de primavera, del 1963, el va consagrar definitivament en guanyar la medalla d’or del Festival de Siena, a Itàlia, l’any 1964. Francisca, Amor de Perdiçaõ, Us Canibais, A Caixa i A Carta, compten entre algunes de les seves pel·lícules més importants.
Història
Porto va néixer al turó de Pena Ventosa, al costat del riu Duero. Allà s’hi han trobat vestigis de presència humana, que es remunten a l’edat de ferro. L’ocupació del turó va continuar durant el període romà i, després de les invasions bàrbares de finals del segle VI, es va convertir en seu episcopal. Ocupat pels àrabs després de la derrota visigoda el 771, la conquesta cristiana va arribar l’any 868.
Va pertànyer al Regne de Lleó fins l’any 1143, moment en què va passar a formar part del nou regne de Portugal sota el govern d’Alfonso Henriques, primer rei del país.
L’infante don Henrique va fer que Porto fos, al segle XV, una de les ciutats portuàries més importants del món a la recerca de les espècies i riqueses orientals. Les drassanes de la ciutat, de les quals encara queden vestigis a la riba del riu, tenien fama mundial. Més tard arribarien els desastres militars, la gradual pèrdua dels territoris d’ultramar i el declivi de la ciutat i de tot Portugal.
Muralha Fernandina.
L’any 1910 el país va passar a ser una República fins que, en els anys trenta del segle XX, va començar la dictadura d’Antonio Salazar, que sumiria el país en una profunda letargia fins al 1968. L’any 1986, sent ja un país plenament democràtic, va entrar a formar part de la UE. El 1996 el casc antic de Porto va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest nomenament i el de Capital Cultural el 2001, van impulsar-ne la modernització.
Personatges il·lustres
En ser una ciutat antiga i carregada d’història, Porto ha anat reunint, al llarg dels segles, una respectable galeria de personatges il·lustres. L’infant don Henrique, considerat el gran impulsor dels descobriments marítims portuguesos, va néixer aquí, en un edifici que era, antigament, l’Alfândega Régia i que encara existeix com Casa do Infante —on funciona actualment un interessant centre del Museu da Cidade, que permet, a través dels vestigis arqueològics allà trobats, descobrir la història de l’antiga ciutat.
L’Infante D. Henrique
En el seu tron entre la lluentor de les esferes,
amb el seu mantell de nit i solitud
té als seus peus el mar nou i les mortes eres,
l’únic emperador que té, de debò,
el globus del món a les seves mans. (Fernando Pessoa, 1928)
Malgrat ser considerat, don Henrique, el més il·lustre dels fills de Porto, la ciutat compta amb altres personatges rellevants. Alguns, perquè van néixer aquí, uns altres perquè els seus noms van quedar fortament units a la ciutat. La llista es pot iniciar amb Fernando de Magallanes, capità de la primera expedició que va fer un viatge de circumnavegació al voltant del món, o amb Pêro Vaz de Caminha, cronista del primer desembarcament europeu en les costes de Brasil, continuant amb l’escultor Soares dos Reis, el pintor Vieira Portuense, la violoncel·lista Guilhermina Suggia i l’escriptor Camilo Castelo Branco, i acabant en l’actualitat amb personalitats de renom internacional: el cineasta Manoel d’Oliveira, l’antiga campiona olímpica de marató Rosa Mota, els poetes Sophia de Mello Breyner Andresen i Eugénio de Andrade, l’escriptora Agustina Bessa-Luís i científics com Manuel Sobrinho Simõés i Maria de Sousa.
També el creador de la Torre Eiffel, Gustave Eiffel, va deixar la seva empremta a la ciutat: l’antic pont ferroviari que unia la ciutat amb el sud del país. Més variada va ser l’empremta deixada per l’italià Nicola Nasoni, creador dels palaus més bells, i de l’església i la torre dos Clérigos, una de les icones més conegudes de Porto.
Álvaro Siza Vieira
Álvaro Siza Vieira va néixer el 1933 a la ciutat de Matosinhos i és el més gran ambaixador de l’arquitectura portuguesa i principal referent de l’escola d’arquitectura la seu de la qual es troba a Porto. Entre altres nombrosos guardons, el 1992 va obtenir el premi Pritzker, considerat com el «Nobel d’Arquitectura».
La seva obra està present en els més diversos racons del planeta, de Barcelona a Rio de Janeiro, de Tòquio a Berlín, i a Porto en destaquen el Museu d’Arte Contemporânea de Serralves, el barri d’habitatges socials de Bouça, la facultat d’Arquitectura i l’edifici al costat del riu on es troba el seu estudi. Siza Vieira és també autor del nou disseny urbà del centre de la ciutat, entre la Praça do General Humberto Delgado i l’Avenida de Vímara Peres.
En la veïna localitat de Matosinhos encara s’hi poden trobar alguns dels més antics i emblemàtics edificis creats per Siza Vieira, com la piscina das Marés de Leça da Palmeira, la piscina da Cinquena da Conceição, el monument a António Nobre i el saló de te de Boa Nova, emplaçat sobre les roques, en estreta unió amb el mar i la llum. És també responsable de la remodelació del passeig marítim de Leça da Palmeira.
Eduardo Souto Moura
Nascut a Porto el 1952, aquest deixeble de Siza Vieira s’ha convertit en un dels més reconeguts arquitectes portuguesos, apreciat per la seva modernitat i per la integració dels seus projectes en el paisatge circumdant. Diverses de les seves creacions han rebut alguns dels més importants premis internacionals. A Porto va projectar la Casa das Artes, la transformació de l’antiga Cadeia da Relação en el Centre Português de Fotografia, la rehabilitació de l’edifici d’Alfândega Nova, de la Casa do Cinema i la recuperació del passeig marítim de Matosinhos, a més d’altres obres menors.
Com moure’t per Porto
La mobilitat a la ciutat ha millorat radicalment al llarg dels darrers anys: l’aeroport s’ha renovat íntegrament i una nova xarxa de metro garanteix la connexió ràpida i còmoda amb els principals punts d’interès turístic.
Porto compta amb una xarxa de transports col·lectius bastant eficaç. Per facilitar l’accés a la ciutat es disposa de la Loja da Mobilidade (Rua Clube dos Fenianos, 25, T. +351 800 220 905, http://www.lojadamobilidades.com), on s’obté tota la informació necessària per conèixer la millor manera de desplaçar-se per la ciutat, segons cada punt d’entrada i sortida.
Bilhete Andante
Quan va començar a funcionar el metro, l’any 2003, i tenint en compte la necessitat d’articular el seu funcionament amb els transports públics ja existents, al començament de 2005 es va implantar un sistema innovador de tarifa multimodal: l’anomenat Bilhete Andante (http://www.linhandante.com, Preu. 7 euros un día i 15 euros 3 dies) que es pot comprar als punts de venda o als dispensadors automàtics de bitllets (al preu de 60 cèntims d’euro, aproximadament) i que és vàlid durant una hora per al metro, autobusos de la STCP i trens suburbans, així com en tramvies i en el funicular de Guindais. Es pot tornar a carregar amb monedes o mitjançant la targeta de crèdit. La tarifa en vigor a la ciutat és la de la Z2 (zona 2).
A peu
Porto és una ciutat que es pot recórrer fàcilment a peu —la millor forma de conèixer-la—, ja que, tal com s’ha dit anteriorment, gairebé tots els punts d’interès turístic es concentren a la zona històrica i a A Baixa. S’ha d’afegir, també, que la ciutat conserva una dimensió humana, sobretot pel que fa al traçat dels carrers, perquè no hi ha grans vies a creuar en ple nucli urbà. Els únics inconvenients són deguts al terreny accidentat i, de vegades, a la meteorologia. Convé portar calçat esportiu i còmode a l’hora de pujar pels costeruts carrers del centre històric.
Per a recorreguts més llargs, o físicament més difícils, convé utilitzar algun dels transports públics. Al llarg del riu hi ha una línia turística de tramvies històrics (es pot aprofitar per conèixer, de pas, el Museu do Carro Eléctrico —tramvia— i el Museu dos Transportes e Comunicaçõés), així com una connexió entre la part alta de la ciutat i la riberenca amb el funicular de Guindais, que uneix el barri de la Sé/A Baixa amb el tauler inferior del pont Luís I.
Per arribar a altres llocs fora del centre es pot agafar el metro (estació Casa da Música) o les diverses línies d’autobusos que van a la Casa da Música, o els autobusos 203, 207 i 504 que van al Museu de Serralves.
Amb bicicleta
Entre la ciutat d’Espinho, al sud, i el límit nord del concejo de Matosinhos, Porto disposa d’un corredor d’uns 70 quilòmetres, gairebé sempre a la vora del mar, que permet fer llargs passejos. Es poden llogar bicicletes en empreses com Porto Rent-a-Bike (Avda. Gustavo Eiffel, 280. T. +351 222 022 375) i en alguns hotels.
Amb metro
T. +351 808 205 060
H. De 6 a 1 h.
http://www.metro-porto.pt
Preu. 1,20 euros
La xarxa de metro compta ja amb sis línies, que passen per A Baixa (centre) i es creuen a l’estació de Trindade. Les línies A (blava), B (vermella), C (verda) i E (violeta) comencen a l’Estadio do Dragão i es dirigeixen a Matosinhos, a les localitats properes de Póvoa de Varzim i Maia, i a l’aeroport, respectivament. La línia D (groga), que comença a l’Hospital de São João, passa també pel centre històric, enllaça amb l’estació de ferrocarrils de São Bento i continua cap al marge esquerre del Duero fins a la parada de João de Deus. La línia F (taronja) travessa tota la zona central i segueix després, a partir del camp de futbol, cap a l’est de la ciutat, fins al municipi de Gondomar (Fânzeres).
Amb autobús
Porto es troba relativament ben dotat d’autobusos de la Sociedade de Transportes Colectivos do Porto (STCP, http://www.stcp.pt; Preu. 1,85 euros), que compta amb una moderna flota de vehicles a gas natural i a hidrogen. Les línies cobreixen gairebé tota la ciutat i voltants, completant així la xarxa del metro.
Amb taxi
A Porto els taxis tenen tres colors diferents: beix, verd i negre, tots ells amb un fanalet indicatiu al sostre, o també de color fosc i identificats amb la lletra A al costat de la matrícula. Els que circulen dins de la ciutat estan dotats de taxímetre amb diferents tarifes i suplements, segons l’hora del viatge i el tipus de recorregut que facin, tot això indicat al taxímetre. Els passatgers paguen també una tarifa fixa per baixada de bandera.
No obstant aixó, els taxis que circulen a les ciutats limítrofes no disposen de taxímetre i cobren el viatge per quilòmetre, segons tarifes fixades pel govern. Aquesta dada pot ser bastant important s’arriba a la ciutat amb avió o es desplaça a la veïna ciutat de Gaia per visitar els cellers de vi de Porto. Quan els taxis portin taxímetre, el taxista ha de canviar de tarifa en passar d’un municipi a un altre.
Existeixen parades de taxis a les portes dels principals hotels i també als locals de més demanda, encara que és possible sol·licitar un taxi al telèfon T. +351 225 076 400 (pagant un suplement de 0,75 euros).
Amb cotxe
El trànsit al centre de Porto és complicat, especialment durant les hores punta, i no sempre resulta fàcil trobar aparcament, tot i que tindran molts menys problemes els qui decideixin passar el cap de setmana a la ciutat, ja que és quan els carrers es troben més buits.
Els visitants que arribin amb cotxe han de saber que la ciutat compta amb més de seixanta aparcaments en el centre, l’accés dels quals està degudament senyalitzat. Les tarifes varien entre 0,40 i 2 euros per hora.
L’aparcament als barris cèntrics està gairebé totalment condicionat al pagament de parquímetres la durada màxima dels quals és de dues hores, variant les tarifes segons les zones. Durant el cap de setmana, entre les 20 i les 8 hores, es pot aparcar de forma gratuïta a totes les zones d’estacionament condicionat, tret que hi hagi una senyalització que indiqui el contrari.
Amb vaixell
Encara que no sigui precisament Venècia, Porto es pot conèixer també amb vaixell, navegant en un dels molts creuers fluvials de curta durada a la disposició dels visitants. L’oferta és bastant variada i inclou petits creuers amb vaixells de vela o amb embarcacions semblants als rabelos que transportaven antigament fins a la ciutat, entre altres coses, el vi que es produïa molts quilòmetres riu amunt.
Aquests creuers realitzen recorreguts solament en el tram del riu que banya la ciutat, però es poden fer trajectes més llargs, arribant fins i tot a la regió vitivinícola del Duero i al Parc Natural do Douro Internacional, amb la possibilitat de dur a terme creuers de diversos dies de durada.
Visites guiades
Porto compta amb una important xarxa d’autobusos panoràmics. Els més fàcils d’utilitzar són aquells que permeten adquirir, a les mateixes recepcions dels hotels, un bitllet diari per a qualsevol dels tres recorreguts establerts. Els viatgers poden baixar i pujar a l’autobús sempre que ho desitgin. (Vegeu més informació detallada sobre les empreses que ofereixen aquest servei a “Visites guiades”)
L’oficina de turisme de l’Ajuntament organitza des de 1997 visites guiades a peu pel centre històric. Les inscripcions s’han de fer prèviament a l’Oficina Municipal de Turisme (T. +351 223 393 470, Rua Clube dos Fenianos, 25).
Hi ha altres institucions que donen a conèixer aspectes particulars de Porto a través de visites a peu i que, en general, són guiades per personalitats de la cultura de la ciutat. Aquesta pot ser una excel·lent forma de conèixer racons que fins i tot la majoria dels seus habitants desconeix. El calendari es troba a la pàgina web www.visitporto.travel (vegeu més informació detallada sobre les empreses que ofereixen aquest servei a “Visites guiades”).
