Читать книгу Contra la inèrcia - Maria-Mercè Marçal - Страница 8

PERE COMELLAS CASANOVA

Jorge Luis Borges, en una nota a peu de pàgina del famós conte «Pierre Menard, autor del Quijote», diu que s’atribueix al simbolista francès una «versión literal de la versión literal que hizo Quevedo de la Introduction à la vie dévote de san Francisco de Sales», cosa que ell desmenteix perquè «en la biblioteca de Menard no hay rastros de tal obra». Aquest conte és moltes coses, entre les quals una broma enjogassada: Borges se’n fot de la traducció, o si més no d’una manera molt habitual d’entendre-la, aquella que creu que el text traduït ha de ser una còpia al més exacta possible de l’original, una rèplica idèntica, i com que això no s’arriba a assolir mai, tota traducció és per definició un fracàs més o menys escandalós.

Si Pierre Menard hagués fet una traducció al francès de la traducció literal al castellà que Quevedo va fer d’una obra en francès, i traduir fos efectivament replicar exactament, el resultat hauria de ser forçosament, fins a l’última coma, el text original. I per tant, es confondria perfectament amb l’original: no hi hauria «rastros de tal obra», perquè tal obra seria exactament el que ja va escriure sant Francesc de Sales. Però qualsevol que hagi provat de retraduir a la llengua original un text ja traduït sap perfectament que el resultat mai no serà un text idèntic. Potser si és un text de sintaxi senzilla, i la traducció és entre llengües pròximes, s’hi acostarà força, però sempre hi haurà diferències. Això, que sovint s’ha considerat la prova del fracàs inevitable de qualsevol traducció, és per a Borges i per a molta gent justament la gràcia de traduir, la característica clau que converteix aquesta operació en un acte creatiu, en un gènere literari més. Tot gènere té les seves normes i les seves restriccions; la més important pel que fa a la traducció és que ha d’aconseguir fer creure —malgrat l’evidència que ni una sola paraula hi coincideix— que de fet allò que llegim és l’original. Quan diem «he llegit Tolstoi» o «he llegit Safo» no diem cap mentida, simplement acceptem la convenció segons la qual una traducció és (tot i saber perfectament que no ho és) Tolstoi o Safo.

Per què tota aquesta xerrameca? Perquè traduir els articles que Maria-Mercè Marçal va publicar en gallec al setmanari A Nosa Terra entre 1979 i 1980 m’ha semblat en certa manera una operació molt borgiana. D’entrada, traduir Marçal al català ja sembla allò que potser no va fer Menard amb la versió castellana de sant Francesc de Sales, és a dir, traduir un text a la seva llengua original. Traduir al català la Maria-Mercè! Això sol ja em semblava una trapelleria que tan aviat feia venir vertigen com feia pixar de riure. Em preguntava què n’hauria pensat, ella. I m’estimava més no contestar.

Tanmateix, l’excentricitat no s’acaba aquí. De fet, la Maria-Mercè no va escriure mai aquests textos en català. La versió gallega no és una traducció d’escrits fets en català, sinó en castellà! Marçal dictava aquestes cròniques per telèfon als redactors d’A Nosa Terra, que traduïen directament al gallec. En aquella època, l’autora va anar a viure uns mesos a casa d’un dels seus grans amics, en Josep Parcerissa, que s’estava en un pis compartit al passeig Picasso de Barcelona. També hi vivia en Josep Illa, un altre bon amic seu, que se’n recorda perfectament, d’haver vist la Maria-Mercè parlant per telèfon amb la redacció del setmanari gallec.

Ara bé, que potser no es podria dir, coneixent l’obra de la Maria-Mercè, que ja el mateix text que dictava en castellà era una traducció del català, la llengua en què pensava i escrivia? No és ben versemblant que la mateixa Maria-Mercè pensés en català uns textos que parlaven de la situació política i social dels Països Catalans d’aquell moment? Potser és un prejudici, però llegint els textos en gallec hi ha moments en què m’ho semblen, una traducció del català (però bé, Borges deia que quan llegia El Quixot en espanyol li semblava veure-hi calcs de l’anglès).

Sigui com sigui, aquests textos de Maria-Mercè Marçal publicats en gallec mai no van tenir una versió en català més enllà de la que es devia formar dins del pensament de la seva autora, i això si acceptem la idea que els pensava en català tot i escriure’ls en castellà. Tampoc no hi ha rastre de la versió escrita castellana: és molt probable que un cop dictats, no en guardés les notes.

Com en tota traducció, doncs, els textos traduïts del gallec que es poden llegir en aquest llibre són i alhora no són de la Maria-Mercè Marçal, amb la particularitat estranya que això passa tot i estar escrits en la seva llengua. A mi em sembla un detall important, perquè pot provocar a qui els llegeixi reaccions gairebé oposades. D’una banda, qui sempre es miri les traduccions amb desconfiança, amb la impressió que li estan aixecant la camisa, que és davant d’una falsificació, veurà confirmades les pitjors sospites: llegir Marçal en persa o en iucatec al capdavall no enganya ningú del tot; però llegir-la en català i que no siguin les seves paraules, això ja és una estafa sense pal·liatius. D’altra banda, a qui s’estima més deixar-se endur per la paradoxa del ser i alhora no ser, qui accepta que llegeix Virginia Woolf encara que no llegeixi ni una sola de les frases que ella va escriure, com se’n recordarà, de recordar que aquelles paraules no les va escriure qui hi figura com a autora? Com serà capaç d’entreveure en tot moment una altra veu si la traducció com a tal s’ha tornat completament invisible?

Com deia, una cosa la sabem segur: Marçal no hauria escrit aquests textos en català exactament com ara surten publicats. Com que el trànsit s’ha produït entre llengües molt semblants —de castellà a gallec, de gallec a català—, és probable que no fossin tan diferents, és clar. Però qui sap si Marçal hauria triat aquí un «amb tot» en comptes d’un «tanmateix»? D’entrada vaig pensar que seria interessant fer un inventari de connectors discursius, de vocabulari i de recursos sintàctics habituals en els seus textos per mirar de fer-los servir. Però em preguntava si realment calia imitar la seva llengua d’aquesta manera, si no acabaria fent un pastitx. Per què no traduir aquells esdeveniments de manera que m’ajudessin a comprendre’ls i a comprendre qui els relatava?

L’any setanta-nou jo tenia catorze anys i vivia a Cal Rosal, una colònia industrial del Berguedà en plena crisi econòmica. Fins allà arribaven els ecos de l’agitació política, de l’entusiasme i la decepció d’un moment en què tot semblava possible. Recordo els cartells de Nacionalistes d’Esquerra i les expectatives que va aixecar entre gent una mica més gran del nostre voltant. En Josep Parcerissa —que també és de Cal Rosal— ens explicava què passava a Barcelona, i també qui era la Maria-Mercè Marçal (de qui s’havia fet amic a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu). Per a mi tot el que explica Marçal en aquests articles és al mateix temps llunyà i familiar. Molts dels detalls m’eren desconeguts; d’altres els havia oblidat, o els coneixia vagament. Però el clima, l’olor del moment, sí que m’és familiar. Aquesta olor és el que voldria transmetre amb la meva traducció.