Читать книгу Records de la darrera carlinada - Marian Vayreda - Страница 5

En presentar al públic aquesta obra, cal que faci la declaració que no ha estat el meu propòsit escriure un llibre de memòries, ni he abrigat la pretensió de donar a llum dades inèdites per a la història de la darrera guerra civil.

Tampoc he volgut fer un llibre de polèmica, ni de propaganda. Es tracta, senzillament, d’una col·lecció de records de caràcter íntim, que, més o menys entelats per la pols dels anys, tenia emmagatzemats a les golfes de la meva memòria, i que, de temps enrere, aprofitant estones vagatives, anava fixant en el paper, en forma de quadrets, amb el propòsit de deixar-los enfaixats en un racó de calaix, on els trobessin els meus el dia en què, ja fora del món, fessin inventari de les meves paperades de literatura casolana.

A part de la delectació que trobava, rejovenint-me amb les impressions d’aquells temps, renovant in mente antigues coneixences i despertant llunyanes vibracions del cor —que, ressonin dolçament o bé dolorosament, sempre són grates, com veus amigues—, em complaïa divagant sobre la importància que donarien, al seu dia, a aquests retalls de la meva història els diablets que, en escriure’ls, em turmenten i, per poc que em descuidi, me’ls embruten o esquincen. “Si pugen com jo desitjo que pugin —em deia jo—, els apreciaran com relíquies de la persona moral de llur progenitor, com revelacions d’intimitats que, altrament, els restarien per sempre més desconegudes; del contrari, potser en faran balafiu i aniran a parar al sac del drapaire. Així i tot, les íntimes complaences que he sentit esgratinyant en el calaix de sastre dels records de la meva primera jovenesa, aquestes, no me les prendran pas.”

Mes heus aquí que algun amic que els veié m’incità a publicar-los, i he seguit el seu consell. Si he fet bé o mal, aviat ho sabré, però encara que la seva publicació no em doni més que lloc a penediments, renuncio des d’ara al dret de reptar el conseller, perquè reconec que en la meva determinació hi ha influït per molt una debilesa humana: la de veure el meu nom escrit amb lletres d’estampa en la portada d’un llibre català. Així, si per cas, en el mateix pecat trobaré la penitència.

Repeteixo, doncs, en descàrrec de la meva consciència, que no he pensat fer cap obra documental ni de caràcter històric, en el rigor de la paraula. Les escasses dades que tinc apuntades (avui deploro amb tota l’ànima no haver portat un dietari de la campanya) i el rebec de la meva retentiva, per a tot el que són dates i noms de localitats, d’individus i de coses, no em permetria emprendre un treball d’aquella mena, ja que ni tan sols he pogut establir una exacta correlació en l’enfilall d’aquests capítols. L’índole especial de la meva memòria sols ha servat amb fidelitat les impressions de color i de sentiment, aquelles en què, per un o altre concepte, l’ànima s’hi interessà; de la resta, res, o ben poca cosa.

He d’afegir, però, que tot el que refereixo és cert, entenent que no és faltar a la veritat, la llicència, que en alguns casos m’he pres, de lligar fets distanciats o suprimir-ne d’altres, a fi i efecte d’evitar incongruències, arrodonir algun quadre i alleugerir la narració. Escrivint amb el criteri del pintor enamorat de la veritat essencial, o sigui la de la forma, del sentiment i del color, a aquesta he sacrificat alguns cops l’altra veritat, que podríem dir-ne històrica, o sigui la de temps i de lloc, segur que així assoliria millor el terme d’expressió que perseguia.

Molt més nombrosa podia presentar aquesta col·lecció de Records, però m’ha semblat que, per provar fortuna, ja n’hi havia suficients. Els altres, ara com ara, ja estan bé allí on són, i el probable és que no els vindran pas ganes de sortir a córrer món, en veure la sort de llurs germans.

I, finalment, ja que per als meus fills havia escrit aquestes impressions, a ells en dedico l’estampació, esperant que, si a grans arriben, malgrat la manca de valor literari i altres mèrits que hauran fet caure de les mans del públic aquest llibre, ells hi trobaran encara quelcom que els sabrà bo. Molt serà que, per entremig de les seves mal dictades pàgines, no hi sentin glatir, algun cop, el crit de la pròpia sang.

Marian Vayreda

Olot, juliol de 1898