Читать книгу Aliment - Martí Sales - Страница 7

—Primer sempre el contorn, delimitar bé l’objecte: on comença i on s’acaba, de quina manera encaixa amb el món, si és esfilagarsat o si s’imposa, si es confon, si t’has d’esforçar per trobar-lo o és una evidència. Tenia una pota a l’aigua i la resta fora. T’hi cabria al palmell. Era del color d’un fesol. De dalt a baix de l’espinada, una insòlita ratlla verd claríssim.

»Primer sempre la visió: no només has de veure el que mires sinó també el que no, el fora camp, la perifèria de la mirada, els entrellucaments, el que no t’esperes, com quan hi vaig ensopegar de cua d’ull aquell estiu a la vora del llac, havent dinat, mentre tothom capcinejava. La vaig clissar mentre dibuixava una pomera per passar l’estona. Va fer un salt i va desaparèixer.

»Primer sempre la dèria: és des d’on estires els fils, és per on et descabdelles. Una dèria és una palanca, un trampolí, i si no se t’endú, no és una dèria. L’has d’alimentar, t’hi has de deixar emportar. No me’n penedeixo, t’ho creguis o no. No hi vaig córrer al darrere perquè no la volia espantar. Havia d’anar amb compte, no n’havia vist cap d’igual —estava segur que no sortia a cap classificació— i la volia dibuixar bé, amb precisió, per poder-la batejar. Havia soterrat l’esperança per no patir-la després: no volia ni pensar-hi de la il·lusió que em feia. El somni de la meva joventut. Zoraphylax ohridita, una espècie amb el meu nom! Això sí que és fer història. Això és la immortalitat i la resta, bajanades. I allà era possible: la fauna d’aquell llac és endèmica, és un dels més antics del planeta, com el Baikal o el Tanganyika. Té cinc milions d’anys.

—És el que em sembla que fa que som aquí.

—Cinc milions d’anys, pallús, no tens ni idea del que significa. Pensa-ho bé: són cinquanta-mil segles! El món no tenia res a veure amb el d’ara: l’època era el pliocè, grans masses de terra van a la deriva, es formen l’istme de Panamà i el Mediterrani, es glaça l’Antàrtida. Apareixen els nostres primers avantpassats, els australopitecs. Els continents xoquen entre si i el caos s’escampa amb les migracions d’espècies que comencen a barrejar-se per primer cop. Imagina-t’ho: devia ser un moment al·lucinant. Els sapiens vam aparèixer fa només dos-cents mil anys. Comencem a pintar fa trenta mil anys. De la revolució neolítica en fa deu mil. Tot el que ha passat fins ara és incommensurable. Tot el que ens passa a nosaltres és una broma, en comparació. Fixa’t en la meva història, ¿no t’ho sembla? De quatre grapes per la riba frondosa del llac, els arbres vinclats sobre les aigües transparents, els ocells que xisclen, esverats pel capvespre i jo a empentes i rodolons entre arbustos i aiguamolls, amb la llibreta i el llapis a la mà, sense perdre-la de vista. No calia atrapar-la, amb un apunt acurat en tenia prou.

»Primer sempre el contorn, la visió i la dèria. Cal saber què dibuixes, què busques, què expliques. Després ja vindran la qualitat del traç i l’ànima. L’ànima me la vaig deixar allà on em van trobar, si no, no hauria sobreviscut aquí ni quatre dies. No parava quieta i jo la seguia com podia, no la podia perdre de cap manera. Sovint de quatre grapes, amb les mans i els genolls relliscant en el llot i el llac clapotejant a la vora. Caço una pota, després un ull. Un tros de boca, dues anques. Vaig omplint pàgines de la llibreta amb els gargots que faig sense mirar. Un trencaclosques.

»No apartava els ulls de la presa i per això vaig trigar tant a adonar-me que el cel cremava, que els verds havien explotat com si haguessin esbudellat cada fulla i tija i el cel havia canviat el blau per roig. No deus tenir ni idea de qui són Tyndall, Rayleigh o Mie, ¿oi, pallús?

—Si em tornes a dir pallús, et faig una cara nova.

—Sí, vinga, ara fotem-nos d’hòsties, tu i jo, com si no ho tinguéssim prou pelut. Amb l’ajut d’un prisma, el 1665 Isaac Newton demostra que la llum blanca del sol és la suma de tots els colors de l’arc de Sant Martí, que es diferencien per la longitud d’ona. L’espectre del visible va del roig (720 nanòmetres) al violeta (380 nanòmetres), passant pel taronja, el groc, el verd, el blau i l’indi. El 1859, John Tyndall descobreix que quan la llum travessa un medi, en xocar amb partícules en suspensió, els raigs de llum blava són els que més es dispersen i s’escampen. El 1871, Lord Rayleigh ho afina una mica més i explica el fenomen descrit per Tyndall: és degut a la longitud d’ona del color blau, quasi la més petita; la llum només es dispersa quan les partícules amb què topa són de la mateixa mida o més petites; si són més grans, actuen com una esponja que absorbeix determinades longituds d’ona i no d’altres depenent de la seva composició química. (Això s’anomena difusió de Mie i explica, per exemple, el color blanc dels núvols, formats per molècules d’aigua, prou grans i incolores perquè reflecteixin completament la llum blanca. Quan hi ha una gran densitat de molècules d’aigua, la difusió de Mie es produeix massivament, la llum blanca es torna més grisa i és per això que els núvols carregats de pluja són més foscos.) Així, quan la llum del sol travessa l’atmosfera i topa amb les molècules que la componen, el color que més es desvia i s’escampa és el blau, i d’aquí el color del cel. ¿I per què, és probable que et preguntis, quan es pon el sol, el cel envermelleix? Perquè els raigs de llum han de travessar més gruix d’atmosfera, són més tangencials i per tant només les ones de més longitud (les taronja i vermelles) poden creuar l’atmosfera fins a nosaltres.

—Segons el que m’expliques, el cel hauria de ser violeta, no blau, perquè el color amb la longitud d’ona més petita és el violeta, no el blau.

—Retiro això de pallús. Exacte. És degut a la sensibilitat de l’ull humà en visió fotòpica, que té un pic en el verd (555 nanòmetres) que en el violeta és cent vegades més feble. Amb aquest desfasament, corregim el violeta cap al verd i per això veiem el cel blau.

»Continuo. Amb l’últim raig de sol, roja com una brasa, la granota es va aturar. No. Més que aturar-se, va deixar-se estar, va abandonar-se. Ja no respirava, ja no es movia. Més enllà de la immobilitat, s’havia convertit en una icona incrustada en el paisatge, una figura en un retaule. L’escena s’havia fet mítica. Resplendent, impertèrrita, semblava embalsamada, eterna. Tot ho calmava. No podia desaprofitar l’avinentesa i vaig dibuixar tan ràpid com vaig poder, passant d’esma els fulls de la llibreta sense treure-li els ulls de sobre. Va ser fixant-me en les fibres del llom i el plec de l’anca que ho vaig notar: gairebé imperceptiblement, s’inflava. Tremolava lleument i la tremolor se li escampava pel cos de dalt a baix, repartint volum, estufant-la. Els ditets se li van abotifarrar, els ulls van fer-se-li ous d’estruç, la gola se li va engrandir com una soca i el cos es va embotir. Fins i tot la ratlla verda que li perfilava l’espinada brillava amb més intensitat i era molt més gruixuda. Tota tibada, estrafeta, era gairebé un globus amb ulls en el silenci crepuscular. La tensió era inaguantable: ¿fins on esquitxarien les seves entranyes esclatants? Gargotejant frenètic, aguanta una mica més i després rebenta, pensava jo, que ja gairebé la tenia.

»Tot i tenir-la al davant i amb la mirada clavada, no sé com s’ho va fer. No vaig ser capaç de veure què havia passat. De sobte, la granota era un forat: havia esbatanat tant la boca que semblava que s’hagués de capgirar com un mitjó, que hagués de patir un col·lapse gravitacional. Primer va obrir-se completament, com si volgués donar-se sencera, vessar-se. No es movia ni una fulla. Semblàvem una foto revelada. Un mil·lisegon després, una eternitat després, el grup escultòric es va esquerdar. Tot va tornar a la vida, però a una vida agitada, una vida excitada, una vida desaforada. Va ser pel so. Un so de més endins impossible, de la capital mundial de les entranyes, himne de les interioritats impalpables, un rauc descomunal, eixordador, que va sacsejar la superfície del llac i les branques dels arbres, que va fer vinclar canyes i em va arrissar les pestanyes, una crida imperiosa a què tots els batracis de quilòmetres a la rodona van respondre a l’instant, un cor multitudinari lluent i llefiscós. L’aire es va omplir de l’olor que fa una cosa just abans de podrir-se. Atordit per l’estrèpit, la vaig perdre de vista: havia desaparegut en la sobtada foscor sorollosa. Em va semblar veure-la mata enllà, i mig a les palpentes vaig encalçar-la.

»No hi havia ni lluna ni estels i la fosca reverberava, jo topava amb tot, i, més que seguir-la, empaitava la meva quimera de trobar-la i donar-li nom. Sense voluntat, obcecat, em vaig convertir en un perseguidor embogit i la meva cursa, en un deliri de branques i fang, de serps i salamandres entrevistes, d’ocells nocturns en vol rasant sobre el meu pobre cap. Vaig perforar tots els matisos del negre, vaig perdre’m entre luminescències minúscules i fosfens, la fosca era densa com un coàgul i jo hi patinava, esgarrinxat, amb un sol objectiu: la granota desconeguda. És molt difícil perseguir un animal tan petit per un aiguamoll ignot. Tothora has de lluitar contra la sensació d’estar-te equivocant, d’haver-te confós, d’anar al darrere d’alguna altra bèstia, d’estar fent el gamarús per acabar topant amb una espècie conegudíssima i ja estudiada.

»Intentava aïllar-me de l’estrèpit de batracis, m’anava dient: “Zoran, posa la ment en blanc, no et deixis guanyar pel caos i la nit, domina la circumstància. Endavant, Zoran, que ja la tens, tu pots, Zoran.” El meu esperó no era la fama mundial, jo no volia sortir a la televisió per qualsevol bestiesa i que la peixatera em felicités, no, jo volia sortir a les enciclopèdies, volia que el meu nom quedés per sempre vinculat a una realitat concreta i contrastable, formar part del corpus científic, contribuir al coneixement humà d’una manera irrebatible. M’imaginava els nens a escola davant del mestre a la pissarra quan estudiessin la fauna local i sortís el meu nom vinculat per sempre més al d’aquella granota. “Pels segles dels segles, amén, Zoran”, em deia. M’aferrava a aquesta idea per no diluir-me en aquell cafarnaüm humit i tenebrós, m’hi aferrava pensant que aquella nit no s’acabava mai i jo ja no tenia forces, em desesperava pensar que tot seria en va si no feia el traç final.

»Vaig caure per un marjal i em vaig fer mal al turmell i sang a les mans. Feia estona que no sentia les aigües del llac i que tot era un fangar. Estava anant cap a l’interior. ¿La granota també començava a defallir o només eren imaginacions meves? ¿Clarejava o em fallaven els ulls? Si feia els salts més curts i s’aturava més, ho feia al mateix ritme d’extenuació que jo, ens havíem compassat. Els raucs també eren menys freqüents. Es feia de dia. Ja es distingien salzes i avets. Em feia la sensació que ja no podia més, que la bestiola ja no tenia més ganes de gresca. Cada cop deixava que m’hi apropés més, com si ja no li fes por, com si sabés què volia jo i finalment hagués decidit permetre-m’ho.

»Quan la vaig tenir, tranquil·la i silenciosa, a quatre pams, amb els dits encarcarats, maldestres, ensangonats, vaig posar-me a fer els últims tocs. La llum de l’alba m’ajudava però em notava els ulls esgotats i la visió corrompuda per l’esforç. Ja no sabia quina part em faltava i vaig decidir fer-la tota sencera, el retrat definitiu. Al començament em va semblar que les veus eren dins meu, pensaments indesxifrables fruit del cansament. Quan vaig rebre el primer cop a l’esquena vaig saber que no.

»Feia moltes hores que no mirava enlaire i em va costar girar-me per veure què passava. Gairebé al damunt tenia dos soldats apuntant-me amb els fusells i cridant-me. Com que no entenia què deien, vaig preguntar-los en serbi què passava. Un dels dos semblava que en sabés:

—¿Què hi fas aquí?

—Soc un estudiant, estic dibuixant una granota que no està catalogada.

No devia entendre-ho perquè m’ho va tornar a preguntar:

—¿Què hi fas aquí?

—Sóc iugoslau, de Belgrad, he vingut a estiuejar amb la meva família.

—No t’he preguntat qui ets, sinó què hi fas aquí.

—Ja l’hi he dit.

—Això és Albània.

—M’ho he imaginat en sentir-los.

No sé si em va entendre.

—Això és zona militar. D’Albània. ¿Com hi has entrat?

—Ja l’hi he dit.

Cop de culata al cap. Menjo fang. Escupo. La granota ha tocat el dos. Em cago en tot. Torno a mirar-los, des de baix, primer les botes desmesurades, després els fusells allargassats i, al capdamunt, les mirades amenaçadores.

—¿Com hi has entrat?

—Sóc naturalista amateur, perseguia una espècie de granota no catalogada per dibuixar-la i donar-li nom científic.

—Això no s’ho creuria ni un imbècil.

—És la veritat.

Cop de culata. Al mateix lloc que l’anterior. Noto la sang calenta que em baixa per la cara.

—¿Em dius mentider? ¿Em prens per imbècil?

—No. Jo només li he explicat què he fet.

Els ensenyo els fulls amb els esbossos.

—Aquí no hi ha cap animal dibuixat, tros de quòniam. Només hi ha gargots tacats de merda.

Me’ls torna. És cert. No s’entén res. Devia haver estat dibuixant tota l’estona al damunt dels apunts anteriors, a les fosques devia haver confós el dret pel revés i ho havia espatllat tot. No servirien per a res. I ara aquest merder.

—La frontera és un camp de mines, xaval. ¿Ens vols fer creure que l’has travessat de quatre grapes seguint una granota? ¿Fem pinta d’idiotes o què?

—No.

—Doncs digues qui ets i què hi fas aquí.

—Ja els ho he dit: soc naturalista...

Cop de culata.

—Aquest paio és imbècil.

Cop de culata. Patada.

—Es creu que ens mamem el dit.

Patada. Cop de culata.

—¿Què et penses, que ets una mena de Déu, que no necessita cap mapa per travessar un camp de mines, o què? Espia de merda.

Cop de culata. Patada. Patada. Cop de culata. Cop de culata. Perdo la consciència.

»El malson va començar quan em vaig despertar. El sol fet d’haver travessat la frontera minada sense haver mort em convertia instantàniament en un espia iugoslau, els únics que sabien els llocs exactes on eren les mines antipersona i com esquivar-les.

»Al cap de quinze dies em van enviar aquí, a la presó d’alta seguretat de Burgu. Fa dos anys i mig que hi sóc. La meva família no sap res de mi. No tinc motius d’esperança. Encara me’n queda. No sé com ni per què. Tinc vint-i-dos anys. Potser és això. Per la cara que fas sé que tu tampoc no em creus. A hores d’ara m’és igual. Segurament ets un pres polític i deus pensar que estic sonat. És el que pensa tothom. Digues, ¿és així?

—No ho sé.

—¿I tu per què no dius res?

—No tinc res a dir.

—Des que compartim cel·la que no has obert la boca.

—¿Per dir què?

—No ho sé, qualsevol cosa, per passar l’estona, per matar el temps!

—No tinc res a dir.

—Inventa-t’ho, doncs!

—Jo la meva vida poc que te l’explico i d’inventar no en sé, l’únic que sé fer bé és cuinar, així que com a molt puc explicar-te una rondalla. Ara que hi penso, és com una recepta: hi ha part de tradició i part d’innovació, calen uns certs ingredients, una manipulació concreta, alguna mena de foc i un temps de cocció precís. Te l’explicaré tal com me la van explicar però potser hi afegeixo alguna cosa, com sempre que em poso a cuinar, que si no, no té gràcia.

»Els ingredients són un rei a les acaballes i tres filles per repartir. ¿Què en fem, com els espellem, com els tallem, com ho macerem? La clau és la pregunta que els fa el pare per decidir quina part del reialme pertoca a cadascuna: “¿Quant m’estimeu?” La més gran li diu dir que l’estima tant com tot l’or del món, com un tresor de maragdes i robins, com un diamant gegantí, com totes les riqueses de tots els reialmes aplegades. Davant d’aquella muntanya altíssima i encegadora, diu, es girarà i abraçarà el seu pare estimat. El rei, visiblement emocionat, la petoneja i li concedeix tots els castells i terres que tenien a la riba del riu cabalós que travessava el regne i l’omplia de vida. La resposta de la filla mitjana no és menys hiperbòlica: li diu que l’estima tant com el sol i la lluna i tots els estels del firmament, com la gran dansa dels astres i la llum primigènia que ens arriba travessant tot l’univers per donar-nos la vida. El rei, amb llàgrimes als ulls, l’abraça fort i li dóna la capital del regne sencera, amb la gran catedral i les estances i jardins reials.

»No sé el nom del rei ni el de les dues filles grans. El de la petita sí, perquè és l’essència del plat. Es diu Margarideta. Quan li arriba el torn, el rei, feliç de la resposta de les altres dues, li agafa la mà i li pregunta: “Filleta estimada, alegria del meu cor, ¿fins a quin punt m’estimes?” La Margarideta, molt seriosa, li respon: “Jo t’estimo com la sal.” El rei, estupefacte, es frega els ulls, se’n fa creus. “¿Com la sal? ¿Estàs segura que aquesta és la teva resposta?” “Sí, pare.” “Doncs si aquesta és la mesura del teu amor per mi, no puc sinó recompensar-te amb la mateixa moneda: amb el cor encongit de la decepció terrible que tinc per culpa teva, t’ordeno que abandonis el meu reialme immediatament i no tornis mai més, sota pena de mort.” La Margarideta, pàl·lida, tremolosa, però sense vessar una llàgrima, tota digna, se’n va. Les seves germanes no triguen ni un obrir i tancar d'ulls a fer-se amb la seva part de l’herència i el pare queda sumit en una profunda depressió.

»Ja tenim els ingredients preparats, assecats, farcits, trossejats, llestos per a la cocció, que es farà per separat, perquè en els anys del xup-xup, mentre el rei esllangueix i les germanes viuen despreocupadament a les seves terres, la Margarideta es refugia al regne de Nàpols. Es guanya la vida precisament fent d’ajudant de cuina i malgrat la seva desgràcia, s’esmerça a aprendre fil per randa tot el que li ensenya el mestre Robert, cuiner del rei Ferran, i comença a fer-se un nom. Arriba el dia que el seu pare fa seixanta anys. De la pena sembla que en tingui vuitanta. Viu tancat en un recambró, no li toca mai la llum del sol, com a nosaltres, i l’absència de la filla petita se’l menja per dins. S’ha emmagrit considerablement i la seva còrpora, abans d’anomenada, és tota pell i ossos; la cabellera esplèndida, rossa i enrullada, ara són quatre clapes de blanc en una clepsa pelada. Les filles, que són molt de la gresca i els fastos, corren a organitzar una festa de tres dies amb tots els luxes possibles: torneig de cavallers, exhibició d’animals exòtics portats de les contrades més llunyanes, balls i danses i música, fires d’artesania i un tiberi pantagruèlic com a culminació de la celebració. Senten a dir que al regne de Nàpols hi ha una cuinera que fa uns plats que hi canten els àngels, així que la fan venir. La seva germana petita, ben disfressada, no la reconeixerien encara que se la miressin, cosa que no fan ni un sol cop.

»Amb tot cuit, al punt, ara només cal que cada textura assolida amb exactitud esclati per contacte amb les altres en la preparació final, que és la resposta a la pregunta inicial, com la picada que apuja el gust de la cassola i l’acaba de lligar.

»La Margarideta, a la cuina del castell que l’havia vist créixer, es passa una setmana sencera preparant tota mena de delícies com ara fogassa de greixillons, becada rostida, oca amb prunes i salsa d’ametlla, espatlla de moltó farcida, panada d’aucells o porcell amb almadroc. Tot sense posar-hi ni un pessic de sal. De vegades, una recepta o una rondalla és especial pel que hi manca, no pel que hi poses: pel que no dius. De les seves olles i graelles en surt una flaire tan saborosa i especiada que a tot el castell se li fa la boca aigua.

»Arriba el dia de la celebració i la sala principal, guarnida amb domassos de tots colors, acull més de set-cents comensals, els nobles i clergues més poderosos del regne, que festegen en taules més llargues que un dia sense pa. Del tiberi se n’escriuran cròniques. El rei fa algun mos, desganat, sense sortir de la tristor i l’apatia.

»Al final del banquet, quan les filles criden la cuinera per felicitar-la, la Margarideta torna la pregunta al pare: “¿Li ha agradat?” El rei, sense aixecar la vista, diu que hauria estat més que excel·lent si hi hagués posat sal, perquè el menjar sense sal no val res. Només cal que la Margarideta es tregui el mocador i que el seu pare alci els ulls i la reconegui a l’instant per adonar-se del terrible error que havia comès en desterrar-la per una resposta, al capdavall, tan sensata, tan honesta, tan vertadera. I és com si s’obrissin les comportes del plor: les llàgrimes comencen a rajar-los galtes avall. La sala immensa i els seus més de set-cents comensals fan silenci mentre pare i filla ploren d’emoció, i retronen els aplaudiments quan s’abracen i es rescabalen de l’ensopegada que tanta tristor els havia causat.

»Ei, ¿ara ets tu qui no diu res? Si t’he fet venir gana, em sap greu. I si he posat el dit a la nafra, que no t’avergonyeixin els ulls humits: una mica de llum no ens anirà malament en aquest forat tenebrós. Si no podem cuinar, almenys que les paraules ens alimentin.