Читать книгу Mes enlla de l'emoció - Marta Povo Audenis - Страница 7

Primera part

Sentir per evolucionar

Emocions i evolució

Naixem i fins que morim alguna cosa es va transformant dins nostre. Som com un gresol d’alquímia que permet la transformació d’uns elements. Mutem constantment a través de l’entorn, a través dels ingredients i components del laboratori, sempre mutem a través d’un motor que ens impulsa dins, una cosa molt íntima, i també a través del medi que ens envolta i a través dels altres éssers humans.

Aprenem i processem cada cosa nova, o bé transformem cada cosa vella i sabuda en una de diferent, en una que “ens fa diferents” del que érem abans, simplement perquè ara ho veiem millor, o perquè ho observem d’una forma més àmplia. O simplement ens transformem perquè ara hi ha més ingredients en el procés alquímic i la sinergia de la fórmula és ara més rica; per tant, el canvi és més evident. Aquest aprenentatge ens modela, ens perfecciona, ens transforma en més savis o amb una persona de millor qualitat. Aquesta gran transformació de la vida humana és un procés perfectiu; en diem evolució.

El major element alquímic i transformador mai vist de la vida són precisament les emocions. Les emocions semblen ser el catalitzador necessari i imprescindible del gran procés evolutiu. El fenomen de tenir emocions és molt més complex del que aparenta. És completament dinàmic i constant, és provocador i reptador, és inevitable i irreversible.

Resulta molt interessant veure el que la mateixa paraula emoció significa: moviment o impuls. E-moció és alguna cosa que ens mou. És energia en acció. Ve del llatí emotio, que significa “allò que ens mou cap a”. Cap a on? Aquesta és la gran pregunta. Les emocions ens mouen, ens remouen, ens commouen, ens porten o condueixen cap a aquesta transformació o procés perfectiu comentat abans, ens porten sempre cap a un lloc nou. És gràcies a les emocions que prenem decisions, que creem pensaments i modelem la nostra voluntat. Són elles les alquimistes, les causants de la mutació i del canvi.

La frase “emocions intel·ligents” ja delata molta cosa. No podem posar les emocions en el calaix del sobrant, i la intel·ligència en el calaix de les coses benvolgudes. Les emocions són les que ens modelen la intel·ligència i l’ànima i sempre ens condueixen a pensar i actuar d’una forma o una altra. Les diferents emocions, i especialment saber processar-les, és el que modela la nostra qualitat de pensaments i és així com es va modelant la nostra essència espiritual o la qualitat de la nostra ànima. Existeix una inseparabilitat essencial entre la nostra capacitat d’emocionar-nos i el nostre raonament, com veurem. Les emocions són capacitats que formen part del nostre talent innat, com la lògica i els pensaments; però a més d’emocions no racionals també tenim els sentiments, així com tenim també els instints del cos, com veurem, encara que tots ells són elements diferents de la nostra alquímia o laboratori interior.

Tots constatem que coexisteixen aquestes dues qualitats humanes, pensament i emoció, i estan unides en una intensa complicitat. Però potser no sabem prou que les emocions, com els pensaments, són habilitats i qualitats que poden ser modelades, entrenades, desenvolupades i educades, com tot en la vida. Tot es pot muscular. Qualsevol comportament nostre es pot educar, entrenar, activar o desactivar. Però res no es pot entrenar a fons si no coneixem la seva naturalesa; amb els músculs i tendons passa el mateix, és millor que els coneguis bé per convertir-los en forts i sans i no provocar-te un mal físic quan entrenes el cos. Doncs amb les emocions és igual: és millor conèixer-les i saber com funcionen. Una emoció la podem viure de forma intel·ligent i ser-nos útil, o podem ser víctima d’ella. El nostre cervell té (de manera inherent) una enorme capacitat plàstica i modelable que hem d’aprendre a entrenar i madurar. La neuroplasticitat és un fet ben comprovat, però poc entrenat.

Com va comentar l’any 2009 Rafael Bizquerra Alzina en la seva magnífica obra Psicopedagogia de les emocions: ”Les emocions tenen una funció motivadora, adaptativa, informativa, social, personal, en els processos mentals, en la presa de decisions i en el benestar. Totes aquestes funcions posen en relleu la seva importància en les nostres vides”. Així que, ja que elles tenen una “funció” determinada podem “aprendre” a tenir emocions, aprendre a percebre totes les emocions que ens commouen, aprendre a controlar o dirigir les nostres emocions, és a dir, podem emprar la nostra neuroplasticitat natural.

Tenim la capacitat d’aprendre a facilitar pensaments, idees i actes mitjançant les emocions percebudes. Podem aprendre a comprendre les emocions dels altres, és a dir, mitjançant les nostres emocions també aprenem a empatitzar. Són dos aspectes que sempre van de la mà: pensar i sentir. Establir una separació entre pensament i sentiment (una cosa que hem fet excessivament almenys durant dos segles) no afavoreix gens l’adaptació al medi i l’equilibri psicològic, sinó tot el contrari; fins i tot molt sovint aquesta separació comporta conseqüències molt patològiques (psicològicament i internament, però també té conseqüències socials).

Sense sentiments i emocions, totes les decisions que prenem, encara que puguin semblar molt lògiques, podrien ser les que menys convenen al nostre ésser, entès aquest com un ens viu conscient, un ésser en constant evolució i expansió. Tal vegada a la humanitat li ha arribat ja el moment de sortir de la ignorància emocional per convertir-la en saviesa o destresa emocional.

Sentiments o emocions

Abans de continuar explorant el terreny de l’arquitectura psicològica i la maduresa emocional, és necessari establir la gran diferència existent entre emoció i sentiment. Una emoció és passatgera, alguna cosa que ens mou i s’activa dins, que percebem de forma temporal, una reacció, un estat d’ànim que dura poc temps. No obstant això, un sentiment és una mica més arrelat, és com una emoció que t’inunda i perdura, que s’instal·la i s’assenta, fins a formar part de tu.

Els sentiments, ja siguin d’odi o d’amor (per simplificar), són alguna cosa que sents habitualment, que conviu en tu fa temps, que ja forma part de la teva persona. Les emocions tal vegada siguin les precursores dels sentiments, i són elles les provocadores d’aquest amor-odi que ens suscita inevitablement cada cosa, persona o fet. Són les sensacions emocionals les que t’obliguen a decidir si allò ho aculls o ho rebutges, si ho perpetues o ho ignores, si ho necessites per al teu camí o ho rebutges. Les emocions espontànies són les precursores dels sentiments interns més estables o perdurables.

Encara que les emocions siguin passatgeres, no són menys importants que els sentiments. Convivim amb les dues coses, i totes dues són legítimes, intrínseques i necessàries. Possiblement, els sentiments no existirien sense les emocions que ens commouen. Fixem-nos en la típica frase: “quan vaig veure allò, em vaig emocionar, em vaig estarrufar, em van saltar les llàgrimes”. És a dir, et va mobilitzar, va tocar una fibra en tu, fins i tot va activar la segregació de certes hormones o fluids. Les emocions sempre ens mouen i provoquen canvis immediats. Però quan allò que tant et va emocionar ha tocat una fibra sensible del teu ser, llavors és com si ho volguessis perpetuar, ho desitges repetir, ho aculls dins teu; si t’agrada aquesta emoció, li obres la porta i permets que visqui i pervisqui en tu: llavors és quan es va transformant en un sentiment; en aquest cas, és un sentiment d’amor.

No obstant, també tenim emocions desagradables. I moltes. Posem per cas una emoció de por. Quan el que et fa por, el que et provoca inseguretat o terror, amb les seves consegüents reaccions i derivacions (de paralització, tremolor, estancament, fredor, allunyament, estrès…), doncs aquella emoció inesperada de por, la por que et fa algú o alguna cosa, amb el temps es va convertint en un sentiment de desconfiança, en un estancament de la teva energia, en un embassament dels teus líquids orgànics. amb aquesta por permanent, ens convertim en una persona desconfiada, fràgil, covarda i temorosa davant qualsevol repte o circumstància nova de la vida, siguem nens, adolescents o adults.

La por o la desconfiança com a sentiment és molt diferent d’un temor momentani o una emoció que ens posa en alerta “per ser més prudent” i poder prevenir una cosa traumàtica. Tornarem després a la part interessant i positiva de la por, que és la prudència i la confiança. De moment, només es tractava de distingir una emoció temporal d’un sentiment permanent, és a dir, del que ens provoca una emoció, i de com aquesta emoció es pot arribar a cristal·litzar i convertir-se en un sentiment més estable.

El més interessant de les emocions, tant si les veiem com a precursores dels sentiments com si les analitzem per si soles, és que són modulables, plàstiques. Tota la nostra capacitat emotiva és totalment educable i emmotllable, és transformable en una cosa interessant i evolutiva, en una cosa constructiva i productiva. Les emocions són experiències i facultats plàstiques del nostre ésser, com també és emmotllable la intel·ligència. Un nou concepte procedent de la neurociència actual és la plasticitat que té el nostre cervell per adaptar cada input que li arriba, cada experiència, cada dada, cada emoció, cada informació; aquesta gran neuroplasticitat li permet modelar o canviar una tendència o una inèrcia, ens permet adaptar-nos a un entorn, ens condueix a canviar i transformar-nos en un ésser de més qualitat.

Ja fa més de cent cinquanta anys, un psicòleg va vaticinar la neuroplasticitat cerebral, tot i que la seva idea va ser ignorada pels seus homònims. Va ser el 1890 quan William James va escriure en el seu llibre Principis de psicologia: “la matèria orgànica, especialment el teixit nerviós, sembla dotat d’un extraordinari grau de plasticitat”. No va ser fins a passada gairebé una centúria que això es va demostrar científicament. Tanmateix, tots podem experimentar aquest fenomen, tant amb les nostres emocions com amb els nostres pensaments. De l’ús i entrenament de la nostra neuroplasticitat depèn la saviesa emocional i la plenitud psico-anímica.

Cada emoció és un element provocador de reaccions, així que l’emoció ens demana sempre una resposta. I aquesta resposta pot ser modulada, mesurada, sentida en coherència, fins i tot pot ser pensada i sospesada segons el nostre fur intern, la nostra ètica innata, els nostres valors, i també pot ser regulada segons la nostra anàlisi lògica i la nostra voluntat. La gran rapidesa de les emocions temporals és tal vegada el que més ens desconcerta, i aquesta immediatesa ens pot fer pensar que és una cosa irremeiable, irreversible, incanviable.

Malgrat aquesta rapidesa amb la qual es mou, una emoció és una cosa modulable, la seva fugacitat és perceptible, és natural i controlable. És una cosa que tots vivim realment o inesperadament, però que “sempre es pot dirigir” mitjançant altres facultats que també posseeix tot ésser humà, com són la voluntat, el pensament, l’observació, la disciplina, l’atenció plena o la facultat d’estar enfocat i centrat en això que ens passa tan sovint: sentir, emocionar-nos i commoure’ns.

L’aliança existent entre emocions i sentiments s’estén encara més enllà en observar la quantitat de vegades que confonem una emoció amb un instint. Els instints humans gairebé sempre estan associats a la supervivència. Són encara més ràpids que les emocions; és per aquesta raó que a vegades es confon un instint amb una emoció. Un dels instints més evidents procedeixen del binomi por-prudència, com la por a perdre la vida, la por al fet que s’aniquili la nostra experiència vital, la nostra supervivència, o la por a una pèrdua, una mort, o simplement la por a no ser acceptats pel nostre entorn vital. Les reaccions instintives tenen un color o un tint més dens, més terrenal, més ancestral o primitiu. Una emoció és més subtil que un instint vital.

Richard Davidson en la seva obra El perfil emocional del teu cervell, ens explica aquest aspecte únic i especial de la complexitat psicològica de cadascun, definint-lo així: “De la mateixa manera que cadascun de nosaltres té una empremta dactilar única, també cada persona posseeix una forma personal i exclusiva de sentir i reaccionar a tot el que li passa, un perfil emocional individualitzat que forma part del que som i ens diferencia dels altres. Un perfil constituït per la manera en què ens enfrontem a l’adversitat, l’actitud enfront de la qual encarem la vida, la intuïció social, l’autoconsciència, la sensibilitat al context i l’atenció cap al que realitzem. Un perfil que ens fa ser qui som”. Conèixer aquesta particularitat personal, la nostra empremta dactilar psicològica, avui es fa imprescindible tant en l’àmbit personal com en el professional, així com en el pla anímic i espiritual. Al mateix temps, aquest autoconeixement i autoeducació ens proporcionen una tremenda pau interior.

Poder percebre i observar el que sentim per dins és molt tranquil·litzador, molt reparador. Tan sols el fet de poder percebre-ho ja calma. És a dir, si estem moguts, però en realitat no sabem el que estem sentint, ni què ens ha provocat aquella emoció, o quin instint se’ns ha activat… si no sabem el que sentim, doncs senzillament ens quedem en un estat de pertorbació molt patològic. No es pot processar res que no es percep bé, una cosa que no es distingeix ni s’identifica. Saber explorar les nostres emocions és un pas evolutiu molt important, i saber expressar-les només es podrà donar si abans s’ha observat i identificat. Per tant, avui és extremament necessari educar la nostra sensibilitat per veure i reconèixer una emoció, en lloc de negar-la, ignorar-la o reprimir-la, alguna cosa que desgraciadament també tenim molt entrenat socialment.

Aprendre a percebre i a identificar bé cada emoció, cada reacció instintiva o cada sentiment, és fonamental per a l’educació i maduració psicològica i anímica. Bàsicament per una raó de molt de pes: just quan identifiquem una emoció… s’esvaeix o s’aclareix. Quan comprenem cada reacció emocional, anem aclarint-ne el significat i el valor, anem diluint la confusió i és llavors quan podem percebre que alguna cosa per dins “s’ordena”, i sentim que una cosa important s’harmonitza a l’interior del nostre ser.

Respecte a les diferents funcions de les emocions en la nostra vida, Rafael Bizquerra ens comenta el següent a la seva obra Educació emocional i benestar: “Les emocions tenen efectes sobre altres processos mentals. Quan la informació és incompleta per prendre decisions, llavors les emocions poden jugar un paper decisiu. Les emocions poden afectar la percepció, atenció, memòria, raonament, creativitat i altres facultats. Així doncs, les emocions tenen una funció motivadora, adaptativa, informativa i social”. La conseqüència d’observar tota aquesta informació que ens proporciona cada emoció, agradable o desagradable, significa i comporta sortir de la ignorància psicoemocional i entrar en una nova etapa de més coherència, seny i saviesa”.

L’efecte mirall de l’entorn

Un mirall, qualsevol mirall, no és res més que un cristall cobert o tintat per darrere de tal forma que, per l’altra cara, reflecteix fidelment el que hi ha enfront. Reflectir és “retornar” la imatge, representar-la tal com és. El famós “efecte mirall” dins del món de la psicologia es refereix a això. Qualsevol cosa, persona o fet que tenim davant nostre ens retorna una imatge d’una cosa que tenim dins. Si fos un accident o una catàstrofe, aquell fet representa també quelcom caòtic dins nostre; si no, no estaríem allí, en el lloc dels fets. Però si és una cosa preciosa i plaent, un paisatge meravellós, per exemple, o una persona excel·lent, també allò reflecteix una quelcom meravellós que tenim dins nostre, reconegut o no, perquè el mirall ens l’ha mostrat.

Entre els éssers humans, en la nostra convivència quotidiana, tots i cadascun de nosaltres fem de mirall dels altres. Quan ve un pacient a la meva consulta, tot el que relata, qualsevol cosa que ella o ell digui, que senti o que sofreixi, em retorna una imatge de coses que hi ha dins meu (tal vegada ja treballades, o tal vegada pendents encara de sanar o transformar en el meu interior). Això passa sempre; els terapeutes també rebem teràpia o sanació quan treballem, perquè ens venen miralls a reflectir-nos. Però, sigui el que sigui el que digui o faci en la teràpia, jo soc també un mirall per a ella, mirall reflector del que ella també té potencialment en el seu ser. Jo li reflecteixo valors, solucions o matisos, que el meu pacient posseeix dins seu, i ell em reflecteix coses a mi amb el seu caràcter, els seus problemes, dubtes, etc. A vegades, es tracta de valors per descobrir encara, o per modelar; i moltes vegades són coses que ell o ella ja sabia, però que havia oblidat o desactivat; i l’efecte mirall que jo li faig (inconscientment) li mostra allò pendent. Encara que no podem oblidar que el mirall que jo li faig (sense voler-ho ni pretendre-ho) és la meva pròpia presència o ànima que emana allò i li ho mostra. És un joc de potencialitats. El meu potencial es mostra a ella, i el seu potencial se’m revela a mi; són dos miralls enfrontats que aprenen mútuament.

Totes i cadascuna de les nostres relacions (parella, amics, treball, ancestres, transeünts, fills, etc.) tenen aquest poder de recordar-nos algunes parts nostres, actives o desactives, presents o oblidades, creatives o rutinàries, sanes o malaltes, però són parts de la nostra essència i potencialitat. En el fons, aquest fenomen no és sol psicologia, és pura espiritualitat, ja que es refereix realment el fet que “som un”, un important principi metafísic i espiritual. Ens ajuda a entendre que estem en xarxa, que hi ha un fil comú entre tots nosaltres, que som germans i procedents de la mateixa font, i que tots els éssers humans tenim una àmplia miríada de múltiples possibilitats i de realitats, de potencials i talents.

Per exemple, si veiem o parlem amb una persona amb un trastorn psicòtic, i just està enmig d’una crisi dient paraules incoherents, el més fàcil és pensar que “allò” no té res a veure amb mi. Ens diem per dins que no pot ser que aquest psicòtic em faci de mirall d’alguna cosa que també està dins meu, i pensem alguna cosa així com ara “jo no soc psicòtica!”. Si aquest personatge està trencat per dins, si és contradictori o ambivalent, vivint dues realitats al mateix temps..., segur que no reflecteix una mica de nosaltres? No ens ha passat mai que el nostre cor ens ha dit una cosa, però la nostra raó ens ha dit exactament el contrari? Mai no som contradictoris? El mirall ens mostra un cert grau de contradicció o trencament intern nostre, encara que no es manifesti de la mateixa manera, això estar clar. De fet, només ens reflecteix “el títol” del tema pendent, no la pel·lícula sencera.

Una altra cosa és com lho expressa el pacient, i quin grau de psicosi o problema té; però el que és segur és que una mica de la seva divisió interior també està en nosaltres. Si no fos així, no es trobaria al davant, ni tan sols ens hauríem creuat en el camí. La completa coherència és molt difícil d’assumir en cada acte, paraula o pensament que tinguem, així que tots tenim contradiccions; i és interessant reconèixer-les també. En aquest cas, la xarxa o la intel·ligència de l’univers (abans s’anomenava Déu…) ens posa per davant un mirall per poder veure el nostre aspecte contradictori, ambivalent o potser també psicòtic.

Un altre exemple: ens creuem, veiem o parlem amb algú molt informal, molt bohemi, molt lliurepensador, molt desaferrat… Possiblement ens està reflectint (encara que ell no ho sàpiga, naturalment) el nostre propi excés de formalisme, la nostra inclinació a les lleis preestablertes, la nostra falta de criteri propi, les nostres pors o la nostra falta de naturalitat i espontaneïtat. Però en aquest encreuament de camí, nosaltres també li estem reflectint a ell una falta d’ordre en el seu procés, falta d’estabilitat, d’estructura o de formalisme que tal vegada li faci falta a la seva vida bohèmia, i ell ara necessita veure-ho reflectit en nosaltres; per això us vau creuar.

Només es tracta de tenir en compte aquest fenomen del reflex en tot moment, de saber emprar aquest mecanisme psicosocial, aquesta trama, aquesta gran xarxa d’interconnexió, una trama energètica i anímica que té moltes funcions. Una de les funcions més importants d’aquesta xarxa de connexió unificadora és la d’ajudar-nos a créixer, de possibilitar conèixer-nos, educar-nos, ja que ajuda a transformar-nos en millors persones, a transcendir-nos a nosaltres mateixos. Som miralls. Però no ho sabem. O potser sí que ho sabem, perquè ho hem llegit mil vegades, però és un concepte que tal vegada està en forma de teoria i no el practiquem a consciència.

Suggereixo que observem, i ens entrenem a emprar, aquest fenomen natural amb més finor, amb més assiduïtat, amb més humilitat, amb més coherència i profit. El fenomen és concretament observar què és el que nosaltres reflectim als altres, i què és el que els altres reflecteixen de nosaltres. Per finalitzar aquest tema, recordem les delicioses paraules d’Edith Wharton: “Hi ha dues maneres de difondre la llum… ser tu el llum que l’emet, o ser el mirall que la reflecteix”.

Ego i ànima

L’ésser humà és molt complex, ho sabem, perquè més enllà del cos visible està compost simultàniament de dues grans realitats evidents: la nostra essència i la nostra personalitat. Prefereixo dir personalitat que ego, per la càrrega negativa que té aquesta paraula (que popularment sempre s’associa a egoisme). I també trio i prefereixo denominar l’ànima o l’esperit com la nostra essència. Però definim en poques paraules aquests dos conceptes dels quals tant s’ha escrit: l’essència és la força innata en l’home i la personalitat és tot allò adquirit.

La personalitat pot ser modificada, pot anar canviant amb el temps, sempre està subjecta al pas del temps, la cultura i les circumstàncies. L’essència és infinita i intrínseca, no es pot canviar o modelar tan fàcilment com la personalitat egoica. Aquestes dues realitats existencials, ego i ànima, conviuen en nosaltres durant tota la vida, des del primer fins a l’últim dia i totes dues realitats habiten en el cos. Aquest pack sencer és la nostra “petjada” i la nostra presència en el món.

Quan parlem d’essència (alguns prefereixen anomenar-ho “consciència’) també ens referim als valors innats, al potencial, al to natural, freqüència o camp energètic de cadascun. Per exemple, algú que per naturalesa té una facultat artística concreta o una gran oïda musical, o una facilitat per parlar moltes llengües, o una clara capacitat d’escoltar, de comunicar i empatitzar, o una gran capacitat de càlcul i abstracció, o una gran agilitat en balls o esports… Tot això són coses que procedeixen de la nostra essència, són qualitats innates, facultats naturals, fortaleses, potencials de base, sempre és alguna cosa que ens surt només, que ens surt fàcil, alguna cosa que és natural en cadascun. En realitat amb aquests exemples rememoro les múltiples intel·ligències, un concepte de neurociència del qual parlarem àmpliament en un capítol posterior.

Per contra, la nostra personalitat en realitat es podria definir com tot l’après, encara que molt sovint sigui après o adquirit inconscientment, o per pura imitació. La nostra personalitat és un cúmul d’aprenentatges i influències rebudes, són els nostres gustos i aversions, són hàbits i mimesis, són les etiquetes i les creences, és tot el que hem anat adquirint des que vam néixer. No és realment el nostre color o to innat, és tan sol una pintura superficial, un vernís tenyit de mil influències (pares, escoles, país, idees, creences, contagis culturals i socials...) adquirides gradualment des del naixement o fins i tot des de l’etapa prenatal.

El més interessant a observar, segons el meu parer, és que la personalitat és més educable que l’ànima. De fet, són modelables els dos aspectes del nostre ésser, essència i personalitat; però un depèn de l’altre. La personalitat, aquest personatge que procedeix de tot l’après, és susceptible de continuar aprenent coses, de renovar-se i reciclar-se, amb la finalitat de corregir mals hàbits, aversions, patrons malaltissos, etc. Podem anar modelant la nostra personalitat, especialment per estar més saludables psico-energèticament, per a sentir-nos més en pau amb nosaltres mateixos, per ser més coherents amb la nostra essència, amb la nostra divinitat. Això per descomptat requereix un gran treball d’autoconeixement, un discerniment clar de tot el que “no volem ser” i requereix sobretot una determinada voluntat de canvi.

En anar modelant la nostra personalitat, al mateix temps que anem modificant el nostre ego o personatge, anem adquirint més qualitats o potencialitats, tal vegada més bondat, lucidesa, amorositat; i tot això és exactament el que després perviu i s’instal·la en la nostra essència. És a dir, en educar la nostra personalitat, de forma natural eduquem i transformem a la nostra ànima o essència espiritual, l’amplifiquem, l’expandim, li donem més valors, més qualitat. Educar, modelar i transformar l’ego, és l’únic mitjà pel qual amplifiquem els valors i la qualitat de la nostra ànima. L’ego i el cos són vehicles, són realitats passatgeres per poder modelar l’ànima i expandir la seva llum.

Tan mateix, per a reeducar la nostra personalitat en aspectes més positius o menys malaltissos, és molt necessari reconèixer i atendre a cadascuna de les emocions que ens provoquen aquest “canvi”. Conèixer-se a si mateix va ser un dels principis de base de l’antiga psicologia. No podem ignorar o reprimir les nostres emocions; són completament necessàries i molt útils, tan útil com ho és el raciocini. Recordem que e-moció significa moviment, canvis, passos, no estancar-se, avançar. Canvi és renovació i transformació. Res canvia sense moviment o desplaçament.

La personalitat, així com el cos, són tan necessaris per al desenvolupament de l’home com la seva essència o ànima. Som un pack de tres components, que sempre van plegats, cos, ego i ànima. Però igual que la matèria té les seves lleis (les del cos i la seva fisiologia) també la personalitat, les relacions i la psicologia també té les seves pròpies lleis i mecanismes específics.

Podríem establir un ordre jeràrquic de les tres realitats existencials; a nivell d’importància o subtilesa, en primer lloc estaria l’essència, el nostre esperit únic, ànima o divinitat peculiar. En segon lloc estaria el nostre tipus de personalitat, les nostres qualitats-defectes en trànsit de transformació constant. En tercer lloc estaria el cos i el seu motlle energètic (cos etèric o bio-elèctric) amb els seus instints vitals, que és la “realitat” de la nostra matèria densa. És a dir, tenim un organisme visible, en el qual s’allotja el nostre ego, i posseïm aquesta ànima que també habita en el nostre cos.

La confusió d’aquesta jerarquia (confondre el lloc director de l’ànima, i donar lloc i poder als desitjos de la personalitat o als dictats del cos) procedeix de confondre una cosa clau: a qui li donem la prioritat, a l’ego o a l’ànima? La confusió també procedeix de la falta d’autoconeixement i d’observació. Recordem que aquesta falta de coneixement de nosaltres mateixos ha augmentat molt fa pocs segles, exactament des que a partir del segle xix li vam donar més importància a la raó i a la matèria que als sentiments i les emocions.

Cadascuna de les tres realitats de la nostra persona té les seves funcions específiques; de la mateixa manera que necessitem saber una mica del nostre cos i el funcionament dels seus òrgans per tenir una bona salut, també necessitem conèixer la qualitat de les nostres emocions, el mecanisme dels sentiments que s’instal·len a partir d’elles, i necessitem, així mateix, observar els nostres pensaments, raonaments, idees i intencions. A més, així podrem veure també com manegem tot això en les nostres relacions amb altres éssers sensibles, que a la vegada, com a individus també tenen aquestes tres realitats en constant funcionament.

Experiència personal després de la lectura de la primera part:

1/ Partint de la lectura atenta de la primera part, comparteix les idees o frases que hagis subratllat o assenyalat, i expressa (si pot ser, en grup) per què allò és rellevant per a tu.

2/ De les teves emocions viscudes fins ara, tant si són agradables com desagradables, tria’n només dues, i intenta veure quin ensenyament n’has, com les has processat i què han comportat en la teva vida futura, la que vius ara. En els capítols següents podràs recordar més emocions diferents i podràs ampliar aquest exercici, però de moment enfoca’t només en dues que hagin estat rellevants i comença a elaborar una forma d’exterioritzar-ho i ordenar-ho, verbalment o per escrit, encara que s’aconsella de les dues maneres.

3/ Per als professionals: adapta el contingut d’aquesta primera part al tipus d’alumnes, pacients o persones amb les quals et relaciones habitualment, segons les seves edats i característiques.