Читать книгу Jardí vora el mar - Mercè Rodoreda - Страница 7

El segon estiu van venir tots alhora. La primera cosa que vaig saber va ser que la senyoreta Rosamaria havia perdut la criatura el dia de Reis i, tot i que ja feia uns quants mesos, encara estava blanca. Les tres senyoretes passaven les tardes juntes enraonant. En Feliu pintava, però els seus mars ja eren més avalotats, com si s’hi anés empipant, i amb uns tous de pintura que semblava que posés ciment. El senyoret Francesc s’arrossegava pel jardí, però sobretot per dintre de la casa. Es pot dir que va ser l’any de la Miranda.

Aviat es van començar a ensopir i, per distreure’s, van fer venir el professor dels patins, que va arribar per terra, com ells, i també mig ensopit. Van comprar una barca vermella, de rems, perquè deien que remar era un bon exercici. I així que ho van haver dit van començar a fer excursions amb el cotxe, i no eren mai a casa.

Un dematí, mentre feia una estesa de flors trompeta i de pulmonàries, van arribar un parell de camions, amb un mestre d’obres, paletes i uns quants homes de pic i pala, i van començar a fer els fonaments de la torre nova. I quan els fonaments anaven en dansa va tornar aquell senyor que havia fet fortuna a Amèrica i que es deia Bellom. Duia un vestit de fil blanc i un clavell rosa a la solapa. Les pulmonàries creixien una mica raquítiques i les vaig canviar per veròniques amb una mica de por que, amb l’ombra que farien, no m’esguerressin les flors trompeta. El senyor Bellom anava d’una banda a l’altra fent nosa a tothom com si la torre l’hagués de fer ell en persona. El primer dia em va dir:

—¿Què planta?

—Veròniques.

Venia dematí i tarda, i sempre enraonàvem. Un dia em va explicar que la seva senyora havia mort quan els havia nascut la filla. Després, es va treure un paper rebregat de la butxaca i se l’hi va tornar a ficar: —Acabo de rebre carta —em va dir—. Només té vint anys i és l’estampa de la seva mare... Els mateixos ulls, els mateixos cabells... De caràcter s’assembla a mi... La setmana entrant farà sis mesos que es va casar.

—Jo no he tingut mai fills —li vaig contestar— i n’estic més aviat content. Ja hi ha prou desgraciats al món.

Els primers temps el senyor Bellom feia una mica de por a la gent del poble. Més endavant el van respectar; deien que era un bon home. A l’últim no en feien cas. Quan em va haver parlat prou de la filla va començar a parlar-me de la senyora i a dir-me que havia estat l’home més enamorat del món. El que li passava a ell no havia passat mai a ningú. Però era veritat que, quan parlava de la seva dona, els ulls se li posaven humits. Una tarda el vaig dur davant de l’eucaliptus, i li vaig explicar que ja era al jardí abans que fessin la majoria de cases del poble. «Aquest arbre —li vaig dir— ha vist moltes penes i moltes alegries. I ell sempre igual. M’ha ensenyat a ser com sóc amb cada fulla com una falç i cada poncella com una capsa de plom amb una flor a dintre peludeta i vermella.» El jardí aleshores era més fosc, més amagat que no pas ara. La torre del senyor Bellom, tan nova, tan blanca, amb les persianes pintades de negre i de vermell, amb el jardí despullat d’arbres, va esguerrar alguna cosa i és difícil dir ben bé el què. El dia de l’eucaliptus vaig fer anar el senyor Bellom fins a la meva caseta, amb les roques altes al darrera i els pins a dalt de tot. I li vaig dir que hi vivia d’ençà que havia fet el soldat. Tota la vida servint en aquella casa... Al terrat no hi havia barana ni escala per pujar-hi, però m’havia fet una escala de fusta jo mateix i m’hi passava les nits de calor voltat per l’olor del lligabosc i escoltant el rossinyol que hi feia niu. I gairebé sense adonar-me’n vaig anar explicant la meva història al senyor Bellom.

—Vaig venir al món —li vaig dir— per obra de l’Esperit Sant. La meva mare ho explicava a tothom...

I el senyor Bellom va riure una mica i va dir:

—Continuï, continuï...

I la meva mare deia: «El meu fill poc s’ho pensa el que em va costar; un esquinç de dos dits. I amb el meu home encara no sabem com va anar perquè així que em feia una mica de mal jo em posava a plorar i ell es desil·lusionava». I el meu pare deia: «Fill meu, ets fill de miracle. Es veu que havies de venir al món, fos com fos».

Vaig néixer a les dotze del migdia amb una creu al paladar. Tot el poble va venir a mirar-me-la. La vida, de petit, me la vaig passar amb un pam de boca oberta. La meva mare sempre em tenia net i endreçat, a punt d’ensenyar-me. «Obre la boca, que vegin la creu.» Quan li explicava aquestes coses, el senyor Bellom m’escoltava molt quiet i, si m’aturava, deia: «Continuï, continuï...» I jo continuava. Quan vaig començar a pensar, sempre estava una mica esporuguit per dintre, de ser tan diferent de tothom. Si sortia a jugar davant de casa, les criatures del carrer em voltaven i volien que els ensenyés la creu. Quan vaig ser una mica més gran, un dematí que m’havia quedat sol a casa perquè estava costipat, em vaig acostar al mirall, vaig obrir la boca tirant el cap endarrera i no vaig veure res. És veritat que ja feia temps que ningú no parlava de la creu. Vaig pensar que els grans potser tenien els ulls diferents dels petits. I, més endavant, vaig pensar una altra cosa: que la creu se m’havia anat fonent mentre perdia la innocència.

Però el que li agradava més al senyor Bellom era que li parlés de la Cecília. El primer dia, a la meva caseta, es va quedar plantat davant del balancí. «Era el balancí de la Cecília —li vaig dir—. I aquesta cinta que hi tinc lligada a la barana era la cinta amb què la Cecília es lligava els cabells.» I el senyor Bellom va dir: «¿Era la seva senyora?» «Sí. I de cabells en tenia tants i eren tan fins, que si no se’ls lligava se li escampaven: li fugien de les agulles.» I li vaig ensenyar el prestatget amb la llantieta: «L’encenc cada divendres». Darrera de la llantieta, el retrat de la Cecília i, davant, un palet. El senyor Bellom va agafar el retrat, se’l va mirar una estona i el va tornar al seu lloc. «Però ¿què és un retrat sense l’enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?» —li vaig dir.

I no li vaig explicar, perquè tenia por de cansar-lo, que la Cecília sempre duia vestits de color lila. Vestidets de teixit d’un quadret lila i blanc. Però, de lluny, semblaven de color de lila llis. Tenia els ulls tirant a verd, menuts, una mica enfonsats, molt lluents. Més aviat baixa que no pas alta, i molt prima, amb el ventre ficat endins. La pell torrada, més pujada de color a l’estiu. Els cabells era el que tenia més bonic: rossos com el sol i llargs com una cascada. I quan vaig tornar del cementiri vaig arrencar a cops de puny contra l’eucaliptus fins que em va rajar sang. «¿Em vols pentinar?», em preguntava. I s’asseia i la pentinava amb una pinta de color de mel. I quan jugàvem pel llit a pegar-nos, de vegades jo em lligava el coll amb els seus cabells i rèiem. Érem un. Com l’eucaliptus, jo vivia alt i tranquil. Amb els braços ben clavats a les espatlles i els peus ben plantats a terra. I en el moment de morir... se’m va morir a les mans, es pot dir com un ocell... em vaig escampar tot. Com si m’haguessin fet a miques i les haguessin llençades.

Abans de dir-li que la volia, van passar dos anys. Ella treballava a la casa, al temps de la senyora Pepa. La van llogar perquè ajudés la cambrera. El primer dia que la vaig veure amb aquell vestidet de romaní i amb aquells cabells tan rossos... potser ningú no s’ho creurà, però vaig estar enamorat dos anys i ella ni va adonar-se’n. Ni la mirava si ens topàvem. Però la sentia.

I ens va ajuntar molt posar flors als gerros. La senyora Pepa l’havia encarregada d’aquesta feina. Jo duia les flors a la casa, les deixava damunt de la taula, a la tribuna, i ella feia els rams i anava guarnint les habitacions amb tot el que jo li duia de bonic del jardí. Un dia, quan vaig deixar la panera plena de flors damunt de la taula, van trucar i ella va córrer a obrir. Abans, es va treure el davantal... Doncs jo vaig agafar el davantal i vaig fer una cosa lletja: vaig mirar què duia a les butxaques. Vaig trobar-hi el palet i me’l vaig quedar. Era la primera cosa que tenia d’ella. Me’l posava a la boca mentre treballava, com si fos un confit. Potser no s’entén que n’estigués tant... però és que ella tenia setze anys, quan la vaig conèixer, i jo anava pels trenta-cinc.

Un dematí mentre preparava un ramet de muscarí-raïm em va preguntar per què reia.

—No ho sé —li vaig contestar—; quan la veig em vénen ganes de riure.

I és que, així que la veia, em venia com un endolciment. Però no he explicat com va començar la història del palet. Era una tarda que estava núvol. Jo podava els rosers i la vaig veure venir de lluny. Venia d’escombrar el mirador i caminava a poc a poc. Tot d’una va començar un xàfec. Ella es va arrecerar sota d’una morera i jo vaig deixar la feina i em vaig anar a aixoplugar al seu costat. Enraonàvem de la pluja i tot d’una va callar i es va quedar com encantada: mirava el palet, que tenia als peus. Després el va collir i se’l va ficar a la butxaca sense dir res. Era blanc, és blanc, però semblava més blanc perquè estava mullat de pluja; i la tira negra que el volta semblava més negra. Sec, ni és tan blanc ni la tira és tan negra. Quan va parar de ploure se’n va anar corrents.

Fa prop de vint anys que va morir... ¡N’hi ha hagut de dones que m’han rondat! A trompons. D’aquí dintre i de fora, del poble. No hi ha hagut res a fer. Totes eren dones. Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa.

I ja és hora que torni a parlar dels senyorets.

Quan feia mal temps es trobaven a la tribuna per esmorzar. Si feia bo, esmorzaven a fora, sota de les magnolieres. De la tribuna en deien el transatlàntic i per dintre tot l’ampit de les finestres estava voltat d’hortènsies blaves; també ho estava el brollador que hi havia al mig i que no rajava gairebé mai. La senyora Pepa hi volia tulipes tardanes, que són d’aquelles de farbalà. Per culpa d’un test vam tenir una bona conversa amb el senyoret.

En els finestrals de la tribuna hi havia cortines de seda blava i, a l’estiu, quan l’aire les feia bellugar un pensament de no-res, semblaven banderes. Una nit jo seia a l’entrada de la meva caseta i tot d’una vaig sentir com un riure ofegat i em va semblar que veia dues ombres pel camí dels til·lers. Em vaig encuriosir molt i vaig anar a fer una volta més amunt i vaig entrar al camí per dalt, però ells ja eren a la vora del mirador. Quan hi vaig arribar ja eren a baix i aleshores em vaig abocar a la barana mig amagat darrera d’un test. Havien anat cap a l’esquerra, a la banda on la platja queda tancada per les roques. Feia una nit tranquil·la, no massa fosca, amb el pebre de les estrelles tremolant. A poc a poc els vaig destriar del glop d’ombra, estirats i junts: ¡el senyoret i la Miranda! Sense voler, de tan engrescat que estava espiant, vaig clavar un cop de colze al test i el vaig fer caure daltabaix. I jo, cames ajudeu-me.

L’endemà, mentre em feia el dinar, vaig sentir que algú entrava al menjador. Vaig sortir de la cuina. Hi havia el senyoret plantat, amb bata de ratlles.

—Bon dia.

Es va estar un moment sense badar boca. Quan em va haver ben mirat va dir:

—Un test del mirador ha caigut a la platja. Haurà de recollir els trossos perquè algú s’hi podria fer mal.

—¿Un test? —vaig fer el pagès, però de seguida em vaig adonar que no li agradava.

—Va caure ahir a la nit. I no feia vent.

I va passar una cosa: tots dos, sense voler, ens vam mirar i ens vam apamar i ens vam haver d’aguantar el riure. Vull dir que els ulls ens van brillar tot d’una i els racons de la boca se’ns van bellugar una mica.

—Va caure a pic de barana.

Es va posar a fer el distret, mig com si mirés el sostre, i va afegir:

—Feia bo, ahir a la nit.

Per no contestar-li li vaig preguntar si ja havia decidit què s’havia de fer amb les bótes. Va haver de rumiar.

—¿Quines bótes?

—Les de les camèlies. ¿No recorda que em va dir que volia les camèlies a sota de la tribuna, plantades a terra, i que jo li vaig dir que s’havia de comprar terra de castanyer?

—Sí, sí... com vostè vulgui. La meva dona també troba que s’han de treure —i quan va dir «la meva dona» es va tornar vermell—. Però diu que si han de patir, a terra, s’estima més conservar les bótes; encara que facin lleig.

Es va girar de cara a la porta, però no semblava gaire decidit. Quan menys m’ho pensava es va tornar a girar, es va treure un paper de la butxaca una mica rebregat, que de seguida em vaig adonar que era un bitllet, el va posar sota el cantell del plat de l’amanida i va anar-se’n tot dient:

—D’acord.

Em vaig molestar. Quan vaig pensar que havia de córrer al seu darrera per tornar-li el bitllet ja era massa tard. Sabia que tots anaven a la platja d’hora i que ell no baixava mai abans de les dotze. L’endemà, me’n vaig anar cap a la casa pels volts d’aquella hora segur que el trobaria llegint el diari. Vaig entrar. L’aigua del brollador, baixeta, però engegada. I el senyoret i la Miranda, abraçats.

La primera cosa que vaig veure va ser el cap de la Miranda entre l’espatlla i els cabells del senyoret. Ell estava d’esquena a mi. No sé el temps que va passar. Si poc o molt. El just per retirar-me. Mai no vaig saber si la Miranda li va dir que m’havia vist. Però tot el dia vaig tenir el cap de la Miranda davant dels ulls, com si fos un cap tallat.

I l’endemà vaig tornar-hi, amb més bon encert. Estava assegut i llegia. Així que vaig entrar, va mirar-me i em va preguntar si ja havien dut els fems. Volia dir, és clar, la terra de castanyer. Li vaig dir que no, i de seguida, perquè no em sortís amb un altre estirabot, vaig allargar-li el bitllet.

—L’altre dia li va caure això.

Va fer el desentès: —¿Què diu?

—Que aquest bitllet és seu.

L’hi vaig donar, se’l va mirar i, com si no ho acabés d’entendre, va dir que m’equivocava.

—És seu... Se’l va deixar el dia que va venir a dirme que el test havia caigut... Se’l va deixar damunt de la taula.

Va callar una estona, es veia que rumiava a cent a l’hora.

—Per la feina de collir els bocins de test...

Ho va dir tan de pressa i amb tanta fúria que me’n vaig anar de seguida sense badar boca.

A la nit, mentre prenia la fresca al peu de la porta, em ve la Quima:

—¿Que no sap què passa?

—¿On?

—Aquí. Es veu que la senyoreta, quan va saber del cert que estava d’aquella manera, va dir que no. És per això que sembla una desenterrada. Hi va haver un disgust molt gros perquè ell volia una criatura. ¡Amb la festa que van fer l’any passat! Se’n va anar tot sol, dos mesos, per aquests mons de Déu. Com si estiguessin separats...

—¿I per qui s’ha sabut?

—Per la mulata.

—Doncs no s’ho cregui.

Quan ja em pensava que s’havia acabat se’m va posar arran d’orella i amb veu molt baixa em va dir:

—La senyoreta la volia treure, però el senyoret no ho va voler; va dir que era una bona noia. I la senyoreta, per no dir-li clar el per què la Miranda no li agradava, ho va deixar córrer. ¿Com li sembla que acabarà, tot plegat?

—¿Com vol que acabi? Cregui’m a mi, i no s’hi amoïni.

—¿Vol dir que no va de debò?

Abans d’anar-se’n em va dir que havia sabut que venia el marit de la senyoreta Eulàlia.

—No sabia que fos casada.

—¿No? ¿Sap què fa? Caça lleons. Són coses de gent rica.

La senyoreta n’hi havia parlat un dia. Sembla que s’havien casat molt enamorats, però, allò que passa, amb els anys es van anar cansant. Com que s’havien estimat molt, no es van voler separar. Per distreure’s, van anar a l’Àfrica a caçar lleons. La senyoreta Eulàlia s’hi va estar un parell d’anys per fer companyia al seu marit, sempre amunt i avall de les muntanyes i travessant rius endavant i endarrera, però a l’últim no va poder més i va tornar. I es veu que eren feliços així. Es veien de tant en tant i fins i tot diu que s’estimaven. Una vegada ell anava a Barcelona i una altra vegada ella anava a l’Àfrica. I fent la llançadora ho havien pogut adobar.

No havia vist mai ningú com el senyoret Sebastià. Devia tenir uns trenta-cinc anys, molt ben portats. De vegades, quan reia, es partia i semblava que només en tingués vint. Ros de cabell i amb els ulls una mica grisos. Molt prim, molt alt, amb una arruga molt forta a cada banda de la boca, que la Quima deia que li devia venir d’estar trist a l’Àfrica tot sol i que jo estic segur que li venia de tant riure. Va portar un lleó petit i dues pells de burro-zebra que de seguida van penjar a la paret. I molta alegria. I enrenou. Van fer fer una gàbia pel lleó a casa del ferrer, amb una caseta per dormir. Era una bèstia de primera, bonica i quieta, que es menjava uns tostorros de carn molt grossos. Tenia el pèl llustrós i els ulls de vidre amb esquitxos de sol. Se’l veia una mica fastiguejat i dormia com un liró. Hi havia vespres que li anava a fer companyia una estona. M’asseia al costat de la gàbia i ell em venia a veure, em mirava, algun dia s’asseia prop d’on jo era, algun dia se n’anava a jeure ben lluny. De vegades era molt enjogassat. Bé: ja vam tenir el lleó a la gàbia, les pells penjades i molt d’estiu per endavant. El senyoret Sebastià, tot i que era caçador, nedava com un peix. De seguida vam ser amics i el primer dia que vam enraonar una estona em va dir que quan tornaria em portaria llavors i plantes d’aquell país, que eren una cosa de badar la boca. Una, sobretot, que ell no en sabia el nom i que era com un gira-sol de color de foc que si un el mirava massa estona seguida es tancava.

Quan encara no feia quinze dies que havia arribat, una nit em va venir a buscar i em va dir que el seguís si volia riure. Ens en vam anar cap al darrera de la casa i ens vam aturar sota el balcó del professor dels patins; per damunt de la barana penjava una corda molt llarga i encara em recordo que els pitospòrums florits feien una olor que cargolava. «Ajudi’m a estirar la corda», em va dir en veu baixa. Ens hi vam posar tots dos; de moment va costar una mica, però després la corda va lliscar de pressa fins que tot d’una es va entrebancar. «¡Estiri amb fúria!» A dalt van començar els crits. «I ara, ¡corri!» I vam córrer fins a casa meva i quan vam ser dins li vaig preguntar què havia passat. Es veu que havia entrat al dormitori del dels patins quan el dels patins ja dormia, i havia lligat la corda als peus del llit. «A la quieta, com els negres quan cacen el rinoceront». I els crits els havia fet el dels patins quan s’havia trobat al balcó amb llit i tot. L’havia despertat el sotrac que havia fet el llit en el moment d’entrebancar-se amb el marxapeu.

El senyoret Sebastià era el més gran de tots, perquè els altres encara eren mig criatures, però era el més divertit. Hi havia dies que semblava boig. Una altra vegada em va venir a buscar a les dues de la matinada. «Agafi la màquina», em va dir; i em va donar una màquina de retratar. Duia pantalons curts i anava descalç. Vam arribar a la casa a les fosques i quan vam ser dins va encendre una llanterneta per poder pujar les escales. Al replà ens vam aturar davant de la porta de la senyoreta Maragda. «Aguanti el magnesi i doni’m la màquina.» Em va dir que amb magnesi s’espantarien més. Vam obrir i pel balcó, que estava de bat a bat, entrava una mica de celístia. Aleshores el senyoret Sebastià va tornar a encendre la llanterneta per veure bé la situació i va retratar la senyoreta Maragda que va fer un crit d’esglai i es va asseure al llit. Quan la va tenir retratada la va calmar amb bones paraules, perquè estava que bufava, i la va fer venir amb nosaltres. I tots tres vam anar a l’habitació d’en Feliu. Roncava. El va començar a marejar amb la llanterneta; i en Feliu, que estava una mica de costat, es va ventar amb la mà com si volgués fer fugir una mosca. I es va girar de panxa enlaire. El vam retratar adormit. Quan ja érem prop de la porta vam sentir que deia baixet: «Animals». I així els vam anar retratant tots. La que es va enrabiar més va ser la senyoreta Eulàlia perquè estava desperta i llegia, nua de pèl a pèl. Es va enrabiar tant amb el seu marit que li va tirar una ampolla d’aigua pel cap; i després ens va empaitar, però amb mala idea.

Ara que vam riure de valent.

Un dia que la Miranda els estava servint l’esmorzar, el senyoret Sebastià va preguntar-li si li agradava banyar-se, i ella va contestar que li agradava més banyar-se al riu, perquè l’aigua salada se li ficava al nas i la molestava. Tots van començar a demanar-li que s’anés a banyar amb ells i el senyoret Sebastià li va dir que ja l’aguantaria perquè no li entrés aigua al nas. La senyoreta Maragda la va acompanyar a posar-se un vestit de bany d’ella. Aquestes coses jo no les sabia de seguida. A vegades les sabia al cap d’uns quants dies, però sempre hi havia algú que me les explicava. Sembla que aquell dematí, el senyoret anava desficiat buscant la Miranda i preguntant on era a la Quima i a la Mariona. I quan va arribar a la platja ja eren dos quarts d’una. Diu que, de moment, quan va veure la Miranda amb la colla, es va tornar de color de guix. Però va dissimular tant com va poder i encara sembla que va dir alguna cosa de riure.

A la tarda, en Feliu em va trobar canviant les camèlies de les bótes.

—Fan una mena de broma que no m’agrada gens. Jo no he tingut mai gaire simpatia per la Miranda i he procurat posar pau, però tot això em molesta.

Em va preguntar què feia amb tanta terra negra i li ho vaig explicar. Em va ajudar a treure les camèlies de les bótes. Estava emmurriat. Ara que, al cap de pocs dies, es va deixar enganxar i era el primer de riure de les coses de la Miranda. Tot el dia la feien anar amb ells i van llogar una noieta del poble perquè li fes la feina. «A l’últim se n’anirà», deia la Quima; «se n’haurà d’anar per força». Jo no ho veia pas així però hi ha gent que viu d’esperances. I la Miranda es va deixar festejar pel senyoret Sebastià. Era el que tots volien. Una distracció. I la senyoreta Eulàlia un dia va dir: «Ja començo a trobar que el meu marit fa la comèdia potser una mica massa ben feta». Però es veu que era de bon acontentar i va acabar dient que més s’estimava aquella mica d’ai al cor que no pas tenir-lo allà baix sempre amb por que se’l mengés un tigre.

Tot el poble anava ple de la història de la Miranda, i eren molt criticats perquè barrejaven una cambrera amb la vida d’estiueig. Són coses que no agraden a ningú. Cadascú al seu lloc. Jo deia a la Quima: «Ja s’acabarà; es tracta d’un mal estiu, i més val no enfundar-s’hi». El cas és que al cap de dues o tres setmanes de tanta Miranda pels núvols van dir que el senyoret Francesc havia anat a Barcelona per no sé què amb el seu administrador. Jo de seguida vaig pensar que se n’havia anat per no escanyar-los. I la broma va parar una mica, però no del tot, i la Miranda encara es deixava gronxar. És clar que, sense el senyoret, la cosa era més ensopida i ells no estaven tan esverats.

Fins que un dia la Quima em va venir a veure.

—¿Que no ho sap? El senyoret Francesc fa dos dies que és al poble. Es passeja amb un cotxe de deu metres de llarg, de color de pruna. ¿I sap on viu? Ha llogat una habitació a can Bergadans.

—No m’estranya gens —li vaig dir perquè em deixés tranquil.

Aquell mateix dia em van venir a trobar en Feliu, el senyoret Sebastià i la senyoreta Eulàlia. Es veia que no sabien com començar. La senyoreta Eulàlia es va acostar al prestatge de la Cecília i va dir: «És bonic, aquest palet». No vaig contestar-li i de seguida va veure que no m’agradava que es fiqués amb les meves intimitats.

—Miri... —va començar en Feliu.

—Ja deu saber que el meu marit...

—Li voldríem demanar que vostè... que és com de la família... En Francesc fa dies que es va molestar, sense raó, i se’n va anar a Barcelona i ara ha anat a viure a la fonda d’en Bergadans... Li agrada fer bromes, però no pot sofrir que n’hi facin...

—Ahir a la nit —va dir el senyoret Sebastià, que encara no havia badat boca— el vam anar a buscar, amb en Feliu i l’Eulàlia. Li vam parlar amb molts miraments i ens va treure a empentes... ¿Per què no hi va vostè? A vostè potser li farà cas. ¡El té per tan bona persona!

Vaig comprendre a l’acte que ens volien prendre el pèl. A mi i al senyoret. Es devien trencar de riure pensant en la cara que faria en veure’m. Em va saber greu, és clar, que em tinguessin per tan innocent, i vaig estar a punt d’engegar-los a passejar. Però el mal és que, en el fons, em feien gràcia.

—Si els sembla...

Abans de pujar, en Bergadans em va fer beure una copeta d’anís. I mentre tapava l’ampolla em va fer l’ullet.

—¿Ve pel de dalt? ¿Vol dir que un dia no els tancaran a tots?

—Són joves...

Vaig pujar. Tenia el coll tot suat i el palmell se m’enganxava a la barana de l’escala. Quan vaig ser dalt, vaig trucar amb els nusos dels dits i vaig esperar una estoneta. Vaig tornar a trucar i, altra vegada, muts. Aleshores vaig pensar que el senyoret potser havia sortit sense que en Bergadans l’hagués vist i vaig tornar a baix.

—No contesta. Vostè es pensa que és a dalt i qui sap on para.

Es va rascar el clatell, que era un mal vici que tenia, i es va posar a riure sense to ni so.

—És a dalt... L’hauria vist passar; no m’he mogut de darrera del taulell...

A penes l’entenia, perquè es cargolava de riure. Quan ja em pensava que estava a punt d’escanyar-se em va dir:

—Truqui fort, que potser dorm.

Vaig tornar a pujar, vaig trucar fort i a l’últim vaig girar el pom de la porta, que estava oberta, i em vaig quedar allí plantat. Per la finestra es veia el mar tot pla i, una mica cap a l’esquerra, les copes dels til·lers i de les moreres de casa. Una mica més lluny, hi havia la barca vermella amb una persona a dins que em va semblar que era la senyoreta Eulàlia.

El senyoret Francesc estava estirat al llit, una mica de través, i els peus li sortien a fora del matalàs. Dormia amb un pam de boca oberta. Vaig entrar, vaig tancar la porta darrera meu, m’hi vaig acostar i el vaig sacsejar. Era com si sentís ploure. Aleshores vaig sortir i vaig tancar la porta amb fúria. En Bergadans, des de baix, va fer un crit:

—¡Ei, la casa!

Vaig tornar a entrar i tot just s’havia entregirat. Tenia el front cobert de gotes de suor. Com que no sabia què fer em vaig asseure en una cadira que hi havia en un racó i m’ho vaig anar mirant tot: el cobrellit de ganxet, el rentamans amb els peus de ferro, la taula amb un tinter sense tinta i un paper secant de color de rosa. Damunt de la tauleta de nit hi havia un vas i una ampolla amb un cavall dibuixat de costat. I mentre mirava el cavall, es va despertar.

De moment a penes si em va conèixer.

—¿Què fa vostè aquí? —va dir mig alçant-se amb el colze sobre el coixí.

—Ja ho pot veure...

—¿Necessita alguna cosa?

Es va asseure d’una batzegada i es va fregar els llavis amb l’esquena de la mà. Després es va abocar una mica de suc i se’l va empassar d’una tirada.

—No senyor, no.

—¿Ha vingut a vetllar-me? Si es pensa que necessito companyia... —Va posar els peus a terra i em va donar una mala mirada—: Són ben capaços d’haver-lo fet venir... ¿Qui li ha dit que jo hi era?

—Si es pensa que no ho sap tot el poble...

—Sí que tenen poca feina.

Aleshores li va agafar un atac de ràbia i va rebotre l’ampolla contra la paret. Quan va veure la gran esquitxada va remugar una mica i es veia que no sabia què s’empatollava. Em va senyalar amb un dit.

—Vostè es deu creure que sóc una criatura, ¿oi? —Es va treure un cigarret de la butxaca i es va calmar una mica—: ¿Que es pensa que tinc ganes de fer visita? ¿Què fa assegut?

—Dispensi. No me n’havia adonat. —I vaig alçar-me.

—No, no... Ja pot seure... ¿Fa estona que és aquí?

—No molta... Però com que no el podia despertar...

—L’han fet venir, ¿oi? Devien tenir ganes de riure...

—No està gaire bé viure fora de casa...

—¿No? ¡Ja veu!

Em va semblar que tot allò ja feia massa estona que durava i me’n vaig anar cap a la porta molt a poc a poc.

—¿Què vol que els digui?

—Que no m’ha trobat. —Va llençar el cigarret per la finestra, se’m va tornar a girar de cara i va repetir—: Digui’ls que no m’ha trobat.

No s’ho van creure, és clar. Al cap d’uns quants dies vaig veure que el senyoret Francesc es passejava per sota de les moreres amb en Feliu. Tan tranquils. La Quima aquella tarda em va dir que en havent dinat havien marxat tots molt de pressa. Anaven a França a veure una obra de teatre que feien en un castell.

A la casa només vam quedar el servei i la Miranda, que ja no sabíem ben bé si era del servei o què. Amb la Mariona, que no ens tractàvem gaire, ens vam fer amics aquells dies perquè algun vespre venia a veure el lleó. Jo m’asseia en una cadira baixa i passava moltes estones davant de la gàbia. De vegades se’ns acostava i ens mirava com si fos una persona, i si li dèiem alguna cosa s’estava quiet com un mort. ¡Ja n’era, ja, de bonic! Jo esperava que fos el vespre per anar-lo a veure a l’hora tranquil·la. I, és clar, m’agradava més quan estava tot sol. Un dia vaig passar una branca d’arbre per entre els ferros. Ho vaig fer ben bé perquè sí, i ell va saltar. Me’n vaig anar a la quieta i no ho vaig explicar a ningú. I cada vespre, quan li posava la branca, saltava. Una nit que hi vaig anar més tard grinyolava molt trist i al punt de veure’m va callar i es va acostar a la banda de la gàbia on jo era i va fregar el cap pels barrots amb un aviciament tan gros que si no hagués estat un lleó li hauria fet una carícia de tant que em va arribar a enamorar.

Ens havíem fet tan amics que el dia que va venir la Miranda a fer nas l’hauria matada. Li vaig dir que se n’anés. No em va contestar i es va asseure a terra i em va esguerrar el vespre. El pitjor de tot és que l’endemà va tornar i en va fer una com un cove. Va ficar la mà dintre la gàbia i va agafar el lleó per una orella. Jo no me’n sabia avenir. I quan li anava a donar una patacada al braç, va estirar fort i es va posar a cridar com si s’hagués tornat boja. El lleó es va espantar i li va clavar un cop de pota a la mà. Ella va fer un bot, es va mirar la mà tota plena de sang i es va desmaiar tan llarga com era.

El senyor Bellom va tornar a venir per visitar les obres. Feia un mes que no el veia però em va donar el bon dia com si no s’hagués mogut. Tot somriures. I amb el clavell i el vestit com si els acabés d’estrenar.

—No van gaire de pressa, però m’és igual. Vull la feina ben feta.

Cada matí, si jo treballava per allà a la vora, fèiem una bona xerradeta. Un dia em va sortir amb una pregunta que no esperava.

—Aquesta noia una mica fosca que de vegades topo pel poble, ¿treballa pels amos de vostè, oi?

Li vaig dir que era la cambrera primera.

—¿Que sap de quin país és?

—Del Brasil, em penso que diuen.

Va callar, com si rumiés.

—Jo hi tinc negocis, al Brasil. Hi vaig viure un parell d’anys. Bon país, el Brasil; bon país.

Va mirar l’hora i va girar cua. L’endemà em va dir que se n’anava a Barcelona i de Barcelona a París i que de París hauria d’anar a Holanda i encara més lluny. Abans d’allargar-me la mà em va donar un puro tan llarg que, amb tisores, el vaig poder fer en tres trossos.

Al cap d’una setmana van tornar tots. La primera nit jo dormia a la teulada i el senyoret Sebastià va pujar a veure’m. Es va asseure al meu costat però jo no em vaig moure i tota l’estona li vaig veure la cara des de sota. Feia molta calor i l’aire era espès d’olor de xuclamel.

—Expliqui’m allò del lleó que va mossegar la Miranda.

Li vaig dir que només l’havia esgarrapada i li ho vaig explicar tot amb una gran paciència. Es trencava de riure i a mi, francament, em semblava que no n’hi havia per tant. Quan es va calmar li vaig preguntar com els havia provat el viatge.

Va dir que sempre havien anat a més de cent a l’hora i que tots havien estat empiocats perquè havien menjat llagosta sense mirar prim. Es veu que el senyoret i la senyoreta havien fet les paus i havien tornat a dormir junts. Pel carrer es passejaven agafats de la mà. Sembla que l’obra de teatre no havia estat gran cosa i, com que no la sentien bé, abans d’acabar-se havien anat a fer broma en un cafè.

Un dematí la senyoreta Rosamaria va venir a veure com aclaria les xeringuilles.

—¿Vol dir que no són massa velles?

Li vaig haver d’explicar que al seu temps encara feien molta flor i que tot el que necessitaven era una mica d’aclarida. Després, tot mirant les obres, va dir:

—Em sap greu que facin aquesta casa tan a prop... ens farà malbé la vista.

Vaig trobar que exagerava, perquè tothom sabia que la torre nova només tindria un pis, però com que no volia discutir li vaig dir que tenia tota la raó. De passada li vaig explicar que el senyor Bellom havia vingut a veure les obres i que havia dit pel poble que tindria dos cavalls, un per la seva filla i un altre pel seu gendre, i que els faria venir del país especial on hi ha els més bons. Em sembla que no li va fer gens de gràcia.

Abans d’anar-se’n em va donar un paquet molt ben embolicat i lligat amb un cordill groc.

—Un record de França.

I em vaig trobar amb una dotzena de mocadors.

Aquell any van trigar bastant a marxar. Les fulles ja havien canviat de color i molts arbres ja estaven pelats. Al vespre encenien l’escalfapanxes de la sala gran. El mar s’anava descolorint, cap a la tarda s’avalotava i en Feliu va plegar de pintar perquè el vent se li enduia el cavallet. Deia que no estava gens content del que havia pintat aquell estiu.

Una tarda, mentre arrencava els baldirons, que ja havien donat tot el que podien donar, vaig sentir veus a la banda del mirador i vaig veure la Mariona que parlava amb un paleta jove que es deia Mingo. Ella, així que em va veure, va dir:

—Vingui, vingui, que ens farà companyia.

—Està trista perquè s’acaba l’estiu —va dir ell.

—Ja se sap...

Els vaig deixar tranquils i vaig anar a trobar el senyoret Sebastià, que estava amb la senyoreta Eulàlia, i li vaig dir que se’n podia anar descansat, que li cuidaria el lleó molt bé. Però va resultar que se l’enduien, perquè era un obsequi que havia de fer a un parc de bèsties. Em va donar un cop a l’esquena —tots feien el mateix— i em va dir:

—Si vol, quan tornaré, n’hi portaré mitja dotzena. ¡A veure si entre tots es mengen la Miranda!

—Mentre es recordi de dur-me les llavors...

El senyoret Francesc, abans d’anar-se’n, em va fer una colla de recomanacions. I em va dir que, acabat l’hivern, faria venir els paletes a tapar goteres. I que després dels paletes vindrien els pintors perquè a l’estiu vinent volia veure la casa com una patena.

Vaig passar un hivern de mil dimonis. Els paletes, que havien de venir acabat l’hivern, van venir així que els senyorets van ser fora. Tapar les goteres va ser joc de poques taules i se’n van anar aviat, però m’ho van empastifar tot. Després van venir els pintors. S’hi van arrossegar tant com van poder i, a l’hora de dinar, els dies que el temps reia, buscaven el sol, i van trobar que prop de la meva caseta s’hi estava més arrecerat. Eren una mena de nois que no m’agradaven, molt desvergonyits. Ja sabem què passa amb els pintors: cop de pinzell i xiulada. I jo ja estava tip de tants xiulets.

Aleshores vaig dedicar uns quants dies al repòs i a pensar en les meves plantes i en uns empelts de roser i a córrer pel jardí estudiant una mica com ho havia de fer anar tot plegat. Em va tallar la tranquil·litat una carta del senyoret. Deia que volia el mirador voltat de margarides i, a banda i banda del reixat principal, dues paneres de roses blanques d’una mena que ell sabia que feien tres florides a l’any. Al capdavall de tot, després de la firma, deia que vindrien uns altres paletes, que menjarien i dormirien a can Bergadans. I deia que vindrien a fer una quadra. No em va estranyar gens.

Aquells paletes semblaven senyors. Un dia em van demanar si els deixaria fer alguna cosa a la meva cuina perquè el menjar de can Bergadans el trobaven fluix i necessitaven aliment. Amb molt de respecte els vaig dir que no. Va ser un patir perquè, com que feien la quadra no molt lluny de la meva caseta, no me’ls podia treure de sobre. Per no veure’ls, vivia tancat. Només sortia al dematí, quan encara no havien vingut, i a la tarda, quan ja eren fora. I els dies de pluja, que no els veia el pèl.

Van fer una quadra de primera. Amb dues habitacions a dalt per la persona que es cuidaria dels cavalls.

Feia uns quants diumenges que la Quima no havia vingut perquè cuidava una senyora malalta, i jo m’havia hagut de rentar la roba. El diumenge que va venir, quan va veure les novetats, es va quedar molt parada. Li vaig ensenyar tota la casa, amb les pintures noves, que semblava un cel. Tot era blanc i, segons quines peces, amb motllures d’or fi. Els terres encara eren bruts dels pintors perquè el senyoret m’havia dit que, de moment, no fes fer res de neteja. Quan va veure la quadra, em va dir:

—¿Sap què els passa? Tenen enveja dels veïns.

Quan els paletes se’n van anar em van caure a sobre els lampistes i, després, més pintors pels banys i per la quadra. Tot era anar i venir de gent. La gresca va durar fins a la meitat del mes de maig. Aleshores la Quima es va basquejar per trobar un parell de noies disposades a fer la gran neteja. Mentre netejaven, carta del senyoret. Deia que vindrien a buscar tots els mobles vells i que en portarien de nous. Que els col·locaria el decorador, i que el deixés fer.

A l’últim tot es va assossegar, però les flors ja eren obertes i em venia la gran feinada de vigilar el naixement de les llavors i el temps de replantar-les. I estava rebentat.

Mentrestant la torre veïna havia anat creixent. El paleta amic de la Mariona em va dir que hi havia habitacions amb el terra de marbre negre i altres amb el terra de marbre blanc. I que al davant hi farien una piscina de cent metres; pels hiverns, amb aigua calenta. Tothom en parlava. Un dia que vaig anar a fer una copeta, en Bergadans em va dir que una de les parets de la sala d’estar serien dos cristalls de dalt a baix, plens d’aigua i de peixos.

A primers de juny van arribar els cavalls. N’hi havia un de negre amb una taca blanca al front, que semblava que ho entengués tot. Els va portar un home petit, de mitja edat. Era el que s’havia de quedar a cuidar-los. De seguida em va dir que li deien Toni i que de jove havia guanyat carreres. Havia estat molt conegut. Em va donar la mà i tot, però el vaig deixar sol de seguida perquè em va semblar una mica massa pet presumit. Professor d’equitació, va dir que era. Els cavalls ja tenien nom. El negre es deia Llucifer. I el blanc, Fletxa.