Читать книгу Els ous fatídics - Mikhail Bulgakov - Страница 9

La cosa havia anat així. Quan el professor havia acostat el seu ull genial a l’ocular, s’havia adonat per primera vegada a la vida que en l’espiral multicolor hi destacava un raig especialment brillant i gruixut. Aquest raig era d’un color vermell viu i sortia de l’espiral en forma de petita punta, prima com una agulla, per dir-ho d’alguna manera.

Simplement havia estat una fatalitat que, durant uns pocs segons, el raig hagués retingut el seu ull expert de virtuós.

Allà, en el raig, el professor va poder contemplar el que era mil vegades més important i seriós que el raig en si, fill precari, nascut casualment del moviment del mirall i l’objectiu del microscopi. Pel sol fet que l’assistent havia cridat el professor, les amebes es van estar una hora i mitja sota l’acció d’aquell raig i el resultat havia estat el següent: mentre que al disc, fora del raig, les amebes granuloses jeien pansides i sense força, al lloc per on passava l’esmolada espasa vermella es produïen estranys fenòmens. A la petita franja roja la vida bullia. Les amebes grisoses, allargant els pseudòpodes, s’estiraven amb totes les forces cap a la franja i, un cop atesa, com per art d’encanteri, revivien. Alguna mena de força els infonia l’esperit de la vida. S’anaven agombolant, tot lluitant entre elles per un lloc en el raig. Allà es produïa una multiplicació frenètica, mai millor dit. Trencant i capgirant totes les lleis que Pèrsikov coneixia fil per randa, sorgien sota els seus ulls noves amebes amb la rapidesa del llamp. Dins del raig es dividien en distintes parts, i cadascuna de les parts, en el transcurs de dos segons, esdevenia un organisme nou i fresc. En pocs instants, aquests organismes adquirien la seva talla i maduresa, només per, al seu torn, donar pas immediatament a una nova generació. A la franja roja, i després a tot el disc, faltava espai i així va començar una lluita inevitable. Les amebes acabades de néixer es llançaven furiosament les unes contra les altres, es destrossaven i es devoraven. Enmig de les més noves rodolaven els cadàvers de les que havien sucumbit en la lluita per l’existència. Guanyaven les millors i més fortes. I les millors eren esgarrifoses. De primer, en volum eren aproximadament el doble de grans que les amebes ordinàries, i en segon lloc es caracteritzaven per una especial malignitat i vivacitat. Els seus moviments eren ràpids, els seus pseudòpodes més llargs del compte, i els feien servir, sense exagerar, com fan els pops amb els seus tentacles.

El segon vespre, el professor, emmagrit i pàl·lid de no menjar, mantenint-se només amb els gruixuts cigarrets que ell mateix es cargolava, estudià la nova generació d’amebes; el tercer dia passà a la causa primera, és a dir, al raig vermell.

El gas xiulava suaument al bec de Bunsen; del carrer arribava altre cop la lleu remor del trànsit, i el professor, intoxicat pel centè cigarret, amb els ulls mig aclucats, s’inclinà cap enrere, sobre el respatller de la butaca giratòria.

—Sí, ara tot queda clar. El raig les vivifica. Aquest és un raig nou que ningú no ha estudiat mai, que ningú no ha descobert fins ara. El primer que cal esbrinar és si només es produeix per via de l’electricitat o també amb el sol —mormolà Pèrsikov per a si mateix.

I al cap d’una altra nit això quedà aclarit igualment. Amb tres microscopis Pèrsikov captà tres raigs, ni un a partir del sol, i ho expressà així:

—D’això cal inferir que no es troba en l’espectre solar... hum... doncs, ras i curt, cal suposar que només es pot obtenir a partir de la llum elèctrica.

Es mirà amorosament el globus de vidre esmerilat del sostre, reflexionà inspiradament i va fer venir Ivanov al seu gabinet. L’hi explicà tot i li mostrà les amebes.

El seu adjunt, Ivanov, quedà bocabadat i completament astorat: com era que una cosa tan simple, aquella primeta fletxa, no hagués estat detectada mai abans, com hi ha món! Qualsevol l’hauria pogut descobrir, ell mateix i tot, Ivanov; en efecte, allò era monstruós! Només calia mirar...

—Miri, Vladímir Ipàtitx —digué Ivanov, encastant l’ull amb espant a l’ocular—. Que veu què passa?! Creixen davant dels meus ulls... Observi, observi...

—Ja fa tres dies que observo —contestà Pèrsikov tot inspirat.

Després hi hagué entre els dos científics una conversa, el sentit de la qual consistia en el següent: l’adjunt Ivanov s’encarregaria de muntar amb lents i miralls una cambra fosca en la qual es pogués obtenir el raig a gran escala, fora del microscopi. Ivanov confiava, fins n’estava del tot convençut, que seria extremament fàcil. Obtindria el raig, segur, que en Vladímir Ipàtitx no ho dubtés. I aquí hi hagué una petita incomoditat.

—Jo, Piotr Stepànovitx, quan publiqui el meu treball, escriuré que vostè ha muntat les cambres fosques —féu Pèrsikov, notant que calia esvair la incomoditat.

—Oh, no té importància... En fi... és clar...

I la incomoditat de seguida s’esvaí. Des d’aquell moment, el raig també absorbí del tot Ivanov. Mentre Pèrsikov, tot aprimant-se i consumint-se, passava els dies i la meitat de les nits assegut davant del microscopi, Ivanov s’ocupava, en el gabinet de física resplendent de llums, a combinar lents i miralls. Un mecànic l’ajudava.

Després d’encarregar-los a través del Comissariat d’Instrucció Pública, Pèrsikov va rebre d’Alemanya tres trameses amb paquets que contenien miralls biconvexos i bicòncaus, i fins i tot vidres esmerilats convexocòncaus. El resultat de tot plegat fou que Ivanov construí la cambra fosca i efectivament hi captà el raig roig. I, per ser justos amb ell, cal dir que ho aconseguí de manera magistral: el raig que n’obtingué era gruixut, de quatre centímetres de diàmetre, agusat i potent.

L’1 de juny la cambra fosca va ser instal·lada al gabinet de Pèrsikov, que començà àvidament tot un seguit d’experiments amb ous de granota exposats al raig. Aquests experiments van donar uns resultats trasbalsadors. En el transcurs de dos dies sorgiren dels ous milers de capgrossos. Però això no era res: al llarg d’un sol dia els capgrossos van créixer de forma extraordinària fins a convertir-se en granotes adultes, tan malvades i golafres que una meitat es va cruspir l’altra. En contrapartida, les que havien quedat vives començaren sense dilació a pondre ous, i en dos dies, sense necessitat de cap raig, van donar pas a una nova generació, absolutament incomptable. Al gabinet del científic es produí aleshores un autèntic infern: des del gabinet els capgrossos es dispersaren per tot l’Institut, als terraris i senzillament per terra. A tots els racons se sentien cors estridents que raucaven, com si allò fos un aiguamoll. En Pankrat, que tenia tanta por de Pèrsikov com del foc, ara ja alimentava cap a ell un sol sentiment: un terror mortal. Al cap d’una setmana, fins i tot el savi s’adonà que havia perdut el control. L’Institut s’omplí d’una pudor d’èter i de cianur de potassi que gairebé enverinà en Pankrat, quan es va treure inoportunament la màscara. Finalment van aconseguir exterminar amb verí la desbordant població dels aiguamolls i airejar els gabinets.

Pèrsikov li deixà anar a Ivanov:

—Ja ho ha vist, Piotr Stepànovitx, l’acció del raig sobre el deuteroplasma i en general sobre els òvuls és fabulosa.

Ivanov, un gentleman fred i discret, va interrompre el professor en un to poc habitual:

—Vladímir Ipàtitx, ara em surt amb petits detalls, amb això del deuteroplasma. Siguem sincers: ha descobert una cosa inaudita. —I encara que era evident que li costava un gran esforç, aconseguí articular unes paraules definitives:— Professor Pèrsikov, ha descobert el raig de la vida!

Un feble rubor pujà a les galtes pàl·lides i sense afaitar de Pèrsikov.

—Au, va, va! —xiuxiuejà.

—Segur, segur —prosseguí Ivanov— que adquirirà renom i serà conegut... Em roda el cap de pensar-ho. Se n’adona, Vladímir Ipàtitx —continuà apassionadament—, els herois de Wells no són res comparats amb vostè... I jo que em pensava que eren contes de la vora del foc. Recorda L’aliment dels déus?

—Ah, és una novel·la, sí —contestà Pèrsikov.

—Doncs sí, senyor, i molt coneguda!...

—L’he oblidada —respongué Pèrsikov—, recordo haver-la llegit, però l’he oblidada.

—Com pot no recordar-la? Només cal que miri... —Ivanov agafà de la taula de vidre, per una pota, una granota morta de dimensions increïbles i amb el ventre inflat. Al morro se li veia, fins i tot després de la mort, una expressió maligna.— És veritablement monstruós.