Читать книгу Les tristes recances - Miriam Toews - Страница 6

2

L’Elfrieda no concedeix entrevistes. Una vegada me’n va deixar fer una a mi per a la revista d’estar per casa que fèiem els de la meva classe, però para de comptar. Jo tenia onze anys i ella se’n tornava a anar de casa, aquest cop per sempre. Se n’anava a Noruega a fer un concert i a estudiar amb un home gran que ella anomenava el Mag d’Oslo. Tenia disset anys. Havia acabat abans d’hora, per Nadal, els estudis secundaris. Tot matrícules, sis beques per estudiar piano i una distinció del governador general del Canadà per haver obtingut les millors notes, cosa que va desencadenar molts atacs de còlera i de terror entre els ancians. Un dia, a l’hora de sopar, unes setmanes abans d’anar-se’n, l’Elf va deixar anar que, mentre fos a Europa, es podia acostar a Rússia per investigar les seves arrels, i el meu pare de poc que no té un cobriment de cor. Ni pensar-hi!, va exclamar. Em penso que sí que ho faré, va respondre l’Elf. Per què no?

Els meus avis van venir d’un poblet mennonita de Sibèria el 1917, l’any de la revolució bolxevic. Havien viscut coses terribles en aquella terra sagnant. Qualsevol referència al lloc, la més mínima menció d’alguna cosa russa, feia que els meus pares s’enfilessin per les parets de mala manera.

El plautdietsch era la llengua de la vergonya. Els mennonites havien après a callar, a aguantar el patiment. Als meus besavis per part de pare, els van matar en un camp que tenien a prop del graner, però el seu fill, el meu avi, va sobreviure enterrant-se en una pila de fems. Després, al cap d’uns dies, el van carregar en un vagó de bestiar i el van portar, juntament amb milers de mennonites més, a Moscou, des d’on els van enviar al Canadà. Quan va néixer l’Elf, l’avi va dir als pares que no ensenyessin el plautdietsch als seus fills si volien que sobrevisquessin. La meva mare, a la universitat, on va anar a estudiar psicoteràpia, va aprendre que el patiment, encara que s’hagi viscut fa molt, es va passant de generació en generació, igual com l’agilitat, la gràcia o la dislèxia. El meu avi tenia uns grans ulls verds que, fins i tot quan somreia, reflectien tènuement escenes de massacre, de neu tacada de sang.

Absurditats i mentides, Yoli, va dir la meva mare. El pitjor que pots fer a la vida és intimidar la gent.

Li vaig fer l’entrevista al cotxe quan anàvem cap a l’aeroport de Winnipeg. Com quasi sempre, els meus pares anaven al davant, ell conduïa, i l’Elf i jo, al darrere. Eh que ja no tornaràs mai més?, li vaig dir fluixet. Va respondre que era la cosa més estúpida que li havien dit mai. Miràvem els camps i la neu. Ella portava aquell collar de cuiro blanc amb una pedra blava, cenyit al coll, i una jaqueta militar. La carretera estava glaçada.

És la pregunta per a l'entrevista?, em va demanar.

Sí, vaig contestar.

N’havies d’haver preparat d’altres, Yoli, va dir.

Entesos, vaig fer, què té de genial tocar el piano?

Va dir que el més important era establir la tendresa de bon començament o, si més no, abans del punt àlgid, simplement un indici, un murmuri, això sí, un murmuri profund, perquè la tensió ha de pujar, s’ha de crear l’emoció i el drama —jo ho anava anotant tan de pressa com podia—, i quan l’acció s’intensifica, el públic probablement recordarà el primer moment de tendresa i aquesta memòria els portarà a enyorar la infantesa, la seguretat, l’amor pur, i aleshores te’n pots allunyar, pots introduir la violència i el sofriment de la vida a cada nota, intensificar el ritme, cada cop més, fins que arriba el moment de prendre una decisió important: tornar a la tendresa, encara que sigui de manera fugaç, un lleu albir, o bé continuar amb la veritat, la violència, el dolor, la tragèdia, l’autèntic final.

Entesos, li vaig dir, amb això n’hi hauria d’haver prou, moltes gràcies per haver contestat més o menys la pregunta, mira que ets rareta, eh!

Totes dues opcions són vàlides. Depèn d'on vols portar el públic, feliços i contents, altre cop innocents, com criaturetes, o bé desfermats, agitats, delerosos d’una cosa que amb prou feines coneixen. L’una i l’altra són bones.

Ja ho he captat, gràcies, li vaig dir. I ara qui et girarà les pàgines? Alguna noruega?

Va agafar un llibre de la motxilla militar —tot ho duia militar, com la Patty Hearst i el Che Guevara— i me’l va deixar anar a la falda. Quan hagis acabat amb les novel·letes de cavalls, la teva vida de debò començarà aquí. Anava picant el llibre amb el dit. Parlava de la meva obsessió per Cavall negre. A més, havia començat a anar a classes d’equitació amb la meva amiga Julie i estava a punt d’aconseguir el tercer lloc en rodeo amb cursa de barrils de la província en la categoria de menys de tretze anys, que tenia tan sols tres membres.

En certa manera, em tranquil·litza que te’n vagis a Oslo, li vaig dir.

O això o anar-me’n fent autoestop descalça fins a la costa oest.

Les carreteres estan glaçades, va dir el meu pare. Heu vist el semiremolc a l’escorranc? Volia canviar de tema. El pla de fer autoestop de l’Elf era una idea esbojarrada que ja havia matat. La meva mare es va posar a riure dient que allò d’anar fent autoestop descalça cap a l’oest podia ser una idea raonable, encara que no al gener. A ella, no li interessava matar res.

I això què és? Mirava el llibre que m’havia donat l’Elf.

Ostres, Yolandi, va fer ella. Quan veus a la portada d’un llibre les paraules «antologia poètica», què creus que hi pot haver a dins?

Pots anar més de pressa?, vaig preguntar al meu pare. Que no se li escapi l’avió. Intentava fer-me la dura però estava convençuda que em podia morir d’un atac de cor quan se n’anés la meva germana, fins al punt que havia redactat un petit testament en què llegava el monopatí a la Julie i el meu cadàver a l’Elf, cosa que comptava que la faria sentir culpable per haver-me deixat morir tota sola. No tenia res més que el monopatí i el cos per deixar a ningú, però també hi vaig afegir una nota d’agraïment per als meus pares i el dibuix d’una moto amb el lema de l’estat de Nou Hampshire: «Viure lliure o morir».

I, per cert, li vaig dir, ja no en llegeixo, de novel·les de cavalls.

I doncs què llegeixes?, em va preguntar ella.

Adorno, vaig dir.

Es va posar a riure. Vaja, perquè vas veure que el llegia jo?, em va demanar.

No diguis «el llegia», vaig respondre. Te les dones de tan sàvia...

Yoli, no diguis «te les dones de tan sàvia», que és el que per aquí diu tothom quan algú pretén saber alguna cosa. Podria dir que demà és dijous i tu em podries respondre «ah, te les dones de tan sàvia...» no ho tornis a dir. És déclassé.

La nostra mare va dir, au va, Elf, prou consells de com ha de viure una dilettante. Aviat seràs fora. Per què no aprofitem el preciós temps que ens queda per divertir-nos! L’Elf es va repapar al seient i va explicar que només pretenia ajudar-me a sobreviure al món de fora del nostre poblot. A més, va afegir, dilettante és precisament la paraula que no havies d'haver utilitzat en aquest context. Entesos, Elf, va fer la mare, però limita’t a parlar la nostra llengua, a cantar o a alguna cosa d’aquestes. Havia tingut quinze germans i germanes i dominava l’art de mantenir la pau. El pare va suggerir que juguessin al veig, veig.

Mare de Déu, em va dir l’Elf a cau d’orella. Ara tenim sis anys? Sisplau, no els diguis que ja he tingut tres tipus diferents de relacions sexuals.

Com vols dir, tres?

Em va explicar que quan el poeta Shelley s’havia ofegat, havien cremat el seu cos allí mateix, a la platja, però com que el cor no s’havia encès, la seva dona, Mary, l’havia guardat en una bosseta de seda al seu escriptori. Li vaig preguntar si no s’havia podrit i feia pudor, però em va explicar que no, que s’havia calcificat, com un crani, i que en realitat allò eren només les restes del cor. Li vaig dir que jo faria el mateix amb el d’ella, guardar-lo a l’escriptori o a la bossa de gimnàstica, a l’estoig dels llapis, en algun lloc que estigués sa i estalvi, i ella em va abraçar i, rient, em va dir que era un detall molt tendre, però que en realitat era una cosa romàntica que feien els amants.

Abans no desaparegués darrere de les portes de vidre esmerilat del control de seguretat de l’aeroport, l’Elf i jo vam jugar una última partida de memorama i entremig de totes aquelles topades de cames i xocades de mans, em va dir, Busqueta (era el motiu que m’havia trobat perquè sovint movia el cap ençà i enllà a la recerca d’algun indici que m’ajudés a entendre el que passava i no el trobava mai), valdrà més que m’escriguis cartes. Li vaig dir que sí, que ja ho faria, però que serien avorrides. No hi passa mai res, a la meva vida. És que no hi ha de passar res, va dir ella, perquè sigui vida. Està bé, vaig respondre, ho intentaré. No, Yoli, amb això no n’hi ha prou. Se’m va llançar als braços. Sisplau. Ho has de fer. Compto amb tu.

Anunciaven el seu vol, em va deixar anar i em va apartar. Els meus pares estaven allí, aclaparats, però feien el cor fort, dibuixaven uns somriures grans i s’eixugaven els ulls amb mocadors. Llavors li vaig dir que sí, que ja ho faria. Que tranqui. Molt bé, va fer ella, toco el dos... i no diguis «tranqui». Adieu, arrivederci! Estic segura que plorava, encara que va girar el cap a l’últim segon perquè no me n’adonés i jo vaig pensar que li’n parlaria en una carta en l’apartat d’Observacions sobre coses que s’haurien de dissimular. De tornada cap a casa, va conduir la meva mare i el meu pare es va estirar al seient del darrere amb els ulls tancats. Jo em vaig posar al davant. Nevava. No veia res més que flocs de neu al reflex dels llums del davant i un trosset minúscul de carretera enfront. Em va venir la idea que els flocs de neu semblaven notes i compassos que anaven caient i arremolinant-se per sobre del petit pentagrama de la carretera que teníem al davant, un compàs de música. La meva mare em va dir que tocaria lleugerament el fre per veure si el paviment encara era glaçat i sense que tingués temps d’aturar-la, vam començar a girar sense control i vam acabar de cap per avall a la cuneta.

La Janice entra a l’habitació de l’hospital a parlar amb nosaltres. Ja la coneixem d’altres vegades. És infermera de Psiquiatria i dedica el temps lliure al tango, perquè, segons diu ella, el tango va d’abraçar-se. Porta un xandall rosa pàl·lid. A la baga del cinturó hi duu penjat un animaló de peluix. Representa que és una cosa que deu relaxar i fer somriure els pacients. Quan arriba, fa una abraçada a l’Elf i li diu que està contenta de veure-la, però no tant de veure-la aquí. Un altre cop.

Ja ho sé, ja ho sé, respon l’Elf. Em sap greu. Es passa els dits pels cabells i sospira.

Em sona el mòbil i agafo la bossa per apagar-lo.

Ei, diu la Janice, no hem de demanar disculpes, eh? No ho hem de sentir. No ha fet res mal fet ni equivocat. Ha seguit l’impuls d’un sentiment. És veritat o no? Volia acabar amb el patiment. És comprensible i nosaltres intentarem ajudar-la a acabar amb el sofriment d’altres maneres. Amb un sistema més sa. D’acord, Elfrieda? Sistemes constructius. Començarem de cap i de nou. S’asseu en una de les cadires de color taronja.

Està bé, diu l’Elf, està bé.

S’encongeix perquè se sent com una idiota. Aquestes paraules, el to de la Janice. Però la Janice és la mare Teresa comparada amb altres infermeres de Psiquiatria, i l’Elf ha tingut sort que no l’hagin empès nua fins a una habitació de ciment, sense mobles, amb el desguàs al mig.

Com va això, Yolandi?, diu la Janice. També m’abraça. Bé, perfecte, li dic. Gràcies. Preocupada. Una mica.

Ja m’ho imagino, diu ella. Es mira directament l’Elf, que li gira la cara.

Elfrieda? La Janice vol que se la miri. M’escuro la gola, l’Elf sospira i tomba lentament el cap per coincidir amb la mirada de la Janice. L’Elf està molt emprenyada, bàsicament amb ella mateixa per haver-la vessat, però fa molts esforços per mostrar-se educada, ja que el seu nou mantra són les «maneres». Abans era l'«amor», però com més pronunciava el mot, més li semblava una cosa sinistra, com una efígie de cera, i allò li feia pànic i les llàgrimes li venien als ulls. Doncs deixa de dir-ho!, li repetia jo. Ja ho sé, Yoli, ja ho sé, responia, però tot i així. Tot i així, què?, li preguntava. L’Elf em va explicar que era exactament igual que aquell paio que havia sortit al diari, un paio cec de naixement a qui havien fet una operació de còrnia a més de quaranta anys i de sobte hi havia vist. Malgrat que li havien dit que trobaria que la vida era sorprenent, després de l’operació li va semblar horrible. El món el deprimia, els seus defectes, la falsedat, la podridura, la porqueria, la tristesa, totes les coses repugnants se li havien fet paleses, tot li va resultar apagat, descolorit. Es va enfonsar en una depressió i no va trigar gaire a morir. Com jo!, havia dit l’Elf. Li vaig recordar que ella tenia la vista bé, podia veure les coses, sempre ho havia fet, però ella em va respondre que mai no s’havia adaptat a la llum, que mai no havia aconseguit tolerància envers el món, que la vacuna no li havia fet efecte. La realitat era simplement un parany rovellat. Escolta, vaig saltar jo, doncs per què no pares de repetir «amor» una vegada i una altra? Deixa-ho, va. És que no ho entens, Yoli, va dir ella. Ets incapaç d’entendre-ho. Cosa que no era certa, del tot. Jo entenc que si vas repetint i repetint una paraula que et comença a fer sentir malament, el que has de fer és plegar d’una punyetera vegada de dir-la. Com és que continuem amb aquestes converses tan exasperants? Li preguntava jo. Això no són converses!, deia. Estem solucionant coses.

Elfrieda, diu la Janice, el meu germà la va veure en un concert a Los Angeles i diu que en sortir va plorar dues hores seguides. L’Elf no diu res. S’espera que senti gratitud o alguna cosa així, però no mou fitxa. Totes tres restem en silenci a l’habitació. L’Elf està concentrada en la vora de la manta i n’allisa les arrugues. Jo m’imagino dues hores de plor. La Janice a la fi s’escura la gola fent força soroll i la meva germana i jo ens sobresaltem.

Té previst algun concert aviat?, li pregunta la Janice.

Sí, bé, ho sembla... diu l’Elf, en un murmuri. Em fa por que no deixi de parlar totalment.

De fet, té una gira per cinc ciutats, dic. Comença... quan, Elf? Ella fa un gest d’indiferència. Aviat, dic jo, d’aquí a unes setmanes. Mozart. Elf. Era Mozart?

De vegades, la meva germana deixa de parlar. El nostre pare també ho feia, una vegada va ser tot un any. Llavors, després d’haver anat a veure un vodevil a Moose Jaw, a Saskatchewan, va tornar a parlar com si no hagués parat mai. Al principi, quan ho feia l’Elf, m’anguniejava, però després vaig comprendre que en realitat no havia pas canviat d’estat d’ànim, simplement callava. Ens escrivia notes.

Però quan té concerts, en acabat parla moltíssim, toca temes mundans, terrenals, detallets, xerra i xerra durant hores com si tingués necessitat d’aterrar, de tornar d’allà on l’havia portat la música.

Les escales del piano havien estat la banda sonora de la meva joventut. Li podia fer el que fos, a l’Elf, mentre practicava i ni se n’adonava. Li podia posar panses a les tecles i ella les apartava, impertèrrita, mentre movia els dits, fuents, amunt i avall del teclat. Em podia haver estirat a dalt del piano en una postura sexi cantant I am a V-A-M-P, com la Cher, i ella no hauria tocat ni una nota per l’altra, no apartava mai els ulls del teclat, tret del segon o dos en què els tancava en un intens èxtasi, abans de transformar el ritme de la música, que era quan els esbatanava i es llançava al piano com un guepard sobre una serp, en un atac salvatge com si el piano fos alhora el seu amant i el seu enemic més mortal.

A la fi va tornar de Noruega i d’una pila d’altres llocs. Es va instal·lar a casa dels pares, on es passava hores i hores al llit, plorant o amb la mirada perduda a la paret. Tenia uns cercles foscos al voltant dels ulls i se la veia malenconiosa, lànguida i després curiosament eufòrica, per tornar al pessimisme més profund. En aquella època jo m’havia traslladat d’East Village a Winnipeg i havia tingut dues criatures amb dos paios diferents... a tall d’experiment social. Ho dic de broma. Més aviat a tall de fracàs social. I m’espavilava com podia per guanyar algun calé, per estudiar i dominar (i fracassar en el domini) l’art de ser adult.

Aleshores anava a veure els meus pares i l’Elf, amb la mainada a coll, en Will tenia quatre anys i la Nora era un bebè. M’ajeia al llit al costat de l’Elf, ens miràvem, somrèiem i ens abraçàvem mentre les criatures se’ns enfilaven al damunt. En aquella època ella m’escrivia cartes. Unes cartes llargues, divertides, sobre la mort, sobre la força, sobre Virginia Woolf, Sylvia Plath i la complexitat de la desesperació, en paper rosa i retoladors de colors. Després, al cap d’uns mesos, va començar a recuperar poc a poc la salut. Va tornar a tocar el piano, va fer uns quants concerts i va conèixer un noi, en Nic, que l’adorava, i es van posar a viure junts a Winnipeg, que significa «Aigües Tèrboles», lloc que figura a dalt de tot de la relació de ciutats exòtiques: la més freda del món i alhora la més calorosa, la més allunyada del sol i tot i així la més lluminosa, on s'ajunten dos rius impetuosos per unir forces i conquerir l'home. En Nic va anar uns mesos a classes de piano amb l'Elf. Es van conèixer d’aquesta manera, però més tard ell va admetre que s’havia apuntat a classes simplement per poder-se asseure al costat d’ella a la petita banqueta i deixar que les mans de l’Elf guiessin els seus dits sobre el teclat. Fins i tot li va regalar una banqueta nova, encara que, tan bon punt la va veure, ella li va fer arrencar l’entapissat còmode que tenia —què coi hi fa, això, aquí?—, com si interpretar música fos una qüestió de confort!

A en Nic li encanta tot el que li demana l’Elf, cada cosa per a ell és com una festa. En Nic és un home molt precís. Creu en els llibres de text, en els manuals, en les receptes i en les talles per als barrets i els colls de camisa. No suporta la inestable imprecisió del «petit», «mitjà» i «gran». Quan ella li va proposar d’aprendre a tocar «al voltant» de les notes, va estar a punt de perdre el cap entre la felicitat i la follia d’una cosa com aquella. I en Nic no és mennonita, cosa important —en un home— per a l’Elf. Els homes mennonites ja li havien fet perdre molt de temps intentant salvar-li l’ànima i mantenir-la en la vergonya. En Nic és investigador mèdic. Crec que té l’objectiu de fer desaparèixer del món els paràsits de la panxa, però no ho sé pas del cert. La meva mare diu a les seves amigues que està treballant en un remei contra la diarrea. És força escèptica amb això dels remeis, i Nic, li diu, jo veig els morts. Hi tinc converses. Per a mi, són tan vius com nosaltres, potser més i tot. Com ho explica, això, «la teva ciència»? En Nic i l’Elf sempre parlen de viure a París perquè allí hi ha un laboratori on ell podria treballar i perquè a tots dos els agrada parlar francès, discutir de política, portar fulards tot l’any i consolar-se amb la bellesa del vell continent, però fins avui s’han estat a Aigües Tèrboles, el París del pas del Nord-oest.

L’Elf té les mans boniques, encara no fetes malbé pel temps o el sol, perquè no surt gaire. Però l’hospital se li ha quedat els anells. No sé per què. Suposo que un anell et podria ofegar si te l’empasses o, si el fas servir per colpejar-te el cap dia rere dia, et podria provocar mals prou greus. També és una cosa que podries llançar a un riu impetuós i immergir-t’hi per recuperar-la.

Com se sent ara?, li pregunta la Janice.

Si em miro de reüll l’Elf des de l’altra banda de l’habitació, sóc capaç de convertir els seus ulls en boscos ombrívols, i les pestanyes, en un embull de branques. Aquests ulls verds d’ella són iguals que els del pare, esgarrifosos, bonics, sense cap protecció davant de la crua brutalitat del món.

Perfectament. Somriu lleument. Força cula-ridi.

Com?, pregunta la Janice.

Cita la nostra mare, responc. Diu coses d’aquestes: me la fabu. Ja veu. Vol dir força ridícula.

Res de ridiculitzar, Elfrieda, entesos?, diu la Janice. Vejam, Yoli, vol ridiculitzar l’Elf?

No, li dic, ni pensar-hi.

I jo tampoc, diu la Janice. D’acord?

Ni jo, diu tot d’una la seva companya d’habitació des de l’altra banda de la cortina.

La Janice somriu, pacient. Gràcies, Melanie, li respon.

A disposar, diu la Melanie.

De manera que podem dir amb tota seguretat que de ridícula, res, Elfrieda.

Més aviat se’n diu posar-se en ridícul, murmura l’Elf, però tan fluix que la Janice no la sent.

Li ha agradat veure en Nic i la seva mare?, li pregunta la Janice. L’Elf fa que sí, tota obedient. I quina meravella tenir la Yolandi aquí, no? Ara que ja no és a Winnipeg, la deu enyorar.

La Janice es tomba per mirar-me d’una manera curiosa, no sé com, i jo sento la necessitat de disculpar-me. Ningú no se’n va de Winnipeg, sobretot per anar a Toronto, sense que li censurin la decisió. És al contrari d’allò del comitè de benvinguda. És com abandonar la banda dels Crips per la dels Bloods. L’Elf posa els ulls en blanc i es va tocant un després de l’altre els punts que té al cap. Els compta. Se senten uns sorolls metàl·lics al passadís i també els gemecs d’un home. Li haig d’assegurar, Elfrieda, que aquí no ha de patir per res, li diu la Janice. Ella fa que sí i es mira, delerosa, a través del plexiglàs del costat del llit, la finestra.

I si les deixo una estoneta soles?, diu la Janice.

Se’n va, jo em miro l’Elf somrient, ella em diu vine aquí, Busqui, m’aixeco, faig dues passes, m’assec a la vora del seu llit i hi pujo perquè m’amanyagui els cabells i sospiri sota el pes del meu cap. Me’n torno a la cadira taronja, em moco i me la miro.

Yolandi, diu, no ho puc fer.

Ja ho sé, li responc. Ja ho havies deixat clar.

No puc fer la gira. No hi ha manera que la pugui fer.

Ho sé, li dic. És igual. No pateixis. No té importància.

De debò que no puc fer la gira, diu.

No has de fer res, la tranquil·litzo. En Claudio ho entendrà.

No, respon l’Elf, li sabrà greu.

Només perquè tu no... perquè ets aquí... l’únic que vol és que et sentis més bé. Ja les sap, aquestes coses. Abans que res, amic, després agent, que no és el que diu sempre? T’ha fet costat altres vegades en els mals moments, Elfie, i ara també ho farà.

I en Maurice s’empiparà, diu l’Elf, s’enrabiarà molt. Fa anys que ho té planificat.

Qui és en Maurice...?

Recordes l’Andras, aquell tio que vas conèixer a Estocolm... quan em vas venir a veure al concert?

Sí, què passa?

És que no puc fer aquesta gira, Yolandi, diu l'Elf. I ell ve expressament des de Jerusalem.

Qui?

L’Isaak. I una colla més.

I què?, dic jo. Tots plegats ho entendran, i si no, és igual. No és pas culpa teva. Recordes què deia la mare? «A fer punyetes la culpa.» Te'n recordes?

Em pregunta d’on ve aquest soroll tan horrible i li dic que em sembla que és de plats que cauen al ciment del passadís, però ella em pregunta si estan immobilitzant algú allà fora i li dic que no, que ni pensar-hi, i ella m’explica que sí que passa, de vegades, que ella ho ha vist, i té molta por, que a veure si no he sentit a parlar mai de Bedlam, i que ella no vol deixar ningú a l’estacada. Em diu que li sap molt de greu i jo li contesto que ningú no està enfadat, que tots volem que estigui bé, que visqui. Em pregunta per en Will i la Nora, els meus fills, li dic que estan bé, molt bé, i ella es tapa la cara amb les mans. Li explico que ens podem riure de la vida juntes, al cap i a la fi és una farsa, hi estem d’acord o no? Sí que hi estem! Però no hem pas de morir. Serem soldats totes dues juntes. Serem germanes siameses. Sempre, fins i tot vivint en ciutats diferents. Busco les paraules amb desesperació.

Entra a l’habitació un capellà i pregunta a l’Elfrieda si és l’Elfrieda Von Riesen i l’Elf li diu que no. El capellà se la mira sorprès i després em diu a mi que hauria jurat que l’Elf era l’Elfrieda Von Riesen, la pianista.

No, li dic. S’ha equivocat. El capellà es disculpa d’haver-nos molestat i se’n va.

A qui se li acut?, dic.

Acudir, què?, respon ella.

De preguntar a una persona en un hospital si és qui ell creu que és. No haurien de ser més discrets els capellans?

No ho sé, diu l’Elf. És normal.

Jo crec que no, responc. És molt poc professional.

Sempre et molesta el que no és professional. No pares de dir, oh!, això és molt poc professional, com si hi hagués alguna definició de professional que impliqués un imperatiu moral de comportament. Jo ni sé què és ser professional.

Saps perfectament què vull dir, replico.

Plega de mentir sobre el que és la vida, fa ella.

Sí, Elf, plegaré de mentir-te si tu plegues d’intentar matar-te.

Aleshores, l’Elf em diu que té un piano de vidre a dins seu. Està esgarrifada que es pugui trencar. No pot deixar que es trenqui. Diu que el té entaforat a la part inferior dreta de l’estómac, que de vegades nota els cantells que empenyen cap a la seva pell, que té por que es desplaci i acabi sagnant fins a morir. Però més que res la terroritza que se li trenqui a dins. Li pregunto quin tipus de piano és i em diu que és un antic Heintzman vertical que havia estat un piano mecànic però que li havien tret el mecanisme i s’havia tornat tot de vidre, fins les tecles. Tot. Quan sent les ampolles que cauen a la part del darrere del camió de les escombraries, o bé una campaneta de vent o fins i tot algun tipus d’ocell que canta, ella es pensa a l’acte que és el piano que es trenca.

Aquest matí, una criatura reia, una nena que havia vingut a veure el seu pare, però jo no he copsat que fos una rialla, ho he pres pel so del vidre que s’esmicola i m’he agafat fort l’estómac pensant no, sisplau, no, ja està!

Assenteixo amb un somriure i li dic que jo també tindria molta por que es trenqués si tingués un piano de vidre a dintre meu.

O sigui que ho entens?, em pregunta.

Sí, li dic. De debò que ho entenc. És que, què passaria si es trenqués?

Gràcies, Yoli.

Ei, tens gana?, li pregunto. Vols alguna cosa?

Somriu, no, res.