Читать книгу El camp periodístic valencià - Mònica Parreño - Страница 10

Pròleg

Aquest era un llibre necessari que calia editar per diverses raons. I per tant, que finalment es publiqui, i en català, és un motiu de satisfacció no només per als responsables de la col·lecció Aldea Global, sinó també per a tots els estudiosos de la comunicació, principalment per la utilitat acadèmica que s’espera que tingui. Però, a més, perquè contribueix de manera efectiva a la divulgació d’una de les aportacions més reeixides del pensament, la del camp periodístic, d’un dels sociòlegs –a més de filòsof i d’antropòleg–més brillants de la segona meitat del segle XX, Pierre Bourdieu (1930-2002).

Tot i que les teories i recerques de Bourdieu són conegudes entre el gremi sociològic espanyol, ho són molt menys entre els investigadors de la comunicació –i encara menys utilitzades–, com es comprova tant en els articles de les revistes especialitzades com en les monografies del mateix àmbit. Tal vegada per dues raons: perquè les noves generacions de comunicòlegs no són lectors de la llengua francesa, sinó de l’anglesa –tenint en compte les poques traduccions a l’abast–, i perquè a les facultats de Ciències de la Informació i de la Comunicació no és un dels autors que s’ensenya a l’hora de parlar de teories de la comunicació, ni tampoc en abordar l’estructura comunicativa. Fins a cert punt és comprensible que Bourdieu no sigui considerat com un teòric estricte de la comunicació, ja que no ho és; però és força inexplicable que no sigui aprofitat a l’hora d’argumentar l’estructuració mediàtica d’un país o el comportament dels periodistes en la pràctica professional.

Justament el camp periodístic i l’habitus, dos conceptes complementaris de les teories bourdianes, són els més adients per comprendre el sistema dels mitjans de comunicació i de les rutines productives dels periodistes. «El concepte de camp de Bourdieu –com bé assenyala Mònica Parreño– [és] una eina molt útil per a l’estudi empíric dels mèdia. Intel·lectualment tan potent com els conceptes d’esfera pública de Jürgen Habermas i d’espai mediàtic de Manuel Castells». I més endavant, en referir-se a la teoria de la pràctica de Bourdieu, l’autora d’aquest llibre recorda que «la comprensió corporal es dóna en la internalització de les estructures socials, allò social que és fet cos i incorporat en el modus operandi i el modus operandum de l’agent, és a dir, allò que l’autor anomena habitus. L’habitus [en el cas dels periodistes] conforma les relacions històriques incorporades, integrades, al si dels agents socials».

Al nostre país, tot i que tenim alguns bons treballs sobre la pràctica professional –dels quals Mònica Parreño dóna compte–, en poques ocasions s’han fet servir els esmentats conceptes de Bourdieu, de vegades per moure’s amb plantejaments neopositivistes de caire poc sociològic i, d’altres vegades, per por ideològica o, pitjor, per ignorància. Quant a les investigacions d’història del Periodisme, som pocs els que hem utilitzat Bourdieu –a més d’altres sociòlegs com Michael Schudson, Brian McNair, Daniel C. Hallin, Paolo Mancini o Erick Neveau– per comprendre l’evolució del rol del periodista dins de cada època i de cada context social, per tal d’esbrinar el seu comportament així com la seva praxi productiva en tant que discurs periodístic de l’actualitat. Val a dir que aquest enfocament, modern i integral des del moment que combina l’anàlisi històrica, l’estructura social i mediàtica i les teories de la comunicació, és minoritari.

L’encert del llibre de Mònica Parreño rau en el fet que ella, sense ser ni periodista ni sociòloga, s’endinsa molt bé en l’estructura dels mitjans de comunicació valencians i en la pràctica dels seus periodistes, a través de l’acurada metodologia de la pragmadialèctica. Es mou, doncs, en un territori teòric i aplicat alhora, gràcies a la seva formació, d’humanitats i filosofia, i de comunicació i lingüística argumentativa, reforçada al llarg de l’elaboració de la seva tesi doctoral per l’estreta col·laboració amb Rafael Xambó, el sociòleg que més ha estudiat els mitjans de comunicació al País Valencià. En beure de diferents disciplines, tot fent-les dialogar mútuament, la mirada sobre el seu objecte d’estudi (mitjans i periodistes valencians) és rica i matisada.

Aquest llibre, que podria pensar-se que són dos textos en un –sobre els mitjans i els seus artífexs–, és un plantejament sincrètic, encara que volgudament presentat en dues parts per facilitar-ne l’ús. En la primera part s’aborda –després d’una necessària explicació conceptual del camp periodístic i de l’habitus de Bourdieu– l’estructura periodística i l’actuació dels seus professionals. Les entrevistes en profunditat a una mostra representativa dels periodistes no només han servit per obtenir informació de primera mà, sinó també per recollir-ne les opinions i els arguments. Posteriorment, l’autora emmarca tot aquest coneixement amb l’explotació de les dades objectives, la qual cosa li permet interpretar una realitat complexa i, des fa anys, en crisi.

En una segona part del llibre es donen les dades més actualitzades i completes fins ara de l’estructura dels mitjans de comunicació al País Valencia. Aquestes dades faciliten comprendre la dimensió real de la forta davallada del sector valencià en un moment de metamorfosi de l’ecosistema comunicatiu. El balanç palesa una situació molt preocupant de feblesa periodística, amb el consegüent empobriment de la democràcia, deteriorada encara més amb l’ensorrament del sector de l’audiovisual després de l’abrupte i autoritari tancament de l’RTVV, per part del govern de la Generalitat en mans del Partit Popular, el 29 de novembre de 2013.

En definitiva, ens trobem davant una aportació significativa a les anàlisis sobre la comunicació i els professionals d’un país, que va molt més enllà de la insuficient descripció de l’estructura mediàtica en què sovint cauen certes panoràmiques periòdiques, més preocupades per la quantitat que no per la qualitat. No pot haver-hi avenç en la recerca comunicativa si no es parteix d’una una sòlida teoria social, sobre la qual bastir –com es fa en aquest cas– el treball de recollida adequada d’informacions, a fi de situar-les en el context corresponent i operar amb indicadors pertinents i criteris solvents. Només així els resultats es fonamenten en arguments comprovats. Justament per tot això podem concloure que l’estudi de Mònica Parreño, en conjunt, és un bon exemple que aplicar una bona teoria social permet evidenciar una pràctica mediàtica, un comportament professional i les conseqüències socials que se’n deriven.

JOSEP LLUÍS GÓMEZ MOMPART

Catedràtic de Periodisme de la Universitat de València