Читать книгу Som una ganga - Montserrat Roig Fransitorra - Страница 6

M. ÀNGELS CABRÉ

Si als vint anys m’haguessin dit que algun dia faria una antologia de Montserrat Roig —per qui sento rendida admiració—, no m’ho hauria cregut. I ara soc aquí, presentant una selecció de textos seus, valuosos per moltes raons però especialment perquè tracten sobre feminisme i qüestions afins en un moment històric en què —ja tocava— la veu de les dones s’està fent sentir alta i clara arreu, o gairebé arreu.

Justament «La veu alta i clara de la Roig» es el títol d’un article que vaig publicar al diari Ara en el qual mencionava que, quan feia conferències sobre ella, la pregunta recurrent de la gent era què diria sobre el moment històric que vivim. En diria moltes coses, evidentment, perquè de callada no hi va estar mai. I diria abans que res que finalment les dones tenim l’altaveu que mereixem i pel qual fa segles que lluitem esforçadament.

Com a digníssima integrant d’aquest moviment d’emancipació de les dones —el feminisme—, Roig s’alegraria molt i molt del fet que el segle XXI—que per desgràcia ella no va veure néixer— s’albiri com un segle de veus plurals; en definitiva, que comenci a dibuixar-se com el món que sempre hauríem d’haver tingut si al maleït patriarcat no li hagués donat per sotmetre la meitat de la població —les dones— i de pas uns quants més que no eren dones però als quals també ha negat la veu.

L’escriptora i periodista Montserrat Roig és un exemple perfecte d’intel·lectual compromesa en uns anys en què s’imposava el compromís amb els valors democràtics. Mentre el país deixava enrere la dictadura, negociava una Transició i, tot seguit, s’esmerçava a afermar la democràcia acabada d’estrenar, ella es va posar del costat dels valors de l’esquerra i del feminisme, sense defallir.

Va ser, com confessa en un dels articles que es poden llegir en aquesta selecció, «una feminista independent» en el sentit que no va pertànyer a cap grupuscle concret, tot i que a la universitat es va fer marxista i després va pertànyer un temps al PSUC, fins al punt de formar part de la seva llista a les eleccions del 1977, les primeres de l’etapa democràtica. Però, com ella mateixa denunciava, ni el marxisme era feminista ni les dones comptaven massa als partits polítics. Ho demostra la imatge androcèntrica del que va ser el nostre primer Congrés dels Diputats, on només hi havia vint-i-una diputades enfront de les cent seixanta-sis de l’actual. Han passat més de quaranta anys i se suposa que ara tenim una democràcia madura —tot i que massa coses fan pensar que no gaire.

Pel que fa a les batalles feministes que es van dur a terme en aquell període de construcció, podem afirmar que Roig va participar en totes des de les files de l’anomenat «feminisme de la diferència»: de la petició d’amnistia pels delictes de la condició femenina —una manera molt subtil de dir que la justícia discriminava les dones, ja que fins i tot l’adulteri estava penat només per a les dones— a l’exigència del dret a la contracepció i l’avortament. Ho va fer des del màxim compromís i des de la consciència —a mesura que adquiria ressò públic— del valor multiplicador de la seva contribució.

Del seu engagement ha quedat testimoni gràfic en algunes fotografies en què la veiem a les manifestacions envoltada de companyes que clamen pels seus drets i, sobretot, ha quedat testimoni escrit de la seva defensa aferrissada de les conviccions feministes als seus articles i reportatges, pròlegs i altres pàgines impreses. Al feminisme li va dedicar un llibre sencer, Mujeres ante un nuevo humanismo, més endavant reeditat amb el títol d’El feminismo. Mentre que a ¿Tiempo de mujer? va reunir alguns dels seus textos més femenins i feministes: femenins perquè aborden el fet de ser dona i feministes perquè planten cara a les opressions masclistes.

Ara que es parla de feminismes i no de feminisme, de dones i no de dona, li manllevo el títol per a aquest pròleg i el declino en plural sense el seu permís, però convençuda que me l’hauria donat. Els interrogants han caigut perquè amb la distància que ens dona el temps ja podem afirmar amb certesa que aquells anys setanta i vuitanta en què ella va ser la Roig brillant que coneixem van ser sense cap dubte temps de dones, de dones valentes i arriscades que van sortir als carrers per agafar el que era seu, ni més ni menys que tot allò que el franquisme els havia robat.

Roig es considerava «filla forçada del franquisme» i era també una filla volguda de la República. D’una banda, perquè havia crescut en una família republicana i, de l’altra, perquè havia adoptat des de molt jove com a seus els valors republicans, que li van transmetre intel·lectuals com Maria Aurèlia Capmany, que podem considerar la seva mestra també en matèria de feminisme, com explico al meu llibre Miralls creuats: Roig/Campany, on queda clar el mestratge de l’autora de La dona a Catalunya pel que fa a aquesta aprenenta de feminista que acabaria sent la seva deixebla més brillant.

És rellevant mencionar els ideals republicans perquè no és l’herència franquista de silenci i acceptació la que construeix Roig, sinó que el seu talent germina en la terra adobada d’aquells anys trenta que van ser per a les dones el moment en què vam poder exercir més lliurement des de la nostra condició. Anys gloriosos, anys enyorats per tots aquells i aquelles que els van viure amb l’alegria que dona respirar amb llibertat. Aquesta herència —conservada dificultosament a l’ombra durant el llarg franquisme per homes i dones que van constituir una resistència ferma— és la que Roig arrossega i la que impulsa la seva feina.

Jove escriptora i periodista sense pèls a la llengua, Roig s’erigeix en una peça activa d’aquest temps de dones a què em refereixo perquè és continuadora d’aquell altre temps de dones on finalment elles van poder ocupar l’espai públic sense gasiveria i escriure sense complexos als diaris, per posar un exemple. Ja als anys setanta, quan juntament amb les forces de l’esquerra el feminisme reapareix com el Guadiana i agafa embranzida gràcies a les conquestes de les companyes d’altres països com ara França amb el Mouvement de Libération des Femmes (MLF) o els Estats Units, que es traduiran en l’anomenada Tercera Onada Feminista, Roig se situa a primera fila d’aquella revolució de la qual ara recollim els fruits i que les generacions més joves sovint han oblidat.

Aquesta antologia reuneix molts dels seus articles més feministes —alguns no recollits mai abans en cap volum—, però també algunes pàgines de llibres en les quals trobem reflexions i conviccions. Hem escollit mostres d’El feminismo, ¿Tiempo de mujer? i Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig de publicació pòstuma que s’articula com una mena d’autobiografia intel·lectual al voltant de la seva experiència de dona escriptora en un món d’homes i que posa en relació la seva consciència de gènere amb la seva condició d’escriptora, formulant la teoria de la mirada bòrnia.

Alternem textos escrits en català amb d’altres en castellà no per caprici, sinó perquè ella mateixa va cultivar el bilingüisme al llarg de la seva carrera professional. Ho va fer després d’haver escollit el català com a llengua literària i per raons estrictament crematístiques, ja què en aquells anys el sector editorial en català —fos literari o periodístic—, per culpa de la llarga sequera franquista, era encara molt reduït. S’ha de dir que Roig no es considera bilingüe sinó una «esquizofrènica malalta de llengües». Diu: «Escric en castellà i en soc una, escric en català i en soc una altra», mentre que té el castellà com una «llengua manllevada» que li serveix per guanyar-se la vida però que no és la seva llengua d’elecció.

Per a Roig l’escriptura és «un dels darrers oficis que s’aguanten només amb la constància, engreixament dels malucs i la convivència amb una munió de dubtes que ningú no et resol». Però és també un exercici de responsabilitat, per la qual cosa els seus compromisos van anar molt més enllà del feminisme, tot i ser aquest, en la seva obra, una pedra de toc. Ferm va ser així mateix el seu compromís amb la memòria històrica, les polítiques progressistes i el catalanisme.

Pel que fa al seu estil literari, amb l’escriptura va signar un contracte de claredat que l’allunya dels focs d’artifici tan propis d’alguns dels seus contemporanis, una claredat que en el terreny periodístic la va fer brillar. A mi em fa pensar una mica en un altre prosista transparent, Carles Soldevila —també aplaudit com a periodista—, qui va avançar-se al seu temps fent servir el que Pla anomenava una «prosa ben nuada, esvelta, neta, viva». I és que si el periodisme és un gènere literari —que jo crec que sí—, Montserrat Roig el va cultivar amb excel·lència. Alguns dels treballs que ho demostren es troben en aquestes pàgines, on tant ens diu que vol ser sueca com ens explica com se sent quan la criden per participar en una taula rodona sobre la mal anomenada literatura femenina, és a dir, sobre la literatura feta per dones.

Roig va ser la nostra primera periodista mediàtica perquè va triomfar a la televisió amb el seu programa Personatges, on va entrevistar el bo i millor de la cultura catalana i on s’atrevia a preguntar el que ningú hauria gosat preguntar. Tot i considerant-lo una feina per viure, va practicar el periodisme amb el mateix rigor que la narrativa, per la qual és un nom valorat en la literatura catalana. Una amiga catedràtica d’institut ja jubilada em recordava que feia servir els seus articles a les classes, perquè eren exemples d’intel·ligència i estil excel·lent, a més del seu envejable sentit de l’humor.

En la seva trajectòria periodística, Roig va col·laborar en un bon grapat de diaris i revistes, com és habitual. Ja el febrer de 1972 va publicar a Cuadernos para el diálogo el seu primer article de temàtica feminista, «Algunas notas indiscretas sobre la mujer» —després inclòs a ¿Tiempo de mujer?—. Era una escriptora novella que apostava per interessar-se frontalment per aquest tema debatut: la dona. Seguia les petjades de Capmany, era evident, que en els darrers anys havia publicat diversos treballs sobre la qüestió que havien ajudat a posar el feminisme a l’agenda.

A la segona meitat dels anys setanta, va tenir a Mundo Diario una secció que es deia «Dia a dia». I ja entrats els anys vuitanta El Periódico de Catalunya li va demanar que fes un article diari. La secció es va dir «Melindros» i acostumava a sortir a sobre o al costat d’una vinyeta satírica d’en Perich. Allà, durant quatre anys, Roig va ser —en paraules seves— «els ulls i les orelles de molta gent». La seva darrera etapa periodística va tenir lloc al diari Avui, on els articles i cròniques que va publicar durant el 1990 i el 1991 van tenir un gran èxit. En un temps en què no hi havia tantes firmes per seguir, els lectors i les lectores que feia anys que li eren fidels s’abocaven al seu article diari amb més entusiasme que mai i no era estrany trobar gent comentant el darrer article de Montserrat Roig. Possiblement poques periodistes han rebut cartes tan elogioses felicitant-la per la seva feina. Són nombroses i estan recollides en una de les carpetes de què es compon el seu llegat, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

A Diari d’uns anys, un recull d’articles de la segona meitat dels anys setanta, Quim Torra la compara amb Ramon Barnils, periodista també íntegre i desobedient. Justament Torra, quan la compara amb Barnils, fa al·lusió al fet que tots dos tenen en comú intentar «relligar amb la tradició republicana, salvatgement destrossada». Mentre al pròleg a Un pensament de sal, un pessic de pebre, que recull els articles publicats a l’Avui durant els seus dos darrers anys de vida —un llibre que Roig no va poder enllestir per culpa de la seva mort prematura a conseqüència d’un càncer de pit—, l’editor Josep Maria Castellet parla de la seva «sensibilitat moral».

Es miri com es miri, la Roig periodista i assagista ni fa trampes ni s’embarbussa, sinó que parla, com deia abans, alt i clar. Als seus llibres i articles, Roig ens interpel·la sobre temes que estan encara de molta actualitat, de manera que les seves reflexions, tot i no estar escrites des del present, ens poden servir més del que pensem per entendre’l.

En aquesta antologia acompanyem Roig per la història d’un país que surt del passat fosc i camina cap a un futur millor. Vivim les Jornades Catalanes de la Dona que van tenir lloc l’any 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona, les eleccions del 1977, la pujada al poder de Margaret Thatcher —la primera dona primera ministra a Europa—, el govern conservador d’Adolfo Suárez, i així fins a arribar a la guerra d’Iraq. És una gran sort tenir una cicerone com ella, que ens apropa amb veu crítica i eloqüència a episodis que ja queden lluny.

Hem dividit aquesta selecció en quatre apartats, que volen recollir les seves principals preocupacions en l’àmbit que ens ocupa. La primera tracta sobre la condició femenina i les relacions de les dones amb el món, que acostumen a grinyolar força. Inclou entre altres peces un fragment d’El feminismo i la introducció a ¿Tiempo de mujer? La segona fa referència a l’empoderament femení i inclou un llarg article publicat a Vindicación feminista —una revista clau dels anys setanta en el procés de consolidació de la lluita— que es diu «¿Por qué no ha habido mujeres genio?», així com pàgines de Digues que m’estimes que expliquen en què consisteix la citada mirada bòrnia. La tercera parla del cos i de la relació entre homes i dones; no m’he pogut estar de posar un article sobre l’orgasme que no té pèrdua i farà riure.

I finalment la quarta part coincidireu amb mi que era inevitable. Recull textos seus sobre aquesta punta de l’iceberg del patriarcat que és la violència de gènere i que converteix les dones en «animals en perill» de ser convertides en diana dels més baixos instints masculins. Justament així es deia el penúltim article que Roig va publicar a l’Avui molt pocs dies abans de morir, la qual cosa ens demostra que no va abdicar mai del feminisme. Si encara visqués, us puc ben assegurar que estaria al peu del canó de les reivindicacions actuals: hauria participat al #MeToo, hauria escrit contra la sentència de La Manada un article potser titulat «Totes som la manada», hauria sortit al carrer el darrer 8 de Març i, fins i tot, s’hauria sumat al debat sobre les noves masculinitats. En resum, seguiria fidel al feminisme.

Com a darrer apunt deixeu-me recordar que potser l’autor que Roig més citava era Josep Pla, a qui en un article va batejar com «aquell cínic genial». Com tots sabem, Pla era un senyor molt masclista, cosa que no li ha impedit de ser l’escriptor català més citat, no només per Roig. Quan ella —radiant de joventut— el va anar a entrevistar, sense embuts ell li va dir: «Senyoreta, amb unes cames tan maques, per què es dedica a escriure?». Per sort, la nostra incipient escriptora no li va fer cap cas perquè tenia el sa costum d’escoltar només allò que li interessava escoltar, com totes les dones que hem hagut de passar pel sedàs de la sordesa voluntària les moltes barbaritats que ens han dit en lletres de motlle o a cau d’orella.

M’agrada pensar que aquest país nostre demostrarà haver-se tornat realment feminista —i en conseqüència més intel·ligent— el dia que se citi més Roig i menys Pla. O sigui que, lectores i lectors, més Roig i menys Pla.