Читать книгу I del cel van caure tres pomes - Nariné Abgarian - Страница 7

Un divendres, tot just després de migdia, quan el sol ja havia travessat el zenit i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, l’Anatòlia Sevoiants es va ajeure disposada a morir-se.

Abans d’anar-se’n a l’altre món, però, va regar l’hort amb cura i va escampar pinso per a les gallines amb escreix: ves a saber quan trobarien el seu cos sense vida, els veïns, i l’aviram no podia pas passar gana. A continuació, va treure les tapadores dels barrils per a la pluja col·locats sota els canalons d’aigua; d’aquesta manera, si es desencadenava sobtadament una tempesta, els dolls que ragessin de la teulada no malmetrien els fonaments de la casa. Després va regirar els prestatges de la cuina, va arreplegar les provisions que no s’havia acabat (uns bols de mantega, formatge i mel, un bocí de pa i mig pollastre bullit) i ho va desar tot a la fresca del rebost. Va treure de l’armari «les coses de morta»: un vestit de llana atapeïda, amb el coll blanc, de randa; un davantal llarg amb butxaques de setí; un parell de sabates planes; uns mitjons (tota la vida havia tingut els peus gelats); la roba interior rentada i planxada amb cura, i també el rosari de la besàvia amb la creu de plata. La Iassaman ja entendria que havia de posar-l’hi a la mà.

Va deixar la roba al lloc més destacat de la sala d’estar, damunt d’una feixuga taula de roure revestida amb un cobretaula de lli (si n’aixecàveu la vora, s’hi distingirien un parell de marques profundes i diferenciades fruit de dos cops de destral); a dalt de tot de la pila, hi va deixar un sobre amb diners per a les despeses de l’enterrament; després, va treure de la calaixera un vell hule de quadres i se’n va anar al dormitori. Allà va destapar el llit, va tallar l’hule per la meitat, va estendre’n una meitat damunt del llençol, s’hi va ajaçar, es va tapar amb l’altra meitat, es va posar l’edredó per sobre, va encreuar els braços sobre el pit, va recolzar el clatell al coixí i va estar una estona intentant trobar la posició més còmoda, va fer un sospir profund i va aclucar els ulls. Però ben aviat es va tornar a llevar, va obrir de bat a bat la finestra, va assegurar-ne els dos batents amb uns testos de gerani perquè no es tanquessin de cop i es va tornar a ajeure. No li calia amoïnar-se, la seva ànima no vagaria perduda per l’habitació després d’abandonar la despulla mortal. Un cop alliberada, sortiria volant per la finestra oberta, a l’encontre del cel.

Aquests preparatius tan escrupolosos i peculiars obeïen a una raó ben significativa i trista: per segon dia consecutiu, l’Anatòlia Sevoiants perdia sang. Quan va notar unes incomprensibles taques marronoses a la roba interior, primer es va quedar de pedra, després les va examinar detingudament, i, quan va estar segura que era sang de debò, es va desfer en un plor amarg. Però, avergonyida de la seva pròpia por, es va posar en guàrdia i es va afanyar a netejar-se les llàgrimes amb la vora del mocador de cap. Per què havia de plorar si no podia evitar l’inevitable? Cadascú té la mort que li toca: a segons qui, la mort li atura el cor, mentre que es burla d’algú altre prenent-li la raó; era clar que la mort havia dictaminat que ella se n’anés sagnant.

L’Anatòlia no tenia cap dubte que el seu mal no tenia remei, era fulminant. Amb raó havia colpit la part més inútil i incongruent del seu cos: la matriu. Com si li donés a entendre que li enviava aquell càstig per no haver acomplert la seva missió principal: parir.

Després de prohibir-se plorar i rondinar, l’Anatòlia es va resignar a l’inevitable i es va asserenar sorprenentment de pressa. Va remenar dins el bagul de la roba de la llar, en va treure un llençol vell, el va tallar a trossos i en va fer una mena de compresa. Però cap al vespre les pèrdues eren tan abundoses que semblava que dins seu se li hagués rebentat una vena enorme, inesgotable. Va haver de recórrer a les poques reserves de cotó que tenia a casa. Com que el cotó amenaçava d’acabar-se-li ben aviat, va descosir la vora de l’edredó per una punta, en va treure diversos flocs de llana d’ovella, els va rentar amb cura i els va posar a l’ampit de la finestra perquè s’eixuguessin. Naturalment, podia anar a veure la Iassaman Xlapkants, la veïna, i demanar-li cotó, però l’Anatòlia ho va deixar córrer: i si de sobte no se’n sabia estar, es posava a plorar i li parlava a l’amiga del seu mal funest? La Iassaman prou que s’alarmaria, i en una correguda aniria a avisar la Satenik perquè telegrafiés a la vall demanant una ambulància... L’Anatòlia no tenia cap intenció d’anar d’un metge a l’altre perquè la torturessin amb mètodes tan dolorosos com inútils. Havia decidit morir-se amb dignitat i serenor, en pau i tranquil·litat, entre les parets de la casa on havia viscut una vida difícil i estèril.

Se’n va anar a dormir tard, després de mirar l’àlbum familiar durant una llarga estona. Sota la tènue llum del quinqué, els rostres dels membres de la família que ja havien caigut al mític riu de l’oblit semblaven especialment tristos i absorts. «Fins aviat», xiuxiuejava l’Anatòlia tot acariciant cada fotografia amb els dits encallits per la dura feina del camp, «fins aviat». Malgrat les angúnies i el decaïment, no li va costar gaire agafar el son i va dormir fins al matí. Es va despertar amb el cant inquiet del gall, que, tot esverat, feia batibull a dins del galliner mentre esperava amb impaciència que l’alliberessin per poder voltar per l’hort. L’Anatòlia es va sotjar el cos amb deteniment. Va trobar que el seu estat de salut era força passable; aparentment no tenia molèsties, tret del mal de ronyons i un lleu mareig. Es va llevar amb precaució, va sortir per anar a l’excusat i amb una mena de satisfacció maliciosa va corroborar que perdia encara més sang. Va tornar a casa i es va fer una compresa amb uns flocs de llana i un retall de roba. Si les coses continuaven així, l’endemà al matí ja s’hauria dessagnat del tot. Això volia dir que aquella podia ser ben bé la darrera vegada que veia sortir el sol.

Es va quedar al porxo absorbint la sol·lícita llum del matí amb cada porus de la pell. Va anar a veure la veïna per saludar-la i saber com estava. Per a la Iassaman era dia de bugada: just en aquell moment col·locava un feixuc cossi d’aigua damunt l’estufa de llenya. Mentre l’aigua s’escalfava, van enraonar de tot una mica comentant les coses de cada dia. Aviat la morera maduraria, caldria batre-la, collir-ne els fruits, amb una part fer-ne almívar, una altra s’hauria de posar a assecar i una tercera part caldria introduir-la en una bota de fusta per després fer-ne aiguardent de mora. També era el temps de l’agrella; calia collir-la perquè al cap d’un parell de setmanes ja seria massa tard: el tòrrid sol de juny n’assecaria l’herba ben de pressa i només seria bona per llençar. L’Anatòlia va marxar de casa de la seva amiga quan l’aigua del cossi començava a bullir. Ara ja no li calia amoïnar-se, la Iassaman no tornaria a pensar més en ella fins l’endemà al matí. Mentrestant, la veïna estaria ben enfeinada: havia de rentar la roba, emmidonar-la, blanquejar-la amb blavet, estendre-la al sol, recollir-la i planxar-la. No plegaria fins al vespre, cap al tard. Per tant, l’Anatòlia tenia prou temps a disposició per retirar-se en pau i tranquil·litat a l’altre món.

Com que es va desencaparrar gràcies a aquesta circumstància, va passar el matí dedicant-se sense pressa a les tasques quotidianes, i, només després de migdia, quan el sol travessava la volta del cel i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, es va ajeure disposada a morir-se.

L’Anatòlia era la més petita de les tres filles d’en Kapiton Sevoiants i l’única de tota la família que havia aconseguit arribar a una edat madura. Era un fet inaudit: al febrer havia complert cinquanta-vuit anys, una autèntica fita a la seva família.

Als set anys se li havia mort la mare; no la recordava gaire bé però tenia els ulls ametllats, amb uns reflexos daurats molt particulars, i uns espessos rínxols de color mel. El nom li casava molt bé amb la seva fisonomia: Voské.¹ La mare es lligava els seus preciosos cabells fent-se una trena ben estreta, i després se la recollia just per sobre del clatell en un feixuc monyo que fixava amb unes agulles de fusta, per això caminava tirant el cap un xic enrere. Sovint es passava els dits pel clatell queixant-se que el tenia balb. Un cop l’any, el pare la feia seure vora la finestra, la pentinava amb suavitat i li tallava els cabells amb precisió, arran de la part baixa de l’esquena; la mare no consentia que els hi tallés més curts. I tampoc va tallar mai les trenes de les seves filles: la llarga cabellera les havia de protegir de la maledicció que planava damunt seu des de feia dotze anys, justament des del dia que s’havia casat amb en Kapiton Sevoiants.

En realitat era la seva germana gran, la Tatevik, qui havia de casar-s’hi. Aleshores la Tatevik tenia setze anys, i la Voské, que en tenia catorze i era la següent a qui tocava maridar-se dins la gran família d’en Gareguín Agulissants, participava activament en els preparatius de la celebració. Segons una tradició secular que a Maran tothom respectava des de feia generacions, després de la cerimònia religiosa, les bodes s’havien de celebrar primer a casa de la núvia i després a casa del nuvi. Però tots dos patriarques de les famílies d’en Kapiton i de la Tatevik, dos llinatges rics i respectables de Maran, van decidir unir-se i celebrar una única gran boda al maidan.² La festa prometia ser d’una grandiositat mai vista. El pare d’en Kapiton, amb la intenció d’impressionar els nombrosos convidats, va enviar els seus dos gendres a la vall perquè contractessin els músics de cambra d’un teatre. Van tornar cansats però satisfets i van anunciar que s’havien ficat a la butxaca els músics melindrosos (en un poble, quan s’hi havien convidat els músics d’un teatre?) en fer-los saber la generosa remuneració: dues monedes d’or a cadascun i un estoc de provisions per a una setmana que els gendres d’en Kapiton van prometre lliurar en un carro directament al teatre després de la celebració. El pare de la Tatevik també tenia preparada una sorpresa: va convidar a la boda l’intèrpret de somnis més conegut de la vall. Per uns honoraris de deu monedes d’or va acceptar prestar els seus serveis al llarg de tot el dia; l’únic que va demanar va ser un ajut en la tramesa de l’equip necessari per a la feina: una tenda, una bola de vidre sobre un enorme suport de bronze, una taula d’endeví, una àmplia otomana, dos testos amb una planta d’una espècie desconeguda que desprenia una forta olor i unes espelmes en espiral raríssimes, fetes amb una varietat especial de fusta en pols, que cremaven durant diversos mesos i escampaven una aroma de gingebre i mesc, sense consumir-se. A més de la gent de Maran, van ser convidats al casament cinquanta veïns de la vall, la majoria persones respectables i riques. Fins i tot els diaris van escriure sobre aquella pròxima celebració que prometia convertir-se en un esdeveniment memorable, cosa que va ser especialment falaguera perquè fins aleshores la premsa no havia fet mai cap referència a celebracions familiars fora de les de la noblesa.

Però va passar una cosa que ningú no s’esperava: quatre dies abans de l’enllaç nupcial, la Tatevik va haver d’allitar-se amb una febrada, va estar delirant durant un dia i una nit, i va expirar sense haver recobrat els sentits.

El dia del seu enterrament ves a saber quina tenebrosa portalada es va obrir de bat a bat desfermant una força hostil al cel: només un seny enterbolit podia ser la raó del comportament dels caps de família. Tot just després del funeral, van parlar-ho breument i els dos patriarques van decidir no anul·lar el casament.

—No engeguem a rodar les despeses —va anunciar durant l’àpat funerari l’estalviador Gareguín Agulissants—. En Kapiton és un bon jan, treballador, respectuós, qui no estaria content de tenir un gendre com ell? Nostre Senyor es va endur la Tatevik al seu si, vol dir que era aquest el seu destí, i és un pecat murmurar contra la voluntat de Déu. Però nosaltres tenim encara una altra filla per maridar. Per això en Hannés i jo hem decidit que la Voské es casi amb en Kapiton.

Ningú no va gosar portar la contrària als dos homes, i la Voské, inconsolable després de la pèrdua de l’estimada germana, no va tenir altre remei que casar-se amb en Kapiton sense badar boca. El dol per la Tatevik es va ajornar una setmana. Van fer una celebració en gran, sense estar-se de res, una boda sorollosa i carregada de menjar: van córrer rius de vi i d’aiguardent de mora, les taules servides a l’aire lliure estaven plenes a vessar amb tota mena de plats possibles i imaginables, l’orquestra vestida amb levita negra i botins radiants tocava polques i minuets. Durant una bona estona la gent de Maran va escoltar amb atenció aquella inusual música clàssica, però després, ben trompes, van dir adeu a qualsevol decència i es van posar a ballar a la manera normal dels pobles. Poques persones van visitar la tenda de l’intèrpret de somnis, però ningú no pot responsabilitzar-ne els convidats del casament, perquè, cuits de tant menjar i beure, ni hi van pensar. La Voské hi va anar de la mà d’una tieta que l’hi va portar quan la noia, aprofitant l’avinentesa, li va explicar en poques paraules el somni que havia tingut la vigília del casament. L’intèrpret era un vell menut, escardalenc i espantosament lleig. Amb la mà dreta li va indicar a la Voské on s’havia d’asseure, i la noia es va quedar de pedra en veure-li el dit petit: hi tenia una ungla llarga i negra corbada com una urpa que no es devia haver tallat des de feia una pila d’anys; arquejant-se al tou del dit, l’ungla s’allargava pel palmell, tota torta, fins al canell, cosa que li limitava els moviments de la mà. El vellet va fer fora de la tenda la tieta sense gaires contemplacions i li va manar que fes guàrdia a l’entrada. Tot seguit es va plantar davant la núvia i es va asseure amb els seus excèntrics salwars, les cames eixarrancades i les mans, llargues i primes, penjant-li entre els genolls. Va fitar la Voské en silenci.

—He somiat amb la meva germana —va contestar la noia a la pregunta que l’endeví no havia verbalitzat—. Estava dreta, d’esquena; duia un vestit molt bonic i un fil de perles entreteixit a la trena. Jo la volia abraçar però ella no es deixava. Es tombava cap a mi i tenia el rostre envellit, ple d’arrugues. I la boca... era com si la llengua no l’hi cabés. Jo plorava i ella se n’anava a un racó de l’habitació, s’escopia una mena de líquid fosc a la mà, me l’ensenyava i em deia: «Tu no veuràs la felicitat, Voské». M’he espantat i m’he despertat. Però el pitjor ha passat després, quan he obert els ulls i m’he adonat que el somni continuava. Era ben entrada la matinada, els galls encara no havien cantat, he anat a beure aigua, no sé per què he aixecat la vista amunt, al sostre, i he vist la cara de la Tatevik al ierdik.³ M’ha llançat la diadema i el vel de núvia als peus i s’ha esvanit. La diadema i el vel, en tocar terra, s’han convertit en pols.

La Voské va començar a sanglotar, li regalimaven llàgrimes negres; la pasta cosmètica per a pestanyes era l’únic maquillatge que feien servir les dones de Maran. Per les obertures de la mintanà⁴ de seda, brodada amb valuoses puntes i monedes de plata, se li entreveien els delicats canells de noia jove, i una vena blava li bategava a la templa, nerviosa, indefensa.

L’intèrpret de somnis va sospirar sorollosament amb una ranera llarga i molesta. La Voské es va aturar en sec i va mirar-lo de fit a fit, espantada.

—Escolta, noia —va dir el vell a cridets—, no t’explicaré pas el somni, no trauria cap a res. Només et dono un consell: no et tallis mai els cabells, mai de la vida. Deixa que t’arribin sempre per sota de la cintura. Tothom té el seu amulet. El meu és aquest —i li va posar la mà dreta davant dels ulls—, l’ungla del dit petit. El teu seran els cabells.

—Entesos —va xiuxiuejar la Voské. Va trigar a bellugar-se; esperava alguna altra instrucció, i l’intèrpret de somnis guardava un silenci absolut. Aleshores ella es va aixecar per anar-se’n. Ara bé, abans es va armar de valor i li va preguntar—: I no sap per què els cabells, precisament?

—Doncs no ho sé. Però en llançar-te el vel de núvia, t’ha indicat que el vel pot protegir-te de la maledicció —va contestar el vellet sense apartar la mirada de l’espelma que fumejava.

La Voské va sortir de la tenda amb sentiments contraposats. Per una banda, ja no estava tan angoixada, perquè una part del seu neguit s’havia quedat amb l’intèrpret de somnis. Però alhora no podia deixar de donar voltes al fet que, si bé ella havia actuat sense malícia, la germana difunta havia quedat gairebé com una bruixa als ulls d’un desconegut. La tieta fremia d’impaciència a l’entrada de la tenda i, quan la Voské li va relatar la profecia del vell, va ser evident que es posava contentíssima:

—L’important és que no hi ha res de què hagis de tenir por. Tu fes-ho tal com ell t’ha aconsellat i tot anirà bé. Als quaranta dies l’ànima de la Tatevik abandonarà aquesta vall de llàgrimes i et deixarà en pau.

La Voské va tornar a la taula nupcial, vora el seu flamant marit, i li va somriure amb timidesa. Torbat, ell li va retornar el somriure i es va posar vermell de cop; als seus vint anys, una edat d’altra banda força respectable en aquella societat patriarcal, en Kapiton era un jove molt tímid i reservat. Tres mesos enrere, quan a la família es començava a comentar que ja li havia arribat l’hora de casar-se, el marit de la seva germana gran li va fer un regal: el va portar a la vall i li va pagar una nit en un bordell. En Kapiton va tornar a Maran tot trasbalsat. No pas perquè li desagradés la nit de plaer passada als braços d’una dona pública amb flaire d’aigua de roses, clavells i suor. Més aviat al contrari: havia quedat atordit i encisat per aquelles carícies delicadament caloroses que ella li havia prodigat de manera tan generosa. Però l’aclaparava una vaga sensació de fàstic, aquella nàusea incipient que havia sentit tan bon punt havia copsat l’expressió del rostre d’ella: mentre la dona es recargolava com una serp, emetia gemecs somorts i l’acariciava amb ofici i passió, era capaç de mantenir un posat indiferent, de pedra, com si fes no l’amor, sinó una altra cosa del tot rutinària. Amb la urgència temerària pròpia de la seva edat, va decidir que un comportament tan calculador i desvergonyit al llit era inherent a totes les dones, raó per la qual ja no esperava res de bo del matrimoni. Vet aquí per què en Kapiton es va limitar a fer un silenciós gest d’assentiment quan, després de la mort de la filla gran d’en Garenín Agulissants, el pare li va dir que havia de casar-se amb la filla petita. Quina diferència hi havia? Per a ell totes les dones eren mentideres i incapaces de sentiments sincers.

Cap a la nit, quan els cambrers van començar a servir a les taules uns suculents talls de pernil rostit en espècies i farinetes de mill esmicolades amb llardons i ceba fregida, els artífexs del casament, un xic trompes, van portar els nuvis al tàlem sota l’udol estrident de la zurna⁵ i el murmuri d’aprovació dels convidats; els van tancar a dins del dormitori amb pany i forrellat, i els van prometre que els alliberarien l’endemà al matí. Un cop es va quedar a soles amb el marit, la Voské es va posar a plorar amargament, però quan en Kapiton se li va apropar per abraçar-la i consolar-la, no el va apartar; al contrari, es va estrènyer al seu pit i de seguida es va calmar, només sanglotava i aspirava l’aire pel nas d’una manera molt graciosa.

—Tinc por —va aixecar el cap amb la carona plena de llàgrimes.

—Jo també en tinc —va contestar en Kapiton amb simplicitat.

Ho havien dit tots dos amb un xiuxiueig tímid, i aquest diàleg, tan espontani com colpidor per la seva sinceritat i emotivitat, va unir indissolublement, per sempre, els seus cors joves i àvids d’amor. Més tard, al llit, abraçant la jove esposa i copsant-ne amb gratitud cada gest, cada alenada, cada tendra carícia, en Kapiton bullia de vergonya per haver gosat comparar-la amb la dona de la vall. Entre els seus braços la Voské brillava amb esplendor, com una pedra preciosa, l’escalfava i donava significat a tot el que l’envoltava.

Des d’aquell moment la Voské va esdevenir allò que més s’estimava a la vida.

Al cap d’una setmana, quan en Gareguín Agulissants i els seus gendres, amb el cap descobert, sense badar boca, vestits de negre de dalt a baix, van immolar tres vedells de pura sang, van bullir-ne la carn sense sal i la van portar pel poble en grans safates, la gent els obria la porta i cadascú agafava en silenci la porció assignada a la seva llar; no es pot dir mot quan us porten la carn d’un animal sacrificat. La Voské va tapar les finestres del dormitori amb una roba opaca i va decidir que fins a l’últim dels seus dies aniria de dol per la seva germana. Es torturava amb un dejuni interminable i al vespre passava llargues estones a l’església, pregant pel descans de l’ànima de la Tatevik i demanant perdó. Un cop a la setmana, acompanyada de l’endolada mare, les cunyades i les tietes, anava al cementiri per tenir cura de la tomba de la seva germana.

Era com si per a ella les hores clares i fosques del dia i la nit s’haguessin capgirat: a la nit era amorosa i escalfava com el sol, però durant el dia es tornava una criatura llòbrega, consirosa. La Tatevik ja no va tornar a visitar-la i això la va entristir molt. «Mai no m’ho ha perdonat, si no segurament hauria tornat en somnis». Empassant-se les llàgrimes, compartia el seu desconsol amb el marit.

Amb la finalitat que la seva dona no s’encaparrés amb aquells tristos pensaments, en Kapiton li va proposar que s’ocupés del mobiliari de la casa que havien rebut com a regal de noces. Anteriorment en aquella casa hi havia viscut l’àvia, la iaia Mané, amb una tieta soltera, però després es van traslladar a viure amb el pare d’en Kapiton i van deixar als joves una llar sòlida, de parets gruixudes, i fosca, però habitable i còmoda, amb un gran porxo de fusta, golfes altes i un hort ben cuidat. La Voské es va negar rotundament a anar-hi a viure perquè la casa estava ubicada a l’altra punta de Maran. Però en Kapiton va insistir-hi: si vivia lluny dels parents endolats, es recordaria menys de la seva germana i es resignaria abans a l’amarga pèrdua.

Després de cedir a contracor a les insistències del marit, la Voské es va sorprendre a si mateixa deixant-se arrossegar per la nova ocupació i dedicant-se amb tant fervor a aquella tasca que fins i tot va encarregar diverses revistes de decoració a la vall. Un cop les va haver estudiat detingudament, va decidir-se per un menjador de roure de torbera amb una taula ovalada, quatre àmplies otomanes entapissades de vellut verd fosc, trenta-sis cadires (no podia faltar-hi lloc per seure perquè la casa sempre estaria plena de convidats) i diverses vitrines entallades minuciosament amb unes altes portes de vidre per poder-hi desar una filigranada vaixella per a vint-i-quatre persones i molts altres plats, obsequi dels convidats al casament. El fuster Minàs, que s’havia compromès a reproduir tots els mobles fins a l’últim detall, va haver de contractar dos aprenents més perquè juntament amb els tres que tenia enllestissin la feina abans del termini: la Voské estava embarassada del primer fill i volia ocupar-se del mobiliari abans que nasqués. Al llarg de l’embaràs, amb l’ajut de la seva mare, es va dedicar a brodar un parell d’estovalles i de vànoves, dos jocs de llençols, la bolcada de néixer i el vestit de bateig del nadó. Un cop a la setmana, després de la visita ritual al cementiri, anava a la fusteria d’en Minàs per supervisar-ne la feina. El fuster rondinava i arrufava el nas, suportava en silenci les inspeccions de la Voské, i l’acompanyava de seguida a casa amb l’argument que una dona, sobretot una dona embarassada, no havia d’estar-se en un taller que feia olor de vernís tòxica barrejada amb pudor de suor. Sigui com sigui, les visites al fuster no van ser en va: els mobles van estar a punt al moment oportú i la Voské amb prou feines va tenir temps de deixar la casa en ordre per celebrar-ne la inauguració, que es va posar de part. Al cap de vint-i-quatre hores va donar al seu Kapiton una filla a la qual van posar de nom Naselí. Al cap de dos anys, va néixer la Salomé, i un any i mig després, la petita, l’Anatòlia.

Afectuosa i atenta amb el marit, la Voské era lacònica i esquerpa amb les filles; l’Anatòlia no recordava que els adrecés paraules tendres i amoroses ni que les omplís tothora de moixaines, com feien les altres mares. Mai no les elogiava, però tampoc no les renyava. Si hi havia res que no li agradava, serrava els llavis, callava, o bé aixecava una cella. A les nenes els imposava més aquella cella amunt que no pas els renys constants de la iaia Mané. L’àvia, que tenia una pila d’anys, era l’única persona de la família que havia sobreviscut a l’esfereïdor terratrèmol que havia ensorrat el vessant oest del Manix-kar. Aquella tragèdia va tenir lloc l’any que havia de néixer la Salomé. La iaia Mané s’havia traslladat a casa d’en Kapiton per donar-los un cop de mà amb la petita Naselí: la Voské patia contínuament un fort basqueig i amb prou feines podia tenir cura de la menuda, un belluguet. La desgràcia va succeir un dia gelat de desembre tocades les dotze: el terra va tremolar, va començar a trontollar, a bramar llargament amb un udol que sotragava l’ànima. Un vessant del Manix-kar es va esqueixar i es va esfondrar en l’abisme arrossegant cases, coberts i eres, juntament amb persones que s’ofegaven enmig de crits, i bèsties que en pressentir que s’acostava una catàstrofe havien embogit als corrals i als estables, escarrassant-se endebades a cridar l’atenció dels amos.

La part del poble que en va sortir indemne va entomar el cop dels elements amb coratge i dignitat. La gent va celebrar els funerals en una capella minúscula (perquè l’església de sant Gregori l’Il·luminador, situada en una punta del poble, va ser la primera cosa que es va ensorrar dins l’abisme) i se’n va tornar cap a casa: a apuntalar les parets plenes fins dalt de profundes esquerdes, a reforçar les teulades enrunades, a posar en ordre les estacades de fusta que s’havien desplomat de costat. En aquell moment ningú no va esmentar la possibilitat d’anar-se’n a viure a les terres baixes, relativament segures; d’això no en van dir una paraula fins al cap de molt de temps. Després del terratrèmol, el maidan va quedar desert: ja no s’hi van tornar a celebrar aplecs ni festes sorolloses. De tant en tant, en honor als vells temps, des de la vall arribaven gitanos i contaven que algunes cases esllavissades en l’abisme havien estat arrossegades molt lluny per una colada de fang, cap a ponent, fins a pobles desconeguts, i les persones d’aquelles cases estaven sanes i estàlvies, però ja no tornarien mai més perquè la por els havia manllevat la memòria i no sabien que en altre temps vivien al cim d’una muntanya coberta de boscos centenaris i pastures fèrtils. La gent escoltava els gitanos agraïda, els obsequiaven amb tota mena de draps i andròmines i s’acomiadaven d’ells; dins el cor tothom esperava que diguessin la veritat i que els malaurats veïns de l’ala oest del Manix-kar estiguessin vius. I no hi feia res si ara parlaven altres llengües i portaven roba diferent; al cap i a la fi, a tot arreu el cel és de color blau i el vent hi bufa talment com a la terra on vas tenir la sort de néixer.

Els gitanos van tornar-hi alguna altra vegada, però després van deixar de visitar-los. Van ser els primers que van sentir com s’atansava una nova catàstrofe i, sense més ni més, es van esvanir en silenci i per sempre, fonent-se al pic del dia amb la calorosa calitja d’un sol daurat que enlluernava com les monedes amb què feien tracte al maidan els dies de fira, quan els enxampaven pispant en flagrant delicte.

L’Anatòlia va néixer la nit anterior a la darrera aparició dels gitanos al poble. Va passar que la iaia Mané havia portat les dues besnetes grans a la veïna perquè la Voské pogués descansar. La jove mare estava esgotada després d’un part difícil; al seu costat, embolcallada curosament amb una càlida bressadora, hi dormia la petita Anatòlia, l’única filla d’en Kapiton Sevoiants que s’assemblava a l’avi: eren ben bé dues gotes d’aigua, tots dos morens (era per això que la família s’anomenava Sevoiants, perquè sev vol dir ‘negre’ en la llengua de Maran). Doncs bé, una gitana, una dona baixa i grassoneta amb una cicatriu gairebé imperceptible a la galta esquerra, se’ls va ficar a dins de casa sense cap impediment, va anar d’habitació en habitació sense aturar-se enlloc fins que va irrompre a la de la Voské. Ella es va espantar, va aixecar el colze per protegir la filleta. La gitana li va fer un gest tranquil·litzador amb la mà com dient «no tinguis por, no us faré cap mal», es va atansar al llit i va observar la carona del bebè.

—Quin nom li has posat?

—Anatòlia.

—És bonic.

La dona es va redreçar, va enretirar la vora de l’edredó i del llençol, va agafar-se les faldilles virolades, plenes de volants, i es va asseure com un home, amb les cames espaterrades i les mans, llargues i fines, penjant-li entre els genolls. A la Voské aquella postura li va semblar vagament familiar, algú altre li havia adreçat paraules importants assegut d’aquella manera, amb els colzes repenjats damunt les cuixes eixancarrades, però ara mateix no recordava exactament qui, com si amb un espetec de dits se li hagués esborrat la memòria.

—Ja no tornarem. Mai més. Dona’m una joia de la qual et vulguis desprendre. És així com ha de ser —va dir pausadament la gitana. La veu enrogallada, de fumadora, se li estroncava al final de les paraules, com si li faltés l’alè per acabar-les.

A la Voské ni tan sols li va passar pel cap contradir la intrusa: en la seva mirada, concentrada, greu, i en l’expressió del rostre, hi havia alguna cosa que li inspirava una confiança indiscutible. Per això, amb un gest acostumat, es va treure de sota l’esquena els llargs cabells de color mel; els va escampar per sobre del coixí, de manera que no li fessin nosa; va plegar els braços damunt del pit, i es va posar a pensar. De joies, en tenia ben poques, i totes eren regals de familiars morts al terratrèmol. Donar-ne alguna era el mateix que renunciar als records.

—Obre el calaix de dalt de la còmoda, hi ha una capsa. Tria tu mateixa. —Ho havia decidit després de rumiar-s’ho breument.

La gitana es va aixecar amb dificultat, va posar bé la vora del llençol i la de l’edredó, va obrir el calaix, hi va ficar la mà, en va treure una joia a l’atzar, se la va entaforar a la pitrera i ja estava a punt de sortir de l’habitació quan la Voské la va aturar amb una pregunta.

—Per què no tornareu més?

La gitana tenia la mà al pom de la porta.

—Això no t’ho puc pas dir.

Després de vacil·lar breument, va afegir:

—Em dic Patrina.

La Voské estava a punt de dir-li el seu nom, però la gitana va brandar bruscament el cap: no calia. Després es va embolcallar bé amb un xal càlid, li va fer un gest de comiat amb el cap i se’n va anar. Tan bon punt es va tancar la porta, la Voské va tenir un rodament de cap. El va reclinar sobre el coixí, es va quedar ajaguda amb els ulls clucs tot esperant que li passés el mareig i es va adormir de cop. Es va despertar amb el ple convenciment que havia somiat la visita de la gitana; tanmateix, el calaix mig obert de la còmoda deia una altra cosa.

Li va demanar a la iaia Mané que li portés el joier: hi faltava aquell gros anell de plata amb l’ametista blavosa. Era un anell de l’àvia que per dret havia d’heretar la neta gran, la Tatevik. Però l’hi havia tocat a la Voské.

L’habitació feia olor de frescor de capvespre barrejada amb un bri de camamilla amarga. La rosada caiguda manllevava a les flors endormiscades el seu intens perfum i l’abocava per la terra. En un parell d’hores cauria la nit: s’acostava al Manix-kar d’improvís, abrivadament, com si aparegués de darrere una cantonada; els raigs de la posta encara s’escampaven per l’horitzó i, aleshores, en un instant, tot s’amarava de son; el cel era més a prop, en una generosa escampadissa d’estels, i els grills carrisquejaven com si hagués de ser l’última vegada.

—Ves a saber què canten —va barbotejar l’Anatòlia, i tot d’una va esclafir a riure dins seu, amb tanta mala sort que es va ennuegar amb la saliva.

Després d’escurar-se el coll, es va repenjar sobre un colze i va beure un glop d’aigua; sempre en tenia una gerra a la tauleta de nit, un costum que havia agafat de casada: el seu marit era un gran bevedor d’aigua, se n’empassava en grans quantitats, fins i tot a la nit, i per no llevar-se cada vegada, volia tenir-ne sempre una gerra fresca a la tauleta. Ja feia vint anys que s’havia fet fonedís, però l’Anatòlia, com als vells temps, omplia quotidianament una gerra d’aigua fresca. L’endemà al matí regava les plantes dels testos amb l’aigua sobrera i més tard, de nou, omplia la gerra d’aigua. I així, un dia sí l’altre també, cada dia, des de feia vint anys.

Després de fer un glop d’aigua, es va tombar de costat amb molt de compte, va buscar amb la mà el retall d’hule que tenia a sota i el va posar ben tibat. Tenia l’entrecuix humit, ho trobava repugnant; la compresa fabricada amb cura (hi havia afegit previsorament un drap d’estopa perquè durés més) havia traspassat el teixit, li havia mullat la camisa de dormir, i la roba se li havia enganxat a la pell. Havia de llevar-se i canviar-se. L’Anatòlia va dur a terme tots els moviments reprimint les basques; per alguna raó, tot el que li passava al seu cos li produïa una irritació descomunal, i fàstic. Perdia encara més sang, el flux rajava amb una força indestructible, maligna: semblava que tingués pressa per abandonar el seu ventre com més aviat millor. Va desar sota el llit la roba interior tacada per apartar-la de la vista, es va ajaçar, va aplanar amb les mans el segon retall d’hule, s’hi va tapar, es va tirar la manta al damunt i s’hi va embolicar els peus amb cura: els tenia freds fins i tot els dies més calorosos d’estiu.

—Aviam si em moro d’una santa vegada —va sospirar aclucant els ulls, i es va deixar endur serenament per una onada de records. En companyia dels records, el temps se li escolava de manera imperceptible.

Tenia set anys quan se li havia mort la mare. Aquell dia la Voské va escalfar la sauna, va banyar-hi les filles i després les va portar al llit, però abans va tancar el regulador de tiratge de l’estufa de llenya per mantenir-hi l’escalfor mentre s’ocupava de les nenes. Malauradament, es va descuidar d’obrir el regulador de nou i, quan més tard va tornar a la sauna per banyar-s’hi sola, es va asfixiar i es va morir. Cansat després d’una dura jornada de feina, en Kapiton s’havia adormit sense esperar la dona, però, en despertar-se al bell mig de la nit i no trobar-la al seu costat, va anar a buscar-la. Va haver de rebentar la porta de la sauna i endur-se la Voské entre els braços. En desplomar-se, havia xocat contra l’estufa i n’havia obert la porta, i algunes brases que no s’havien apagat amb la humitat li havien cremat els meravellosos rínxols d’or.

—És la maledicció de la Tatevik! —va cridar enmig dels sanglots la vella iaia Mané tot alçant al cel les mans morenes i nuoses.

Tenia més de cent anys, estava mig cega, dèbil, i es passava els dies asseguda a l’otomana, envoltada de coixins, recitant pregàries al ritme de la fregadissa dels grans transparents del seu rosari. La mort de la Voské la va obligar a aixecar-se i a carregar-se damunt la corbada esquena les tasques domèstiques. Encara va viure cinc anys més i va traspassar arran de la carestia més espantosa, després d’enterrar les dues besnetes grans, consumides per la fam. La Salomé va ser la primera a morir, l’endemà es va apagar la Naselí. La iaia Mané va col·locar-les totes dues dins el mateix fèretre, emmantellades amb els seus llargs cabells; la desnutrició les havia privat, a més de la salut i de la bellesa, de les exuberants trenes de color mel heretades de la mare. La iaia Mané havia anat collint els cabells a mesura que els queien: els va rentar amb aigua d’espígol, els va fer eixugar al vent, els va pentinar i, finalment, com si es tractés d’un abrigall, els hi va tapar els cossos, gairebé translúcids de tan escanyolits.

En Kapiton va portar la filla petita a la vall a casa d’uns parents llunyans. Els va deixar el joier de la Voské i els diners estalviats al llarg d’anys de dur treball al camp: quaranta-tres monedes d’or. Cada vegada que l’Anatòlia aclucava els ulls, podia veure el pare davant seu: un jove demacrat, amb les galtes xuclades i la mirada apagada, que en poc temps s’havia convertit en un vell decrèpit. Havia d’aguantar la respiració per no vessar un mar de llàgrimes de dolor, un dolor salvatge que li esquinçava el cor quan el recordava estrenyent-la entre els braços mentre li xiuxiuejava a cau d’orella «almenys salva la pell tu, filla», i després sortia d’aquella casa tancant la porta de cop per no tornar mai més, mai més.

Qui va tornar va ser ella, sí, va tornar a Maran després de set anys interminables al llarg dels quals la família que l’havia acollida va arribar a polir-se totes les joies de la mare, tret d’una. L’única que li quedava era un camafeu de mareperla, d’un color rosa pàl·lid, amb reflexos beix, on hi havia gravat minuciosament el perfil d’una noia mirant a la llunyania, asseguda en un petit banc sota l’ombra d’un salze. Durant els anys que va passar a la vall, l’Anatòlia va aprendre moltes coses; en primer lloc, de lletra, i també les quatre regles, encara que a estudi no la van portar perquè deien que no tenien prou mitjans. Però la dona d’aquell oncle llunyà, una persona infeliç, sense veu ni vot a casa seva (on feia un paper de minyona més que no pas de mestressa i vivia condemnada a suportar eternament les contínues borratxeres del marit i dels fills), li va ensenyar tot el que sabia. Mai no va ofendre l’Anatòlia, va ser molt afectuosa i atenta amb ella, la va protegir de les grolleries i insolències dels cosins i, just abans de passar a millor vida després d’una malaltia llarga, dolorosa i desconeguda que havia anat minant inexorablement la seva salut, va fer que l’Anatòlia, amb dinou anys, tornés a Maran amb la furgoneta de correus.

En aquella època l’Anatòlia ja era una noia bonica: tenia els ulls blau fosc, la pell olivàcia de l’avi i els cabells sorprenentment clars, llargs fins a mig panxell, rinxolats, amb els reflexos de mel de la mare. Es recollia la cabellera amb una trena exuberant, se la lligava just per sobre del clatell amb un monyo feixuc, i caminava com la Voské, tirant el cap un xic enrere. Quan l’anciana mare de la Iassaman la va tornar a veure després de tants anys de separació, va tenir un cobriment al cor, se li va tallar l’alè: «Com t’assembles als teus pares, noia; les seves ànimes malaurades conflueixen ben bé en la teva». L’Anatòlia es va alegrar molt que els veïns haguessin sobreviscut a la gran fam. La Iassaman, que tenia vint-i-dos anys més que ella i aleshores ja bressolava el primer net, es va encarregar d’ajudar-la a arreglar la casa malmesa i a conrear l’hort amb l’ajut d’en Hovhannés, el seu marit. Van apuntalar la paret del darrere amb un contrafort, van renovar els deteriorats marcs de les finestres, van adobar el terra enfonsat del porxo. Amb el temps, l’Anatòlia es va sentir veritablement compenetrada amb ells, i la compenetració era recíproca. En Hovhannés tractava amb miraments i atenció paterna l’Anatòlia, l’única filla viva del seu veí i amic, i la Iassaman ho va arribar a ser tot per a ella: una mare, una germana, una amiga, una espatlla sobre la qual poder-se repenjar quan la vida esdevenia més galdosa.

Com que al llarg dels anys viscuts a la vall l’Anatòlia havia perdut l’hàbit de la dura feina al poble, va passar força temps abans que tornés a aprendre a ocupar-se de l’hort, de la cuina i de la neteja de la llar. Per facilitar-se la vida, va tancar gran part de les habitacions de la casa limitant l’espai quotidià al dormitori dels pares, la sala d’estar i la cuina; en qualsevol cas, però, un cop cada quinze dies havia de netejar escrupolosament cada racó, treure-hi la pols i posar a ventilar al sol, o al fred glaçat amb sentor de gebre, els pesants edredons de llana d’ovella, els coixins, els capçals i les catifes.

De mica en mica va anar tenint animals: la Iassaman li va regalar una gallina, que al principi va posar dins el vell galliner per no deixar-la sense gall; després de la primera covada, però, l’Anatòlia la va agafar juntament amb tota la piuladissa de pollets esvalotats i se’ls va emportar a l’era. Una de les cries, un mascle busca-raons i bel·licós des del primer dia, es va transformar en un gall que feia goig, un autèntic cràpula que no en tenia prou amb el seu harem personal i empaitava les femelles emplomallades de les eres veïnes, motiu pel qual entaulava cada dos per tres baralles cruentes, però invariablement en sortia victoriós i, passat força temps, encara cantava el seu triomf darrere la tanca despertant la por i l’aprensió dels contrincants derrotats. Poc temps després, l’Anatòlia va aconseguir una cabra i va aprendre a preparar matsun⁶ i a fer una bona bryndza,⁷ suau, tendra, sucosa a cada tall. Els primers temps enfornava el pa sota la supervisió de la Iassaman, però aviat hi va tenir la mà trencada i se’n sortia tota sola. Els diumenges visitava el cementiri a punta de dia i després anava a la capella a celebrar la memòria dels seus familiars. Durant els anys que havia estat absent del poble, el cementiri s’havia fet el doble de gran; l’Anatòlia caminava al voltant de les silencioses creus de pedra, i hi llegia els noms gravats de famílies senceres.

Sis mesos després de tornar a Maran, va trobar feina a la biblioteca. La van agafar malgrat la manca d’estudis, simplement perquè no hi havia cap altre candidat: l’antiga bibliotecària no havia sobreviscut a la gran fam i no hi havia ningú més disposat a treballar cinc dies a la setmana en un lloc polsegós, ple de llibres, cobrant una misèria. A Maran no hi quedaven criatures, l’únic nen que hi havia, el net d’en Vanó Melikants, tenia tot just cinc anys, per això l’escola i la biblioteca construïdes poc abans de la gran fam estaven pràcticament desertes. Però l’Anatòlia no va perdre l’esma: la vida s’obria camí arreu, aviat naixeria una nova generació de nens i tot seguiria el seu curs.

La biblioteca li semblava un paradís, un lloc on descansar de les antipàtiques i monòtones tasques domèstiques de cada dia. L’Anatòlia va netejar els prestatges amb cura, els va fregar amb cera casolana fins a fer-los brillar, va ordenar les fitxes dels lectors, va redistribuir els llibres sense fer cas de la classificació numèrica ni de l’ordre alfabètic, guiant-se únicament per les seves preferències cromàtiques: a sota van anar a parar els de coberta fosca, i a sobre els de coberta clara. Va posar plantes per tot arreu: pèsols d’olor, àloes i geranis. Com a testos va fer servir unes amples gerres de fang oblidades al celler; només li va caler anar a la fusteria d’en Minàs per demanar que hi fessin un forat al fons perquè hi sortís l’excés d’humitat. Un aprenent d’en Minàs, un homenot baix, rabassut, vidu i sense fills, que havia enterrat tota la família durant els anys de la gran fam, de seguida li va posar els ulls a sobre. Va lliurar les gerres a la biblioteca en persona, després hi va tornar diverses vegades més, aparentment per esbrinar si li calia ajuda, i cada vegada s’hi quedava assegut fins tard, sense apartar els ulls de la torbada Anatòlia. Al cap d’un mes es va plantar a casa seva per proposar-li matrimoni. L’Anatòlia no l’estimava i sabia que no l’estimaria mai, però va acceptar casar-s’hi simplement perquè no hi havia ningú més amb qui poder fer-ho; no quedaven homes lliures al poble, perquè els que ho eren no tenien edat: eren massa joves o massa vells. Va ser un matrimoni infeliç. Durant els divuit llargs anys viscuts amb el seu marit mai no va saber què era una paraula amorosa, un gest afectuós. Es va revelar un home distant, gens sensible; al llit era un inepte i un malànima; quan l’Anatòlia li pregava que la tractés amb una mica de tendresa, responia amb grolleria, rient-se’n; sovint hi jeia a la força, i després ella es quedava estirada al llit impregnada de la pudor de suor i de brut d’ell, empassant-se les llàgrimes i odiant-se a si mateixa amb tota l’ànima. El seu únic somni, tenir fills, criar-los i educar-los, no estava destinat a fer-se realitat: mai no va aconseguir quedar-se embarassada. Al principi, el marit es limitava a acusar-la d’estèril, però amb els anys es va tornar un ésser més obscur i intolerant, i es posava fet una fera, enfurismat per la silenciosa obediència de la seva dona. A l’últim, va agafar l’hàbit d’emborratxar-se, i li pegava, la llançava a terra i llavors, estirant-li la trena, l’arrossegava per tota la casa, d’habitació en habitació sense descuidar-se’n cap, i per acabar la tancava tota la nit amb pany i clau a dins de l’humit safareig. Cada vegada es tornava més despietat, i probablement l’hauria matat algun dia si no hagués tingut por del forçut Hovhannés, que va notar una vegada una contusió al pòmul de l’Anatòlia i, sense dir ni piu, se’n va anar directament al taller de fusteria, el va treure de darrere el taulell, el va arrossegar pel coll entorn del pati i el va llançar contra una gran pila de llenya. Tot marxant, el va travessar amb la mirada:

—Torna a posar-li les mans a sobre i et mato sense avís previ, et queda clar?

La intercessió d’en Hovhannés li va salvar la vida a l’Anatòlia, però va transformar cadascun dels seus dies en un suplici insofrible. El seu marit va començar a turmentar-la amb astúcia, en un silenci absolut: li torçava els braços, li colpejava les articulacions de manera que no hi quedessin senyals visibles, l’exasperava molestant-la i burlant-se’n. L’Anatòlia ho suportava calladament, no es queixava: temia que en Hovhannés complís la seva paraula i matés el seu marit; no volia ser la causa del mal de ningú.

L’únic refugi en el seu dia a dia desesperançador era la lectura. Els primers anys, quan la biblioteca estava del tot deserta, va gaudir molt dedicant-se al seu passatemps preferit mentre era a la feina. De mica en mica, gràcies a la intuïció i a un gust innat, va aprendre a distingir la bona literatura de la dolenta i es va enamorar dels clàssics russos i francesos, tot i que quan va acabar de llegir Anna Karénina va nodrir per sempre més un odi rotund pel comte Tolstoi. Després de constatar la insuportable crueltat i arrogància amb què tractava els personatges femenins, va deduir que el comte era un dèspota i un tirà, i va amagar de la vista els seus voluminosos llibres perquè no li fessin mal als ulls. Les vexacions que li infligia el seu marit l’abocaven al súmmum de la desesperació, no tenia cap intenció d’acceptar encara més abusos a les pàgines dels llibres.

Quan no llegia, l’Anatòlia es dedicava a abellir la biblioteca i a fer-ne un lloc còmode i agradable: va penjar a les finestres unes cortinetes de percala lleugera (tapaven només la meitat superior del vidre per no privar les plantes de la llum del sol), va portar una catifa de casa i la va estendre a terra al llarg de la paret on hi havia els retrats dels escriptors, i va decorar els incòmodes bancs de fusta amb uns alegres coixins cosits per ella mateixa amb roba acolorida.

Ara la biblioteca semblava una sala de lectura a l’interior d’una glorieta ben cuidada: tant els ampits de les finestres com els passadissos entre les prestatgeries estaven guarnits amb plantes dins gerres i testos; l’Anatòlia hi havia portat vuit testos pesants, suposadament d’antiquari, de l’antiga finca de l’Arxak-bek (transformada després en una Casa de la Cultura, tancada i barrada i oblidada), on va plantar roses de te, lligabosc aromàtic i lliris orientals. Les roses florien a la babalà i el seu intens perfum atreia les abelles, que s’esmunyien per les finestres obertes i, malgrat quedar-se un xic desorientades enmig dels plecs de les cortines de percala, trobaven inequívocament el camí per arribar volant fins a les flors. Després d’haver-ne collit el nèctar, se n’anaven volant i tornaven de nou. Un dia de tardor, atretes per l’olor agredolça del lligabosc, tot un eixam d’abelles va volar fins a una de les finestres i es va amagar rere una biga del sostre amb la intenció aparent de quedar-se allà per sempre. L’Anatòlia va haver de recórrer totes les eres del poble a la recerca del rusc d’on s’havien escapat les abelles. Al soterrani, s’hi va formar un gran formiguer: les corrues de formigues que avançaven serpentejant, s’estenien al llarg dels taulons del paviment fins a la porta d’entrada i desapareixien més enllà del llindar. El ràfec de la teulada era ple de nius d’orenetes per totes bandes; any rere any hi tornaven per tenir-hi nous moixons. A la tardor, tot just quan acabaven d’emigrar, l’Anatòlia havia de netejar les parets exteriors amb una escombra embolicada amb draps per poder treure’n els excrements i altres restes. Una vegada va trobar un niu de pardal a la xemeneia i va haver d’esperar el moment en què els moixonets sortissin de l’ou, creixessin i s’envolessin, i només aleshores, amb molta cura, va traslladar el niu a un arbre. Si ho hagués fet al revés, els pares es podrien haver espantat i haurien deixat el niu per sempre, abandonant els ous al seu destí.

Amb el pas del temps, la biblioteca va començar a semblar un jardí persa, amb tantes bestioles: qualsevol cuca, o bé ocellet, hi podia trobar recer, i s’hi reproduïen amb un zel sorprenent. L’Anatòlia deixava a l’ampit de les finestres uns platets amb aigua ensucrada per a les papallones i les marietes, va fabricar diverses menjadores per a ocells i al pati va plantar un hortet, lloc de delícies per a les formigues. Així doncs, transcorria els dies: sense fills, infeliç, passant les pàgines dels seus estimats llibres, que desprenien flaire d’enquadernació en pell, envoltada de bestioletes indefenses a la feina, i turmentada per l’odi del marit a la casa paterna.

Al cap d’un temps l’escola feia aigües, però van aconseguir formar una classe a primària, i a la biblioteca, finalment, hi van aparèixer uns petits visitants. L’Anatòlia va abocar damunt seu tot l’amor matern que tenia per estrenar. A la taula, al costat del receptacle de fusta amb les fitxes dels lectors, sempre hi tenia un bol de fruita confitada i galetes casolanes. Si els nens li demanaven de beure, els omplia un got de te o de suc de fruita, i després els entretenia amb històries que els llegia o s’inventava. Els adults rarament passaven per la biblioteca, no tenien pas temps per als llibres, però els nens (divertits, curiosos, fent uns ulls com unes taronges) s’hi podien passar hores i hores. Es bellugaven entre les gerres i els testos plens de plantes amb una precaució commovedora, procuraven no perdre’s l’aroma de cap flor, observaven el vol de les abelles, afegien aigua ensucrada als platets, llegien, i feien els deures distrets amb l’allau de preguntes que li formulaven contínuament. Quan se n’anaven, paraven la galta perquè els fes sens falta un petó. L’Anatòlia creia sincerament que l’amor d’aquells nens no era sinó la manera que tenia el cel de consolar-la per la seva manca de fills.

—I encara sort —es deia, conformada amb el seu destí.

La seva vida personal, dolorosa i difícil, que en el transcurs de divuit anys eterns va anar cada cop pitjor, va desembocar en una gran tragèdia. El marit, empipat per l’afecte que tothom li demostrava, va decidir arruïnar-li definitivament la vida, fins al punt d’exigir-li que deixés la feina. L’Anatòlia, per regla general callada, es va sorprendre a si mateixa en contestar-li amb una ferma negativa. I quan ell, com era costum, estava a punt d’alçar-li la mà, ella el va amenaçar de queixar-se a en Hovhannés.

—Aviam si et dona una lliçó —li va etzibar enrabiadíssima—. I si no n’aprens, em divorciaré. Recorda-ho, a la casa del meu pare no em tornaràs a alçar la mà!

El marit va mig cloure els ulls, contrariat, i va callar. Però va esperar que se n’anés a treballar i aleshores va causar estralls: va esbotzar les portes de totes les habitacions i va destrossar els mobles amb una destral; no va salvar ni el bagul que l’Anatòlia cuidava com la nineta dels seus ulls, el bagul on, desats curosament entre fulles seques de menta i espígol, hi guardava els vestits, les sabatetes i les joguines de les germanes mortes.

Alarmada pel soroll, la Iassaman no va gosar anar a veure què passava; per això va enviar el seu net a la biblioteca perquè avisés l’amiga, i ella mateixa va córrer fins a l’altra punta del poble a buscar en Hovhannés. Quan ell va arribar esbufegant a casa de la veïna, l’Anatòlia jeia inconscient al terra de la sala d’estar, mig morta a garrotades, i dues profundes marques de destral fendien la llisa superfície de la taula ovalada: la mala bèstia del marit l’havia fet tombar damunt la taula, li havia tallat la meravellosa trena de mel des de l’arrel i li havia cridat a la cara amb una fruïció triomfant: «Ara, sense els teus cabells, la dinyaràs!». Es va esfumar enduent-se uns minsos estalvis. La persecució per atrapar-lo no va donar fruit: amagat dins la furgoneta de correus, va aconseguir arribar a la vall, on es va fer fonedís per sempre i no se’n va saber mai més res.

La Iassaman va tenir cura de l’amiga amb pregàries i tisanes guaridores. Tot el poble, trasbalsat pel que havia succeït, es va quedar glaçat, sumit en una anguniosa expectació: tothom recordava la maledicció que la Tatevik havia llançat contra la família de la Voské Agulissants i en Kapiton Sevoiants. Però l’Anatòlia, amb gran alleujament general, es va refer de pressa i aviat va tornar a la feina. Va tenir el cos adolorit durant una temporada llarga, sobretot quan canviava el temps, i la vista se’n va ressentir arran d’un cop de puny al cap, per la qual cosa va haver de baixar a la vall a encarregar unes ulleres, però no es queixava, més aviat semblava feliç; al capdavall s’havia alliberat del terror aclaparador que l’havia perseguida tots els anys del seu matrimoni.

El vell Minàs va esperar que es revifés, la va anar a veure a casa, avergonyit, va mastegar una disculpa per aquell malànima d’ajudant i es va oferir a arreglar-li els mobles danyats, però l’Anatòlia es va negar a adobar res. A poc a poc, en va portar les restes a l’era i les va cremar fins a reduir-les a cendra; l’única cosa que va conservar va ser la taula ovalada de roure de torbera amb les marques dels dos cops de destral. En Hovhannés li va regalar un armari, la Valinka Eibogants li va fer portar un llit i una otomana, i la Magtakhiné Iakulitxants, un gran bagul de fusta. Sense fer escarafalls, en Minàs li va restaurar les portes interiors i li va pintar novament els taulons del terra. De l’antiga aparença esplendorosa de la casa no en quedava ni rastre, però la seva mísera situació no va entristir l’Anatòlia, que sempre sabia conformar-se amb poca cosa. L’alegrava indescriptiblement que per miracle hagués sobreviscut l’àlbum de fotografies: l’havia portat a la feina per restaurar-ne el llom, se’l va descuidar sobre la taula, i això el va salvar.

Faltaven cinc anys per a la guerra que planava indefectiblement sobre la vall com una boirada, i aquells anys van ser per a l’Anatòlia una benedicció, perquè els va viure serena i en pau. Passava els dies a la biblioteca; els vespres, a casa seva, o bé a la de la Iassaman, i els caps de setmana anava a visitar la família al cementiri. El desmai plantat a la tomba del pare creixia amb les llargues i fines branques penjant-li damunt les creus de pedra, i amb les verdes fulles de plata mormolava pregàries infinites. Si el temps ho permetia, l’Anatòlia s’acomodava entre les làpides fins al tard, fins que el sol lilós es ponia. De vegades s’adormia amb el cap repenjat sobre la frescor d’una creu. A l’esquerra hi havia la mare i el pare; a la dreta, les germanes i la iaia Mané. L’Anatòlia seia abraçant-se els genolls i els contava històries felices: sobre com, gràcies a Déu, cada any naixien més nens, sobre les roses de te que amb la seva aroma atreien eixams sencers d’abelles, sobre les corrues de formigues que xino-xano s’estenien des de sota el terra fins passat el llindar de la biblioteca.

I així envellia, lentament, inexorablement, envoltada dels seus estimats fantasmes, sola, però serena, feliç. La Iassaman, amoïnada per la soledat de l’amiga, va insinuar-li diverses vegades que fora bo que es tornés a casar, però l’Anatòlia feia que no amb el cap: ja era tard, i no calia. Què tenia de bo el seu primer marit perquè pogués esperar res de bo d’un segon?

La guerra va esclatar l’any que ella en va fer quaranta-dos. Al començament, des de la vall arribaven vagues notícies sobre tiroteigs a la frontera est; més endavant, quan en Hovhannés va llegir els diaris amb deteniment, va llançar l’alarma. A jutjar pels apressats comunicats de les batalles, les coses anaven mal dades a les fronteres (a l’est i posteriorment al sud-oest). A l’hivern es va publicar l’anunciada notícia de la mobilització general. Al cap d’un mes van ser cridats al front tots els homes de Maran capaços d’agafar una arma. I aleshores la guerra va arribar a la vall com un corrent voraginós amb ullals que engolia persones i edificis dintre el seu xuclador monstruós. El coster del Manix-kar al llarg del qual serpentejava l’únic camí que conduïa a Maran es va omplir d’esvorancs per l’impacte dels atacs amb morter. Durant molts anys el poble es va sumir en una foscor desesperada, en la fam i el fred. Els bombardeigs van tallar les línies elèctriques i van esmicolar els vidres de les finestres. Havien de tapar-les enganxant als marcs retalls de plàstic perquè enlloc no es podien aconseguir vidres nous; d’altra banda, de què hauria servit instal·lar-los si el pròxim atac d’artilleria els havia de trencar inevitablement en mil bocins? Els bombardeigs van esdevenir despietats sobretot durant la temporada de sembra, perquè la finalitat era impedir de manera deliberada que la gent pogués treballar al camp. La minsa collita dels horts els va durar poc. No hi havia enlloc on aconseguir llenya per escalfar les estufes i desempallegar-se almenys del fred punyent; el bosc era un niu d’exploradors enemics que no tenien pietat de ningú, tant els feia si es tractava de dones com de gent gran. Per fer foc, van haver de cremar els taulons de les palissades, després els plafons dels sostres de les golfes i dels coberts, i més endavant els va tocar desmuntar els porxos.

El primer hivern va ser especialment sofert; l’Anatòlia se’n va haver d’anar a viure a la cuina, més a prop de l’estufa. No era factible allotjar-se a les altres habitacions sense calefacció: les finestres tapades amb plàstics no protegien de la humitat ni del fred, i les parets i els sostres estaven coberts d’una gruixuda capa de gel que, en escalfar-se una mica, es fonia i regalimava damunt dels mobles, les mantes i les catifes, i ho espatllava tot de manera irreversible. L’escàs subministrament de querosè per als llums es va esgotar ben de pressa, i després es van esgotar les espelmes. L’escola va tancar amb l’arribada del fred, la biblioteca també es va buidar. L’Anatòlia va omplir un carretó amb els llibres que tenia intenció de rellegir a l’hivern, hi va afegir també diversos testos i gerres amb plantes, i els va portar al caliu de la llar. Va barrar un racó de la cuina amb una tanca, va escampar-hi palla, hi va portar una cabra embarassada que a finals de gener va parir dos cabrits. Així doncs, va passar un hivern terriblement llarg i fred, vora l’estufa, envoltada de plantes, dels seus estimats llibres i d’unes cabretes que belaven sense fer gaire soroll.

Havia de rentar-se per parts en un gavadal de fusta: començava pel cap, després passava a la part de dalt del cos, després a la de baix. Ho feia pudorosament, d’esquena a les cabres, perquè passava vergonya. L’hivern va ser nevós, de manera que no li calia anar a la font a buscar aigua. Recollia la neu en galledes: una part la deixava fondre tota la nit i després la feia servir per beure i cuinar; l’altra l’escalfava a l’estufa i la feia servir per a la bugada i per rentar els plats. Els dijous i divendres calia deixar fora de casa, al porxo, l’aigua escalfada i usada perquè abans de llençar-la havia de refredar-se dins les galledes. Segons una vella creença observada religiosament per la gent de Maran, els dijous i divendres no es podia abocar aigua calenta a terra per no escaldar els peus de Crist.

Els dies d’hivern eren tots iguals, talment com els grans transparents del rosari de la iaia Mané, del qual l’Anatòlia no se separava mai. Al matí sortia al galliner per donar pinso a l’aviram i recollir-ne els ous, després donava menjar a les cabres, netejava la cuina, es preparava alguna cosa ràpida per dinar i a continuació llegia fins que s’acabava el dia, sempre curt i rúfol. Quan es feia negra nit, s’endormiscava a l’otomana, embolcallada amb diverses mantes, o simplement es quedava desperta contemplant la lluïssor morent de les brases a través d’una petita obertura a la porta de l’estufa de llenya. Sempre tenia a mà l’àlbum familiar; el fullejava, es netejava les llàgrimes amb la vora de la màniga, no deia ni un mot. No tenia res per contar-los i no els volia atabalar amb cap queixa.

La primavera va arribar només una mica més tard del que era habitual, a mitjan març. Esgotat pel fred i la foscor, Maran va poder fer per fi un sospir d’alleujament; les portes i els forrellats van xerricar, les finestres es van obrir i la llum del sol va entrar a les cases. L’alegria perquè a la fi havia passat aquell hivern de gel i desesperació va ser tan gran que va eclipsar la por de la mort. La gent de Maran feia temps que estava avesada a les bombes; per això, sense fer-ne cas, es van tornar a dedicar a les tasques diàries, que no eren pas poques. Ningú no es podia imaginar que el fred i la humitat infiltrats a dins de les habitacions poguessin ser la causa de tants danys a les cases. Calia ventilar i deixar eixugar les habitacions impregnades de la humitat de l’hivern de manera que fos més senzill eliminar l’omnipresent floridura, que havia atacat també els armaris i els baguls de roba de la llar. Les parets, el terra i els mobles s’havien de tractar amb una solució d’alum i vidriol, i tothom va haver de fer bugada durant un mes llarg perquè calia rentar-ho tot, des dels vestits i la roba de la llar fins a les catifes i les estores. Hi havia tanta feina que ella només va poder tornar a la biblioteca a finals d’abril, quan van minvar una mica els bombardeigs i es van reprendre les classes a l’escola.

L’Anatòlia va fregar el coixí amb la galta i va sospirar amargament, empassant-se les llàgrimes tan bon punt li naixien. Havien transcorregut molts anys des d’aquell dia, però cada vegada que recordava el desastrós estat en què va trobar la biblioteca no podia evitar sentir una profunda fiblada al cor. La humitat, que s’havia infiltrat a través de les finestres tapades amb plàstics, arribava fins als prestatges superiors, esguerrant amb enormes taques de floridura les enquadernacions amb pell i deixant les pàgines dels llibres irreversiblement esgrogueïdes i encartonades. «Déu meu, Déu meu...», plorava l’Anatòlia tot revisant un a un els prestatges farcits amb cadàvers de llibres. «Què he fet, per què no els vaig protegir?».

La directora de l’escola va anar a la biblioteca a fer-hi un cop d’ull i va trobar l’Anatòlia a l’entrada, asseguda amb el cap entre les mans, balancejant-se rítmicament, sanglotant inconsolable, sense alè, com una nena petita. La directora, una donota gran amb una marcada mandíbula masculina i unes poderoses espatlles, va escoltar en silenci les seves confuses explicacions, després va fer una volta per la biblioteca, va agafar diversos llibres a l’atzar, els va fullejar i va brandar el cap. Els va tornar a col·locar al seu lloc, es va ensumar els dits, va fer una ganyota. Va treure un mocador i es va eixugar les mans amb fàstic.

—I què hi podies fer, Anatòlia? En qualsevol cas, s’haurien fet malbé.

—Però com pot ser? Com pot ser? L’antiga bibliotecària els va salvar de la gran fam, però jo no els he pogut salvar de la guerra.

—Llavors les finestres estaven intactes; ara, en canvi... Qui es podia arribar a imaginar que les coses anirien així?

L’Anatòlia es va proposar debades salvar els llibres. Va portar de casa un rotllo de fil d’estendre i el va desplegar al pati de la biblioteca en una dotzena de files. Va estendre-hi els llibres d’un extrem a l’altre amb l’esperança que el sol i el vent en traguessin la humitat, i després ja trobaria una manera de restaurar-los. De costat semblava que un esbart d’ocells de colors s’envolés des del pati de la biblioteca i planés per l’aire amb les ales caigudes, moixes, inútils. L’Anatòlia caminava entre els fils de l’estenedor i anava passant pàgines. A la nit va dormir a la biblioteca per si plovia. El segon dia els llibres van aparèixer pansits i les pàgines van començar a caure talment les fulles a la tardor. L’Anatòlia les va recollir, les va llançar per sobre de la reixa, va tancar la porta de la biblioteca amb pany i clau i no hi va tornar mai més.

Encara van haver de passar set anys abans que la guerra cessés completament. S’havia emportat tots els joves; uns eren morts, d’altres van marxar a terres més pròsperes i tranquil·les per salvar les famílies. L’any que l’Anatòlia en feia cinquanta-vuit, a Maran només quedava la gent gran: no volien abandonar la terra on descansaven els avantpassats. L’Anatòlia era la veïna més jove del poble, però aparentment no es diferenciava gens ni mica de la Iassaman, tot i poder ser-ne la filla. Anava com les altres velles, amb un vestit llarg de llana, a sobre del qual es posava el davantal, i al cap un mocador amb què tapava els cabells recollits en un monyo cargolat just per sobre del clatell. Al coll, ben botonat, hi duia invariablement un camafeu, l’única joia que li quedava de la seva mare. Ningú a Maran no concebia esperances que la vida pogués tombar per bé. El poble vivia els seus darrers anys com si fossin una condemna, submisament. L’Anatòlia, també.

La nit del sud s’estenia enllà de la finestra, en resseguia l’ampit amb els tímids raigs de la lluna, i amb el suau carrisqueig dels grills contava els somnis del món. L’Anatòlia jeia damunt d’uns coixins estrenyent al pit l’àlbum familiar. I plorava.

____________________

¹ La daurada, en armeni.

² Paraula d’origen persa que al Caucas, i també en alguns països de l’Eurpa de l’Est i del Sud-est asiàtic, designa la plaça principal d’un poble o una ciutat.

³ Finestra muntada en un sostre, pròpia de l’arquitectura armènia.

⁴ Vestit per a ocasions solemnes.

⁵ Instrument de vent de fusta, d’origen persa, semblant a l’oboè.

⁶ Producte lacti fermentat, semblant a la llet quallada, originari d’Armènia.

⁷ Formatge d’ovella fresc, originari d’Eslovàquia. La mateixa elaboració també es pot fer amb llet de cabra.